Pop i testosterona

Afegeix la llegenda, diu: Bill Withers no és prou llegenda?

Tots als disset, als divuit anys, hem sigut atractius i desitjables (o almenys la versió més desitjable de nosaltres mateixos) i tots en aquestes tendres edats hem mantingut una relació molt especial amb la música que ens ha ofert a la vegada suport sentimental, refugi gregari, vies de relació eròtica i celebració dionisíaca a través del ball. No passaran gaires anys abans que tot aquest repertori juvenil esdevingui per a la resta de les vides dels implicats permanent farratge nostàlgic. Només alguns irreductibles continuaran conreant aquella passió primerenca i, quan la majoria dels mortals comenci (per edat) a interessar-se per les darreres sonates per a piano de Beethoven (o pels plans de pensions directament), escriuran encara fervorosos articles sobre figures menors del Northern Soul gironí. Per descomptat, aquests aventurers eternament encadenats als moments més entusiastes i deleteris del seu passat són (som?) tots mascles i d’immaduresa bastant provable.

S’ha dit, s’ha repetit, que escriure sobre música és gairebé impossible per allò que té d‘inaprehensible, d‘abstracte, d‘al·lèrgic a la paraula. I tanmateix alguns implumes ho intenten una vegada i una altra i fins i tot l’encerten en ocasions. Un dels escriptors per a mi més fiables en qüestions de cultura pop és l’hiperproductiu santboià Kiko Amat qui a “Mil violines” (Mondadori, 2011) fa una crònica autobiogràfica de la seva relació amb la música, tot subratllant com aquesta incideix en la vida de les persones de les formes menys previsibles. El llibre té un deute clar amb el “31 Songs” de Nick Hornby (del que hi ha edició a Anagrama), projecte similar de defensa de la importància de les cançons en la vida de l’individu.

En el cas d’Amat les cançons són 14 i les seves vivències són per descomptat més properes a casa nostra que les de Hornby. S’agraeix que escrigui sovint sobre artistes no gaire coneguts (almenys per mi) com ara The Dictators, Los Canguros, Billy Childish o Mose Allison (sempre és bo ampliar els teus horitzons estètics). I no ho fa amb afany de presumir de coneixements obscurs, sinó per demostrar com de vegades una cançó de tres minuts pot ser una experiència tan pertinent i reveladora com un “essai” de Montaigne. Amat escriu tot això amb estupenda gràcia (en la doble accepció humorística i divina de la paraula); i és que jo amb l’Amat em passa com amb els porcs, que m’agraden i els hi ric tots els seus productes i derivats. Coses com:

“Met her on a plane” es como para pegarse un tiro. Para para pegarse uno un tiro en la rótula, después de haber introducido el pito en un panal de abejas y pimplarte un chupito de salfumán un instante antes de que te obliguen a casarte con tu propia madre. En el lavabo portátil de un festival musical. Escuchando “Crocodile rock” una y otra vez. 

Yo qué sé. Estoy tratando de pensar en cosas horribles.

O coses com:

Hay que visualizar la escena: tres sucios veinteañeros, malhablados y consistentemente resacosos trabajando en un quiosco de la calle principal de un pueblo costero y turístico. En pleno agosto. Alientos petroquímicos y pulsos que ni para robar panderetas. Cabezas rapadas, narices sudadas y tejanos negros recortados por la rodilla, y sobacos en llamas también, y Puma rojas de piel girada sin calcetines, o Gazelle hechas trizas, y yo con una camiseta hecha por mí mismo en la que ponía en letra muy grande:

KILL THE HIPPIES

Con ustedes, el rey de la sutileza.

Afegiu com a “bonus tracks” un “Manual de literatura para punks (o Cómo publicar tres novelas sin haber estudiado)” que ofereix consells més raonables del que caldria esperar, un breviari d’autoajuda enganyosament fútil, i la llista de les deu cançons que més detesta l'Amat (coses com “Personal Jesus”, “Imagine” o “Chiquitita”, perquè veieu que hi ha des de l’esperable a l’inesperat).

No cal dir que els veritables destinataris de “Mil violines” ja fa anys que se l’han llegida. Els que encara no ho hagin fet, parin compte a l’advertència: “Esto es un libro sobre música pop. Todo aquel que no sea fan de ésta entra aquí por su cuenta y riesgo”. Però millor deixar-vos amb un text una mica més inspirador:

Y ayer descubrí algo nuevo. Iba a contarlo en el apartado anterior, pero se me fue con la reflexión de los genios malnacidos. 

Lo que iba a decir es que en la banda sonora aparecían fragmentos de la “Gymnopédie Nº 1” de Erik Satie, y —como no sé absolutamente nada de esas cosas— fue un descubrimiento deslumbrante. Es una pieza de gran belleza: tan simple. Podría ser de Alison Statton, de su álbum “Tidal Blues”. 

He descubierto la “Gymnopédie Nº 1” a los treinta y ocho años. No sé si es tarde o temprano, pero el descubrimiento atizó otra reflexión. 

Me entristece cuando alguien confiesa abatidamente que nada le sorprende ya en el pop. ¿Vivir así? Debe de ser terrible. Yo, en cambio, me sorprendo a menudo. Y me alegra sorprenderme. “Me alegra no saber”. Me alegra lo que queda por descubrir, me llena de expectación y euforia: pensar en todos esos libros y canciones aún por desenvolver. 

No estar de vuelta de todo: qué suerte. 

Ser un ignorante en algunas cosas: qué bien. 

Estoy seguro de que son este tipo de cosas las que hacen que uno viva cien años. El mantener viva la curiosidad constante.

"Mil violines" va de Rachmaninov, igual que Marylin Monroe hi anava a "La tentación vive arriba".

