Família dissortada

A principis de gener Ferran Ràfols Gesa (un dels meus traductors de referència), previsiblement fart de les llistes del millor de 2017 que sorgeixen com bolets cada cop que un any s’acaba, va proposar en el seu compte de Twitter un exercici de memòria col·lectiva. Sol·licitava que els lectors citessin títols de literatura catalana publicats entre 1990 i 2010 que consideressin dignes de ser recordats. L’experiment es va saldar amb un gran èxit de participació, gran almenys pels paràmetres en que es mouen els fòrums literaris.

Es van arribar a mencionar fins a 172 llibres diferents, el que em sembla un nombre considerable, t’ho miris com t’ho miris. Els més esmentats, amb nou vots, van ser «Els jugadors de whist» de Vicenç Pagès Jordà i «La pell freda» d’Albert Sánchez Piñol, el que no és exactament una sorpresa. En tercer lloc, amb cinc vots, «Cavalls salvatges» de Jordi Cussà, que sí que ho és; i aquí la cosa comença a posar-se interessant. Amb quatre vots «Pere Marín» (Toni Sala), «Una màquina d’espavilar ocells de nit» (Jordi Lara), «El canvi» (Miquel Bauçà), «L’home manuscrit» (Manuel Baixauli), «Excelsior o el temps escrit» (Biel Mesquida), «La terra retirada» (Mercè Ibarz), «De fems i marbres» (Francesc Serés), «El dia de l’ós» (Joan Lluís Lluís), «La passió segons Renée Vivien» (Maria Mercè Marçal), «El cor del senglar» (Baltasar Porcel).

M’aturo aquí, encara en territori conegut, tot i que les entrades de Sala i d’Ibarz no m’eren familiars. Hi figuren molts més títols, alguns no els havia sentit en la vida, el que demostra que tenim més bona literatura catalana de la que som capaços de pair. Vaig decidir rescatar de tot aquest gavadal l’«Anna K.» de Martí Rosselló, un deute pendent des de qui sap quan. Rosselló fou molt estimat bibliotecari de Premià de Mar i morí prematurament el 2010 als 57 anys. «Anna K.», apareguda a Quaderns Crema el febrer de 2000, fou l’única novel·la que va publicar Martí Rosselló i amb el temps diria que ha esdevingut un títol de culte.

«Anna K.» narra la vida del personatge del títol, començant per les estranyes circumstàncies que van conduir a la seva concepció i acabant amb les circumstàncies tampoc gaire naturals de la seva defunció. Explicat així, el plantejament no sembla gaire original; però ja us asseguro que no heu llegit cap llibre com aquest. Perquè tot en la vida d’Anna K., des dels preliminars fins a la mala fi, és pura exageració, material escandalós de serial de sobretaula portat fins al paroxisme. Hi trobareu des de fratricidi fins a infanticidi, incest, transsexualitat, homosexualitat, a més de qualsevol baixesa moral que se us pugui acudir. Però la gràcia de tot això és que està narrat amb un distanciament de supervivent estoic, com si fos inevitable i no hi hagués per tant.

Vaig haver de fer grans esforços per tornar a posar les peces a lloc i recuperar la seguretat que, a base de d’eternes reflexions, havia aconseguit tenir. Però com sempre passa en aquesta vida, vaig aprendre una cosa nova que m’ha obert una nova manera de veure el món. Des de llavors que tinc la total seguretat que, en aquesta vida, tot, absolutament tot, és susceptible de ser cert, que tot, absolutament tot, és possible. Aquest descobriment m’ha obert unes portes que ni jo mateixa sóc capaç de definir.

Martí Rosselló demostra un control magistral en el maneig d’aquest contingut flamíger i converteix l’estranya peripècia en un relat tan absorbent com ben travat. Així Anna K. —engendrada per venjança i batejada via Tolstoi i via la frase inicial d’«Anna Karènina» sobre les famílies felices i les que no ho són— s’incorporarà a un cicle infinit d’Annes i Guillems destinats a destruir-se mútuament en connexions biogràfiques inesperades.

Tan divertidament pervers com guanyar-se la vida fent vida a un aparador, «Anna K.» és la meva aposta per aquest Sant Jordi. Sé que vaig avançat de mesos, però també sé que no trobareu res de millor. Exagero, oi que ja ho sabíeu?

