Les forges d’uns rebels

De mica en mica, gairebé com qui no vol la cosa, el valencià Rafael Chirbes ha acabat dibuixant un fris força exacte de la història espanyola contemporània. Li coneixia les seves dues últimes novel·les a propòsit de la bombolla del totxo llevantí (“Crematorio” i “En la orilla”) i ara li ha tocat a “La larga marcha” de 1996 que l’editorial Anagrama ha decidit singularitzar a la seva col·lecció Edición Limitada. El llibre té intencions cristallines: les de documentar l’aparició d’una oposició interna al règim franquista durant la immediata post-guerra i abasta pràcticament des de l’any 39 fins a mitjans del 60 del segle passat.

L’estructura de la novel·la està perfectament delimitada. Una primera part (El ejército del Ebro) ens presenta a través de breus capítols diversos participants en la Guerra Civil, d’un bàndol i de l’altre, amb circumstàncies molt diferents (encara que predomina la misèria) i geografies encara més allunyades, tot i que sempre centrades a la meitat occidental de la Península. Segueix una segona part (La joven guardia) on les figures dels capítols anteriors cedeixen el protagonisme als seus descendents, els quals revelen maneres contràries al sistema i acaben confluint en un moviment clandestí de clara vocació intel·lectual que aviat serà esterilitzat per les forces de l’ordre.

Com sol passar amb Chirbes, les seves trames són inexistents, tènues a tot estirar, i el que predomina és un retrat panoràmic bastant fidedigne dels aires d’un temps i una societat. No ajuda que a la primera part compareguin tants personatges molt superficialment presentats, que es fa dificultós seguir-los un a un; i encara més a l’hora de reconeixe’ls en els seus descendents antifranquistes de la segona part. Descartats el guió i la caracterització de personatges, queda la possibilitat de salvar l’autor pel seu vigor estilístic (el qual sí que és considerable) i per l’exactitud del retrat dels signes del temps.

El món que reprodueix Chirbes em queda tanmateix una mica lluny, tot i ser parcialment el meu contemporani. És un món marcat per un Madrid centrípet on senyorets rancis juguen al palé, un món de triomfadors de Burgos, d’enllustradors i venedors de picadura. El món en el qual la misèria visita igualment els cacics gallecs i els extremenys i on la Guardia Civil mana sense cap ambigüitat. De vegades sembla que “La larga marcha” ens doni notícia d’un país gairebé estranger.

Hejira

Viatjo en un vehicle qualsevol
Sec en un cafè qualsevol
Desertora de les guerres mesquines
que van fer fugir, traumatitzat, l’amor
És còmoda la melangia
Quan no cal donar explicacions
És tan natural com el temps
d’aquest cel tan canviant d’avui
En el nostre aparellament possessiu
Hi havia tant que no podia ser expressat
Per això torno a mi
Aquestes coses que tu i jo vam suprimir
Veig alguna cosa de mi en tothom
en aquest precís moment del món
Mentre la neu s’aplega com llaços de blonda
sobre una noia que balla un vals

Saps que mai no ha sigut fàcil
Tant si et rendeixes com si no
Tant si passes d’un extrem a l’altre
o segueixes una línia recta
Hi ha un home i una dona asseguts a una roca
O es desfaran o es congelaran
Escolta
Vestigis de Benny Goodman
Travessen la neu i els pins
Sóc vulnerable a la febre viatgera
Però m’encanta estar tota sola
Encara, en certa manera, el més lleu toc d’un estrany
pot fer que els meus ossos tremolin
Ja sé que ningú no m’ho ensenyarà tot
Tots anem i venim com desconeguts
Cadascú tan profund i superficial
Entre el fòrceps i la làpida

Vaig mirar els senyals de granit
Aquells tributs a la finalitat, a l’eternitat
I llavors em vaig mirar
Una gallina furgant a la recerca de la meva immortalitat
A l’església encenen les espelmes
I la cera regalima com llàgrimes
Hi ha l’esperança i el desesper
que he contemplat durant trenta anys
Només som partícules de canvi, i tant que ho sé
que orbiten al voltant del sol
Però com puc tenir aquest punt de vista
si sempre estic lligada a algú
Banderes blanques de xemeneies hivernals
demanen una treva davant de la lluna
Als miralls d’un banc modern
Des de la finestra d’una habitació d’hotel

Viatjo en un vehicle qualsevol
Sec en un cafè qualsevol
Desertora de les guerres mesquines
Fins que l’amor em retorni al combat

El càncer cansa

El càncer és un joc de daus. Gràcies, Mallarmé!

Quan vaig escriure sobre “The Big C” només havia vist la seva primera temporada. Conegudes la segona i la tercera, diria que la cosa no donava tant de si i que probablement passaré de conèixer la quarta, que està formada per només quatre capítols d’una hora. No sé si és possible vertebrar tota una sèrie entorn a una malaltia, però de moment ningú no ho ha aconseguit satisfactòriament. Ja es va veure a “Breaking Bad” que el càncer de Walter White, que tant de pes tingué a la primera temporada, va ser oblidat gradualment fins esdevenir gairebé una pinzellada de color.

La segona temporada de “The Big C”, tot i mantenir la pretensió de ser una comèdia (i documentar la sensible millora en la salut de la protagonista) acaba resultant un dels artefactes més depriments en el gènere de la sitcom. Vejam: hi ha un embaràs que acaba malament, una història d’amor que es descobreix interessada, un bon amic que sucumbeix al càncer, una dona immadura i amb tendències suïcides i un final de temporada absurd i masoquista que inclou un infart amb molta mala intenció.

En comparació, la tercera temporada, on tot va tant bé que del càncer gairebé no se’n parla, funciona millor perquè els guionistes opten per les solucions més delirants. Cathy (Laura Linney) s’inventa una vida alternativa com a pilot aeri i busca activament esdevenir mare per segona vegada. El seu marit Paul (Oliver Platt) esdevé blogaire famós explicant les vicissituds del seu infart i cau sota les males influències de la guru de l’autoajuda Joy Kleinman (Susan Sarandon) [en un dels capítols també hi surt la incommensurable Allison Janney]. El seu fill Adam (Gabriel Basso) descobreix els encants eròtics de la religió, mentre que Andrea (Gabourey Sidibe) descobreix les seves arrels africanes i es fa dir Ababou durant la pràctica totalitat de la temporada. Potser la derivació més divertida és la de Sean (John Benjamin Hickey), el germà mig “homeless” de Cathy, que descobreix inusitades possibilitats en l’atenció d’un telefon eròtic gai.

El final de temporada, rodat en Setmana Santa a Puerto Rico, convida a les pitjors sospites i suggereix lectures transcendentals que francament no feien cap falta. De moment, m’estimo més el present de la ficció de les sèries que el futur que prometen. Per això no penso mirar la quarta temporada.