El navegant estàtic

Un cop coneguda la meva dèria per les illes perdudes (amb o sense nàufrag de Coll), era de calaix regalar-me l’”Atlas de islas remotas” de l’alemanya Judith Schalansky (coedició de Capitán Swing i Nórdica, novembre de 2013), una preciositat de llibre que amb el seu subtítol (“Cincuenta islas en las que nunca estuve y a las que nunca iré”) ja ho explica quasi tot. L’obra neix en el moment que l’autora passa al costat d’un globus terraqüi a la sala cartogràfica de la Biblioteca Estatal de Berlín i queda irremeiablement atreta per les minúscules taques de color terrós, convencions d’insularitat que descobreix disseminades enmig de la blavor artificial del que representa ser l’oceà. Schalansky experimenta aquell vertigen que tots els contempladors de mapes hem hagut d’aprendre a pair, el moment quan la geografia real i la seva translació a la petita escala humana han de pactar un acord diplomàtic per conviure en un mateix univers.

M’imagino l’autora, com a bona alemanya, idealitzant les illes com el territori somiat on es pot instal·lar qualsevol fantasia: un continent en miniatura, el conreu de la utopia, la colònia penitenciària, l’encarnació del desesper, l’adob per la follia. I ja posada surt a buscar les 50 que li semblen més remotes, encara que el seu criteri de remotitud és una mica discutible, ja que inclou una illa de l’arxipèlag de Cap Verd o l’ex-colònia espanyola d’Annobón, que es troba al golf de Guinea.

El llibre classifica les illes per oceans i dedica a cadascuna d’elles una doble pàgina. A les pàgines de la dreta, un elegant mapa on sobre un oceà blau-boira i una topografia en grisos destaca el color groc rovell d’ou dels accidents geogràfics fruit de la mà de l’home. A les de l’esquerra, el text: nom en castellà, país que ostenta la sobirania del territori, nom o noms originals, latitud i longitud, superfície i nombre d’habitants (si n’hi ha o en queda cap), distància a la terra coneguda més propera i també a altres illes mencionades en aquest mateix llibre, cronologia sumària de l’indret… Finalment, un llarg paràgraf reprodueix de forma certament literària un episodi lligat a la història de l’illa en qüestió. Judith Schalansky aconsegueix en alguns casos que aquestes anecdòtiques cròniques locals assoleixin un raonable nivell d’evocació, però sovint apareixen mancades de context fins el punt de fregar la incomprensió.

En tot cas, penso treure profit d’aquest regal nadalenc, encara que només sigui per rescatar mitja dotzena d’illes “remotes” en mitja dotzena d’apunts propers, i restituir el seu caràcter llegendari a tots aquells territoris terrestres que són més a prop de l’espai exterior que del veïnat de casa.

L'illa de Robinson Crusoe, una vella coneguda.

Solos de Clarín (i 3)

Entre beats
En toda la casa reinaba el silencio de una caja almohadillada; el ambiente era tibio y estaba ligeramente perfumado por algo que olía a cera y a estoraque y acaso a espliego.... Ana sentía una somnolencia dulce pero algo alarmante; se estaba allí bien, pero se temía vagamente la asfixia.

Poesia ets tu

Al pobre Trifón le salían los versos montados unos sobre otros: igual defecto tenía en los dedos de los pies.

Capellà i minyona

Don Fermín, risueño, mojaba un bizcocho en chocolate; Teresa acercaba el rostro al amo, separando el cuerpo de la mesa; abría la boca de labios finos y muy rojos, con gesto cómico sacaba más de lo preciso la lengua, húmeda y colorada; en ella depositaba el bizcocho don Fermín, con dientes de perlas lo partía la criada, y el “señorito” se comía la otra mitad.

Y así todas las mañanas.


La malalta perfecta

En honor de la verdad, nada había que decir contra su educación ni contra su carácter: hacía muy buena enferma. No pedía nada; tomaba todo lo que le daban, y si se le preguntaba:

—¿Cómo estás, Anita?

—Algo mejor, señora— contestaba la joven siempre que podía.

Otras veces no contestaba porque le faltaban fuerzas para hablar. Y a veces no oía siquiera.

Durante la nueva convalecencia no fue impertinente.

Altruisme

 
Además ¿qué le importaban a don Pompeyo estos accidentes del nacimiento? Su inteligencia andaba siempre por más altas regiones. Él en este mundo era principalmente un altruista, palabreja que, preciso es confesarlo, no había conocido hasta que con motivo de una disputa filosófica de la que salió derrotado, el amor propio un tanto ofendido le llevó a leer las obras de Comte. Allí vio que los hombres se dividían en egoístas y altruistas y él, a impulsos de su buen natural, se declaró altruista de por vida; y, en efecto, se la pasó metiéndose en lo que no le importaba.

La Vida Eterna

—Miren ustedes, decía Ronzal, que todavía no era sabio, yo creo todo lo que cree y confiesa la Iglesia, pero la verdad, eso de que el cielo ha de ser una contemplación eterna de la Divinidad... hombre, eso es pesado.

Solos de Clarín: animalades

Gat

El café de la Paz era grande, frío; el gas amarillento y escaso parecía llenar de humo la atmósfera cargada con el de los cigarros y las cocinas; a la hora en que los dos amigos conferenciaban estaba desierto el salón; los mozos, de chaqueta negra y mandil blanco, dormitaban por los rincones. Un gato pardo iba y venía del mostrador a la mesa de don Santos, se le quedaba mirando largo rato, pero convencido de que no decía más que disparates, bostezaba, y daba media vuelta.

El castor

Ocultos en la sombra de un rincón, alrededor de aquella mesa, arrellanados en un diván unos, otros en mecedoras de paja, estaban media docena de socios fundadores, que de tiempo inmemorial acudían a las tres en punto a tomar café y copa. Hablaban poco. Ninguno se permitía jamás aventurar un aserto que no pudiera ser admitido por unanimidad. Allí se juzgaba a los hombres y los sucesos del día, pero sin apasionamiento; se condenaba, sin ofenderle, a todo innovador, al que había hecho algo que saliese de lo ordinario. Se elogiaba, sin gran entusiasmo, a los ciudadanos que sabían ser comedidos, corteses e incapaces de exagerar cosa alguna. Antes mentir que exagerar. Don Saturnino Bermúdez había recibido más de una vez el homenaje de una admiración prudente en aquel círculo de señores respetables. Pero en general preferían a esto hablar de animales: v. gr., del instinto de algunos, como el perro y el elefante, aunque siempre negándoles, por supuesto, la inteligencia: «el castor fabrica hoy su vivienda lo mismo que en tiempo de Adán; no hay inteligencia, es instinto». Hablaban también de la utilidad de otros irracionales; el cerdo, del cual se aprovechaba todo, la vaca, el gato, etc., etc. Y aún les parecía más interesante la conversación si se refería a objetos inanimados. El derecho civil también les encantaba en lo que atañe al parentesco y a la herencia. Pasaba un socio cualquiera, y si no le conocía alguno de aquellos fundadores preguntaba:

—¿Quién es ese?—Ese es hijo de... nieto de... que casó con... que era hermana de....

