(52) Amor entre les ombres

Obra tèxtil de Carol Taylor

La dona sense nas
sé on va
El vell de l’ull daurat
Tornem, ell i jo
No somriguis
Aquí no ho fem, nena

L’amor entre les ombres
mai va ser difícil de trobar
però de vegades la llum de la lluna
fa bromes al teu cap
L’amor entre les ombres és l’únic que hi ha

Els murmuris que sents
no són dolces beneiteries
Prenguem una altra cervesa
i et diré una cosa
No riguis
Crec que ets bonica…

L’amor entre les ombres
mai va ser difícil de trobar
però de vegades la llum de la lluna
fa bromes al teu cap
L’amor entre les ombres és l’únic que hi ha

Cançó misteriosa que no acabo d’entendre; potser per això és la primera que no he estat capaç de trobar a Youtube.

Retrobaments al Japó

Amélie Nothomb és una escriptora tan uniformement fèrtil que la nostra industria editorial amb prou feines li pot seguir el ritme. Si no m’equivoco, en català tenim pendents els seus tres últims llibres, mentre que en castellà només en són dos. Això vol dir que, si algú vol llegir “La nostalgie heureuse”, la seva darrera obra, de moment només la trobarà en francès.

De la ingent producció d’aquesta autora, els meus favorits són els llibres que parlen de les seves experiències al Japó en dues èpoques importants de la seva vida —”Metafísica dels tubs”, “Estupors i tremolors” i “Ni d’Eva, ni d’Adam”—, per això em congratulo que aquest “La nostàlgia feliç” reincideixi en aquest material. Més en concret, el llibre és la crònica del viatge que la Nothomb va fer l’any passat a Osaka i Tòquio amb un equip de la televisió francesa amb la intenció d’enregistrar un programa que la confrontaria amb escenaris i personatges del passat. Així durant una setmana Amélie visita la seva llar d’infants, la dona que li va fer de segona mare o el xicot amb el que va festejar a les pàgines de “Ni d’Eva, ni d’Adam”; fins i tot té un moment per desviar-se cap a la desolació de Fukushima.

Les coses que li passen en aquest periple són tan sensacionals que, de vegades, semblen mentida. No us perdéssiu la manera com els seus llibres van tornar a ser publicats al Japó després de l’ofensa nacional que va significar “Estupors i tremolors”: l’increïble relat ja val el preu de l’entrada. L’escriptora no ens ho posa fàcil per establir la seva veracitat en començar el llibre amb la frase: “Tot el que hom estima esdevé una ficció”. Sigui veritat o mentida, el llibre m’ha entusiasmat tant per la riquesa de la peripècia com per la perspicàcia d’algunes observacions. Per descomptat el recomano sense reserves, fins i tot a qui no conegui els seus llibres “japonesos” anteriors, encara que millor fer les coses ordenadament. Però com que sóc conscient que el francès cada dia és menys una llengua de lectura en aquestes latituds; per tal que aquest apunt no quedi en una recomanació d’aplicació escassa, us deixo un fragment que explica el sentit del títol i que m’ha semblat molt interessant.

El 4 d’abril l’editor nipó m’ha organitzat una entrevista. La periodista m’espera a l’Institut Francès, junt amb l’admirable Corinne Quentin, la intèrpret francès-japonès més coneguda de Tòquio. Ja no sé per a quin diari treballa aquesta periodista però desborda d’entusiasme: li ha agradat molt “Metafísica dels tubs”, publicat al Japó el novembre de 2011, i m’interroga amb alacritat. Sovint comprenc les seves preguntes sense l’ajuda de Corinne Quentin, i responc amb el meu japonès d’estar per casa; parlo gairebé exclusivament de Nishio-san, un dels personatges principals d’aquesta novel·la. Quan em sento superada, Corinne ve en la meva ajuda. Paro l’orella per aprendre i tinc sorpreses. Per traduir com n’estic de nostàlgica dels anys de jovenesa a Kansai, sento la intèrpret dir nostalgic enlloc de l’adjectiu natsukashii, que considero un dels mots emblemàtics del japonès. 

Després de l’entrevista, al taxi que ens condueix al restaurant reservat per l’editor, intento aclarir-ho amb Corinne. 

 —Natsukashii designa la nostàlgia feliç —em respon—, l’instant on el bell record retorna a la memòria i l’omple de dolçor. Les teves faccions i la teva veu revelaven el teu dolor; es tractava per tant d’una nostàlgia trista, el que no és una noció japonesa. 

A la pregunta de saber si la magdalena de Proust és nostàlgica o natsukashii, ella s’inclina per la segona opció. Proust és un autor nipó.

Ghidorah

Juro que no ho havia escrit a l'agenda impossible que no tinc; però, de sobte, el Japó està omplint la meva vida quotidiana. Mentre escric algun text presentable sobre aquesta contaminació, us deixo amb el monstre-de-tres-caps Ghidorah, enfrontat al seu arxienemic Godzilla. Que us vagi de gust!

L’alienació són els altres

De la figura tràgica de Camille Claudel en vam començar a saber per una pel·lícula de 1988 amb una Isabelle Adjani en la plenitud de la seva bellesa i un Gérard Depardieu (com Auguste Rodin) que encara podia fer papers que no impliquessin carregar menhirs, tot i que ja eren premonitoris (pel costat de l’escultura). Confesso que no l’he vista, però la sospito.

Amb moltes menys tones de glamur arriba ara “Camille Claudel, 1915” de Bruno Dumont, un director totalment desconegut per a mi, encara que amb indubtable personalitat (si no, una actriu amb tant de criteri com Juliette Binoche no l’hagués perseguit fins aconseguir el paper protagonista). Llegeixo que el tal Dumont no sol treballar amb actors professionals i, si necessita un pagès, contracta un pagès per la seva pel·lícula. Justifica la presència de Binoche, perquè el paper de Camille Claudel requeria una artista, cosa que la Binoche és sense discussió.

Deixant de banda aquestes precisions bizantines (i mentre tinc al cap una altra gran interpretació femenina recent, de signe totalment oposat), Juliette Binoche es submergeix amb la cara nua, sense maquillatge, en el drama de l’artista considerada boja pel seu entorn, fins i tot familiar. L’acompanyen algunes persones (no diré actrius) amb seriosos problemes mentals. L’espectacle és dolorós, tant quan contemplem la pura follia, com quan contemplem la desesperació de qui encara no ho és.

El manicomi original de Montdevergues és aquí el monestir de Saint-Paul-de-Mausole, també a la Provença, un escenari privilegiat fins i tot bonic, però on el mestral (igual com fa la tramuntana) actua com element desestabilitzador. La pel·lícula narra a penes tres dies del calvari de l’escultora, mentre espera amb ànsia la visita del seu germà, el cèlebre poeta Paul Claudel, que el guió presenta com un hipòcrita repulsiu i sense ànima. Potser és un retrat injust, però el cert és que Camille va passar els trenta darrers anys de la seva vida internada, sembla que sense que hi haguessin causes objectives que ho justifiquessin.