Etimològicament, pornografia vol dir imatges de putes

Abans d’ahir, com qui diu, parlava de «Show Me a Hero», la penúltima contribució de l’influent David Simon al caviar televisiu; però la seva producció més recent es titula «The Deuce» i la firma al costat del seu còmplice habitual George Pelecanos («The Wire», «Treme»). El títol de la sèrie es refereix a una zona molt concreta del centre de Manhatthan —el carrer 42 entre la Setena i la Vuitena Avinguda—, coneguda així entre finals dels 50 i finals dels 80 del segle XX, quan era camp adobat per la prostitució i altres transgressions vicioses a penes admeses per la legalitat vigent.

De llavors ençà ha plogut molt, Nova York ha esdevingut un parc temàtic per a turistes somrients, i Times Square el cor del consum desacomplexat, seu de les botigues insígnia de Disney i de LEGO, de franquícies de Madame Tussaud, de Planet Hollywood i de M&M, o de multisales cinematogràfiques AMC. Però en els anys dels que parla «The Deuce», allò era el «Barri Xino» de la ciutat, tan miserable i sòrdid com caldria esperar. Espereu doncs trobar-hi moltes prostitutes, amb els seus macarrons corresponents, i els clients llefiscosos que hi venen al darrere.

Simon, amb la intenció d’il·lustrar l’eclosió de la puixant indústria pornogràfica a principis dels anys 70, elabora un dels seus habituals frescos polièdrics, on disposen de veu totes les parts implicades. Els vuit capítols de poc menys d’una hora es revelen insuficients per establir la imatge completa de la situació, i en aquest sentit «The Deuce» funciona més com un pròleg que com una temporada autònoma. De totes maneres hi ha una segona temporada aparaulada.

En la positiva recepció del programa hi pesen molt la presència de dues estrelles com són James Franco i Maggie Gyllenhaal. El primer fa doblet en paper de bessonada i costa una mica saber quan estàs veient en Vince Martino i quan és Frankie el que parla. Deixant de banda que Frankie Martino és un d’aquells personatges que només existeixen per irritar l’espectador i que no entens perquè el guionista se’l va empescar; Franco demostra una vegada més que no és només una cara bonica.

El que fa Maggie Gyllenhaal, com a meuca amb iniciativa i idees renovadores, és molt més arriscat però també més interessant. És ella la que ha de mostrar el cos nu i la degradació a la que la sotmet el comerç carnal. És un paper dur i extremadament arriscat per a una actriu de la seva categoria; però és per això mateix és un dels grans triomfs de la sèrie.

En petits o no tan petits papers trobem altres actors coneguts —Emily Meade («The Leftovers»), Zoe Kazan («The Big Sick»), Ralph Machio («The Karate Kid» i Clarke Peters, com si no—; però, si per una cosa es caracteritzen els elencs de Simon és per la utilització d’actors poc coneguts que donen perfectament el tipus del personatge. En aquest sentit «The Deuce» és un festival de figures pintoresques.

Podeu imaginar que el programa no és plat per a tots els gustos; no tant per les escenes de sexe (que són moderadament explícites), com pels abundants casos de violència exercida contra les dones. Funciona bé com a crònica d’un període de canvis en els costums sexuals: apart del naixement de la indústria pornogràfica, també es documenta la decadència de la prostitució tradicional i del seu proxenetisme, així com l’auge del sexe lliure i els primers símptomes del moviment d’alliberament gai.

Sense acabar de ser rodona, «The Deuce» és aconsellable i caldrà estar atents a la segona temporada, hi figuri o no James Franco, a qui recentment han acusat d’assetjament.

Què vaig fer l’estiu passat

Resulta admirable la quasi total unanimitat aprovatòria que està aconseguint «Call Me by Your Name» —l’adaptació de la novel·la homònima d’André Aciman, que ha escrit l’ancià James Ivory i que dirigeix Luca Guadagnino—, tant entre crítica com entre públic. Comprenc aquesta admiració tot i que no la comparteixo, almenys de manera incondicional, i l’hi he trobat pegues similars a les que em va suscitar la lectura de la novel·la.

L’acció s’esdevé l’estiu de 1983 al nord d’Itàlia, al mas de l’arqueòleg jueu americà Samuel Perlman (Michael Stuhlbarg). Elio (Timothée Chalamet), el fill de 17 anys, com qualsevol noi de la seva edat ocupa les vacances llegint Joseph Conrad i transcrivint partitures de Bach a la manera de Liszt (o Bussoni). L’arribada d’Oliver (Armie Hammer), jove graduat en pràctiques arqueològiques, dotat d’un cos també digne d’estudi, dispararà les hormones d’Elio a un nivell d’un paroxisme només possible a l’adolescència. Se’n seguirà un breu idil·li estival, la importància del qual es veurà magnificat per exigències del guió.

