dimarts, 13 de setembre del 2022

Subvencions sobre rodes


No sé si us vau assabentar que el govern alemany, amb el propòsit d’alleugir els efectes de la crisi econòmica que ens afecta a tots, aquest estiu va posar a disposició del públic uns passis de transport mensuals (en principi pels mesos de juny, juliol i agost) que per una tarifa única de 9 euros permetien viatges il·limitats en tota mena de mitjans de proximitat: trens de rodalies, cotxes de línia, autobusos urbans, metros, trams, etcètera… Només en quedaven exclosos els trens de llarga distància (i els taxis).


Us prometo que no va ser aquesta oferta irresistible la que ens va fer decidir per passar les vacances a Alemanya, però cal reconèixer que ens va posar les coses molt fàcils. Renània del nord i Westfàlia, el land que vam visitar, és una de les regions d’Europa amb una densitat de població més alta. Onze milions de persones s’apinyen en grans ciutats —Colònia, Düsseldorf, Essen, Duisburg, Bochum, Dortmund— que oscil·len entre el milió i els 300.000 habitants i que rarament disten entre elles més de 40 quilòmetres. El desplaçament d’una a l’altra no podia suposar cap gran complicació, perquè la xarxa de transports públics no pot ser més completa. Admireu-la en la imatge de dalt, amb tota la seva complexitat (en el ben entès que hi manquen encara els transports urbans). El meu racó de cervell que estima els mapes dels metros es veu obligat a confessar que el diagrama és d’una llegibilitat discutible; però no se m’acut com es podria millorar.


No puc negar que l’existència d’aquest bitllet prodigiós i multi-ús ens va facilitar enormement les vacances, ja que es podia adquirir a qualsevol màquina expenedora de qualsevol estació. No calia sinó escriure el teu nom al tiquet per convertir-lo en plenament vàlid (molt més senzill que les ofertes equivalents que ens està oferint el govern espanyol). Al principi em va costar de creure que el moderat import de nou euros fos suficient per oferir-me tantes possibilitats. Vaig fer uns quants viatges sentint-me un impostor, fins que el primer revisor amb el que vaig topar va validar-me el bitllet amb impavidesa tranquil·litzadora.


De totes maneres, no voldria faltar a la dolorosa veritat: la mítica eficiència de la xarxa ferroviària alemanya ha passat a millor vida i ja es pot equiparar a l’infamat servei de rodalies catalanes. Diria que més de la meitat dels nostres viatges patiren retards considerables, alguns combois ens obligaren a canvis ràpids de via, d’altres simplement desaparegueren sense cap menció per megafonia. Fins i tot els serveis «de pagament», com aquell intercity a Maastricht que costava 19 euros els 22 minuts de trajecte, anava tan ple com un transport ramader. Afortunadament la majoria dels desplaçaments no superaven la mitja hora de durada i aquestes incidències imprevistes no ens representaren mai un daltabaix logístic, tot i que feren trontollar l’alt concepte que havíem tingut fins ara de la fiabilitat alemanya.

dilluns, 12 de setembre del 2022

No toqueu les criatures


L’acusació és una d’aquelles sèries tan pròpies de Filmin on el seu major atractiu rau en la lluita contra el clixé. Està escrita per Ferdinand von Schirach —un advocat que ha fet fortuna convertint en bona literatura alguns casos judicials reals (ha estat traduït al català)— a partir d’uns fets que van succeir a Worms entre 1994 i 1997, però que han estat traslladats a l’actualitat i s’han ambientat a la molt pintoresca vila bavaresa d’Ottern.


A Berlín una atractiva clienta contracta l’advocat Richard Schlesinger perquè defensi un dels acusats en un cas de pederàstia massiu a Ottern, on hi ha hagut altres 26 persones implicades. Un cop vençuda la reticència del lletrat —un home vençut pels revessos de la vida—, aquest es trasllada a la població i intenta mantenir el cap fred davant de la histèria generalitzada. De mica en mica va descobrint errors de procediment que el fan sospitar que potser les acusacions no tenien fonament.


Els casos d’abusos infantils solen disparar totes les alarmes i deriven amb facilitat en el linxament públic. L’acusació funciona en part com a advertiment sobre la cautela que cal mostrar davant d’aquest tipus de delictes,  pels quals l’opinió pública està molt sensibilitzada; però no pas per minimitzar la seva incidència, sinó per advocar per un estricte protocol que estigui a l’altura de la gravetat d’aquests actes. Potser no és aquest el punt de vista més popular, però és el que millor harmonitza amb la justícia estricta.


