La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVII. Bartlebooth, 4

El poc visitat saló del pis de Bartlebooth és ocupat pel mobiliari provinent de l’hotel particular de a seva mare, Priscilla. Segueix una molt acurada descripció de cadascuna de les peces que el formen i que, llegeixo, ha estat copiada del catàleg de la subhasta dels bens de la família de l’escriptor Raymond Roussel, un dels herois de Perec. Entre quadres reals (de la mateixa subhasta) de sir Thomas Lawrence, Chardin o Gainsborough (esbós per a Blue Boy) trobem una Davallada de la Creu de l’inventat Groziano, que també apareix a Un cabinet d’amateur.

L’aquarel·la El traginer possiblement no existeixi, però Thomas Griffiths Wainewright (1794 - 1847) sí: fou una figura que va fascinar a Charles Dickens o Oscar Wilde. Pintor, crític, col·leccionista, dandi i possible assassí en sèrie. Segons la novel·la «després de mort es va saber que havia assassinat vuit persones per diletantisme», un fet que sembla formar part més aviat de la llegenda. Sí que és cert que el van confinar a Tasmània per falsificació de signatures. Va acabar sent el retratista oficial de l’elit de Hobart.

Llegeixo d’una porcellana que simbolitza l’Àfrica: «un negret estirat sobre un lleó ajagut». No sé perquè, però no em sona bé: efectivament a l’original deia «un négrillon assis sur un lion couché». No m’explico la raó per canviar-li la postura al negre. Misteris de la traducció.

Els mobles estan coberts amb fundes de niló, perquè l’habitació s’utilitza rarament. L’última vegada, fa quatre mesos quan Bartlebooth va recórrer a Rémi Rorschash a propòsit de l’afer Beyssandre. El nom del crític ja havia aparegut algunes vegades, potser ara descobrirem que s’hi amaga al darrera. 

Abans però haurem de llegir unes quantes pàgines sobre l’associació entre les dues companyies turístiques MARVEL HOUSES INCORPORATED i INTERNATIONAL HOSTELLERIE, una qüestió que en principi no saps a que ve, però que (amb paciència) ja es veurà. De moment, després de discutir llargament com serà el turisme del futur i en adonar-se del fet fortuït que ambdues companyies tenen un nom de 24 lletres

(…) van proposar una llista de 24 emplaçaments estratègics en vint-i-quatre països diferents on podrien implantar-se vint-i-quatre complexos hotelers d’un estil completament nou; en virtut d’un refinament suprem, l’enunciat dels vint-i-quatre indrets designats mostrava, confrontats verticalment, el nom de les dues firmes creadores (fig. 1).

A la imatge de la versió catalana, fidel a l’original, es pot verificar que les successives posicions 1 i 2 dels indrets de cinc lletres i la 2 i 3 dels de 7 lletres lletregen els noms de les dues companyies. A més, les lletres apareixen en cursiva i respectant l’alineació. En canvi l’edició castellana que es veu a sota ha prescindit de l’alineació i ha generalitzat les cursives, de manera que costa molt més llegir-ho verticalment. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVI. Rorschash, 5

 

Una cambra de bany amb tota la instal·lació de tubs i canonades molt a la vista (per la descripció sembla una mica steampunk). Paradoxalment també abunden les peces d’estatuària clàssica (Atles, Pan itifàl·lic, Siringa…), una banyera de marbre vinçat, «una pica d’aigua medieval beneita» (suposo que vol dir «una pica d’aigua beneita medieval»). Confesso que la descripció de tot plegat m’ha semblat una mica carregosa.

Aprofitant que serà un mes fora, Olivia Rorschash ha llogat el seu apartament a Giovanni Pizzicagnoli [Pizzicagnolo en italià significa botiguer de queviures], un funcionari internacional amb residència a Ginebra. Però de moment qui està visitant el pis és la seva senyora amb el fill petit. Ho està revisant tot, perquè malfia dels francesos, i al bany ha volgut saber tota mena de detalls de seguretat domèstica i funcionament dels electrodomèstics. Per respondre-l’hi, apart de l’encarregada de l’agència, han comparegut l’administrador de la finca, la senyora Rorschash, l’antic propietari Olivier Gratiolet, el decorador, el director de l’agència i un llauner que no se sap que hi pinta. Mentrestant el nen Pizzicagnoli juga amb un conillet mecànic que bufa en una trompeta la marxa d’El pont sobre el riu Kwai.

