Tragèdia evitable

Amb «Cold War» Paweł Pawlikowski torna a encisar-nos visualment amb armes encara més contundents que les que va emprar a «Ida» (2013). De nou en format 4:3 i amb una fotografia de Łukasz Żal en molt contrastat blanc i negre. Narra la història d’amor entre Wiktor Warski (Tomasz Kot), un músic i compilador de folklore, i Zuzanna Lichoń (Joanna Kulig), una cantant autodidacta.

El seu agitat idil·li discorre entre 1949 i 1964, abasta variats escenaris europeus (Varsòvia, Berlín, Sèrbia, París…) i toca diversos gèneres musicals (cançó popular, jazz, rock and roll, bandes sonores, chanson…) Entre anades i vingudes, hi ha oportunitat per parlar de vicissituds pròpies de l’època com són la separació política d’Europa en dos blocs, el dirigisme cultural comunista, l’exili o el control policial exercit pels propis ciutadans. Tot això explicat en escassos 84 minuts, en una ràfega de moments breus i abruptes, on predomina el contrast de to i l’el·lipsi. A més amb unes imatges en blanc i negre dramàticament il·luminades i bellíssimes, com no en veureu de millors en tota la temporada.

Amb tant d’apressament i tant de rerefons no explicat, aquest amor que se suposa el súmmum de la passió desgraciada no queda gens explicat. Tomasz Kot i Joanna Kulig són protagonistes atractius i ella és a més una molt bona intèrpret; però malauradament no hi ha química entre ells dos. El film acaba en una nota tràgica molt elegant, que seria digna d’aplaudiment si la conclusió no estigués tan fora de lloc ni fos tan immerescuda en relació a tot el que l'ha antecedit.

Aneu a veure «Cold War» ("Guerra Freda") pels freqüents moments de plaer visual i sobretot per les escenes que succeeixen a un París existencialista on també es ballava furiosament el «Rock Around the Clock».

Un món de metros: Johannesburg

Els 5 milions d'habitants de Johannesburg encara no disposen de metro, però sí d'una xarxa de trens lleugers anomenada Metrorail Gauteng. No ha de ser fàcil fer un diagrama que contingui més de 200 estacions i la veritat és que se n'han sortit força bé amb un esquema força clar, estèticament plaent i de colors molt bonics. Amb franquesa, jo no m'esperava tan avançada la pel·lícula dur-me una alegria tal.

Udo Kier

Bruixes torturades, el concepte

L’actor Udo Kier ha de ser un home extremadament afable i molt fidel als seus amics, si no no s’explica una carrera com la seva, tan duradora i prolífica en papers majoritàriament menors en pel·lícules de directors de culte. Aquest alemany de Colònia, collita de 1944, amb els seus ulls clars i unes faccions bellament inquietants, constitueix una presència inoblidable allà on apareix, encara que no crec que ningú l’hagi arribat a considerar mai un bon actor.

Carn per a Frankenstein

Els seus papers més importants (en termes de minuts a la pantalla) els trobareu en films d’horror de sèrie B o Z. Coses com «Hexen bis aufs Blut gequällt» («Bruixes torturades fins dessagnar-se») de 1970, o aquells experiments genèrics que dirigia Paul Morrissey i produïa Andy Warhol amb el massís Joe Dalessandro de coprotagonista («Flesh for Frankenstein» (1973) o «Blood for Dracula» (1974)). Com a coda d’aquesta tendència, diguem-ne clàssica, cal citar «Docteur Jekyll et les femmes» de l’erotòman polonès Walerian Borowczyk (1981), on es va reservar el rol titular.

Sang per a Dràcula

En l’apartat de deixalleria fílmica també li trobareu aquelles obres d’erotisme sofisticat i pretesament elegant, tan populars als anys 70 del segle XX. Kier era molt present a la fonamental «Histoire d’O» (Just Jaeckin, 1975), precedent de les moltes ombres de Gray, i al «softporn» de «Spermula» (1976), que amb el títol ja paga.

Història d'O: la vocal convertida en forat

L’entrada triomfal a la filmografia de culte la marca la seva intervenció a «Suspiria», una parida psicodèlica de Dario Argento, que ja té versió replicant a mans de l’esteta terminal Luca Guadagnino, properament a les nostres pantalles. Hi fa un paper relativament discret de seriós especialista en bruixeria que té una sola escena amb la deliciosa Jessica Harper. Res a veure amb els excessos que acompanyaran la seva futura carrera.

