El desgavell d’Anvers (1)

La casa Rockox

L’oficina de turisme de la ciutat més gran de Flandes, Anvers, sembla aconsellar-nos que passem abans per les més fotogèniques Bruges i Gant, amb un missatge acomplexat que no mereix de cap de les maneres. Hi ha un munt de motius per apropar-se a Anvers (i en detallaré alguns en propers apunts), però ara voldria parlar-vos del KMSKA (o Museu de les Belles Arts d’Anvers), des de l’any 2011 immers en un pla de renovació que conclourà a finals d’aquest any (o del següent). Les seves col·leccions s’han escampat per tot allà on les acceptessin i no sempre és fàcil segui’ls-hi la pista.

De la Wikipedia

Alguns dels quadres més bells dels mestres antics els trobareu a la casa de la família Rockox, antiga residència d’estil barroc propietat d’un alcalde de la ciutat que estava molt ben relacionat amb Rubens. Habitualment aquest museu intenta mostrar les seves col·leccions de la mateixa manera com les podien contemplar els seus propietaris, és a dir amb un atapeïment de peces a cada pany de paret, barrejades amb mobiliari i curiositats de naturalista (papallones, corall, estrelles de mar…) El conjunt és aclaparador i gairebé no permet fixar-se en les peces individualment, que per altra banda no sempre són les originals que els Rockox hi tenien en exhibició.

Per fortuna, a les dues primeres sales, amb un criteri expositiu més modern, es poden contemplar alguna de les obres més boniques del KMSKA, començant per la delicada «Santa Bàrbara» de Jan van Eyck. No tinc cap dubte que és una obra mestra; però jo me l’estimo doblement perquè la vaig descobrir en una enciclopèdia d’art quan tenia molts pocs anys i des de llavors li servo un respecte gairebé mític i al mateix temps una confiança com de vells companys de parvulari.

El retrat de Philippe de Croÿ, part dreta d’un díptic desmembrat però encara viu, és una excel·lent carta de presentació de les aptituds de Rogier van der Weyden per combinar exquisit realisme (la roba de vellut, la lluïssor del metalls) amb altes dosis d’espiritualitat encara no malmeses per la contrareforma. Però permeteu-me quedar-me amb el jove més terrenal de Hans Memling, sensacional des de qualsevol punt de vista. Potser immers en un paisatge ben poc documentat, però ple de veritat en la seva expressió de posteritat seriosa.

Allunyem-nos ara de tant realisme flamenc i passem a la febre meridional d’un Antonello de Messina. Aquesta instantània del Calvari provoca més preguntes que respostes. Fixeu-vos en els fragments d’ossamenta que hi ha escampats per terra i en el mussol en primer pla que simbolitza no sé què. La de l’esquerra ha de ser Maria, la mare, però el personatge androgin de la dreta no sé si és Sant Joan o la Magdalena. El paisatge amb tota seguretat és més Sicília que Jerusalem. Sempre que contemplo un d’aquests quadres que t’il·lustren el Gòlgota amb profusió de detalls, intento endevinar quin dels dos secundaris és el Bon Lladre i quin és el Dolent. Acostumo a veure’ls tots dos igualment convulsos i turmentats. Tanmateix, la seva roba interior sol ser interessant i sexy.

Acabaré amb la pintura més al·lucinada d’aquesta petita mostra. El seu autor és el francès Jean Fouquet (1425 - 1480) i de nou es tracta de la part dreta d’un díptic. La protagonitza una mare de déu amb el seu nen, que bé podria ser el retrat d’Agnès Sorel, l’amant de Carles VII i una de les dones més belles de la seva època, que havia mort dos anys abans. Centreu-vos en aquesta imatge d’un blaugrana insolent i no tornareu a dormir mai més.

Una dona impossible

El londinenc William Oldroyd ha debutat amb bon peu en el camp del llargmetratge amb «Lady Macbeth», adaptació de la novel·la clàssica de Nikolai Leskov «Lady Macbeth del districte de Mtsensk», la qual ja havia estat utilitzada per Dmitri Xostakóvitx per escriure la seva única òpera.

