Un món de metros: Daejeon

La cinquena ciutat de Corea del Sud per població es diu Daejeon (1,5 milions de personetes) i té un mapa del metro que es pura conya. Ja se sap que, quan tens una sola línia de 22 estacions, el més fàcil seria tirar pel dret (que és la distància més curta entre dos punts); però el mapa recordaria més que res una cinta mètrica i resultaria poc ergonòmic. La solució "escala" ni és bonica ni elegant. Almenys, la línia fantasma que tenen prevista pel 2020 o més enllà, té una forma molt més entretinguda.

Cairo «noir»

Li diuen «El Cairo confidencial» encara que originalment era «The Nile Hilton Incident», la producció és sueca, la dirigeix Tarik Saleh (un suec d’origen egipci) i la protagonitza un libanès resident a Suècia i de pujant carrera internacional. Per acabar-ho d’embolicar, va ser rodada al Marroc per problemes de permisos.

El guió s’inspira en la mort de la cantant libanesa Suzanne Tamim a Dubai l’any 2008; tot i que en aquest cas la cantant és egípcia i l’assassinen a una de les habitacions del luxós Nile Hilton i una cambrera sudanesa n’ha sigut testimoni. El film segueix els patrons habituals del gènere negre: policies subornats, polítics corruptes, dones fatals, sicaris i extorquidors. Gens original, però desenvolupat amb competència. El que fa que aquest «El Cairo confidencial» elevi el seu interès és el context. Per començar, El Caire és un monstre de ciutat, i tot el que allà pugui succeir es veu marcat per la seva inevitable petjada.

La pel·lícula està impregnada de detalls de color local com un cos de policia infinitament corruptible, uns cels sempre empolsegats, un tràfic caòtic i un cert primitivisme digital. A més, com l’acció se situa a principis del 2011, la primavera egípcia de la plaça Tahrir que conduiria a la caiguda del president Hosni Mubarak s’immisceix en el relat i li confereix urgència política.

No fa cap mal el protagonisme del carismàtic Fares Fares («Zero Dark Thirty», «La comuna», «Rogue One: A Star Wars Story», «Westworld») com a oficial de la policia amb una mica més de dignitat fatigada que la dels seus col·legues. «El Cairo confidencial» es deixa veure molt bé; entretinguda com a pel·licula de gènere, però visceralment unida, fins a extrems didàctics, a un moment i un país.

Un món de metros: Daegu (2)

Des de la darrera visita sembla que la població ha minvat, ara només són 2,4 milions de sud-coreans; però han augmentat les línies (2 + 1), els quilòmetres de vies (60 + 21,3 qm) i les estacions (58 + 31). Pel camí s’ha perdut l’esquematisme del mapa anterior, que ara es desplega sobre la topografia real. S’han mantingut els símbols de turbulència pels transbords i hi figuren també les imatges d’alguns edificis significatius. El que no semblen copiats de Sim-City, recorden un contestador automàtic o un menja-discos d’aquells dels anys 60.

I trobo que Daegu té nom de model de cotxe, com Ibiza, Fiesta, Pajero o Ateca; però en coreà, esclar.

Assassí i mentider

Els Versace: alta tragèdia

La història que explicava la primera temporada d’«American Crime Story», basada en el judici a O. J. Simpson, era tan estupenda i sorprenent (un d’aquells casos en els que la realitat supera veritablement la ficció) que ja podíem imaginar que «The Assassination of Gianni Versace: American Crime Story» no estaria al mateix nivell, com efectivament passa, ni per l’interès de la trama, ni per la qualitat dels intèrprets. De totes maneres, el títol resulta força enganyós, perquè l’assassinat del famós modista només és una petita part de la història, la culminació d’una fugida endavant, que ja havia provocat quatre altres morts amb anterioritat.

De fet, la sèrie s’inicia amb l’escena en la qual Andrew Cunanan mata a trets Gianni Versace a la porta de la seva mansió de Miami, i a partir d’aquí ens explica tota la història en ordre invers, retrocedint fins arribar als anys d’infantesa de l’assassí. Només el novè i darrer capítol retorna al moment present per testimoniar la trista fi de Cunanan i el triomf de la justícia.