Tren de la història

El tren a Milà

Un tren travessa la nit europea. Ha sortit de Milà i s’espera que arribi a Roma a primeres hores del matí. Hi viatja un home que rememora desordenadament, febrilment, la seva vida, una vida plena de risc, d’aventures i d’escenaris canviants que ha estat tocada pels grans esdeveniments de la història de finals del segle XX. Francis Servain Mirković, d’origen franco-croata —soldat a les recents guerres balcàniques, posterior espia governamental per a la República Francesa i finalment traficant de secrets que interessen el Vaticà— passa comptes a les seves poc exemplars activitats i s’enfronta a un canvi d’identitat al final de la ruta.

“Zona” (La otra orilla, 2009) és la novel·la més ben considerada del barceloní d’adopció Mathias Énard (Niort, 1972), o almenys la que li ha proporcionat més premis. És un llibre peculiar, tant per la forma com pel contingut, el que d’entrada no és ni bo ni dolent, tot i que un escrutini més atent no acaba de justificar les seves rareses. Formalment s’inscriu en una literatura “modernista” (en el sentit anglès de la paraula) —filla de Virginia Woolf, James Joyce i William Faulkner—, la qual va deixar de practicar-se cap a finals de la dècada de 1970, i quasi ningú no l’ha trobada a faltar. No és que es tracti exactament d’un exemplar canònic de corrent de consciència, però presenta almenys el seu típic desordre cronològic i sintàctic, que amb una mica de paciència acaba construint una història completa (típicament el llibre s’allarga fins que totes les peces del trencaclosques han quedat degudament col·locades).

Algunes falques promocionals intenten vendre el llibre com si el vertebrés una sola frase, quan en realitat el que passa és que Énard ens estalvia tots els punts (tant els “i seguit” com els “i apart”) —amb l’excepció de tres capítols intercalats que representen el llibre que el narrador està llegint—, però omple tanmateix la novel·la d’una pila de frases gens ben delimitades. El lector persistent serà recompensat amb un insòlit punt i final. Entenc que totes aquestes piruetes formals intenten reproduir un pensament confós en un estat de vigília accelerada, però trobo que l’esforç afegit no paga la pensa i jo li agrairia a l’autor que ens restituís la puntuació.

[Nota al marge: pensava que els diacrítics s’havien incorporat sense fricció al nostre món editorial, però descobreixo tot just ara que l’escriptor Énard pot gaudir de la titlla del cognom tant en francès com en català, però no a la coberta que “La otra orilla”li va editar.]
 
Aquesta “Zona” a la que es refereix el títol abasta tota la conca mediterrània des del Magrib fins a l’Orient Mitjà, passant per València, Itàlia, Turquia i els Balcans i d’ella el novel·lista en ressalta la seva perpètua relació amb la guerra, la violència i el conflicte humà. De fet, Énard no és conforma amb escriure d’esdeveniments recents com els genocidis dels Balcans, la guerra del Líban o l’Holocaust, sinó que la seva mirada retrocedeix fins a la remota guerra de Troia. Em sembla molt lloable emparar-se en referents clàssics que sempre queden presentables, però les ramificacions temàtiques haurien de tenir algun límit per no acabar servint d’ostentació de coneixements enciclopèdics (o wikipèdics) que no vénen gaire al cas. En el llibre hi acaba apareixent tothom que passava per allí: Cervantes a la vetlla de la batalla de Lepanto, Napoleó a Lodi, Ezra Pound engabiat i delirant a la fi de la Segona Guerra Mundial, Millán Astray cridant “Viva la muerte!” un cop més, William Burroughs perseguint morets a Tànger, la mort de Caravaggio a la platja i Malcolm Lowry a Sicília. La cosa ja comença a descarrilar quan també hi figuren el gin Xoriguer, el boiximà de Banyoles i el malaguanyat Fòrum de les Cultures. D’això se’n diu digressió i amb prou feines ho acceptem quan llegim Lawrence Sterne: el senyor Énard hauria de justificar la substància de cadascuna de les seves 400 pàgines de novel·la.

Un problema més del llibre (i com ho podria dir d’una forma elegant?) és que el seu narrador-protagonista no convida gens a l’empatia. Estic parlant d’un personatge filo-feixista que ha comès tota mena de crims repulsius sota l’excusa d’un conflicte bèl·lic en el que no tenia cap obligació de participar. Tampoc els seus camarades, vers els quals el narrador demostra una total devoció, semblen éssers humans dignes de gaire respecte. La veu d’aquest Francis Servain Mirković que ens explica “Zona” té seriosos problemes de versemblança per mostrar-se com un anti-intel·lectual i omplir al mateix temps el text de citacions cultes. Sort en té de les xicotes, que l’alliçonen sobre les virtuts de Proust i Céline i el fan funcionar una mica per osmosi.

Estic sent molt negatiu, ja ho sé, però és perquè no recomano la lectura d’aquest llibre a ningú que no vulgui perdre el seu temps de forma diletant. Si voleu llegir sobre la Zona, llegiu Amos Oz, David Goldman, Naguib Mahfouz, Claudio Magris, Mohamed Choukri o Rafael Chirbes. I la veritat és que, comptat i debatut, Énard pot ser també un escriptor admirable, com passa amb alguns fragments de la seva “Zona”. Un moment d’hipòxia onanista a càrrec de William Burroughs és el primer que em ve al cap com a testimoni de la defensa. Jo encara no l’he donat per un cas perdut.

Notícies de les illes

Nostàlgics del temps quan escrivia sobre illes remotes? Tranquils, de vegades aquestes illes minúscules són una font de notícies, precisament gràcies a la seva grandària (o hauria de dir la seva petitesa?). És el que ha passat recentment a Canna, la més occidental de les Hèbrides Interiors, on s’ha produït el seu particular “crim del segle”. Resulta que la botiga comunitària de l’illa va ser saquejada la nit del passat divendres 12 de juny. La botiga, que ven queviures, records i artesania i és atesa per voluntaris, roman oberta de nit per permetre als pescadors que pernocten al moll utilitzar la seva Wi-Fi gratuïta i comprar el que necessitin. El pagament es diposita en una caixa i es prega als compradors que anotin l’import de les seves adquisicions en un llibre de comptes.

Imagineu-vos el destret dels dinou indígenes quan descobriren el dissabte al matí que uns desaprensius havien buidat els prestatges de caramels, rajoles de xocolata i paquets de galetes i s’havien endut a més sis gorres de llana fetes a mà. Feia dècades que a l’illa no es produïa cap delicte i l’últim que es recorda és el robatori d’una safata de fusta tallada d’una de les seves tres esglésies allà per la dècada dels 60. Mai no va ser recuperada.

