Per acabar bé l’any (VI)

 Més llibres:

• Tres novel·les breus, Lev Tolstoi (Club Editor): recomanar Tolstoi és gairebé redundant; però no deixa de ser admirable que, després de tenir tota la feina feta gràcies a Anna Karénina i Guerra i pau (i després d’haver anunciat que es retirava de la ficció), l’autor ens oferís tres obres mestres tardanes com les que ocupen aquest volum. Bé, potser La sonata Kreuzer —amb el seu marc narratiu possiblement prescindible i un narrador protagonista fatigosament obsessiu— no m’acaba de fer el pes; però les altres dues novel·les són de treure’s el barret. La tremenda Mort d’Ivan Ilitx documenta a la perfecció com és d’incòmode per a tots els implicats i com és de solitari el negoci de morir-se. Però la que més m’ha impactat ha estat Hadjí Murat (l’única de les tres que no havia llegit abans), un relat històric d’àmplia volada que és una mena de Guerra i pau de butxaca. La traducció d’Arnau Barios és sempre un plus. 
• Ocàs i fascinació, Eva Baltasar (Club Editor): després d’una trilogia protagonitzada per dones que semblen fugir del món, aquest cop l’autora aborda una qüestió tan candent com la precarietat (laboral i d’habitatge). O almenys això sembla en la primera part del llibre (la de l’ocàs); després deriva cap a un deliri criminal on m’he vist incapaç de seguir-la.
• Demon Copperhead, Barbara Kingsolver (Navona): l’autora ret homenatge a la baquetejada població dels Apalatxes —sovint tractada amb condescendència com a «white thrash»— amb la vida de l’orfe que dona títol al volum, una mena de paràfrasi del David Copperfield de Charles Dickens. El resultat és tan entretingut com emocionant, però qui conegui l’original trobarà el desenvolupament de la trama força previsible.
• Diarios, Stefan Zweig (Acantilado): anades i vingudes d’un senyor bastant privilegiat per diversos cafès i per les cases d’algunes celebritats. Prometia molt, però l’he hagut d’abandonar allà per la pàgina 200.
• Agnes Gray, Anne Brontë (Viena): la Brontë que em faltava per llegir narra aquí les desventures d’una noia de família vinguda a menys que es veu obligada a treballar d’institutriu a diverses cases de gent de possibles. Sense assolir el nivell de les seves germanes Emily i Charlotte, la novel·la és força llegible i ofereix un bon retrat de la situació de les dones sense recursos a principis del segle XIX.
• El dia de l’escórpora, Miquel Bonet (La Segona Perifèria): recuperació d’una novel·la premiada que va passar injustament desapercebuda en el seu moment. Una vila turística de la costa es veu assetjada per una escórpora monstruosa; les forces locals intentaran posar-hi remei. Malgrat la paròdia a Jaws i una sàtira al poder municipal que podria caure en la previsibilitat, el llibre mostra un estil brillant així com una comicitat de primer ordre.

Per acabar bé l’any (V)

 Pel que fa a pel·lícules, una selecció:

