Costes de l’exili

Les successives estacions de la línia que va de Perpinyà fins a la frontera espanyola es confabulen per fer-nos evocar temps de desfeta i exili: Elna, amb la seva heroica maternitat; Argelers i el seu vergonyós camp de concentració; Cotlliure, repòs final per a Antonio Machado; Port-Bou, escena tràgica de la mort de Walter Benjamin. La invocació d’aquests noms pot infondre una certa gravetat que la realitat del diumenge assolellat desmenteix. Cotlliure és un formiguer de passavolants, molts d’ells visiblement jubilats. Galeries d’art amb el control de qualitat sota mínims, venedors de souvenirs afiliats a la Internacional Kitsch, restaurants “catalans” que ofereixen tapes, paella i “pain et tomate”…

Sense gaire convicció ens apropem al cementiri per presentar els nostres respectes als Machado, mare i fill. Recordo com els seus poemes, junt amb les proses d’Azorín, foren els primers indicis escolars de les possibilitats estètiques del text. Vam aprendre de memòria allò de: “Son de abril las aguas mil / sopla el viento achubascado / y entre nublado y nublado / hay trozos de cielo añil”. Acabava de forma esplèndida i melancòlica: “Hacia la sierra plomiza / van rodando en pelotones / nubes de guata y ceniza”. És curiós que encara me’n recordi d’aquests versos i no seria estrany que fossin de les darreres petges de la memòria que l’Alzheimer s’endugués pel davant.

El Machado atractiu i accessible, que tant pot seduir un escolar de nou anys com oferir material inspirador per les cançons de Joan Manuel Serrat, aviat fou substituït pel paradoxal i aforístic Juan de Mairena, heterònim del poeta que cal utilitzar en casos d’urgència. El repel·lent nen Allau es preguntava si una poesia que s’entenia tant i tant bé podia tenir algun valor literari (l’igualment repel·lent adult Allau respon definitivament que sí). Com a penitència extrema recordo que fa alguns quinquennis vaig fer lectura pública davant dels meus dos germans petits (i de la impassible Laguna Negra soriana) del llarg poema “Los hijos de Alvargonzález”. Crec que vaig enfonsar la reputació del poeta a nivell familiar, en reproduir les seves rimes fàcils, extretes dels seus pitjors moments.

El cementiri de Cotlliure, i més particularment la tomba de Machado, són punts interessants de l’Univers. Potser no del meu universet adaptable a petites dimensions; però sí de l’Univers transcendental. Tot això em ve ample, però ja hi trobarem solucions.

Viatge al Centre del Món

En un dels seus habituals estirabots destinats a l’autopromoció, Salvador Dalí va emprendre un viatge triomfal entre Ceret i Perpinyà per acabar proclamant l’estació ferroviària d’aquesta segona vila com a Centre del Món. Per descomptat ningú no es va molestar a esbrinar si aquesta asseveració del geni de Figueres tenia cap fonament racional; però els perpinyanencs s’afanyaren a fer seu un eslògan tan afavoridor. De fet, la renovació de l’estació ha deixat el vell edifici sepultat sota els cubs multicolors d’un centre comercial que només es podia dir El Centre del Món. Les galeries funcionen encara a mig gas i és pertinent preguntar-se si han obert en el millor dels moments i si mai arribaran a funcionar amb el vent a les veles. En quant a l’hotel del mateix nom gasta aires retrofuturistes que fan pensar a Barbarella, però queda una mica apartat del centre urbà que sovint és molt més interessant que el centre del món.

Ho confesso, no havia visitat encara la capital del que nosaltres anomenem la Catalunya Nord i l’experiència m’ha revelat una ciutat agradable, però d’un encís molt limitat. Segurament el fet que el dilluns fos pràcticament festiu a causa de la Pentecosta (tot i que la FNAC a l’antiga seu modernista de l’Aux Dames de France era oberta) m’ha deixat la impressió d’una ciutat més somorta del que ho és en realitat. He trobat curiós que, només creuar l’ara invisible frontera, es percebin alguns trets que només es podrien qualificar de típicament francesos: la forma dels porticons, les mansardes, els plàtans que voregen els carrers, els bustos de Marianne… Tots ells encara llegibles com a símbols de civilitat laica i republicana.

Però, no us enganyo, el que realment estava buscant eren els signes escadussers que es poguessin interpretar com a indicis de catalanitat i les conclusions no poden ser més desoladores (o més dessaladores, si us agafa per plorar). És innegable que Perpinyà i la seva àrea d’influència s’ha enamorat de l’adjectiu “català” i l’empra a tort i a dret amb força alegria, encara que no pertanyi al vocabulari oficial de la República Francesa. L’autopista que passa per ací es diu “La Catalane”, el sucre que acompanya el cafè és “Le Catalan”, una residencia universitària o una perruqueria s’anomenen “La Catalogne”, el restaurant ofereix cuina “catalana” i la fleca pastisseria “catalana” (encara que sigui de filiacions desconegudes, i el que predomini siguin “tapas” i “pizze”). Fins i tot una companyia d’assegurances exclusivament francesa afirma ser la favorita dels “catalans”.

Segurament el popular equip de rugbi local ha fet més per la vigència de l’adjectiu “català” que les modestes subvencions sudistes pagades per la nostra Generalitat. A l’hora de la veritat, però, les úniques persones disposades a parlar en català són algunes senyoretes privilegiades de l’oficina de turisme (amb les ganes que teníem de fer pràctiques de francès!)

Una vegada més, els únics que parlen català aquí desacomplexadament són els gitanos. Potser ja és hora que rebin una Creu de Sant Jordi, suposant que aquesta mena de penjolls puguin tenir un destinatari col·lectiu. I, si no pot ser, ja farem canviar les normes, que de temps, ganes i motius en tenim de sobres.

Pasqua Granada

Amb la que està caient damunt dels que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, encara bo que el cel continua a dalt i el terra sota els nostres peus.

Dies sense fum (4)

Digui el que digui Aristòtil i tota la filosofia, no hi ha res com el tabac. És la passió de la gent honesta, i qui viu sense tabac no és digne de viure… (Molière, “Don Joan”)

La cita la fa Simon Leys a un article que es titula “Les cigarretes són sublims”. Jo procuro ser més en aquell costat que en aquest, però encara sé apreciar un copet còmplice a l’esquena.

En efecto, los anuncios que la ley ordena imprimir en los paquetes de tabaco y de cigarrillos hacen involuntariamente de eco a un hermosísimo rito antiguo de la iglesia católica: a principios de la Cuaresma, el Miércoles de Ceniza, cuando a cada fiel se le impone en la frente la ceniza bendecida, el cura le dice: “Recuerda que polvo eres y en polvo te convertirás”.

*******

No cabe ninguna duda de que si la brigada antitabaco pudiera conseguir sus fines, no tardaría en transformar el mundo entero en una especie de Ulster tétrico y lunático. Por eso creo que —aunque ahora apenas si fumo ya— cada vez que se me brinda la ocasión, instintivamente opto por la sección de fumadores en los cafés, restaurantes, salas de espera y otros lugares públicos: la compañía es allí más simpática.

