Tauromàquia íntima

Estupenda il·lustració de Stefanie Kremser

No sempre la persona que tenim més a prop, aquella que solem anomenar «jo», constitueix la millor de les companyies, i fins i tot pot arribar a ser una de les més problemàtiques, si no l’hem educada bé des de petita. El blogaire de llarg recorregut, anomenat Subal Quinina (i destapat finalment com a Miquel Adam) debuta a la creació editada amb els contes de «Torero d’hivern» (Edicions de 1984), un eclèctic catàleg de les seves potencialitats —com no podria ser de cap altra manera en un primer llibre—, el tret unificador del qual podrien ser les diverses maneres de bregar/torejar amb el seu «jo» (o amb l’«ego», si volem fer caure les màscares).

El llibre es divideix en tres parts bastant ben definides: una primera que fantasieja més o menys sobre experiències autobiogràfiques; una segona que va sobre el món literari, tal com l’ha conegut el senyor Adam; i una tercera, formada per peces curtes, que improvisen més lliurement, però en les quals també s’hi poden rastrejar obsessions habituals. Confesso que aquesta tercera part m’ha desconcertat una mica i algun relat no he sabut com prendre-me’l, tot i que «L´última lliçó» bé podria ser una confessió de la metodologia del propi escriptor. En el díptic «La vibració d’un gran silenci» - «El soroll d’una floreta», que comparteixen el món particular dels càmpings francesos, el primer explora els artistes del «non dit», a la Bartleby, mentre que el segon m’ha semblat tutelat per la realitat «augmentada» i els parcs temàtics dels contes de George Saunders.

«L’home retrospectiu» i «…i l’imperi de l’edat» que obren i tanquen respectivament la primera part, contenen material autobiogràfic (records escolars, afició pels videojocs, culpabilitat davant de la imminent paternitat) i comparteixen el desig que la vida ens ofereixi una segona oportunitat. Són relats amens, les motivacions dels quals el lector comprendrà i que gaudirà amb facilitat. «Chico estropeado» desenvolupa un fragment de dietari i extrau petroli d’una experiència de misèria amorosa que d’altres haurien volgut oblidar. «Himnes i sorolls» és una observació obliqua sobre el llenguatge ridícul i secret de les parelles. «La Presidència», sobre la maledicció universal d’haver de presidir la Comunitat de Propietaris, sembla un quotidià Calders filtrat (de nou) per la histèria de baixa resolució de Saunders.

On jo m’ho he passat millor és en la part central, en la qual Adam revela de forma poc encoberta els misteris del seu ofici d’editor; sempre em fascina accedir als secrets de la «cuina» dels llibres. «La tomba del vell Vera» constitueix una mena d’autobiografia professional, on no se’ns estalvien tasques més mercenàries de l’autor, com és el seu pas per les entranyes de la FNAC. Inclou de forma a penes maquillada sucoses revelacions sobre la torturada edició dels llibres de Dovlàtov a La Breu. Igualment informativa (i versemblant) és la peça «La literatura», una crònica de la hilarant visita que l’autor va fer a la Fira del Llibre de Frankfurt en un d’aquests anys passats. «Torero d’hivern», el conte que dóna títol al volum, és un complex afer de tarannà canviant, que pel meu gust va de més a menys: s’inicia com un qüestionari sobre els mètodes compositius d’algú que podria ser Miquel Adam, després —presa d’un pudor sobtat— se li vaticina a aquest autor una carrera futura destinada a l’oblit i, entre bromes una mica privades on hi són convidats els seus amics (els molt reals Max Besora, Joan Todó, Albert Forns i Jordi Nopca), es conclou en un deliri metaliterari per a «connaisseurs».

Deixant de banda gustos i arguments, el que no es pot negar és que Adam ha començat a publicar quan ja tenia completament dominats els fonaments de l’escriptura creativa (avantatges de fer exercicis de digitació en un blog). Els seus textos presenten aquells dons insubstituïbles de l’elegància i la intel·ligència narratives; enlloc més visibles que a «Chico estropeado» i a «La literatura».

