Idees del segle XXI

Potser ho heu llegit o ho heu descobert a la vostra llibreria de capçalera, si no, ara us ho explico. Resulta que l’editorial Taurus acaba de posar en circulació els deu primers títols de la seva col·lecció “Great ideas”, l’existència de la qual justifiquen de la manera següent:

A lo largo de la historia, algunos libros han cambiado el mundo. Han transformado la manera en que nos vemos a nosotros mismos y a los demás. Han inspirado el debate, la discordia, la guerra y la revolución. Han iluminado, indignado, provocado y consolado. Han enriquecido vidas, y también las han destruido. Taurus publica las obras de los grandes pensadores, pioneros, radicales y visionarios cuyas ideas sacudieron la civilización y nos impulsaron a ser quienes somos.

Els propòsits semblen molt honorables, l’execució en canvi reflecteix a la perfecció el present moment cultural i el vocabulari bàsic que hem de fer servir per entendre els inicis del nostre segle XXI.

1. Globalització anglòfona: per començar, potser a algú li sobtarà que el nom de la col·lecció estigui escrit en anglès. Caldrà explicar llavors que es tracta de la importació d’una fórmula editorial d’èxit inventada per Penguin Books. No sé si l’expressió “Great Ideas” és una marca registrada, però és indubtable que, si es vol vendre un producte, millor etiquetar-lo en anglès. Al Regne Unit la sèrie ha assolit els cent títols amb un evident biaix cap a la cultura autòctona. Tot i que, de moment, no s’han pres cap llibertat respecte a la col·lecció-mare, Taurus assegura que aviat publicarà aportacions genuïnament hispàniques (totalment absents a l’original, llevat d’un Borges i d’un Sèneca repescat amb criteris laxes).
2. Low-cost: el preu dels llibres, en temps de retallades, no hauria de ser motiu menor a l’hora de decantar la balança. Un cop assumit que els llibres en paper encara cal pagar-los, sis euros amb noranta-nou cèntims no sembla una despesa excessiva per a algú que estimi a la vegada l’alta cultura i el “tot a cent”; per això els títols de la col·lecció no depassen aquest PVP.
3. Una imatge ven més que mil paraules: no ho he dit encara, però els llibres de la col·lecció presenten unes cobertes d’un disseny exquisit, que es basa en la tipografia de l’època en la qual foren escrits. Qualsevol lector mínimament sensible a l’estètica no podrà resistir-se a fer seu algun d’aquests exemplars, així que els descobreixi exposats en algun taulell.
4. Seré breu: evidentment la grandesa d’una idea no té cap relació amb la quantitat de text necessari per exposar-la; però resulta una mica sospitós que en aquesta col·lecció totes les seves idees passin pel llit de Procust que marca una extensió d’entre 100 i 140 pàgines. En alguns casos la llargada es demostrarà adequada, especialment en el cas de proclames, manifestos i pamflets; però enllaunar la saviesa de Shakespeare sobre el poder dins d’una centena de pàgines sembla tan arbitrari com reduir el pensament de Darwin o Kant a un nivell de concisió propi dels aforismes. I d’aquí passem al punt…
5. Cultura per a dummies: la nòmina d’autors seleccionats per Taurus admet poques discussions: Ciceró, Trotsky, Tagore, Sant Agustí o Maquiavel·lo. Tots ells, per diversos motius, importants en la formació del nostre pòsit cultural, encara que la dosi injectada pels llibres pugui semblar insuficient. Tant se val, basta el contacte puntual amb algun d’aquests noms perquè el lector se senti infós d’una certa comunió amb el geni. No, els temps no conviden a l'aprofundiment.

La qüestió és que el dia de Sant Jordi em van regalar “Días de lectura” de Marcel Proust, un llibre que per descomptat l’il·lustre asmàtic mai no va escriure. Les seves 134 pàgines contenen un llarg assaig sobre John Ruskin (imagino que d’especial interès pels lectors britànics), quatre fragments molt breus extrets de “Contre Sainte-Beuve”, una mena de justificació d’«Un amor de Swann», i dos apunts bastant graciosos sobre la lectura, la infantesa i els telèfons. Intentaré no ser malpensat i suposaré que Alicia Martorell i Núria Petit Fontseré han fet la traducció des del francès. El que sí que puc assegurar és que, qui no conegués Proust abans, difícilment sentirà cap interès a conèixer-lo gràcies a aquest volumet; i el que ja el conegués, pensarà que amb la publicació d’aquest poti-poti de retalls li estan fent un flac favor.

Dies sense fum (1)

Lauren Bacall fa el seu primer passeig pel vici sense perdre-hi la bellesa.

(17/4/2012) Sense cap premeditació, amb un rampell sobtat i de la (segons diuen) pitjor forma possible, una nit de dimarts decideixes deixar de fumar. Consumeixes la darrera cigarreta del darrer paquet a quarts de deu del vespre. Una hora més tard te n’estàs penedint i mires si Josep té algun paquet sobrer. No el trobes i acabes pispant-li un Chester. Li queden encara quatre o cinc cigarretes al paquet, però per mor d’una vella llei solidària entre fumadors t’abstens de continuar espoliant-lo i te’n vas a dormir. Així, de forma tan poc heroica abandones un vici de més de trenta anys.

Bé, dir que l’abandones, al moment present sona encara optimista, però aquesta és la intenció. No sé si mai abans ho havia intentat seriosament, però n’havia llegit una mica al respecte i ja estava imbuït d’aquella llarga preparació psicològica, de la consciència ritual de fumar la teva darrera cigarreta, d’amagar a partir de llavors tots els cendrers i els encenedors que corrin per casa… A l’hora de la veritat, ho he improvisat sense previsió de pla B ni cap certesa que no recaigui l’endemà aquest fumador relapse servidor de vostès.

(18/4/2012) Cal reconèixer que a la nostra societat avui dia és relativament fàcil abstenir-se de fumar la major part de la jornada, especialment si treballes a un lloc públic. Per això aquest dimecres feiner no em sembla particularment dur i trobo sorprenent el pecat d’omissió d’una previsible síndrome d’abstinència.

Sé que existeixen crosses conegudes que ajuden a defugir el tabaquisme: hipnosi, pegats de nicotina, acupuntura, la maga Adelaida, el kung-fu… Que hagi tirat pel dret sense subterfugis ni teràpies dubtoses, i que de moment no hagi fracassat, m’omple de satisfacció.