Udo Kier i l'imparable Jessica Harper

Poc després fa un «cameo» de cambrer a la «Lola» (1981) de Fassbinder i un paperet menor a la següent «Lili Marleen» (1981) del mateix director. Aquesta barreja d’irrellevància i excentricitat marquen les intencions professionals de l’Udo Kier adult, que travarà amistat eterna amb el temible Lars von Trier el 1987 a «Epidemic», la baula més desconeguda de la seva trilogia europea (on brillaren molt més «L’element del crim» (1984) i «Europa» (1991)). Insistirà amb von Trier a la citada «Europa», a «Breaking the Waves» (1996), a «Dancer in the Dark» (2000), a «Dogville» (2003), a «Manderlay» (2005) i a «Melancholia» (2011), on es conforma a fer de majordom, i a «Nymphomaniac» (2013), on repeteix de cambrer. Però la seva col·laboració amb von Trier més sonada en tots els sentits és a la sèrie «The Kingdom» (1994), on interpretava un nadó monstruós, grotesc i difícil de contemplar.

Bebè difícil de digerir

Un altre director de culte, Gus Van Sant, va comptar amb ell per a «My Own Private Idaho» (1991). River Phoenix i Keanu Reeves eren un parell d’amics «xaperos» i el bo de Kier era un dels seus clients. Repetiria amb el director a l’excèntrica «Even Cowgirls Get the Blues» (1993). I molt recentment a «Don’t Worry, He Won’t Get Far on Foot» (2018) al costat dels sovint infal·libles Joaquin Phoenix i Jonah Hill.

Udo Kier mossega una pantalla a "My Own Private Idaho".

Treballà amb Wim Wenders a la fallida «The End of Violence»; amb Claude Chabrol a «Betty» (1997), amb Werner Herzog a «Invincible» (2001) i de nou a «My Son, My Son, What Have You Done?» (2009); amb Fatih Akin a «Soul Kitchen» (2009); i amb Alexander Payne a «Downsizing» (2017). El programa doble que formaven «Planet Terror» de Robert Rodríguez i «Death Proof» de Quentin Tarantino venia acompanyat d’un seguit de tràilers de pel·lícules en general mai filmades. Kier, dirigit per Rob Zombie, figurava al de «Dona llop de les SS». I segurament no hi ha en l’actualitat director més furiosament personal que Guy Maddin; amb ell Udo Kier va fer un dels seus papers més extensos a «Keyhole» (2011), ben acompanyat per Jason Patric i Isabella Rossellini.

Però no us enganyaré, Kier també ha escampat les seves intervencions secundàries en moltes pel·lícules força o molt populars de la cinematografia recent. Heus ací un llistat modest: «Ace Ventura: Pet Detective» (1994), «Johnny Mnemonic» (1995), de nou amb Keanu Reeves, «Barb Wire» (1996) amb la «one and only» Pamela Anderson, o «Armaggeddon» amb el també únic Bruce Willis. A «Blade» (1998) comparteix cartell amb Wesley Snipes i a «End of Days» (1999) amb Arnold Schwarzenegger

L’únic que tinc clar és que, un cop vist una sola vegada, ja mai més oblidarem el paio. M’han agafat ganes de demanar-li amistat a Facebook.

El dinar a Bukharà

Amb els seus 272.000 habitants Bukharà és la cinquena ciutat d’Uzbekistan, també és una ciutat-museu amb un extens centre històric força ben preservat de la presència soviètica, a diferència del que passa a Samarkanda. Ja hi haurà temps per entretenir-se amb els seus atractius culturals, perquè ja es fa tard per dinar i hem d’afanyar-nos per un barri de carrerons estrets fins a un restaurant que està en un primer pis i que potser és una casa particular. El menjador és ocupat per una taula llarga suficient per enquibir-nos el grup de quinze (comptant el xofer i el guia). La paret emblanquinada del fons presenta uns nínxols que contenen ceràmica diversa, un recurs decoratiu bastant freqüent aquí.

El dinar resulta francament bo, segurament el millor àpat de tot el viatge. Potser ja és hora de parlar una mica de la cuina de l’Àsia Central tal com jo l’he tastada. És un secret a veus que ningú no viatja fins aquí per la seva gastronomia, més aviat el contrari. Però la gent d’aquí també menja i s’alegra l’estómac tan bé com pot.

A la taula parada t’hi sols trobar un pa calent, pla i decoratiu, sempre deliciós. A continuació se serveixen petits plats d’amanida —fresca, especiada o amanida en vinagre—; per qüestions sanitàries se suposa que no t’hi has d’acostar. No vaig fer cas a les precaucions, vaig menjar les amanides amb entusiasme de kamikaze i vaig ser dels pocs que no va patir cap indisposició intestinal.