Els consternats illencs s’han plantejat la possibilitat d’instal·lar càmeres de seguretat, cosa que els repugna perquè significaria posar en dubte la seva idea d’honestedat. En el pitjor dels casos, es veuran obligats a tancar la botiga durant les nits. La bona gent de Canna ha quedat sensiblement tocada i els més agosarats ja remuguen entre dents contra els mals de la vida moderna.

La segona notícia cal anar-la a buscar molt més lluny, a l’illa Pitcairn del Pacífic Sud. Aquest indret remot compta amb una pintoresca (i sovint divulgada) història, gràcies a haver sigut el refugi dels amotinats de la Bounty i els seus aliats tahitians. Pitcairn és actualment l’últim Territori Britànic d’Ultramar en el Pacífic, el que no deixa de ser una manera eufemística de mencionar una colònia, encara que ara se les denomini de forma menys paternalista. Sigui com sigui Pitcairn és també la jurisdicció nacional menys populosa del món, amb un cens estimat de 56 persones l’any 2013.

Aquest cul de món ha sigut notícia aquesta setmana quan les seves autoritats han aprovat una llei que legalitza explícitament el matrimoni gai. Sembla que ho han fet per acomodar-se als bons vents que bufen a la metròpoli britànica (dels quatre elements nacionals que componen el Regne Unit, només Irlanda del Nord es resisteix encara al matrimoni igualitari). En tot cas la victòria és pírrica, perquè no sembla que beneficiarà ningú. Una indígena de tota la vida recorda que l’últim nadiu gai va desfilar cap a pastures més propícies d’ultramar fa una pila d’anys. A sobre, l’únic sacerdot de l’illa és membre de l’Església Adventista dels Set Dies, la qual no sent cap simpatia pels matrimonis que defugen els estàndars.

Però no cal mirar les coses de forma tan negativa, de segur hi ha natius gais de Pitcairn escampats pel món, els quals no dubtaran a anar a casar-se a la terreta. Alguna autoritat hi deu haver per casar-los. En tot cas, si us convidessin a un casori allí, caldrà que us prepareu amb temps, ja que no hi ha aeroport i l'únic transport per arribar-hi és el ferry des de les remotes illes Gambier.

El mateix conte, dibuixat de nou

Si ahir posava en dubte la vigència de les novel·les de Thomas Hardy, no ha calgut que passés gaire temps perquè la casualitat i la serendípia s’aliessin per desmentir-me. Tot comença, com em sol passar recentment, amb una visita a la biblioteca pública, on trobo el còmic “Tamara Drewe” de Posy Simmonds (editat per Sins Entido l’any 2009). L’únic motiu que em convida a llegir-lo, apart de la seva evident solvència estètica, és el fet que el sempre interessant Stephen Frears en fes una adaptació cinematogràfica l’any 2010, amb Gemma Arterton, Dominic Cooper i Luke Evans als papers principals. No, no vaig veure la pel·lícula, encara que la crítica la deixés força bé.

Quan era a mitja lectura vaig descobrir que el llibre era una adaptació lliure i actualitzada de “Far from the Madding Crowd” (Lluny del brogit del món) i ja em vaig quedar de pasta de moniato, tot i que estic disposat a discutir la justesa d’aquesta asseveració, com ja comentaré més endavant. “Tamara Drewe” va aparèixer en forma de serial a les pàgines del diari The Guardian entre setembre de 2005 i octubre de 2007 i és una perfecta comèdia de costums britànics amb algun ribet tràgic afegit. S’ambienta a un refugi d’escriptors, a la molt civilitzada ruralia anglesa contemporània, i tracta de com l’aparició de la titular Tamara trasbalsa a tots els mascles de la colònia. Hi ha adulteri, orgulls masculins ferits, esposes sofertes i moltes vanitats literàries. També s’hi troba una certa mitificació urbana de la beata vida campestre, contraposada a l’avorriment còsmic i autodestructiu que presenta el jovent del poble.

El dibuix és agradable, molt cuidat en el detall i amb un realisme amb el punt just de caricatura. El color, també estudiadíssim, oscil·la entre el calc de la realitat i la pura estilització. La història es desplega amb gran sofisticació i combina vinyetes tradicionals, textos de tres narradors diferents (els quals es distingeixen per la tipografia, una d’elles “comic sans” (ai!)) i altres tipus de suport documental: retalls de la premsa rosa, columnes de diari, pantalles de mòbil i d’ordinador, e-mails, programes d’actes…

Com ja deia, no l’hi he sabut trobar gaire relació amb la novel·la de Thomas Hardy, apart que passa al camp, que la seva protagonista és jove, atractiva i té tres pretendents, que algun topònim es repeteix i que una felicitació de Sant Valentí té un paper crucial en els mecanismes de la trama. Diria que ha plogut molt des del 1870 i que una guapa propietària rural que vol defensar la seva independència sentimental té poc a veure amb una columnista confessional que s’enllita amb un bateria famós i s’acaba de fer una rinoplàstia. Tampoc les adolescents ofegades en el tedi provincià, que es creen un somni vicari a través de les xarxes socials, serien fàcilment homologables en època victorianes. Però no em veig amb cor de discutir la Posy Simmonds qui, als seus 69 anys pot presumir de l’Ordre de l’Imperi Britànic i d’un altre còmic sospitós que es titula “Gemma Bovery”. Amb la seva mirada excèntrica, certament sap el que fa. I la “Tamara Drewe”, molt recomanable.

Drames rurals d’abans i de sempre

Mai no he comptat Thomas Hardy entre els meus novel·listes victorians favorits: les seves trames condemnen els seus personatges a vides tan predeterminades que, gairebé des de la primera plana, ja saps com acabaran. Almenys això em va passar amb “Jude, l’obscur” i amb “Tess, d’Urberville” i s’endevina també amb la versió fílmica d’un dels seus llibres més coneguts, “Far from the Madding Crowd”, el qual sempre hem conegut en castellà com a “Lejos del mundanal ruido”, tot i que Xavier Pàmies ens el va traduir fa dues temporades com “Lluny del brogit del món” (Viena Editorial, 2013).

De la novel·la ja existia una ben considerada adaptació anterior; la va dirigir John Schlesinger l’any 1967 i la protagonitzà Julie Christie, quan feia tronar i ploure com cap altra. Al seu voltant perdien seny i salut tres homes tan interessants com Terence Stamp, Peter Finch i Alan Bates. Com que no l’he vista, no faré comparacions amb la que ara comanda el danès Thomas Vinterberg, un director que fins ara havia anat d’independent (o fins i tot de Dogma), però que aquí es passa al cinema de prestigi literari, i a sobre britànic, que és el súmmum tant de la literatura, com del prestigi i la “britishness”.