L’acció s’ha traslladat a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX, on la jove Katharine (Florence Pugh) és literalment comprada per donar descendència a un propietari rural més gran que ella. La noia s’enamora d’un criat de la seva mateixa edat i, per satisfer el seu delit eròtic, no dubta a recórrer a tots els crims que faci falta. La sòrdida història és bastant fidel a l’original de Leskov, exceptuant la introducció del personatge de la criada Anna i un desenllaç molt menys tràgic per a la protagonista.

He llegit gent que troba la cinta feminista i d’altres que la troben misògina. El cas que s’explica és tan excepcional que jo no crec que se’n puguin extraure lliçons universals. Certament, el tracte que rep Katharine per part del marit i el sogre són de contínua vexació, però més que retratar la situació de la dona en un moment de la història, el seu comportament frega la patologia. Per altra banda, reconèixer que hi poden haver dones sense escrúpols, no pot ser llegit com una condemna a tot el gènere.

De forma, suposo que voluntària, s’introdueix un factor raça com a objecte de desig i subjecte de submissió, que em sembla que respon més a lectures del segle XXI que no pas a realitats sociològiques del XIX; però que és prou ambigu com per afegir un tel més de complexitat al drama.

El film és molt cuidat estèticament, amb una escenografia nua i unes composicions estàtiques que citen explícitament el danès Vilhelm Hammershøi. La poc intrusiva banda sonora compareix ja molt avançat el metratge. També cal admirar Florence Pugh, tan atractiva com creïble en la seva passió destructiva. Però tot plegat —malgrat l’atractiu inexhaurible que proporciona una barreja escandalosa de sexe adúlter, sadisme conjugal, infanticidi i mossos de quadra temptadors—, no deixa de fer una impressió de sensacionalisme barat i passat de moda. Vaja, que m’aporta ben poc i que, en la improbable possibilitat que dirigís una pel·lícula, res m’atrauria menys que explicar-vos la vida d’aquesta criminal Katherine.

No hi ha llibres dolents (només mals lectors)

Sempre havia pensat que era un negat per la poesia, fins que els poemes de Wisława Szymborska em van retornar les esperances. Des de llavors servo una gran estima per aquesta simpàtica dama tan lligada a Cracòvia i a qui el Nobel li escau tan poc (sigui dit amb intenció elogiosa). Però, a més de la seva activitat poètica, Szymborska també escrigué innombrables ressenyes literàries per a la premsa periòdica polonesa, ressenyes que es recullen a «Prosas reunidas», que Malpaso acaba d’editar (gener de 2017). O més aviat reeditar, perquè Alfabia ja les havia publicades amb la mateixa traducció de Manel Bellmunt Serrano sota els títols de «Lecturas no obligatorias», «Otras lecturas no obligatorias» i «Más lecturas no obligatorias».

Els textos que condensa l’autora a partir de les seves lectures —digueu’ls-hi crítiques, ressenyes o comentaris de text— superen amb escreix la qualitat dels originals. De fet, encara que s’inclouen a la tria comentaris sobre alguns clàssics universals, on la poeta brilla més és en la recensió d’obscures obres sobre la cria d’ocells en captivitat, rèptils verinosos o la història de la perruqueria. Aquí és on demostra que fins i tot la lectura més execrable és capaç de suscitar una reflexió interessant.

Esclar que aquesta conclusió és tan enganyosa com el títol d’aquest apunt: cal una lectora tan intel·ligent, irònica i amb els peus a terra com Szymborska, per extreure or d’un llibre mediocre. Aquest recull n’ofereix nombroses mostres, perquè l’autora té humor, recursos i simpatia a dojo. Llegint-la t’agafen ganes d’haver-la tingut com amiga, amb la seguretat que seria una estupenda companyia.

Com no rendir-se a algú que reconeix no haver entès un llibre de divulgació científica titulat «Los siete estados de la materia»?