“Camille Claudel, 1915” és un film auster i dur, no apte per a qui busqui una romantització del personatge o algun mínim signe d’esperança. Juliette Binoche demostra una vegada més la seva gran categoria: està immensa.

(51) La mort de Ferdinand de Saussure

Vaig topar-me amb Ferdinand de Saussure
en una nit com aquesta
Sobre l’amor va dir “No estic segur
ni tan sols de saber el què és
Ni l’entenc ni puc treure conclusions 

És un càstig just
No pots emprar una excavadora
per estudiar les orquídies”, va dir
“Per tant no en sabem res
tu no en saps res
jo no en sé res, sobre l’amor
Però no som res
Tu no ets res
No sóc res sense amor”.

Només sóc un gran compositor
i no un home violent
però vaig perdre les maneres
i vaig disparar Ferdinand
tot cridant, “Està bé i és acceptable
dir que no ho entens
però això va per Holland-Dozier-Holland!”

Les seves darreres paraules foren…
“No en sabem res
tu no en saps res
jo no en sé res, sobre l’amor
Però no som res
Tu no ets res
No sóc res sense amor”.

Música en “loop”, només alterat pel picar de mans a “I’m just a great composer”.

Aquest és sens dubte el moment culminant de “69 Love Songs”, on l’excel·lència de l’escriptura de Merritt (la cançó és perfecta, no m’ho negareu) s’enfronta a la riquesa de les seves interpretacions i significats. Amb tota seguretat no hi havia hagut abans (i raonablement no hi haurà després) una cançó d’amor que ostenti Ferdinand de Saussure al seu títol. El lingüista suís, del qual hauríem d’estar commemorant el primer centenari de la seva mort, va postular el llenguatge no pas com a reflex de la realitat sinó com autèntic creador d’aquesta realitat.

En contrast extrem, Holland-Dozier-Holland foren un trio de compositors negres que proporcionaren a la Tamla Motown dels anys 60 del segle XX un seguit d’èxits sense parió a la Història de la Humanitat que balla. Prengueu nota: “Heat Wave” o “Quicksand” o “Live Wire” de Martha and the Vandellas, “Run, Run, Run” de The Supremes, “Can I get a Witness” de Marvin Gaye, “Where Did Our Love Go” de The Supremes, “Baby, I need your loving” dels Four Tops… 

Es comprèn que el narrador de la cançó es carregui el famós lingüista, que només li respon amb vaguetats sobre la natura de l’amor, i que ho faci en nom de Holland-Dozier-Holland que sí van respondre amb contundència a la qüestió.

Pobra dona rica

“Blue Jasmine”, la collita 2013 de Woody Allen, ha estat rebuda amb admiració (exceptuant Carlos Boyero) pràcticament universal. ¿La millor pel·lícula del director criat a Brooklyn des de “Match Point” / “Sweet and Lowdown” / “Deconstructing Harry”? (Ratlleu el que més us convingui). Segurament no, no i no; però en tot cas una de les seves obres més estranyes i fascinants, tota una sorpresa enmig de la plàcida filmografia que ens estava oferint aquest segle XXI.

En quatre paraules, la història que explica “Blue Jasmine” és la d’una dona acostumada a una vida de luxe i despreocupació a Nova York que d’un dia a l’altre es troba enfonsada en la misèria per culpa dels tripijocs financers del seu marit i es veu obligada a buscar refugi a casa de la seva germana, pura classe obrera de San Francisco. Aquests fets tenen una relació certa amb recents escàndols com el de Bernard Madoff o sigui que podeu afegir a les excepcionalitats del film (en termes de la carrera de Woody Allen) el seu ancoratge a les capçaleres d’actualitat.

La pel·lícula se centra totalment en el personatge de Jasmine, tot intercalant el seu desastrós aterratge a San Francisco amb flash-backs de la seva vida regalada a Nova York. Jasmine és una dona horrible que en el passat ha preferit tancar els ulls per continuar gaudint dels seus privilegis i que ara refusa reconèixer que depèn de la caritat de la seva família més humil, a la qual continua menyspreant. Contemplar la desequilibrada i antipàtica Jasmine no és un espectacle agradable i difícilment aguantaríem “Blue Jasmine” si no fos perquè darrera de la figura de Jasmine està Cate Blanchett en una interpretació que suposa el cim de la seva carrera (fins ara). Potser la justificació és una mica horrible, però seguir la davallada d’aquesta dona en fractura, que tant pot predicar des del púlpit del seu desvarieig, com quedar-se en blanc a mitja frase, és infinitament llaminer.

Per descomptat, el treball de la Blanchett és l’ànima del film, i si l’omets no et queden grans motius per l’entusiasme. La brillant Sally Hawkins, com a vivaç germana “proletària”, és el més proper a un ésser humà que hi trobareu aquí. La resta del repartiment, bàsicament masculí, compleix sense més. Tampoc la fotografia de Javier Aguirresarobe sembla a l’alçada de les nostres altes expectatives. I en quant als coneixements que té Allen sobre la classe obrera semblen una mica vagues. Dubto molt que una caixera de supermercat a San Francisco es pugui permetre un pis tan espaiós (i amb barra lliure de Stolitxnaia) com el de la Hawkins. També m’ha semblat de dubtós gust que un dels pocs moments clarament humorístics sigui una escena d’assetjament sexual.

Però torno a repetir-ho, tot això són pegues menors davant del magnètic espectacle de la Blanchett, sempre a punt de passar-se tres pobles, però sempre frenant a temps. I com que se suposa que Allen dóna indicacions mínimes als seus actors, més mèrits per ella; potser l’Oscar i tot.

L’horitzó recuperat

Se n’ha parlat tant i tan bé del llibre de contes ”A Butxacades” (LaBreu, 2011) de Joan Todó que, en saber que a Laie li presentaven un nou llibre (“L’horitzó primer”, L’Avenç, 2013), hi vaig acudir corrents disposat a que em convencessin de l’excel·lència de l’obra tota d’aquest poeta i narrador nascut a La Sénia (Montsià) l’any 1977. Sobre el paper la cosa no tenia la menor dificultat, perquè els encarregats de dur a terme la cerimònia d’exposició en societat foren dos amigatxos d’en Todó (com són la Sucunza i l’abans-Subal), ben predisposats a deixar-lo pels núvols a canvi d’una fotesa cotitzada en birres o en presentacions futures. Ben conscient que els prescriptors no eren imparcials, vaig assumir el risc, i encara és l’hora que me n’hagi de penedir.