Per una nota que Olivia li ha deixat a Jane Sutton sabem que a la casa hi ha la novel·la en la qual es basa la pel·lícula i que cal tornar-la a la biblioteca.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXV. Berger, 2

El dormitori dels Berger (recordem que ell és cambrer a un cabaret i ella treballa a un dispensari) té a la paret un gran mapa del Tour de France 1975. El gat Poker Dice (Dau de póquer) està endormiscat sobre un sofà llit. Hi ha un aparell de ràdio antic que Charles Berger escolta de matinada i que ha causat algun problema amb els veïns Réol. 

En aquest mateix pis hi havia viscut abans la senyora del gosset i el seu fill que tenia vocació sacerdotal. Encara abans hi va haver un ancià que tothom anomenava el Rus pel seu barret de pell. En realitat era alsacià, es deia Abel Speiss i havia sigut veterinari de l’exèrcit. S’entretenia participant a tots els concursos que apareixien als diaris i tenia molta mà per les endevinalles. A continuació Perec proposa un seguit d’enigmes de solució no sempre evident i que en alguns casos suposen un desafiament pels traductors.

Trois Russes ont un Frère. Ce frère meurt sans laisser de frères. Comment est-ce possible?

Aquí juga amb l’ambigüitat que en francès «Russes» tant vol dir «russos» com «russes». En català i en castellà no funcionaria, per això ho han substituït per «àrabs» i «belgas» respectivament. Imagino que en llenguatge inclusiu caldria dir «sense deixar germans ni germanes» de manera que s’espatllaria l’endevinalla.

Alguns paranys històrics (Qui era l’amic de John Leland? Qui era Sheraton?) mostren la solució a l’índex onomàstic final. La pregunta Qui va ser amenaçat per una acció ferroviària? és resposta a La caça del Snark de Lewis Carroll:

Van buscar-lo amb didals, no es distreien gens;

l’acaçaren amb confiança i forquetes;

l’amenaçaren amb una Acció dels Trens;

l’encantaren amb sabó i rialletes.

Prudence té 24 anys. La seva edat és dues vegades la que tenia el seu marit quan ella tenia l’edat que ara té el seu marit. Quina edat té el seu marit? [si no voleu fer els càlculs, mireu a l’índex «marit de Prudence»]

Què ve després de U D T Q C S S V? [segur que aquest ja l’havia publicat en McAbeu]

Per desxifrar el criptograma (que no transcric) sembla que cal aplicar la mateixa graella que va dibuixar Jules Verne a Mathias Sandorf.

La graella

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIV. Cinoc, 2

Viatge al centre de la terra

Som al dormitori de Cinoc, el que es dedicava a «matar» mots del diccionari. És una cambra deixada i bruta. Al marc de la porta penja una mezuzà, el talismà que es troba a l’entrada de totes les cases jueves. A la paret hi ha un gravat que representa cinc nadons nus fent tombarelles, amb un sextet que diu:

Veient els seus xics saltirons

¿Podem negar que als cinc nadons

Els cal un punt d’el·leborina?

Però llur cosset és ben girbat

Si, com Pitagores opina,

L’home és un arbre capgirat

He reproduït el poema, no per la seva bellesa, sinó per agrair als traductors al català que s’hagin molestat a preservar-ne la rima.

Sobre un vetllador hi ha uns quants llibres, dels quals destacaré:

• Quan jo era una petita ballerina. Records d’infantesa i joventut, de Maria Feodorovna Vychiskaya, París, 1948 [A l’original hi diu «petit rat», que és com s’anomena a les joves alumnes de l’escola de dansa de lÒpera de París]
• Beiträge zur feineres Anatomie des menschlichen Ruckenmarks, de Goll [De Gaulle?], Gant, 1860 [Contribucions a l'anatomia de la medul·la espinal humana]
• Sobre l’exfoliació piramidal dels alabastres i dels guixos, d’Otto Lindenbrock [és el nom del protagonista de Viatge al Centre de la Terra de Jules Verne]

Hélène Brodin va morir en aquest dormitori el mil nou-cents quaranta-set, després d’haver viscut dotze anys en la més absoluta discreció. A la seva mort es va descobrir una carta on explicava la conclusió de la seva estada americana i així es completa un relat que havia començat en el capítol XXI.