Y como las cerezas, salían enganchados por el parentesco casi todos los vetustenses. Esta conversación terminaba siempre con una frase:

—Si se va a mirar, aquí todos somos algo parientes.

Més gats (i un gos)

Aquellos grandísimos puercos que adoraban gatos, puerros y cebollas, le hacían mucha gracia al orador sagrado. «¡Con qué sandunga les tomaba el pelo a los egipcios!», según expresión de Joaquinito Orgaz, religioso por buen tono y que creía sinceramente que era un disparate la idolatría.

—«Sí, Señor Excelentísimo, sí, católico auditorio, aquellos habitantes de las orillas del Nilo, aquellos ciegos cuya sabiduría nos mandan admirar los autores impíos, adoraban el puerro, el ajo, la cebolla». 

«¡Risum teneatis! ¡Risum teneatis!» repetía encarándose con el perro de San Roque, que estaba con la boca abierta en el altar de enfrente. El perro no se reía.

Solos de Clarín: ortografia

—Hombre, a propósito de sabios— dijo don Frutos Redondo, el americano, que hasta entonces no había hablado—. Tengo pendiente una apuesta con usted, señor Ronzal... ya recordará usted... aquella palabreja.

—¿Cuál?

—Avena. Usted decía que se escribe con “h”...
 

—Y me mantengo en lo dicho, y lo hago cuestión personal.
 

—No, no; a mí no me venga usted con circunloquios; usted había apostado unos callos....
 

—Van apostados.
 

—Pues bueno ¡ajajá! Que traigan el Calepino, ese que hay en la biblioteca.
 

—¡Que lo traigan!
 

Un mozo trajo el diccionario. Estas consultas eran frecuentes.
 

—Búsquelo usted primero con “h”— dijo Ronzal con voz de trueno a Joaquinito, que había tomado a su cargo, con deleite, la tarea de aplastar al de Pernueces.

Don Frutos se bañaba en agua de rosa. Un millón, de los muchos que tenía, hubiera dado él por una victoria así. Ahora verían quién era más bruto. Guiñaba los ojos a todos, reía satisfecho, frotaba las manos.

—¡Qué callada! ¡qué callada!

Orgaz, solemnemente, buscó avena con “h”. No pareció.

—Será que la busca usted con “b”; búsquela usted con “v” de corazón.

—Nada, señor Ronzal, no parece.

—Ahora búsquela usted sin “h”— exclamó don Frutos, ya muy serio, queriendo tomar un continente digno en el momento de la victoria.

Ronzal estaba como un tomate. Miró a Mesía, que fingió estar distraído.

Por fin Trabuco, dispuesto a jugar el todo por el todo, se puso en pie en medio de la sala y cogió bruscamente el diccionario de manos de Orgaz, que creyó que iba a arrojárselo a la cabeza. No; lo lanzó sobre un diván y gritando dijo:

—Señores, sostenga lo que quiera ese libraco, yo aseguro, bajo palabra de honor, que el diccionario que tengo en casa pone avena con “h”.

Don Frutos iba a protestar, pero Ronzal añadió sin darle tiempo:

—El que lo niegue me arroja un mentís, duda de mi honor, me tira a la cara un guante, y en tal caso... me tiene a su disposición; ya se sabe cómo se arreglan estas cosas.

Don Frutos abrió la boca. Foja, desde la puerta, se atrevió a decir:

—Señor Ronzal, no creo que el señor Redondo, ni nadie, se atreva a dudar de su palabra de usted. Si usted tiene un diccionario en que lleva “h” la avena, con su pan se lo coma; y aun calculo yo qué diccionario será ese.... Debe de ser el diccionario de Autoridades....

—Sí señor; es el diccionario del Gobierno....

—Pues ese es el que manda; y usted tiene razón y don Frutos confunde la avena con la Habana, donde hizo su fortuna....

Don Frutos se dio por satisfecho. Había comprendido el chiste de la avena que se había de comer el otro y fingió creerse vencido.

—Señores —dijo— corriente, no se hable más de esto; yo pago la callada.

Casi siempre pasaba él allí por el más ignorante, y el ver a Ronzal objeto de burla general, le puso muy contento.

(59) L’amor és com una ampolla de ginebra

Et torna cec, et mata
Et fa pensar que ets un tipus dur
Et fa propens al crim i el pecat
Et fa dir coses sense pensar

És molt petit i fet de vidre
i enormement sobrevalorat
Torna un geni en un ase
i fa pensar a un beneit que és un savi

Et podria fer penedir d’haver nascut
o fer tombarelles amb el teu millor vestit
Costa molt més del     que val
i encara no existeix substitut

El guarden al prestatge més alt
quan més vell i pur es torna
No té color en si mateix
però et pot fer veure arcs de Sant Martí
Pots trobar-lo al Bowery
o pots trobar-lo a Elaine’s
Fa que les teves paraules siguin més florides
Fa que brilli el sol, fa que plogui
Només en treus el que hi posen
i mai no hi posen prou

L’amor és com una ampolla de ginebra
però una ampolla de ginebra no és com l’amor

Una cançó inusualment descriptiva del que se suposa que és l’amor; però, com deixa ben clar el vers final, no és una invitació a la dipsomania.

El Bowery era el barri de Nova York on acabaven els alcohòlics terminals, Elaine’s era un bar i restaurant de la mateixa ciutat que freqüentaven famosos personatges de la faràndula.