Jo sóc l’Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no em veuen; ni tan sols sospiten que jo existeixi, tot i els cops d’aire que, com una porta mal tancada, s’escolen en forma de contradiccions entre el que dius i el que fas. ¿Qui podria sospitar que allà on només hi veuen un individu bru, més aviat baixet, robust i de celles espeses, en realitat n’hi ha dos? Ara que al teu poble t’han proposat que facis el pregó de les festes majors d’enguany, tasca que sempre s’encomana a un senienc absent, algú que va marxar del poble i ha destacat en el seu camp professional, la gent creurà, quan senti el teu discurs, que les paraules són teves, que ets tu qui parla, que allò ho has pensat tu, que és del teu cap que han sortit les frases que els arriben, malgrat que la teva veu greu, ronca, vacil·lant fins a ofegar-se en un murmuri, els gemecs guturals en què t’atures mentre busques el mot just, sempre convençut que estàs parlant massa fort, la suor tremolosa de les mans, la vibració imperceptible de les cassoletes dels genolls, tot això hauria de posar-los sobre la pista.

Com es pot observar al paràgraf precedent, des de les primeres ratlles s’estableix l’estratègia literària que distingeix entre el Todó escriptor i el Todó membre de la societat civil i, per guarir-se encara més en salut, el llibre es subtitula com a “novel·la”. No és la primera ni la segona vegada que observo com un escrit d’arrels clarament autobiogràfiques s’escuda i s’excusa sota l’etiqueta de la ficció, no sé si per permetre’s  excursions de la veritat o per protegir una intimitat ja perduda. Com si qualsevol matèria explicada —per molta voluntat documental que s’hi interposi— no participi inevitablement del cabdal imparable de la ficció.

“L’horitzó primer” és un llibre fill de la crisi. I qui no ho és a aquestes alçades? Todó havia emigrat fa temps a la Gran Encisera per estudiar Teoria Literària. Todó, ja es veu, té un nul sentit pràctic. Després de treballar en feines tan vulgars com ruïnoses, i de firmar un llibre de contes molt ben considerat, el no tan jove autor decideix buscar refugi econòmic a la casa paterna, mentre redacta el pregó de la festa major que li han sol·licitat com a fruit d’un equívoc. El retrobament amb el poble i els seus costums, la constatació del pas del temps, la sensació d’haver malbaratat part de la vida ocupen els dies de l’escriptor i l’inciten a reviure també anècdotes i històries del passat, sigui de les guerres carlines o de la guerra civil.

Cap al final del llibre es descobreix que “L’horitzó primer” prové d’un encàrrec de la revista “L’Avenç” sobre una sèrie d’estampes de la vida rural. El fet que es tracti d’una feina alimentícia, acceptada en un moment que l’autor no s’hi podia negar, no implica que sigui una obra menor. Es nota que Todó s’hi ha implicat i s’ho ha passat molt bé, tot aprofitant l’ocasió per muscular la seva prosa. Com que no pot ocultar que és un escriptor de raça, el resultat és esplèndid: una barreja equilibrada d’informació i estil sobre una de les zones més oblidades del nostre país, la dels escassos municipis que paren a l’altra banda de l’Ebre.

Fa un mes que van enterrar Ricardo. La tardor ha anat avançant, escurçant els dies, cobrint el cel d’un tel gris, de vegades brut i espès com el plomatge d’una oca, d’altres fi com un llençol vell, esclarissat de massa rentades, i espargit sovint per ventades cada cop més fortes. Algun dia fins i tot s’ha insinuat la pluja, com si el temps jugués amb les esperances dels qui compten que regaran. Esteu a punt d’anar a votar, i el poble és ple de cartells; passen cotxes avisant d’actes, de mítings, i no hi ha dia que no salti alguna notícia pels diaris digitals que llegeixes cada matí, després de donar un cop d’ull a la safata d’entrada, al Facebook, a les animalades que es diuen pel Twitter. La sensació és la d’anar a bord d’un transatlàntic buit, sense tripulació, enmig d’un oceà de boira i mar rúfola, i voltat de passatgers que, per simple inèrcia, segueixen ballant, fent dringar les copes, estirant els temes de conversa com si fossin xiclets. Surts a passejar pels carrers plens de clots, de clapes d’asfalt rosegat per l’erosió, per la humitat, els marges sembrats de llaunes buides i paquets de tabac, els semàfors de la Clotada, que no funcionen; una desídia, un deixar-se dur, ho inunda tot. Una lletjor. No passa cap setmana sense que entrin en alguna casa de camp, per endur-se’n ferralla i vendre-la. De vegades cauen quatre gotes, però s’atura aviat.

Plenament convençut de les dots de Todó, penso continuar d’immediat amb els contes d’”A butxacades”.

Medalla de bronze

Linz és la tercera ciutat més populosa d’Àustria (190.000 habitants aproximadament) i els seus mèrits són més difícils d’harmonitzar amb dignitat que els de Viena, Graz, Salzburg o Innsbruck. Adolf Hitler va néixer a les seves rodalies i sempre guardà amb afecte la intenció de convertir-la en la capital cultural del seu futur Reich. Ni de lluny hi va arribar; però tant Johannes Kepler, com Anton Bruckner, Ludwig Wittgenstein o Claudio Magris han esdevingut còmplices involuntaris o opositors d’aquest deliri.

Monument catòlic i barroc que deu recordar la fi d'alguna plaga

En un nivell més primari, Linz compta amb la companyia sempre agraïda del Danubi (el seu aeroport rep el nom una mica fàcil de “Danubi Blau”) i amb la “Linzer Torte”. El seu ingredient principal, contra el que us hagin pogut dir, no és el gerd sinó la grosella vermella. Apart d’això, les gràcies de Linz —les seves dues catedrals, la plaça major, el modern auditori Bruckner—no justifiquen desviar-se del camí marcat. A l’altra banda del riu, l’Ars Electronica Center és un d’aquells museus interactius tan irritants, on la meitat de les instal·lacions no funciona i l’altra meitat no s’acaba d’entendre.

El Lentos i la possibilitat d'un creuer pel Danubi

S’entén una mica més el museu d’art contemporani Lentos, anomenat així pel nom llatí de la ciutat. Inaugurat el 2003 en un edifici de vidre dels suïssos Weber & Hofer, que de nit queda espectacular il·luminat sobre el riu. La col·lecció consta de noms de primera (des de Klimt i Schiele fins a Oldenburg i Warhol), però no és gaire abundosa. Com a maniobra de distracció, opten per mostrar-la salpebrada de tocs excèntrics: un vídeo post-feminista al costat d’una dona idealitzada de Klimt, un cap asteca enfront d’una icona pop… Lleuger, prescindible.

El més interessant, i amb això està tot dit, és el tramvia que surt de la plaça major i puja a un santuari marià que hi ha dalt de la muntanya. Deixant de banda els tant breus de Lisboa, diuen que aquest és el tram d’adhesió més costerut del món. El turó de 539 metres ofereix molt bones vistes de la vall del Danubi i algunes trampes per a turistes, tant religioses (el santuari) com laiques (el meravellós món dels follets).

L'hotel incomprensible i desequilibrat

Dues nits i un dia sencer a Linz (en un hotel d’aquells moderns que no acabes d’entendre com funcionen) semblen més que suficients. Cal fugir cap a l’enganyosa seguretat de Salzburg.

