Un món de metros: Cleveland

L'àrea metropolitana de Cleveland (Ohio) té 2.055.000 habitants i un sistema de transport públic inaugurat el 1913. Compta amb tres línies de trens lleugers i trams amb 52 estacions. Diuen que va ser la primera ciutat de l'hemisferi occidental que disposà d'una línia de tren lleuger directa entre el centre i l'aeroport principal (1968).

El tret més curiós del mapa és que els punts de les estacions s'engreixen en proporció al número de línies que hi passen. La línia grisa (que, dient-se 'Health Line', ha d'anar a un hospital) havia de ser subterrània; però, com que resultava massa car, finalment ho van solucionar amb un autobús que circula per un carril exclusiu.

Assassí en sèries

Morton i Roth. Què podria sortir malament?

John Reginald Christie fou un assassí en sèrie britànic, actiu a les dècades dels 40 i 50 del segle passat. Va matar com a mínim vuit persones, incloent-hi la seva dona Ethel. Abans que el descobrissin, el seu veí Timothy Evans havia sigut falsament imputat pels crims i executat a la forca, destí que compartí Christie el 15 de juliol de 1953.

D’aquest cas tan llòbrec ja s’havia ocupat el cinema l’any 1971 amb «10 Rillington Place», que va dirigir Richard Fleischer i protagonitzaren Richard Attenborough, en el paper de l’assassí, i un jove John Hurt, com el malaguanyat fals culpable. Com que una de les funcions actuals de les sèries televisives és la d’esmenar la plana a les pel·lícules i llibres originals, tot oferint una versió més meticulosa i prolixa de la mateixa història, no és d’estranyar que la BBC l’any 2016 ens proposés la seva particular «Rillington Place», minisèrie en tres capítols escrita per Tracey Malone i Ed Whitmore.

Evidentment no us podeu esperar grans alegries amb aquest depriment serial i la proverbial qualitat de les ambientacions històriques de la BBC aquí es veu constreta per la casa del número 10 de Rillington Place, que ocupa la majoria d’escenes. Hi ha per tant bones dosis de postguerra, de racionament, de pisos amb humitat i de sordidesa generalitzada, el que com a mínim permet que la sèrie es pugui qualificar de molt atmosfèrica.

També cal dir que està escrita de forma molt intel·ligent i amb un repte formal plenament reeixit: cada capítol és explicat des del punt de vista d’un dels personatges protagonistes, sense que es perdi per això l’ordre cronològic. El primer, «Ethel», es dedica a l’esposa de l’assassí. Conté poca acció, però ve curull d’amenaça i suspens. Samantha Morton broda el seu sofert paper.

En el segon capítol, «Tim», la trama se centra en el fals culpable Timothy Evans i constitueix una trista faula d’innocència i decepció. L’ascendent Nico Mirallegro (també brillant a «The Village») és capaç de trencar-nos el cor amb el seu candor suïcida. Queda l’episodi 3, «Reg», dedicat a l’activitat feminicida de John Christie. És el capítol més sanguinari i truculent (i per tant el més satisfactori). Gaudeix, com els anteriors, de la interpretació de Tim Roth, un actor irregular que sol fer molt bé una versió gris i funcionarial (no diria que banal) del que és el mal.

«Rillington Place», sèrie ideal per a lectors d’«EL CASO» que no vulguin alimentar-se amb porqueries. A mi m’ha agradat força/molt.

El conte de la serventa

Hi ha una excel·lent novel·la de Margaret Atwood, que Xavier Pàmies acaba de traduir per a Quaderns Crema, «El conte de la serventa» (1985), que s’ha posat de moda recentment gràcies a la seva brillant adaptació televisiva. Però hi ha una altra novel·la de la mateixa autora, també adaptada fa poc per a la televisió, que és diu «Àlies Grace» (1996), i que mereixeria igualment el títol d’«El conte de la serventa», encara que siguin bèsties de pelatge molt diferent.

«El conte de la serventa» és un relat fantàstic del gènere distòpic, mentre que «Alias Grace» és una novel·la històrica basada en fets que van ocórrer al Canadà Occidental a mitjans del segle XIX. El llibre elabora una ficció a partir dels assassinats l’any 1843 del propietari Thomas Kinnear i la seva majordoma i amant Nancy Montgomery, dels quals foren acusats els servents James McDermott i Grace Marks. McDermott acabà a la forca, mentre que Grace fou condemnada a cadena perpètua.

Atwood s’inventa la figura del psiquiatre Simon Jordan, que investiga el cas des d’un punt de vista científic, a petició d’un comitè que està treballant per l’excarceració de Grace. Ben aviat li serà impossible no implicar-se emocionalment amb la figura de la tan assenyada presonera i tampoc serà capaç d’escapar de l’influx de l’asfixiant societat provinciana que envolta la penitenciaria de Hamilton.