(Les temptacions a les que es veu sotmès Allau són pitjors a les que patien les heroïnes del marqués de Sade). Triomfarà o no? No us perdeu el proper capítol de la sèrie, properament adaptada al format guanyador de la HBO.

Un món de metros: Marsella

Iniciada el 1978 per atendre 1,1 milions de persones.

24 quilòmetres, 28 estacions en dues línies (75% sota terra).

La xarxa del metro (en vermell i blau) opta per un traç lliure, més estètic que no pas convencional. Llàstima de les línies de tram, fragmentades per la densitat de les parades, que creen un complement molt menys elegant.

En precari

Malgrat ser la triomfadora (a la Primera Divisió, la castellana) de la diada del llibre d’enguany, jo ja havia comprat i llegit “El enredo de la bolsa y la vida” d’Eduardo Mendoza uns dies abans. I és que no volia que, l’un per l’altre (i per evitar fer-nos els regals obvis), Josep i jo ens quedéssim sense el llibre que més desitjàvem. Qualsevol novetat que vingui de la mà de Mendoza és motiu de joia i d’íntims aplaudiments, però la sèrie picaresco-criminal iniciada l’any 1979 amb “El misterio de la cripta embrujada” ofereix una saludable falta de pretensions i, de propina, un humor brètol sempre benvingut.
Que l’humor no sigui considerat un afer seriós no impedeix que aquests llibres protagonitzats per un foll anònim, que escriu en primera persona del singular, no continguin algunes hilarants piruetes, decorades amb un esforçat llenguatge culterà, que és en si mateix font d’impagable comicitat. Vegeu si no com s’inicia la cosa:

Llamaron. Abrí. Nunca lo hiciera. En el rellano, con la mirada fiera y el gesto intrépido adquiridos tras largos años de férreo adiestramiento bajo la férula de inhumanos sargentos, un funcionario de correos blandía una carta certificada dirigida a mi nombre y domicilio. Antes de coger el sobre, acreditar mi identidad y firmar el volante, traté de zafarme alegando que allí no vivía tal persona, que si hubiera vivido allí, ahora estaría muerta y que, por si eso fuera poco, el difunto se había ido de vacaciones la semana anterior. Ni por ésas. 

De modo que firmé, fuese el cartero, abriose el sobre (con mi ayuda) y pasmome hallar en su interior una lustrosa cartulina mediante la cual el Rector Magnífico de la Universidad de Barcelona me invitaba a la solemne investidura del doctor Sugrañes como doctor honoris causa...

No sé a vosaltres, però a mi aquestes rucades estilístiques em fan molta gràcia i només em sap greu que aviat Mendoza baixi la guàrdia i no persisteixi en aquest llenguatge florit. En quant a l’argument, si se’n pot parlar de tal cosa i si això té la menor importància, va més o menys de la desaparició de Rómulo el Guapo, un col·lega del narrador amb el que havia compartit cel·la de sanatori, i de les investigacions que aquest inicia ajudat per una colla d’arreplegats. Aquest conjunt de pàries reuneix el pitjor de cada casa: un timador conegut com Pollo Morgan, una adolescent addicta als gelats Màgnum, un repartidor de pizza de nom Manhelik, una acordionista exiliada de la perestroika o un africà albí (Kiwijuli Kakawa, el Juli) que fa d’estàtua de Ramón y Cajal a la Rambla. Amb aquest elenc desastrós s’obté un efecte còmic molt similar al que produïa el “Rufufú” de Mario Monicelli i encara s’hi hauria d’afegir la família Siau, propietària del basar xinès veí de la perruqueria del protagonista (el meu personatge favorit, l’avi Siau, il·lustre avantpassat, “una bolsa de basura en zapatillas”, segons Mendoza).

“El enredo de la bolsa y la vida” (títol poc afortunat, si voleu la meva opinió) intenta reflectir els temps presents de vaques famèliques i subcontractació de la misèria; però més enllà de la maniobra conjuntural, crec que el novel·lista no ha posat els seus sis sentits a la tasca i el to és, en general, molt irregular. No sé ben bé que és el que falla, ja que aquesta sèrie ens havia acostumat a que tot valgués. Recordo que “La aventura del tocador de señoras” (títol estúpid i, per tant, genial) era un deliri estupefaent que no hi havia per on agafar-lo, però que al mateix temps et feia venir ganes de preguntar què havia pres Mendoza quan el va escriure. Amb aquest “enredo” l’entusiasme caldrà administrar-lo.

Aquí, al llibre en qüestió, hi trobareu motius per riure en veu alta (cela va de soi), però també hi haurà moments de cul de sac narratiu, moments de desídia i moments de descarat viure de les rendes. El podem acollir a la categoria del que és acceptable, però no em sembla que Mendoza s’hi hagi esforçat prou, convençut que aquesta sèrie còmica es vendrà sola. Curiosament, el seu protagonista cada dia menys boig (malgrat els dossiers de premsa que insisteixen a titllar-lo com a tal) i menys esperpèntic comença a adquirir perfils entranyables i fins i tot desitjos de paternitat. Es diria que el novel·lista vol assegurar-li unes vellúries raonablement reposades.

Blanc (1960) [2 de 2]

Kathmandu, aparença i realitat

Hergé havia desenvolupat durant aquells anys un interès especial pels fenòmens paranormals i pseudocientífics que li subministraven escriptors com Jacques Bergier o Louis Pauwels, per això no és estrany que utilitzés els somnis premonitoris, les visions místiques i la levitació com a genuïns recursos del guió. Igualment, per dissenyar la figura del ieti es va deixar assessorar per Bernard Heuvelmans, el creador de la criptozoologia, la “ciència” que s’ocupa de les misterioses bèsties encara pendents de taxonomitzar. En resultà una criatura tan creïble com entranyable, prova que la convicció documental d’Hergé era una de les seves principals aliades.

Però si és notable la fidelitat amb la que es representen els elements fantàstics, l’entorn cultural i geogràfic del viatge assoleix unes cotes de realisme que no es tornaran a repetir. Crec no equivocar-me si dic que “Tintín al Tibet” és l’únic àlbum on Tintín es permet fer una mica de turisme per matar unes hores a Delhi. Això dóna l’oportunitat a Hergé de dibuixar edificis del món real actuant com a tals (i no transvestint-los com va fer amb Petra a “Stoc de Coc”).