Després que el seu marit aparegués mort a Jemima Creek, Hélène no tingué altre propòsit a la vida que no fos venjar-lo. Així, tot i els seus aires de mosqueta morta, va perseguir implacablement els germans Jeremiah i Ruben Ashby i el seu còmplice Nick Pertusano [«un nan viciós i cruel» que es deia quasi igual que el nan de Las Meninas] per tota la geografia americana fins que va completar la tasca. En definitiva, ‘Història dels tres pinxos assassinats’.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3 (cont.)

Cissampelos pareira

Un cop enllestits els Danglars, tornem als seus criats. Honoré Marcion era un lionès que havia viscut moltes aventures de jove, treballant en espectacles de fira i de carrer. Quan es va cansar d’aquella vida, va entrar a servir en cases burgeses, on la seva flegma britànica era molt apreciada. Corinne era una pagesa normanda que va venir a servir a París quan tenia quinze anys. A The Vienna School and Family Hotel, on treballava, la senyora Cissampelos (Cissampelos pareira és una planta de múltiples aplicacions a la medicina xinesa) li va ensenyar tots els fonaments de la cuina.

Honoré i Corinne es van conèixer quan visitaven l’Exposició Universal i ell li va explicar com funcionaven els autòmates. Honoré havia treballat pel senyor Danglars pare, i en va quedar tant satisfet que el va recomanar al seu fill, que s’acabava de casar. Els Honoré treballaren per la família fins que va esclatar l’escàndol. Com que llavors ja eren molt vellets, Émile Gratiolet els va permetre quedar-se a la seva habitació. Van viure encara vint anys més amb estretors i als noranta-tres anys van morir amb pocs dies de diferència.

Célia Crespi, com era molt més jove, va continuar servint a diversos pisos de l’edifici i finalment, fins la jubilació,, de dependenta a la pastisseria Délices de Louis XV. Malgrat el tractament de senyoreta Crespi, Célia havia tingut un fill el 1936. No es va saber mai la identitat del pare. Recentment s’ha sabut que el nen va morir durant els combats de l’alliberament de París el 1944. Georges Perec també va néixer el 1936 i va sobreviure la guerra. En canvi la seva mare va desaparèixer a Auschwitz el 1943.

Acaba el capítol amb la descripció del dormitori de Hutting, una peça que rarament fa servir. Crida l’atenció una escultura de l’Intel·lectualista Martiboni que sembla prefigurar una obra similar de Damien Hirst:

…un bloc de poliestirè de dos metres d’alta, un metre d’ample i deu centímetres de gruix, dins del qual hi ha entatxonats cotilles antigues (…), deixalles d’un tiberi i dos o tres gossets dissecats. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3

"Assasinat al serrall", o del que era capaç Cormon

Aquest capítol tan ple d’informació comença al dormitori de Hutting, a un altell del seu taller, però només per recordar-nos que fins el final de 1949 aquí hi havien viscut els «Honoré» (en realitat es deien Honoré i Corinne Marcion), maître d’hôtel i cuinera dels senyors Danglars. El servei de la casa el completava la jove criada Célia Crespi.

El tres de gener de 1926, deu dies després que un incendi malmetés el tocador de la senyora, el matrimoni Danglars va posar algunes pertinences en tres maletes i desaparegué sense destí conegut. La fugida de Maximilien Danglars, tot un president del Tribunal d’Apel·lació, va ser motiu d’escàndol i l’inici de la suculenta ‘Història del magistrat i de la seva muller que es van fer lladres’. Per encuriosir-vos serà suficient dir que la parella queia en un frenesí eròtic cada vegada que cometia el robatori d’algun article de luxe.

Entre les peces robades: un samovar de plata de la comtessa de Melan, un esbós de Perugino a casa del nunci papal, una agulla de corbata o un cartró (Caça de l’Ur) de Fernand Cormon (1845-1924), un pintor que no podria ser més pompier. També es menciona un retrat del marxant Ambroise Vollard fet per Félix Vallotton que efectivament existeix, i un collaret de perles que havien robat a la princesa Rzewuska (que era el nom de naixement d’Ewelina Hanska, la dona de Balzac).