Del libro he entendido algunos capítulos así por encima, páginas sueltas aquí y allí y, las más de las veces, solo oraciones simples. Cuando aparecían las fórmulas y las tablas, me las saltaba sintiendo vergüenza y perplejidad, e intentaba retomar la lectura a partir de la página en la que se detallaban ya los resultados de los cálculos omitidos…

Algú que es rebel·la davant del treball d’una paleontòloga que considera els dinosaures animals corrents.

El problema es que no estoy en absoluto de acuerdo con eso. Quizá porque aún no estoy tan hastiada de todo para considerar como algo normal cualquier forma de vida. En general no hay animales corrientes y jamás los ha habido. Así que el trabajo de los paleontólogos, por muy duro que sea el día a día, debe ser como viajar al país de las maravillas imposibles.

Algú capaç d’escriure: «Las personas sin defectos provocan desconfianza en el lector de hoy, quien se los imagina haciendo cosas mucho peores». O bé: «Hay que reconocer, en resumidas cuentas, que Thomas Mann no era precisamente un santo. Solo queda una cuestión por resolver: ¿existe acaso algo así como una literatura creada por santos? Yo nunca he tenido la suerte de toparme con ella. Todas esas cosas que poseen algunos libros y que me cautivan, divierten, conmueven, incitan a pensar o me ayudan de alguna forma a vivir, fueron creadas por seres mortales muy imperfectos». O encara (i ja acabo):

Hoy, al menos hasta donde yo sé, los escritores jóvenes no leen a Dickens, pero tampoco es para rasgarse las vestiduras. Antes o después, una gripe meterá en la cama a algún escritor joven y se dará el caso de que la aspirina no sea suficiente, que necesite algún libro con propiedades terapéuticas suplementarias. Ese autor que no solo amará a la humanidad, sino que además —y más raro aún— querrá a las personas, se compadecerá de ellas y comenzará a hacer bromas… ¿Dickens?

L’únic handicap d’aquest recull és el seu predomini de temes polonesos (literaris, llegendaris, històrics), que ens queden una mica lluny, per pur desconeixement. Però que finalment pesen ben poc, davant dels moments feliços i els eventuals paràgrafs de grandíssima literatura.

El historiador pasa tranquilamente las hojas de «Gilgamesh», la más antigua epopeya de la humanidad e, inmediatamente, encuentra en ella eso que necesita, es decir, «uno de los testimonios más tempranos de la formación de la base social del poder estatal». El poeta es incapaz de deleitarse con el poema por ese motivo. La epopeya de «Gilgamesh» podría perfectamente no existir para él si únicamente contuviese esa información. Pero existe porque su personaje principal llora la muerte de un amigo. Un simple individuo eleva su lamento sobre el desdichado sino de otro simple individuo. Para el poeta, este es un hecho histórico de una importancia tal que ni siquiera debería pasar inadvertido en los volúmenes de historia más sucintos. Pero, como digo, el poeta no aguanta el paso y se queda atrás. En su defensa solamente puede decirse que siempre hace falta que alguien se quede atrás. Aunque solo sea para ir recogiendo todo aquello que ha sido pisoteado y olvidado por el desfile triunfal de las leyes objetivas.

El final de l’aventura

James Gray, un dels mestres més discrets de la cinematografia actual, després de cinc drames familiars ambientats en diferents barris de Nova York, canvia completament de gènere amb la producció «The Lost City of Z» (La ciutat perduda de Z»), basada en la vida de l’explorador britànic Percy Fawcett.

Fawcett era un jove oficial de l’exèrcit britànic quan l’any 1906 fou encarregat per la Royal Geographical Society a comandar una expedició que establiria la frontera entre Brasil i Bolívia. Fou durant aquest viatge que va establir els seus primers contactes amb les cultures amazòniques, mentre començava a imaginar l’existència d’una ciutat perduda enmig de la selva. Convertit en una de les figures més populars de l’última gran època d’exploració del planeta, els seus successius viatges posteriors es centraren en la cerca d’aquesta ciutat, esdevinguda una veritable obsessió de final incert.