Continua la visita turística, ara el Qutab Minar de Delhi

Nit i tempesta de neu: retrat en gris

No cal dir que, estèticament, tot l’àlbum és una joia, especialment en el seu tractament d’un mitjà tan visualment ingrat com és el del paisatge nevat. Sospito que aquest ha de ser el títol favorit de Girbén, perquè en aquestes pàgines hi ha bones dosis de gaudi muntanyenc sense cap noció de competitivitat. És en tot cas un volum inusual pel seu subjacent to seriós. Hi ha gags, és clar, i alguns tan bons com les successives formes en les que el capità s’adreça al lama (Grand Mufti, Grand Vizir, Grand Trésor, Grand Mogol, Grande Chose, euh, Grand Bazar); però al pinyol de la trama hi ha un potent joc de lleialtats que implica tots els protagonistes. Tintín convertirà la seva amistat amb Chang en una força capaç de superar la distància i desafiar la mort, mentre que el capità, més reticent i terrenal, serà qui demostrarà (per a sorpresa de ningú) tenir el cor més ben posat de tot el món d’Hergé. Fins i tot el xerpa Tharkey, en principi un assalariat, demostrarà haver estat inoculat pel virus de la lleialtat i salvarà els nostres herois en una situació molt compromesa.

Hergé, que deia abominar dels rètols explicatius (i dels quals tant havia abusat a "Objectiu la Lluna"), a aquestes altures ja dominava completament l'art de l'elipsi, com fa aquí per introduir Tharkey.

Però la inesperada incògnita que resol l’equació és l’homínid enamorat que representa el ieti, veritable hereu del mestre King-Kong. No per coneguda, aquesta figura retòrica deixa de ser menys eficaç, i l’intent d’enretirar-li el tractament d’abominable mereix totes les meves simpaties. Però, com ja deia al principi, aquest “Tintín al Tibet” conté massa emocions d’alt voltatge pel meu gust. Afortunadament, la següent obra mestra seria tan diferent d’aquesta com la nit i el dia. O millor com l’aigua de neu i el xampany.

Blanc (1960) [1 de 2]

Vargese a l'Alta Savoia, vinyeta inicial de la història, mai arribada a l'àlbum.

Mireu, ho diré d’entrada: “Tintín al Tibet” em sembla una obra mestra, però també m’engavanya una mica. Ha estat visitada per tants exegetes i exaltada com a cim absolut de la línia clara, que em resulta difícil contemplar-la innocentment. No seré capaç de fingir uns ulls infantils davant d’un títol que actua voluntàriament com a prova de foc (juntament amb “El Lotus Blau”) que autentifica el veritable fan de baba davant de l’aficionat passavolant. “Tintín plora!” sembla ser el mot de pas, com ho era “Garbo riu!” a la “Ninotchka” de Lubitsch; però jo francament, un Tintín suposadament humà, per molt sincers que siguin els seus sentiments, és el que menys servei em fa.

Les respectables raons que hi ha darrera de l’àlbum ens obligaran a visitar la història personal d’Hergé, qui en aquells moments s’estava plantejant la vella qüestió del bolero, o com estimar dues dones a la vegada i no parar boig? Amb tota seguretat, Fanny ocupava el cap, el sexe i les intencions futures del dibuixant, però Germaine mantenia la llar de foc encesa i seguia sent la legítima. Un home menys escrupolós hagués tirat pel dret, però Hergé volia fer les coses bé i no ferir ningú, amb el que en resultà una situació d’infelicitat compartida pels tres vèrtexs del triangle. Les seves nits s’ompliren de malsons angoixants, on el color blanc predominava i, enmig del silenci, apareixien esquelets que maldaven per arrossegar-lo. El psicoanalista junguià a qui va acudir en busca d’ajuda li aconsellà que abandonés el noi del tupè i les seves aventures, si volia superar la crisi i recuperar l’equilibri.

Afortunadament, Hergé, com a bon catòlic, podia acceptar qualsevol cosa menys una solució senzilla i indolora com a resposta a les seves penes i treballs; així que no en feu cas i s’enfrontà als seus dimonis interiors amb les mans nues. Feia anys que la seva relació amb Tintín era més d’odi que d’amor i aquesta hauria estat una bona excusa per dir prou i abandonar la seva criatura; però preferí viatjar fins a un passat llunyà on tots dos havien estat més feliços i recuperar Chang, el seu amic xinès, tan real com  imaginat. A diferència de l’àlbum precedent, on semblava que tot l’univers que havia creat maldava per treure-hi el nas, a “Tintín al Tibet” hi apareixen només els personatges imprescindibles: bàsicament Tintín, el capità i Milú. Tornassol té una intervenció testimonial a les primeres pàgines i una d’onírica més endavant. En contra del que afirma Michael Farr sobre la seva absència, diria que els Dupondt fan un “cameo” a les pàgines 2 i 3.

Una esplèndida mostra del "caos controlat" de l'Hergé madur. Sota el crit de Tintín jo hi crec veure el cap de Dupond i els pantalons de Dupont.

Posat a reduir al màxim els elements de l’aventura, aquest serà l’únic títol de la sèrie on no hi haurà antagonista; de fet el seu detonant no podria ser més tènue, una mera premonició sense base real sobre la supervivència de Chang a l’accident aeri. Cal reconèixer el mestratge d’un guió que sap com prolongar una situació única, tot fent-la sempre interessant i variada, contraposant obstacles tant humans com naturals. Fins i tot els elements més acientífics que podrien ser susceptibles de produir-me rebuig, gràcies al tractament realista que en fa el dibuixant, harmonitzen prou bé amb la resta de l’àlbum.

Els somnis de la raó d'Hergé comencen a produir monstres ben sofisticats, com aquest deliri d'un Haddock ebri però lúcid. Hi trobareu un paisatge metafísic propi de De Chirico, la transferència de l'uniforme escolar entre un i altre actuant, una ampolla a l'esquena que és més una condemna que una alegria i un munt de paraigües que es confabulen per recordar "L'afer Tornassol". El tauler d'escacs convida Carroll al festí, mentre que l'àlfil-vaca és un recordatori modest de recents experiències de Haddock a Nova Delhi. Finalment, Bianca Castafiore s'introdueix a la historieta, encara que no hagués estat convidada.

