divendres, 10 d’abril de 2015

Apocalipsi, no encara


Després de “The Colour of Magic” era inevitable llegir la segona novel·la de Discworld, “The Light Fantastic”, més que res perquè, si no, no sabria com acabava l’aventura. Sort que Pratchett no va tornar a repetir aquesta pocasoltada d’acabar un llibre en literal caiguda lliure: la manera més tramposa d’obligar el lector a continuar-te llegint.

En qualsevol cas “The Light Fantastic” [el títol prové d’un poema de Milton i trobar-li una traducció més correcta que “Una luz fantástica” ens duria massa lluny] reprèn les aventures del mag fallit Rincewind, el turista Twoflower i el seu equipatge ambulant. Al principi del llibre, per pura arbitrarietat argumental, apareix una gran estrella vermella que amenaça destruir Discworld, a menys que es llegeixin vuit poderosos encanteris, un dels quals s’amaga al cervell de Rincewind. No sorprendrà ningú si revelo que l’apocalipsi no arribarà a produir-se i que Discworld se salvarà, però que el suspens es mantindrà fins al final del llibre.

Com ja passava a “El color de la magia”, la trama discorre per rutes bastant peregrines i els conflictes es resolen una mica per la cara (o a través de la màgia, que ve a ser una mica el mateix). De fet, tot el seguit d’incidents de la novel·la serveixen sobretot com a excusa per fer brillar l’enginy de l’autor i per contemplar amb humor algunes de les convencions més arrelades del gènere fantàstic (i de qualsevol altre gènere). Pel devot de la saga, el llibre marca el moment en el que la Mort comença a parlar en versaletes, presenta la seva filla Ysabel i explica perquè el bibliotecari de la universitat invisible és un orangutan. Introdueix també el personatge de Cohen el bàrbar, un heroi llegendari, ara entrat de ple a la tercera edat.

Entre els mites i relats clàssics parodiats, apart de l’obvietat de Conan el bàrbar, hi ha Orfeu i Eurídice, els quatre genets de l’apocalipsi i la caseta de xocolata de Hänsel i Gretel per citar-ne alguns dels més evidents. En general m’ha fet més gràcia aquest volum que l’anterior, potser perquè m’he pres la molèstia de llegir-lo en versió original (i amb un nou disseny de coberta que trenca l’horrenda tradició de la sèrie). L’estil de Pratchett és ple de jocs de paraules que deuen constituir un veritable malson pels seus traductors; no estic segur que els seus traductors al castellà se’n surtin prou bé, potser perquè per a la literatura de gènere no s’hi sol invertir gaire pressupost. Almenys els tres o quatre que he llegit sempre m’han semblat una mica coixos a nivell estilístic. No s’animaria algú a traduir Pratchett al català? Evidentment és una tasca ciclòpia; però, quan ens hi posem, aquestes coses les solem fer bé.
Només hi ha una manera de descriure l’efecte que l’olor d’Ankh-Morpork té sobre el nas dels seus visitants, i és per analogia.

Preneu un tartà. Escampeu-hi confeti al damunt. Il·lumineu-lo amb llums estroboscòpiques.

 Ara preneu un camaleó.

Poseu el camaleó sobre el tartà.

Observeu-lo de prop.

Veieu?
**********
Va posar-se en marxa, tot preguntant-se com fer-s’ho per atraure les cebes. Al cap i a la fi, va pensar, encara que les veiessis penjant de cordes a les parades del mercat, probablement no creixien així. Potser els pagesos o qui fos feien servir llebrers ceballuts o alguna altra cosa, o cantaven cançons per atraure les cebes.

Brillaven les primeres estrelles quan va començar a burxar d’esma entre les fulles i l’herba. Fongs lluminosos, desagradablement orgànics i amb aspecte de consoladors per a gnoms proferiren un so líquid sota els seus peus. Petites coses voladores el van picar. Altres coses, afortunadament invisibles, s’allunyaven saltironejant o lliscant sota els arbustos i li grallaven en un to acusador.

—Cebes? —murmurà Rincewind—. Alguna ceba per aquí?
**********
Llavors el cabdill va girar-se respectuosament en direcció al seu convidat, una figura menuda que cautelosament s’escalfava els penellons a la vora del foc, i va dir:

—Però el nostre convidat, el nom del qual és llegendari, ens ha de dir quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida.

El convidat va fer una pausa enmig d’un altre infructuós intent d’encendre la cigarreta.

—Què diuix? —digué esdentegadament.

—He dit: quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida?

Els guerrers s’inclinaren al seu voltant. Allò valdria la pena sentir-ho.

El convidat pensà profundament una llarga estona i llavors digué amb lentitud:

—Aigua calenta, un bon dentixta i paper de vàter xuau.

