Aquari

Darrerament llegeixo sobre peixos a tota hora; o no ben bé, però me’ls trobo sovint als títols dels llibres que llegeixo. Com a “Los peces no cierran los ojos” (Seix Barral i també Bromera) la meva estrena amb el napolità Erri de Luca.

Erri de Luca és un d’aquells escriptors que, allunyats de la torre d’ivori, han estat també homes d’acció: paleta, camioner, alpinista, voluntari a la guerra dels Balcans, activista polític… Sembla que extregui els seus temes de la seva pròpia autobiografia, almenys tot indica que així ho fa en aquest llibret: la crònica en primera persona de l’estiu d’un vailet de deu anys a una illa davant de la costa napolitana. En una edat frontissa entre la infantesa i l’adolescència, el protagonista defuig la companyia dels coetanis, es refugia en la lectura i el tracte amb els pescadors, coneix els primers dilemes morals i l’encant creixent de les noies. Res que no s’hagi escrit moltes altres vegades, però presentat aquí amb una prosa aspra, concisa, amb evident intenció d’estil. Sedueix.

La isla era mano abierta, en septiembre las vides estaban hinchadas, pedían ser recolectadas. El racimo aplastado en la boca, grano a grano, descalzo en la tarde sobre la tierra dichosa por los pasos de un niño: aquello era la más justa de las gracias, no alcanzada por pregaria alguna.

També hi ha peixos a “La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas” del belga Simon Leys (Acantilado, 2011), un recull d’articles de tema literari escrits des d’Austràlia, on aquest especialista de la cultura xinesa fa classe mentre destil·la píndoles de saviesa. Com un Montaigne del segle XXI, Leys enllaça cites i anècdotes de diversos escriptors per articular el seu propi discurs. Ho fa amb tanta brillantor com malícia, sigui per parlar de la vulgaritat de l’èxit, de la veritat de les mentides o de la relació entre art i diners. Com que el talent d’aquest columnista cultural brilla a les distàncies curtes, gairebé aforístiques, res millor que deixar caure algunes mostres aperitives que us en donin una idea.

Cualquiera que, al final de su andadura, tenga la impresión de haber tenido éxito en su vida, es que no debía aspirar muy alto en el punto de partida.

Durante su vida, Edmund Wilson y Gore Vidal devoraron bibliotecas enteras. Que tantas lecturas hayan desembocado finalmente en tan poca sabiduría parece llevar a una conclusión: los libros son esencialmente inútiles. (Uno se lo temía ya un poco, y por otra parte, es por eso por lo que se los ama tanto). 

[Aquí podeu trobar un pica-pica d’exquisideses dels peixets de Leys recollides per Matilde Urbach].