La sèrie compta amb un guió de ferro que farà les delícies de tots els aficionats a les ficcions jurídiques. A més la petita ciutat on passa tot és veritablement fotogènica. I, més prosaicament, està molt bé que les ficcions dramàtiques es distribueixin en píndoles de 30 minuts (o menys). Però l’arma gens secreta que té L’acusació és el protagonisme de Peter Kurth, un gat vell capaç d’insuflar carisma a un tòpic tan masegat com el del professional desencantat que ha entrat de ple a la depressió. La sèrie corre el risc de passar desapercebuda, però no s’ho mereix. 

diumenge, 11 de setembre del 2022

Filmoteca forçosa (82)


Plein soleil (René Clement, França 1960 (Filmin))

Adaptació lliure de «The Talented Mr Rippley» de Patricia Highsmith. Treu molt bon profit de les localitzacions italianes, de la música de Nino Rotta i sobretot del magnetisme d’Alain Delon. (8) 


Animals (Nabil Ben Yadir, Bèlgica 2022 (Filmin))

Recreació del primer crim homòfob reconegut com a tal a Bèlgica. Rodat en tensos plans seqüència de visió puntualment insuportable. Un parell de detalls de guió desactiven part de les bones intencions de la cinta. (6)



Nope (Jordan Peele, USA 2022 (Renoir))

Mira que les cintes de gènere ho admeten gairebé tot, però no recordo cap pel·lícula recent amb un guió tan beneit i desequilibrat. La «bèstia» que centra el film és tot un desastre de disseny i les dues hores de durada, un suplici. (4)


My Friend Dahmer (Marc Meyers, USA 2017 (Filmin))

Retrat biogràfic de l’adolescència de l’assassí Jeffrey Dahmer a partir d’un còmic creat per un amic seu de l’institut. O com esprémer al màxim la fascinació americana per la figura dels «serial killers». (6)



Contact (Robert Zemeckis, USA 1997 (HBO max))

Un «Close Encounters» per a escèptics amb alguna escena espectacular, però també personatges plans, cursileria i una sobrera trama amorosa. (7)


Petite nature (Samuel Theis, França 2021 (Filmin))

Crònica sensible i màgicament interpretada d’un nen precoç i enamorat d’un adult. (8)



Nine to Five/Com eliminar el teu cap (Collin Higgins, USA 1980 (Disney+))

Precursora de l’empoderament femení en el món del treball, ha perdut malgrat tot molta pistonada. Dolly Parton demostra que té fusta com a actriu i Lily Tomlin confirma la seva vis còmica. (6)


Honor de cavalleria (Albert Serra, Catalunya 2006 (Filmin))

El debut de Serra: una versió minimalista del Quixot. Uns nivells de producció tan austers com els seus diàlegs. Curiosament entranyable. (6)

dijous, 8 de setembre del 2022

Vampiresses en el temps


Tot comença l’any 1915 quan el cineasta francès Louis Feuillade filma Les vampires en resposta a l’èxit del fulletó americà The Perils of Pauline. L’obra consta de deu episodis estrenats al llarg de vuit mesos i amb una durada total que supera les set hores. Enlloc de centrar-se en una protagonista candorosa i malastruga, com era habitual en el gènere, l’argument pren el punt de vista d’una banda de malfactors que es fan dir «els Vampirs» i que tenen com a musa una femme fatale de nom Irma Vep (anagrama de vampire) interpretada per la carismàtica actriu Musidora.


Les vampires fou un èxit considerable, el punt culminant de les carreres de Feuillade i Musidora, font d’inspiració pel grup dels surrealistes i un maldecap pel prefecte de la policia parisenca. No obstant, amb l’arribada del cinema sonor, va caure en l’oblit i no fou recuperat fins a finals dels anys cinquanta amb la reivindicació que li van fer els membres de la Nouvelle Vague. 



L’any 1996 el director Olivier Assayas ret el seu particular homenatge a «Les vampires» amb el seu film Irma Vep, en el qual el cineasta fictici René Vidal intenta filmar una nova versió del fulletó de Feuillade amb l’actriu xinesa Maggie Cheung en el paper d’Irma. La pel·lícula, que entra de ple en el gènere del «cinema dins del cinema», podria semblar una versió actual, agra i catastròfica de La nuit americaine de Truffaut (precisament el neuròtic i arrauxat René Vidal és interpretat per Jean-Pierre Léaud), però inclou també una reflexió sobre el paper del cinema francès en el panorama global.


Cheung, que s’interpreta a si mateixa, se’ns diu que ha estat contractada perquè Vidal la va veure actuar en una pel·lícula de kung-fu, i passa tota la durada del film amb aire distret i aquiescent, sense entendre gaire l’embolic en el que es troba ficada. De totes maneres amb el seu cos menut cobert amb una granota negra de làtex deixa una imatge inoblidable tant a la ficció com a la realitat: no debades Assayas va casar-se amb Cheung dos anys després d’haver acabat la pel·lícula. 