L’argument de “Far from the Madding Crowd” és força complicat en els detalls, i comprimeix un excés de peripècia en dues hores escasses de pel·lícula. Cal saber només que la seva protagonista és una mestressa agropecuària de nom bíblic (Bathsheba), la qual presenta les dolces faccions de Carey Mulligan. Al seu voltant, tres mascles de variable rellevància malgasten testosterona, tot ignorant que Hardy els havia predestinat des del capítol primer. El pastor tel·lúric, però inusitadament refinat (Matthias Schoenaerts); el “gentleman farmer”, neuròtic i turmentat (Michael Sheen); i el militar fatxenda que a hores d’ara no resulta gens sexy (Tom Sturridge).

És un  film previsiblement bonic de mirar per paisatges, escenaris, vestuari i fotografia. Com ja he dit, el ritme accelerat dels seus esdeveniments no concorda gaire amb l’habitual parsimònia de la vida campestre, però aquí la culpa és sobretot de Hardy, el qual tendeix als girs improbables o directament inversemblants. En concret resulta ben postís tot el que té a veure amb el sergent i la minyona que s’equivoca d’església el dia del seu casament (que ja és gros!) i les conseqüències que se’n segueixen.

Afortunadament els protagonistes propulsen la pel·lícula per situar-la per sobre de la mitja. Michael Sheen demostra una vegada més la seva solidesa, aquí en un paper de tràgica neurosi; mentre que Matthias Schoenaerts reuneix un físic de viril atractiu amb una heroica constància de caràcter. En quant a Carey Mulligan té un àngel molt particular que enamora la càmera, molt especialment en els primers plans. Encara que la dolçor és el seu millor atot, se’n surt molt bé a l’hora de representar una dona de caràcter, determinada a ser independent. A més la química d’ella amb Schoenaerts funciona a les mil meravelles amb una intensitat somorta que és la que més convé a la història.

Potser a aquestes altures el conte tal com el va imaginar Thomas Hardy no tingui gran interès, atès el flagrant “deus ex machina” del desenllaç; però encara així el film es deixa veure agradosament.

Ens van prohibir la paraula

Ens van prohibir la paraula,
ni tan sols podíem dir:
—Bon dia tingui!
I amb les paraules van seguir els llibres
i fins ben grans
no vam poder
tornar a llegir com cal.
Se’ns va prohibir
cridar la mare,
dir pa, dir son, dir fam
i tantes altres paraules usades cada dia,
locucions que en un altre idioma
no et sembla que vulguin dir el mateix,
sempre et fan estrany i et sonen a traducció
d’allò que normalment diem a casa,
perquè les paraules quan s’han mamat d’un pit
ja no són un simple mot
sinó un fet, una carícia,
una mirada o un bes
i en lligar-nos la llengua
va ser com si ens lliguessin de mans
però en silenci
vam continuar escrivint
i de la paraula escrita en van néixer nous llibres
rebrots d’aquells que no van poder matar
perquè prohibir és com arranar la bardissa:
les paraules es revolten i creixen més tendres
i enramen brancatges nous de paraules fortament arrelades.

Dimarts passat la Institució de les Lletres Catalanes va organitzar al Palau Marc de la Rambla de Barcelona un homenatge a l’escriptor i professor Ricard Creus (el Poblenou de Barcelona, 1928). Ricard Creus va començar la seva trajectòria artística en el camp de la plàstica, tot i que molt aviat va dedicar-se al conreu de la literatura. Per motius que se m’escapen i que tenen a veure més aviat amb la taxonomia filològica, se l’adscriu a la denominada “generació invisible”, el que (com és fàcil d’entendre) no resulta una etiqueta gaire galdosa. Però, més enllà de la sòlida vàlua de la seva producció literària —la qual abasta la poesia, la narrativa, el teatre i les obres dedicades a nens i adolescents—, per a mi en Ricard ha sigut (amb la seva companya Esther Boix, traspassada fa poc més d’un any) un dels grans mestres que he tingut.

Vaig conèixer l’Esther i en Ricard quan jo era un preadolescent de 12 anys i els pares (a instàncies meves) em van matricular al seu taller de plàstica a l’escola L’ARC. Cal recordar que a finals dels anys 60 del segle XX l’educació plàstica d’infants i adolescents era una entelèquia pràcticament inexistent, sense els aires d’assignatura-maria dels quals gaudeix en l’actualitat. Però com sol passar amb tots els bons mestres, les lliçons d’Esther i Ricard anaven molt més enllà de la matèria que ensenyaven, perquè el seu propòsit no era de cap manera fer-nos esdevenir “artistes” sinó proporcionar-nos la clau que fes entenedor com cada creador accedeix a la seva visió del món, sempre a través de l’autoconeixement i no pas pel seguiment de fórmules predeterminades.

Així, entre pintures al guaix o a la cera, modelat en argila, collages, monotips i tessel·les cinètiques, ens familiaritzàvem amb la història i la praxi dels artistes; però també compartíem altres inquietuds, les quals podien passar per les lectures, el cinema vist i per veure, l’actualitat tardo-franquista (entre el ridícul i la repressió) i les topades amb els progenitors. No és d’estranyar que tots els pares dels alumnes de l’Esther i en Ricard sentissin per ells una gelosia variablement dissimulada, perquè ens proporcionaven des d’un territori adult un espai de diàleg que ells no es veien capaços de construir.

Han passat molts anys i jo, com ha fet tothom, fa temps que he matat tant els pares com els mestres, i els he culpat de tot el que no m’acabava de satisfer a la meva vida. Però m’hauria de mentir molt per negar que (per bé o per mal) molt del que sóc és responsabilitat plena de l’ànima fèrtil del duet Esther-Ricard. I en temps d’homenatges, res més educat, assenyat i fàcil que pronunciar el bell mot Gràcies!

La dimensió ben coneguda

Pretèrits regals nadalencs o reials (dels tres Reis d’Orient, esclar) m’han ajudat a familiaritzar-me amb vells clàssics televisius com ara “The Twilight Zone”, que si no m’equivoco va passar a la primera TV3 dels nostres pecats sota el títol de “La dimensió desconeguda”. El seu artífex, Rod Serling, ha esdevingut des de llavors una mena de sant laic del mitjà, tot i que la seva mort prematura sospito que ha contribuït a engrandir la seva carrera pòstuma. De moment m’he empassat la primera temporada de “The Twilight Zone”, 36 capítols de prop de mitja hora rodats entre 1959 i 1960 en gloriós blanc i negre, els quals oscil·len entre el que és fantasiós i el que és fantàstic. El sever text introductori, que Serling recita impassible, és sempre el mateix:

Hi ha una cinquena dimensió, més enllà del que l’home coneix. És una dimensió tan vasta com l’espai i tan intemporal com l’eternitat. És el terme mig entre llum i ombra, entre ciència i superstició, i rau entre el pou de les pors humanes i el cim del seu coneixement. Aquesta és la dimensió de la imaginació. És una àrea que anomenem “La zona del crepuscle”.

