Contra rellotge

Act Up-Paris és una associació militant de lluita contra la sida, creada el juny de 1989 a partir del grup homòleg americà nascut dos anys abans. Els seus orígens venien motivats per la indiferència general de les institucions davant un problema sanitari en el qual els afectats s’hi jugaven literalment la vida. Aquesta crisi, que assolí el seu punt àlgid a finals de la dècada dels 80 i principis del 90 ara pot semblar-nos una incidència remota; però pels infectats, els seus amics i les seves famílies l’experiència va marcar les nostres vides.

«120 battements par minute» de Robin Campillo rememora des de dins amb coneixement de primera mà l’activisme d’Act Up en aquells anys crucials. Es tracta d’un retrat col·lectiu de gent diversa —no només homes gais, sinó també lesbianes, transsexuals, un hemofílic i la seva mare…— reunits per exigir una resposta del govern de Miterrand, de les autoritats sanitàries, de la dictadura de les farmacèutiques en una cursa contra rellotge davant de l’amenaça d’una mort que s’endevina imminent.

Bona part de la primera hora de la pel·lícula s’ocupa d’extenses discussions assembleàries, puntejades de tant en tant per incursions públiques de terrorisme de baixa intensitat. Pot sonar un programa més aviat eixut, però el to realista i urgent converteix la ficció en un joc dialèctic apassionant, on són tan importants els nombrosos actors caracteritzats perfectament amb un parell de trets, com un guió d’estructura impecable. Caldrà recordar aquí que Campillo firmà el guió de «La classe» («Entre les murs») de Laurent Cantet, un altre magistral estudi de les dinàmiques de grup.

La segona part del film, en canvi, se centra en les relacions de dos activistes serodiscordants: el sulfúric i seropositiu Sean (Nahuel Pérez Biscayart) i l’atractiu però saludable Nathan (Arnaud Valois). La història dels amants de destí tràgic no resulta tan interessant com la dels activistes, potser perquè constitueix l’arquetip argumental de la majoria de pel·lícules sobre la sida. Encara així, cal aplaudir l’absència de sentimentalisme i el punt just d’humor de les escenes del dol final.

Excel·lentment interpretada, especialment per Pérez Biscayart, i amb la presència molt benvinguda d’Adèle Haenel (protagonista del darrer excurs dels Dardenne), dirigida amb vibrant intensitat i amb uns 140 minuts bastant justificats, «120 battements par minute» (la pulsació de la música «house») ens ha deixat molt més que tocats. A Can Avalanche el VIH no és qüestió que es pugui prendre a la lleugera, i aquesta versió tan candent mereix tota la meva admiració i també l’impuls de la prescripció obligada.

Un món de metros: Brasília

Brasília, capital artificial del Brasil, va trigar força (2001) a inaugurar la seva primera línia de metro, que en principi només funcionava de 10 del matí a 4 de la tarda. La situació present no és gaire millor: dues línies, 41,8 quilòmetres de vies i 24 estacions. Fent la mitja es dedueix que la distància entre estacions és superior a l'estàndard mundial.

El mapa és de lectura confusa: apart del llac amb forma d'aranya (que es diu Paranoá, no Paranoia) i les dues clapes verdoses que deuen ser parcs, hi ha una col·lecció de formes grises irregulars, possiblement zones urbanitzades. Per acabar-ho d'arreglar, apart de les línies existents, dibuixen les línies projectades que ves a saber quan les inauguraran.

Monarquia: instruccions d’ús

El pes de la corona

Les reines a Anglaterra els hi solen sortir molt apanyades. Ja va succeir amb la imperial primera Isabel, per sempre més associada a la glòria literària de William Shakespeare. Tampoc ningú podrà negar que el segle XIX té en Victòria una de les seves grans protagonistes, ni que Isabel II duplicarà l’aposta i esdevindrà estrella amb llum pròpia tant del XX com del XXI. De Victoria i de la seva sèrie televisiva adjunta ja us en vaig parlar recentment. Després de veure la primera temporada de «The Crown», és inevitable adonar-se que aquell programa jugava a la lliga rosa de Barbara Cartland amb més fantasia que veracitat històrica.

