Quartet (i IV)

Com ja he apuntat més amunt, l’últim volum conté un excés de peripècies desgraciades, atemptats a la veritat psicològica dels personatges i fins i tot actes desproveïts de tota lògica, com si a les acaballes Durrell volgués mostrar-se adepte a la doctrina de «l’embolica que fa fort». Digna de menció i potser mereixedora d’un estudi detallat és la seva obsessió pels problemes oftalmològics. D’entrada ja tenim dues dones cegues de naixement (Liza i la seva filla) i Da Capo, que apareix des del primer moment amb un pegat a l’ull. La guerra causarà la pèrdua de l’ull de Nessim, mentre que un ictus deixarà caiguda la parpella de Justine. Una pallissa cegarà també l’ull del criat de Scobie. Però la història que m’agrada més és la de Hamid el Borni:

Vaig recordar que orgullosament explicava com havia pogut salvar un dels ulls. De dos germans, havia estat el més petit i el més lleig. Sa mare havia tret tots dos ulls a l’altre germà per tal d’impedir que se l’emportessin els militars, però ell, tan lleig i desnerit, se n’havia sortit perdent-ne només un, d’ull.

Reconec que és complicat valorar una obra d’aquesta volada, tan imperfecta com fascinant. Conté sentències que generalitzen sobre el caràcter intrínsec d’alguns col·lectius —les dones, els homosexuals, els jueus, les lesbianes…— les quals llegides ara resulten difícils d’entomar; però, mirat des del seu revers, se li pot trobar un encant demodé. Per altra banda, la barreja que presenta d’alta cultura i elements de fulletó descarat entren de ple en el kitsch. Amb tot, endolcit per un exotisme molt afavoridor, el conjunt acaba passant amb raonable fascinació. 

En català disposem de dues versions completes del Quartet, totes dues editades per Proa. La primera, del 84, és obra de Manuel de Pedrolo en els tres primers volums i em sembla totalment acceptable. Només flaqueja una mica la Clea de Jordi Arbonés (a menys que us estimeu més expressions com «torcar l’ullera» en lloc de la diàfana «netejar el cul»). L’edició de 2023 (en una sola peça) la firma en la seva totalitat Lluís-Anton Baulenas amb resultats ben solvents. L’única pega que presenta el volum és un pes de quilo i mig que obliga el lector a un extrem exercici de braços. 

Quartet (III)

 

Tot i que el nom de Darley, el narrador principal de tot el Quartet, no es menciona fins la segona novel·la, és inevitable identificar-lo amb el mateix Durrell, com a cronista de les experiències que va viure durant la seva estada a Alexandria. Per si hi havia dubte, en algun moment és anomenat L. G. Darley, les sigles del qual coincideixen amb les de Lawrence George Durrell. El to condescendent amb el que el tracten la majoria dels personatges, sembla una broma privada de l’autor (o un exercici de falsa humilitat). No obstant, el personatge que representa la literatura professional (i d’èxit) dins del Quartet és el suïcida Pursewarden qui a la seva mort té publicada una trilogia de novel·les, amb una quarta en preparació. ¿És Pursewarden un segon sòsia de Durrell? La descripció d’un fragment d’una novel·la seva que coincideix exactament amb el final de Justine, sembla confirmar-ho. Per afegir-hi llenya a la metaficció encara podríem pensar en el diplomàtic Mountolive i la novel·la que li és dedicada com un abocador de les vivències de Durrell com a funcionari del Foreign Office. Però tornant a Pursewarden —l’obra del qual tothom sembla venerar—, val a dir que les poques mostres de les que disposem solen oscil·lar entre l’epigrama i la pedanteria. Potser Durrell hagués fet bé en deixar a la imaginació del lector l’evidència d’aquesta suposada genialitat.