Tot això pot semblar molt bonic, i en certa manera ho és; però he de confessar que els Perlman, tan liberals amb el servei, tan cosmopolites (no parlen dues frases seguides en el mateix idioma), tan cultivats i tan obscenament afluents, fan una mica de ràbia. També fa ràbia que l’Elio i l’Oliver s’estiguin intercanviant miradetes durant setmanes senceres i només consumin el seu desig quan Oliver estigui a punt de marxar. Per déu!: Itàlia a l’estiu, els anys 80, gent de cultura, cossos en ebullició… Qui els impedia una rebolcada a la primera ocasió?

No es pot negar que «Call Me by Your Name» exhibeix una factura sensorial esplèndida. A les belleses naturals dels paisatges i l’arquitectura italiana, s’hi afegeix la fotografia de Sayombhu Mukdeeprom (entre pastoral i al·lucinada), una banda sonora on es combinen dues cançons originals del meu estimat Sufjan Stevens amb coses de (poca broma!) John Adams, Ryuichi Sakamoto, Franco Battiato, Loredana Bertè, Johann Sebastian Bach i The Psychedelic Furs. I Guadagnino, reconegut sensualista, demostra ser el director més adequat per aquest tipus de material epidèrmic.

Tampoc puc negar que Timothée Chalamet és tot un descobriment i un dels principals motius per anar a veure la pel·lícula. Malgrat que en la vida real ja calça vint-i-un anys, reflecteix molt bé l’electricitat física i els sentiments a flor de pell de l’adolescència. Cap altre actor està tan bé: Hammer queda decoratiu, però Stuhlbarg, més que un acadèmic sembla un poca-solta.

Com deia més amunt, la pel·lícula està agradant molt. Perquè tot ho fa bonic i evita el conflicte. Encara que al seu centre hi hagi dos homes que s’estimen i que mantenen una relació sexual (més suggerida que vista), tots els implicats de l’equip artístic (començant per l’escriptor André Aciman) eviten que en cap moment ho associem a la noció d’homosexualitat, i prefereixen acollir-se a la típica història d’un primer amor adolescent. En aquest sentit la pel·lícula és ideal per fer empassar a un públic heterosexual un idil·li gai sense fer-lo ofensiu.

El discurs final del pare (escena que ha emocionat a més de dos) suggereix que la relació entre Elio i Oliver ha sigut admirable i fins i tot digna d’enveja. Apart que no s’entén com el pare ho pot saber, a menys que els hagi estat espiant contínuament, sembla que vulgui insinuar que el breu lligam transcendeix les lleis del desig i s’eleva a les amistats mítiques, tipus Aquil·les i Patrocle.

Veredicte: no és que sigui un film dolent, però és massa llarg i una mica nyonyo. Amb tan bones maneres és difícil arribar gaire lluny artísticament parlant.

Un món de metros: Brisbane

Qui diu Brisbane, diu South East Queensland. I qui diu metro, diu xarxa de rodalies amb una sola estació subterrània, la de Brisbane Central. Són 380 quilòmetres de vies i 146 estacions, en servei des de 1875 per atendre una població actual de 2,2 milions de persones.

Malgrat la seva natura ferroviària, el mapa adopta els paràmetres londinencs tant en paleta cromàtica, com en tipografia, angulació de les línies i solució gràfica de les estacions. Només en el tram central l'acumulació de línies fa que els angles es desvirtuïn, corbats com una mena de botifarró de l'orgull gai. Rep la meva aprovació.

Ningú no és racista

D’entre els programes televisius firmats recentment pel gran David Simon —«The Wire», «Treme», «The Deuce»—, potser la minisèrie de la HBO «Show Me a Hero» (2015) és la que ha passat més desapercebuda. A diferència de les abans mencionades, es basa en un cas real descrit al llibre periodístic de Lisa Belkin d’idèntic títol. La va escriure amb el periodista William F. Zorzi, vell col·lega de «The Baltimore Sun», i presenta un cas ocorregut entre els anys 1987 i 1994 a Yonkers, New York, sobre el conflicte ocasionat per la creació d’habitatges de protecció oficial al bell mig d’un barri blanc i benestant.

La sèrie ocupa bona part del metratge a les minúcies de la política municipal, als enfrontaments amb les sentències de la judicatura i a les protestes dels veïns que, tot refusant declarar-se racistes, rebutgen la presència de gent de classe baixa (negres i llatins) que faran baixar el valor de les seves propietats. Com en tot show de Simon, la visió del conflicte és polièdrica i per tant anirem coneixent també les vides de quatre dones (totes extretes de la realitat), possibles candidates a ser traslladades a les cases subvencionades.