La cançó té l’infreqüent compàs de 21/8.

Dilluns, xampany i dol

Si el dia és dilluns, no em trobareu a casa, que amb tota seguretat hauré anat a la meva biblioteca Agustí Centelles del carrer Urgell a passar el matí, mentre la dona de fer feines endreça les minúcies que hem desendreçat durant la setmana. De moment, ni un sol dilluns ha estat mancat de lectures i d’entreteniments addicionals (gentilesa d’usuaris sovint senils). Aquest recent dilluns la meva mirada ha estat atreta per un taulell de novetats en llengua estrangera (francès, anglès, alemany). En dues hores he despatxat la penúltima novel·la de la Nothomb que Anagrama acaba de publicar, traduïda com “Barbazul”. No m’ha semblat que aquesta variació sobre el conte de Perrault es pugui comptar entre el més distingit de l’autora, encara que la seva paleta espectral i la seva sacralització de l’or i el xampany ofereixen prou motiu per la suggestió.

Més intrigant ha estat el recent Julian Barnes de “Levels of Life” (“Nivells de vida”) del que no sabia res i m’he hagut d’endur a casa a mitja lectura. El llibret supera amb prou feines les cent pàgines i constitueix un petit regal força inesperat.

Ajuntes dues coses que no s’havien ajuntat mai abans. I el món canvia. Pot ser que la gent no se n’adoni en el moment, però això no importa. El món ha canviat de totes les maneres.

Així comença la primera part que passa a relatar a continuació tres vols en globus aerostàtic succeïts a la segona meitat del segle XIX entre França i Anglaterra. Barnes fa jocs malabars amb les dades històriques, introdueix un punt de misteri enmig de la seva amable erudició i acaba revelant que Félix Tournachon, un d’aquests aficionats al vol lliure i més conegut de cara a la posteritat com a Nadar, fou l’inventor de la fotografia aèria. S’entén que les dues coses mencionades al principi i que no s’havien ajuntat mai abans són la fotografia i el vol en globus.

A la segona part dos altres aeronautes aficionats, el coronel Fred Burnaby i la famosíssima actriu Sarah Bernhardt mantenen una breu relació que difícilment es podria anomenar idil·li i que la llibèrrima comedianta interromp quan el militar comença a fer-se il·lusions. Ignoro fins a quin punt tot el que es narra respon a sòlids fets històrics o són meres especulacions, però fins aquí “Levels of Life” es segueix amb lleu interès i escassa sorpresa: una mostra de la prosa polida i civilitzada que caracteritza l’autor. És però a la tercera part —”The Loss of Depth” (La pèrdua de la profunditat)— quan el llibre modifica el seu registre i revela les seves veritables intencions:

Ajuntes dues persones que no s’havien ajuntat mai abans. De vegades és com aquell primer intent de lligar un globus d’hidrogen a un globus de foc: prefereixes explotar i cremar o cremar i explotar? Però de vegades funciona, i es crea alguna cosa nova, i el món canvia. Llavors, en algun moment, més aviat o més tard, per una o altra raó, un dels dos és eliminat. I el que s’elimina és més gran que la suma del que hi havia. Això no pot ser matemàticament possible; però és emocionalment possible.

Sí, reconec que sona més aviat críptic, però el que enceta aquesta introducció és una reflexió sobre el procés de dol de Barnes ran de la mort de la seva muller Pat Kavanaugh amb la que havia estat casat gairebé trenta anys. Des de la seva desaparició l’any 2008, l’autor ha continuat dedicant els seus llibres “To Pat”, com havia fet sempre, però fins l’any passat no va decidir-se a publicar aquesta crònica amarada de dolor. La pèrdua d’un ésser estimat és una experiència massa comuna que cadascú viu de forma diferent i a hores d’ara resulta difícil escriure’n res de nou; tanmateix és un tipus de relat al que m’hi veig atret una vegada i una altra. Barnes és un autor massa competent com perquè no es puguin extreure alguns moments perspicaços o punyents de la seva narració, tot i que de vegades pot pecar de manca d’empatia en impacientar-se amb persones que actuen de bona voluntat.

El que resulta més estrany és la forma tan envitricollada com l’escriptor introdueix el tema. Globus aerostàtics? Sarah Bernhardt? Gairebé costa prendre-s’ho seriosament i l’única excusa que es pot adduir és l’idiosincràtic pudor britànic tan poc amic de mostrar els sentiments propis. Però conec bastant bé com funcionen aquests anglesos i em declaro perfectament satisfet per la barreja d’observacions pragmàtiques i anècdotes sobre el dol que ens regala Barnes. Recomanat (la traducció deu estar al caure).

Un amic de Clarín

En “La Regenta” se propuso D. Leopoldo hacer el Zola, y resultó haciendo el oso (…) es, como novela, lo más pesado que se ha hecho en todo lo que va de Era Cristiana. Aquello es un mundo, un baúl-mundo, atestado de personajes que dicen y hacen lo que se le antoja al autor, no lo que tienen que decir y hacer como consecuencia del carácter que le propinó a cada uno de aquellos “tipos”; los cuales son tantos, que la novela parece otra Arca de Noé con su animal de cada especie; como que entran allí todos los vecinos del pueblo, todos menos D. Leopoldo, que se echa fuera por modestia (…) No ha tal novela ni tal “Regenta”. Lo que hay es un novelón de padre y muy señor mío, que merece titularse “Los chismes de Vetusta” (chismes de cocina) (…) Todo, por supuesto, en un estilo atroz y plagado de galicismos y otros defectos de lenguaje.
 