El van enviar a Frankfurt tard i per sorpresa. «¿Amb quina missió?», va demanar, estupefacte i incrèdul. «Deixar-te veure» va concretar el vell editor. Naturalment, al principi d’octubre ja no existia cap habitació d’hotel en quaranta quilòmetres a la rodona, així que encara donava gràcies d’haver trobat un sofà a casa de l’Schmidt. L’Schmidt vivia amb sa mare, però sa mare es va morir. L’Schmidt es va quedar tot sol. Schmidt el Brut, Schmidt el Desemparat. L’Schmidt devia tenir uns seixanta anys i caminava amb parsimònia i ranquejant. L’Schmidt era enorme. L’Schmidt i el seu batí ronyós, Schmidt el Gegant Encorbat. Vestia malament, de qualsevol manera. L’Schmidt havia deixat d’afaitar-se regularment. Sa mare havia tingut el costum d’allotjar editors a casa seva durant la Fira, i l’Schmidt havia mantingut la tradició per inèrcia i per calés. L’Schmidt i els llibres de sa mare criant pols pels racons del passadís, sota uns llençols esgrogueïts. L’Schmidt i la seva sinistra col·lecció de maquetes d’avions de la Luftwaffe. L’Schmidt i el cigarret apagat penjant-li dels llavis, Schmidt, Schmidt. A més d’acollir l’editor, l’Schmidt també acollia un vell mariner grec, que vivia confinat en una habitació de portes de vidre translúcid on hi havia una taula i un sofà llit. L’editor va mirar d’intercanviar algunes paraules de cortesia amb el mariner, però ni ell parlava grec, ni el mariner parlava anglès. L’editor deia que l’Schmidt i el mariner grec li semblaven el mut John Singer i el seu amic Antonapoulos de la novel·la de McCullers. Vés a saber que l’havia portat fins a Frankfurt, al vell mariner. Només arronsava les espatlles.

«Torero d’hivern» assoleix sense dificultat la categoria de debut notable i deixa amb ganes de més. En una temporada atziaga com aquesta, on tants il·lustres veterans m’han decebut o produït indiferència de badall, Miquel Adam planta una sòlida realitat literària que li augura un segon llibre meravellós.

Jo és un altre

Retrat perpetrat pel gran Rodchenko

Avui en el club de lectura, «Nosaltres» de Ievgueni Zamiatin (Males Herbes, 2015), un autor que crec que era inèdit en català i un indubtable clàssic a descobrir.

Zamiatin nasqué l’any 1884 tres-cents quilòmetres al sud de Moscou. Estudià enginyeria naval, però hagué d’interrompre la carrera quan, per les seves activitats bolxevics, va ser deportat a Sibèria. Aconseguí escapar i visqué un temps il·legalment a Sant Petersburg. Completà els estudis al Gran Ducat de Finlàndia l’any 1906. Arrestat al seu retorn a Rússia, fou posteriorment amnistiat. Treballà per l’Armada Imperial Russa i visqué una temporada a Anglaterra, tot supervisant la construcció de vaixells trencaglaços. Retornà tot just per apuntar-se a la Revolució de 1917 i a partir d’aquí va anar abandonant l’enginyeria per dedicar-se a l’edició de revistes i a l’escriptura satírica. A mesura que els seus textos esdevenien més crítics amb el poder, més dificultats tenia per publicar-los: una experiència bastant freqüent entre els intel·lectuals que havien donat suport a la Revolució des del primer moment. Zamiatin tingué el dubtós privilegi de ser una de les primeres víctimes de la censura a causa de la seva novel·la «Nosaltres» de 1921, la qual en ser prohibida a la Unió Soviètica fou objecte de contraban per ser publicada en anglès l’any 1924. El 1927 la versió original s’edità a Praga i fou introduïda clandestinament al país. Com és fàcil de comprendre tots aquests fets no foren gens del gust de les autoritats ni contribuïren al benestar de Zamiatin. El 1931 l’escriptor s’adreçà directament a Ióssif Stalin per sol·licitar permís per exiliar-se i, amb la mediació de Maksim Gorki, l’obtingué amb destinació a París, on moriria d’un infart sis anys més tard envoltat per la més trista misèria.