I encara que Les vampires de 1915 no anés del que entenem modernament per «vampirs», té Irma Vep un indubtable component de possessió diabòlica, quan l’actriu protagonista sembla quedar abduïda per la roba que vesteix davant de la càmera. La conclusió del film sembla una fugida d’estudi, com si Assayas no tingués esma per continuar; i malgrat tot Irma Vep és un títol apreciable en la seva curiositat. A més, una obra que conté dues versions del Bonnie & Clyde de Gainsbourg no pot ser mai dolenta.



L’any 2022 insisteix Assayas amb una nova Irma Vep, aquest cop (potser un signe dels temps) com a sèrie televisiva de HBO max. En línies generals els ingredients són els mateixos, però lògicament expandits i amb alguns personatges més. Tornem a tenir el director André Vidal entestat a filmar un «remake» de Les Vampires amb la col·laboració d’una actriu estrangera. Vincent Macaigne substitueix a Jean-Pierre Léaud i arriba a ser igual d’irritant i neuròtic, però amb diferents matisos. En quant a la protagonista, la sueca Alicia Vikander sota el nom de Mira Harberg, resulta bufona de cara però peca d’insípida. El seu vestit de vellut negre és el detall definitiu per fer-nos enyorar Maggie Cheung i el seu làtex bondage. Curiosament, a l’univers d’aquesta sèrie també existeix el film de 1996, el qual és mencionat explícitament i s’hi fa aparèixer l’actriu Vivian Wu, com a ex-dona de Vidal i transsumpte de Cheung (que m’imagino que no devia tenir ganes d’intervenir). Hi ha finalment l’actor Alex Descas que fa de productor, l’únic membre del repartiment que repeteix paper a les dues Irma Vep.


Entre els personatges afegits brilla amb llum pròpia Lars Eidinger (Babylon Berlin) com actor drogoaddicte i llunàtic que es converteix en el gran roba-escenes de la sèrie. Tom Sturridge (el Morpheus de The Sandman) fa d’ex-xicot de Mira i Kirsten Stewart —que ja havia treballat un parell de vegades amb Assayas— fa un cameo allargat i força sucós. La sèrie compta també amb recreacions modernes de les imatges de Feuillade, així com fragments de l’original, que els personatges miren des dels seus mòbils, ja que la totalitat de Les vampires és disponible a YouTube.


No falten els comentaris sobre la situació actual del cinema, des de la pel·lícula de super-herois que acaba de filmar Mira en contraposició a la pel·lícula «artística» de Vidal, fins a l’industrial perfumista que patrocina la sèrie a canvi d’un espot publicitari de la protagonista. En algun moment es fa una menció condescendent de la televisió, com si treballar-hi fos degradant, tot i que el format episòdic de les sèries és el mateix que emprava Feuillade en els seus serials. Potser Irma Vep no és perfecta —sovint és dispersa, caòtica, i no tanca les seves trames—, però si us interessen títols que evitin el camí fressat, aquest conté més d’una satisfacció. I també un polsim de màgia, que mai va malament.

dimarts, 6 de setembre del 2022

Quatre gotes

Nicola Pugliese (1944 - 2012) fou un periodista nascut a Roma però que treballà sempre a Nàpols. Tret d’una col·lecció de contes, l’única creació literària que va publicar en vida va ser la novel·la Malacqua (1977), molt ben rebuda per la crítica, però que es va negar a reeditar. No va ser fins un any després de la seva mort que el llibre va tornar a ser accessible i és aquesta la versió que Acantilado ha recuperat enguany amb el títol d’Aguamala i excel·lent traducció de José Moreno.

He parlat de novel·la tot i que es fa difícil classificar aquest curiós text, crònica detallada de quatre dies (entre el 23 i el 26 d’octubre) d’intensa pluja que nega Nàpols sense aturador i que produeix un grapat de víctimes quan alguns edificis acaben esfondrats. El llibre no segueix una clara línia argumental, sinó que va saltant d’un personatge a un altre, cadascun enfrontat a la seva manera amb l’insòlit fenomen meteorològic. Un periodista d’investigació, un guàrdia municipal, una secretària de l’ajuntament, el propietari d’un cafè o una mare que se sent sola d’ençà que el seu fill s’ha casat van succeint-se en escenes de longitud i tons molt diversos. Tot queda unificat per alguns trets italianíssims com són el costumisme amb tocs picarescos, la mirada irònica sobre l’autoritat o l’amor per la retòrica.


