L’artista i la verge

Quan no parlava de la seva granja a l’Àfrica, Karen Blixen excel·lia en l’escriptura de contes que publicava sota el nom d’Isak Dinesen. Encara que els seus relats adoptaven la forma de les rondalles tradicionals, sovint contenien un rerefons ben adult, com es pot comprovar a les cèlebres El festí de Babette o Una història immortal. O a Erhrengard, la seva nouvelle pòstuma que podem trobar a la col·lecció Petits Plaers de Viena en traducció de Maria Rossich.

En efecte, l’acció d’Ehrengard té lloc en un petit principat de l’antiga Alemanya, perdut en el temps, amb el seu sobirà, el seu castell i el jove príncep en edat de casar-se, igual com a tots els contes clàssics de fades. Quan la princesa consort quedi embarassada, es retirarà a un palau amagat amb una petita cort de companyia. Entre ells hi ha la jove Ehrengard, una guerrera pura i intrèpida com una Valquíria. El pintor Cazotte s’obsessionarà amb ella fins el punt de voler-la seduir, però no de la forma tradicional, sinó d’una altra molt més exquisida.

Però sí, en fi, la veritat és que els déus són uns companys de joc perillosos, i hauria de procedir amb cautela i cura màximes. S’hauria de mantenir en espera, immòbil com un mort, com el lleó que espera l’antilop al costat d’una bassa. Fins el més lleu moviment podria fer-lo fracassar irremeiablement. Perquè al capdavall ell mateix, artista i àrbitre, amant i servent d’aquesta jove feminitat, havia decretat des del principi que la donzella no havia d’enrojolar-se d’indignació davant d’un assalt, sinó d’èxtasi a la vista d’una revelació: no per protesta ni en defensa pròpia, sinó amb consentiment i rendició!

Estructurada en tres parts de tons i ritmes molt diferents, com si es tractés d’una peça simfònica, Ehrengard ens condueix amb deliciosa prosa per inesperades peripècies que fugen del camí fressat. Aquí galant, després pastoral, més tard dramàtica, aquesta és una novel·leta màgica que ens obre inusitades perspectives sobre l’amor, l’art i l’honor. Pura delicatessen. 

Violador de guant blanc

Anatomy of a Scandal (Netflix) incideix en la coneguda tradició britànica dels escàndols sexuals dels seus polítics, en aquest cas un membre del parlament (Rupert Friend) que, no content amb ser infidel a la seva esposa, és acusat de violació. L’esposa és la guapa Sienna Miller, mentre que l’advocada que busca la seva condemna és la Michelle Dockery de Downton Abbey. Com que no hi ha hagut testimonis, el cas es redueix a decidir a qui creure: al presumpte violador o a la hipotètica víctima.

Sis capítols de 45 minuts resulten excessius per a una intriga tan minsa i les floritures amb la càmera i els freqüents flash-backs ajuden a fer passar el temps. No cal dir que res no és tan simple com semblava de bon antuvi i a l’últim episodi hi ha una revelació sorprenent, d’aquelles que et fan pensar que el guionista es va deixar portar per una mala idea.

Retrospectivament Anatomy of a Scandal i el seu desenvolupament morós no mereixia la nostra atenció. Només la curiositat de saber quin seria el resultat del judici ens obligà a acompanyar-la fins el decebedor final. Afortunadament Inside Man (Netflix) ensenya el seu joc ja al primer capítol: una reacció tan inversemblant del protagonista, que tot l’interès per continuar mirant la sèrie queda fulminat. I és una llàstima perquè tant David Tennant com Stanley Tucci són actors que sempre ve de gust mirar com treballen.

No ha estat aquesta l’única sèrie que hem abandonat a mitges, i mira que a casa hem tingut sempre molt aguant. Ens va passar també amb la finlandesa Enemiga del poble (Filmin), on una periodista escriu un article crític sobre una estrella local del futbol i rep una allau d’insults per part de l’afició. Poc després l’esportista apareix mort i la culpen a ella d’haver provocat el seu suïcidi. Sí, estem parlant d’un thriller, però del subgènere escandinau i ensopit, que ni la localització a Barcelona, ni la presència dels mossos d’esquadra i de l’Aina Clotet el salven de la incongruència i l’avorriment. Tres episodis ens van costar tirar la tovallola. Ja n'anirem aprenent. 

L’home que és una illa

 …l’important no és el que et passa, sinó el que imagines.