Després d’aquesta biografia tan depriment com habitual, tocarà parlar del llibre, al qual els de Males Herbes li han col·locat una escandalosa faixa groga que anuncia al món que va ser la inspiració del «1984» de George Orwell. D’altres li atribueixen ser juntament amb Joseph Conrad l’inventor del gènere distòpic, o citen haver influenciat a Aldous Huxley, Ayn Rand i Kurt Vonnegut (per citar els més coneguts). Tots aquests arguments historicistes poden ser motiu de debat, però no li aporten res al lector ocasional de ciència ficció. Preguntem-nos llavors, què té de bo aquesta novel·la per recomanar-la?

La societat futura que presenta no ens vindrà de nou: un món altament tecnificat on la natura ha sigut negada i en el qual els seus ciutadans han renunciat a la individualitat per formar un cos social cooperatiu i mancat de voluntat, un món on s’ha abolit la intimitat i la imaginació. Un líder suprem vetlla pel benestar d’aquest poble de decisions compactes, líder elegit democràticament per unanimitat (a diferència dels processos electorals de l’antigor en els quals, absurdament, no se sabia de bon antuvi qui seria el vencedor). El marc que dibuixa «Nosaltres» fa pensar immediatament en el règim nord-coreà o en l’organització de les colònies de corall, on la idea de «jo» és pràcticament inconcebible i tot es regeix sota dictadura de la identitat col·lectiva.

La trama en si és bastant típica de les narracions distòpiques. El narrador D-503, un enginyer com ho era Zamiatin, escriu un dietari destinat a la instrucció d’hipotètiques races alienígenes que es descobriran en el futur. Aquest ciutadà exemplar (malgrat que les seves mans són sospitosament peludes) acabarà cedint a la passió amorosa i a l’activitat subversiva per culpa d’una femella de caràcter resolut. En definitiva, l’expulsió del paradís sempre té nom de dona, encara que aquest sigui I-330.

Però, si «Nosaltres» és un llibre fascinant, no ho és per la història que explica (que no acabareu d’entendre, a menys que consulteu la Wikipedia), sinó per com l’explica. Zamiatin queda retratat tant per la seva formació tècnica com per les seves capacitats sinestèsiques. La sinestèsia, us recordo, és aquella alteració de la sensibilitat per la qual es transgredeix l’àmbit natural de cadascun dels cinc sentits (allò del color que tenen els números o l’olor que fan els núvols) i aquesta obra ve plena de personatges que estan lligats a colors i a altres efectes lumínics. Les referències tècniques i matemàtiques connecten amb la contemporània poesia futurista, aquella que no podia imaginar res més líric que un motor d’explosió. S’insisteix molt en nombres imaginaris, en transparències de cristall i en éssers humans reduïts a signes incorporis. Jo hi he vist Giorgio de Chirico, el comte de Lautréamont i Aleksandr Rodchenko, o sigui imatges molt poderoses suggerides per meres paraules: el millor que pot oferir la literatura.