(Luis Bonafoux y Quintero «Aramis», Novelistas tontos, Don Leopoldo Alas (a) «Clarín»)

El sarcòfag

Com una mena d’acte de cloenda de l’any Espriu, el passat dilluns es va inaugurar a un indret tan lligat al poeta com són els Jardinets de Gràcia un monument dedicat a la seva memòria. L’escultura, titulada “Solc”, és obra de l’artista Frederic Amat i representa la hipotètica petjada que faria l’obelisc veí (el llapis) si caigués sobre el parterre. No és que jo anés al sarau inaugural, però pel que he llegit a la premsa va aplegar el milloret de cada casa i es digueren les bajanades habituals en aquests casos. Amat, que d’alguna manera ha de justificar els 175.000 euros cobrats, afirma arbitràriament que l’obelisc erigit l’any 1936 a la memòria de Francesc Pi i Margall “és una construcció que té molt a veure amb ell [amb Espriu] i amb la seva trajectòria, el representa i li és contemporani” i que l’escultura s’enfonsa en el terra com “ho fa l’obra d’Espriu a la història i la cultura catalanes”. La típica xerrameca d’artista, vaja.

El Conseller de Cultura Ferran Mascarell va dir tot cofoi que no hi havia millor manera d’acabar l’Any Espriu, mentre que el nostre alcalde Xavier Trias va acudir a allò tan masegat sobre l’obra que dialoga amb el seu entorn. Sebastià Bonet, nebot del poeta, va recordar que el seu oncle tenia gran afició per l’egiptologia i que si no s’hagués vist obligat a treballar a la notaria potser hauria arribat a ser un èmul d’Indiana Jones (bé, això ho dic jo).

Com que la cosa aquesta em queda al costat de casa, m’hi he apropat aquest dimarts per verificar de quina forma tan creativa es gasta els nostres impostos l’ajuntament. Com no podia ser d’una altra manera, el monument o com li vulgueu dir és un nyap que a més resulta virtualment invisible com es pot comprovar a la foto de dalt. D’acord que no sóc un professional de la fotografia, però he ofert el millor que he pogut la visió que té un vianant. Per descomptat, quan s’incrusta un relleu en negatiu en un talús elevat i se l’envolta d’una gran extensió de gespa resulta impossible d’apreciar. L’única manera de poder contemplar la forma de l’obelisc és apropar-s’hi tot trepitjant l’herba: tres espectadors ho han fet davant meu abans que em decidís a imitar-los. Vista de prop la rasa recorda alternativament un estoig per a mòmies o un motlle de plum-cake i el més probable és que acabi sent un cau de brutícia i de merdes de gos. No sé si a Espriu, que em diuen que no era gaire amic d’honors pòstums, li agradaria aquest homenatge tan discutible. Abans que no comenci a regirar-se dins de la tomba, podríem jugar amb la perspectiva correcta i assimilar aquest “solc” a l’homenatge a Pompeu Fabra que li fa de veí de dalt.

El barri dibuixat

Un dels regals que m’ha dut el Nadal és el llibre “Redescobrint l’Eixample” de l’il·lustrador i dibuixant de còmics Sagar Forniés (Osca, 1974). Pertany a la col·lecció “Carnet de Voyage”, que edita l’Ajuntament de Barcelona, la qual s’ocupa de presentar visions personals i molt gràfiques dels barris de la ciutat encarregades a artistes diversos. L’elecció de l’Eixample té sentit, perquè és el barri on hi he viscut tota la vida (a l’Esquerra i a la Dreta, al Fort Pienc i la Sagrada Família…) En general els racons retratats són bastant previsibles, encara que s’evita l’estètica “postal” i s’intenta donar una visió més viscuda, molt a peu de carrer. El treball de Sagar m’ha semblat molt convincent, amb un traç molt fidel a la realitat i a la vegada molt fresc.

Aquesta aptitud pel retrat ràpid del natural sempre m’ha semblat envejable (crec que a l’imperi del gerundi anglès en diuen “sketching”) i em pregunto si podria aprendre’n ara que tinc més temps lliure. Diu Sagar:

"Hace unos años, un documental de la tele, confirmo una idea a la que le estaba dando vueltas hacia un tiempo. Dibujar en vacaciones las cosas que veias ayudaban a que las recordaras mucho mejor que haciéndoles fotos. Después esos lugares que dibujaba pasaron a ser una especie de trofeos. Mientras, en compensación cada vez saco menos la camara de fotos (creo que pesa mucho)".

M’expliquen que la majoria dels meus col·legues prejubilats s’han comprat una càmera de fotos bona i s’han apuntat a un curs de fotografia; però me n’adono que jo sóc dels que cada dia fa menys fotos. Educat en la cultura de l’esforç, no estaria malament que comencés a fer les fotos a mà, artesanalment i amb tota la paciència del món. Seria una bona manera de redescobrir la ciutat i d’evitar qualsevol temptació de dedicar-me a les facilitats del “selfie”.

Llop amb pell de llop

“El llop de Wall Street” (Martin Scorsese, 2013) no sembla d’entrada una proposta cinematogràfica gaire original i es diria que l’hem estat veient any sí any també d’una forma o altra des de la dècada “yuppy” dels 80 (amb repunt significatiu a partir del 2008). Basada en les memòries d’un tal Jordan Belfort, corredor de borsa a l’efervescent i qüestionable Wall Street de finals dels 80 i principis del 90, narra la seva ascendència i posterior caiguda; sortosament més amb enjogassada perplexitat que amb intencions moralitzants. I ja us ho avanço, deixant de banda l’originalitat del material de base, el resultat és entretingudíssim i absolutament recomanable.

Abans de continuar, despatxaré primer les males notícies: no, “El llop de Wall Street” no és cap obra mestra i, pels estàndards que cal exigir a Scorsese, sembla una pel·lícula particularment descurada, confusa i amb un ús deficient de les cançons a la banda sonora (un pecat, tractant-se de qui es tracta); com si tot el projecte s’hagués deixat impregnar per la saturació d’estupefaents del seu protagonista. Tampoc existeix cap excusa raonable per justificar que aquest conte simple sobre un personatge sense gruix duri tres hores de rellotge. En tot cas, i aquí començo a cantar les virtuts del film, rara vegada m’han passat tres hores tan ràpid en una sala fosca.