Aquests aires de transcendència impostada no han envellit gaire bé, com tampoc ho ha fet el to moralista de certs episodis. Des del moment de la seva creació ha plogut molt i les històries, que en principi devien semblar tota una novetat, ara ens poden semblar ingènues o previsibles. Amb una sola excepció els guions es reparteixen entre el propi Serling (la majoria), Charles Beaumont i Richard Matheson. Els d’aquest darrer són generalment els més bons, però sigui per idea o per execució n’hi ha de molt salvables. Un dels meus favorits és “The Monsters Are Due on Maple Street” (S’espera que hi haurà monstres a Maple Street) on, a partir d’una idea de Rod Serling, la violència esclata en una barriada en el moment que es dimonitza aquells que són diferents.

Richard Matheson planteja a “A World of Difference” (Un món de diferència) el drama d’un home que descobreix que la seva vida només és el guió d’una pel·lícula, prefiguració del futur “The Truman Show”; mentre que a “A World of His Own” (Un món propi) és un escriptor el que, a través de la literatura crea una vida paral·lela a la seva vida real, un tema que segur que Woody Allen també ha explorat als seus films. “Elegy” (de Charles Beaumont), sobre uns astronautes que aparentment tornen a la Terra encara que s’hi trobin a molts anys llum, és un dels que més m’ha intrigat. “Third from the Sun” (un altre Matheson) té un final que encara és sorprenent 55 anys més tard. A “The After Hours” es descobreix la vida secreta dels maniquins i “A Stop at Willoughby” (de nou Sterling, i el seu episodi favorit confés) com de bé s’adapta l’estructura del conte al mitjà televisiu.

Malgrat la seva aparença rudimentària, a la confecció de la primera temporada de “The Twilight Zone” hi contribuïren artistes de primer nivell, encara que haguessin quedat relegats a la sèrie B de Hollywood. Dirigeix alguns episodis el pretèrit Mitchell Leisen, i d’altres el futur Stuart Rosenberg, també mort a hores d’ara. De tant en tant la música és de Bernard Herrmann o del molt “jazzy” Jerry Goldsmith. I els actors protagonistes, encara que actualment hagin caigut en l’oblit, es diuen Jack Warden, Vera Miles, Keenan Wynn, Ida Lupino, Burgess Meredith o Dick York. Fa gràcia descobrir un joveníssim Martin Landau i un nen que acabaria sent el director Ron Howard.

Si bé l’equip artístic sembla més que presentable, no crec que els hi quedés gaire pressupost per decorats i efectes especials. Les escasses escenes d’acció que hi apareixen són francament risibles i, quan es tracta d’episodis situats a planetes llunyans, o bé es reaprofiten els sets de “Forbidden Planet” o bé es filmen els exteriors al desert de Nevada. L’episodi més delirant de tots és un en el qual Roddy McDowall fa d’astronauta i, quan arriba a Mart, obre la porta de la nau sense preocupar-se de verificar si l’atmosfera del planeta és o no respirable. Però encara són millors els “marcians” que li donen la benvinguda, els quals van vestits com els figurants d’una producció barata de “La Bella Helena”.

Llegeixo que l’episodi “The Big Tall Wish” causà una commoció pel fet que els seus protagonistes fossin negres (el conte s’ambienta en el món de la boxa i això ho justifica gairebé tot). Serling era de l’assenyada opinió que els actors de raça negra eren un tresor totalment desaprofitat, i els continuaria contractant a les properes temporades.

M’he sentit com un arqueòleg revisant aquesta primera temporada de “The Twilight Zone”, de vegades agradablement sorprès, d’altres moderadament horroritzat. Pel meu gust, hagués insistit més en el to humorístic, que tant bé s’acomoda a aquestes fantasies, però els temps eren menys cínics i manava la urgència del missatge. Un 7 sobre 10, per dir-ho ras i curt.

El futur dels dinosaures del futur

Només la immensa fascinació que ens provoquen els dinosaures pot explicar l’èxit considerable de la franquícia fílmica “Jurassic Park”, de la qual ens arriba ara la seva quarta baula, “Jurassic World”, vint anys i escaig després de la pel·lícula original. Steven Spielberg es reserva aquí el paper de productor i encarrega la direcció al quasi debutant Colin Trevorrow. Però és sobrer parlar d’autoria en un tipus de cinema calculadament mil·limetrat per nodrir la taquilla a partir de la nostàlgia, tot fent-nos oblidar que tampoc el primer “Jurassic Park” era un bon Spielberg.

De fet “Jurassic World”, malgrat la presència de quatre guionistes, no deixa ser l'enèsima repetició d’una fórmula ben rodada, en una versió corregida i augmentada (“amb més dents”, com diuen al propi film). Precisament el guió de la pel·lícula ens presenta un parc temàtic plenament funcional entorn dels dinosaures, el qual per mantenir el flux de visitants ha d’oferir cada vegada atraccions més extremes fins al punt de flirtejar amb la genètica creativa. Fins i tot els crítics més obtusos han sabut veure aquí una metalectura que equipara el parc temàtic del film amb la pròpia franquícia cinematogràfica, tots dos disposats a arribar a extrems mercenaris per garantir la seva supervivència. Tant si es tracta d’un punt de vista lúcid com d’una gegantina botifarra a l’espectador, la qüestió és que rarament “més és més”, com ja sabia Mies van der Rohe, i en definitiva ningú no hi surt guanyant.

No explicaré la trama, on intervenen els mateixos estereotips de personatges que en els títols anteriors. L’aventurer protagonista i ensinistrador de velociraptors és el lleugerament rodanxó i heroi emergent Chris Pratt. L’amo del parc i capitalista en funcions, més que malvat és un inconscient, i té les faccions índies d’Irrfan Khan. El militar (dolent) és Vincent d’Onofrio i des del primer moment ja saps quin destí l’espera. Hi ha la inevitable parella de nens insuportables, fills de pares a punt de divorci, que s’extravien i posen a tothom en perill (déu, com detesto aquest peatge “spielberguià”!) I, com a novetat, hi ha la Bryce Dallas Howard que fa d’executiva per a tot i es passa mitja pel·lícula corrent sobre sabates de taló impossibles.

Dit d’una altra manera, els humans que habiten la pel·lícula no ens podrien interessar menys i els seus conflictes, si és que en tenen, ens omplen d’un tedi descomunal que inhabilita gran part del metratge. “Jurassic World” només s’anima, com era d’esperar, quan els dinosaures acaparen el protagonisme. I encara més quan les bèsties es rabegen amb els humans: hi ha un atac de pterodàctils rabiosos que segurament faria les delícies de l’Alfred Hitchcock. Però, tot i que segurament la qualitat dels efectes especials ha millorat molt des de l’any 93, és impossible reviure aquell moment màgic de llavors, quan vam descobrir que els dinosaures havien “tornat”.