El film ens parla d’una època heroica i llunyana, i ho fa respectant els seus codis una mica passats de moda, el que li confereix un aire clàssic amb molts pocs efectismes, quelcom poc habitual en el cinema d’aventures actual, tan propens a la muntanya russa de sobresurts. Per això l’espectador pot sentir-se temptat a trobar-hi a faltar una mica més de múscul narratiu en els seus calmosos 140 minuts de durada.

Malgrat tot, la cinta excel·leix per molts motius, començant per un molt ajustat repartiment. Charlie Hunnam és un xicot certament atractiu, que dóna molt bé el tipus d’intrèpid explorador; però amb prou tremp dramàtic per sustentar les seves obsessions. A aquestes altures que Robert Pattinson pugui actuar amb competència ja no sorprendrà ningú i Tom Holland continua confirmant que «The Impossible» només va ser una baula més d’una prometedora carrera. En canvi Sienna Miller, aquella model que havia estat casada de forma intermitent amb Jude Law, defensa meravellosament l’ingrat paper de la dona obligada a quedar-se a casa, malgrat les ganes que té d’acompanyar el marit.

No cal dir que l’ambientació és impecable, en això els britànics no fallen, i que els paisatges no podrien ser més fotogènics, tot i que han estat capturats a Colòmbia, potser perquè ja no queda prou selva amazònica per retratar. La fotografia és del mestre Darius Khondji («Delicatessen», «Seven», «My Blueberry Nights»…), queda dit.

Durant la projecció és fàcil que et vinguin a la ment les al·lucinacions selvàtiques de Werner Herzog («Aguirre» o «Fitzcarraldo») o l’«Apocalypse Now» de Coppola; però aquest film no tracta d’un descens als inferns, sinó més aviat del llarg camí cap a l’humanisme global. Molt recomanable per a qui prefereixi les seves aventures sense crispetes.

Un món de metros: Seül (2)

Nova York i París me les he saltat perquè els seus mapes no havien canviat gaire; en canvi Seül, des del mapa que vaig publicar l’any 2009, sembla haver augmentat en 700 quilòmetres de vies i 416 estacions (!) Si llavors ja em deixava sense paraules, ara em deixa directament sense pensaments. Suposo que la Clidi xalarà amb aquest desordre.

Només em consola que les estacions, apart de nom, també tenen número.

Hamlet, el fetus

La cita inicial de «Hamlet» ja ens hauria de posar sobre avís:

«Déu meu! Podria estar empresonat dintre la closca d'una nou i sentir-me rei d'un espai infinit, si no fos perquè tinc mals somnis».

Parlo de «Closca de nou» (o «Cáscara de nuez»), el darrer Ian McEwan, que Anagrama ha publicat en català i castellà (traduccions de Jordi Martín Lloret i Jaime Zulaika). I també el nostre objectiu de destrucció massiva al club de lectura. Des de les primeres línies ja sabem que l’improbable narrador és un fetus durant les últimes setmanes de l’embaràs i que la seva mare Trudy (Gertrudis) està conspirant amb el seu oncle Claude (Claudi) per eliminar el seu pare. El lector una mica informat s’adonarà de seguida que aquesta trama no és més que una actualització de la tragèdia de «Hamlet». La diferència principal és que el dubitatiu príncep és encara un «nasciturus» i el seu pare biològic apareix molt ple de vida.

La premissa és arriscada, però res que un gat vell com McEwan no pugui resoldre amb professionalitat. El seu principal error és intentar justificar els vastos coneixements que exhibeix el petit narrador, tasca enorme i impossible que el fa caure en nombroses contradiccions. Així, de vegades sembla que el fetus no té cap visió del món exterior, però després és capaç de descriure com van vestits els personatges i fins i tot el color de les ungles pintades de la seva mare. Potser el moment més absurd és quan, un cop nascut, veu una tovallola i (per ciència infusa) s’adona que és blava, «com el cel, el mar i la genciana!», s’exclama. L’autor hauria fet bé de jugar amb la premissa com un fet consumat, sense buscar-hi més explicacions.