Sí, allò de “fa, es lejos en inglés”.

Sexe (jove) a Nova York

Marnie, Hannah, Jessa i Shoshana

Les sèries de televisió vénen (i es venen) amb molts gustos i formats, i no sempre cal exigir que assoleixin la genialitat d’uns “Soprano” o un “Breaking Bad”; de vegades una estona de distracció intel·ligent, tot i que imperfecta, pot justificar una cita diària davant de la pantalla. “GIRLS” és aquest tipus de sèrie, lleugera i breu, però amb el seu propi toc d’originalitat xocant. Parlar de “GIRLS”, però, equival a parlar de Lena Dunham, que és la seva creadora, guionista, coproductora, protagonista i directora ocasional. El projecte neix d’una confessada admiració per la clàssica “Sex and the City” i és en certa manera una versió més juvenil (i més excèntrica i menys higiènica) de Carrie Bradshaw i les seves amigues. Segurament això la predestina a un públic femení (o d’homes gais); però no seré jo qui intenti convèncer els homes heteros. Ells s’ho perden!

“GIRLS” gira entorn de quatre amigues dins de la vintena, residents a Nova York (bàsicament entre Brooklyn i Manhattan) i encara amb tota la vida per espatllar. La sèrie ens relata els seus treballs, les seves fatigues, els seus amors i les seves malalties venèries (tret que la distancia de “Sex and the City”). En el primer capítol de la primera temporada, l’aspirant a escriptora Hannah Horvath (Lena Dunham) sopa amb els seus pares, els quals li anuncien que li retiren el suport econòmic. Per guanyar-se la vida haurà de passar per una feina administrativa (on el seu cap paradoxalment li acabarà tocant el cul) i per treballar de cambrera a un cafè mediocre. La seva millor amiga —i companya de pis— Marnie (Allison Williams) és una morena convencionalment guapa i convencionalment pija que treballa de recepcionista a una galeria d’art i que té problemes amb el seu massa comprensiu xicot.

A més hi ha Jessa (Jemima Kirke), la més cosmopolita i bohèmia del grup, sempre a punt de baixar d’un avió que prové de Roma o d’Eivissa, sempre a punt de viure les experiències més extremes, sigui un avortament, una sobredosi o un matrimoni impremeditat. En canvi la seva cosina Shoshanna (Zosia Mamet (sí, la filla del dramaturg David Mamet)), estudiant de matemàtiques, tan voluble i innocent, només té un problema, que és el de prescindir de la virginitat el més aviat possible.

“GIRLS”, com totes les sèries que passen prop de Manhattan, té uns personatges un punt pretensiosos, que inciten a desvetllar els pitjors prejudicis contra el món de la pseudo-bohèmia. Afortunadament la seva estètica (amb una fotografia directament lletja) i una banda sonora plena d’èxits “indie” menors actuen com astringent. Però encara són més eficaços els guions de la Dunham, sempre a la recerca del moment incòmode, entre la vulnerabilitat, la provocació i l’autohumiliació. De fet la seva aparença física (la de la Dunham) —grassona, mal girbada i mancada de tot glamur— ja ha molestat a més d’un espectador que no suporta contemplar dones que defugen l’estereotip.

Les temporades passen en un no res (10 capítols de 25 minuts per cap) i són força divertides, sobretot la segona, que compta amb alguns actors convidats coneguts (Patrick Wilson, Rossana Arquette, Judy Collins, Carol Kane, Bob Balaban...) O almenys es divertida fins que treu les orelles el trastorn obsessiu compulsiu d’Hannah i aquesta es forada el timpà amb un bastonet.

Hi ha aparaulada tercera temporada per gener de 2014. Com que no han tingut temps suficient per marejar la perdiu en excés, suposo que no me la perdré.

El dimoni de les llistes: Springfield

No sé si ho vaig llegir a algun lloc o ho vaig imaginar, però Matt Groening bé podria haver escollit el topònim de Springfield com a pàtria dels seus famosos Simpson gràcies a les seves possibilitats polisèmiques. A Estats Units es poden trobar poblacions de nom Springfield a:

• Alabama
• Arkansas
• California
• Colorado
• Florida
• Georgia
• Idaho
• Illinois
• Indiana
• Kansas
• Kentucky
• Louisiana
• Maine
• Massachusetts
• Michigan
• Minnesota
• Missouri
• Nebraska
• New Hampshire
• New Jersey
• New York
• Ohio
• Oregon
• Pennsylvania
• South Carolina
• South Dakota
• Tennessee
• Texas
• Vermont
• Virginia
• Wisconsin

Encara que el més populós Springfield d’Estats Units és el de Missouri, possiblement la inspiració provingui del d’Oregon, on va créixer Groening.

Al Regne Unit es poden trobar Springfield a Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. A Austràlia n’hi ha cinc, al Canadà sis, dos a Irlanda, un a Nova Zelanda i un a Sud Àfrica.

L’artista contra el món

Ran del meu escrit sobre la present exposició de Pissarro al Caixafòrum, una amiga em recomanà “El fracassat” (Proa, 2013), una novel·la de Martí Domínguez que li havia agradat i que tenia una forta relació amb aquest pintor i amb la seva amistat amb Paul Cézanne. Confesso que no en sabia res ni del llibre ni de l’autor, però per això estan les viquipèdies, així que ara ja sé que en Domínguez és un autor valencià, nascut a Madrid l’any 1966, criat a València (però la seva parla és la d’Algemesí) i que ha guanyat tots els premis haguts i per haver (Andròmina, Crexells, Bertrana, Josep Pla). Pels títols dels seus llibres —”Les confessions del comte de Buffon”, “El secret de Goethe”, “El retorn de Voltaire”— dedueixo que li agrada novel·lar a partir de personatges històrics, cosa que aquest “El fracassat” em confirma.

Perquè el personatge fracassat que s’anuncia a la coberta té les faccions del pintor provençal Paul Cézanne, el més incomprès dels incompresos en una època particularment rica en repudis artístics que esdevindrien vergonyosos per a la posteritat. Paul és fill d’un banquer d’Ais (Aix-en-Provence pels profans) i rep una minsa pensió paterna, clarament insuficient per sustentar la seva amistançada Hortense i el seu fill comú, tots dos mantinguts en secret. Per orgull (però també per un profund coneixement del caràcter del pare), Cézanne es resisteix a revelar les novetats de la seva situació familiar.

Apart d’això, també hi ha a la trama del llibre la lluita d’aquella colla de pintors —anomenats impressionistes— per fer-se un lloc al món, amb una empenta mig revolucionària, mig romàntica que avui dia sembla definitivament perduda en els seus homòlegs del present. Hi figuren des de la presència gairebé paterna de Camille Pissarro, fins la presència gairebé filial de Paul Gauguin. Entremig trobareu actors famosos com Edgar Degas, Claude Monet o Pierre-Auguste Renoir, secundaris amb frase com el doctor Gachet (immortalitzat per Van Gogh) i noms gairebé oblidats per la història com el del malgirbat Achille Emperaire o el d’Armand Guillaumin, digne impressionista de segona.