No deixa de ser simptomàtic que el majestuós tema de John Williams, que a l’original acompanyava l’aparició prodigiosa dels dinosaures en moviment, s’utilitzi aquí per oferir-nos la primera visió del parc: una mena de Marina d’Or tropical, amb pavellons patrocinats per Samsung, cafeteries Starbuck i altres mostres de publicitat poc encoberta. De fet, les picades d’ullet al primer film abunden, i són gairebé tan innecessàries i desencertades com aquesta. Em temo que després del llistó tan alt que va deixar el recent “Mad Max”, el cinema de crispetes industrials ho té bastant cru. “Jurassic World” és en gran part risible i avorridota. Vegeu-la en companyia i foteu-vos-en en veu alta.

Morta “in absentia”

La vida de la pionera de l’aviació Amelia Earhart està esculpida a partir de purs materials de llegenda. Fou la primera dona que travessà volant l’Atlàntic en solitari (1932), fou la contrapartida femenina de Lindbergh i un os dur de rossegar que, quan va accedir a casar-se, no permeté que la separessin del seu cognom de soltera. Va desaparèixer l’any 1937, en un intent frustrat de circumnavegar el planeta. Ara Hollywood la recorda amb les faccions endurides de Hillary Swank, encara que alguns anys abans Joni Mitchell la rememorés reposadament en una cançó que és pura “road movie” aèria. “Amelia” és el seu evident títol.

Conduïa a través del desert ardent
quan vaig divisar sis avions a reacció
Deixaven sis rastres de vapor blanc a través del terreny desolat
Era l’hexagrama dels cels
Eren les cordes de la meva guitarra
Amelia només era una falsa alarma

El brunzit dels motors voladors
és una cançó tan salvatge i blava
Barreja el temps i les estacions
quan arriba a tu
Llavors la teva vida esdevé un documental de viatges
amb encanteris de targeta postal
Amelia només era una falsa alarma

La gent et dirà on ha anat
Et dirà on has d’anar
Però fins que no hi vagis tu mateixa no ho sabràs
On alguns han trobat el paradís
D’altres només han pres mal
Oh, Amelia només era una falsa alarma

M’agradaria que ell fos aquí aquesta nit
És tan difícil obeir
el seu trist prec de mantenir-me allunyada
Així és com amago la ferida
Mentre la ruta maleïda i encantada em guia
Li dic a Amelia que només era una falsa alarma

Un fantasma de l’aviació
Va ser empassada pel cel
O pel mar, igual que jo somiava volar
Com Ícar ascendint
sobre braços bells i esbojarrats
Amelia només era una falsa alarma
Potser mai no he estimat de debò
Em sembla que aquesta és la veritat
He passat tota la vida als núvols, en altures glaçades
Mirant-m’ho tot des de dalt
Vaig estrellar-me en els seus braços
Amelia només era una falsa alarma

Vaig aturar-me al Motel Cactus Tree
Per treure’m la pols amb una dutxa
I vaig dormir en els estranys coixins de les meves ganes de viatjar
Vaig somiar en Boeings 747
sobre granges geomètriques
Somnis, Amelia, somnis i falses alarmes

Un món de metros: M

Vist aquí

Fila 1: Baltimore, París, Baku, Gènova, Helsinki, Kryvyi Rih, Los Angeles, Miami, Kharkov, Dneprovsk, Newcastle.

Fila 2: Lyon, València, Amsterdam, Barcelona, Almaty, Rio de Janeiro, Rotterdam, Rouen, St. Louis, Sant Petersburg, Sofia.

Fila 3: Washington, D.C., Yekaterinsburg, Màlaga, Tblisi, Praga, Sevilla, Santo Domingo, Toulouse, Wuhan, Chiba, Alger.

Fila 4: Cairo, Bucarest, Brasilia, Atenes, Istanbul, Budapest, Rennes, Copenhagen, Tokyo, Brussel·les, Tashkent.

Fila 5: Novosibirsk, Monterrey, Mexico, Medellín, Maracaibo, Manila, Lisboa, Lille, Kiev, Valparaiso, Recife.

Fila 6: Perugia, Xian, Ankara, Naha, Kazan, Brescia, Samara, Nanjing, Lausanne, Hangzhou, Marseille.

Fila 7: Fortaleza, Catània, Varsòvia, Nizhny Novgorod, Shanghai, Porto, Minsk, Daejeon, Moscou, Valencia (Venezuela), Liverpool.
 

Atès que de forma quasi universal es denomina “metro” al mitjà de transport urbà subterrani, no estranya que la majoria de logos de les companyies que realitzen aquest servei consisteixin en una lletra “M” sense més. Entre les excepcions més notables hi ha la del pare de tots els metros, el de Londres, que es fa dir “underground”, i el de Nova York que es coneix com a “subway”. Més a prop de casa, el de Madrid, encara que es denomini metro, utilitza en el logo el seu nom sencer; mentre que el de Bilbao opta per les petjades successives d’un “chato” de vi.

A la imatge de dalt es recullen els logos dels metros de 77 ciutats del món, 77 emes de totes les formes, estils i colors. En una primera ullada sembla que guanya el color vermell, precisament el del metro de Barcelona (2.4), un dels logos més senzills i elegants (en aquestes coses millor no complicar-se la vida). Ankara (6.3) se li assembla molt, però té la meitat de la grapa. Predominen les majúscules, encara que hi ha alguna minúscula ben bonica, com la del metro de València (2.2), que comparteix excentricitat amb Amsterdam (2.3) i Lisboa (5.7).

Em fa gràcia les que contenen una fletxa que es dirigeix avall, com si volguessin indicar-te la natura subterrània del transport. És el cas de Sofia (2.11), Istanbul (4.5), Budapest (4.6), Lille (5.8) o Varsòvia (7.3). Deixeu-me dir que alguns dels dissenys més lamentables coincideixen amb ciutats de l’àmbit ex-soviètic. O no us semblen millorables els casos de Baku (1.3), Kharkov (1.9), Dneprovsk (1.10) —no s’inspira en el logo d’Adidas?—, Almaty (2.5), Bucarest (4.2), Tashkent (4.11), Novosibirsk (5.1), Samara (6.7) o Nizhny Novgorod (7.4)? 

Tblisi (3.4) em fa pensar en el diari esportiu MARCA i Kiev (5.9) en la cervesa Moritz amb uns calçotets verds a sota. Trobo Manila (5.6) extremadament lletja, encara que vulgui reflectir la duplicació de la M en colors de caca. Els orientalismes xarons de Xian (6.2) i Nanjing (6.8), millor oblidar-los. En quant a París (1.2), no té res d’intrínsecament criticable, però mereixeria deixar una impressió més duradora.