Un món de metros: Shanghai

Menys de 20 anys, comptats des de 1993, han estat suficients per crear aquest monstre destinat a 15 milions de passatgers.

11 línies, 267 estacions i 410 quilòmetres de xarxa.

Res a dir tampoc sobre el disseny, que és clar i competent sense ser encisador. Em temo que el segle XXI serà xinès o no serà.

Amor, dolor i pedagogia

Una pel·lícula ambientada a una escola primària i nominada a l’Òscar a la millor cinta en llengua no anglesa pot semblar una invitació al cames-ajudeu-me; que ja és sabut que els americans, quan es tracta de rebel·lions a les aules, dipositen tota la seva confiança en un impossible professor carismàtic que us traurà les castanyes del foc sota les agradables faccions de Sidney Poitier o (les no tan agradables faccions) de Robin Williams.

Però el film quebequès “Monsieur Lazhar” (aquí traduït com a “Profesor Lazhar”, perquè no hi hagi dubtes sobre el context i les intencions) de Philippe Falardeau s’acull més aviat a la tradició francòfona i humanista que ens ha ofert la magnífica “Entre les murs” de Laurent Cantet i també la més opinable “Ça commence aujourd’hui” de Bertrand Tavernier. Es tracta d’una visió més realista, que no aposta tant pel gran arc narratiu, com pels mínims detalls del dia a dia, els petits triomfs i amargures que configuren un curs.

Una sinopsi breu de “Monsieur Lazhar” podria fer pensar altrament. El film s’inicia amb el suïcidi d’una mestra, que es penja a la seva aula just abans que comencin les classes. Bachir Lazhar, un immigrant algerià, s’ofereix per substituir-la i l’escola, sense gaires opcions per escollir, l’accepta. Inicialment caldrà un període d’ajust entre els mètodes més tradicionals de l’algerià i la pedagogia políticament correcta a la que estan acostumats els alumnes; però gradualment tot començarà a rutllar. El que ningú no sap a l’escola és que el professor es troba il·legalment al país, ni tampoc el terrible motiu pel qual va haver d’immigrar.

No revelaré la història personal que oculta Bachir, però és encara més dramàtica que la del suïcidi de la mestra amb la que s’obre el film. Afortunadament “Monsieur Lazhar” no explota aquest material potencialment melodramàtic ni fa pornografia del dolor, sinó que deixa la tragèdia intuïda en mans de l’espectador. En el seu lloc fa observacions molt acurades, i no mancades d’humor, sobre les relacions entre professors i alumnes, sobre els beneficis i les frustracions que n’obtenen ambdues parts, sobre les expectatives que tenen els pares i les interdiccions que s’imposen en el tracte amb els infants (als que no pots clavar un calbot, però tampoc fer una abraçada; “els nens cal tractar-los com material radioactiu” afirma la contemporitzadora directora). S’apunta també a la interessant qüestió de l’enamorament mutu (per descomptat blanc) entre alumne i professor, un fet que s’ha produït des de sempre i que és un dels fruits més bonics de la pedagogia, embrutat actualment per la perpètua sospita de pederàstia que plana sobre qualsevol relació entre un adult i un infant.

Malgrat ser una pel·lícula modesta que no té intenció d’enlluernar en cap departament, “Monsieur Lazhar” triomfa en molts dels seus aspectes, des de la justesa del seu to, fins el muntatge precís i imperceptible, o la forma d’introduir la música de Mozart i Scarlatti. I això per no parlar de la interpretació de Mohamed Fellag en el rol protagonista. Sense conèixer cap altre treball seu, juraries que Bachir és ell (formal, atemorit, somrient, sempre amb l’esperança optimista que tot millorarà un d’aquests anys). Però encara són millors els nens que actuen com a alumnes, especialment els dos que descobreixen la mestra penjada; i dels dos, encara millor Sophie Nélisse, que fa d’Alice.

Hi ha dies (rars) en els quals tens ganes de veure un estúpid super-heroi amb pantis escalant una façana en 3D; hi ha dies (menys freqüents) on necessites un film d’art avalat per algun crític conegut. Per a la resta dels vostres dies, aquesta pel·lícula us dibuixarà un somriure als llavis. I un dels finals més emocionants dels darrers mesos

[I, per si us calien més opinions favorables, aquí teniu la de la Júlia Costa que, com a professional de la pedagogia, és mereixedora de consideració i de simpatia, ja que també l’ha trobada digna d’aplaudiment.] 

Aquari

Darrerament llegeixo sobre peixos a tota hora; o no ben bé, però me’ls trobo sovint als títols dels llibres que llegeixo. Com a “Los peces no cierran los ojos” (Seix Barral i també Bromera) la meva estrena amb el napolità Erri de Luca.

Erri de Luca és un d’aquells escriptors que, allunyats de la torre d’ivori, han estat també homes d’acció: paleta, camioner, alpinista, voluntari a la guerra dels Balcans, activista polític… Sembla que extregui els seus temes de la seva pròpia autobiografia, almenys tot indica que així ho fa en aquest llibret: la crònica en primera persona de l’estiu d’un vailet de deu anys a una illa davant de la costa napolitana. En una edat frontissa entre la infantesa i l’adolescència, el protagonista defuig la companyia dels coetanis, es refugia en la lectura i el tracte amb els pescadors, coneix els primers dilemes morals i l’encant creixent de les noies. Res que no s’hagi escrit moltes altres vegades, però presentat aquí amb una prosa aspra, concisa, amb evident intenció d’estil. Sedueix.

La isla era mano abierta, en septiembre las vides estaban hinchadas, pedían ser recolectadas. El racimo aplastado en la boca, grano a grano, descalzo en la tarde sobre la tierra dichosa por los pasos de un niño: aquello era la más justa de las gracias, no alcanzada por pregaria alguna.

També hi ha peixos a “La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas” del belga Simon Leys (Acantilado, 2011), un recull d’articles de tema literari escrits des d’Austràlia, on aquest especialista de la cultura xinesa fa classe mentre destil·la píndoles de saviesa. Com un Montaigne del segle XXI, Leys enllaça cites i anècdotes de diversos escriptors per articular el seu propi discurs. Ho fa amb tanta brillantor com malícia, sigui per parlar de la vulgaritat de l’èxit, de la veritat de les mentides o de la relació entre art i diners. Com que el talent d’aquest columnista cultural brilla a les distàncies curtes, gairebé aforístiques, res millor que deixar caure algunes mostres aperitives que us en donin una idea.

Cualquiera que, al final de su andadura, tenga la impresión de haber tenido éxito en su vida, es que no debía aspirar muy alto en el punto de partida.