Aturem-nos ara un moment en el personatge de Justine, el qual sense cap mena de dubte és el que deixa una petja més duradora de tots els que poblen el Quartet. Seductora, enigmàtica, conspiradora, esotèrica, considerada nimfòmana per alguns i arribista per alguns altres pels seus orígens humils i el seu matrimoni amb el poderós Nessim. Durrell no es refrena de carregar el seu personatge amb tota mena de traumes: violada quan era una nena, li roben la filla i no la torna a veure mai més, esdevé protagonista de la novel·la del seu primer marit i, gens sorprenentment, acaba com a carn de psicoanalista [sí, a finals dels anys cinquanta la psicoanàlisi encara pertanyia a «l’air du temps»]. Amb tot aquest equipatge Justine roman a la memòria sobretot per saturació, tot i que no se m’acut personatge més forçadament literari en el pitjor sentit de la paraula.

Crec que en algun punt de la seva obra Durrell confessa que aquesta tetralogia vol ser un tractat sobre l’amor modern, però la casuística que ens presenta voreja la patologia, amb Justine com a element més conspicu. A la seva figura tòpica de femme fatale s’hi contraposa la igualment tòpica Melissa, és a dir la prostituta amb el cor d’or que ha vingut a aquest món a patir. Igualment atractiva, però bastant més problemàtica és Clea, presència sempre positiva —creativa, resolta, de bona família. dipositària de les confidències de tothom…—, que no adquireix protagonisme fins a l’últim llibre. La seva relació amorosa amb Darley arriba amb l’arbitrarietat d’un deus ex machina, precedida a més per un lesbianisme un xic postís. Durrell, en una maniobra bastant freqüent en els creadors de ficció, s’inventa un model de dona ideal i l’acaba regalant al personatge que representa el seu alter ego.

Quartet (II)

L’autor fa servir paraules força imponents per exposar el seu pla, les quals a l’hora de la veritat, és a dir la de la lectura, resulten una mica balderes en relació al que és la realitat del text. Efectivament el relat es presenta fragmentat, amb freqüents anades endavant i endarrere; potser en resulta una cronologia confusa, però la noció del temps mai no es perd del tot. Jo diria que, més que sobre la tridimensionalitat espacial, el Quartet intenta fer un exercici entorn del punt de vista; sobre com uns mateixos fets poden ser interpretats de manera diversa segons les circumstàncies particulars de cada testimoni. Aquest propòsit només es farà palès a partir de la segona novel·la, tot i que ja des de la primera es planteja el dubte sobre l’origen de certes informacions que no són congruents amb el que teòricament coneix el narrador.

El cicle s’obre amb Justine, la novel·la més popular del Quartet, segurament perquè en obres d’aquesta envergadura molts són els que s’hi posen amb el primer episodi, però no tants els que arriben fins al final. No descarto que l’homonímia amb una coneguda novel·la de Sade —que a més presta citacions a les quatre novel·les que constitueixen l’obra— pot induir a fer-nos creure que ens trobem davant d’un altre exemplar del gènere llibertí, quan en realitat aquests llibres molt sovint fan pensar més aviat en les pel·lícules de Josef von Sternberg amb Marlene Dietrich, o fins i tot en Casablanca, és a dir del tipus que podríem anomenar «intrigues cosmopolites en un marc exòtic».

S’inicia Justine amb el narrador —de moment innominat, trigarem a saber que és diu Darley— refugiat en una illa de l’Egeu, acompanyat d’una nena petita. Assistirem lentament i desordenada a la reconstrucció de les seves experiències dels últims anys a Alexandria, coneixerem una galeria de personatges molt variada i seguirem sobretot les etapes de la seva relació adúltera amb la seductora Justine. Les remembrances de Darley es complementen amb fragments de Moeurs, la novel·la que va escriure el primer marit de Justine sobre ella i amb pàgines dels seus diaris. Tanmateix hi ha moments molt íntims, com les al·lucinacions que té Nessim, que no sembla que el narrador hagi pogut conèixer.