A rose is a rose

Malgrat les recomanacions del Banc Mundial i l'AELC (que crec que es pot interpretar com l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), les accions en roses han baixat no sé quants punts a Wall Street en aquesta diada tan habitual. A hores d'ara tota l'Europa inversora s'afanya a dedicar-se a les tulipes o a altres flors similars. Visca l'Alice B. Toklas, tan poc agraciada com la Stein, però hi ha moments on és més important ser solvent que ser artista o fotogènic. I que a les top models, o a les infra models, se les folli un gran peix mecànic i lleig.

Un Sant Jordi amb Dickens

Per a mi els vint-i-tres d’abril amb els anys han anat perdent lluïssor i, si mai no havien estat els dies ideals per comprar-se llibres, almenys convidaven a la passejada i al bon rollo inaprehensible generalitzat. Ara ni això; les multituds del centre de la ciutat em fatiguen sense cap avantatge compensatori i conviden a refugiar-se a casa amb un bon llibre a les mans. Al cap i a la fi, la lectura és un acte solitari que té molt poc a veure amb aquesta desfilada de vanitats, signatures, llibres més venuts i descomptes del deu per cent. No es tracta tant de llibres i de roses, com de llegir i estimar, i millor encara, estimar la lectura.

Dit això, com que no visc en un buit perfecte, inevitablement algun llibre regalaré i algun llibre em regalaran i, tot evitant ser obvis, ens quedarem amb les ganes de llegir aquell llibre del qual tothom parla i que tant ens agradaria esbudellar en públic.

I com que aquest any estem celebrant el bicentenari del naixement de Charles Dickens, potser caldria tenir un detall amb l’home i fer un esforç per superar prejudicis i tastar alguna de les seves novel·les, encara que no es tracti de rabioses novetats mediàtiques. Hi ha per exemple una nova traducció de “Pickwick” a Acontravent i firmada per Miquel Casacuberta, per demostrar que hi ha vida després de Josep Carner. No us sabria dir res de la qualitat d’aquesta traducció, però posaria la mà al foc per afirmar que es tracta de l’obra d’un enamorat del text, ja que ningú no emprèn una tasca tan monumental per diners o per glòria; i menys a una literatura com la catalana, on sembla que amb una traducció per títol anem més que servits, sobretot si la firma l’ínclit Carner. Doncs no, visca l’excés i el luxe de les traduccions redundants i supernumeràries que tanta falta ens fan perquè circuli l’aire fresc dins de l’ecosistema literari local.

Però aquest Sant Jordi em porta una notícia encara millor, perquè després de preguntar-me fa temps sobre la traducció interrompuda de “Casa inhòspita” a càrrec de Manel Pegagrega, m’arriba un correu del seu fill Cristian que m’informa que el seu pare es deia en realitat Josep Tebé, i que la tasca a la qual va dedicar els seus moments més feliços començarà a aparèixer a Vilaweb en lliuraments setmanals des d’avui mateix.

Comptàvem en català amb una magnífica traducció de “Bleak House” per part de Xavier Pàmies; per tant, l’escreix, és tot al nostre favor (i confessaré que algunes de les solucions de Tebé em convencen més que les de Pàmies). Que visqui per tant la biodiversitat textual! I que visquin sant Jordi, la seva princesa i, per descomptat, el drac.

La literatura és un oceà

Tintoretto: Jonàs surt del ventre de la balena.

Vinicio Capossela interpreta "Le Pleiadi". Començo a sentir-me empatxat, feliç i pervers.

Un món de metros: Lille

Un milió cent mil persones servides per aquestes dues línies inaugurades el 1983.

45 quilòmetres i 59 estacions.

Ben poca cosa a veure: com una mena de metro del Vallès amb més estacions. El dia que finalment allarguin la línia 2 cap a Bèlgica, esdevindrà el primer metro internacional del Món.

Tintín cinètic

El sistema planetari de Tintín és tan ric de referències i connexions, que les formes d’abordar-lo es poden considerar infinites, i un estudi de la relació d’Hergé i el seu heroi amb el cinema no seria de les més forasenyades. Això és el que fa el periodista Phillippe Lombard al breu assaig “Tintin, Hergé et le cinéma” (Democratic Books, 2011) que aparegué significativament just abans de l’estrena europea de la versió spielbergiana.

El llibre comença parlant de les mencions explícites al cinema dins de les pròpies aventures de Tintín, especialment freqüents a l’inici de la seva carrera: les filmacions que fa a Rússia i al Congo, la Mary Pickford de “Tintín a Amèrica”, la pel·lícula el rodatge de la qual interromp a “Els cigars del faraó” i el seu visionat posterior a una sala de Xangai ja a “El lotus blau”. Més discutibles són les influències que el cinema hagi pogut tenir a la narrativa d’Hergé; és cert que l’atmosfera i l’argument de “L’illa Negra” recorda poderosament “Els 39 graons” de Hitchcock i que el seu goril·la Ranko pot fer pensar en King-Kong, però ens movem en un territori de pura conjectura (de fet, el dibuixant no va veure “King-Kong” fins molts anys més tard).

En canvi, podria haver estat molt interessant estudiar com l’artista, sense buscar conscientment un llenguatge cinematogràfic, en desenvolupar la fluïdesa narrativa de les seves històries, descobreix i aplica en la seva maduresa totes les figures d’estil del setè art: el pla general, el pla americà, el primer pla, el tràveling, el zoom, la panoràmica... Malauradament, el llibre no té cap il·lustració (una mancança que, per un assumpte de permisos, és cada vegada més freqüent a la literatura de tema tintinesc) i la qüestió només es menciona superficialment.