Tot plegat no dóna per a gaire matèria dramàtica, encara que sí que ofereix dos motius de reflexió. El primer es refereix a la poca importància que la integritat artística té en el nostre present, on el cinisme i el negoci s’ha cruspit quasi qualsevol capacitat de redempció. El segon hauria de mencionar com d’avançat fou Cézanne en relació al seu temps. No és d’estranyar que no l’entenguessin o directament l’odiessin els de la plana major dels impressionistes. És per això que se l’anomena post-impressionista.

L’estil de Domínguez m’ha causat molt bona impressió: es elegant, clar i fa de molt bon llegir:

Mentre Paul caminava per aquell camí que conduïa a la casa pairal, va pensar que son pare mai no havia desaprofitat cap negoci, i que durant un temps va llogar la planta baixa a un comerciant de verdures, un majorista que la va emprar com a magatzem. Aquella planta baixa havia estat decorada per Paul, en un dels seus primers treballs: uns frescs sobre les quatre estacions, seguint els passos de Poussin, un tempteig pictòric, amb unes dones de positures amanerades, d’un manierisme pur i feliç. Durant un temps varen conviure aquelles obres amb tots aquells traginers que duien enciams, cols, bledes i tomaques, alls porros, patates, cebes i tota mena de fruita. Paul va respirar amb gust la flaire de terra banyada, resultat d’un xàfec primaveral, i aquella olor li va dur un nou reguitzell de records: les seues passejades pels voltants, les seues esperances com a pintor. Al Jas de Bouffan hi havia el bressol del seu art, allí s’iniciava tot. Feia quasi tres anys que no tornava als seus orígens, i ara, ja en aquella recta final, en aquell camí de terra blanquinosa que conduïa a sa casa, a la casa del pare, sentia una mescla d’inquietud i emoció. Els castanyers havien tret les seues fulles tendres i eren florits, les mallerengues refilaven, i fins i tot una cigala iniciava el seu cant, després d’aquell xàfec de final de maig, un cant frenètic i sincopat. Eren a les portes de l’estiu, en uns pocs dies la calor seria intensa i el cant de les cigales ho encobeiria tot. La vida renaixia i la Provença aquells dies presentava la seua millor cara: al fons del paisatge, la muntanya de Santa Victòria tancant la panoràmica, com una massa violàcia, pur magma geològic, dors de la balena solcant la mar de ceps, blaus de sofre.

En canvi em convenç molt menys la seva traça narrativa i és que em fa molta mania aquests diàlegs on els interlocutors es diuen coses que ja coneixen amb l’únic objecte d’informar el lector. Però el pitjor que puc dir d’”El fracassat” és que, més que una novel·la, m’ha semblat un seguit d’estampes de la vida bohèmia i com a tals m’han suscitat un interès molt limitat. Que m’he avorrit força, vaja.

(50) Guitarra acústica

Guitarra acústica, faré de tu una estrella
La teva imatge es coneixerà pertot arreu
Guitarra acústica, tindràs el teu propi cotxe
Però fes que torni la meva xicota
Sempre li va agradar el so de les teves cordes
Li vas fer pensar que potser jo no era tan ruca
Acostuma a desmaiar-se quan sent la bateria
perquè li agrada el folk
toca doncs i potser tornarà.

Guitarra acústica, què bonica ets
amb les teves incrustacions de mareperla
Sigues una bona guitarra i arribaràs lluny
però fes que torni la meva xicota
Sempre deia que tu eres l’única
que podia fer-li moure el seu preciós culet
Tu comprens d’on procedeix
cosa que jo no sé
si no, no hauria marxat

Guitarra acústica, si creus que el meu estil és massa dur
pensa que podries haver pertangut a Steve Earle
o a Charo o a Gwar
Et podria vendre demà
O sigui que fes que la meva xicota torni
Millor que facis que la meva xicota torni

Claudia Gonson implora, via una balada folk, que la seva guitarra l’ajudi a recuperar l’amor. Els instruments musicals compten amb una extensa tradició com a eines de seducció; l’única particularitat del cas seria el seu caràcter lesbià.

Steve Earle (Virgínia, 1955) és un cantautor country força combatiu que es va significar amb la seva posició contrària a George Bush i la guerra d’Iraq. Recentment ha diversificat la seva oferta escrivint una novel·la (“No sortiré viu d’aquest món”) i actuant a sèries de televisió com “The Wire” o “Treme”. Ha estat casat set vegades amb sis dones diferents.

Charo (Baeza) és una artista d’origen murcià que de joveneta va estar casada amb Xavier Cugat. Experta guitarrista, tant en el terreny clàssic com el flamenc (assegura haver estat alumna d’Andrés Segovia), és més reconeguda per la seva figura excessiva i la seva expressió “cuchi-cuchi”, que li ha assegurat un lloc permanent entre la fauna de Las Vegas.

Gwar és una banda satírica de heavy metal fundada a Virgínia el 1984.

Serendipitat (nivell bàsic) (II)

Casualment passo per la Sala Vinçon que no sé perquè pensava que l’havien tancat definitivament. Em trobo amb una espectacular exposició de làmpades del dissenyador Álvaro Catalán de Ocón (Madrid, 1975). Es tracta d’un projecte sorgit a Bogotà amb el propòsit de reaprofitar les ampolles de plàstic PET llençades a l’Amazonas i que acaben contaminant l’oceà. La idea es respectar el tap, el broc i la part superior de l’envàs per donar suport als elements elèctrics del llum, mentre que el cos de la botella es talla a tires i s’utilitza com a base per teixir la pantalla multicolor. El conjunt dels 99 llums de l’exposició és una veritable alegria visual. Fins el 23 de novembre.

I ara, en un context totalment diferent i fins i tot oposat. Algú reconeix aquesta escultura i sabria dir-me a quina plaça barcelonina es troba? Jo no hauria estat capaç de dir-ho fins dilluns passat.

Efectivament, és tracta de la plaça d’Islàndia al barri de Navas, un triangle no gaire generós que els carrers Palència, Bofarull i Espronceda limiten. La font, de grandària bastant abusiva, és un disseny dels arquitectes Carme Fiol i Andreu Sarriola i intenta reflectir simbòlicament l’illa que dóna nom a la plaça. Així, les cinc plaques metàl·liques que voregen l’estany central representen les seves cinc cascades més importants, mentre que un guèiser de freqüència i altura imprevisibles (tal com actuen els guèisers de debò) s’enfila fins a un màxim de 18 metres sobre els peus de l’espectador. El monument fou inaugurat l’any 1995 per qui era llavors el nostre alcalde, Pasqual Maragall, i comptà amb la presència de la Presidenta d’Islàndia Vigdis Finnbogadottir, vinguda exclusivament per la celebració.