A Balthazar, la segona novel·la, el personatge que l’hi dona títol i que ha llegit l’original de Justine, li du a Darley un document amb tot d’esmenes que aporten una nova versió de la història i que demostren que el que coneixíem fins ara no era del tot cert. Apart dels afegitons de Balthazar, la novel·la conté nous records de Darley, com si se li haguessin acudit noves coses per explicar. Enmig d’aquest conflicte de punts de vista, hi ha capítols sencers —com el de la visita de Nessim a la seva família per anunciar els seus plans de matrimoni— que no els han pogut narrar ni Darley ni Balthazar, cal pensar doncs que en aquests fragments hi està intervenint un narrador omniscient.

Finalment a Mountolive, el tercer llibre del Quartet, s’exposa una tercera versió de la trama, aquest cop en estricte ordre cronològic i des del punt de vista de l’ull de déu que tot ho veu i tot ho sap. Després d’haver estat durant dues novel·les relativitzant la nostra percepció de la veritat, resulta decebedor que l’autor desactivi els mecanismes més interessants de la seva obra i acabi claudicant, tot prenent les formes clàssiques de la narrativa en tercera persona. Atès que de les tres versions disponibles només la tercera gaudeix d’un narrador omniscient, és lògic que escollim aquesta darrera com la més fiable. Així és com se’n van en orris les ínfules experimentals de tot plegat. Quan a Clea arriba la conclusió, l’acció per fi avança més enllà del marc de les tres novel·les anteriors, però el relat (de nou a càrrec de Darley) ja no suposa cap desafiament de les nostres nocions preconcebudes, sinó que entra de ple en el terreny de la convenció més consolidada. Encara, pitjor, el final del Quartet pren tota l’aparença d’un repartiment arbitrari de premis i (sobretot) càstigs, el qual no obeeix a cap necessitat orgànica en relació a tot el que l’ha precedit.

Quartet (I)

Durant els darrers vuit mesos he estat participant en un club de lectura lenta entorn del Quartet d’Alexandria, la tetralogia de novel·les de Lawrence Durrell publicada entre 1957 i 1960. En el seu temps, posem les dècades dels 60 i 70 del segle XX, foren uns llibres enormement populars que tot lector inquiet que volia estar à la page no es podia perdre. No en tinc cap prova, però estic segur que contribuïren en gran manera a les dèries nilòtiques del nostre Terenci i sí que tinc la certesa que una parella d’amics batejaren Clea la seva filla en honor a un dels personatges més inoblidables del Quartet. S’ha sabut recentment que el comitè del Premi Nobel va estar considerant el nom de Durrell a la primeria dels 60, quan el Quartet era encara fresc, però que en anys posteriors ja no se’l va tornar a mencionar.

La veritat és que en la molt variable borsa de les reputacions literàries la de Lawrence Durrell sembla haver anat a la baixa durant aquest segle XXI. Les seves idees polítiques més aviat conservadores i la sospita d’una relació incestuosa amb la seva filla tampoc hi ha ajudat. A la llarga ha sortit guanyant el seu simpàtic germà naturalista Gerald, qui als seus llibres —com es reflecteix també a la sèrie The Durrells— el retrata com un personatge insuportablement pedant. Però, encara que ho pugui semblar, no he vingut aquí a lapidar Larry sinó a deixar testimoni d’una relectura del Quartet que, abordada amb un ritme pausat, s’ha revelat bastant fructífera, tot i que no sempre afavoridora. 

Tots els relats dels viatgers coincideixen a afirmar que en l’actualitat la ciutat d’Alexandria no ofereix gran cosa turísticament parlant, ni gaires vestigis del passat, ni grans fites arquitectòniques, ni racons més pintorescos que els que una gran metròpoli oriental sol contenir. No obstant, gràcies a Durrell (i a l’advocació que fa del poeta Kavafis com a deïtat tutelar), el nom de l’urbs manté una fascinació literària que fa obliterar la seva realitat. Mitjançant els generosos fragments descriptius que abunden en el text —de vegades exquisits, d’altres amb un excés de preciosisme— Alexandria i el seu entorn adquireixen un aire tremolós i mític, com si els contempléssim en forma de miratge a través del desert.