• «Barbie» de Greta Gerwig: ha passat un any i espero que el suflé s’hagi desinflat una mica, perquè francament no n’hi havia per tant. Simplista i no gaire divertida; per molt que s’esforcessin a injectar-li feminisme, no deixa de ser una nina nascuda amb el pecat original del sexisme.
• «The Holdovers/Els que es queden» d’Alexander Payne: simpàtic i emocionant conte nadalenc que potser s’ha sobrevalorat un xic massa.
• «Poor Things» de Yorgos Lanthimos: tant aquest monstre de Frankenstein sexualitzat que fa Emma Stone com l’excessiu disseny de producció se’m van fer bola. M’han agradat més altres coses del director.
• «Perfect Days» de Wim Wenders: una oda encisadora als petits plaers de la vida. T’agafen ganes d’anar-te’n a netejar vàters a Tòquio.
• «Priscilla» de Sophia Coppola: la directora prossegueix el seu martirologi de «pobres noies riques» perquè jo pugui continuar detestant-la.
• «All of Us Strangers» d’Andrew Haigh: desolador conte de fantasmes amb bones dosis de solitud, trauma i ferides no tancades. Amb el plus de la presència d’Andrew Scott i Paul Mescal. 
• «May December» de Todd Haynes: per preparar el seu paper en una pel·lícula una actriu (Natalie Portman) entrevista la dona a qui encarnarà (Julianne Moore), abusadora convicta d’un menor amb el que va acabar casant-se. Un guió massa recargolat que no m’he acabat de creure.
• «American Fiction» de Cord Jefferson: perspicaç i divertida adaptació d’una novel·la de Percival Everett sobre els estereotips que pesen sobre els artistes de raça negra. Jeffrey Wright, sensacional, com gairebé sempre.
• «El mundo sigue» de Fernando Fernán Gómez: recuperació d’una d’aquelles rareses en les quals el seu director, entre el sainet i el neorealisme, donava una visió descarnada de l’Espanya de l’època. 
• «Dune 2» de Denis Villeneuve: malgrat el rerefons religiós (que no em podria relliscar més), no es pot negar que Villeneuve torna a aconseguir una barreja molt reeixida de gran espectacle i cinema d’autor.
• «La estrella azul» de Javier Macipe: un sentit homenatge a un músic desaparegut que és també un dels debuts més màgics de l’any. Absolutament recomanable. 
• «Custòdia compartida» de Xavier Legrand: una mena de «Kramer contra Kramer» que deriva en thriller violent. Amb un terrorífic Denis Ménochet.
• «El maestro que prometió el mar» de Patricia Font: la història és molt bonica i molt trista, de manera que es guanya fàcilment l’espectador; però, malgrat el bon treball d’Enric Auquer, no deixa de ser una pel·lícula justeta.
• «Wish» de Chris Buck: se suposa que Disney intenta fer animació per a tots els públics, però els seus últims intents m’han semblat incomprensibles (i soporífers). Lamentablement han encomanat Pixar.
• «La chimera» d’Alice Rohrwacher: una nova mostra de les virtuts inusuals de la directora italiana, on es combinen sense fractura l’humanisme, la sensibilitat i l’imprevisible. Li donaria tots els premis.
• «C’è ancora domani» de Paola Cortellesi: exemple palès d’entabana-audiències on, sota una pàtina de feminisme superficial, presenta la violència domèstica com una coreografia i manipula l’espectador amb un guió ple d’enganyifes.
• «Challengers» de Luca Guadagnino: potser no hi ha un director més superficial que Guadagnino, però s’apanya molt bé per enllaminir-nos amb un muntatge trepidant, una banda sonora de primera i un trio d’actors d’indubtable atractiu eròtic. És fàcil oblidar que el tennis no m’interessa gens.

Per acabar bé l’any (IV)

 Alguns llibres que han deixat petja (no sempre per a bé):