Quan els veïns se’n van de vacances, H. s’esmuny dins de la casa buida i comença un metòdic escrutini de cadascuna de les cambres. El que d’entrada semblaria un experiment per copsar vicàriament la vida dels altres, es revelarà finalment com una complicada maniobra per destruir un aparell de música que provoca la irritació d’H. Però a mesura que anem descobrint les circumstàncies de la vida de l’intrús ens adonarem que no és un personatge gens fàcil de classificar.

Aquest és el punt de partida de Robinson, la darrera novel·la que es va publicar de Vicenç Pagès Jordà en vida seva. Es tracta d’un llibre atípic, ja que l’autor solia situar les seves narracions en un context geogràfic i temporal molt concret, mentre que aquí tot resulta vagament abstracte i sense cap menció de noms propis, amb l’excepció de la inicial del protagonista: una hac tanmateix muda.

El narrador ens anirà descrivint aquest individu que treballa de carter i que no té pràcticament família (la mare va morir fa temps i el pare està internat a una residència), que no es relaciona amb ningú i que estructura la seva quotidianitat segons unes regles molt limitades i estrictes. No costa gaire encasellar-lo en algun punt de l’espectre autista, tot i que el text en cap moment entra en el joc del diagnòstic clínic. Mentrestant, les evasions d’H., muntat en un llit flotant, cap a un món paral·lel on la realitat es conforma als seus desitjos, pot interpretar-se com una metàfora de la creació literària.

Ran de les conseqüències de la intrusió en el domicili veí, H. coneixerà una advocada que li oferirà un breu simulacre de relació amorosa. Durant un temps semblarà que l’isolament de H. ha arribat a la seva fi i se li obre la porta a una certa normalitat… Es aquesta potser l’obra més inquietant de Pagès Jordà, en la qual sota una mirada implacable i aliena veiem analitzats els nostres costums i rutines fins a convertir-los en irreconeixibles.

No m’he sentit còmode amb aquest Robinson, que consisteix sovint en un reflex cruel dels nostres gestos quotidians, i malgrat tot no se li pot negar l’audàcia i la clarividència de moltes de les seves conclusions. Les últimes pàgines, en una espiral delirant que s’aboca a la follia, només poden ser obra d’un escriptor en ple domini dels seus recursos. Un motiu més per lamentar la seva desaparició prematura.

…resulta curiós que cada habitació inclogui alguna fotografia dels estadants, i a més un mirall, com si els habitants tinguessin alguna dificultat per creure en si mateixos i necessitessin veure’s per duplicat o per triplicat per estar segurs de ser-hi o simplement ser. Amb el pas dels anys, aquestes automultiplicacions substitueixen les imatges dels que voldrien ser o de les persones amb qui voldrien estar. Si no hi ha pòsters, vol dir que ja vius amb qui has decidit viure, i llavors hi col·loques un retrat de tu i de l’altre, que ja sou un nosaltres que durarà per sempre o gairebé, i és per això que l’habitació de matrimoni presenta un aspecte uniforme, sense conflictes latents, com si l’hagués pensat una sola persona, i tant és si ho van decidir junts o si un va cedir als desitjos de l’altre perquè les dues opcions no són més que formes de nosaltres.

A casa de l’enemic

A Tehran (dues temporades a Apple TV+) una agent del Mossad (Niv Sultan) s’infiltra a la capital de l’Iran amb la intenció de desactivar un reactor nuclear. Les coses se li compliquen i, mentre prolonga l’estada, li surten altres feines pròpies de l’espionatge, de manera que no troba l’hora de tornar a casa. Tehran és un exemple bastant típic de sèrie d’espies, amb una protagonista que s’ha de moure en un entorn hostil en un inacabable joc del gat i la rata. Diria que de vegades les seves decisions (i les d’altres personatges) semblen estúpides o molt estúpides, però segurament si actuessin de forma més racional la història seria molt més breu. Ja se sap que el destí de la majoria de sèries és allargar-se més enllà de les seves possibilitats.

Si Tehran té alguna particularitat és que es tracta d’una sèrie israeliana que pretén retratar la realitat dels seus arxi-enemics iranians. No se li pot exigir per tant ni fidelitat documental —el «Teheran» de la producció és en realitat Atenes—, ni equanimitat política. Així, que el primer que vegi la super-agent en arribar al país sigui una execució pública, tant es pot prendre com un fet quotidià del règim que com un insidiós detall propagandístic sionista. Es fan poques referències religioses, però sí que hi apareixen els sinistres policies de la moral, dels quals tant se’n parla aquests dies. També s’hi veuen joves dissidents que carden i es droguen, com vam fer nosaltres quan érem progres, i fills de bona família que també ho fan, però darrere les parets d’un xalet amb piscina.