El meu recorregut ha estat el següent: de la part al tot. La part és l'R-13, el grandiós tot és el nostre Institut de Poetes i Escriptors de l'Estat. He pensat com era possible que als antics no els saltés a la vista l'absurditat completa de la literatura i la poesia que tenien. La força esplendorosa i enorme de la paraula artística es malgastava totalment en va. És que és ridícul: tothom escrivia el que li passava pel cap. És igual d'absurd i ridícul com el fet que el mar dels antics s'estava les vint-i-quatre hores del dia batent contra la riba de manera estúpida, i els milions de quilogràmetres que hi ha a les onades s'escolaven just per escalfar els sentiments dels enamorats i prou. De la remor amorosa de les onades, nosaltres n'hem fet electricitat; de la fera que esquitxava escuma furiosa, n'hem fet un animal domèstic. Exactament de la mateixa manera, l'element que havia estat salvatge, la poesia, l'hem domesticat i l'hem ensellat i tot. Ara la poesia ja no és el cant desvergonyit d'un rossinyol: la poesia és un servei de l'Estat, la poesia és útil.

Tradueix Miquel Cabal Guarro, qui d’ençà dels seus Dovlàtov per a LaBreu és el meu traductor rus-català favorit. O sigui que la festa és completa. De debò, llegiu «Nosaltres» si encara us excita que un llibre us confongui i us sacsegi.

El traductor traït

Feia temps que tenia mono de llegir el sovint interessant Lluís Maria Todó, darrerament extraviat en aventures de literatura rosa per a adolescents gais, gènere del qual prefereixo mantenir-me allunyat. «L’últim mono» (publicat simultàniament en català i castellà per Club Editor) marca el seu esperat retorn a la narrativa adulta. En aquesta novel·la pren la paraula un narrador anònim, de professió traductor, el qual amb l’excusa de l’últim procés de desintoxicació del seu fill (de nom també omès) repassa l’historial addictiu d’aquest plançó heroïnòman, la relació amb les drogues del propi pare, la seva biografia sentimental i, de retruc, la crònica de la ciutat de Barcelona durant les quatre darreres dècades.

El mòbil vertebrador de la trama, el que obliga el narrador a dreçar una mirada retrospectiva, és la pregunta sobre fins a quin punt el comportament dels pares ha induït la toxicomania dels fills. Es tracta d’una estratègia de guió que es revela de curt abast i que deixa la novel·la una mica sense nord. Ni tant sols l’ambivalència del títol, on la darrera «tabula rasa» del drogo-addicte i l’humiliació auto-infligida del narrador conflueixen, arriben més enllà del joc de paraules afortunat.

Todó, com a bon francòfil, s’expressa de forma cristallinament analítica i deixa poc lloc per a les ambigüitats, tot i que suggereix més d’una vegada com de bé arribem a enganyar-nos en observar el que creiem que és la realitat. En el costat positiu de la balança, anoto les acurades descripcions dels models de noves famílies contemporànies, la seva flexibilitat estructural i també la fluïdesa de la seva sexualitat. Són igualment del tot oportunes les reflexions sobre la interpretació de les nostres experiències; no endebades l’autor viu bàsicament de la traducció: aviat s’estableixen paral·lelismes entre traslladar un text d’un idioma a un altre i convertir la pròpia vida en matèria textual. Tenim dret a millorar un text dolent amb la traducció? Tenim dret a millorar en l’autobiografia una vida amb mancances.

En el costat del deure comptable, apart de l’astènia argumental que ja he mencionat, he de fer constar un ànim editorialista per part de l’autor, que em sembla una mica fora de lloc. De la Barcelona d’abans i després del 92 se n’ha parlat (i se n’ha escrit) prou. Em sembla un argument masegat i peresós lamentar la desaparició del «barri xino» i el sorgiment del «Raval» amb tota la morralla turística que això hi afegeix. Todó no hi aporta res de nou en aquest sentit, ni tampoc és el seu narrador el portaveu més adequat d’una determinada Barcelona «canaille».

També em resulta pueril que el narrador (que aquí diria que parla més que mai per boca de l’autor) s’entesti a emprar formes no normatives —masculinitzant el mot «síndrome» o eliminant-li una «d» a «addicció»— i ho subratlli cada vegada que ho fa, sense que aporti cap motiu per la seva "rebel·lia". No sóc filòleg, però si (com sospito) a Todó li molesta que l’ortografia catalana d’aquests substantius difereixi de l’espanyola, s’ho hauria de fer mirar.