«The Crown», en canvi, té tot un altre nivell qualitatiu; potser perquè al darrera hi ha un especialista en afers monàrquics com és Peter Morgan, guionista de la reeixida «The Queen» de Stephen Frears i autor de la peça teatral «The Audience», totes dues protagonitzades per Isabel II. En aquest cas les intencions de Morgan són molt més ambicioses, ja que pretén narrar la vida de la reina present des de la coronació fins l’actualitat amb 60 episodis repartits en 6 temporades. Amb molt bon criteri, cada dues temporades els actors protagonistes canviaran, de manera que ens estalviarem la vergonya de contemplar actors joves mal maquillats com a vells.

Des dels primers minuts de projecció hom s’adona que aquí la casa Netflix no ha escatimat els quartos: Stephen Daldry («Les hores», «Billy Elliot») dirigeix alguns episodis, l’indefugible Hans Zimmer posa la música dels títols de crèdit, la fotografia és sumptuosa o atmosfèrica (i de vegades les dues coses alhora), i el vestuari, un primor. En quant als escenaris, tot i que la majoria no són els reals, estan tan ben reproduïts que l’espectador es passa l’estona preguntant-se com els han deixat rodar al palau de Buckingham i altres indrets regis (i és que no).

Els actors, no cal dir-ho, estan tots al seu lloc precís sense ni una sola nota discordant. Claire Foy, absoluta protagonista, reprodueix molt bé l’aparença fràgil i el caràcter sec i resolutiu que se li suposa a la monarca. Encara que, també s’ha de dir, és molt més atractiva que la seva contrapart real (defecte o virtut que comparteixen la majoria de personatges). John Lithgow ha rebut tota mena d’elogis per la seva versió de Winston Churchill. El personatge és un bombó per a qualsevol actor de caràcter (vegeu el meu apunt sobre la qüestió), i tot desconeixent les encarnacions recents de Brian Cox i Gary Oldman, el cert és que Lithgow en fa una recreació magistral.

Hi participen altres actors magnífics, com Jared Harris (fill d’en Richard) i peça clau de «Mad Men»; Jeremy Northam (sortia a alguna adaptació canònica de Jane Austen), o la veteraníssima Eileen Atkins, tota una institució; o l’Stephen Dillane de «Joc de Trons»; o fins i tot la Harriet Walter (que fa de Clementine Churchill) i que per a mi ha significat una revelació total. La vaig descobrir al film «El sentit d’un final», però és una excelsa dama del teatre amb molt extensa carrera.

Aquest espaterrant embolcall podria convèncer qualsevol espectador distret sense necessitat d’alçar una cella. Però, afortunadament, «The Crown» està escrita amb la malícia i la intel·ligència que, sense forçar les dades històriques, aconsegueix 10 episodis dramàticament rodons i també molt didàctics sobre què és una monarquia. En aquesta primera temporada es repassa l’inevitable aprenentatge de la jove reina, els problemes que comporta l’encaix del príncep consort Felip (a qui pinten més aviat poc refinat i tarambana), l’afer amorós entre l’heroi de l’aviació Peter Townsend i la princesa Margarida (l’autèntica proto-princesa del poble) o els problemes de salut de Winston Churchill.

«The Crown» ofereix luxe estètic, però també caviar pel cervell. Absolutament compatible amb una dieta republicana. Es fa inevitable pensar que donaria de si un programa similar amb els Borbons: possiblement un sainet amb perfum de sarsuela.