El guió de Terence Winter (bregat a “The Sopranos” i “Boardwalk Empire”) és una meravella de canvis de registre i de ritme, tot alternant els muntatges sincopats amb les escenes que podrien convertir-se en un curtmetratge autònom (aquí he recordat els modèlics guions de Tarantino). El punt de vista tampoc s’està quiet i saltem sense treva de l’espot televisiu a l’assalt a la quarta paret. És molt d’agrair que el guionista Winter, amb una franquesa que l’honora, ens estalvii els detalls sobre les trampes especulatives del protagonista. Diu que no les entendríem, i té tota la raó.

A hores d’ara tothom ja sap que el paper del “llop” Jordan Belfort l’assumeix Leonardo DiCaprio, un actor que no sempre em convenç, però que aquí fa la seva millor interpretació (de les que li conec) de tot el seu segle XXI. DiCaprio carrega sobre les seves espatlles el pes del film i l’eleva amb una alegria, una autoritat i una energia que es dirien inspirades per les drogues que ingereix per les vies més diverses. El paio està de debò perfecte; però és que tot el “casting” és poc menys que plusquamperfet. Jonah Hill, el segon actor en extensió de diàleg en un repartiment més que multitudinari, mereix també una sonora ovació. Afegiré només, per qüestions de fetitxisme la tieta Emma de Joanna Lumley, el director Spike Jonze com a competent emblema d’inversors menors i una breu però espaterrant escena de Matthew McConaughey amb la que culmina el seu “annus mirabilis”.

La pel·lícula és una farsa cridanera, plena de vulgaritat i mal gust (encapçala el rànquing de les cintes de ficció que més utilitzen la paraula “fuck” (569 vegades)); en cap moment sembla condemnar els seus eixelebrats antiherois: més aviat els contempla amb atònita admiració davant de la seva inacabable barra. No és per tant un espectacle ni profund ni alliçonador, encara que radiografii força bé una tendència encara del tot vigent, on l’acumulació obscena de bens materials és l’únic que dóna sentit a una vida.

En uns moments històrics en els quals comencem a cartografiar amb un cert coneixement d’escala el nivell de corrupció peninsular (Principat inclòs), bo és seguir una cura d’humilitat i reconèixer que els americans ho fan tot més gran i més bèstia. Què són unes sonses prevaricacions i la despesa d’uns pallassos de festa infantil? Fins que el nostre president no faci servir helicòpters d’usar i llençar, com fa en Di Caprio (o el seu personatge), no podrem participar al concurs mundial del país més putrefacte del món. D’això va “El llop de Wall Street” i repeteixo que és un espectacle d’immoralitat i diversió superlatives. No digueu a ningú que us l’he recomanat.

Dos dels millors actors de la seva generació (sí o sí, que dèiem abans).

Manipulació, societat anònima

Si fa no fa, una setmana enrere es van lliurar els Globus Awards d’enguany. Entre les convidades hi havia Lena Dunham —l’escriptora, productora i actriu principal de la sèrie “Girls”—, us en havia parlat tot citant el seu esforç per encarnar un tipus de dona jove més real que les que poblen habitualment la ficció televisiva. Dunham, conseqüent amb ella mateixa, vestia per l’ocasió un model groc malastruc que la condemnava a l'extraradi del que hom consideraria “cool”.

Compareu-la ara amb la foto de portada del Vogue del proper mes de febrer. És la mateixa dona? Quina de les dues és la veritable? La resposta és senzilla i il·lustra perfectament com conspira tot per abocar-nos a una frustració permanent.

(58) Sense sentit

Sense sentit?
M’estàs dient que res no ha tingut sentit?
Cada murmuri? Cada carícia?
Sí, sí, sí, res no tenia sentit

Sense sentit
com quan dues cuques de llum brillen
Com qualsevol altra cosa, suposo,
no tenia cap mena de sentit
Encara menys
un vist i no vist del no res
que xuclava de significat la resta d’aquest embolic
Sí, sí, sí, completament sense sentit

I si algun curt de gambals digués
que en certa manera estàvem enamorats
fes-li saltar les dents de part meva
i si vols continuar esbatussant-lo tens el meu permís

Sense sentit
Qui gosa dir que allò tenia sentit?
Crida des de les teulades i adreça’t a la premsa
Ha, ha, ha, no tenia cap sentit

Sense sentit
Amb menys sentit que un joc d’escacs
Com deia la teva mare, i d’això ella en sabia
Ho vaig saber sempre però ara ho confesso
Sí, sí, sí, deliciosament sense sentit
Sí, sí, sí, efervescentment sense sentit
Sí, sí, sí, formosament sense sentit
Sí, sí, sí, definitivament sense sentit
Sí, sí, sí, globalment sense sentit
Sí, sí, sí, magníficament sense sentit
Sí, sí, sí, increïblement sense sentit
Sí, sí, sí, inusitadament sense sentit
Sí, sí, sí, espatarrantment sense sentit
Sí, sí, sí, inesperadament sense sentit
Sí, sí, sí, infinitament sense sentit

A base d’insistir el missatge queda clar: l’amor no té sentit, però això ja ho sabíem, oi?

La literatura i els seus perills (2)

Pero no importaba; ella se moría de hastío. Tenía veintisiete años, la juventud huía; veintisiete años de mujer eran la puerta de la vejez a que ya estaba llamando... y no había gozado una sola vez esas delicias del amor de que hablan todos, que son el asunto de comedias, novelas y hasta de la historia. El amor es lo único que vale la pena de vivir, había ella oído y leído muchas veces.

Ana Ozores, la Regenta, tindria més d’un disgust per creure’s de forma tan literal les delícies amoroses que li presentaven la literatura; però aquest desengany patit mitjançant la vintena no seria el primer ni l’últim en la seva llarga relació amb els llibres. Ja en la seva solitària infantesa el seu pare lliurepensador li permeté familiaritzar-se amb els grans clàssics anb conseqüències no del tot esperades.

De las novelas modernas algunas le prohibía leer, pero en cuanto se trataba de arte clásico «de verdadero arte», ya no había velos, podía leerse todo. El romántico Ozores era clásico después de su viaje por Italia.

(…) La muchacha envidiaba a los dioses de Homero que vivían como ella había soñado que se debía vivir, al aire libre, con mucha luz, muchas aventuras y sin la férula de un aya semi-inglesa.