«Alias Grace» és una novel·la tan extensa i prolixa, com complexa en estructura i significats. La seva font principal és la narració interior/exterior de la pròpia Grace, sempre fascinant per la seva aparent sinceritat sense replecs, però amb més zones d’ombra (llegiu-hi ambigüitats via amnèsia) de les que podria acceptar el gènere històric tradicional. En canvi, les activitats del Dr. Jordan, narrades des d’un punt de vista de tercera persona omniscient, contrasten i fins i tot contradiuen les cartes que intercanvia amb altres personatges fora de camp. El text també incorpora testimonis documentals de l’època en forma de cròniques periodístiques, romanços de cec, literatura de canya i cordill, i poemes prerafaelites.

Aquest gavadal d’informació s’articula en un esquelet formal inspirat en l’artesania femenina del «patchwork», aquell treball de costura d’alta precisió que, a partir de retalls de roba diversa, suturada amb paciència i cura, conforma vànoves i altre material domèstic, pas ineludible a l’elaboració d’un aixovar per a la dona soltera i ben predisposada envers el matrimoni.

Malgrat una primera part una mica lenta a l’hora d’entrar en matèria, Atwood demostra una vegada més la seva intel·ligència i el seu domini del pols narratiu per moure’s per aquest material tan polisèmic amb completa comoditat. És central en el relat el lloc de la dona en la societat del XIX, a les que oferia bàsicament dues úniques opcions: la de la muller virtuosa, verge i esposa a la vegada; i la de la pecadora a l’ensems que bruixa. Hi ha aquí un primer intent de fals cientifisme entorn de la histèria femenina com a problema psiquiàtric que explicaria les dissidències respecte a la norma.

I de retruc també hi ha un retrat concís de les misèries sexuals del mascle de l’època, condemnat al matrimoni com a única escapatòria decent. El doctor Simon Jordan, rendit als encants de Grace i víctima passiva del súcube que és en definitiva la seva dispesera, deu ser un dels personatges més patèticament tristos de la literatura del segle XX.

Atwood ha estat recentment qüestionada per una part del feminisme, quan es preguntava si el moviment de denúncia d’assetjament sexual emparat sota el hashtag #metoo no podria arribar a ser una excusa per a un linxament acrític de persones benintencionades. Són qüestions cada dia més delicades, sobre les que no em mullaré. Tinc clar, però, que Atwood és una narradora de raça, i amb un cervell de similar alçada. «Alias Grace» hauria de ser lectura obligatòria a tots els planetes de la galàxia.

Noves regles pels nous temps

L’aguda Dorothy Parker va escriure, un dia que se sentia especialment enginyosa, que el Grup de Bloomsbury (una colla de bohemis londinencs de bona família a principis del segle XX) vivia en «quadrats» (quadrats = «squares» = places), pintava en «cercles» i estimava en «triangles». D’aquí prové el títol de «Life in Squares», aquesta mini-sèrie televisiva de 2015, pagada per la BBC, escrita per Amanda Coe i dirigida per Simon Kaijser en tres episodis de menys d’una hora cadascun.

D’entrada sembla que la sèrie ens explicarà la biografia dels quatre germans Stephen a partir del moment que van quedar orfes de pare. Però de l’Adrian només se’n parla a esquitllentes i en Thoby mor de febre tifoïdal al bell mig del primer capítol. Virginia (futura Virginia Woolf) s’endevina complicada, però roman sempre en un segon pla; de manera que Vanessa, posteriorment Vanessa Bell per matrimoni amb Clive Bell, esdevé la protagonista absoluta de «Life in Squares».

Diria que el moment de reivindicació incondicional del Grup de Bloomsbury va succeir a la dècada dels 80 del segle passat i que va apagar-se tan de pressa com s’havia encès. En l’actualitat només sobreviuen en nivell preferent de rellevància cultural l’escriptora Virginia Woolf i l’economista John Maynard Keynes, encara que li auguro més futur a la primera que al segon. Malgrat tot, cal reconèixer que aquella lògia benintencionada d’hereus privilegiats va intentar donar l’esquena a la hipocresia victoriana per explorar noves vies de relació entre les persones. El fracàs a llarg termini dels seus experiments, no els fa menys admirables, fins i tot sota la sospita d’un discret elitisme.

El guió està ben travat, amb algunes frases memorables i una envejable claredat a l’hora d’identificar els complexos parentius entre els personatges. Bona reconstrucció d’època (amb la BBC, «cela va de soi»), encara que hagué preferit una fotografia menys esvaïda. Com que l’acció s’estén des de 1906 fins a principis dels anys 40, els papers principals s’han repartit entre dos actors cadascun, el que provoca una fractura en la versemblança al començar la tercera part. De totes maneres, no tinc cap queixa dels actors, que en general estan bé, tot i que m’hauria agradat que Lydia Leonard s’assemblés una mica a l’efígie tan coneguda de Virginia Woolf.

De cares conegudes en surten poques, però sempre és un plaer pels ulls retrobar James Norton fent del pintor Duncan Grant quan era jove. I la gran Eve Best, com a Vanessa Bell, aporta el punt just de gravetat dramàtica que fa d’aquest «biopic» col·lectiu una obra molt superior a la mitjana. Molt recomanable.