Confesso que totes les escenes que tenen a veure amb can Versace, apart de ser pornogràficament luxoses, m’han interessat ben poc (que si Gianni té problemes de salut, que si el xicot de Gianni no s’entén amb Donatella, que si Gianni es troba en crisi creativa, que si Gianni vol treure l’empresa a borsa…) Apart d’això, les interpretacions d’aquestes escenes no són gaire reeixides. Édgar Ramírez és un bon actor, com va demostrar a «Carlos», i assoleix una gran semblança física amb el costurer, però no té gaire ocasió per actuar. Penélope Cruz, que (afortunadament per a ella) no s’assembla a Donatella Versace, se’n surt una mica millor, parlant anglès amb accent italià. Em pregunto si la Cruz és capaç de parlar l’anglès sense aquests horrorosos accents que li encolomen; i, si t’ho mires bé, no deixa de ser absurd veure com els germans Versace es parlen entre ells en anglès.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha el Ricky Martin, que fa d’Antonio D’Amico, el xicot oficial de Versace. Té bona planta, però les seves credencials com a actor es limiten a alguna telenovel·la mexicana (i es nota). En definitiva, cada vegada que la sèrie s’entreté amb les malvestats del clan Versace, el seu interès s’enfonsa en simes abissals. Per fortuna, això només passa de tant en tant; i, heus aquí la bona nova: «The Assassination of Gianni Versace» oblida sovint la figura titular i s’ocupa bàsicament de la figura d’Andrew Cunanan i de la senda per la que va transitar fins convertir-se en un «serial killer» de manual, materials que són molt més fascinants, t’ho miris com t’ho miris.

Aquest noi, en Cunanan vull dir —barreja de pare filipí i mare italiana—, atractiu, intel·ligent i seductor, criat per a ser un petit príncep, desposseït de corona d’un dia per l’altre, va esdevenint més fascinant quan més lluny projecta els seus deliris de grandesa. La figura del simpàtic impostor sempre resulta impagable com a conductor del relat i encara més quan el continuat «flash-back» ens va revelant què era veritat i què era mentida en el personatge que es va inventar Cunanan. Per fi, l’aparició del pare, l’ambiciós immigrant Modesto Cunanan, ens confirma amb l’ajuda d’una mica de psicologisme barat que els testos s’assemblen a les olles.

«The Assassination of Gianni Versace» té el detall de contextualitzar les circumstàncies i les biografies de les quatre víctimes anteriors, fins a l’extrem de convertir-les en molt més interessants que la del famós costurer. I és que l’Andrew Cunanan sempre mantingué un interessat equilibri entre coetanis, als quals seduïa, i senyors madurs, als quals explotava. Llàstima que una trama amb tan alt component sexual, acabi sent visualment tan casta; senzillament perquè FX és un transsumpte de la FOX i, per qüestió de principis, no es permet ensenyar culs.

La sèrie té a més la sort que Darren Criss, en el paper d’Andrew Cunanan, supera sense dificultat el treball de tots els actors mencionats abans. Que sigui un total desconegut, no crec que suposi cap handicap. Canta i toca la mandolina, per si calguessin més proves a favor seu.

Ni tan transcendent com li agradaria a Ryan Murphy, ni tan «petarda» com sospitàvem la resta de «sàpiens», aquesta sèrie mereix alguna atenció, i no només la dels frívols d’esperit.