Durante su vida, Edmund Wilson y Gore Vidal devoraron bibliotecas enteras. Que tantas lecturas hayan desembocado finalmente en tan poca sabiduría parece llevar a una conclusión: los libros son esencialmente inútiles. (Uno se lo temía ya un poco, y por otra parte, es por eso por lo que se los ama tanto). 

[Aquí podeu trobar un pica-pica d’exquisideses dels peixets de Leys recollides per Matilde Urbach].

Low Tech

Els dies que ens llevem optimistes hem de reconèixer que en vida nostra hem presenciat l’aparició (i de vegades subseqüent extinció) de múltiples invencions tecnològiques que han revolucionat en diversa mesura la nostra relació amb el món. Podria improvisar ara un “dimoni de les llistes” on incloure la fotocopiadora, el velcro, el mòbil, l’Actimel, el comandament a distància, la Nespresso, els implants dentals, els editors de textos, la targeta de crèdit, la fotografia digital, els caixers automàtics, la televisió en color, la Viagra, el moog, el microones o els Sugus de pinya.

Però d’entre totes aquestes grans idees, les que més admiració causen són les més senzilles, aquelles que et fan preguntar com ningú no hi havia pensat abans. Per no allunyar-nos gaire de casa, tots tenim al cap el “motxo” inventat pel riojà senyor Jalón; que mira que més simple no pot ser i què bé que li hauria anat a la meva àvia que es va passar la vida fregant pels pisos, agenollada sobre una mena de coixins, que devien de tenir un nom específic i tot, abans no desapareguessin per obsolets a causa del pal de fregar.

I qui recorda el temps que les maletes no duien rodes? Sembla que els equipatges hagin gaudit sempre d’aquest adminicle que tant facilita el seu transport, però la invenció data d’un ben recent 1987 i fins i tot té un nom propi, el del pilot de Northwest Airlines Robert Plath. Aquest home tan enginyós —que devia d’haver observat molts passatgers arrossegant feixugues maletes, en temps més democràtics que havien vist la desaparició progressiva de la figura del camàlic— no necessità inventar la roda, només li donà un dels usos pel qual havia estat inventada. Posant la maleta en posició vertical, afegint-li dues rodetes i una nansa telescòpica, la d’esforços que ens va estalviar! Llarga memòria doncs a Robert Plath.

I aquest homenatge inesperat a un dels herois anònims del nostre temps, pot semblar que no vingui a tomb, però és que Robert Plath apareix a la pel·lícula de la qual escrivia ahir sota les faccions ja ancianes de Harry Dean Stanton. M’ha fet molta gràcia descobrir que era un personatge històric i no una invenció de Paolo Sorrentino.

I amb aquestes petites epifanies anem tirant.

Vostè és aquí

Res de més inquietant i provocador de curt-circuits mentals que la inscripció “Vostè és aquí” llegida sobre un mapa. El salt qualitatiu entre el Món i la seva representació convida tant a una reflexió sobre la funció dels mapes com a preguntar-se sobre el veritable sentit de la paraula “aquí”. Són cavil·lacions de baixa volada filosòfica, però d’alta reverberació emotiva, si hom s’aplica a la tasca amb fruïció.

No he trobat manera més poca-solta i adequada d’introduir “This must be the place” (o, amb perdó i traducció d’auto-ajuda, “Un lugar donde quedarse”), la darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino, de qui només coneixia aquell esplèndid retrat d’Andreotti que es digué “Il Divo”. Presentada a Cannes ara farà un any, el film sembrà de perplexitats a bona part de la crítica, que no sabé com prendre-se-la. Encara així, va guanyar el Premi del Jurat Ecumènic (i ves a saber el que això significa en realitat). La veritat és que, d’entrada, “This must be the place” apareix com una marcianada total, objecte fílmic no identificat i de problemàtica classificació.

La cosa va d’un tal Cheyenne (Sean Penn), “rocker” d’uns cinquanta anys, retirat del món de l’espectacle des de fa dècades, que ara viu i mata els dies a la seva esplèndida mansió irlandesa en companyia de la seva molt enamorada esposa bombera (Frances McDormand). Cheyenne —amb un llapis d’ulls i un cardat similars als de Robert Smith—, aparenta tenir el cervell tan fregit com el seu pentinat i passa les seves hores mortes al centre comercial local amb una fan joveneta (Eve Hewson, coneguda universalment com “la filla de Bono”). I així ens estem mitja hora fins que a Nova York mor el pare de l’artista i, encara que fa molt de temps que no es tracten, el fill allà que se n’hi va en transatlàntic (!) Per no desvetllar més detalls de la trama, només diré que deriva cap a una peculiar “road movie” amb l’objectiu final de caçar un nazi que havia torturat el pare de Cheyenne durant la guerra.

Si el que he explicat fins ara sona estrany, és perquè ho és: la combinació de la recerca d’un pare absent, protagonitzada per un “idiot savant”, amb el tema de l’Holocaust sembla un projecte destinat al fracàs més estrepitós. Malgrat tot “This must be the place” se’n surt en gran part en virtut de la seva mirada original, d’una lògica tan implacable com esbiaixada, digna del pensament infantil. O digna del pensament de David Byrne, que actua com a musa inspiradora del film. No endebades Byrne li proporciona el títol (a través d’una cançó de “The Talking Heads”), firma la banda sonora, protagonitza un elaborat clip de la cançó titular i s’interpreta a si mateix en una breu escena. Com senyala el crític Jordi Costa (i no hi podria estar més d’acord), la pel·lícula de Sorrentino presenta una visió estranyada d’Amèrica que s’emparenta amb la de la magnífica “True Stories” de Byrne.

És innegable que, si la pel·lícula arriba a funcionar per alguns espectadors, un dels grans responsables és Sean Penn en una aposta arriscadíssima, amb la seva aguda veueta, el posat estupefacte i l’aspecte impossible, caminant sempre en el fil entre el personatge entranyable i la caricatura risible. Com a vertebrador del guió, la resposta de l’audiència a aquest personatge és el motiu essencial de l’èxit o el fracàs de la pel·lícula, i he de dir que per a mi la cosa xuta. Cal afegir que la fotografia de Luca Bigazzi fa goig de mirar amb els seus colors tan nets i emmidonats com un dia clar d’hivern; i que Sorrentino s’ocupa de moure la càmera i propiciar el muntatge de formes sempre interessants (i que mai no conviden al mareig). També cal aplaudir (fet inusual) les localitzacions, que vull creure totes reals i que tanmateix semblen increïbles.

Les dues pegues principals que li trobo al film són: 1) que, en demostrar tenir el seu cor tan ben posat, no veig cap necessitat de ser tan críptic en els seus propòsits; i 2) la criminal infrautilització de l’adorable Frances McDormand. No sabria dir a qui recomanaria aquesta estranya obra d'art, que ens ha semblat en tot moment captivadora (no és un plural majestàtic, aquí hi incloc Josep), i també puntualment emotiva des de l’angle que menys t’esperes. Una de les experiències cinematogràfiques més interessants dels darrers mesos i molt més entretinguda que altres peces voluntàriament escapistes que només ens resulten finalment insultants.