Després ve una sopa calenta, que l’escalf de l’estiu no convida. La trobareu en versió de bolets, en la de llenties, en la de carbassa i en el borsx, que ve de Rússia i és escarlata com la remolatxa. Són freqüents els plats de pasta, siguin simulacres de «gyoza» o de tallarines, que imiten molt malament la cuina italiana.

El plat nacional d’aquestes contrades és l’arròs pilaf, un germà beneitó de les nostres paelles, on es combinen les verdures fregides, les panses i l’ou dur amb resultats discutibles però suculents. També agraden molt les brotxetes, travessades per una espassa que podria ser de Toledo (Castilla - La Mancha), sobretot si l’espassa conté mandonguilles de carn picada.

Per a les postres cal conformar-se amb el meló i la síndria omnipresents. En algun moment del viatge hi van comparèixer també la pruna i l’albercoc, oriünds d’aquestes terres. Millor no mencionar els homicidis diabètics que proporcionen els seus dolços industrials.

Malgrat que la religió musulmana encara predomina després de dècades de domini soviètic, la consumició d’alcohol no presenta cap problema. La seva via d’ingesta més habitual és la cervesa (de gust una mica ensopit), sovint produïda amb la complicitat de la multinacional Carlsberg. Vaig tastar un parell de vins locals gens menyspreables (però una mica dolcencs) i algun glopet de vodka. Però per això últim caldrà saltar-se alguns capítols fins que arribem al Kyrgyzstan.

Tres eren tres

El llibre «Fut» de Jim Dodge tenia tan bona premsa —des de feia temps i des de tots els fronts—, que vaig convèncer el club de lectura lletracremat perquè el llegíssim. Amb tantes expectatives invertides, fou inevitable que el trobés decebedor en una primera lectura. La segona, acabat el llarg estiu, va ser força més satisfactòria, tot i que el meu veredicte  seria que no n’hi havia per tant.

«Fut» és una novel·leta curta o un conte llarg, fill tant de la contracultura californiana dels anys seixanta com del folklore americà més amic de les exageracions (herència de Mark Twain). En les seves primeres quatre pàgines s’esdevenen més coses que a la totalitat de «Guerra i pau» (bé, no, però s’entén el que vull dir) i, per resumir-ho, és la història d’un ancià borratxó, jugador i putero que adopta un orfe i el tracta amb molta tendresa. També hi surt un ànec de gènere femení, la Fut que abreuja un expletiu «fotut», i que s’integra fàcilment a la família. Evidentment, un ànec no és un colom, però aquí teniu sense additius la plantilla original de la Santíssima Trinitat.

Tot plegat és com una d’aquelles pel·lícules tan simpàtiques de John Ford, on hi sortien alcohòlics irlandesos que s’esbatussaven els uns als altres amb aquella alegria. En alguns moments «Fut» és certament divertida. Tots els amants de la lectura sense fronteres (LSF) adorem el relat succint del darrer matrimoni del protagonista.

El seu darrer matrimoni va durar un dia. La Polly era una bibliotecària de San Francisco. N’admirava el sentit pràctic i va pensar que l’ajudaria a calmar-se, però malauradament el va dur massa lluny: fins a la cambra nupcial. Quan va obrir un llibre i es va posar a llegir, a l’acte en Jake va decidir liquidar-ho trinco-trinco.

La calidesa i la picaresca de «Fut» conclouen d’una manera bastant desconcertant, on s’hi combinen el panteisme i l’harmonia universal, enmig de la repulsió física i la simbologia. El fragment és petit, no s’entén, ningú no el comenta.

L’edició d’«Edicions de 1984» (per cert, quin espant de coberta!) ve acompanyada d’una extensa entrevista de Kiko Amat a Jim Dodge. Amat com a entrevistador tendeix a presentar-se com el col·lega més «guai» de l’entrevistat. A la majoria dels membres del club el pròleg ens ha fet més nosa que servei. Ateses les tres pàgines que he pogut confrontar amb l’original, la traducció de Martí Sales és francament millorable.

Teràpia de jocs

Nova sèrie de Netflix anunciada fins a la sopa, bons ingredients, premissa prometedora i crítiques excel·lents; què podria fallar? L’ha creada el novel·lista Patrick Somerville a partir d’una minisèrie noruega, dirigeix Cary Joji Fukunaga (perfecte tant a «Jane Eyre» com a «True Detective») i la protagonitzen actors tan inoxidables com Emma Stone i Jonah Hill. Sí, m’estic referint a «Maniac». M’ha semblat un disbarat.