Tot buscant informació a la xarxa sobre aquesta plaça, he descobert un concepte que no coneixia i (a risc de passar per un passerell) el repetiré aquí, i aquest concepte és el del “geocaching”. Sembla que ho va inventar un tal Dave Ulmer d’Oregon la primavera de l’any 2000. La cosa, pel poc que he entès, consisteix a descarregar-se una aplicació que t’ofereix unes coordenades les quals, mitjançant el GPS, t’ajudarà a descobrir l’indret secret on s’amaga un contenidor o “cache” (o “tupper” de plàstic) ple de secrets sentimentals i amb un quadern de bitàcola en el qual has de deixar la teva firma com a prova i testimoni.

Si esmento aquesta caça del tresor és perquè acabo de descobrir que a la plaça d’Islàndia hi havia un d’aquests punts d’acollida de freakies. I, si parlo en passat, és perquè (llegeixo) degut a unes obres (“por que estamos montando un Mercadona nuevo”(sic)), la capseta de rampoines i souvenirs ha sigut temporalment retirada.

Però no patiu. Tornarà, com tot torna.

Serendipitat (nivell bàsic) (I)

Els meus passeigs actuals (per la ciutat/per la xarxa) s’han vist desproveïts de tota urgència i puc permetre’m el luxe de badar i de perdre el temps, d’aturar-me i mirar amunt per descobrir les meravelles que despunten més enllà de les cornises. Amb parsimònia fico el nas allà on m’abelleix amb una mirada analítica que contempla tant autòctons com forasters, tot intentant adoptar el seu punt de vista sobre el paisatge. El mateix barri (posem que el de Sant Pere) apareixerà curiós, hostil, pintoresc, familiar, invisible, segons qui se’l mira.

Si mai abans havia entrat a l’església de Sant Pere de les Puel·les, ja ho havia oblidat. Per ser una de les més antigues de Barcelona, ni l’interior ni la façana causen cap impressió, potser per culpa d’una molt forassenyada restauració de principis del segle XX. Totes les parets de la nau estan ocupades per panells didàctics que relaten la cronologia de la història de la humanitat des d’una perspectiva decididament cristiana. M’entretinc llegint els noms dels successius papes (n’hauré de fer un “dimoni de les llistes”). Constato que un matí d’entre setmana hi ha dues o tres senyores que resen. Em pregunto si ho fan per agrair favors rebuts, per pidolar-ne de futurs o simplement per passar la ITV d’obligat compliment catòlic. De passada, descobreixo l’existència del carrer de Lluís el Piadós i l’intrigant dèdal del passatge Hort dels Velluters.

Passo d'esquitllentes prop del Mercat de Santa Caterina, que va ser el mercat de capçalera durant gran part de la nostra vida de família. [Allau pren nota i promet dedicar-li un apunt a l’edifici anterior a Miralles i Tagliabue].

Més tard ajudo àvia i nét —com m’agrada esdevenir un servei públic improvisat!— a trobar l’elusiu número tres del carrer de Capellans. La veritat és que no resulta fàcil, perquè aquest carrer fa més ziga-zagues de les que un carrer se suposa que ha de fer. L’anciana, que deu sortir rarament de la seva reserva al nord de la Diagonal, murmura: “¡Qué poco me gusta andar por estos barrios!”. Com si estiguéssim passejant pel cor del Bronx i no a quatre passes de la façana de la catedral.

Finalment descobreixo que estan buscant la nova seu de “El Palacio del Juguete”, la llegendària i lúdica botiga que va sobreviure 78 anys al carrer dels Arcs i que, per culpa de l’extinció dels lloguers de renda antiga que assola Ciutat Vella, s’ha vist obligada a traslladar-se al carrer del darrera. El restaurant italià Da Greco, inenarrable i suspecta presència dels Jardinets (espriuencs) de Gràcia, ha hagut de fer una maniobra similar per saltar al molt més discret carrer de Santa Teresa (número 10).

Entro al col·legi d’arquitectes, aquell edifici tan modern que tota la (meva) vida ha estat decorat per uns grafismes populars i picassians. Sotmesos a la rampant pressió turística, el col·legi ha muntat una botiga de souvenirs força digna. No compro res, però observo el terra de la botiga: una visió zenital del centre de Barcelona. Google Earth i tot això. Em costa una mica adaptar-m’hi, però finalment reconec la vista d’ocell de casa meva i el seu canyís gris. En aquell moment no hi havia cap roba estesa a l'estenedor.

El so del clixé

Des de fa temps/anys tinc problemes d’acceptació amb l’estonià Arvo Pärt, indubtablement un dels músics més estimats de la seva generació (va néixer el 1935 i bona part dels seus contemporanis ja són morts, o sigui que potser no té tant de mèrit). La seva imatge de marca (entre personatge de Dovstoievsky i col·lega de la Mare Teresa de Calcuta) no podria causar-me més repulsió; però cal reconèixer-li que les actituds minimalistes (sigui per ascetisme o per gasiveria) tenen més bona premsa i més possibilitats d’acomodament estètic al món contemporani que els densos empatxos wagnerians d’un compositor com ara… Richard Wagner. Per exemple.

Fa ben poc, ser un exiliat del comunisme conferia mèrits afegits: Pärt ho va fer l’any 1980 i s’instal·là a Viena amb la dona i els fills. Ignoro si en aquesta estranya borsa dels valors culturals el fet de passar del luteranisme a la fe ortodoxa russa ofereix algun avantatge suplementari; però en la seva faceta de minimalista místic s’ha guanyat l’estima de pràcticament tothom.

El seu tersament dramàtic “Cantus” a la memòria de Benjamin Britten és amb tota justícia al capdamunt d’aquest “hit parade” tan particular de les seves obres. Però també agrada molt el “Fratres” (sobretot si Gidon Kremer hi intervé) i recordo amb molt d’afecte una sessió televisiva al pis del carrer Bailén on coincidiren en bona harmonia la meva germana Anna, la Joana d’Arc de Dreyer i la “Passio” de Pärt.

Però l’obra, sinó més popular, sí sens dubte la més sobreexplotada és “Spiegel im Spiegel”, un duet per a piano i violí [hi ha versions per altres parelles d’instruments]escrit l’any 1978 i dedicat al violinista Vladimir Spivakov. El títol que es podria traduir com a “Mirall(s) en el mirall” evoca la simetria de la seva estructura, on l’instrument de corda torna una vegada i una altra a la nota “la” central, mentre el piano dibuixa sèries de tríades sobre la tònica.

