divendres, 15 de novembre de 2013

Serendipitat (nivell bàsic) (I)

Els meus passeigs actuals (per la ciutat/per la xarxa) s’han vist desproveïts de tota urgència i puc permetre’m el luxe de badar i de perdre el temps, d’aturar-me i mirar amunt per descobrir les meravelles que despunten més enllà de les cornises. Amb parsimònia fico el nas allà on m’abelleix amb una mirada analítica que contempla tant autòctons com forasters, tot intentant adoptar el seu punt de vista sobre el paisatge. El mateix barri (posem que el de Sant Pere) apareixerà curiós, hostil, pintoresc, familiar, invisible, segons qui se’l mira.

Si mai abans havia entrat a l’església de Sant Pere de les Puel·les, ja ho havia oblidat. Per ser una de les més antigues de Barcelona, ni l’interior ni la façana causen cap impressió, potser per culpa d’una molt forassenyada restauració de principis del segle XX. Totes les parets de la nau estan ocupades per panells didàctics que relaten la cronologia de la història de la humanitat des d’una perspectiva decididament cristiana. M’entretinc llegint els noms dels successius papes (n’hauré de fer un “dimoni de les llistes”). Constato que un matí d’entre setmana hi ha dues o tres senyores que resen. Em pregunto si ho fan per agrair favors rebuts, per pidolar-ne de futurs o simplement per passar la ITV d’obligat compliment catòlic. De passada, descobreixo l’existència del carrer de Lluís el Piadós i l’intrigant dèdal del passatge Hort dels Velluters.

Passo d'esquitllentes prop del Mercat de Santa Caterina, que va ser el mercat de capçalera durant gran part de la nostra vida de família. [Allau pren nota i promet dedicar-li un apunt a l’edifici anterior a Miralles i Tagliabue].

Més tard ajudo àvia i nét —com m’agrada esdevenir un servei públic improvisat!— a trobar l’elusiu número tres del carrer de Capellans. La veritat és que no resulta fàcil, perquè aquest carrer fa més ziga-zagues de les que un carrer se suposa que ha de fer. L’anciana, que deu sortir rarament de la seva reserva al nord de la Diagonal, murmura: “¡Qué poco me gusta andar por estos barrios!”. Com si estiguéssim passejant pel cor del Bronx i no a quatre passes de la façana de la catedral.

Finalment descobreixo que estan buscant la nova seu de “El Palacio del Juguete”, la llegendària i lúdica botiga que va sobreviure 78 anys al carrer dels Arcs i que, per culpa de l’extinció dels lloguers de renda antiga que assola Ciutat Vella, s’ha vist obligada a traslladar-se al carrer del darrera. El restaurant italià Da Greco, inenarrable i suspecta presència dels Jardinets (espriuencs) de Gràcia, ha hagut de fer una maniobra similar per saltar al molt més discret carrer de Santa Teresa (número 10).

Entro al col·legi d’arquitectes, aquell edifici tan modern que tota la (meva) vida ha estat decorat per uns grafismes populars i picassians. Sotmesos a la rampant pressió turística, el col·legi ha muntat una botiga de souvenirs força digna. No compro res, però observo el terra de la botiga: una visió zenital del centre de Barcelona. Google Earth i tot això. Em costa una mica adaptar-m’hi, però finalment reconec la vista d’ocell de casa meva i el seu canyís gris. En aquell moment no hi havia cap roba estesa a l'estenedor.


6 comentaris:

  1. Ha, ha... esperem més passejades poètiques com aquestes!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hagués dit que la passejada era més aviat prosaica.

      Suprimeix
    2. Te la seva poesia. Per cert, avui passejant amb el meu pare amb cadires de rodes he intentat entrar a la botiga i veure on visc i no hi hem pogut accedir perquè no ho tenen adaptat... El col·legi d'arquitectes!

      Suprimeix
    3. Típic! De totes maneres és una visió incompleta de la ciutat: hi falten els barris més propers a Collserola.

      Suprimeix
  2. Sant Pere de les Puel·les és una de les més antigues (conservada) per fundació. D'aquella església del segle IX només se'n conserven restes de la capella de Sant Sadurní, uns capitells, una volta i alguna columna, a l'esquerra segons mires l'altar.

    Sant Pere és el meu barri adoptiu. Vas passar ben a prop de casa: Lluís el Pietós/Trafalgar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com ja he dit, Enric, ni que em matessin hauria estat capaç de situar el teu carrer.

      Suprimeix