El breu regnat de Jessica Harper

Phoenix sota la mirada del Fantasma del Paradís

L’altre dia, en escriure sobre Udo Kier i «Suspiria», vaig acabar rememorant la deliciosa actriu Jessica Harper (popular als anys 70 i 80) que segurament tots havíem oblidat; excepte jo, que ni oblido ni perdono. La vam conèixer a «Phantom of the Paradise» (1974), una relectura d’«El fantasma de l’òpera» en clau pop, que contenia cançons irresistibles de Paul Williams, i que fou el primer intent de cinema comercial de Brian de Palma. Harper feia de Phoenix, objecte amorós del deformat fantasma, i cantava amb veu greu i molt «sexy» els números «Special to Me» (ballable) i «Old Souls» (intens).

Amb Richard Dreyfuss a "Inserts"

A continuació va interpretar «Inserts» (1975) de John Byrum, popular a l’època perquè tocava una temàtica tan «risquée» com és el cinema pornogràfic. L’acompanyaven noms d’àmplia projecció com Richard Dreyfuss, Bob Hoskins o Veronica Cartwright.

Jessica Harper i Diane Keaton parodien "Persona" d'Ingmar Bergman

Després va conèixer Woody Allen i va fer amb ell aquella esbojarrada tragèdia russa que es digué «Love and Death» (1975) (o «La última noche de Boris Grushenko», si voleu ser creatius i hispànics).

Amb Woody Allen a "Stardust Memories"

Repetí amb ell a «Stardust Memories» (1980), una fantasia en blanc i negre, on Allen jugava a ser Fellini i Bergman alhora, mentre s’envoltava de les actrius més interessants del moment. Entre la neuròtica Charlotte Rampling i la maternal Marie-Christine Barrault, la possiblement lesbiana Harper podia semblar una bona elecció morbosa pel previsible mascle Allen.

Vermell a dojo, "Suspiria"

Entremig havia interpretat «Suspiria» (1977), un deliri entre «gore» i psicodèlic de Dario Argento, en el qual Harper (amb ulls de cérvol enlluernat) ocupava la majoria dels plans. Vista ara, la pel·lícula no hi ha per on agafar-la, si no és per la seva estètica de colors dramàtics, pel rescat de velles glòries (Alida Valli, Joan Bennett) i per la introducció de noves glòries dubtoses com ho és un joveníssim Miguel Bosé.

Amb Bernardette Peters i Steve Martin a "Pennies from Heaven"

Després vingué «Pennies from Heaven» (1981), un dels darrers grans musicals cinematogràfics de la història, on es barrejaven sense solució de continuïtat les estètiques de Busby Berkeley i Edward Hopper. Fred Astaire el va detestar sense pal·liatius. Dirigia l’indiferent Herbert Ross amb guió del gran Dennis Potter. Els protagonistes eren Steve Martin (en un paper inusualment dramàtic) i Bernardette Peters. Christopher Walken ens sorprenia amb un mercurial número de claqué; mentre que Harper esdevenia imatge inoblidable en aplicar-se pintallavis als mugrons.

Amb Mark Link-Baker a "El meu any favorit"

Encara hi hagué «My Favorite Year» (1982), el bastant reeixit debut a la direcció de l’actor Richard Benjamin, que serví d’eficaç vehicle per a Peter O’Toole en la forma d’una nominació als Oscar, i que presentava Jessica Harper com a segona en el cartell. Després, només «The Blue Iguana» (1988), una cinta d’aventures exòtiques i excèntriques menys intel·ligent del que es pensava.

Amb Dylan McDermott a "The Blue Iguana"

A partir de 1988 la seva estrella s’apaga. A les set pel·lícules on intervé des de llavors fins el present ja no farà cap paper ni remotament protagonista. Convindrà mencionar per la rellevància dels directors «Safe» (1995) de Todd Haynes i «Minority Report» (2002) de Steven Spielberg. I, esclar, el «remake» de «Suspiria» (2018) que ha fet Luca Guadagnino i on Harper tindrà previsiblement una aparició testimonial.