Un món de metros: Santiago

Iniciat el 1975 per atendre una regió metropolitana de 6,1 milions de passatgers.

Cinc línies, 101 quilòmetres de vies i 102 estacions.

Per fi, després de setmanes oblidables un disseny amb una mica de cara i ulls pel que possiblement és el metro més austral del món.

“Aaaah! je ris” (1962) [2 de 2]

Les meves dues aventures favorites de Tintín comencen igual, amb Haddock i el seu jove company fent una passejada campestre pels terrenys de Moulinsart i expressant l’anhel d’una mica de pau. A “L’afer Tornassol” la tranquil·litat la trenca un tro que anuncia tempesta, a “Les joies de la Castafiore” es tracta de la ferum d’un abocador de deixalles. Si a la primera, la pluja és el preludi d’una aventura que portarà Tintín i Haddock fins a Suïssa i Bordúria, a la segona l’encontre amb els gitanos prop de l’abocador marcarà l’últim instant que el capità es trobarà lluny de Moulinsart durant una bona temporada, ja que des d’aquest moment el castell atraurà amb força centrípeta tots els personatges sota la magistral mecànica d’un tema amb variacions.

“Les joies de la Castafiore” es presenta als ulls del lector com un relat detectivesc del tipus “whoddunit”. Si el títol no era prou explícit, la vella gitana que li llegeix la fortuna al capità a la pàgina 4 l’informa que el visitarà “una bella dama estrangera” a qui li desapareixeran les joies. L’arribada de Bianca és immediata, però la pèrdua de la maragda no es produeix fins a la pàgina 43, després de moltes falses alarmes de robatori. Mentrestant nombrosos personatges han presentat comportaments sospitosos (els gitanos, el pianista Wagner, els paparazzi infiltrats…), tot i que finalment la culpable resulta ser l’anticlimàtica garsa, gairebé com en un conte de Poe amb Auguste Dupin.

Per farcir aquestes pàgines, on sembla que no passi res i en realitat passa de tot, Hergé utilitza diverses trames que es van alternant. De vegades amb efecte còmic a través de la seva repetició, com passa amb els gags del graó trencat o l’alarma per les joies que finalment no han desaparegut; d’altres amb intenció més reflexiva, com tot el que es refereix als prejudicis amb els gitanos o els equívocs als mitjans de comunicació. Un altre motiu unificador bastant evident és el dels ocells, d’antiga tradició a can Hergé des del lloro delator de “L’Orella escapçada” fins als tèrbols germans Loiseau d’”El Secret de l’Unicorn”. Aquí hi trobem un mussol que causa esglais nocturns, un papagai que convida a psicoanalitzar Haddock i una garsa cleptòmana que, pel lector atent, ja apunta la seva culpabilitat a la primera vinyeta de l’àlbum. I, per descomptat, tenim el rossinyol milanès, la pròpia Bianca, la més “pàjara” de totes.

Gràcies a aquests trets formalistes “Les joies de la Castafiore” ha gaudit d’un èxit considerable dins de l’assaig acadèmic, especialment el de corrent estructuralista en llengua francesa. Contra el que es podria esperar, Benoît Peeters va fer a “Les Bijoux Ravis” una amena anàlisi temàtica de l’àlbum que repassava les seves vinyetes una a una. Llastimosament per qüestions de permisos, enlloc de les vinyetes originals el llibre està “il·lustrat” amb requadres de color gris.

Un joc amb la profunditat de camp. A l'esquerra l'elusiu senyor Boullu toca la trompeta (una mica trompa).

Un pla seqüència a la Sala Naval

Visualment, el relat exhibeix una gran maduresa i explora com mai en Hergé les possibilitats cinematogràfiques del llenguatge del còmic, sigui jugant amb diversitat de plans, amb la profunditat de camp o amb el pla seqüència. També hi ha una interessant experimentació amb la textura de la imatge a la demostració de la televisió en color que acaba amb una cèlebre vinyeta de visió subjectiva i borrosa.

O un momentani abandonament de la línia clara a les poètiques imatges nocturnes del bosc.

El fet que la solució de l’enigma es trobi en el títol d’una òpera de Rossini podria considerar-se impropi, ja que és sabut que Bianca només interpreta Gounod, però no bandejaré aquell compositor feliç, autor d’algunes de les partitures més vitalistes i excitants que es poden escoltar dalt d’un escenari, digne patró d’un àlbum que sempre ha tingut per a mi el "bouquet" d'un bon xampany.  

“Aaaah! je ris” (1962) [1 de 2]

La típica vinyeta inèdita. Ben poc interessant en aquest cas.

Moi aussi.

Quina decepció pel lector de set anys aquell “Les joies de la Castafiore” de tan esquifit trellat. Va ser el primer títol de la sèrie que vaig llegir en el mateix moment de la seva creació i no li vaig trobar ni punt de comparació amb àlbums anteriors. Per començar, quin nom tan ensopit i poc suggeridor! Molt millor “Ciel! Mes bijoux!”, com havia proposat originalment Hergé. On havien anat a parar els viatges a països llunyans, les persecucions inacabables, els perills trepidants, els escenaris més enllà d’exòtics? Aquí l’aventura quedava totalment diluïda, si no directament negada la seva possibilitat, i la resolució del petit misteri no podia ser més quotidiana i banal. El llibre vaig relegar-lo al calaix dels fracassos; però no hagué de passar gaire temps perquè la meva opinió es girés com un guant (coses d’anar madurant com a lector) i acabés sent, junt amb “L’afer Tornassol”, un dels meus dos cims personals dins de la sèrie, encara que per motius del tot oposats.

Els nostres herois entren a Moulinsart, d'on potser no en sortiran.

Qualsevol lector mínimament perceptiu s’adona que “Les joies de la Castafiore” ha estat creat en unes circumstàncies particularment felices. Hergé ha deixat enrere les seves angoixes culpables, purificades per les neus perpètues del Tibet, i se’n va a viure en alegre pecat amb la jove Fanny. Vol gaudir de la vida i també de la seva feina, i ara el que li ve més de gust és jugar amb les convencions del gènere que l’ha fet famós i dinamitar-lo des de dins, tot defraudant les expectatives del lector habitual.

Per a qui vulgui trobar-los, els senyals són ben a la vista i comencen a la mateixa coberta, on Tintín es posa el dit índex als llavis i sol·licita la nostra somrient complicitat a través de la quarta paret. La teatralitat de l’escena és evident, i la presència de focus i càmeres la corroboren. De fet, l’heroi queda en penombra i tota la lluminària incideix en la diva, autèntic motor del relat, sigui per activa o per passiva.

El robí de la "O" es perd a la versió catalana i castellana de l'obra, que algú m'expliqui el perquè.