Per altra banda, m’ha semblat detectar dades contradictòries, inconseqüències temporals i anacronismes, el que en una obra amb aspiració a la crònica és preocupant. Un pis que a la primera part està situat a la Dreta de l’Eixample, al final de la segona es troba al carrer Muntaner. La relació amb Montse dura quatre anys en un lloc i vuit en un altre. Se suposa que el narrador està traduint la pèssima novel·la de Pascal Lechamp en l’actualitat, però també sembla estar-ho fent al final de la segona part, que la precedeix en deu anys. Segons com es fan els càlculs, l’últim mono del fill s’hauria de datar a principis de la dècada del 2000, però llavors detalls com els ipod o la reapertura del Velódromo queden exclosos del marc temporal del llibre. Crec que un «editor», en el sentit anglès de la paraula, no li hauria vingut malament al llibre.

Com he deixat entendre des de fa estona, «L’últim mono» (malgrat haver-lo llegit d’una tirada quasi frenètica) no m’ha entusiasmat. El seu protagonista narrador és un acomodatici peix sense sang, incapaç de generar cap drama, i el fill drogo-addicte amb el que a penes interactua esdevé més una peça d’utillatge que una persona de carn i ossos. Malament, quant el que més recordes d’un llibre són els forats de la trama.

À suivre - Mogwai - Hungry Face

Els morts (i els que els vetllen)

Si hi ha una figura de l’imaginari fantàstic que no entenc de cap manera ha de ser la del «zombie», despulla estúpida que només busca perpetuar-se a través de la depredació. Per això difícilment em veureu seguint «The Walking Dead» o carnisseries similars. Molt més interessant em sembla la sèrie francesa «Les Revenants», el punt de partida de la qual resulta molt més suggeridor. En una petita ciutat muntanyenca (filmada a l’Alta Savoia francesa) comencen a ressuscitar difunts, morts cinc, deu o trenta-cinc anys enrere. Retornen amb la mateixa aparença que tenien en el moment de la seva mort, però sense ser conscients del seu traspàs, i encara que comparteixin amb els «zombies» una fam considerable, se’ls pot atipar amb aliments convencionals. No cal reflexionar gaire per adonar-se de com és d’inquietant la premisa: només cal que pensem en la possibilitat que tornés a la vida un dels nostres familiars difunts i com això ens desestabilitzaria. No us estrany doncs que a «Les Revenants» els ressuscitats acabin fent més nosa que servei.

La sèrie es basa en una pel·lícula de 2004 de Robert Campillo, que no va tenir cap èxit, i el desenvolupament del nou guió el signa Fabrice Gobert, encara que Emmanuel Carrère va col·laborar-hi al principi (fins que va afartar-se de bregar amb creadors modernets, com revela al seu darrer llibre «Le Royaume»). Els guions dels capítols juguen molt bé la carta de no donar gaires explicacions i van fent aparèixer els ressuscitats i les seves particulars històries amb comptagotes, evitant en tot moment un empatx assimilable a una apocalipsi «zombie». Predomina un toc de naturalisme gèlid enmig d’una comunitat endogàmica que fa pensar en el «Twin Peaks» de David Lynch, encara que a «Les Revenants» no hi ha (gairebé) cap marcianada, però sí algunes pinzellades fantàstiques.

Bons actors, fins i tot els joves (que ja és digne d’admiració), dels quals només em sonava Anne Consigny, gràcies a Alain Resnais, difunt recent i «pas revenu». Els títols de crèdit són una preciosa filigrana i la banda sonora, un xic reiterativa, corre a càrrec dels escocesos Mogwai. En canvi, el seu àlbum «Les Revenants» —en el qual les peces originals cobren nou múscul— el recomano incondicionalment.