Llegeixo que fa quinze anys que pateix degeneració macular neovascular que li afecta la visió i per la qual rep tractament freqüent. Però no em sembla motiu suficient per justificar el seu eclipsi després de catorze anys gloriosos.

Imbècils online

L'inevitable programador asiàtic (pakistanès), el satanista expert en seguretat, l'idiota genial, el "freak" amb recursos i el paràsit prepotent entren en un bar...

Una de les «sitcoms» més particulars de la televisió contemporània, que després de cinc temporades continua funcionant força bé, la produeix HBO i tracta de joves immadurs amb vocació racional o almenys tecnològica. No, no parlo de «The Big Bang Theory», multimilionària comèdia tradicional amb rialles de llauna i relacions una mica adotzenades, sinó de la molt més esquerpa «Silicon Valley», una creació de Mike Judge, John Altschuler i Dave Krinsky, estrenada el 6 d’abril de 2014 i encara en moviment.

Els protagonistes viuen al cau mental i físic d’una anomenada incubadora tecnològica, o caseta dels suburbis amb piscina inclosa, similar a les moltes on es van gestar alguns dels invents més grans de la Vall del Silici. Són personatges emocionalment immadurs, obsessius fins a la mania en les poques àrees en les que es poden considerar experts, però maldestres en la majoria de les experiències que podríem considerar humanes. La seva vida sentimental i fins i tot sexual és pràcticament inexistent. No trobareu cap altra sèrie habitada per mascles considerats heterosexuals per defecte on hi hagi tants pocs personatges femenins; fins i tot a les sèries d’homes gais hi figuren més dones en papers rellevants que aquí.

«Silicon Valley» constitueix una gran sàtira de la bombolla informàtica en la qual tots estem instal·lats, amb beneficis o sense. Hi apareixen «startups» de vist i no vist, idees de bomber que reben injeccions inversores descomunals, explotació cínica de la barata mà d’obra de llocs com la Xina, grans gurús tecnològics esdevinguts en model de conducta moral, malversació de fons en capricis de nou ric o filantropies perversament mal encaminades.

Es tracta d’una d’aquelles sèries que cal veure amb continuïtat, perquè si només es mira un capítol aïllat se’t pot escapar què és el que està passant i et perdràs les bromes referides a capítols anteriors. El mecanisme de cada temporada pot resultar a la llarga una mica repetitiu, perquè l’esquema és sempre el mateix: Richard Hendricks (Thomas Hiddleditch) desenvolupa una nova aplicació; busca patrocinadors per implementar el projecte; una gran companyia li roba la idea; però l’acaba recuperant al capítol final de la temporada (o a l’inici de la temporada següent).

Tenint en compte que la majoria han de fer paper de «rarets», els actor estan força bé i hi ha prou varietat perquè cadascú esculli els seus favorits. El meu és en Zach Woods que fa de Donald «Jared» Dunn, el més vulnerable i empàtic de tot l’equip, però amb un munt de cops amagats a la cartera i un bagatge de recursos inesperats que salvaran la situació a l’últim minut. També em fa molta gràcia el personatge de Laurie Bream, que interpreta Suzanne Cryer, una executiva mancada tant de cor com de males intencions i gens conscient dels dos extrems.

No participo de cap manera en la cursa per la darrera novetat que ens assetja des de les petites i grans pantalles dels nostres aparells mig intel·ligents; però «Silicon Valley» em fa gràcia, potser perquè —sense ser una sèrie innovadora— fa llenya de tot plegat.

La tarda a Bukharà

Plaça Lyabi-Hauz

Un cop instal·lats a l’hotel sortim a fer un volt per Bukharà quan la tarda ja va de baixada. El centre de la ciutat té àmplies zones reservades als vianants, incloent-hi els basars coberts, de manera que el passeig resulta molt agradable. Ens trobem a la plaça Lyabi-Hauz, centre neuràlgic de la ciutat, organitzada entorn d’un estany rectangular. Si bé la plaça està voltada d’edificis de primer ordre —un claustre sufí i dues madrasses dels segles XVI i XVII— el que predomina és un ambient de relaxada diversió popular. Al voltant de la piscina i sota les moreres les taules d’un restaurant són ocupades per un públic familiar. Sona música pop autòctona.