• «Diarios 5 y 6», Rafael Chirbes (Anagrama): la conclusió dels dietaris de l’escriptor valencià no podria ser més depriment, i no perquè sapiguem com acaben (malament), sinó pel trist ambient que respiren. Chirbes, reclòs en una casa de poble, sense cap mena de vida social i amb l’única companyia d’un home desvalgut que depèn d’ell, va percebent com la salut el va abandonant, mentre (paradoxalment) les seves obres tenen més èxit que mai. Molt recomanable, però cal fer el cor fort.
• «Bambi», Felix Salten (Adesiara): si crèieu que ja coneixíeu la història per haver vist el film de Disney, prepareu-vos per patir un xoc. A la novel·la original de 1923 no hi trobareu animalons graciosos de llargues pestanyes, sinó un ambient molt més realista, on la biologia hi té molt a dir. Suplementàriament en la vida d’aquest cabirol amenaçat s’hi pot llegir també una metàfora de la situació que patien els jueus a l’Europa d’entreguerres.
• «Apeirògon», Colum McCann (L’altra): la novel·la se centra en les figures reals de dos pares —un palestí i un israelià— que han perdut les seves filles, víctimes de la violència que es viu a l’Orient Mitjà i que decideixen treballar plegats per l’entesa entre els seus dos pobles. Tot i que en l’actualitat la situació a Gaza ha ultrapassat tots els límits de la decència, el gest conciliador que ofereix aquest llibre no és mai sobrer. L’únic però que hi puc interposar és la redundància que afecta el relat —fins aleshores impecable— un cop superat el seu equador.
• «En agosto nos vemos», Gabriel García Márquez (Random House): un text pòstum a mig cuinar, la publicació del qual no té altra justificació que l’ànsia de protagonisme dels hereus (ja que, de drets d’autor, crec que anaven més que servits).
• «A casa teníem un himne», Maria Climent (L’altra): dues germanes en crisi surten a buscar a la mare, que fa quinze anys que s’ha imposat un exili daurat a la Toscana. Entretinguda, lleugera i amb tocs d’humor, podria ser perfectament —les germanes antagòniques, la tornada al poble, el secret de família…— material per un bon serial de sobretaula.
• «Maria Antonieta», Stefan Zweig (La segona perifèria): recuperació d’una biografia fins ara inèdita en català molt ben traduïda per Ramon Farrés. El personatge té ben poc d’admirable, però Zweig fa tot el possible per dotar de dignitat la reina a mesura que s’acosta la seva fi. Només un narrador tan consumat com l’austríac faria atractiva una figura amb tan poc trellat. 

Per acabar bé l’any (III)

 

Prossegueixo amb les sèries espanyoles de mèrit, on «Querer» (Movistar+) ocupa una plaça destacada. Aborda una qüestió tan delicada com és la violència sexual dins del matrimoni, en aquest cas una parella de la burgesia basca, en la qual l’esposa decideix denunciar el marit després de trenta anys de convivència. L’equilibradíssim guió d’Alauda Ruiz de Azúa, Eduard Solà i Júlia de Paz Solvas evita tant el maniqueisme com les solucions fàcils, amb un marit i uns fills que no entenen la separació després de tants anys d’aparent harmonia i una muller tancada en si mateixa i de decisions no sempre comprensibles. Nagore Aranburu i Pedro Casablanc estan superbs en uns papers molt matisats. Una de les sèries de l’any, sens dubte.

A «Celeste» (Movistar+) Diego San José imagina una inspectora d’hisenda a punt de jubilar-se, que rep l’encàrrec d’investigar la possible evasió fiscal d’una estrella de la cançó hispanoamericana (la Celeste del títol). Malgrat els fàcils paral·lelismes que es poden establir amb la realitat, la sèrie té entitat pròpia i un to, entre la comèdia i el drama, molt personal. El protagonisme absolut de Carmen Machi garanteix uns resultats encomiables.

Javier Giner adapta i dirigeix la seva crònica autobiogràfica del mateix títol a «Yo, adicto» (Disney+), sobre el seu internament en un centre de desintoxicació. La sèrie evita la prolixitat que afectava el llibre i hi afegeix alguna escena de solvència dramàtica, però també conté algun moment d’histèria on l’autor sembla no haver sabut prendre prou distància en relació al seu alter ego fictici. Per fortuna Oriol Pla és una actor prou magnètic per fer-nos oblidar algunes defallences del guió.

Tenia moltes esperances posades en «Los años nuevos» (Movistar+), la serie del sempre interessant Rodrigo Sorogoyen  (amb guió on també hi col·laboren Sara Cano i Paula Fabra). Ana (Iria del Río) i Óscar (Francesco Carril) són dos joves que es coneixen una nit de cap d’any, data que marca precisament els seus respectius aniversaris. Durant deu capítols ambientats en successius caps d’any assistirem a les anades i vingudes de la seva relació. El plantejament és molt similar al de la britànica «One Day» (Netflix), tot i que el fet d’escollir una data amb una festivitat tan específica limita una mica el contingut de les trames. A més, el tractament eminentment naturalista escora alguns capítols cap al tedi. En resum, divisió d’opinions; lleugerament negativa en el meu cas.