Només he vist els vuit episodis de la primera temporada, la de 2012, i el seu saldo final és que t’entretenen prou i et deixen intrigat, però que no t’expliquen pràcticament res ni dels fenòmens paranormals ni de l’objectiu dels ressuscitats. Potser ja es tracta d’això el gènere fantàstic i només cal demanar que no s’excedeixin jugant amb les nostres expectatives o corren el risc d’esgotar la nostra paciència, com va passar a l’esmentada «Twin Peaks». S’acaba d’emetre (literalment) la segona temporada a Canal+; no tinc ni idea com ha anat; em postulo com a reincident.

L’exili per mar

Malgrat les lloances gairebé unànimes que rep l’obra memorialística de l’ebrenc Artur Bladé i Desumvila, resulta difícil accedir a la seva obra. No parlo ja de llibreries, on les absències de la literatura catalana són més que notables, sinó també a la xarxa de biblioteques públiques. Se’l troba afortunadament a les biblioteques universitàries, però un autor de les seves característiques mereixeria una difusió més àmplia. El llibre seu més ubic, per la senzilla raó que va ser publicat l’any passat, és «De França a Mèxic. Dietari de viatge» (Dux, 2014), un títol que de fet romania inèdit i que va editar el fill de l’autor —Artur Bladé Font— a partir dels dietaris del seu pare.

Bladé havia passat els seus primers temps d’exili al sud de França, però el setembre de 1942 (ja esclatada la Segona Guerra Mundial) va embarcar-se a Marsella acompanyat de la seva família amb destinació a Veracruz. El llibre recull exclusivament els dies que la família Desumvila passà a bord del vaixell francès Maréchal Lyautey i del portuguès Nyassa entre el 8 de setembre i el 16 d’octubre, data en la qual desembarcaren a terra mexicana.

Encara que Bladé i Desumvila no deixà un text prou revisat i polit per a la seva publicació [fins i tot hi ha algunes pàgines escrites en castellà, com si volgués entrenar-se en la llengua literària amb la que s’hauria de guanyar la vida en la seva terra d’exili], «De França a Mèxic» se’ns presenta com un dietari molt complet i ben articulat, sense cap indici que reveli el seu caràcter de mers apunts.

Atès que tot el passatge del Nyassa estava format per exiliats republicans espanyols i que aquest va ser el darrer comboi que partí de França abans que es tanquessin les fronteres a causa de la guerra, el valor com a document històric que té el llibre és indubtable. Bladé, qui demostra tenir una ment analítica, ben ordenada i que es permet els lirismes justos, informa puntualment de tota mena de dades i circumstàncies de la travessia, des dels menús i les peces que tocava l’orquestra, fins a la descripció realista dels aromes menys agradables d’un dormitori col·lectiu. Durant el viatge es produeixen tota mena de situacions, algunes gairebé novel·lesques, que emmirallen molt bé la comèdia humana i com la solidaritat i l’egoisme són valors que fluctuen segons la benvolença de l’entorn. Un conflicte que es crea entre els passatgers de les diverses classes m’ha fet pensar en el millor Calders. Però també hi ha lloc per la tragèdia i el fanatisme sectari, com en tot el que envolta la mort de la nena de mesos i les banderes que volen presidir el seu taüt.

Bladé i Desumvila no sembla enganyar-se i de tant en tant deixa anar pessimistes reflexions de gran moralista. Però la major part del temps es limita a ser interessant i exacte. És el primer que llegeixo d’aquest autor, i encara que el text no gaudeixi de la seva total aprovació, penso insistir amb entusiasme de convers.