Sumptuós exemple de tràveling lateral d'esquerra a dreta sobre un panorama únic de muntanyes ("Tintín al Tibet")

Més espai (de fet, el gruix del llibre) es dedica a les diverses adaptacions que s’han fet de les aventures al mitjà cinematogràfic. No les conec de forma exhaustiva, però gosaria dir que la majoria són nyaps de més o menys consideració. Almenys ho són la primitiva sèrie animada de principis del 60 i les produccions amb actors reals, “El secret del Toisó d’Or” i “El misteri de les taronges blaves”, carn de cinema de barriada, amb molt escassos vestigis de l’esperit Tintín. En quant a “Tintín al llac dels taurons”, sense conèixer el llargmetratge animat, només em puc refiar de la francament espantosa translació a paper. No hi ha dubte que, deixant de banda la qüestió de la fidelitat a l’original, la versió més reeixida i més satisfactòria artísticament és la recent de Steven Spielberg, la qual, a causa de la imminència de l’estrena és la més ben documentada de l’assaig. Em pregunto què hauria pogut passar si Alain Resnais hagués tirat endavant amb la seva projectada versió de “L’illa Negra”.

Tintín a València: sevillanes, guàrdies civils i Pedro Mari Sánchez, massa per a un sol film.

Queda una darrera secció, mig calaix de sastre, on hi ha pel·lícules fidels a l’esperit, si no al personatge, com “L’home de Rio” o “Les tribulacions d’un xinès a la Xina”, ambdues de Philippe de Broca i amb Jean-Paul Belmondo, a més de l’esperable Indiana Jones de Spielberg. Curiós cas el del cineasta Bruno Podalydes que, igual que Berlanga introduia a tots els seus films la paraula “autrohúngaro”, ell hi introdueix una maqueta en miniatura de l’emblemàtic coet vermell i blanc. I després queden els homenatges, les cintes on apareixen els àlbums de Tintín: “The Avengers” (quatre vegades!), “The Simpsons”, “The Reader”, “Kramer vs. Kramer”...

Atesa la qualitat molt menor que tenen la majoria d’obres cinematogràfiques entorn de Tintín i l’absència d’il·lustracions que puguin exemplificar paral·lelismes entre el llenguatge d’Hergé i el del cinema, aquest “Tintin, Hergé et le cinéma”, malgrat la bonica coberta de Stanislas, interessarà exclusivament al fan molt acèrrim del periodista belga; la resta pot abstenir-se amb tota tranquilitat.

"Dieu seul me voit" de Bruno Podalydès o "Le spectre d'Ottokar" (amplieu per apreciar els menús).

Taula de l’u, taula del dos, taula del tres, taula del quatre, taula del cinc, taula del sis, taula del set, taula del vuit, taula del nou i taula del deu

Dedicat a tots els que arriben al meu bloc a la recerca d’alguna taula de multiplicar.

13, rua del Tigre

Tina Vallès vista per Oriol Malet, bonica coberta, poc fidel a la realitat.

A casa sentim una debilitat especial per les maneres literàries de la Tina Vallès i, per tant, l’anunci d’un llibre seu sempre és un goig anticipat. Tant és així que jo, que no sóc gens de Mortadelo, estic temptat a comprar-me la seva darrera aventura “Londres 2012”, només pel fet que la Tina l’ha traduïda al català (posaria la mà al foc a que superarà l’original). Però el motiu per haver-nos reunit al replà de l’escala no és aquest, sinó l’aparició d’«Un altre got d’absenta» (la breu edicions, 2012), un nou recull de textos curts, destil·lats i lentament ensucrats a partir d’apunts publicats als blocs de l’autora. Per cert, s’inclou a la col·lecció “Banda ampla”, única iniciativa en català (que conec) d’editar de forma continuada literatura produïda a la xarxa i on ja podíem trobar “L’aeroplà del Raval” de la mateixa Tina i l’àcid “Busca qui t’ha pegat” de l’imprescindible Martí R. Electrique.

En aquesta segona incursió dels bits al paper, Tina Vallès ha optat per la tècnica del retrat, més Velázquez que Gainsborough, però un Velázquez en sabatilles i bata de boatiné, exhibida com a uniforme civil. Tina contempla alguns dels seus veïns (encara que ara visqui a Sant Antoni, el llibre està totalment ancorat al Raval) i els vesteix immediatament amb una història mig imaginada i un sobrenom que els clava amb una agulla de cap sobre la pàgina encara en blanc. Qui no voldrà saber alguna cosa més de madona Quelònia, del senyor Oitant o d’en Gin Jolet?

«Un altre got d’absenta» s’acull explícitament a padrins i padrina tan irreprotxables (i sovint juganers) com són Mercè Rodoreda, Màrius Serra, Italo Calvino o Georges Perec. Millor el Calvino domèstic de “Palomar” que el dels seus avantpassats, segons va declarar l’escriptora a la presentació que va fer a “La Central” del Raval el passat dimecres 28 de març. En quant a Perec, suposo que està invocant “La vida, manual d’ús”, tot i que les anades i vingudes d’aquells burgesos parisencs, poc tenen a veure amb les poc sofisticades maniobres dels habitants del Raval. Com va dir Pau Vidal a la cerimònia, potser de forma prescient (i que content estic d’emprar aquest adjectiu inhabitual!), ens trobem davant d’un plagi civilitzat de “13, rue del Percebe”, obra seminal del mateix Ibáñez que la Vallès acaba de traduir.

El llibre es divideix en tres seccions: els veïns de l’escala, la gent del carrer i els professionals del barri. Jo aconsellaria als lectors que, perquè els textos brillin com es mereixen, en llegeixin un cada dia (al cap i a la fi, es tracta de literatura nascuda a un bloc, i com a tal l’hauríem de degustar). D’aquesta manera podran apreciar de forma immillorable aquesta barreja d’aguda observació, originalitat en la mirada, felicitat del llenguatge i tendra mala llet que caracteritzen la tímida autora. 

 
Segons confessa la pròpia Tina, no ha tastat l’absenta en la vida. Per descobrir l’origen del títol caldrà que us el llegiu de cap a peus. Us asseguro que no us suposarà cap sacrifici, més aviat un suau formigueig que us excitarà les neurones. Jo, que sí que he tastat l’absenta (i que us recomano encaridament que us en mantingueu allunyats), certifico que els espirituosos continguts en aquest llibre amaguen positives virtuts, tant medicinals com literàries.