En el centre de la trama trobem Nick Wasicsko (Oscar Isaac), antic policia i ambiciós trepa municipal que arribaria a ser l’alcalde més jove d’una gran ciutat durant els anys 1987 - 1989. El seu voluble posicionament en relació a la crisi dels habitatges li proporciona uns instants de glòria cívica dels quals ja mai més es recuperarà. A això es refereix precisament el títol «Show Me a Hero», una citació de Francis Scott Fitzgerald que sentencia «Mostra’m un heroi i t’escriure una tragèdia». En altres paraules, un cas típic d’Hybris: orgull desaforat mereixedor de càstig diví.

El cert és que la temàtica de tripijocs municipals resulta una mica eixuta, malgrat algunes de les seves interessants ramificacions, i que la direcció de Paul Haggis (el responsable de l’oscaritzada i detestable «Crash») no passa de funcional. L’ús de dotze temes de Bruce Springsteen en format de quasi videoclip no aconseguirà fer de «Show Me a Hero» una sèrie millor del que és, però afegeix color local.

Queden doncs els actors per elevar el nivell del producte i és de justícia parlar per començar d’Oscar Isaac, un Wasicsko patèticament forassenyat, que centra el relat i traça la trajectòria més trista d’entre tots els personatges (sobretot si penses que ara Isaac fitxa a perpetuïtat per la franquícia «Star Wars»). Al seu voltant, una pila de grans intèrprets com són Alfred Molina, Bob Balaban, Winona Ryder o Jim Belushi. Clarke Peters, actor fetitxe de Simon, no hi podia faltar. Però la meva intervenció favorita és la de la sempre fiable Catherine Keener, com a Mary Dorman, dona de sòlids prejudicis finalment vençuda per la pròpia empatia.

Un David Simon menor és encara un David Simon de ple dret, el que equival a televisió de primera qualitat per a adults. No em distraureu amb rucades adolescents que es diuen «Stranger things», per molta Winona que hi aparegui.

Una obra mestra poc coneguda

Graham Suherland, "Devastation" (1941)

Un dels episodis més interessants de la molt interessant primera temporada de «The Crown» és el novè i penúltim, titulat «Assassins» (no em pregunteu el motiu, perquè d’assassí no se’n veu ni un). El seu fil principal s’ocupa de les cada vegada més freqüents absències de palau del molt tarambana príncep Felip, un fet que a l’abandonada reina Isabel la fa aproximar-se al seu vell amic Lord Porchester, criador de cavalls de la reialesa. Perquè ja se sap que els equins uneixen molt; sobretot els sementals.

Però el que m’interessa més del capítol és la trama secundària, en la qual un comitè ha encarregat pel vuitantè aniversari de Winston Churchill un retrat seu pintat per Graham Sutherland. Per a qui no ho sàpiga, o no ho recordi (que serem la majoria), Sutherland era l’any 1954, quan va pintar Winston, una de les figures més admirades de la pintura modernista britànica. Feia pocs anys que es dedicava al retrat, però ja havia plasmat amb èxit Somerset Maugham i Lord Beaverbrook.

Churchill, contumaç pintor aficionat de tendències classicones (com ho ha acabat sent també el príncep Carles, acreditat aquarel·lista), no devia de ser el públic més adient per connectar amb Sutherland. I, si has de fer cas al guió de Peter Morgan, el diàleg íntim de les sessions de modelatge no es corresponia a l’empatia real entre els dos artistes. A Churchill li abellia presentar al món una imatge majestuosament imperial, amb robes dignes de l’Orde de la Lligacama, mentre que Sutherland buscava plasmar l’uniforme de treball d’armilla i corbata de llaç.

La pintura, pagada a mitges per la Casa dels Comuns i la Casa dels Lords, va costar mil guinees i no va satisfer de cap manera el destinatari. El 20 de novembre de 1954, 10 dies abans de la cerimònia, l’esposa de Churchill va fer una fotografia de la pintura completada i se l’ensenyà al seu marit. L’home quedà horroritzat, la considerà «obscena» i «maligna»; i en una nota a Sutherland va rebutjar el retrat i va informar-lo que no el mostrarien durant l’acte.

Finalment, per no ofendre els donants, la pintura fou presentada a la cerimònia de Westminster Hall. En el seu discurs i de forma força ambigua Churchill qualifica el quadre com un «exemple remarcable d’art modern» que combinava «força i franquesa». El públic va rebre el retrat amb clara divisió d’opinions: alguns apreciaren la semblança i d’altres el consideraren «fastigós».

