El senyor Pratchett saluda el senyor Dickens

Enmig de la meva recent excursió/incursió (d’intenció exhaustiva) per l’obra del finat Terry Pratchett poc m’esperava que hi acabés apareixent el vell amic Charles Dickens. Hi figura en un títol que el camarada Pons007 no controla encara, si he de fer cas a la  pestanya “Pratchett” del seu blog. Parlo de la novel·la “Dodger” (2012), en castellà “Perillán”. Es refereix inicialment a un personatge secundari del llibre “Oliver Twist”, el més decidit i espavilat deixeble de la banda de lladres que comandava el jueu Fagin. En la ficció dickensiana rep el nom de Jack Dawkins i el sobrenom de “the Artful Dodger” (que Oliva i Buxton tradueixen com “trampós” al diccionari corresponent de l’Enciclopèdia Catalana). A l’edició de Proa que va traduir Pau Romeva allà pels anys 30 del segle passat, el sobrenom de “Dodger” és l’Aranya.

La novel·la, situada a la primera època del regnat victorià, presenta un protagonista pintoresc que treballa com a “tosher”, és a dir algú que garbella les clavegueres a la recerca de tresors ocults. Aquest Dodger no descarta cometre petits actes delictius, però és una persona bàsicament decent que no vacil·la a ajudar una noia maltractada en una nit de tempesta. Sobre la identitat d’aquesta senyoreta, els perills que patirà i la protecció que li ofereix el seu jove amic gira tota la peripècia. Ben al principi del llibre hi apareix un jove periodista del ‘Morning Chronicle’ de nom Charlie Dickens que s’interessa per Dodger i en certa manera li fa de mentor. Encara que mai no es fa explícit, s’ha d’entendre que aquest Dodger és el que inspirarà l’homònim a “Oliver Twist”. De fet el Dodger de Pratchett també viu a casa d’un jueu, Solomon, molt més políticament correcte que Fagin i fins i tot deliciosament escèptic en matèria religiosa.

En algun lloc he vist aquest “Dodger” classificat com a literatura per adolescents, però m’ha semblat perfectament apte per edats més madures: en cap moment la meva intel·ligència s’ha sentit insultada. Encara que aquest Pratchett allunyat de Discworld és potser menys humorístic i més socialment sensible, no hi falten moments pel somriure. Com sol passar amb l’autor, més que la trama el que té interès és la forma enginyosa i fins i tot ocorrent com està explicada. De forma una mica inversemblant Dodger acabarà coneixent molts dels prohoms (i prodones) de l’època, de manera que a més del mencionat Dickens, ens toparem amb el reformador social Henry Mayhew, els proto-informàtics Ada Lovelace i Charles Babbage, la filantropa Angela Burdett-Coutts, el fundador de la policia moderna Sir Robert Peel, el polític Benjamin Disraeli i fins i tot (oh inversemblança última!) la reina Victòria i el rei Albert.

M’ho he passat molt bé amb aquesta novel·la, que pot ser una bona aproximació a Pratchett per a tots aquells que no combreguin gaire amb la literatura fantàstica (tot i que conté una mena de teogonia de la claveguera). No puc respondre de la traducció (l’he llegida en V.O.), que sospito que ha de ser problemàtica: gran part dels gags de “Dodger” es sustenten en el xoc entre la parla popular del protagonista i el llenguatge refinat dels seus interlocutors, amb els malentesos que això genera. Almenys en Pons l’hauria de llegir.

Dodger estava acostumat a aquesta mena de coses; gent com aquella ximpleta pensava que tota la canalla que vivia al carrer eren probablement lladres i carteristes que et robarien els cordons de les teves pròpies botes en una fracció de segon i després te’ls tornarien a vendre. Va interioritzar un sospir. Per descomptat, va pensar, allò era cert la “majoria” de les vegades —en realitat, gairebé totes— però no era raó suficient per generalitzar. Dodger no era un lladre; de cap manera. Era… bé, era bo trobant coses. Al cap i a la fi, de vegades queien coses dels cotxes i els carruatges, oi? Mai no havia ficat la mà a la butxaca d’altri. Bé, apart d’una o dues ocasions en les quals la butxaca havia estat tan palesament oberta que alguna cosa havia de caure “per força”, en el qual cas Dodger l’atraparia amb destresa abans que toqués a terra. Allò no era un furt: es tractava de mantenir nets els llocs, i al cap i a la fi, només passava… quan? Un cop o dos a la setmana? Comptat i debatut, era un cert tipus de netedat; tanmateix alguna gent curta de mires podia fer que et pengessin per culpa d’un malentès.