Botswana, 1992

Disparada per Allau

Biodiversitat

Instagram de Xavier Caballé

Per motius que ara no recordo, em va ser impossible assistir a l’Ateneuesfera de l’any passat o sigui que feia gairebé dos anys que no havia pogut repetir aquesta experiència tan inusual com satisfactòria. Per qui no ho sàpiga, aquestes trobades de blocaires les organitza en Guillem Carbonell, cada quan li sembla, a l’Ateneu del carrer Canuda. No són reunions obertes a tothom, sinó que s’hi acudeix per invitació d’algun dels seus membres, de manera que cada nova sessió inclou tant assistents veterans com de nous, procurant que el nombre de participants no es desbordi. Aquesta tertúlia exquisidament civilitzada, on tothom té oportunitat de dir la seva, sense que al moment es generin deu converses paral·leles (com sol passar al nostre país), em fa pensar en els salons literaris que convocaven algunes dames de la Il·lustració francesa i cal aplaudir en Guillem per la discreció i saviesa amb la que ho condueix tot plegat.

He parlat de saló literari, però en realitat aquesta tretzena Ateneuesfera que es va celebrar ahir a la tarda, si revela alguna cosa, és la diversitat de propòsits i continguts que animen els blocs del nostre àmbit més proper, amb el que es pot concloure que en això dels blocs no hi ha una manera de fer canònica i que l’eina es prou elàstica per permetre tota mena d’usos. Gosaria dir, encara que soni a repatani immobilisme, que plataformes suposadament més avançades tecnològicament com els facebook, twitter, pinterest i altres limiten gradualment les possibilitats expressives per tal d’assolir la immediatesa sota una uniformitat estètica.

Com deia, ahir a la venerable i una mica precària sala Borralleras s’hi aplegaren blocs de tots els gustos. Els més estrictament literaris serien els de la Roser Caño a Antaviana, la Marta Millaret amb els seus relats de dones catastròfiques a “Volar de nit és perillós” o en Josep Manel Vidal i les seves proses poètiques a “Filant prim”. Per cert, en Josep Manel era el convidat especial de la Clídice, arribat expressament des de Xàtiva. Alguns blocs es centren en la ciutat de Barcelona, de vegades de forma periodística, com el que té el propi Guillem Carbonell a Time Out, d’altres amb un recull de llocs, fets i tradicions locals, com el del novell Aitor Aretxaga a “Coses de Barcelona” o encara amb vocació de servei per a la comunitat que viu a la nostra ciutat, com l’SpaghettiBCN de Marco Giralucci i Fabio Pitrola. Hi ha blocs eminentment gràfics com el de grafits i pintades de la Isabel Aparici (Caligrafías Urbanas) o el de l’excel·lent fotògraf Toni Bernat (Subjectes).

Blocs especialistes, com el de Pere Andreu Jariod, sobre música clàssica (El quadern de l’apuntador), el de Galderich, sobre bibliofília (Piscolabis Librorum) o el de Puigmalet, sobre diccionaris (Gazophylacium). I encara el bloc de Mercè Piqueras (La lectora corrent) que fa una admirable i molt necessària labor de divulgació científica o en Xavier Caballé, veritable Jekyll & Hyde, que tant informa sobre tecnologia punta a “L’home dibuixat”, com recull notícies i imatges sobre llibres a “Diari d’un llibre vell”. O un bloc destinat a l'educació d'adults com el de Núria Valls, mare d'Antaviana, a "Clàssics". En Miquel Saumell, veterà tant a la catosfera com a les reunions de l’Ateneu reflexiona sobre l’actualitat al seu “El radar de Sarrià”. Deixo pel final els inclassificables, els que escrivim sobre tot i sobre res, els que ho tenim fàcil, perquè no ens fa por l’estirabot. I aquí hi incloc en Sani Girona amb el seu impossible (de pronunciar) “Dipofilopersiflex III”, la Clídice de “Un tel als ulls” i també a aquest servidor de vostès.

Sobre els temes tractats seria impossible fer-ne un resum. Una extensa part central es dedicà a les satisfaccions diverses que havíem obtingut del nostre exercici blocaire, però també es parlà de:

• Com eliminar el sufix “.es” de les adreces de Blogger.
• Què coi és Pinterest i perquè serveix.
• Diplomàcia dels comentaris, respondre’ls o no.
• Els trolls i la seva escassa incidència a casa nostra.
• Confusió entre el personatge fictici i l’autor del bloc.
• El futur del periodisme.
• Ginys necessaris o prescindibles. Cal un iPad?
• Anècdotes, rialles, bon rotllo.

Per descomptat, també es va fer alguna menció maliciosa al rei dels elefants.

L’acte finalitzà passades les vuit amb una comunió de festucs (o sigui, pistatxos). 

Aquí, la crònica de Guillem Carbonell. 

Aquí, l'apunt de Roser Caño.

Aquí, la nota de Miquel Saumell. 

Aquí, en Sani Girona, més gràfic que mai.

Un món de metros: Kharkiv

Tres línies per servir el milió i mig d'habitants de la segona ciutat d'Ucraïna.

Inaugurat el 1975. Compta amb 29 estacions i 38 quilòmetres de vies (el 95% sota terra).

Quan més petites són les xarxes, més el disseny cedeix el terreny a la cartografia: som a molts milers de quilòmetres del mapa de Beck, tant físicament com mental.

Teleworking

A Paco Roca darrerament totes li ponen. Amb “Arrugas” (2007), un relat sobre el deterior mental de la Tercera Edat, obtingué el Premi Nacional del Cómic (i altres guardons al Saló de Barcelona). Fins i tot compta amb una versió animada de la historieta, que per cert no ha estat gens mal rebuda per la crítica cinematogràfica. La seva crònica dels anys Bruguera a “El invierno del dibujante” (2010) obtingué més premis al saló barceloní. I ara acabo de llegir el seu “Memorias de un hombre en pijama” (Astiberri, 2011).

El llibre nasqué com una sèrie de tires de premsa, encarregades pel suplement setmanal del diari valencià “Las Provincias”. Ignoro el format original, però aquí cada historieta independent ocupa una doble pàgina i, atès el mitjà on va aparèixer, té un aire de crònica periodística de les vivències de l’autor i la seva generació, eterns joves resistents a madurar, ja instal·lats al costat dolent de la trentena. Aquest grup sociològic comença a comptar amb un corpus documental considerable, potser perquè la narrativa del jo, junt amb el gènere fantàstic, són les opcions més populars actualment (si no m’agradés que em contempléssiu el melic, què faria jo escrivint a un bloc?).