Resulta interessant descobrir l’existència dels jueus iranians que es van veure obligats a exiliar-se a Israel, com és el cas de la protagonista. No resulta tan entenedor el poti-poti de llengües, que barreja hebreu, persa i anglès sense cap criteri detectable. Una altra qüestió no gaire clara és la presència de Glenn Close a la segona temporada. L’actriu americana, tot i que no té cap relació coneguda amb el país, es veu obligada a dir algunes frases en farsi per interpretar un paper que no li ofereix cap ocasió de lluïment. Les bones llengües afirmen que Close era una fan de la primera temporada de la sèrie; serà això.

Malgrat que t’has de prendre la informació geopolítica de Tehran amb escepticisme i que alguns girs de guió són difícils d’entomar, no es pot negar que la sèrie proporciona bons xuts d’adrenalina en uns entorns que se surten de l’usual. 

Comiat a la innocència

 

De tant en tant és d’agrair que la loteria del Nobel premii algun autor mitjanament conegut, amb un grapat de títols traduïts a la nostra llengua,  amb un estil relativament accessible i unes obres d’una brevetat que en facilitin el tast. Totes aquestes condicions es compleixen amb Annie Ernaux, ben servida per les traduccions de Valèria Gaillard a Angle Editorial amb quatre títols editats des del 2019. Com a targeta de presentació d’aquesta escriptora desconeguda per mi he llegit Memòria de noia, publicada originalment l’any 2016, per la senzilla raó que ha sigut el primer títol que m’ha caigut a les mans.

Segons vaig entendre llegint una entrevista amb la traductora Gaillard, Ernaux es dedica en cadascun dels seus llibres a descriure un dels fets fonamentals de la seva vida, com si hi apliqués una lent d’augment que li conferís una entitat pròpia. En el cas de Memòria de noia es podria dir que és la crònica de la pèrdua de la virginitat. Abasta el final de la dècada dels cinquanta, s’inicia amb les seves primeres experiències sexuals i acaba dos anys més tard amb el desflorament per part del que seria el seu marit.

L’Annie dels divuit anys és una jove catòlica, filla única d’uns botiguers de províncies, amb una vida reclosa i un punt d’orgull intel·lectual. La seva experiència com a monitora en unes colònies d’estiu per a infants la posarà en contacte amb altres nois i noies de la seva edat i es lliurarà incondicionalment a un monitor una mica més gran que ella. Ernaux amb distància analítica i sense una gota de sentimentalisme rememora les humiliacions viscudes en un amor no correspost i les burles cruels dels seus coetanis, molt més experimentats que ella. Certament hi ha valentia en la narració descarnada d’uns fets que es produïren més de mig segle enrere i pels quals l’escriptora no mostra cap pietat. 

Paral·lelament contraposa la noia que fou l’any 58 amb l’anciana que escriu aquesta memòria el 2016, tot intentant posar-se dins del cap d’aquella que ja no existeix. Malgrat l’ajuda de cartes de l’època i del testimoni d’alguna amiga, la pretensió d’aconseguir una epifania tardana es revela més com una estratègia literària que com una eina d’autoconeixement. Tanmateix el llibre és un testimoni valuós de la mentalitat de les noies i del jovent en general durant els anys que precediren la revolució sexual.

    ¿Com fer per retrobar l’imaginari de l’acte sexual tal com sura en aquest jo al llindar de les colònies?

    ¿Com ressuscitar aquesta ignorància absoluta i aquesta espera del que aleshores és tot allò desconegut i tot allò meravellós de l’existència —el gran secret xiuxiuejat des de la infància però que aleshores no està descrit ni mostrat enlloc? Aquest acte misteriós que introdueix al banquet de la vida, a l’essencial —Déu meu, sobretot no morir abans—, i sobre el qual pesen la prohibició i l’espant de les conseqüències durant aquells anys Ogino, els pitjors en tant que fan brillar la temptació de vuit dies de «llibertat» per mes, just abans de la regla.

Il·lustratiu, llegidor i una mica fred, Memòria de noia serveix, si més no, per fer-se una idea de la literatura introspectiva i enganyosament simple d’Annie Ernaux.