La idea era que l’obra penjaria a l’edifici del parlament així que Churchill morís, però com que havia sigut donat com un regal personal, se la va endur a la seva casa de camp de Chartwell, on mai la va exhibir. Al llarg dels anys en repetides ocasions es va sol·licitar el préstec del retrat per exposicions sobre l’obra de Sutherland, sempre amb resposta negativa. L’any 1977, després de la mort de Clementine Churchill, es va saber que el quadre havia sigut destruït al poc d’arribar a Chartwell. Clementine el va fer tallar a trossos i el va fer cremar, el mateix que va fer amb altres retrats que desplaien al seu marit.

Molts foren els que condemnaren la destrucció d’una obra d’art, començant per Sutherland, que ho considerà un acte vandalisme. Però hi hagué d’altres que opinaren que, en tractar-se d’un regal, el propietari podia disposar-ne com li semblés més convenient.

Si hem de fer cas al testimoni fotogràfic que ens ha quedat, el quadre era excel·lent i per l’estat de l’art a mitjans dels cinquanta no gosaria qualificar-lo de modernista. Una pena l’alt concepte que tenen algunes figures públiques de si mateixes. Poc es pensava el vell Winston que el seu retrat més perdurable, el que reproduïm habitualment en les nostres ficcions, seria pura caricatura.

Mort al protestant

Aquests darrers dies era impossible passejar per la ciutat sense assabentar-se que Movistar+ estrenava la sèrie «La peste»: ubics panells publicitaris a peu de carrer, banners a totes les pàgines web de premsa i LA VANGUARDIA del dissabte literalment folrada amb un anunci. La sèrie forma part d’una ofensiva de la cadena per oferir productes atractius i originals que contrarestin el poder pujant d’altres cadenes de «streaming». Per això la presenten com la sèrie espanyola més cara de la història i han posat al timó algú tan competent com Alberto Rodríguez («La isla mínima», «El hombre de las mil caras»).

L’acció de «La peste» té lloc a Sevilla l’any 1597 durant una epidèmia de pesta, quan aquesta capital andalusa era la ciutat més important d’Espanya. El gran inquisidor encarrega a un impressor anteriorment condemnat que investigui els assassinats d’un seguit de ciutadans que professen el protestantisme… En resum, una novel·la històrica situada en el barroc i amb un toc Holmes i Watson sevillans.

No és un plantejament dolent i en un món millor hauria pogut funcionar. És una pena perquè algunes coses de la sèrie estan força bé. Per començar, la reconstrucció de la ciutat de Sevilla llueix impecable: es nota on han anat a parar els quartos. L’ambientació tendeix al miserabilisme i l’excés de ronya, però segurament és una opció que no queda lluny d’aquella realitat. Algunes escenes, reconeguem-ho, són espectaculars, com la de les catacumbes o la de l’auto de fe.

La fotografia de Pau Esteve Birba juga a fons la carta del clarobscur il·luminat per espelmes estratègicament col·locades, tan irreal com bonic. I els actors, en general estan molt bé. Que Antonio Dechent o Manolo Solo compleixin, no és cap sorpresa; però que Sergio Castellanos, responsable del «teen appeal», actuï de forma tan decent, és gairebé una benedicció. Pablo Molinero, a qui no coneixia, resol amb autoritat el rol protagonista. Només Paco León desentona amb estridència la primera vegada que el veig actuar lluny de la comèdia. Hi ha també algunes actrius que intenten introduir una falca proto-feminista en el guió, però que en realitat hi pinten molt poc (fins i tot la que fa de pintora).

En el costat negatiu he de començar per un guió sense empenta i pensat amb els peus. Dit d’una altra manera, «La peste» avorreix i no s’entén. Es nota que els guionistes han estudiat l’època amb atenció i han volgut salpebrar els episodis amb informacions didàctiques de nivell MUY INTERESANTE o «¿Sabía usted que…?»; però han descuidat totalment la connexió dramàtica entre escenes. El clarobscur que deia abans, mereix aplaudiments estètics, però impedeix veure-hi tres en un burro: no saps mai qui tens en pantalla. I pel que fa a la banda sonora, entre les interpretacions xiuxiuejades (que sonen tan importants!) i la mala dicció d’alguns actors, sembla que ens condemnin a la incomprensió definitiva.

En el futur hi haurà «La peste 2». Ja està emparaulada. Que no m’esperin com espectador.