I ja que “Les joies de la Castafiore” és l’únic títol de la saga on un personatge femení té un paper coprotagonista, caldrà mencionar la poca presència de femelles a la sèrie, un fet que sempre ha incomodat els assagistes més políticament correctes. Cal dir que el gènere d’aventures, al qual s’adscriu l’obra d’Hergé, ha estat tradicionalment un món masculí, com prova la novel·lística de Jules Verne, amb el que ha estat sovint comparat. En els llibres d’aquest segon l’aparició de la dona, quan es produeix, és merament decorativa, una subtrama amorosa on s’hi posa paradoxalment molt poc de cor. No deixa de ser significatiu que els grans retrats femenins a les aventures de Tintín (l’eclosió tardana de Bianca Castafiore i l’aparició de Peggy Alcázar) es produeixen en el moment que Hergé, desencantat del gènere que ha estat practicant durant trenta anys, comença a experimentar amb els seus mecanismes.

El pinyol de les joies en quatre vinyetes: Antonioni i telèfons blancs.

I en quant a les acusacions de misogínia que si l’imputen al dibuixant, si partim de la base que, llevat de Tintín, tots els personatges d’Hergé presenten un defecte o altre, no crec que Bianca sigui menys adorable que Haddock (però sí menys entranyable), i junts formen una parella còmica irresistible, a l’altura de la de Katherine Hepburn i Cary Grant per exemple. Només cal que substituïu el lleopard per un lloro.

Moi non plus

Sí, estic parlant de “Bringing up baby” (o “La fiera de mi niña”), estic parlant de Howard Hawks, de la més alta expressió de la comèdia i de “Les joies de la Castafiore” també. Joies, per cert, que són més alegries que no pas gemmes. Demà o demà passat una mica més.

Complicated Shadows

“Dark Shadows” (Ombres tenebroses), l’última pel·lícula de Tim Burton es basa en una sèrie americana del mateix títol que es va emetre a la cadena ABC entre els anys 1966 i 1971. Pel que he llegit, es tractava d’un inacabable colobrot de més de mil dos-cents capítols, però amb la inclusió d’elements fantàstics com vampirs, homes llop i zombies. Amb el temps va esdevenir un programa de culte i Johnny Depp, admirador del “Dark Shadows” original, va insistir fins aconseguir que Burton li fes un “remake” cinematogràfic. Si no m’equivoco, aquest serial no va arribar mai a la nostra televisió espanyola, per tant el film acabat d’estrenar no pot jugar amb nosaltres la carta de la nostàlgia i s’ha de defensar exclusivament com a obra independent. Des d’aquesta ignorància, em costa entendre com una pel·lícula de menys de dues hores (i sense cap amenaça de seqüeles) pugui condensar tot l’esperit del mític serial.

“Dark Shadows” comença amb un pròleg situat a mitjans del segle XVIII. El nen Barnabas Collins i els seus papàs s’embarquen a Liverpool amb la intenció de fer les Amèriques. Un cop arribats, les fan, i el senyor Collins (pare) pronuncia un discurset per l’edificació del seu plançó, on l’informa sobre la força de la sang. Aquest tros de la pel·lícula és prescindible: l’únic que aporta és una prova exhibicionista de l’agudesa del guionista (Seth Grahame-Smith), que menciona la sang per avisar-nos que estem a punt de revisitar el tema vampíric.

Quan el nen Barnabas es fa gran, adopta les faccions de Johnny Depp i es dedica a perseguir i magrejar les minyones, però per a la seva desgràcia s’enamora d’una verge cloròtica (interpretada per Bella Heathcote) i provoca el despit d’Angelique Bouchard (Eva Green), una de les criades seduïdes i abandonades, que resulta ser també una bruixa a temps parcial. Angelique provoca el suïcidi de l’estimada de Barnabas i aparca el seu amant reticent a un estat de vampirisme etern, empresonat dins d’un taüt i lligat amb cadenes.

Totes aquestes peripècies ocupen pocs minuts abans dels títols de crèdit, que ens traslladen a l’any 1972, en el moment en el que uns obrers de la construcció desenterren el taüt on jeu Barnabas. El vampir reprendrà aviat contacte successiu amb la seva família, amb una reencarnació de la seva enamorada i amb la descendent de la bruixa que el va condemnar a la immortalitat. D’aquest xoc en resultarà una incòmoda barreja d’amor més enllà de la mort (tipus “Dràcula” de Coppola) i convivència amb família disfuncional, versió sinistra (estil Addams o Munster).

No és un material tremendament original i, sense ser ofensiu, tampoc és memorable; encara que l’últim que necessitàvem ara era una altra pel·lícula de vampirs i a més amb un to tan erràtic. Així, si bé el pròleg és absolutament seriós, l’aparició del vampir del XVIII en ple any 1972 oblida els matisos romàntics i propicia la comèdia de xoc cultural propulsada per un Barnabas que s’expressa amb retòrica antiquada. L’ambientació als anys 70 garanteix un component d’estètica kitsch i proporciona quatre brometes amb els hippies, les làmpades de lava, Barry White i el macramé. Com és norma en aquest tipus de pel·lícules d’entreteniment formulaic, la cosa culmina amb una mascletà d’efectes especials no especialment distingida i, només a l’últim moment, algú recorda el tema de l’amor més fort que la mort i l’afegeix com un pegat final escassament creïble.

El guió no sembla que sàpiga cap a on tirar i de la multitud de personatges presentats poca trama se’n desprèn. Sap greu que dues actrius que sempre m’havien semblat tan seductores com Michelle Pfeiffer o Eva Green, aquí apareguin amb la tensa malaptesa de peixos fora de l’aigua. Helena Bonham Carter i Johnny Depp resulten els més convincents de la funció, potser perquè demostren de forma fefaent que estan enamorats de Burton. També és molt agraït contemplar Christopher Lee en un breu cameo.

El millor Tim Burton és el que infon tendresa en personatges grotescos i macabres; aquí les proporcions del còctel li fallen totalment i, ni prou divertida per ser una comèdia, ni prou seriosa per ser emotiva, es contempla amb més indiferència que glòria, només redimida per algun retorçat disseny de decorats.

Pròleg

CIRCUNSTANCIA ATENUANTE Como esas urracas que, si hemos de creer la leyenda popular (acreditada tanto por una ópera de Rossini como por los libros de Tintín), tienen la manía de acumular en su nido toda una serie de baratijas heterogéneas e inútiles, yo tengo la debilidad de recortar a veces de los periódicos noticias breves cuya disparatada estupidez me parece irresistible.

("La felicidad de los pececillos", Simon Leys)

Un món de metros: Nijni Nóvgorod

La ciutat té un milió i mig d'habitants servits per aquesta línia des de 1985.

Són 17 quilòmetres de recorregut, 13 estacions, tot subterrani.

Veient dissenys tan destralers com aquest m'agafen ganes de plegar. La ciutat antigament coneguda com a Gorki, pel Màxim que allà hi va néixer, fou també lloc de confinament de dissidents polítics. Ara és l'infern on van a parar els dissenyadors dolents. I el logo juraria que l'han plagiat a la nostra Moritz.