Jo sóc un altre

Trobeu les 7 diferències

Una sèrie de la que encara no s’ha parlat gaire, potser perquè acaba de sortir del forn, ha deixat fascinats els de casa. Es diu «Counterpart» (contrapartida, còpia, rèplica…), un «thriller» de ciència-ficció creat per Justin Marks i visible a la plataforma HBO. Parteix d’una premissa no sé si molt original, però rica en possibilitats: l’any 1987 científics de l’Alemanya Oriental crearen una rèplica paral·lela del món que coneixem. A partir de llavors els dos mons van evolucionar separadament, amb diferències que l’espectador anirà descobrint de mica en mica. Aquesta situació és coneguda per molt poca gent i una agència de les Nacions Unides localitzada a Berlín s’ocupa de gestionar les relacions entre aquestes dues realitats. Howard Silk (J. K. Simmons) fa trenta anys que treballa per aquesta institució sense saber quins secrets amaga, fins el dia que es troba cara a cara amb el Howard Silk de l’altre món, un agent especial, acostumat a treballar a cavall de les dues realitats, i que s’ocupa de recuperar desertors.

En realitat, malgrat el punt de partida propi de la ficció científica, l’embolcall de la sèrie i molts dels seus esdeveniments tenen més a veure amb el gènere d’espies. El fet que estigui ambientada a Berlín també ajuda molt a evocar els escenaris de la guerra freda i és inevitable la temptació d’identificar cadascun dels mons com un dels costats del Mur (cosa que no són). Per tant podeu esperar-vos grisos paisatges urbans plens d’impersonals temples de la burocràcia, despatxos opressius, telefonades críptiques, traïcions, desercions, agents dobles, enverinament amb cianur, suborns i cites a un banc del parc.

Però tot això només seria el condiment, ja que «Counterpart», amb ritme pausat i reflexiu, opta per explorar les conseqüències personals d’aquesta doble realitat. ¿Què passaria si ens trobéssim al davant d’una altra versió de nosaltres mateixos? ¿La reconeixeríem, la rebutjaríem, l’envejaríem? ¿Com seria la seva família? ¿S’assemblaria a la nostra? ¿On rau la nostra identitat? ¿Fins a quin punt podem canviar-la? Són interrogants quasi filosòfics que afortunadament a la sèrie es plantegen de forma elegant però accessible, i amb una multitud de conseqüències inusitades.

J. K. Simmons és un sòlid actor de caràcter que sosté perfectament el doble paper d’un funcionari fosc i mansoi i el del super-agent acostumat a una dieta d’adrenalina quotidiana. L’acompanya Olivia Williams, una actriu que respira madura elegància, i que sempre és un gust veure actuar. Al seu voltant, presències de tota la vida com Stephen Rea o Jacqueline Bisset, i coneguts d’altres sèries: Richard Schiff (el Toby de «The West Wing»), Nicholas Pinnock (ja vist a «Fortitude»), Liv Lisa Fries (la protagonista de «Berlin Babylon») o Ulrich Thomsen («Banshee», però també «Festen»).

Com ja us he avançat, «Counterpart» ens ha mantingut amb el cor i el cervell en suspens durant els deu capítols de la seva primera temporada. Lamento informar que conclou de forma no gens conclusiva amb el destí d’un dels protagonistes pendent d’un fil (que es resoldrà a la segona temporada (vull suposar)). És una trampa molt barata; però, atesa la qualitat del producte, estic disposat a perdonar qui sigui. Molt recomanable (amb accent en el "molt").

Matrimonis de pel·lícula

Considerem-ho com un miracle pasqual que aquesta setmana hagin coincidit a la cartellera dos films amb tantes similituds:

• Són cintes franceses de 2017.
• Les protagonitzen parelles o exparelles…
• …que interpreten encarnacions fictícies de les seves figures reals.
• El marit és qui les ha escrit i dirigit.

Apart d’aquestes coincidències, no podrien ser més diferents en to i intencions. La primera que vaig veure va ser «Barbara» dirigida per Mathieu Amalric sobre la vida de la cèlebre i enigmàtica «chanteuse» prematurament desapareguda. Jeanne Balibar, ex d’Amalric i mare dels seus fills, interpreta la protagonista i canta alguna de les seves cançons amb la seva pròpia veu. Però el director i guionista, al·lèrgic al format convencional de les biografies filmades, intenta donar-li una pàtina més experimental i converteix «Barbara» en un film sobre el rodatge d’una biografia sobre la cantant, en el qual Balibar és una actriu de nom Brigitte contractada per fer de Barbara; mentre que Mathieu Amalric és el director Yves Zand de la pel·lícula dins de la ficció.

