dimarts, 28 d’octubre del 2014

La jungla laboral o estranys drets a decidir


Confessaré d’entrada que “Deux jours, une nuit” és la primera pel·lícula que veig dels multipremiats i belgues germans Dardenne (Jean-Pierre i Luc, de noms respectius), per tant ignoro fins a quin punt és característica del seu treball habitual, encara que no tinc cap dubte en considerar-la excel·lent.

El seu punt de partida és força senzill: Sandra, treballadora a una petita empresa que fabrica panells solars, està de baixa per depressió; entretant, els seus col·legues s’han apanyat per suplir la seva absència amb un petit augment en la càrrega de treball. El propietari de la firma proposa a la resta d’empleats una votació en la qual hauran d’optar entre la permanència de Sandra a l’empresa o embutxacar-se una prima de 1000 euros. Malgrat que la primera votació li ha estat negativa, la treballadora en baixa intentarà convèncer durant un frenètic cap de setmana els seus companys, perquè votin al seu favor a la segona oportunitat del dilluns.

“Deux jours, une nuit” respira credibilitat des del primer fotograma (o com es digui ara, quan tot és digital). Bé, l’únic que em resulta poc creïble és que un empresari s’emboliqui en votacions tan proclius a resultats embrollats, on de segur acabarà generant el mal rotllo dels seus subordinats. Però apart d’això, aquesta cursa contra rellotge destinada a alterar un dilema dolorós, esdevé una barreja equànime de suspens sense policies i de veritat humana. Rodada sense filigranes i molt a peu de carrer a Seraing, una ciutat veïna a Lieja, reflecteix molt bé el desgast del teixit social que la crisi ha provocat amb una variada mostra de reaccions on tant poden aparèixer la por, la violència i l’egoisme, com la solidaritat, l’empatia i el sacrifici.

En el centre del film es troba la meva adorada Marion Cotillard, una estrella innegable, que aquí s’esborra per retratar sense grans gestos la fràgil Sandra. És un paper complex que ha de mostrar l’apatia depressiva i suïcida, el feble impuls per seguir endavant, el bri d’il·lusió o desesperança, el somriure que no pot evitar dibuixar-se,  tot resolt magistralment amb recursos imperceptibles. La resta del repartiment, amb Fabrizio Rongione (habitual dels directors) com a marit, respira l’autenticitat multiètnica de l’Europa dels nostres pecats.

“Deux jours, une nuit” és absorbent, emocionant, i d’una pertinència que gairebé fa mal. Parla sense al·legories del que ens està passant, i com que sospito que els germans Dardenne mantenen encara la fe en la nostra espècie, la seva conclusió (agredolça i en cap cas escapista) és un cant a la decència humana.

8 comentaris:

  1. vols dir que al final acaba conservant la feina, no? Ja m'has espatllat el final!

    ResponElimina
  2. la tinc a la llista, a veure si aquesta setmana m'hi escapo, de tota manera el punt de partida em sembla una mica estrany, com comentes i com vaig escoltar a algú més, aquesta tria absurda

    ResponElimina
  3. No sóc tan incondicional de la Cotillard, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Júlia, tu ets condicional per definició, però no crec que sigui problema perquè t'interessi la pel·lícula.

      Elimina
  4. Es que trobo que s'ha especialitzat massa en fer cara de patir molt

    ResponElimina