Avui som rics

Acababan de salvar a la ciudad con oro más fácilmente de lo que en aquel momento podría haberla salvado cualquier héroe con acero. Pero en realidad no había sido exactamente el oro, ni siquiera la promesa del oro, sino más bien la fantasía del oro, el sueño fabuloso de que el oro estaba ahí, al final del arco iris, y de que seguiría estando ahí eternamente siempre y cuando, por supuesto, uno no se acercase a mirar.

Es lo que se conoce como finanzas.

("Cartas en el asunto", Terry Pratchett)

Si déu vol

Cuando era niño, mis padres y maestros me hablaban de un hombre muy fuerte. Me contaban que podía destruir el mundo. Me contaban que podía levantar montañas. Me contaban que podía abrir el mar. Era importante tener contento a ese hombre. Cuando hacíamos lo que el hombre había ordenado, el hombre estaba contento con nosotros. Estaba tan contento que mataba a todo aquel que nos era hostil. Pero cuando no hacíamos lo que nos ordenaba, entonces no estaba contento con nosotros. Nos odiaba. Había días en que nos odiaba tanto que nos mataba; otros días dejaba que fueran los demás quienes nos mataran. A esos días los llamábamos “festivos”. Durante el Purim, recordábamos que los persas habían intentado matarnos. Durante la Pascua, recordábamos que los egipcios habían intentado matarnos. Durante la Jánuca, recordábamos que los griegos habían intentado matarnos.
—Bendito sea el Señor, rezábamos.

Shalom Auslander va néixer l’any 1970 a una comunitat d’hebreus ultra-ortodoxes de l’estat de Nova York i va rebre una educació tan terrorífica com només una religió monoteista pot proporcionar. Des de llavors lluita endebades per alliberar-se d’aquestes devastadores doctrines i, vist el fracàs, en treu algun profit (en forma de prestigi i dòlars) fent-ne literatura. “Lamentaciones de un prepucio” (Blackie Books, 2010, traducció de Damià Alou) és la crònica personal d’aquesta lluita desigual entre una divinitat implacable i un creient reticent i atemorit.

El relat s’articula en dos temps: el present, on un Shalom auto-exiliat de l’ortodòxia contempla l’arribada imminent del seu primogènit i es pregunta si caldria circumcidar-lo, per no excitar (encara una mica més) la còlera de Jahvé; i el passat, on totes aquestes nefastes supersticions foren inoculades. L’infant Auslander, escolar modèlic, intenta aprendre les cinc classes d’aliments kosher i com identificar-les per no barrejar categories ni el tipus de vaixella amb el qual tractar-les. També es preocupa de les 39 activitats proscrites en un Sàbat (desfer un gelat equival a “cuinar”, prohibició setena; seure sobre la gespa humida pot implicar “tenyir” si la roba és massa clara, prohibició divuitena). Com que les temptacions són cada dia que passa més abundants (tant en forma de carn porcina, com en forma de carn femenina, amb perdó), el protagonista intenta desviar les seves transgressions i traspassar la culpa al seu colèric pare, amb resultats més hilarants que efectius.

El llibre és tan sincer com exagerat: Auslander crea una figura còmica i patètica a partir de les absurditats de l'ortodòxia i, sense buscar l’acudit, aconsegueix que brolli el somriure a partir d’elements ben seriosos.

—Esa Torá huele raro.
—Esa Torá sobrevivió al Holocausto.
—¿Y?
—Pues que le tengas un poco de respeto.
—Apesta.
—Me gustaría saber cómo olerías tú después de un Holocausto.

El judaisme deu de ser l’única religió que ha propiciat un tipus d’humor idiosincràtic. No sé si això és motiu suficient per justificar la seva existència; però aquestes “Lamentaciones de un prepucio” il·lustren de forma ben agradable (i fins i tot divertida) com la fe pot dur-nos pel camí de l’amargura. Recomanable equitativament per a creients i descreguts.

Fi d’etapa

No és cap secret reconèixer que aquest any 2012 s’estila molt el pensament apocal·líptic i, si no hagués estat per les profecies maies, els titulars dels noticiaris (especialment a la seva secció econòmica) ens haurien conduït a idèntica conclusió. Per això no sorprèn que Mario Vargas Llosa pugi a una caixa de fusta (virtual) i amb aires de profeta malastruc proclami la decadència de la nostra cultura tal com la coneixíem a “La civilización del espectáculo” (Alfaguara, 2012), el seu primer títol publicat després de la concessió del Nobel de 2010.

Darrera d’aquesta cita explícita a “La Société du Spectacle” de Guy Debord trobarem un llibre més aviat breu (226 pàgines), on el novel·lista dóna la seva opinió sobre un munt de temes que es podrien considerar culturals en un sentit molt ampli de la paraula i de tots ells arriba a un mateix diagnòstic: la cultura actual és superficial, no té criteri ni una elit que estableixi el canon, la culpa de (gairebé) tot la té el Maig del 68 i qualsevol temps passat… etcètera. Aquest lament sobre el declivi de temps i costums és tan vell com l’existència de la pròpia literatura i, quan el profereix un autor que s’apropa a la vuitantena, sembla inevitable llei de vida.

De totes maneres, fins i tot un Vargas una mica nostàlgic del passat, no deixa de ser un Vargas intel·ligent i que mereix ser llegit, si no per l’originalitat del seu pensament, almenys per la claredat i l’interès de l’exposició. Comparteixo amb ell la sensació de presa de pèl que provoca l’obra d’alguns artistes plàstics actuals, més astuts brokers del concepte que no pas sacsejadors d’emocions. També m’agrada la seva postura orgullosament laica sobre afers complicats com el del vel islàmic.

Entenc menys la seva elegia sobre l’erotisme perdut, sacrificat a l’altar de la present immediatesa pornogràfica. Suposo que el que vol dir-nos és que enyora els temps en els que tenia ganes de follar a tothora (i qui no?) La seva abominació de la classe política actual, que obté els seus mèrits i demèrits per qüestions tan frívoles com Carla Bruni (Sarkozy) o l’exhibició de pectorals (Putin), mostra bé les seves carències, però no les seves causes. Diu Vargas que avui dia només els mediocres es dediquen a la política, perquè les persones brillants poden fer molt més diners sota el paraigües de la iniciativa privada. No sé amb quines estadístiques històriques compta l’escriptor peruà, però jo diria que fins i tot un polític de corrupció tirant a baixa (no crec en els incorruptibles absoluts) podria fer uns bons calerons en jubilar-se.

Però, és clar, a Mario Vargas Llosa el que li molesta és que Harry Potter i Dan Brown es venguin com Sugus de pinya i que tothom aplaudeixi aquest èxit quantitatiu de vendes sense que ningú denuncii les seves mancances qualitatives. I sí, té raó, però no tanta: alta i baixa cultura es barregen aquí, però caldria estudiar en quina proporció. Tot depèn del que vulguem anomenar “cultura”, que la liquadora Bauman ens ho ha posat tot de molt mal definir. Segurament la Rowling guanya per golejada a Proust; però (reconeguem-ho) Proust no va ser, per molt que insisteixin els seus exegetes, un autor popular i possiblement mai no havia estat tan llegit en termes absoluts com avui dia.