Deixeu-me salvar un clàssic com Mèxic D.F. (5.3) i els seus dignes successors Medellín (5.4) i Maracaibo (5.5). Em fa gràcia també la falsa innocència de Porto (7.6), la promesa d’un cor a Tòquio (4.9), els ulls del Bibendum a Naha (Japó) i el gest expressiu de Sevilla (3.6).

I encara que jo no combregui amb l’esperit participatiu que se suposa als blogs, ¿us puc preguntar quina és la vostra “ema” favorita del quadre de dalt? Gràcies, vostès les tenen totes, per descomptat.

L’infern a Bolonya

L'interfecte és dalt a la dreta

no hace mucho en San Petronio basílica de Bolonia los italianos creyeron haber evitado uno de los más extraños atentados islamistas, un atentado artístico, los supuestos terroristas habrían querido destruir un fresco de Giovanni de Módena pintado a principios del siglo XV que representaba el infierno según Dante con un horrible demonio que devora y tortura a los pecadores entre los cuales, en el foso noveno del octavo círculo, está Mahoma profeta del islam, echado doliente sobre un peñasco ante los ojos de Dante, tal como lo cuenta él en no sé qué canto infernal, hendido del mentón hasta el culo, entre las piernas le colgaban las vísceras, el corazón y los pulmones al descubierto, y ese triste saco que lo engullido en mierda transformaba, me miró y con las manos se abrió el pecho diciendo «ve como me desgarro, ve a Mahoma despedazado», pobre Profeta, y así es como lo había representado el pintor de Módena, con el pecho desgarrado, lo cual, más de seiscientos años después, debió de enfurecer a los supuestos islamistas que pusieron en guardia a los celosos carabinieri en la noble basílica creyendo sinceramente que desbarataban uno de los más odiosos atentados, contra el Arte y la civilización; una vez más la alerta italiana era falsa, los terroristas eran simples turistas a los que unos días más tarde hubo que dejar en libertad, la iglesia no había explotado, el fresco impío continuaba en su sitio y el Profeta desgarrado seguía presa de los demonios en el infierno de los cristianos hasta el fin de los tiempos

                                                                                  (“Zona”, Mathias Enard)

L'infern segons Dante

O per a què serveix llegir "Zona" de Mathias Enard (La otra orilla, 2009). Demà, més.

Carpe diem

Res menys divertit que la malaltia i la mort, especialment quan s’emparellen amb la temible paraula “càncer”. No estranya doncs que els programadors de ficció televisiva tractin amb extrema cautela les qüestions oncològiques. Del passat recent em vénen al cap les auto-ajudes toves d’Albert Espinosa a “Polseres vermelles” i la degradació moral dels protagonistes de la càustica “Breaking Bad”. Més delicat encara és introduir en trames canceroses un component clarament humorístic com fa “The Big C” (a TV3 “Amb C majúscula”) amb desigual fortuna. I és que el format “sitcom”, per la seva brevetat, exigeix un tractament fragmentari i superficial que és el pitjor enemic d’una mirada profunda i cohesiva.

A la sèrie creada per Darlene Hunt, a una professora d’institut de Minneapolis —dona més aviat ensopida i convencional— li diagnostiquen un melanoma de perspectives pèssimes. Ella, Cathy Jamison, conscient del poc temps que li queda de vida, enlloc de comunicar-ho als seus familiars propers, inicia una fugida endavant on es permetrà tots aquells plaers que fins al moment s’havia reprimit. Almenys, aquesta era la carcanada narrativa de la primera temporada, on la ignorància de la majoria de personatges facilitava que es comportessin de forma involuntàriament idiota, mentre que la protagonista s’hi rabejava amb una certa crueltat. Per evitar els tòpics d’una visió forçadament optimista de la malaltia, no se’ns estalviaven pinzellades de brutal humor negre, encara que no hi faltava algun moment provocador de llagrimeta.

“The Big C” seria una bona sèrie sense més, si no tingués l’element distintiu de la seva actriu protagonista, l’excel·lent Laura Linney, justament multipremiada per aquest paper. Linney, a qui no li conec ni una mala actuació, és a més una actriu que enamora sense intimidar i facilita la tan necessària empatia amb un personatge d’aquestes característiques. No vol dir ni molt menys que els actors que l’envolten  (el veritable condiment d’una “sitcom”) estiguin malament. L’etern secundari Oliver Platt fa de marit pueril i benintencionat que encara no acaba de creure’s que s’hagi casat amb una dona per sobre de les seves possibilitats. De fet Linney i Platt ja havien coincidit una dècada abans en el film “Kinsey”. John Benjamin Hickey fa del germà antisistema de Cathy i Phyllis Sommerville és una veïna de males maneres però bon cor. Hi ha un fill adolescent, per omplir la quota indefugible en aquest tipus de ficcions; però cal dir que Gabriel Basso és prou bufó com per no fer-se irritant en excés.

S’hi afegeixen a la festa una colla d’actors coneguts o reputats, com la Gabourey Sidibe de “Precious”, la Cynthia Nixon de “Sexe a Nova York”, l’Alan Alda o en Liam Neeson (que també va coincidir amb Linney a “Kinsey”). Com que Linney exerceix a més de productora de la sèrie, es dóna el luxe de fer algunes rebolcades amb Idris Elba (i no seré jo qui li censuri tan bon gust).

“The Big C”, com totes les “sitcom” de les cadenes per cable (en aquest cas Showtime), és moderadament transgressora a l’hora de mostrar pits i natges o fer bromes sobre malalties de transmissió sexual, flatulències empudegadores, fongs a les ungles del peu o marihuana d’ús pal·liatiu. Prova de la seva pertinença a la segona fornada de la “nova” generació televisiva: l’abundor de personatges gais que hi apareixen són més per una qüestió d’atrezzo que no pas per problematitzar la seva condició sexual.

“The Big C” no té fusta de clàssic, però és una bona sèrie de manteniment.

El futur ja no és el que era

Clooney & Robertson

Hi va haver un moment particularment optimista a la segona meitat del segle XX, un moment que va coincidir curiosament amb el punt àlgid de la guerra freda i la seva amenaça nuclear, en el qual es va generalitzar la creença en un futur millor que seria capaç de conquerir l’espai, eradicar la malaltia, fer que l’energia atòmica treballés a favor de la pau i la humanitat sencera vestís com en un episodi dels Jetsons. Aquesta fe, il·luminada i cega, en el progrés que propiciaria la ciència en aliança estreta amb la tecnologia fou la que inspirà la zona Tomorrowland dels parcs d’atraccions de Disney o les previsions del món del demà que es podien veure a l’exposició universal de Nova York l’any 1964. La pel·lícula “Tomorrowland”, apart de treure profit fílmic de la franquícia Disney, explota la nostàlgia sobre aquesta visió idíl·lica del futur, encara que la majoria dels seus espectadors potencials siguin massa joves per haver-la conegut de primera mà, com segurament sí que la devia conèixer el seu director Brad Bird.