Una delegación del Instituto Municipal de Servicios Sociales se trasladó a la escuela tan pronto como fue posible y procedió a individuar los núcleos familiares y contabilizar a los sintecho, pero también esta sencilla diligencia contable se malogró de forma lastimosa ya que los chiquillos huían por todas partes y no lograbas determinar si aquél de los ricitos negros ya había sido contado; además no podías pasar por alto a los muchachos que se habían ausentado temporalmente y, encima, algunas mujeres rehusaban dar información, hablen con mi marido, hablen con mi marido, yo no sé nada, así que fue necesario localizar a los esposos uno a uno y vencer luego las reticencias. Aclarado el embrollo, se concluyó que los núcleos familiares eran once y sumaban un total de ciento cinco personas. Para entender esta cifra se debe tener presente que muchas familias no constaban sólo de padre, madre e hijos, no: había también tías cochambrosas, desdentadas e irascibles, viejos babosos con la camisa sucia y el alma en vilo porque aquello era una señal del cielo, una señal de Dios…


Per acabar d’enriquir la mescla trobarem també a Aguamala indicis de fets inexplicables —veus fantasmagòriques, monedes musicals, nines amagades—, que fluctuen còmodament entre el realisme màgic i la possessió diabòlica. El conjunt, malgrat ser relativament breu, és ple de peripècia, de bellesa i de solitud: un retrat al·legòric de l’ànima de la ciutat amb més ànima de tota la península italiana. No us estranyi que es consideri una obra de culte. 

dilluns, 5 de setembre del 2022

Restart

El dia del seu cinquantè aniversari Colin anuncia a Michael, amb qui ha conviscut els últims disset anys, que marxa de casa perquè necessita un temps de reflexió. Són coses que, amb nivell variable de sorpresa, passen a les millors famílies. Un cop assumit el sotrac tot l’entorn de Michael insisteix perquè trobi algú altre amb qui entretenir les hores: sembla que no és bo que l’ésser humà estigui sol, i molt especialment al llit. Aquesta és la (no gaire original) premissa de «Uncoupled/Desparejado» (a Netflix), comèdia metropolitana i gai de 8 capítols.


Potser el més interessant de l’odissea de Michael a la recerca d’un nou company són els canvis soferts en el mercat de les relacions personals —des de l’aparició de les «apps» especialitzades fins al sacseig que per a les pautes profilàctiques ha significat l’existència de medicaments que prevenen la infecció per VIH—, novetats que ha d’anar aprenent sobre la marxa, amb els efectes còmics que caldria esperar. Tanmateix la sèrie no convida gaire a l’empatia ja que està ambientada en un univers irreal propi de les ficcions més escapistes.


No endebades al darrera hi ha Darren Star, responsable de sèries com «Beverly Hills, 902010», «Melrose Place», «Emily in Paris» i sobretot «Sex and the City», amb la qual aquesta «Uncoupled» està clarament emparentada. L’escenari és Nova York en la seva faceta més fotogènica i els personatges pertanyen tots a les elits econòmiques o al seu entorn de servidors complaents. Michael, per exemple, és un agent immobiliari que sembla ocupar-se exclusivament de dúplexs amb vistes sobre Manhattan.


Per dificultar encara més la identificació els guionistes cauen en tots els tòpics sobre la forma de ser dels gais urbans: frívols, promiscus i viperins fins a extrems caricaturescos. I, ja posats, us diré que Neil Patrick Harris, més enllà de la careta bufona, m’ha semblat sempre un actor justet, detall definitiu per condemnar «Uncoupled» a la categoria d’entreteniment insubstancial per a dies de neurones mandroses. 

diumenge, 4 de setembre del 2022

Filmoteca forçosa (81)

 


Benediction (Terence Davies, Regne Unit 2022 (Renoir))

Dislocada, fraccionada, però finalment emocionant biografia del poeta pacifista Siegfried Sassoon i molt especialment de la seva sexualitat frustrada. Potser no el millor Davies, però de visió totalment aconsellable. (8)


Le sorelle Macaluso (Emma Dante, Itàlia 2020 (Movistar+))

La vida de cinc germanes sicilianes des de la infantesa fins a la mort. Millor en els tocs poètics que en el melodrama exasperat. (6)



The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal, USA 2021 (Movistar+))

Esquiva adaptació d’una novel·la d’Elena Ferrante sobre mares imperfectes. Tanmateix Olivia Colman, perfecta com sempre, i Gyllenhaal fa un treball força prometedor. (8)


Sing 2 (Garth Jennings, USA 2021 (Movistar+))

Segona part d'aquell musical tipus «juke-box» amb animalons cantaires. Hi ha més personatges, més cançons i més efectes escenogràfics, però el desenvolupament totalment mecànic m’ha deixat tirant a fred. (6)



The Mist/La boira (Frank Darabont, USA 2007 (HBO max))

Exercici d’horror i tensió poblat per uns personatges massa estereotipats. Funciona millor quan les cuques letals no es deixen veure. (6)


She Will (Charlotte Colbert, Regne Unit 2021 (Filmin))

Film d’horror en clau feminista amb més atmosfera que ensurts. L’excés de «temes candents» —abusos infantils, violació, mastectomia, crema de bruixes…— acaba empatxant. (5)