Madrassa Nadir Divanbegi

Una parella de nuvis aprofita la piscina per fer-s’hi fotos al davant. Hi ha també dues estàtues de camells de ciment i una cigonya de guix dalt d’un arbre. En aquest país és bastant freqüent veure cigonyes de guix dalt de les torres i terrats. De les vives no n’hem vista cap. L’estàtua més popular és la d’un tal Hoja Nasruddin acompanyat del seu ruc. Es tracta d’una mena d’idiota savi que protagonitza moltes llegendes alliçonadores sufís.

Nadir Divanbegi Khanaka

Tirant cap al sud per un vell carreró s’accedeix al call de Bukharà. Es diu que aquí hi ha hagut jueus des del segle XII o XIII i, tot i que havien arribat a ser el 7% de la població, ara no van més enllà dels 360 individus. La petita sinagoga d’interior emblanquinat és una mica decebedora, com ho solen ser la majoria de sinagogues. El rabí ens deixa entrar amb recança tot adduint que s’ha de preparar pel sàbat de demà. Mentre contemplem les antigues toràs, sentim com la seva dona l’esbronca per haver-nos deixat passar.

Encara passegem una estona pels basars molt pensats pels turistes i ja a punt de plegar. El guia ens acompanya fins a una terrassa-restaurant des d'on es contempla una bona panoràmica de Bukharà de nit; però el dinar ha sigut copiós, declinem l'oferta i sopem una mica de fruita a l'habitació.

Tragèdia evitable

Amb «Cold War» Paweł Pawlikowski torna a encisar-nos visualment amb armes encara més contundents que les que va emprar a «Ida» (2013). De nou en format 4:3 i amb una fotografia de Łukasz Żal en molt contrastat blanc i negre. Narra la història d’amor entre Wiktor Warski (Tomasz Kot), un músic i compilador de folklore, i Zuzanna Lichoń (Joanna Kulig), una cantant autodidacta.

El seu agitat idil·li discorre entre 1949 i 1964, abasta variats escenaris europeus (Varsòvia, Berlín, Sèrbia, París…) i toca diversos gèneres musicals (cançó popular, jazz, rock and roll, bandes sonores, chanson…) Entre anades i vingudes, hi ha oportunitat per parlar de vicissituds pròpies de l’època com són la separació política d’Europa en dos blocs, el dirigisme cultural comunista, l’exili o el control policial exercit pels propis ciutadans. Tot això explicat en escassos 84 minuts, en una ràfega de moments breus i abruptes, on predomina el contrast de to i l’el·lipsi. A més amb unes imatges en blanc i negre dramàticament il·luminades i bellíssimes, com no en veureu de millors en tota la temporada.

Amb tant d’apressament i tant de rerefons no explicat, aquest amor que se suposa el súmmum de la passió desgraciada no queda gens explicat. Tomasz Kot i Joanna Kulig són protagonistes atractius i ella és a més una molt bona intèrpret; però malauradament no hi ha química entre ells dos. El film acaba en una nota tràgica molt elegant, que seria digna d’aplaudiment si la conclusió no estigués tan fora de lloc ni fos tan immerescuda en relació a tot el que l'ha antecedit.

Aneu a veure «Cold War» ("Guerra Freda") pels freqüents moments de plaer visual i sobretot per les escenes que succeeixen a un París existencialista on també es ballava furiosament el «Rock Around the Clock».

Un món de metros: Johannesburg

Els 5 milions d'habitants de Johannesburg encara no disposen de metro, però sí d'una xarxa de trens lleugers anomenada Metrorail Gauteng. No ha de ser fàcil fer un diagrama que contingui més de 200 estacions i la veritat és que se n'han sortit força bé amb un esquema força clar, estèticament plaent i de colors molt bonics. Amb franquesa, jo no m'esperava tan avançada la pel·lícula dur-me una alegria tal.