Tonalitats del paisatge: del marró al bronze, cel escarpat, núvols baixos, terra de color perla amb ombres de color d’ostra i reflexos violeta. La pols lleonada del desert: tombes de profetes que s’han tornat del color del zenc i del coure en les postes de sol damunt l’antic llac. Les seves enormes falles en la sorra són com marques d’aigua de l’aire; verd i groc llimona deriven cap a un to bronze de canó, cap a una única vela de color de pruna fosca, humida, bategant: nimfa d’ales enganxoses. Taposiris és morta entre columnes inestables i fites marines, un cop esvaïts els Arponers… El Mareotis sota un cel de lilàs calent.

Però el Quartet és molt més que una guia turística idealitzada i no oculta la pretensió de ser un digne epígon del modernisme literari dels Joyce, Woolf, Döblin o Dos Passos. En una nota preliminar a Balthazar (que ha desaparegut a l’edició més recent) el mateix Durrell exposa els seus ambiciosos propòsits en aquests termes:

La literatura moderna no ens ofereix cap exemple d’Unitats, de manera que m’he adreçat a la ciència i he tractat de realitzar una novel·la en quatre nivells la forma de la qual reposa en el principi de la relativitat.

Tres parts d’espai i una de temps són la recepta per a cuinar un continu. Les quatre novel·les obeeixen aquest norma.

Les tres primeres parts, doncs, es despleguen en l’espai (per això dic que són un «complement» i no una «continuació») sense encadenar-se en forma serial. Es barregen, s’entreteixeixen, en una relació purament espacial. El temps és en suspens. Únicament la quarta part representarà el temps i constituirà una veritable continuació. 

Dickens al desert

 

Disseny de Susana Ullibarri

    —El desert —va dir, com si respongués a la pregunta que jo no havia plantejat—. El desert, Darley, nano! Una cosa digna de veure. —D’una de les butxaques grans va treure un exemplar d’Els papers pòstums del Club Pickwick. Va dir—: Ep, que no em descuidi d’emportar-me’n un exemplar nou; si no, els nois no m’ho perdonaran.

    Era un llibret tot llardós, grapejat, amb un forat de bala a la coberta, tacat d’oli.

    —Constitueix tota la nostra biblioteca, i algun fill de puta s’hi deu haver netejat el cul. Els he jurat de canviar-lo per un de nou. N’hi ha un exemplar a l’apartament. M’imagino que en Pombal no s’enfadarà si l’hi pispo. És absurd. Quan no estem en acció, jaiem i un de nosaltres llegeix en veu alta als altres, sota els estels! Absurd, amic, però no pas més absurd que qualsevol altra cosa. Tot és més absurd cada dia que passa.

Clea, Lawrence Durrell (traducció de Lluís-Anton Baulenas)

Perxeró i mortal

Sense ser jo lector freqüent del gènere negre, fa temps que sabia que John Franklin Bardin està considerat un autor de culte, especialment per la trilogia de novel·les que va escriure a la segona meitat dels anys 40. Mireu que en deia Guillermo Cabrera Infante: «En la novela policial hay tres escritores irrepetibles: Edgar Allan Poe, Dashiell Hammett y John Franklin Bardin.» No discutiré l’opinió del mestre cubà, així que m’he llegit El percherón mortal que va editar Impedimenta l’any passat en una traducció de César Aira (gran escriptor, potser no tan gran traductor).

No hi ha dubte que l’inici del llibre és com a mínim insòlit. El psiquiatre George Matthews rep la visita d’un jove milionari que té por d’estar-se tornant boig: en els darrers temps se li apareixen leprechauns (una mena de follets irlandesos) que li encarreguen tasques tan absurdes com dur una flor determinada al cabell o repartir diners pel carrer. Quan li demanen que entregui un cavall perxeró a una coneguda actriu i aquesta aparegui assassinada, el metge decidirà posar-se a investigar sense sospitar com aquest gest li canviarà la vida.