Vollard per Vallotton

Es parla del ball de màscares ofert per Timothy Clawbonny, «un vell anglosaxó glabre, amanerat i pederasta», que apel·la al Dr. Clawbonny de Les aventures del capità Hatteras de Verne. Els seus socis a la banca són Marcuart i Shandon. Jean-Rodolphe Marcuard fou el fundador de la ben real Banque Marcuard & cie, que Verne menciona a l’obra citada anomenant-lo Marcuart. Shandon també és un personatge (traïdor) de la mateixa novel·la.

Els Danglars s’havien inventat el lladre mític Chalia la Rapine, per desviar les sospites dels seus crims. Al capítol XL hi havia una novel·la amb un fals culpable que, igual que aquí, feia pensar en el To Catch a Thief de Hitchcock. Atès que el primer robatori de «Chalia» es va cometre durant la representació de l’òpera Boris Godunov, no resulta aventurat trobar connexió amb el gran baix rus Fiódor Xaliapin.

Els traductors s’entesten a escriure «pell de bisó», quan hauria de ser «pell de visó» (amb més motiu, si el duia la duquesa de Beaufour). 

La vida manual d’ús: mestres antics i moderns

El 1979, un any després de la publicació de La vie mode d’emploi, aparegué Un cabinet d’amateur, una novel·la curta que forma un curiós díptic amb l’anterior [Hi ha traducció a Anagrama, El Gabinete de un aficionado: historia de un cuadro]. El llibre, situat als anys finals del segle XIX i principis del XX, va d’un quadre que el magnat de la cervesa Hermann Raffke encarrega al pintor Heinrich Kürz, on apareixerà envoltat de la seva col·lecció pictòrica, a la manera dels gabinets de curiositats o gabinets de col·leccionista tant populars al segle XVII. Però la particularitat d’aquesta obra és que, mitjançant un sofisticat joc de miralls, els quadres de la col·lecció es van repetint fins l’infinit, aportant lleugeres variacions a cada repetició.

La novel·la, en un to entre erudit i lúdic, ens va presentant els detalls de la col·lecció, els seus orígens i el seu destí quan entri a subhasta per la mort de Raffke. A les seves pàgines abunden els crítics, els historiadors, els representants de museus i sobretot les obres d’art; i com que ens trobem en territori Perec, resultarà difícil escatir què és real i què fictici. Així, tant hi trobarem pintures autèntiques d’artistes reals, com obres falses d’artistes inventats. També obres falses d’artistes que han existit. L’únic que no hi ha són artistes ficticis que han creat obres de debò, potser per aquella llei de la lògica que afirma que d’un antecedent fals es pot deduir qualsevol cosa.

Si entres al joc, el llibret és una delícia (i el seu final, demolidor), però el que volia destacar aquí és el continu emmirallament més o menys subtil entre La vie… i Un cabinet… Posem per exemple el quadre Retrat de Clara Schumann de l’inexistent Ludwig Steinbruck, que és fàcil relacionar-lo amb el capítol LXXXI, on Jane Sutton ha de retornar a la biblioteca Les cartes d’amor de Clara Schumann. A més Steinbruck vol dir pont de pedra (pierre), que ens fa pensar en El pont sobre el riu Kwai de Pierre Boulle, un altre dels llibres a retornar.

D’altres exemples: al capítol LXXV es parla de l’obra de teatre Manlius Capitolinus de Lafosse, mentre que a Un cabinet… apareix un quadre fictici anomenat Manlius Capitolinus del molt real Nicolas Poussin. O comparem aquest fragment del capítol LXXVII amb la descripció d’un quadre a Un cabinet:

La vitrina conté una col·lecció de miniatures de màquines de guerra antigues per muntar: ariets, vineas com les que Alexandre va fer servir per protegir els seus treballadors durant el setge de Tir, catapultes síries que llençaven a cent peus de distància pedres monstruoses, ballestes, piròbols…

École flamande: Le Siège de Tyr. Devant les murailles crenelées d’une ville embrasée, des centaines d’hommes tirent des plates-formes gigantesques supportant des tours étroites surchargées d’archers, de catapultes, de machines de guerre.

Per no allargar-me només afegiré que James Sherwood, el besoncle de Bartlebooth i primer personatge de la línia temporal de la novel·la, apareix també a Un cabinet d’amateur com a àvid col·leccionista. Una prova més per si calia de la permeabilitat textual de les obres de Perec.