Per acabar bé l’any (II)

Passant el rasclet per distingir les sèries que més m’han agradat enguany, sorprèn el bon paper que han fet les sèries espanyoles en general, o com a mínim les que he escollit mirar. Començaré per l’exquisidesa de «Cristobal Balenciaga» (Disney+), una nova mostra d’orfebreria d’Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga que assoleix una elegància a l’altura del cèlebre modista basc. Tota la sèrie respira sobrietat i bon gust, començant per un molt mesurat però impecable Alberto San Juan. En el repartiment no abunden els noms coneguts, ja que s’ha donat prioritat al físic i la nacionalitat dels personatges, de manera que tot a «Balenciaga» respira autenticitat, especialment en l’ús de la llengua (castellà, èuscar, francès…)

Per afinitat temàtica, encara que sigui una producció francesa, citaré aquí «Becoming Karl Lagerfeld» (Disney+) sobre els anys obscurs del modista titular, a qui jo sempre he detestat cordialment. Malgrat tot he de reconèixer que la sèrie té dosis irresistibles de xafarderia i marro. A més, Daniel Brühl té l’oportunitat de demostrar una vegada més els seus dots camaleònics i políglotes, mentre el fràgil Théodore Pellerin domina totes les escenes on apareix com el dandy Jacques de Bascher.

En un registre totalment diferent «Nos vemos en otra vida» (Disney+) narrava amb claredat i objectivitat periodística la història de Gabriel Montoya Vidal, un menor que fou el primer condemnat pels atemptats de l’11 de març de 2004. Roberto Gutiérrez resultava absolutament convincent com el jove delinqüent de setze anys, però la sèrie va servir també per descobrir per a tota Espanya l’indubtable talent de Pol López, aquí interpretant a la perfecció un personatge d’origen asturià.

El segrest d’una noia de bona família centrava la tercera temporada de «Rapa» (Movistar+), sèrie dedicada a la investigació de casos criminals en terres gallegues. La temporada mantenia el bon nivell de guió de les dels anys anteriors i hi afegia una forta càrrega emocional, en tractar-se del tancament definitiu de la trama. No cal dir que Mónica López i Javier Cámara estan superbs com de costum. Més sorprenent resulta que el jove Dario Lourerio els doni tan bé la rèplica. 

Per acabar bé l’any (I)

De forma molt deliberada vaig escollir «La crisi de la narració» per interrompre l’activitat d’aquest blog, amb la intenció inconfessada de dedicar-me a escriure algun text de major extensió i volada. Deu mesos més tard puc constatar que les meves ànsies creatives no han donat ni molt menys els resultats previstos: el nombre de pàgines escrites s’ha revelat força insuficient i la sensació d’estar-me escrivint a sobre no ha disminuït. Per desfogar-me una mica, no estarà de més fer una repassada a aquelles obres (llibres, pel·lícules, sèries…) que m’han proporcionat una bona estona en els últims mesos. De no fer-ho, crec que em sentiria culpable per desagraïment.

Començaré per l’agradable descobriment que ha representat Guy de Maupassant; un «descobriment» amb molt poc mèrit, però que proporciona indubtables beneficis lectors. «Bel Ami», la seva novel·la més cèlebre, retrata a la perfecció l’ascens d’un periodista no gaire dotat (però adorat pel gènere femení) en el competitiu món de la premsa parisenca de finals del XIX. El llibre mostra un fet que tots havíem sospitat, que els guapos ho tenen més fàcil per obrir-se pas en societat.

Però segurament la reputació més sòlida de Maupassant es basa en els seus contes, que poden abastar tots els estils —des de l’horror fins a l’erotisme—, que resulten gairebé sempre brillants i que per la seva varietat són molt apropiats per consumir-los en antologies. Des del punt de vista del segle XXI sorprèn la llibertat amb la qual tracta les qüestions sexuals així com l’empatia que mostra amb les prostitutes. Precisament dos dels seus millors contes tenen la prostitució al bell mig de la seva trama. «La Bola de Greix», potser el seu relat més famós, fins i tot adaptat per John Ford a «La diligència», presenta un episodi de les guerres prussianes que li serveix per denunciar la hipocresia moral de la gent suposadament respectable.