Udo Kier

Bruixes torturades, el concepte

L’actor Udo Kier ha de ser un home extremadament afable i molt fidel als seus amics, si no no s’explica una carrera com la seva, tan duradora i prolífica en papers majoritàriament menors en pel·lícules de directors de culte. Aquest alemany de Colònia, collita de 1944, amb els seus ulls clars i unes faccions bellament inquietants, constitueix una presència inoblidable allà on apareix, encara que no crec que ningú l’hagi arribat a considerar mai un bon actor.

Carn per a Frankenstein

Els seus papers més importants (en termes de minuts a la pantalla) els trobareu en films d’horror de sèrie B o Z. Coses com «Hexen bis aufs Blut gequällt» («Bruixes torturades fins dessagnar-se») de 1970, o aquells experiments genèrics que dirigia Paul Morrissey i produïa Andy Warhol amb el massís Joe Dalessandro de coprotagonista («Flesh for Frankenstein» (1973) o «Blood for Dracula» (1974)). Com a coda d’aquesta tendència, diguem-ne clàssica, cal citar «Docteur Jekyll et les femmes» de l’erotòman polonès Walerian Borowczyk (1981), on es va reservar el rol titular.

Sang per a Dràcula

En l’apartat de deixalleria fílmica també li trobareu aquelles obres d’erotisme sofisticat i pretesament elegant, tan populars als anys 70 del segle XX. Kier era molt present a la fonamental «Histoire d’O» (Just Jaeckin, 1975), precedent de les moltes ombres de Gray, i al «softporn» de «Spermula» (1976), que amb el títol ja paga.

Història d'O: la vocal convertida en forat

L’entrada triomfal a la filmografia de culte la marca la seva intervenció a «Suspiria», una parida psicodèlica de Dario Argento, que ja té versió replicant a mans de l’esteta terminal Luca Guadagnino, properament a les nostres pantalles. Hi fa un paper relativament discret de seriós especialista en bruixeria que té una sola escena amb la deliciosa Jessica Harper. Res a veure amb els excessos que acompanyaran la seva futura carrera.

Udo Kier i l'imparable Jessica Harper

Poc després fa un «cameo» de cambrer a la «Lola» (1981) de Fassbinder i un paperet menor a la següent «Lili Marleen» (1981) del mateix director. Aquesta barreja d’irrellevància i excentricitat marquen les intencions professionals de l’Udo Kier adult, que travarà amistat eterna amb el temible Lars von Trier el 1987 a «Epidemic», la baula més desconeguda de la seva trilogia europea (on brillaren molt més «L’element del crim» (1984) i «Europa» (1991)). Insistirà amb von Trier a la citada «Europa», a «Breaking the Waves» (1996), a «Dancer in the Dark» (2000), a «Dogville» (2003), a «Manderlay» (2005) i a «Melancholia» (2011), on es conforma a fer de majordom, i a «Nymphomaniac» (2013), on repeteix de cambrer. Però la seva col·laboració amb von Trier més sonada en tots els sentits és a la sèrie «The Kingdom» (1994), on interpretava un nadó monstruós, grotesc i difícil de contemplar.

Bebè difícil de digerir

Un altre director de culte, Gus Van Sant, va comptar amb ell per a «My Own Private Idaho» (1991). River Phoenix i Keanu Reeves eren un parell d’amics «xaperos» i el bo de Kier era un dels seus clients. Repetiria amb el director a l’excèntrica «Even Cowgirls Get the Blues» (1993). I molt recentment a «Don’t Worry, He Won’t Get Far on Foot» (2018) al costat dels sovint infal·libles Joaquin Phoenix i Jonah Hill.

Udo Kier mossega una pantalla a "My Own Private Idaho".

Treballà amb Wim Wenders a la fallida «The End of Violence»; amb Claude Chabrol a «Betty» (1997), amb Werner Herzog a «Invincible» (2001) i de nou a «My Son, My Son, What Have You Done?» (2009); amb Fatih Akin a «Soul Kitchen» (2009); i amb Alexander Payne a «Downsizing» (2017). El programa doble que formaven «Planet Terror» de Robert Rodríguez i «Death Proof» de Quentin Tarantino venia acompanyat d’un seguit de tràilers de pel·lícules en general mai filmades. Kier, dirigit per Rob Zombie, figurava al de «Dona llop de les SS». I segurament no hi ha en l’actualitat director més furiosament personal que Guy Maddin; amb ell Udo Kier va fer un dels seus papers més extensos a «Keyhole» (2011), ben acompanyat per Jason Patric i Isabella Rossellini.