L’home en pijama del títol ve motivat pel somni infantil d’en Roca de poder guanyar-se la vida sense sortir de casa, somni acomplert gràcies a la seva professió de dibuixant i als miracles de la informàtica, que ens permet ser pertot arreu sense haver de donar la cara. L’autor es retrata amb uns ullassos entre tristos i espantats i amb la seva roba de treball, un pijama de ratlles que té més a veure amb Hugh Heffner que amb els nazis. El dibuix és més fresc que a les seves obres “serioses” i torna a jugar amb les vinyetes subtilment monocromàtiques, com ja havia fet a “El invierno del dibujante”.

La temàtica, ja ho he dit, no és nova, i el darrer comunicat sobre la guerra dels sexes sol confirmar-nos el que ja hem sentit més d’una vegada. Queda el dubte si ens parla el tòpic o la raó. Afortunadament Paco Roca és prou astut per introduir idiosincràsies personals (la impossibilitat de pixar en companyia) o prou agut per descobrir fets inesperats (la circulació universal dels “tupperware”). Material fressat conduït amb humor, intel·ligència i tendresa. Competent, però no engrescador (serà un problema generacional [meu]?) 

Entre la malícia i la follia

He estat a punt de no escriure res sobre la pel·lícula, al cap i a la fi, qui continua anant al cinema, quan pots fer-te un “streaming” apanyadet a l’ordinador? Només quatre desvagats nostàlgics, que encara apreciem contemplar l’audiovisual en un format raonablement gran. A qui li pot interessar, a més, un cineasta gairebé nonagenari que, per descomptat, no ens parla de vampirs, ni de super-herois, ni filma en 3D? Hi hagué un temps en el qual Alain Resnais marcava tendències a la cresta de l’onada (perdó per l’expressió que put a “trending topic”). Parlo d’una època molt llunyana, quan “Hiroshima, mon amour”, “Nuit et brouillard”, “Muriel” o “La guerre est finie” formaven part de la dieta imprescindible de qualsevol cinèfil. Anys posteriors ens racionaren el Resnais de torn i només s’estrenaren els títols que li vingué de gust al distribuïdor local (“Mon oncle d’Amerique”, “On connait la chanson” i poca cosa més). França, com a icona cultural, havia passat de moda, encara que el que fos capaç de dir-nos continués sent pertinent.

Sí, la cançó sona a coneguda, però tant la música com la lletra d’aquestes “Les males herbes” (o “Les herbes folles” en V. O.) és una excursió als altres límits. Es basa en la novel·la “L’incident” del minimalista i desconegut per a mi Christian Gailly. Explicar el seu argument és a la vegada fructífer i inútil. Marguerite Muir (Sabine Azéma), després de comprar-se unes sabates a una botiga dels jardins del Palais-Royal parisenc, es fa (gal·licisme) robar la bossa per un indocumentat. Georges Palet (André Dussolier) troba el moneder de Marguerite al pàrquing d’un centre comercial. Retorna la documentació a la policia, però (malgrat estar casat amb una mossa tan agradable com l’Anne Consigny) sent un interès poc explicable per conèixer la víctima de l’atracament.

L’atracció i rebuig que senten els protagonistes ocupen bona part del metratge davant la perplexitat de la família d’ell i de la col·lega d’ella. Resnais ha comparat la seva determinació a la de les males herbes que s’entesten a obrir-se pas entre les esquerdes de l’asfalt urbà i bé es podria referir també al seu propòsit de filmar la pel·lícula de la manera més imaginativa possible. El director defuig el realisme per introduir estilitzacions de tota mena i els actors, molts d’ells vells còmplices, passen del naturalisme a l’exageració, sense alçar una cella. El quartet d’admiradors de Marguerite, per exemple, no desentonarien a una comèdia musical.

És una pel·lícula plena d’artifici, amb interrupcions de la temporalitat, una banda sonora que va a la seva, el narrador en off menys omniscient que recordo i uns moviments de grua impossibles (potser una referència a les aficions aeronàutiques de la protagonista). Per què durant els primers minuts del film, de Sabine Azéma, només veiem la seva esquena i la seva cabellera roja? Per què als carrers del poble no hi ha cotxes? Per què el barri on hi ha el cinema sembla tret del “One from the Heart” de Coppola?

 
Poc importa trobar-hi respostes, el millor que pot fer l’espectador és deixar-se dur per l’esperit lúdic de Resnais qui, als 87 anys se sent més lliure que mai. Tant que, quan la cosa no dóna per a més, conclou amb un gran pet, a l’estil de Francesc Trabal, i sembla que vulgui embarcar-nos en una nova pel·lícula amb una nena que pregunta sobre gats i croquetes. Molt recomanable per a qui li agradi la narrativa poc convencional i cregui que la vida es joc.

Adéu a tot allò (1958) [2 de 2]

Piotr Szut, un secundari amb dret a figurar a la coberta. La mirada pertany a Rastapopoulos.

La intervenció de l’estonià Piotr Szut, que sempre m’ha semblat dibuixat per en Madorell, representa l’únic personatge nou de “Stoc de Coc” que repetirà en el futur. Trobo curiosa l’elecció de la seva nacionalitat, en uns anys en els que Estònia es trobava integrada dins del bloc comunista: pel context s’ha d’entendre que es tracta d’un mercenari exiliat.  També m’ha cridat l’atenció que l’exèrcit d’Estats Units aparegui com a “deus ex machina” salvador, a la manera del Setè de Cavalleria, quan Hergé en títols anteriors havia mostrat la seva poca simpatia pels ianquis, que havien estat els malvats poc dissimulats en alguna de les aventures. Llegeixo que, a l’època, l’autor estava en tractes amb una editorial de Nova York per introduir-se en el mercat americà. Les negociacions no dugueren enlloc i el detall de donar un paper rellevant al porta-avions U. S. S. Los Angeles quedà sense recompensa. Per cert, potser aquest és el punt més feble de l’àlbum: la seva precipitada resolució, on l’embolicada troca on intervenen (recordem-ho) el mercat negre d’armament, el tràfic d’esclaus, el cop d’estat al Khemed i els intents del general Alcàzar per derrocar el coronel Tapioca arriben a una conclusió feliç a través d’una gran vinyeta plena de retalls de diari.