Caldrà esperar asseguts i veure què ens prepara el futur. No podem estar d’acord amb l’opinió de Vargas Llosa: no tot el que es publica a la xarxa és infumable i banal (ves, que he de dir!) Però millor que no es faci l’estret, perquè fins i tot ell mateix fa dècades que ha abandonat les interessants audàcies de “La casa verde” o “Conversación en la Catedral” i ha optat per una literatura amb gust de vainilla, competent, però en absolut transgressora. No sé si la distància entre el mag de Hogwarts i “el escribidor” és tan gran com ell es pensa. Mentrestant jo, com Groucho Marx, tinc principis adequats per a cada moment i situació.

Dies sense fum (3)

(30/4/2012) El moment en el qual més trobo a faltar la cigarreta és quan escric. Per què associem l’acte creatiu amb el tabac? Una pausa, un moment de falta d’inspiració, un discurs que no acabava de travar-se convidaven a un xut de nicotina. Res no ho pot substituir i ara els textos se’m travessen com una espina que t’has empassat sense voler. Escric lentament tot avançant sobre el pedregar; em pregunto quan recuperaré la fluïdesa.

(2/5/2012) Disculpeu la generalització, però a les senyores us encanta donar consells i sempre en teniu un a punt de ser utilitzat com a projectil persuasiu quan arriben aquests casos. En Josep, que treballa en un ecosistema eminentment femení, en va ple aquests dies. De consells per deixar de fumar, evidentment (no, no li està resultant fàcil). Que si ho ha fet de la pitjor manera possible, perquè si no disposes d’una crossa terapèutica, fracassaràs quan apareguin els primers embats del “mono”. Que si els xiclets de nicotina o l’acupuntura. Que si el Champix va molt bé, però que el fet que un camió atropelli el teu xicot afavoreix la recaiguda en els vells hàbits…

Totes aquestes opinions parcials, que alimenten tants llibres d’autoajuda, semblen ignorar la diversitat humana i s’han de prendre amb considerables dosis d’escepticisme. L’únic que puc afirmar és que la labilitat de les dietes per aprimar-se confirma la seva manca de base científica i que, allà on es trobin tres dones i un problema, no passaran dos segons abans que una d’elles mencioni l’homeopatia.

(4/5/2012) Em sobren els cendrers. Miro d’amagar-los, però ja no em caben als calaixos. Només deixaré a la vista el marroquí d’argila de la cuina, on deixem els llumins després d’encendre els fogons. Què fer del calaix ple d’encenedors amb els que els estancs havien estat premiant la meva fidelitat durant els darrers mesos? En dec tenir vint o trenta; però és un objecte que fa de mal regalar: sembla que estiguis subvencionant el tabaquisme aliè.

(7/5/2012) Es nota que estic irritable i d’un humor tirant a pèssim?

 
L’apunt del dilluns, que tan amorosament havia preparat, va revelar-se mal documentat a l’últim moment i, com que vam anar al concert de The Magnetic Fields al Club Apolo, no vaig tenir temps ni ganes d’improvisar-ne un altre. Encara avui, m’escudo en aquest diari d’abstinència. A veure si demà poso fil a l’agulla i escric sobre les darreres lectures (Auslander, Vargas Llosa, Pratchett…) I sobre la Castafiore, evidentment.

Dies sense fum (2)

(20/4/2012) Vas pel carrer i l’aroma del tabac t’arriba pertot arreu. Abans, quan eres fumador, no el percebies, el núvol t’envoltava i t’aïllava d’altres sensacions olfactives. Ara, comences a olorar de nou subtileses com el perfum delicat de la tarongina i també la pudor d’un sofà de cuir entresuat. Has descobert que a la ciutat suren microclimes de nicotina que estaries disposat a seguir, com fa l’abella amb un vol de pol·len. Davant d’aquests exhibicionistes del vici (o exhivicionistes) no sabries si agrair-los el detall o denunciar-los per assetjament.

Abans, quan eres fumador, et senties minoria i creies descobrir mirades hostils al teu voltant; ara, per contra, s’han girat les tornes i sembla que el fumar (i el fumar-te) sense miraments siguin esports de masses.

(21/4/2012) Dissabte, dia que per definició no t’és laboral, tot sembla molt més complicat: disposes d’un excés d’hores per moure’t lliurement. Trobes a faltar alguna cosa, el complement -gairebé el premi- que segueix el gest de llevar-se, la monodosi en acabar el croissant de xocolata i abans de fer el primer glop de te, la satisfacció en sortir del restaurant o del cinema. L’aire lliure ja no té cap compensació.

(23/4/2012) Trobo a faltar les sortides al carrer durant la jornada laboral. Fins ara l’excusa era la de fumar una cigarreta. Ara que no la tinc, m’aferro al consell terapèutic de separar-se de la pantalla cada hora o dues per descansar la vista i desentumir les cames. Surto fora i per justificar-me em poso un xiclet a la boca. La masticació d’un tros de goma amb gust de pinya o de menta és una activitat d’una estupidesa equiparable a la de cremar tabac, o així la veig jo davant d’un mirall imaginari.

(26/4/2012) Porto més d’una setmana d’abstinència i encara no ho he comunicat a ningú. Em sorprèn que ni Josep ni la meva germana no ho hagin notat. No sé si prendre-m’ho com una inatenció per part seva o com un detall que, de tant assumit, ja ni es registra.

Avui, finalment per rebre una mica de recolzament públic (o simplement copets a l’esquena), li he dit a en Josep que ja no fumo. No s’ho ha acabat de creure. En el fons l’he fotut, perquè havíem quedat que deixaríem el tabac plegats i ara s’hi veurà obligat encara que no en tingui cap ganes.

Un món de metros: Milà

La xarxa de metro més important d'Itàlia. Inaugurada el 1964.

Tres línies per 2,7 milions d'usuaris.

83 estacions, 70 quilòmetres.

Un disseny tradicional modelat a partir del de Londres (colors bàsics, angles de 45º, distorsió geogràfica, estacions marcades per "ticks"), llàstima de l'excés informatiu.

El país d’on venen els mascles

No és la primera vegada que expresso en veu alta la meva sorpresa sobre com som de diferents països cosins com Itàlia i Espanya en matèria de sexualitat i vida privada i més en concret en la seva consideració de l’homosexualitat i altres tendències que defugen l’heteronormativitat. Sembla que predomina en la societat italiana una actitud que afavoreix l’ocultació del que desafia la norma: tot es considera tolerable sempre que es mantingui entres les quatre parets del dormitori, voler anar més enllà és fer-ne ostentació grollera. Aquesta postura immobilista que impedeix l’accés a uns drets igualitaris gràcies a la invisibilitat dels seus subjectes planta les seves arrels culturals en el temps del feixisme. Fou Mussolini qui refusà dictar lleis per perseguir l’homosexualitat, tot al·legant que a Itàlia els homes són tots molt mascles i lleis com aquesta serien totalment innecessàries. Argument similar han esgrimit dictadors dels cinc continents, des de l’Iran fins a Uganda, passant per Ucraïna o els Emirats, afegint en molts casos la idea xenòfoba que aquests costums perversos provenen de cultures forasteres i colonialistes.