La particularitat més interessant d’aquesta peça és que s’ha utilitzat un munt de vegades com a banda sonora tant en espectacles de teatre i de dansa com en programes de televisió o al cinema. L’aparició més antiga que li he trobat és al ballet de John Neumeier “Othello” (1985) i la més recent a l’episodi 534 dels Simpsons emès el 10 de novembre de 2013, o sigui diumenge passat. Wikipèdia cita per exemple les següents pel·lícules (algunes prou conegudes) que han incorregut en la falta d’originalitat d’incloure “Spiegel im Spiegel” en el seu metratge:

• “Mother Night” (1996) de Keith Gordon, adaptació de la novel·la homònima de Kurt Vonnegut. Protagonitzada per Nick Nolte i Alan Arkin.
• “Wit” (2001) de Mike Nichols, on Emma Thompson fa de malalta de càncer d’ovaris, el mateix paper que va fer Rosa Maria Sardà als escenaris.
• “Éloge de l’amour” (2001) de Jean-Luc Godard.
• “Swept Away” (2002) de Guy Ritchie, aquella pel·lícula infausta on Madonna (dirigida pel seu marit de llavors) naufragava en tots els sentits.
• “Soldados de Salamina” (2002) de David Trueba, on el protagonista de la novel·la de Cercas canviava de sexe i tenia les faccions d’Ariadna Gil. Malgrat la relació sentimental entre director i protagonista, el resultat fou millor que en el cas precedent.
• “Heaven” (2002) de Tom Twyker, amb Cate Blanchett, Giovanni Ribisi i guió de Krzysztof Kieslowsky (poca conya!)
• “Gerry” (2002) un film mig improvisat de Gus Van Sant, amb Matt Damon i Casey Affleck.
• “Touching the Void” (2003) de Kevin MacDonald. Documental d’escalada ambientat als Andes del Perú.
• “Dear Frankie” (2004) de Shona Auerbach. Ignot drama britànic protagonitzat per Emily Mortimer i Gerard Butler.
• “Elegy” (2008) d’Isabel Coixet, basada en una novel·la de Philip Roth (però no en la que es titula “Elegy”). Hi surten Sir Ben Kingsley i Penélope Cruz.
• “This Must Be the Place” (2011), aquella marcianada de Paolo Sorrentino amb Sean Penn i la seva perruca fregida.
• Un dels tràilers de “Gravity” (2013) d’Alfonso Cuarón, encara a la cartellera.
• “About Time” (2013) de Richard Curtis, amb Domhnall Gleeson, Rachel McAdams i Bill Nighy. Crec que continua a la cartellera com “Una cuestión de tiempo”: una opció simpàtica per passar l’estona.
• “The East” (2013), una d’espies dirigida per Zal Batmanglij amb Alexander Skarsgard, Ellen Page i Patricia Clarkson. Encara no l’han estrenada aquí.

D’acord, és una composició molt bonica i, gràcies al seu minimalisme, és fàcil investir-la del sentiment que cadascú hi vulgui trobar, però potser està en greu perill de morir d’èxit (el mateix que li passa ara mateix a l’”Hallellujah” de Leonard Cohen i les seves innombrables versions). Seria saludable establir una moratòria: prohibir “Spiegel im Spiegel” durant els propers vint-i-cinc anys i després només permetre el seu ús com a cita irònica.

Abans que arribi aquest moment i, propulsat per la meva sempre didàctica dèria, us deixo amb una versió híbrida del duet. Lura Johnson toca el piano, Peter Minkler, la viola, Alfonso Cuarón posa les imatges de la primera part.

El nou ordre amorós

Eduardo Mendicutti (Sanlúcar de Barrameda, 1948) fa prop de quaranta anys que redacta la crònica social i sentimental de l’homosexual ibèric en democràcia. La seva última novel·la “Otra vida para vivirla contigo” (Tusquets, 2013), superada una reticència inicial m’ha semblat un dels seus llibres més rodons i intel·ligents.

El protagonista, un escriptor madur que viu a Madrid, estableix una relació amb un jove regidor socialista d’un municipi gadità. A les lògiques dificultats per mantenir la continuïtat d’un inici prometedor a tants quilòmetres de distància, s’hi afegiran els obstacles del dia a dia, donat que el jove polític sembla tenir més activitats i pretendents del que qualsevol humà podria suportar. L’aparició del passat en forma de proposta matrimonial acabarà de complicar les coses, tot dibuixant un triangle de futur més que dubtós, molt a l’altura dels nostres temps on l’adulteri ja no és el que era:

—Los maricones de antes no éramos así, joder. Los maricones de antes éramos siempre desordenados, promiscuos, comíamos cualquier cosa a deshoras, no nos quedábamos en casa por la noche, ni amarrados, la familia era fundamentalmente un coñazo y, encima, entre nosotros no podíamos ser adúlteros.
—Me temo, cariño —me dijo ella—, que ya no tienes edad para ser un maricón de los de antes.

Com veieu, Mendicutti comenta amb humor els riscos de la “normalització” homosexual, així com les servituds de fer-se gran. Passen per aquestes pàgines crítiques poc velades a la correcció política, a les noves formes de relació que ens imposa la tecnologia (hi trobareu correu electrònic, molt FB, molt whatsapp i molta premsa digital) i també a la maledicència:

Esta es una novela escrita por la maledicencia. La gente es capaz de endosarle a cualquiera otra vida a fuerza de habladurías, chismorreos, cotilleos, difamaciones, calumnias. Y la verdad es que esa vida inventada por las malas lenguas puede llegar a ser muy desagradable, pero también muy entretenida, muy intrigante, muy emocionante.

Pel to d’aquest aclariment final, es diria que l’autor ha patit en carn pròpia aquesta maledicència i seria fàcil identificar-lo amb el protagonista. De fet, hi ha moltes coincidències entre l’un i l’altre: edat, professió, poble natal, ciutat on viu… La fictícia novel·lista Paloma Guillen a penes oculta la molt real Almudena Grandes, bona amiga de Mendicutti (i pel fet de fer-la sortir a la novel·la, li va dedicar una columna enfervorida a EL PAÍS). També, segons llegeixo a la Wikipedia, “Eduardo Mendicutti tiene una plaza en su honor en su ciudad natal, Sanlúcar de Barrameda, donde también apadrinó la "Glorieta de la Igualdad Social", aportando un manifiesto pro-igualdad grabado en el monolito que alberga dicha Glorieta junto a otro monumento”, detalls aquests que coincideixen punt per punt amb el que s’explica a la novel·la.
 

Però seria un error interpretar-ho com una ficció en clau de realitat, perquè el novel·lista juga precisament amb la nostra credulitat a partir d’un narrador poc fiable. ¿Ens trobem davant d’una gran història d’amor que supera totes les dificultats o tot plegat es redueix a la lectura errònia i interessada d’un rebuig?

I, per si el que té “Otra vida para vivirla contigo” de saviesa narrativa, de perspicàcia social, de sofisticada ambigüitat, no fos suficient, s’hi podria afegir la seva inimitable gràcia (barreja de tradició “marica” —aquelles amigues viperines de malnom la Bipolar o la Standard’s & Poor, aquelles lletres de bolero o de ranchera— i d’estirabot contemporani). Ja sé que toca dir que Mendicutti no és un esplèndid escriptor de novel·les gais, sinó un escriptor gai d’esplèndides novel·les; però la veritat és que, si el lector entén, s’ho passa el doble de bé.