Si «La Bola de Greix» és una obra mestra del gènere, «La casa Tellier» representa una diversió fenomenal on, sorprenentment, les meuques i la devoció formen una parella molt ben avinguda i el bordell es converteix en el pal de paller de l’estabilitat social. Club Editor acaba d’editar en traducció de Mia Tarradas les dues narracions que acabo de mencionar, a més del conte «En família», que desconec. Malgrat la incògnita de la tercera narració en discòrdia, posaria la mà al foc que aquest volum és un autèntic tresor que us hauríeu de regalar ja mateix.

La crisi de la narració

La crisi de la narració, Byung-Chul Han
Traducció de David Torres
Herder, 2023

Byung-Chul Han, assagista sobre qüestions culturals nascut a Corea però resident durant dècades a Alemanya, és un dels pensadors més llegits actualment, entre altres raons menys frívoles perquè escriu obres molt breus. La seva Die Krise der Narration del 2023 sembla haver estat en bon predicament a casa nostra amb una tesi que sosté la decadència de la narració en els últims dos segles, vençuda per la prevalença de les dades.

Encara que no es prengui la molèstia de definir els termes —una absència que em sembla freqüent a l’assagística— crec entendre que, quan Han parla de narració, es refereix a la transmissió d’històries (sovint en forma oral, sovint a través de contes i apòlegs) amb l’objectiu de crear una tradició ben arrelada a la societat. Aquesta tradició, que inclouria també els fonaments de les religions, els mites i llegendes, les parèmies i allò que es coneix com a saviesa popular, constituiria l’eina bàsica de la cohesió social i marcaria al mateix temps les normes de la tribu, sense oblidar també el seu paper terapèutic. 

Aquesta gestió del coneixement, que ha sostingut la humanitat durant segles, va començar a trontollar a mitjans del segle XIX gràcies als avenços en les comunicacions que van provocar la decadència de la narració tot afavorint que fos substituïda per la informació. Byung-Chul Han recolza les seves idees sobre dos estudiosos de la modernitat com foren el poeta Charles Baudelaire i el pensador Walter Benjamin, i el llibret podria llegir-se com a divulgació de les tesis de tots dos, així com a la seva adaptació als nostres temps, els de l’anomenada societat de la informació. Ja que, si bé Baudelaire i Benjamin escrivien sota l’influx de l’aparició de la premsa moderna, de l’electricitat, de la ràdio i del cinema, no podien preveure la ingent pluja de dades que caracteritzaria el nostre segle: un tsunami d’idees que busquen provocar el nostre xoc instantani i que competeixen per la nostra atenció sostinguda. Difícilment aquest bombardeig inconnex pot generar cap relat, si no que acaba sent el motivador d’una única resposta, el like. Parapetats en els nostres smartphones no aspirem a cap altra gratificació més enllà del like. Amb aquest panorama no és d’estranyar el predomini de l’individualisme, la competitivitat i l’entotsolament. Ni tan sols l’actual auge de l’storytelling, que podria fer pensar en una pervivència de la narració, no pot ocultar el seu objectiu de vendre com a eina essencial del màrqueting.

En un aspecte més personal, penso que aquesta quantitat ingent de dades que ens assalten a diari ha constituït una força incapacitant que m’ha impedit arribar a articular algun tipus de narració coherent, tot i que estava convençut que l’escriptura era l’aptitud que més m’esqueia. Entre un excés d’autoexigència i la impotència per reflectir en forma de relat la meva visió del món, finalment la millor solució de compromís me l’ha ofert aquest blog, el mitjà capaç d’acollir el coneixement fragmentari i acumulatiu propi de la nostra època. Byung-Chul Han, per referir-se al diluvi de dades en el que anem fent la viu-viu, fa servir sovint la metàfora del tsunami. Parlar d’una allau seria igualment vàlid. Llegint aquest llibre he entès una mica millor el que he estat fent durant més de quinze anys a The Daily Avalanche. Mai no és tard si la revelació és bona.