Concisió narrativa o peresa? Com solucionar tot l'embolic en menys d'una pàgina.

“Stoc de Coc” presenta de forma clarivident també l’amenaça del món exterior, tan típica d’aquells anys misantròpics d’Hergé. Comença amb la intrusió del temible Abdallah i la seva cort nòmada a l’equilibri aristocràtic de Moulinsart. I acaba amb l’impertinent Serafí Llantió, que envaeix el parc del castell amb el seu “rally”  automobilístic (una altra reaparició que encara no havia mencionat!)

Invasió de Moulinsart a càrrec de Llantió i els seus sequaços: tret de l'experiència personal d'Hergé.

M’agradaria observar com les investigacions del professor Tornassol poden passar d’un àlbum a l’altre del més sublim al més banal. Després de dissenyar un coet per viatjar a la lluna i una arma de destrucció letal, la invenció d’uns patins elèctrics sembla terriblement mundana (però molt divertida). I en quant a la seva sordesa, que als episodis lunars havia estat resolta primer amb una trompeteta i després amb un “sonotone”, retorna molt explicablement a tots els títols posteriors: els gags als que dóna peu s’ho valen.

Aquí Spielberg ja no tenia excusa i la inspiració pel seu tercer Indiana Jones és palesa.

Per a un lector infantil, com era jo, el llibre anava més ple de notes a peu de pàgina del que seria possible entendre. I recordo com m’impacientava la beneiteria dels negres, entossudits per viatjar a La Meca, malgrat les amenaces d’esclavatge. És clar que jo vaig llegir la versió original, encara no tamisada per la correcció política, on els africans parlaven com els indis de les pel·lícules. Mostra de com hem canviat, el gag de l’explosió del tauró que es menja la mina submarina, només ara m’ha semblat cruel.

De totes maneres “Stoc de Coc” té poc de problemàtic i molt de celebració d’una forma de fer massa sancionada per l'èxit. Havia arribat el moment de créixer.

Adéu a tot allò (1958) [1 de 2]

"Le radeau de la Meduse" de Theodore Gericault, inspirador de la coberta de "Stoc de Coc"

“Stoc de Coc” pot semblar un nou cim a l’obra d’Hergé i, de fet, ho és: una aventura clàssica en ambients exòtics, un guió trepidant, una tona de malvats, un mestratge gràfic innegable, uns gags sensacionals i una documentació acurada, producte d’uns “Studios Hergé” treballant a tota màquina. El que ningú, ni el propi Hergé, sabia en el moment de la seva publicació és que aquest títol tancaria la gran etapa clàssica de l’heroi. Vindrien encara quatre àlbums i mig més, dos d’ells indiscutides obres mestres; però Tintín ja no seria mai més el mateix: l’aventura pel gust de l’aventura s’esvaí sobtadament, arribà la crisi de la maduresa en forma de psicodrama al Tibet i a partir de llavors, per a sorpresa de tothom, Hergé s’instal·là als jardins penjants del postmodernisme.

L'inici de l'àlbum amb quatre vinyetes inèdites. Així descobrim que Llantió s'immiscia tant al pròleg com a l'epíleg. Impagable la menció al "cocido madrileño" i la imatge de Nestor llegint les "Pensées" de Pascal.

He dit que ni el propi Hergé ho sabia, però potser ho sospitava, ja que aquest comiat a la innocència de Tintín és ple de mirades afectuoses a àlbums anteriors. “Stoc de Coc” —títol deliciosament eufònic, que va inspirar el mític “Stoc de pop” de Manuel Huerga i TV3, encara que l’inicial “Els taurons del mar Roig” també està bé, i és el que du la versió anglesa de l’aventura— és ple de retrobades felices amb personatges coneguts. De fet, l’elenc de secundaris familiars pot aparèixer a qualsevol cantonada, com passa amb el general Alcàzar a l’inici de la trama. La revisitació dels vells escenaris de “Tintín al país de l’or negre” (i en menor mesura, els de “Els cigars del faraó”) convida a la presència de l’emir Ben Kalish Ezab, el seu insofrible fill Abdallah, el seu rival Bab-El-Ehr, el rebel Patrash Patxà i l’agut comerciant Oliveira da Figueira. El doctor Müller continua a terres àrabs, ara sota la identitat post-nazi de Mull Patxà. Retrobarem també l’Allan Thompson (eterna nèmesi de Haddock) i, més sorprenentment, l’obscur Dawson que havíem vist per darrera vegada a la Concessió Internacional de Xangai a “El Lotus Blau”.

A la revista, el logo del vermut diu "Tartini"; a l'àlbum esdevindrà "Rossini". Un canvi de músics i potser una premonició de "Les joies de la Castafiore".

Encara més brillant és la reaparició, catorze àlbums després, del llunyà Rastapopulos, ara sota la tapadora del títol nobiliari de marqués de Gorgonzola. Els seus negocis tèrbols, base de la seva riquesa, així com el seus orígens grecs, dibuixen una connexió automàtica amb el navilier Aristoteles Onassis. Només cal un creuer, de nom “Sherezahade”, i la presència de la famosa Bianca Castafiore, per lligar caps i identificar la soprano amb la Callas. Malgrat tot, i que m’ho discuteixin els que hi entenen, per a mi la Castafiore és molt més Tebaldi que no pas Callas. I un altre cop de geni és la festa de disfresses a bord, on la diva, eterna Margarita, troba un Mefistòfil (Rastapopulos) a la seva altura.

Magistral seqüència de la cavalcada d'Haddock (Muybridge total). Malgrat la impossibilitat històrica (perquè Spielberg no havia llegit Hergé a l'època), sempre he pensat que aquesta escena va inspirar la persecució del camió al primer Indiana Jones. La primera vinyeta va semblar culturalment ofensiva i la "fàtima de prisunic" esdevingué "baiadera de carnaval" ("mona de figureta dels Pastorets", segons el gran Ventalló). Un altre tret característic de "Stoc de Coc" és la representació tècnicament acurada de tota mena de mitjans de transport: cavalls, camells, avions de caça i de passatgers, automòbils, tancs, submarins, porta-avions, bucs de càrrega, sambuks, iots, rais i llanxes. Per a qui li agraden aquestes coses, és tota una festassa.