Però no us enganyaré, Kier també ha escampat les seves intervencions secundàries en moltes pel·lícules força o molt populars de la cinematografia recent. Heus ací un llistat modest: «Ace Ventura: Pet Detective» (1994), «Johnny Mnemonic» (1995), de nou amb Keanu Reeves, «Barb Wire» (1996) amb la «one and only» Pamela Anderson, o «Armaggeddon» amb el també únic Bruce Willis. A «Blade» (1998) comparteix cartell amb Wesley Snipes i a «End of Days» (1999) amb Arnold Schwarzenegger

L’únic que tinc clar és que, un cop vist una sola vegada, ja mai més oblidarem el paio. M’han agafat ganes de demanar-li amistat a Facebook.

El dinar a Bukharà

Amb els seus 272.000 habitants Bukharà és la cinquena ciutat d’Uzbekistan, també és una ciutat-museu amb un extens centre històric força ben preservat de la presència soviètica, a diferència del que passa a Samarkanda. Ja hi haurà temps per entretenir-se amb els seus atractius culturals, perquè ja es fa tard per dinar i hem d’afanyar-nos per un barri de carrerons estrets fins a un restaurant que està en un primer pis i que potser és una casa particular. El menjador és ocupat per una taula llarga suficient per enquibir-nos el grup de quinze (comptant el xofer i el guia). La paret emblanquinada del fons presenta uns nínxols que contenen ceràmica diversa, un recurs decoratiu bastant freqüent aquí.

El dinar resulta francament bo, segurament el millor àpat de tot el viatge. Potser ja és hora de parlar una mica de la cuina de l’Àsia Central tal com jo l’he tastada. És un secret a veus que ningú no viatja fins aquí per la seva gastronomia, més aviat el contrari. Però la gent d’aquí també menja i s’alegra l’estómac tan bé com pot.

A la taula parada t’hi sols trobar un pa calent, pla i decoratiu, sempre deliciós. A continuació se serveixen petits plats d’amanida —fresca, especiada o amanida en vinagre—; per qüestions sanitàries se suposa que no t’hi has d’acostar. No vaig fer cas a les precaucions, vaig menjar les amanides amb entusiasme de kamikaze i vaig ser dels pocs que no va patir cap indisposició intestinal.

Després ve una sopa calenta, que l’escalf de l’estiu no convida. La trobareu en versió de bolets, en la de llenties, en la de carbassa i en el borsx, que ve de Rússia i és escarlata com la remolatxa. Són freqüents els plats de pasta, siguin simulacres de «gyoza» o de tallarines, que imiten molt malament la cuina italiana.

El plat nacional d’aquestes contrades és l’arròs pilaf, un germà beneitó de les nostres paelles, on es combinen les verdures fregides, les panses i l’ou dur amb resultats discutibles però suculents. També agraden molt les brotxetes, travessades per una espassa que podria ser de Toledo (Castilla - La Mancha), sobretot si l’espassa conté mandonguilles de carn picada.

Per a les postres cal conformar-se amb el meló i la síndria omnipresents. En algun moment del viatge hi van comparèixer també la pruna i l’albercoc, oriünds d’aquestes terres. Millor no mencionar els homicidis diabètics que proporcionen els seus dolços industrials.

Malgrat que la religió musulmana encara predomina després de dècades de domini soviètic, la consumició d’alcohol no presenta cap problema. La seva via d’ingesta més habitual és la cervesa (de gust una mica ensopit), sovint produïda amb la complicitat de la multinacional Carlsberg. Vaig tastar un parell de vins locals gens menyspreables (però una mica dolcencs) i algun glopet de vodka. Però per això últim caldrà saltar-se alguns capítols fins que arribem al Kyrgyzstan.