M’he llevat a les vuit, amb la boca amb gust de fregall i amb la idea de no haver dormit gens. La bodega és un mal dormitori. Sempre hi ha algú que parla, que s’ajeu, que badalla, que ronca. I algú —de les lliteres de baix— que es queixa dels de dalt perquè en girar-se fa que li caigui pols —la pols del pallús— als ulls. Així que no hi ha manera de dormir. Un soroll constant és el xipolleig de l’aigua que xoca amb el buc del vaixell. Quan ha començat a fer-se de dia ha començat també a plorar un infant. I com que el plor s’encomana d’altres l’han imitat. He tingut la impressió d’un plor general i fins a mi m’han agafat ganes de plorar.

Ningú amb una mica de sang a les venes hauria de resistir-se a escrits com el d’aquest paràgraf, no us sembla?

Déu no ens estima

La Divina Família a l'hora de dinar

«Le Tout Noveau Testament» (imperfectament traduïda com: El nuevo Nuevo Testamento), el darrer film del fantasiós belga Jaco Van Dormael, encara que s’anuncii com una «kermesse" per a descreguts, pertany a aquella tradició irreverent, però finalment inofensiva, on també s’hi poden incloure les fantasies escatològiques sobre cel i infern de Lubitsch, les de Powell i Pressburger, o l’«Así en en el cielo como en la tierra» de l’immens manxego José Luis Cuerda.

El Déu de Van Dormael és un cabró sàdic, misantrop i desastrat (l’actor còmic Benoît Poelvoorde, en sabatilles i bata d’estar per casa) que manipula la Humanitat des del seu ordinador en un pis mediocre de la metròpoli brussel·lesa, mentre manté captives una esposa volgudament idiota (Yolande Moreau) i una filla rebel (Pili Groyne, recentment premiada a Sitges). El fill gran, en JC, fa temps que es va independitzar i no ha tornat a casa per raons que tots coneixem. La nena fugirà del pare maltractador i reclutarà sis deixebles que, juntament amb els dotze de JC sumarien els 18 necessaris per formar un equip de beisbol.

Comèdia subversiva però menys, plena d’imatges impactants i de moltes ganes de desmitificar; també amb algun moment tendre i fins i tot ensucrat, però sense arribar a l’embafament d’«Amélie». Hi surt Catherine Deneuve (sogra de Poelvoorde a la vida real), que s’ho munta amb un goril·la, només per això ja val la pena pagar l'entrada. «Le Tout Nouveau Testament» és imaginatiu i aporta bon rotllo; m’ha fet molta gràcia.

Mort a l’engròs

Ho he dit més d’una vegada que sóc d’aquells que llegeixen pràcticament tot el que els hi cau a les mans, encara que no entri dins de l’àmbit del que llegeixo habitualment. Fa poc, en una promoció, van regalar-me «Deja en paz al diablo» de John Verdon, un autor que sé que gaudeix de bon èxit comercial, com ho demostra que estigui tota la seva obra traduïda al català. L’he llegit amb curiositat de saber què triomfa ara en el món de la literatura popular. No m’esperava pas cap meravella literària (tot i que la popularitat no ha d’estar necessàriament renyida amb la qualitat), però confiava en passar una estona entretinguda, plena de suspens, amb sorprenents girs de guió i personatges interessants. M’he trobat en canvi el que menys podia sospitar: un llibre absolutament avorrit que no hauria de satisfer ni un sols lector amb una comprensió mínima del que està llegint.

La novel·la pertany a la sèrie protagonitzada pel policia, ara retirat, David Gurney. Una periodista amiga li demana a Gurney com a favor que ajudi la seva filla, que està preparant un documental sobre les seqüeles que pateixen deu anys després els familiars de les víctimes d’un assassí en sèrie anomenat el Bon Pastor, un cas que, per cert, mai no es va resoldre. Fins i tot el lector menys avesat, ja pot imaginar a partir d’aquest plantejament, que el cas es reviscolarà, hi haurà nous assassinats i el nostre protagonista finalment el resoldrà. I això és exactament el que passa, però de la pitjor forma possible.