Les primeres pàgines d’El percherón mortal són molt potents, gràcies a uns fets tan inaudits com inexplicables, tot i que el lector es pot preguntar si aquest formidable embolic arribarà a tenir cap solta. Llavors, en el punt més àlgid del disbarat, el narrador protagonista pateix un accident que li provoca uns mesos d’amnèsia. El recurs a un oblit prolongat i convenient no pot ser més suat, però cal dir és eficacíssim per mantenir l’atenció del lector, mentre l’amnèsic va recuperant, amb penes i treballs, la memòria.

Al final el misteri quedarà explicat amb raonaments bastant convencionals (cosa que jo no m’esperava). Això no treu que el desenvolupament de la trama estigui condimentat amb detalls excèntrics —nans, firaires, més perxerons…— i algun assassinat més. No sé què dir d’una novel·la que no s’assembla a cap altra, que he llegit d’una tirada, com mig posseït, si no és que la recomano vivament a tot lector agosarat.

Vallesordo

Trobar la veu justa i precisa d’un narrador en primera persona deu ser una de les qüestions més crucials a les quals s’enfronta l’escriptor i també de les més difícils, especialment si qui ens parla és un infant. La dificultat es veu potenciada quan la veu que volem reflectir pertany a un infant queer, una realitat que fins no fa gaire era com si no existís. Només per això ja es pot considerar un triomf la novel·la Vallesordo (Libros del Asteroide) del debutant Jonathan Arribas.

El seu protagonista és Nico, un nen que viu en un poblet de la província de Zamora. La mestra li posa com a deures la típica redacció sobre l’estiu més important de la seva vida i Nico, abans de posar-se a escriure i per aclarir les idees, ens ho explica als lectors amb tota mena de detalls. L’estiu de fa dos anys va tenir poc de particular: jugar a polis i lladres amb els amics, anar en bicicleta, acaronar la gossa Yesi, ajudar l’àvia de mala gana… L’únic que va aportar moments veritablement meravellosos va ser l’emissió del programa Fama, ¡A bailar! que presentava Paula Vázquez a Cuatro [per les referències correspon a la temporada 2008 - 2009], experiència que Nico no es perdia mai i que després prolongava en diversos intents coreogràfics, davant la incomprensió de familiars i amics.

Encara que aquest concurs i el seguiment de les peripècies setmanals dels seus participants dominen el relat, de mica en mica anirem descobrint les circumstàncies particulars de les persones que envolten Nico. Sense excés melodramàtic, dit gairebé de passada, entreveurem la crisi matrimonial dels seus pares, la depressió materna o la decrepitud de l’àvia. També els contratemps que ha d’aguantar un nen raret en una comunitat petita —algun insult per part dels adolescents, alguna mala cara paterna, una mica de mal de panxa…—; però tot queda contrarestat per la visió positiva i entusiasta del nostre protagonista, que gaudeix de la companyia dels seus amics (i de les pessigolles a les plantes dels peus que li produeix abraçar l’Izan) i que somia en convertir-se en un dels concursants de Fama.

Íbamos por los caminos, y mi amigo giraba los manguitos como si estuviera acelerndo una moto y hacía brrr brrr. Al cambiar de marcha, Izan aguantaba la respiración, porque no quería que se saliera la cadena, y yo notaba que no se le movía el pecho, pero cuando la marcha entraba, soltaba el aire y seguía con el brrr brrr. Pasó el tractor de Lucio y yo lo saludé levantando la mano, pero Izan estaba muy concentrado, miraba hacia delante, y no le dijo ni hola.

Apoyé la cara en su espalda y así se estaba bien, sin tener que dar pedales y sin el miedo a tragar mosquitos. Pasamos por donde el depósito y vimos a Cipriano, que estaba él solo, y le saludé dando gritos, gritando iiiiiiuuuuuuju y él gritó también iuuuuuuju porque era el abuelo más majo de todo Vallesordo y alrededores.

Vallesordo és un debut càlid i brillant, amb un protagonista que enamora pel seu candor, i que demostra que no cal haver nascut a una gran ciutat per poder somiar en convertir-se en una estrella.