La meva doctora del
Clínic em diu que tinc la tensió alta i que caldria que fes exercici (entre
altres mesures igual de divertides). Com que no em posaré ara als meus anys a
practicar esport —activitat que em consta que és nefasta per a la salut—, surto
a passejar, que és el màxim que se’m pot demanar sense violentar-me. Pujo pel
carrer d’Aribau, ja que fa poc que vaig descobrir que el tram entre Diagonal i
Via Augusta potser no l’havia fet mai a peu, prova notòria que ens movem per
circuits preestablerts que no es desvien ni un mil·límetre del que seria
previsible, encara que estiguem parlant d’indrets molt propers a casa meva. La
veritat és que aquest tros d’Aribau té ben poca gràcia: alguna resta
d’arquitectura franquista (seca com un bacallà) i molts edificis lletjos dels
60 i els 70, tot amanit amb comerços prescindibles per a una clientela
benestant i definitivament envellida.
Potser s’hauria de
considerar simbòlic que l’esforçat funcionari Aribau i el seu carrer s’acabin
estavellant, gràcies al traçat viari de Barcelona, als murs neutres de
l’institut Menéndez Pelayo, “rompeolas de todas las Españas”. Pujo pel carrer
Tavern, que és costerut, i que amb l’esforç que comporta l’ascensió equival a
una hora gratuïta al DYR. Aquesta zona de Sant Gervasi convoca alguns dels
esperits més il·lustres del nomenclàtor barceloní: Copèrnic, Plató, Marc Aureli
i Descartes. Fita prominent del barri és l’Hospital Plató, que quan jo era
petit es deia Clínica Platón, i que ara és un aparador més de llistes d’espera.
Al capdamunt de
tota aquesta orografia esquerpa i impossible trobareu el parc de Monterols, un
oasi verd i eixutament mediterrani salvat in extremis per contemplar la ciutat
amb un cert sentiment de superioritat. El lloc és solitari i convida al crim sàdic
i impune, però el barri es refrena, influït per Jaume Vallcorba, que viu a la
cantonada següent. Així que a Monterols hi predominen els passejants autistes
de gossos agressius i les àvies amb nét ludòpata. Una de les sortides del parc
desemboca al passatge Hercegovina. Em pregunto perquè Barcelona disposa d’un
carrer dedicat a aquesta nació dinàrica, quan ni Bòsnia, ni Croàcia, ni
Eslovènia gaudeixen d’un tal honor.
Al solitari carrer
de Ferran Valls i Taberner em topo amb una d’aquelles improbables gitanes
romaneses, falsament sord-mudes, que pretenen fer-te firmar un paperot abjecte
a favor d’un no-res. El meu posat sorrut arrenca miraculoses paraules de la
falsa-muda que ara es conforma amb fer-me pena mentre intenta manllevar-me 20
cèntims.
Continuo coll
avall, observo que els carrers dels pensadors ara són substituïts per sants
(sant Eusebi, sant Elies, sant Hermenegild, sant Guillem). El conjunt
d’edificis de Brusi cantonada amb Via Augusta mostren rajoles interessants i el
record d’un bar d’ambient que es deia, sí, La Rosa. No recordo ni com era ni
qui hi anava (potser era lesbià i permissiu); tot això havia quedat sepultat
durant dècades a un racó de la meva ment que em fa contemplar el meu jo de fa tants
anys com un perfecte desconegut. Més avall, a la plaça Cardona, hi havia hagut
un petit nucli de bars gais, però el seu moment de glòria crec que fou anterior
al meu. Ara la plaça l’ocupa una àrea de jocs infantils. En un banc un home
treballa des del seu portàtil.
Els matins la
ciutat és plena de velles que empenyen el carret de la compra, d’avis que
trafiquen amb néts que van i vénen de l’escola, d’homes fingidament trempats que
tanquen acords comercials des dels seus mòbils i de pàries (no sempre negres africans)
que recullen ferralla en carros del supermercat. Els matins la ciutat fa pensar
en una colònia d’insectes socials: admira que tothom assumeixi el seu paper i
que, malgrat la complexitat dels mecanismes implicats, la cosa acabi funcionant
(més o menys).
Avui al diari he
llegit que un prestigiós guru (una mica malastruc, no ho negaré) predeia el dia
imminent que això d’internet s’enfonsaria i que a partir d’aquí res no seria
com abans. Poc després se m’ha espatllat l’ordinador: la meva pantalla ha
esdevingut una necròpoli de píxels, una situació que no per coneguda ha resultat
menys exasperant. Com que no era avui el dia de la prevista caiguda d’internet i
a casa encara funciona el portàtil d’emergència, deixaré per un altre dia el comentari sobre la
decadència i caiguda de l’imperi d’occident.