También envidiaba a los pastores de Teócrito, Bion y Mosco; soñaba con la gruta fresca y sombría del Cíclope enamorado, y gozaba mucho, con cierta melancolía, trasladándose con sus ilusiones a aquella Sicilia ardiente que ella se figuraba como un nido de amores.

De més grandeta descobreix les Confessions de Sant Agustí que el seu pare considera més una obra filosòfica que no pas devota:

Ana leía con el alma agarrada a las letras. Cuando concluía una página, ya su espíritu estaba leyendo al otro lado. Aquello sí que era nuevo. Toda la Mitología era una locura, según el santo. Y el amor, aquel amor, lo que ella se figuraba, pecado, pequeñez; un error, una ceguera. Bien había hecho ella en vivir prevenida.

Después, buscando en la biblioteca, halló el "Genio del Cristianismo", que fue una revelación para ella. Probar la religión por la belleza, le pareció la mejor ocurrencia del mundo. Si su razón se resistía a los argumentos de Chateaubriand, pronto la fantasía se declaraba vencida y con ella el albedrío.

Ran d’una crisi espiritual i a instàncies del seu confessor llegirà Santa Teresa de Jesús i  es deixarà seduir pel text, com fa amb tota lletra impresa:

La Regenta habló de Santa Teresa con entusiasmo de idólatra; el Magistral aprobaba su admiración, pero con menos calor que empleaba al hablar de ellos, de su amistad, y de la piedad acendrada que veía ahora en Anita. Don Fermín tenía celos de la Santa de Ávila.

La relació del Magistral amb els llibres sembla més controlada, tot i que en burlar-se de com es descriuen les aventures d’un presbíter poc pot imaginar que està sent descrit de forma molt similar a la novel·la que protagonitza.

La experiencia de la vida había despertado su afición a los estudios morales. Leía con deleite los "Caracteres de La Bruyère"; de los libros de Balmes sólo admiraba "El Criterio" y -¡quien se lo hubiera dicho al señor Carraspique!- en las novelas, prohibidas tal vez, de autores contemporáneos, estudiaba costumbres, temperamentos, buscaba observaciones, comparando su experiencia con la ajena.

¡Cuántas veces sonreía el Magistral con cierta lástima al leer en un autor impío las aventuras ideales de un presbítero! «¡Qué de escrúpulos! ¡qué de sinuosidades! ¡cuántos rodeos para pecar! y después ¡qué de remordimientos! Estos liberales -añadía para sí- ni siquiera saben tener mala intención. Estos curas se parecen a los míos como los reyes de teatro se parecen a los reyes».

En honor a la ciutat de Vic, on es celebra el club de lectura, informaré que a “La Regenta” el pensador eclesiàstic Jaume Balmes es citat en tres ocasions. La més divertida és aquesta:

En otra parte una mesa revuelta; más allá un bodegón de un realismo insufrible después de comer. Y por último, en el techo, en la vertical del centro de mesa, en un medallón, el retrato de don Jaime Balmes, sin que se sepa por qué ni para qué. ¿Qué hace allí el filósofo catalán? El Marqués no ha querido explicarlo a nadie. A Bermúdez le parece un absurdo; Ronzal dice que es «un anacronismo»; pero a pesar de estas y otras murmuraciones, conserva en el medallón a Balmes y no da explicaciones el jefe del partido conservador de Vetusta.

A la Marquesa le parece esta una de las tonterías menos cargantes de su marido.

La literatura i els seus perills (1)

Paul de Kock, per exemple

Prou se sap que l’Emma Bovary va acabar com va acabar per culpa de les seves lectures de novel·letes romàntiques d’alta intensitat i de baixa qualitat. Però si el llibre de Flaubert ha esdevingut (juntament amb el Quixot) la faula cautelar per excel·lència sobre com de dolents poden ser els efectes de la literatura, la veritat és que “La Regenta” ofereix un mostrari encara més complet i variat al respecte. Segurament al segle XIX —centúria desesperadament mancada d’invencions com ara Hollywood, Le Cirque du Soleil, la Nintendo o l’iPad— els llibres carregaven sobre les seves espatlles de paper una responsabilitat exagerada i poc justa, especialment quan es tracta de parlar de l’oci de les classes acomodades.

Sigui com sigui a “La Regenta” gairebé tots els seus personatges mantenen una relació particular (i sovint nociva) amb els llibres. Si no m’erro, el primer lletraferit que apareix en escena (al primer capítol precisament) és l’erudit local Saturnino Bermúdez:

Pues debe advertirse que sus lecturas serias de cronicones y otros libros viejos alternaban en su ambicioso espíritu con las novelas más finas y psicológicas que se escribían por entonces en París.

(…) Al ver en las novelas más acreditadas de Francia y de España que los personajes de mejor sociedad sentían sobre poco más o menos las mismas comezones de que él era víctima, ya no vaciló en pensar que lo que le había faltado había sido un escenario. Las muchachas de Vetusta eran incapaces de comprenderle, así como él se confesaba a solas que no se atrevería jamás a acercarse a una joven para decirle cosa mayor en materia de amores.

Tal vez las casadas, algunas por lo menos, podrían entenderle mejor. La primera vez que pensó esto tuvo remordimientos para una semana; pero volvió la idea a presentarse tentadora, y como en las novelas que saboreaba sucedía casi siempre que eran casadas las heroínas, pecadoras sí, pero al fin redimidas por el amor y la mucha fe, vino en averiguar y dar por evidente que se podía querer a una casada y hasta decírselo, si el amor se contenía en los límites del más acendrado idealismo. En efecto, don Saturno se enamoró de una señora casada; pero le sucedió con ella lo mismo que con las solteras; no se atrevió a decírselo. Con los ojos sí se lo daba a entender, y hasta con ciertas parábolas y alegorías que tomaba de la Biblia y otros libros orientales; pero la señora de sus
amores no hacía caso de los ojos de don Saturno ni entendía las alegorías ni las parábolas; no hacía más que decir a espaldas de Bermúdez:

—No sé cómo ese don Saturno puede saber tanto: parece un mentecato.