McEwan desplega el seu estil habitual, analític i prolix, de vegades fregant la pedanteria, com quan el fetus es posa a parlar d’escansions mètriques i versos trocaics, o de la qualitat d’algunes vinyes franceses. Però quan comenta la sexualitat líquida del jovent actual o expressa la seva inquietud per la crisi de refugiats, més que el jove Hamlet, qui parla és un repatani McEwan amb ganes d’escriure un editorial periodístic.

Malgrat la sordidesa de la trama, la intriga sobre el seu desenllaç i alguns detalls pel que fa a la peculiar situació, de vegades inesperadament humorístics, fan que el llibre passi volant. Em quedarà però la pregunta de si no hauria estat millor deixar-ho en format de conte, encara que fos un conte llarg. Deixem-ho en un divertiment menor amb un títol encisador.

Metadona legal

Rose Leslie

Vam ser molts els vidus desconsolats, quan ens assabentàrem que «The Good Wife» («La bona esposa») arribava a la seva fi. Però vam ser vidus esperançats en igual nombre, quan se’ns informà que hi hauria una seqüela (o «spin-off», dit en castís), centrada en la figura de Diane Lockhart (Christine Baransky) i escrita igualment pels guionistes originals, Robert i Michelle King.

Es titula «The Good Fight», un títol no gaire evocador, i compta amb uns crèdits maximalistes (tot el contrari de «The Good Wife») que evoquen un serial sobre cavallers medievals, però malgrat tot es tracta d’un altre cavall guanyador. El punt de partida (i no us descobreixo res, perquè ha sigut àmpliament publicitat i perquè es ventila en els primers cinc minuts del primer capítol) és una enorme estafa piramidal que afecta els estalvis per la jubilació de Diane i força la seva sortida del seu antic bufet. També afecta la seva jove protegida Maia Rindell (Rose Leslie), la reputació de la qual s’ha enfonsat per ser la filla de l’autor del frau. Diane i Maia trobaran refugi en el bufet de Reddick, Boseman & Kolstad, una prestigiosa firma afroamericana especialitzada en casos de brutalitat policial, firma on per cert treballa la nostra vella coneguda Lucca Quinn (Cush Jumbo).

La fórmula és, si fa no fa, la mateixa de «The Good Wife»: un cas judicial per capítol, sovint centrat en qüestions d’indubtable actualitat (banc d’òvuls, ciberterrorisme, censura a les xarxes socials…), més una petita ració d’intrigues laborals i sentimentals. L’estafa perpetrada pel pare de Maia i les seves repercussions legals, econòmiques i personals formen l’espina dorsal que unifica tota la temporada (i que obren la porta a una continuació). Acostumats als generosos 22 capítols de la sèrie mare, els 10 capítols d’aquí es fan curts, el que no diria que sigui una mala cosa.

«The Good Fight» aposta decididament per les minories i els grups oprimits: predominen els personatges femenins i/o afroamericans, mentre que Maia representa un cas de lesbiana perfectament integrada. De Christine Baransky i Cush Jumbo ja sabíem que eren capaces de sostenir qualsevol intriga que els hi presentessin; per tant l’agradable sorpresa és Rose Leslie, a qui només coneixíem com la salvatge pèl-roja Ygritte de «Joc de trons» (efímer objecte del desig de Jon Snow), i que aquí demostra convicció, sensibilitat i una veu rasposa molt sexy.

Afortunadament pels sospitosos habituals, la nova sèrie comparteix univers amb l’anterior, de manera que no és anatema mencionar Alicia Florrick. I, encara millor, podeu esperar que molts dels jutges, advocats i clients que més us estimàveu del món d’Alicia, tornin a aparèixer aquí. De fet, un dels grans plaers de «The Good Fight» és retrobar tants personatges favorits d’ahir, d’avui, i de sempre. O sigui que ja no diré res més al respecte.

Cal dir també que les mencions a la presidència de Donald Trump, presents des del primer segon, i sovint transcendents a les diverses trames, donen a la sèrie un sentit d’urgència que li escau. Amb tots els matisos que hi vulgueu contraposar, els admiradors de «The Good Wife» no haurien de deixar escapar aquest no tan petit tresor.

Baransky i Jumbo