Si ho trobeu complicat, és perquè realment ho és; però no em sembla que «Barbara» pretengui explicar res en concret. Si no coneixíeu la vida d’aquesta senyora, sortireu tan ignorants com vau entrar, tot i que podreu sentir un grapat de les seves cançons, el que sempre és recomanable pels amants de la «chanson». Confesso que, amb tot aquest garbuix d’imatges inconnexes i gestos histriònics, jo vaig acabar amb el cap com un timbal. Ah!, surt la sempre agradable Aurore Clément defensant l’únic personatge creïble; i l’escriptor Pierre Michon interpreta a l’escriptor Jacques Tournier, perquè no hi falti la nota pedantesca francesa.

«Rock’n’roll» (aquí ignominiosament titulada «Coses de l’edat») no podria trobar-se més a les antípodes de «Barbara». Dirigeix, escriu i protagonitza Guillaume Canet sobre la crisi dels 40 d’un actor que es diu Guillaume Canet, el qual un mal dia descobreix que la seva imatge pública és per a les noves generacions sinònim de conformisme acomodat de la mitjana edat. No ajuda tampoc per a la seva autoestima que la seva esposa sigui Marion Cotillard, una estrella de superior envergadura internacional.

Disposat a recuperar la imatge de jove rebel (que en realitat mai no havia tingut) aquest Guillaume Canet fictici cau en totes les impostures dels Peter Pan frustrats, des de la disfressa de rocker cenyit i les drogues a la babalà, fins a les injeccions de bòtox i els anabolitzants del gimnàs. El resultat és entre patètic i hilarant (jo he rigut bastant) i, com que Canet és tan implacable amb les ridiculeses associades al seu ofici i fa d’ell mateix el principal objecte de ridícul, no em veig capaç de criticar-lo severament.

Cert que tot el projecte és d’una superficialitat quasi desdenyable i la conclusió del conte és una mica injustificada; però s’agraeix aquesta visió interior i sense complexes sobre el món de l’espectacle. Tret del nen-actor que fa de fill de Canet, la resta de personatges del film s’interpreten a si mateixos: els actors Gilles Lelouche, Yvan Attal o Ben Foster, la model Camille Rowe, el productor Alain Attal o l‘amo del rock’n’roll gavatxo Johnny Halliday, en un paper quasi-pòstum. Però, tret del mateix Canet, és Cotillard la que més s’involucra en un procés d’autodesmitificació agressiva. Passa mitja pel·lícula parlant en dialecte quebequès (no vull imaginar com l’hauran doblada), perquè està preparant un paper per un film de Xavier Dolan, i després va coixa, per necessitats del seu paper següent.

A l’univers francès de les estrelles Michelin «Barbara» seria una esferificació i «Rock’n’roll» una gominola. Vostè jutja i escull.

Morts i resurreccions

Vaig quedar bastant escaldat de la primera temporada de «The Leftovers» i només la insistència de segons quina crítica sobre la qualitat de les dues temporades posteriors m’ha impel·lit a llençar-me a la piscina i completar la sèrie. Recordem que la temporada inicial es basava en una novel·la de Tom Perrotta, mentre que les posteriors són una delirant invenció de Perrotta amb la col·laboració de Damon Lindelof. El resultat es podria considerar entre de pronòstic reservat i greu.

Com a aspirant a la sèrie més WTF de la dècada, la segona temporada comença a la prehistòria (no feu preguntes, no us sabré dir el perquè). Després venen els títols de crèdit i descobreixes que te’ls han canviat: on hi havia hagut un tema pompós de Max Richter i unes imatges kitsch de catedral mormona, ara hi ha un tema country cantat per una dona gangosa i les imatges que l'acompanyen són lluminoses fotografies on algun dels personatges ha estat esborrat. Per continuar amb el desconcert, ja no sóm a un poble de l’Estat de Nova York, sinó que ens trobem a Jarden (Texas), lloc privilegiat on el dia de la «Partença Sobtada», data en la qual desaparegué el 2% de la població mundial, no es produí ni una sola baixa.