Filantropia il·lustrada

Aquesta història és freqüent: l’esposa dona suport al marit des del primer moment, quan les vaques són magres, però un cop assolit el cim de l’èxit, rep una coça en pagament als serveis prestats, mentre l’home s’ajunta amb una mossa escandalosament més jove. Aquest és també el punt d’inici de la «sitcom» Loot (Botí) d’Alan Yang (Parks and Recreation, Master of None), que podreu veure a Apple+. En aquest cas l’home és un geni de la tecnologia (probablement va començar en un garatge) que té les faccions d’Adam Scott, mentre que ella és la còmica Maya Rudolph, aquí com a Molly Novak, una dona madura que ha tret un suculent benefici del divorci, però que no sap què fer amb la seva vida, sola i perduda en una immensa mansió.

Quan Molly descobreix que és la presidenta d’una fundació humanitària que ja havia oblidat que havia creat en el seu dia, decideix posar el seu altruisme a prova, encara que sigui contrariant als empleats de la institució. Així, la multimilionària acostumada a solucionar-ho tot a cop de talonari, haurà d’aprendre des de zero el valor de l’empatia i la solidaritat. Com es pot veure, la sèrie té un evident propòsit moral que (i no voldria sonar cínic) va en detriment de la seva comicitat; diria que és difícil fer humor a partir dels bons sentiments. Com a mínim Loot no en surt gaire ben parada, tot i que Rudolph és una comedianta d’eficàcia contrastada.

Finalment el que queda en el record d’aquest títol tan poc destacable són els excessos en els que cauen els ultra-rics: els desplaçaments en helicòpter, les piscines a diversos nivells o els vestidors de la superfície d’un camp de futbol; tot allò que ens fascina per inassolible i que mai se’ns hagués acudit que necessités ningú. 

Jimmy, Saul, Gene…

La sèrie d’AMC Better Call Saul va néixer per rendibilitzar el merescut èxit de Breaking Bad, una estratègia justificada des del punt de vista comercial i confirmada per un reguitzell d’exemples diversos (vegeu si no des de House of Dragons fins a les innombrables postil·les de Star Wars). Seria superflu preguntar a Vince Gilligan i Peter Gould si calia narrar els obscurs orígens de Saul Goodman i el seu igualment obscur futur després de la desbandada final de Breaking Bad, o intentar esbrinar fins a quin punt tota aquesta història estava predeterminada o bé s’anava improvisant sobre la marxa; ja que de segur ens respondrien que tot, absolutament tot, era dins del seu cap des de l’inici dels temps. Però jo, des de la primera temporada de Better Call Saul, vaig quedar-me amb una sensació de contingència de tot el que s’hi explicava. Que allò que apareixia en pantalla bé podia haver succeït d’una altra manera, tot plegat diverses formes d’anar omplint els minuts amb digressions, dilacions i temps morts.

L’únic requeriment que calia complir era el d’empalmar les vicissituds de Jimmy McGill amb les del personatge de Saul Goodman, tal com el vam conèixer a Breaking Bad; i els guionistes s’hi van aplicar amb parsimònia, ja que la sèrie filla ha acabat tenint una temporada i un episodi més que la sèrie mare. Així hem arribat a la sisena temporada, dividida en dues parts per allargar el comiat, i després d’algunes marrades més, i de les aparicions previsibles de Walter White i Jesse Pinkman, hem esbrinat quin era el destí de la Kim Wexler i en Howard Hamlin, els únics personatges importants que no apareixien a Breaking Bad. També s’ha revelat el futur de Saul, ara sota la identitat de Gene Takavic, però no ha estat una veritable sorpresa i la faula conclou d’una manera que, si Gilligan volgués, la podria continuar demà mateix amb una nova temporada. L’únic que no m’esperava era trobar-m’hi la Carol Burnett, a la qual m’imaginava retiradíssima, fent un paper d’una certa importància.

Els experts han dictaminat de forma quasi unànime que Better Call Saul és encara millor que Breaking Bad, han lloat el treball de Rhea Seehorn i de segur que han considerat l’episodi 10 (el dels robatoris al centre comercial) com una pura genialitat. Jo, que tantes vegades m’he sentit perdut amb aquesta sèrie, i que trobo a la Seehorn freda i rígida en excés, no podria discrepar més. I l’episodi 10 m’ha semblat perfectament tediós. Descansi en pau Saul doncs.