Després del pecat, la penitència

Poques setmanes després d’acabar la primera temporada de «Babylon Berlin» s’ha emès la segona, també de 8 capítols. Tota la trama, que havia quedat interrompuda en un punt completament arbitrari, arriba així a una certa conclusió, tot i que queda oberta la possibilitat d’una tercera temporada més. ¿Per què es va optar per aquest sistema d’emissió tan anòmal i que tan poc beneficia la dramatúrgia? Una sola temporada de 16 episodis, tot i quedar una mica llarga, hauria sigut mil vegades més eficient.

Poques novetats trobareu en aquests capítols finals, sinó és la satisfacció d’anar tancant arcs narratius. Persisteix la diversitat de col·lectius involucrats: comunistes, russos exiliats, membres de l’hampa, militars, policies, conspiradors nacionalistes i, per primer cop, nazis de creu gamada. Continua havent suspens, aventura, misteri i sexe. De nou la música és un element molt cuidat, amb un parell de números de la fascinant Severija Janušauskaitė més el «Mackie Messer» de l’Òpera de Tres Rals. Bryan Ferry, que ja havia aportat cançons seves a la primera temporada, ara apareix en carn i os per cantar-nos el «Bitter Sweet» de Roxy Music.

Continuo pensant que el personatge de Charlotte Ritter, per molt atractiva que sigui l’actriu Liv Lisa Fries, és un despropòsit de cap a peus, a menys que els seus dies siguin de quaranta-vuit hores. Pel que fa a la seva sòrdida família disfuncional, en podríem prescindir perfectament.

Petit retret a una sèrie de factura impecable (gairebé luxosa), exactitud històrica, malícia narrativa, i gran sentit de l’espectacle. Fervorosament recomanada.

Joc brut

Si abans d’ahir escrivia sobre Martin McDonagh, un dramaturg d’èxit passat a la direcció cinematogràfica, avui toca parlar del guionista de culte Aaron Sorkin, que ha debutat com a director amb «Molly’s Game», una història real que ell ha sabut arrossegar al seu terreny. La Molly del títol es diu Molly Bloom sense tenir res a veure amb James Joyce i era una noia brillant, aspirant a campiona olímpica d’esquí fins que un accident li va truncar el seu somni. Reconvertida en amfitriona de luxoses timbes de pòquer, on es reunia la crema de Hollywood, va anar amassant una fortuna fins que la justícia la detingué per la seva relació amb la màfia russa.

Sorkin articula el guió en un doble fil. Per una banda, Bloom (Jessica Chastain) intenta convèncer l’advocat Charlie Jaffey (Idris Elba) que la defensi en el judici imminent; per l’altra veiem en «flashbacks» els fets que han dut Molly fins la situació present. Com en tot guió de Sorkin, el que importa és el procediment, el retrat de gent enfrontant-se a problemes i solucionant-los; per tant, no espereu aquí gaires profunditats psicològiques (de fet, la pitjor escena, consisteix en el pare de Molly (Kevin Costner) diagnosticant l’origen dels mals de la seva filla. Com en tot guió de Sorkin, els personatges parlen molt i a tota pastilla, es diria que la veu en off de Molly no calla ni un moment. Això en la versió subtitulada posa a prova la resistència del lector més bregat.

Jessica Chastain adopta la seva façana més seductora per retratar una dona que és tot ímpetu i zero vida interior. Què impulsa aquesta esfinx desproveïda d’amics i amants, si no és un esperit de superació olímpic? Paper difícil i desproveït de crosses que l’actriu domina magistralment. Mentrestant, el personatge d’Idris Elba passa de l’escepticisme a un respecte perplex amb la solvència habitual. No és un paper gaire llarg i ens quedem amb ganes de veure’l més estona: és injust que un actor de la seva categoria no protagonitzi més films. Coses del maleït racisme.

Confessaré que a mi el fet de jugar per diners no m’interessa gota, o sigui que allargar el metratge fins els 140 minuts de durada em sembla més aviat injustificable. Si supereu l’excés de verbositat i us satisfà un conte ben explicat, tot i que amb material humà escàs, «Molly’s Game» és una manera excel·lent d’ocupar el vostre temps.