La sèrie la protagonitzen dos malalts mentals en una Nova York retrofuturista que és bastant semblant a la Nova York de fa vint anys. Annie Landsberg (Stone) és depressiva i de comportament erràtic, carrega amb la culpa de la mort de la seva germana petita. Owen Milgrim (Hill), fill d’una família de possibles, pateix una esquizofrènia que li omple el dia a dia de signes amenaçadors. Tots dos s’apuntaran a un programa experimental que garanteix guarir-los de les seves psicopaties en tres passos senzills. Tot això s’explica en dos capítols introductoris prolixos i tediosos.

A continuació, un cop els malalts s’han pres els psicotròpics, presenciarem diversos fragments de cinema de gènere on Annie i Owen són els protagonistes. Se suposa que estem veient les ficcions al·lucinades que genera el fàrmac: una intriga sofisticada de màgia i robatoris en un castell, el sanguinolent assetjament a una família mafiosa potser de Newark, un encontre a la tercera fase que acaba molt malament, o una passejada frustrada pels afores d’«El senyor dels anells». Superats els pentinats i les caracteritzacions que vesteixen Stone i Hill, la veritat és que els capítols no interessen gens ni mica. I si tenen cap relació amb el seu personatge, costa d’entendre-ho.

Paral·lelament hi ha el submón dels científics, quasi tots japonesos, que controlen la prova i que vénen amb la seva pròpia motxilla de traumes. Destaquen en aquest aspecte Sally Field (amb ulleres) i Justin Theroux (amb perruca), que porten la seva relació de mare i fill de la pitjor manera possible. I, encara que l’experiment és farmacològic, hi ha una computadora molt emocional que fa un gran paper a la manera de HAL 9000.

La cosa s’estira entre avorrida i incomprensible durant deu capítols —sembla que l'originalitat a ultrança a de passar per sobre de la paciència de l'espectador— i per fortuna acaba amb un beneit final feliç. Sempre fa goig veure treballar Emma Stone, encara que sigui dins d’aquest despropòsit; en canvi Jonah Hill es veu reduït a una única expressió d’apocament durant tot el metratge. No hi haurà més temporades. Gràcies siguin donades al cel.

Amb els natius

Una modalitat cada vegada més freqüent de turisme conscienciat és el que passa per estades més o menys llargues compartint casa amb els autòctons. És una manera si més no que les zones deprimides del país obtinguin un benefici econòmic de les seves mancances per la via del pintoresquisme; perquè des del punt de vista antropològic l’experiència deixa bastant que desitjar. En el nostre viatge teníem prevista una estada de dos dies en una casa rural a les muntanyes del sud del país, un paisatge eixut i feréstec, no desproveït d’encants per a qui li agrada la bellesa crua i sense edulcorants.

Langar es deia el poble, amb les seves senzilles cases disseminades pel pendent d’un turó. Langar presenta una atracció turística local, un mausoleu del segle XIV que alberga les despulles d’un home sant del que ja he oblidat el nom i que se situa en un pujol aïllat a l’altra banda de la vall. L’edificació és molt bàsica però no podria ser més encisadora, com també ho és el caminet d’escales que puja des de la carretera. Abaix una successió de parades permanents abasteix els peregrins de productes tan imprescindibles com són els fruits secs, les navalles automàtiques, els clauers artesanals i els cubs de Rubik.

Parades de futilitat

Però Langar conté un edifici encara més interessant. És la seva mesquita, també del segle XIV, que exteriorment sembla una capsa de sabates, però que ostenta meravelloses columnes de fusta i un mihrab d’esplendorosa majòlica al seu interior.

La casa que ens acull és una veritable masia uzbeka amb dos pisos d’edificació i ampli pati interior. La interacció amb els natius és mínima i ofereix la seva màxima representació en els diàlegs amb l’amo, que es pensa que domina el francès. Els àpats són bàsics (us dec un apunt sobre la gastronomia (?) del país) i els dormitoris compartits entre cinc persones sobre succedanis de «futons» proporciona les alegries justes i un bon intercanvi d’aromes corporals. Per anar al vàter de nit cal creuar una mena de barranc a les fosques i l’única dutxa és d’aigua freda.

El programa del dia comença amb una excursió de dues hores sota la solana. J. i jo optem per la passejada alternativa, relaxada i gens estrènua, pels carrerons laterals del poble, encara que només sigui per mirar les cabres i les vaques. De tarda baixem fins al riu que cisella la vall. Em banyo en un gorg allarguissat i quasi tebi i converso amablement amb Ana, l’articulada basca de Bilbao. Estreno el vestit de bany negre de Paul Smith que vaig comprar fa una dècada pensant-me que eren uns calçotets. Amb el que es demostra que no m’havia banyat en públic des de Giardini Naxos (a Sicília) o més enllà.

Es nota que m’ho estic passant molt bé enmig de tanta incomprensió cultural?