En tot cas, el creador de meravelles com “The Iron Giant”, “The Incredibles” i “Ratatouille” no assoleix aquí altura similar i em sento temptat a culpar Damon Lindelof (un dels perpetradors de “Lost”), el qual figura com a coautor del guió, de les afàsies de la trama. Amb seguretat no recordo estructura més enrevessada i poc atractiva per a un film que se suposa que està adreçat a un públic familiar. Ja l’inici de la pel·lícula és desconcertant i la seva plena explicació al desenllaç tampoc justifica el desconcert; mentre que la barreja de temps de la història no és apta per a ments poc sofisticades (llegiu, infants consumidors de “Happy Meals”).

Reconec que en aquest primer terç del film hi ha una sola seqüència fascinant, quan la jove protagonista (una entusiasta Britt Robertson) descobreix l’epònima Tomorrowland de la forma més dinàmica i encisadora possible, encara que l’experiència acabi revelant-se com un gran espot publicitari (com si el film “Tomorrowland” de Brad Bird no ho fos també). No deixa de ser curiós (a nivell d’interès local) que gran part d’aquesta ciutat del futur contingui les arquitectures “peperes” que Santiago Calatrava va plantificar fa uns anys a València. Encara així, els efectes especials són més que notables.

El que segueix és tediós: l’itinerari de la “road movie” passa per diversos racons d’Estats Units sense gaire motiu; salta fins a París (amb menys motiu encara) i arriba a la seva conclusió a la marca dels 130 minuts. Hi ha escenes d’acció i escenes de “sentiment”, cap de les quals funciona al cent per cent. La insistent tesi bàsica és tan simple com ximple: no ens hem de conformar a predir un futur malastruc, cal buscar-li solucions; positives a ser possible. El guió sencer sembla escrit per un entusiasta Paulo Coelho de dotze anys.

George Clooney encara sap interpretar prou bé un “emprenyat” desagradable i proper, mentre que Hugh Laurie no ha après a treure profit del seu èxit a Hollywood. S’ho fan molt millor les jovenases Britt Robertson i, sobretot, Raffey Cassidy, adorables elles en aquest i en altres mons.

Laurie contra Calatrava

Per a què serveix un poble?

Albarca al Priorat

Contra el meu més arrelat costum, el darrer cap de setmana el vaig passar lluny de la ciutat, en un entorn que en podríem dir rural, si em forcessin a definir-lo d’alguna manera. He vist per tant molta natura, que en aquesta època de l’any és una cosa encara verda (i sense plomes), i algunes agrupacions de cases que interrompen la citada natura i que en èpoques passades constituïren nuclis d’habitatge. Aquests encara denominats “pobles” em temo que no compleixen altra funció que la de satisfer les nostàlgies edèniques dels habitants urbans i que en dies feiners d’entre setmana redueixen el seu metabolisme a uns mínims de pura supervivència. Un poble del segle XXI només brilla ple de vida durant els caps de setmana i els festius, quan les hordes de pixapins ocupen els dos bars de la plaça, omplen els tres restaurants que serveixen peus de porc empastifats amb vinagre de Mòdena, reviscolen les habitualment fantasmagòriques segones residències i obliguen a penjar el cartell de “complet” a les cases rurals dels encontorns. En aquests breus intervals d’opulència obre les seves portes una denominada agro-botiga on, a preu de prepuci de màrtir, et venen avellanes, formatge de cabra, carquinyolis i ratafia, l’origen dels quals sempre cal buscar-lo més enllà de les fronteres del poble, tot i que el disseny de l’etiquetat és invariablement barceloní. A cap poble respectable no hi pot faltar ni una llegenda local ni un museu únic en cinquanta quilòmetres a la rodona. La llegenda ve descrita en un panell de ceràmica policroma situat sobre la font o a la porta principal de la muralla (si n’hi hagués) i sempre inclou una donzella i alguna força viva d’ecos feudals. En quant al museu, el que més sorprèn és que assumptes tan mundans com les carxofes, els excrements d’au o la fil·loxera proporcionin material suficient per omplir dues plantes d’un casalot salvat in extremis de la decrepitud; encara que ja es nota que tots els quartos han anat a parar al lleugerament desenfocat audiovisual en 3D de la planta baixa. Tot passejant pels carrers de la ruralia, apareixen sovint els cartells de tipografia abominable i fons fosforescent que diuen “SE VENDE”, o fins i tot “EN VENDA”. Es tracta sempre d’edificis en estat terminal, sorgits d’alguna guerra civil oblidada o d’una distòpia post-apocalíptica encara per inventar. En quant a l’església, com edifici més singular de la majoria de pobles, sempre ha de presentar alguna circumstància distintiva: el campanar menys alt de Catalunya, l’altar barroc menys barroc, el sant patró que no ha fet cap miracle en els darrers cinquanta anys. Etcètera.

A tots els pobles que conec hi trobareu un home una mica granadet que seu al graó de la porta de casa i us pregunta quan passeu pel seu davant: Coneixeu un programa que es diu “El foraster”? Vau veure el que van dedicar al poble? Recordeu la padrina que ballava una jota a l’era? Doncs és la meva mare. Per això serveixen els pobles.

Nota exculpatòria

De segur a la xarxa existeix una norma no escrita, segons la qual quanta més estona passis navegant-la badocament, més veuràs compromesa tant la teva privacitat com la teva honorabilitat. I fins i tot el teu sentit de l'estètica. Deixeu-me, doncs, enfonsar-me en el fang amb alegria.

Torno a comentar les meves experiències a l’ecosistema Instagram, les quals combinen equitativament satisfaccions i disgustos. Alguna tecla equivocada hauré premut, perquè el cas és que des d’ahir m’estan plovent els seguidors no sol·licitats. En tenia uns quaranta, de seguidors seriosos (i perfectament controlats), però en qüestió de vint-i-quatre hores han augmentat fins als gairebé 300 que puc demostrar a la descàrrega de pantalla adjunta.

Aquests sospitosos admiradors de les meves nul·les dots fotogràfiques, si se’ls analitza una mica, revelen ser usuaris sense obra gràfica publicada, o menors incauts d’economies emergents (turcs, mexicans o àrabs), en el millor dels casos. Vist que la pederàstia està tan penada com mal considerada, notifico aquí que alguna força maligna i oculta vol immiscir-me en un complot corrupte que no pot estar més lluny de les meves intencions. Jo, com gairebé tothom, només pretenia convéncer els ja conversos.