10 comentaris:

  1. apa, ja tens feina! :P Si el tradueixes tu juro per tots els déus que me'l llegeixo :D

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ca, Clidi, això és una empresa per dedicar-hi tota una vida: caldria carn (més) jove.

      Suprimeix
  2. Mira que m'he esperat i en Pons encara no ha passat per aquí? O ha trobat ofensiu el post, o és que a mort. A mi també em sembla que la traducció d'aquestes obres no és cap meravella, però també penso que ha de ser difícil. Com difícil deu ser llegir-lo en versió original... em sembla que de moment seguiré amb propostes més fàcils quan llegeixi en anglès.

    Ah, sobre el llibre, fluixet com l'altre, però si et fa gràcia aquest humor es poden anar llegint de tant en tant, que tampoc fa mal

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ofès?, no crec, no n'hi ha per tant. No sé què passa que a en Pons sempre se li passen per alt els apunts que escric sobre Pratchett.

      Sí, Xexu, l'argument és fluixet, però algunes de les conyetes són bones. A mi l'humor anglès em perd.

      Suprimeix
  3. Ep! Ves per on que això de mirar de tant en tant el facebook en lloc d'eliminar-lo del meu telèfon mòbil -que és el que habitualment penso que hauria de fer- té la seua part positiva: mig allunyat com estic del món blocaire, no m'assabento massa del que passa en ell, però la revisió ràpida -tan ràpida com em permet la velocitat del meu dit índex lliscant sobre la pantalla del mòbil en sentit vertical- del facebook m'ha permés assabentar-me que l'Allau està en fase de lectura VO d'en Pratchett.
    Ah, quina xulada, poder llegir la teua crítica d'un dels escriptors que més em fa riure. Cert és que, com que la cosa del Mondisc o Discmón ja va pel 36 -en versió butxaca; en l'altra, em sembla que ja ha arribat als 40-, en Rincewind queda una mica lluny, però així refresca la lectura passada. Com sempre, un plaer visitar-te.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja veus, Leb, tot el que et perds per no estar al dia de la blogosfera.

      Suprimeix
  4. Per cert: les il·lustracions d'en Josh Kirby no han estat mai res de l'altre món, però si la que publiques aquí és el recanvi, tampoc és gran cosa, i no diguem ja el disseny de coberta, amb grafia inclosa. Quina llàstima, oi?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Mal per mal prefereixo aquest disseny auster entre el linogravat i la xilografia.

      Suprimeix
  5. Et diré que el Color de la màgia es l’únic llibre de Terry Pratchett que ha deixat amb un final tan penjat, tots els altres tenen un final sense cap dubte. És més, té algun llibre on de tan punts i finals que tenen les trames i subtrames sembla que no s’acabin mai. Què passa? Tot i que sigui el meu escriptor preferit també el puc criticar una mica, no?
    On he vist això d’una estrella vermella al cel que amenaça destruir-ho tot? Canço de gel i groc em sembla que es deia… Però en el cas de Discworld estaba clar que no passaria, sinó on passarien els 40 llibres posteriors?

    Que els herois siguin llegendaris e immortals no vol dir que no envelleixin, sinó que li diguin al pobre Cohen, tot i que ja m’agradaria arribar amb la seva salut a la seva edat.

    Si t’interessa conèixer més de la Mort ja saps quina saga triar. Per contra si prefereixes en Rincewind saps que tens la seva saga. Ara bé, jo et recomanaria seguir amb la saga de la Guàrdia que també tens començada.

    Seguint amb el tema de la olor de Ankh-Morpork
    Se pueden mencionar las coliflores. Se puede mencionar el ajo. Se puede mencionar Francia. Adelante. Pero si no se ha olido Ankh-Morpork en un día caluroso, no se ha olido nada.

    Seguint amb el tema dels comestibles de la terra
    – Se puede comer estas setas grandes?
    – No, de ninguna manera.
    – ¿Por què? ¿Las láminas no tienen el tono amarillento adecuado?
    – No, no es eso…
    – ¿Quizá el pie no tiene la textura adecuada, entonces?
    – La verdad es que parece correcto.
    – Se trata sin duda del sombrero, sin duda su color no es bueno.
    – De eso no estoy seguro.
    – ¿Y por que no podemos comerlas?
    – Por las puertecitas y las ventanas…


    PD: Tens raó, els posts d’en Pratchett sempre me’ls salto, però després sempre torno!

    ResponSuprimeix
  6. Sí, tornes i fas uns comentaris molt complerts. No pateixis que continuaré llegint Pratchett, però el que m'acabo de comprar potser no te l'esperes.

    ResponSuprimeix