La fi de l’adolescència

«Thelma» (2017) és la primera pel·lícula que veig de l’aclamat director noruec Joachim Trier, un curiós exercici de gènere, nòrdic fins al moll de l’os, que desconcerta per la seva indefinició.

Thelma (Eili Harboe) ha crescut al camp en una família de marcades creences religioses. El seu trasllat a Oslo per estudiar a la universitat li obrirà possibilitats inexplorades, entre elles l’amor per una companya de la facultat; però també l’enfrontarà a estranys fenòmens paranormals aparentment provocats per ella mateixa.

Tota la primera part, amb el comportament anòmal dels ocells o els atacs epilèptics que afecten els llums elèctrics, sembla suggerir la metàfora d’una ànima reprimida que lluita per desplegar-se, o potser la somatització d’un conflicte. És fàcil pensar en el film «Carrie», que presentava un patró similar; però, a continuació «Thelma» es converteix en una cosa completament diferent: la investigació sobre un enigma familiar, que probablement té a veure amb una malaltia hereditària. Però el guió encara fa un gir a l’últim terç per entrar de ple en el gènere fantàstic i concloure amb decisions moralment ambigües i una última escena que no saps si prendre-te-la com a realitat o com desig.

Malgrat la sensació d’història inconclusa i la seva atmosfera opressiva i depriment, «Thelma» conté algunes de les imatges més impactants de la temporada, d’aquelles que deixen un record indeleble. Bon ús dels «drones», de la banda sonora i de la innocència inescrutable del rostre d’Eili Harboe.

Recomanable per espectadors que rebutgin la primavera i vulguin retrocedir cap a l’hivern.

Un món de metros: Chennai

El cas de Chennai (pels nostàlgics Madràs) és un d'aquests híbrids que estic mostrant recentment, on les línies suburbanes es combinen amb els ferrocarrils de rodalies. Inaugurat el 1931, en aquest mapa hi figuren 73 estacions i 303 quilòmetres de vies. El disseny és tan polit com esquifit. Les línies vermella i verda són les del metro pròpiament dit; quan són discontínues és que circulen sota terra. En canvi, quan la línia del ferrocarril carbassa és discontínua, vol dir que està en construcció. Visca la coherència!

Arthur & George & Sherlock & John

L’any 1903 a la població de Great Wirley (South Staffordshire) es produí un seguit d’atacs mortals a cavalls, vaques i bens. El més d’octubre George Edalji, advocat local i fill del vicari, fou jutjat i condemnat a set anys de treballs forçats. Al cap de tres anys fou posat en llibertat a petició de diverses autoritats judicials, però la seva reputació mai no va ser restablerta. Sir Arthur Conan Doyle, el cèlebre autor de Sherlock Holmes, va interessar-se pel cas, esperonat a demostrar la seva innocència, objectiu que va aconseguir després de vuit mesos d’investigació.

Aquests fets rigorosament verídics formen la base d’«Arthur & George» (2005), una de les novel·les més apassionants de Julian Barnes. El llibre va molt més enllà de l’estricte cas policial i dibuixa amb gran detall tot el seu context. Comença relatant els atacs al bestiar i totes les circumstàncies que conduïren a la detenció i condemna d’Edalji. La investigació de Conan Doyle només ocupa un terç de les pàgines i es complementa amb la particular situació personal de l’escriptor, el qual acabava de perdre la seva primera esposa i començava una relació més íntima amb la que seria la segona.

Com a tota bona obra literària, «Arthur & George» transcendeix el seu argument i amb una treballada estructura explora qüestions tan diverses com el racisme, la celebritat, l’amistat o la justícia. Barnes la va definir com «una novel·la contemporània situada en el passat». Si no la coneixeu, no se m’acut recomanació més sòlida per a les vostres properes lectures.

Com a tota bona obra literària, «Arthur & George» estava predestinada a una adaptació al cinema o a la televisió: un trasllat que sol ser de risc proporcional a l’excel·lència de l’original. Dit amb paraules més planeres, més fàcil serà espifiar-la, quan millor sigui el text literari de base. En el cas que m’ocupa, l’adaptació fou televisiva: una minisèrie de tres capítols l’any 2015, produïda per la ITV, i destinada a desmentir com són de bones les produccions britàniques.

Entenguem-nos, no és que aquesta versió d’«A & G» sigui exactament dolenta: l’ambientació és fiable i les interpretacions són sòlides, encara que sense cap nom estel·lar. El problema és que han convertit el complex drama que narrava Barnes en una aventura apòcrifa de Sherlock Holmes (i no de les millors). És així com Conan Doyle accepta el desafiament d’emular les dots deductives del seu personatge estrella, mentre que el seu secretari Alfred Wood esdevé un succedani del doctor Watson. Per fer-ho més païdor als amants del gènere detectivesc tradicional, el guionista Ed Whitmore, es treu de la màniga algunes morts truculentes i la sensacional revelació del veritable culpable.

Fa una mica de vergonyeta que hagin associat el nom de Barnes amb aquest serial de lladres i serenos. Recomanable si ja heu vist totes les adaptacions de Holmes possibles (i les de Miss Marple i Hercules Poirot també).