—Ernesto Méndez te va a gustar. Pero tú no eres su tipo. Ernesto Méndez siempre ha tenido novios raros.
¿Raros? He tenido novios eslavos, novios brasileños, novios chaperos, novios chulos de putas, novios delincuentes, novios culturistas, novios estrípers, novios seminaristas, novios casados —casados con mujeres, eso sí— y hasta un novio cuarenta años mayor que yo y vicepresidente de una multinacional norteamericana de seguros, pero ¿novios raros? Raro, Víctor Ramírez, que era concejal socialista.

Les gràcies de Graz (i 3)

A la consideració de la Ciutat Vella de Graz com a membre del patrimoni protegit de la UNESCO s’hi va afegir l’any 2010 el palau d’Eggenberg que es troba als seus afores. La gràcia és que s’hi pot anar en tramvia, perquè en aquestes capitals austríaques fas dues passes i ja et trobes enmig del camp. Eggenberg és presentat com el conjunt barroc més important d’Estíria i diuen que va ser inspirat per l’Escorial. La veritat és que ho dissimula prou bé, perquè aquest palau ni enfarfega ni aclapara i es podria qualificar fins i tot d’agradable.

La visita guiada, exclusiva pel molt minoritari grup dels turistes que no entenem gaire l’alemany, ens passeja per la corrua de sales de la planta noble, totes profusament decorades amb frescos, amb menció especial a la sala dels planetes, on Hans Adam Weissenkircher va pintar un cicle que representa els quatre elements, els dotze signes del Zodíac i els set planetes que es coneixien a l’època. La sala s’utilitza actualment per a fer concerts de música clàssica (una obvietat que es podria aplicar a qualsevol recinte tancat sobre territori austríac).

En el mateix edifici hi ha un museu d’art religiós amb obres que van des del romànic fins el barroc. La col·lecció és bona, però no sensacional, i està disposada de forma molt professional. El parc que envolta el palau també val la pena, encara que el “Jardí Planetari”, amb tots els seus parterres simbòlics, soni millor en teoria que sobre el terreny. En un dels extrems del recinte hi ha un museu arqueològic bastant enrotllat. La seva peça més important és el Carro Sagrat de Strettweg (un Dinky-Toy de bronze del segle VI abans de Crist).

Encabat, prenem el tramvia i passem a l’altre extrem de la ciutat i de la línia, on hi ha un museu del tram i un santuari marià barroc: el paradigma del país.

Rentat de baixos

“Servicio completo” (Anagrama, 2013) hauria de ser en teoria la prolongació encara amb menys prejudicis (ja en ple i descarat segle XXI) dels clàssics “Hollywood Babylon” (1 i 2) del cineasta experimental Kenneth Anger (a Tusquets), llibres que repassaven amb dubtós rigor documental les històries més escabroses del Hollywood de l’època dita daurada. El volum que ara m’ocupa el firma un tal Scotty Bowers, i en lletra més xiqueta Lionel Friedberg; això vol dir que l’escassa qualitat literària que hi trobareu és responsabilitat del “negre” Friedberg, mentre que en Bowers s’ha ocupat exclusivament de les revelacions escandaloses i les coartades morals.

La principal diferència amb Anger és que Bowers parla en primera persona per donar-nos a entendre que tot el que ens relata ho ha viscut. La seva història comença a una granja d’Illinois, on als nou anys té una relació sexual amb un granger veí; continua a Chicago on, encara adolescent, es compadeix d’un mossèn catòlic que va calent. Ran d’aquesta bona obra, tots els capellans de la ciutat formen una filera per rebre un similar tractament consolador. Després del parèntesi de la Segona Guerra Mundial, el nostre heroi s’instal·la a Hollywood i comença a treballar en una benzinera.

Gràcies a la seva agradable aparença, a la seva manca d’escrúpols i a una certa capacitat d’iniciativa, aviat esdevé l’alcavot de referència entre la flor i la nata del món del cinema. Scottie, que es presenta sempre com una ànima desinteressada, que tot ho fa pel benestar del proïsme, no treu cap benefici de les seves maniobres de proxenetisme (a menys que el seu propi cos hi estigui involucrat), ni es permet jutjar ningú per les seves parafílies sexuals. Així va coneixent, més en sentit bíblic que en cap altre sentit, una llista impressionant de celebritats, els quals (catre mitjançant) invariablement esdevenen amics per a tota la vida. De fet, Bowers només parla malament de James Dean i Montgomery Clift, perquè no van ser mai els seus clients (i de Roddy MacDowall, que ho va ser, però després li negà la salutació).

Per les pàgines d’aquest “Servicio completo” desfilen, tot fent bandera de les seves misèries sexuals, des de Walter Pidgeon a Rock Hudson, de George Cukor a Katherine Hepburn, de Charles Laughton a Elsa Lanchester, de Tyrone Power a Errol Flynn, de Cary Grant a Randolph Scott. La majoria d’ells ja comptaven amb abundant material bibliogràfic sobre les seves suposades perversions, encara que l’amic Bowers sempre troba una manera més desagradable de presentar-les. O d’inventar-se’n de noves. Descobrirem així que els ducs de Windsor es van casar (i que Eduard va abdicar), perquè els dos membres de la parella eren homosexuals i aquell matrimoni era l’única via per escapar amb hedonisme de les servituds de la corona. Amb la mateixa intenció iconoclàstica se’ns revelarà que Spencer Tracy mai no va estar enamorat de Katherine Hepburn i que, un cop ben torrat per una sobredosi de “scotch”, es lliurava a un homoerotisme d’estar per casa.

I no content de fer favors d’entrecuix, el paio estava sempre disposat a ajudar els amics en els més diversos menesters, fos per donar idees d’interiorisme, ajudar a allotjar els Beatles o assessorar el doctor Alfred Kinsey en la redacció del seu famós informe. Almenys això és el que afirma Scotty Bowers (i Lionel Friedberg transcriu). Desafortunadament, absolutament tots els protagonistes d’aquest safareig fa anys que són morts i enterrats, o sigui que difícilment ningú ho desmentirà. No queda clar si Bowers és un fantasejador sense escrúpols o un ingenu que no s’adona de la magnitud del que relata. El que sé de cert és que exposa els abusos sexuals als que va estar sotmès com si es tractés de gestos de bona voluntat, que descriu l’estat de postergació al qual va sotmetre la seva dona i la seva filla amb molt lleu penediment i que no es talla a l’hora de presentar suposats amics sota la llum més deplorable (no us perdéssiu els innecessaris “últims dies de William Holden”).

Un cop acabada la lectura tingueu per segur que qualsevol estrella admirada que aparegui a les seves pàgines us semblarà més bruta, degradada i indigna de la vostra admiració. L’única justificació per llegir aquest llibre depriment i patètic, sense gota d’enginy (i que Roman Gubern ha tingut els collons de prologar), és la del pur, vell i conegut “morbo”. No conté índex onomàstic, o sigui que per descobrir on es parla de les curioses fílies de Vincent Price (per citar alguna cosa a l’atzar) caldrà pentinar les seves pàgines com a penitència.