El pobre Bermúdez, a qui ningú no considera seriosament com a amant potencial, sembla prefigurar en clau còmica el tema de l’adulteri de la novel·la (“eran casadas las heroinas”). Les seves aficions literàries són en aquest cas motiu per ridiculitzar-lo. En canvi don Carlos, el pare d’Ana Ozores, brilla en tots els sentits de la paraula gràcies a la seva tan ben articulada biblioteca.

No hay que pensar que era tonto don Carlos, sino un buen matemático, bastante instruido en varias materias. Pudo reunir una mediana biblioteca donde había no pocos libros de los condenados en el Índice. Amaba la literatura con ardor y era, por entonces, todo lo romántico que se necesitaba para conspirar con progresistas.

Malgrat això no mostra gaire bon criteri a l’hora d’escollir la tutora de la seva filla, una tal doña Camila que ens és descrita també mitjançant referents llibrescs:

Y además, curaba el entendimiento y el corazón a los niños con píldoras de la Biblia y pastillas de novela inglesa para uso de las familias. Era, en fin, una hipocritona de las que saben que a los hombres no les gustan las mujeres beatas, pero tampoco descreídas, sino, así un término medio, que los hombres mismos no saben cómo ha de ser.

Deixaré les lectures d’Ana per demà, però m’aturaré un moment en l’admiració que professa el seu marit don Víctor per les obres de teatre del Siglo de Oro:

Además en el teatro había tenido una discusión acalorada: un majadero, un sietemesino que estudiaba en Madrid, había dicho que el teatro de Lope y de Calderón no debía imitarse en nuestros días, que en las tablas era poco natural el verso, que para los dramas de la época era mejor la prosa. ¡Imbécil! ¡que el verso es poco natural! ¡Cuando lo natural sería que todos, sin distinción de clases, al vernos ultrajados prorrumpiéramos en quintillas sonoras! La poesía será siempre el lenguaje del entusiasmo, como dice el ilustre Jovellanos.

Irònicament aquesta dèria comportarà la seva perdició quan les banyes, que fins al moment han sigut només una excusa hipotètica per justificar grans gestos, esdevenen ineludible realitat. Mentrestant el polític reaccionari local Pepe Ronzal, àlies “Trabuco”, malgrat ser un bèstia integral, reconeix la utilitat d’una lleugera pàtina de cultura. Clarín el despatxa despietadament:

«Esto de la sabiduría es un complemento necesario. Seré sabio. Afortunadamente tengo energía —tenía muy buenos puños— y a testarudo nadie me gana, y disfruto de un pulmón como un manolito (monolito, por supuesto.) Sin más que esto y leer “La Correspondencia” seré el Hipócrates de la provincia».

Hipócrates era el maestro de Platón, maestro al cual nunca llamó Sócrates Trabuco, ni le hacía falta.

Desde entonces leyó periódicos y novelas de Pigault-Lebrun y Paul de Kock, únicos libros que podía mirar sin dormirse acto continuo.

Olvidito Paez, personatge menor i també ridícul, constitueix un exemple més d’algú que viu segons preceptes literaris:

A los dieciocho años se le ocurrió que quería ser desgraciada, como las heroínas de sus novelas, y acabó por inventar un tormento muy romántico y muy divertido. Consistía en figurarse que ella era como el rey Midas del amor, que nadie podía quererla por ella misma, sino por su dinero, de donde resultaba una desgracia muy grande efectivamente.

Posades totes aquestes observacions les unes darrere les altres es diria que Clarín considera tots els seus contemporanis dignes de censura pel mal ús que fan de la literatura. Potser la seva actitud revela una certa condescendència (al cap i a la fi es va donar a conèixer públicament com a crític literari de modalitat ferotge). En tot cas eren altres temps i la paraula escrita encara era important.

La mirada de la Gioconda

En l’univers dels museus el Louvre deu de ser un dels exemplars més monstruosos, almenys si hem de creure les següents dades estadístiques. L’edifici consta de 403 sales, 352 de les quals són obertes al públic; té 12 quilòmetres de galeries i 72.000 metres quadrats dedicats a l’exhibició de la col·lecció permanent. Número d’obres conservades: al voltant de 400.000, de les quals s’exposen 35.000. El número de visitants l’any 2011 fou de 9 milions, el 67% dels quals fou estranger; la mitjana diària és de 29.000 persones, però algun dia s’ha arribat fins a les 50.000 persones. El recorregut mitjà d’un visitant té una durada de tres hores i una longitud de 2 quilòmetres. Mensualment es fa una despesa de 800 litres de sabó i 1.000 quilòmetres de paper higiènic.

Ritus de pas: quasi-selfie amb Gioconda

Sí, el Louvre és un fenomen de visita ineludible, almenys la primera vegada que hom trepitja París; i enmig d’aquest bateig de foc també és tradició apinyar-se davant de la Mona Lisa del Da Vinci i fer-ne una foto desenfocada, com si la que figura a la Wikipedia no fos perfectament presentable per fer un treball escolar sobre el Renaixement. El Louvre és l’únic museu d’art que coneixen aquells que, en condicions normals, no s’aproparien a un museu (que no fos el del Barça) ni farts de vi. Arribats a aquest punt cal preguntar-se per a què serveix un Louvre? ¿No acaba sent més interessant la seva població transhumant, forçada a desfilar per les sales per aquelles qüestions de prestigi cultural, que la companyia estable de peces d’art progressivament invisibles a l’ull de l’espectador?

El que veu la pobra Mona Lisa cada dia de l'any

El molt reputat il·lustrador i dibuixant de còmic David Prudhomme (Tours, 1969) intenta a “La traversée du Louvre” (editada aquí per 001 Ediciones en coproducció amb l’editora del museu) un assaig visual sobre la relació entre obra i espectador. El llibre simula formalment una historieta d’argument desdibuixat i autoreferencial, que podria ser francesa en el pitjor dels sentits, si no fos perquè Prudhomme dibuixa com els deus i els seus silencis són visualment molt eloqüents. “Massa bell pels teus ulls” seria un eslògan prou contundent?