Malgrat l’asseveració mussoliniana, entre 1938 i 1943, centenars d’homosexuals que no havien comès cap delicte foren confinats sense necessitat de judici en petites illes properes a la costa, com les de l’arxipèlag de les Tremiti a la regió de Puglia. Aquesta situació, tan al marge de la legalitat, quedà interrompuda per l’agreujament del conflicte bèl·lic, que obligà a retornar els desterrats a casa seva. Un cop acabada la guerra, les víctimes d’aquests empresonaments il·legals (i a diferència dels presos polítics) no tingueren dret a cap indemnització i només foren reivindicats per alguns militants GLTB, quan a penes quedaven supervivents, a finals del segle XX.

Amb “En Italia son todos machos” (Norma Editorial, 2011), obra del guionista Luca de Santis i la dibuixant Sara Colaone, una vegada més la novel·la gràfica serveix com a element divulgador de fets poc coneguts, quan la Història és a punt de sepultar en l’oblit aquests camps de concentració per a homosexuals. Els seus dibuixos en bitò no estan pas malament. En canvi, l’argument, que combina una entrevista en el present a un dels damnificats amb alguns “flashbacks” de la vida quotidiana a la colònia penitenciària de les Tremiti, és confús en el retrat de les relacions de poder que es podien produir dins del camp i tampoc explicita quin conflicte personal tenen els periodistes que fan l’entrevista amb l’homosexualitat de l’interviuat. No m’ha quedat clar si el guió peca de covard o de massa subtil, però el resultat és una obra amb la que no m’he sentit implicat.

No sé si la dificultat per narrar una història d’aquesta temàtica rau en la falta de costum que té el país per parlar-ne obertament, perquè el fet és que l’afirmació de Mussolini és encara ben viva: a Itàlia no hi ha gais, o en el pitjor dels casos, si n’hi ha, miren de treure-se’ls de sobre. Aquest és el cas del diputat calabrès Elio Vittorio Belcastro que no es talla gens a afirmar:

A Calàbria hi ha poquíssims gais, molt menys dels que hi ha al Nord. L’homosexualitat està molt més estesa per sobre el Po. L’home calabrès, i el meridional en general, vol aparèixer com a home en el veritable sentit de la paraula. És un mascle veritable. 

Des del Nord a Friuli el secretari regional de la Lega Nord, Pietro Fontanini, contraataca:

Aquí creiem en la família natural. (…) hem vist manifestos amb dues persones del mateix sexe que deien que eren típicament friulanes; no, aquestes no són típicament friulanes (…) perquè els infants han de tenir un papà i una mamà que es diguin Giuseppe i Maria, no Giuseppe i Francesco.

Tot aquest sainet podria fer-nos riure, si no ocultés tanta manca d’empatia i tanta misèria moral. Potser al nostre país molts dels avanços en aquest camp han afectat més les formes correctes que la sinceritat de l’íntim sentir de molts. Consolem-nos: seria impensable que fins i tot un polític tan homòfob com Duran i Lleida gosés dir que tots els marietes venen de Cadis i cap ni un de la Catalunya Profunda. Potser no és una gran victòria, però s’han marcat uns límits de decència que ni tan sols aquesta dreta que té elevat un recurs cretàcic contra el matrimoni homosexual gosaria creuar. Fins que s'ho faci mirar, Itàlia té un problema.

Where angels fear to tread (2 de 2)

Òbviament una llibreria virtual no és el millor lloc on anar a “fullejar” llibres. Si no hi entres amb un objectiu determinat, val més que vagis a una de les de tota la vida. Potser el seu destí final serà precisament aquest, el de mostrari on triar, remenar i anotar la referència, per després entrar al portal electrònic i adquirir l’e-book equivalent.

Però, sense tenir cap llibre al cap, vaig intentar pensar en algun títol que em fes gràcia llegir. Per exemple, “Maletes perdudes” d’en Puntí (que, per cert, al Bonpreu el tenen a 9,95€ junt amb els xiclets i les llaminadures, al costat de les caixes). Doncs no, resulta que no, que el llibre d’en Puntí no té versió electrònica, almenys al FNAC. Vaig pensar llavors en els meus deures al club de lectura de Vic: “Anna Karenina” és la novel·la-totxana ideal per dur al Reader. Malauradament hi vaig trobar “Resurrecció”, “La sonata a Kreuzer” i “Hadji Muhrat”, però de l’Anna res de res.

De totes aquestes novel·les del XIX que tenen els drets més que caducats com és el cas d’”Anna Karenina”, a la xarxa se’n pot trobar una versió o altra, sovint en format horrible i traducció no acreditada. També a Amazon es poden trobar versions de solvència molt dubtosa, la més barata a 89 cèntims d’euro era qualificada com a illegible per un parell de comentaristes. Però és clar, per comprar a Amazon et cal disposar d’un Kindle (sorpresa!), que no és el meu cas.

Finalment a “El Corte Inglés” vaig trobar una versió exclusivament electrònica en castellà, editada per EDAF, amb traductor indicat a la coberta (Santos Hervás) i revisió d’una senyora de nom rus (Olga Penzova). Pagar dos euros i mig per un dels cims de la literatura de tots els temps em va semblar una bicoca i, un cop adquirit el costum, fer-me client d’El Corte Inglés, donar les meves dades personals i creditícies, fou una passejada. Perquè el llibre s’instal·lés al meu ordinador també vaig haver de descarregar-me no sé quin programa d’Adobe, però em sembla que això només s’ha de fer una vegada a la vida (fins que canviïn les versions del software, que serà demà passat).

No arribo a entendre perquè una mercaderia tan immaterial es pot trobar a la botiga dels nostres emblemàtics grans magatzems i no figura en canvi al catàleg del FNAC. M’hauria estimat més comprar-me la mítica traducció d’Andreu Nin a Proa, però de moment no la tenen electrificada i, digueu-me català, però pagar 31,10 euros per un quintar de paper, quan per dos euros i mig pots gaudir d’una obra tan lleugera i apanyada, sembla un mal negoci.

I, com a nota anecdòtica, ahir en Miquel m’aconsellava que teclegés a Google el títol del llibre buscat acompanyat de la paraula “pdf”. Ho vaig fer amb l’Anna i el primer resultat que vaig obtenir fou un text que té tot l’aire de ser un treball de classe de la Júlia Costa. Què petit és el món en el qual ens movem els navegants catalans, que ens topem els uns als altres a qualsevol cantonada de l’estepa russa!