L’indret ha esdevingut parc nacional i punt d’atracció de fanàtics religiosos de qualsevol pelatge. Aquí viuen els Murphy, una família afroamericana de comportament no gaire clar. Ell és bomber i una mica psicòpata; afortunadament ella és una metgessa sorda i l’interpreta la Regina King, que sempre és un luxe (tot i que l’acaben dilapidant en un paper-deixalla). Només al final del capítol reapareixen els membres de la família Garvey, protagonista de la primera temporada. En el segon capítol ens assabentarem de quines han estat les circumstàncies que els han dut a Jarden.

De fet, tots els capítols de «The Leftovers» segueixen la mateixa estratègia de centrar-se en un sol personatge i narrar la seva particular odissea de maduració, dol o desconcert. Aquesta estructura obliga a l’espectador a estar molt al cas dels detalls, ja que no sempre es respecta l’ordre cronològic i és freqüent passar pel mateix moment des de perspectives diverses. Només els capítols finals de cada temporada apleguen tots els personatges entorn d’alguna catàstrofe catàrtica. He de confessar que, malgrat el variable interès dels resultats, aquest plantejament formal és de les coses que més m’ha atret.

No deixa de ser curiós que una sèrie que juga tant a fons amb el component emocional dels personatges, sigui a la vegada tan aficionada als exercicis d’estil i a les picades d’ull per a «nerds». Per exemple, entre els desapareguts està l’actor Gary Busey, del qual s’ha elevat un ninot inflable al bell mig del poble; però també la majoria de l’elenc principal de la sitcom «Perfect Strangers» («Primos lejanos» a la televisió espanyola). I és precisament Mark Linn-Baker, un dels seus protagonistes, qui s’interpreta a ell mateix, com un dels molts que s’han vistos deixats enrere per la «Partença Sobtada».

I en aquest sentit es pot comentar la banda sonora entre excèntrica i postmoderna, capaç de contenir clímaxs emocionals una mica obvis (gentilesa del minimalista Max Richter); però també una versió «jazzy» de «Personal Jesus», un arranjament per a trombons del «Take On Me» (dels noruecs A-ha), una cançó de la molt estupenda Regina Spektor, o l’Olvia Newton-John de «Magic». ¿I algú em podrà explicar les freqüents citacions de Verdi («Nabucco», «Traviatta», «Rigoletto») a les dues últimes temporades?

El vuitè capítol de la segona temporada, en el qual Kevin mor i ressuscita en uns llimbs on hi pot passar de tot, ha de ser un dels moments més arbitraris i gratuïts de la història de la televisió. Suposo que agradarà als amants de les segones (o terceres) lectures amb temps per a perdre. Abans que acabi la segona temporada, Kevin tornarà a morir i ressuscitar, i el que havia semblat una experiència transcendent esdevindrà una pura conya marinera. O així m’ho sembla a mi.

Però, espereu-vos, encara no heu vist la tercera temporada, en la qual els guionistes es prenen alguna substància estupefaent, i on dirigeix la trama el pare de Kevin (Scott Glenn), un pirat que considera seriosament un apocalipsi imminent. Immediatament tots els personatges principals es traslladen a Austràlia, com qui pren el Metro del Vallès de Vallvidrera a Les Planes. Aquí «The Leftovers» assoleix un nivell WTF màxim, nivell assolit només per títols mítics de la televisió com «The Prisoner», «Lost» o «Twin Peaks»; o sigui que un respecte.

Inesperadament, quan sembla que personatges i espectadors anirem a parar tots plegats al frenopàtic de dos en dos, arriba un últim capítol d’una inusitada tendresa que clou la sèrie amb un llaç daurat. La dolça Carrie Coon crec que hi té molt més a veure que el cellajunt del Justin Theroux.

«The Leftovers» potser no serà per a tots els gustos, però qui s’hi enganxi no podrà oblidar-la. Una victòria de l’arbitrarietat; però sens dubte una victòria gens pírrica.