Els cartells de la ira

L’anglo-irlandès Martin McDonagh ja era un dramaturg consagrat («La reina de la bellesa de Leenane», «Una calavera a Connemara», «El tinent d’Innismore») quan va decidir saltar al cinema l’any 2008 amb la intrigant i encisadora «In Bruges». Després d’una primera aventura americana amb la irregular «Seven Psychopaths», sembla que amb «Three Billboards Outside Ebbing, Missouri» (o «Tres cartells als afores», com la titulen aquí amb concisió zen)  el director i guionista ha tocat el cel dels guardons en la temporada prèvia als Oscar, començant pels anhelats Globus d’Or.

Com sol passar amb obres envoltades d’expectatives excessives, la pel·lícula no m’ha semblat tan rodona com asseguren, tot i que és molt millor que el 80% del que circula per la cartellera. Mildred Hayes (Frances McDormand) és una mare divorciada, en dol per la violació i assassinat de la seva filla adolescent. Convençuda que la policia local no ha fet prou per resoldre el crim, contracta tres cartells als afores del poble des d’on interpel·la directament el xèrif Bill Willoughby (Woody Harrelson) i l’acusa d’incompetència. L’actitud furibundament vindicativa de la senyora Hayes toparà amb la incomprensió dels seus conciutadans i conduirà a una escalada de violència amb alguna conseqüència inesperada.

McDonagh demostra la seva categoria de dramaturg amb diàlegs molt ben travats, secs com una fuetada, però amb indicis d’humor negríssim. Atorga als seus personatges una complexitat que defuig el maniqueisme i els dota del genuí interès que provoca una visió comprensiva de la seva fal·libilitat. A més, la successió de fets que conforma la trama manté l’atenció de l’espectador a un nivell sempre molt alt; encara que la profusió d’episodis del terç final pot induir a una certa fatiga. També es podria criticar que el film retrati millor els actes individuals que no pas les reaccions de la col·lectivitat, que descriu una mica a l’engròs.

Per fortuna, i en això cal responsabilitzar McDonagh per a bé, pràcticament totes les interpretacions són d’altura. La part de la lleona se l’endú McDormand, una actriu que es fa estimar fins i tot en un rol tan desagradable i encegat d’ira com aquest. Prepareu-vos per un recital mestrívol d’irritació, sarcasme, ràbia, compassió i dubte: un cim en la seva carrera equiparable al d’«Olive Kitteridge». Harrelson gaudeix d’un paper definitivament tràgic, amb dues escenes que són un veritable caramel. Sam Rockwell ha rebut ja més d’un premi com el sulfúric policia Dixon i, sense negar-li el mèrit, no m’acabo de creure l’arc del seu personatge. Actors excel·lents com John Hawkes, Peter «Lannister» Dinklage o el Clarke Peters de «The Wire» eleven el nivell amb papers que en altres mans serien gairebé irrellevants.

S’hi poden interposar alguns retrets estètics o morals, fins i tot retòrics, però «Three Billboards…» funciona de forma fantàstica com a comèdia humana de qualitat. Considerem-nos satisfets.

Un món de metros: Bordeus

Atenció, aquesta és una altra xarxa de tramvies, no de metros. Són tres línies que funcionen des de 2003, amb 90 parades i 43,5 quilòmetres de vies. Hi vaig ser fa dos anys i la circulació del tram per alguns carrers estrets em va semblar claustrofòbica. A més vam presenciar un descarrilament al mig d'un pont; espero que no sigui un incident freqüent.

El mapa es limita a respectar la configuració geogràfica sense cap estilització. M'hauria agradat que dibuixessin el riu Garona que, de dalt a baix, discorre entre les línies vermella i morada, passa sota la línia morada al pont que uneix Porte de Bourgogne amb Stalingrad i continua per la dreta de la línia rosa. Els colors molt entonats.