Com ja he dit, David Gurney és un policia jubilat, per tant ha de confiar en els col·legues en actiu per fer les investigacions. Per això, gran part de la trama consisteix en trucades per a pidolar favors i recollir informació, un mecanisme que no agilitza per a res l’acció. I potser parlar d’acció és pecar de massa generós, perquè durant les primeres 200 pàgines (d’un total de 475) pràcticament tot són entrevistes sense suc que, apart de presentar nous personatges, no fan avançar la trama de cap manera. El text s’allarga amb detalls irrellevants sobre el que cuina la dona del protagonista i la roba tan acolorida que vesteix (el que pretén ser una forma de donar personalitat al personatge). No sé si a Vernon el paguen per pàgina escrita o bé és que els lectors de best-sellers se’ls estimen grossos, però es podria prescindir ben bé d’un centenar de planes sense que ningú se’n ressentís. Per què, per exemple, cada vegada que Gurney torna a un lloc, es veu obligat a informar-nos que tot està igual que la darrera vegada? Seria rellevant si s’haguessin produït canvis, però explicat així és pura palla.

Des del primer moment, el detectiu està convençut que la investigació original del cas no es va enfocar correctament, però no en pot donar cap motiu racional, només ho «intueix». Francament, els capítols fan de mal empassar, quan no apareixen noves proves i has de continuar fent costat a les teories indemostrables de Gurney. Encara així, sense cap prova que l’incrimini, el molt ruc de l’assassí tornarà a matar, i ara sí que l’enxamparan. Si s’hagués quedat a caseta, hauria continuat impune pels segles dels segles. Però, és clar, no es pot demanar lògica a un «thriller» de consum, encara que se suposi que el culpable és ferotgement racional.

Decep que no siguin les dots deductives del protagonista les que descobreixin el culpable, sinó que és aquest el que es delata en caure en una trampa. L’extensa confessió de les seves motivacions, mentre es troba acorralat per la policia, és una altra absurditat clàssica del gènere. El final és de traca i mocador. El culpable és per cert un personatge que a penes surt a la trama i podria haver sigut qualsevol altre.

No sóc particularment destre a l’hora d’endevinar el desllorigador de les intrigues criminals; habitualment em deixo dur per les trampes implícites del guió, per tal que el desenllaç em sorprengui de debò. Tanmateix, jo que no sóc precisament un habitual del gènere vaig endevinar cap a la pàgina 100 quin era el «secret» de la trama, un truc que Agatha Christie ja havia emprat l’any 1936 amb moltíssima més elegància. Però aquí, més que culpar en Verdon, culparia la meva mala sort, ja que no crec que el plagi sigui conscient.

Per acabar, sento una mica de recança moral davant dels assassins en sèrie dins de la ficció. Diria que a la realitat són molt menys abundosos del que ens fan creure, però que resulten un recurs fàcil per omplir de sang i llàgrimes qualsevol film o novel·la. Aquí el carnisser en funcions diu amb fatxenderia que ha matat unes cinquanta persones i se suposa al mateix temps que el seu comportament es guia pel pur raciocini. El llibre fingeix la versemblança psicològica, però és pur disbarat sensacionalista. Un assassí en sèrie tot ho justifica.

Veig que en Xexu el va salvar bastant. Em fa sentir exigent en excés i bastant perepunyetes. Ja deu ser això.

Patates siderals

«The Martian», l’última pel·lícula de Ridley Scott, que aquí comprensiblement s’ha titulat «Mart», ha resultat ser una agradable sorpresa en una filmografia com la seva que últimament no ens dóna gaires satisfaccions. La premissa és ben senzilla: una expedició a Mart es veu sorpresa per una tempesta de pols i ha d’abandonar el planeta tot deixant darrera un dels seus components, tot donant-lo erròniament per mort. L’astronauta, embarrancat a un planeta a milers de quilòmetres de casa, amb els queviures limitats i amb les comunicacions tallades, ha d’utilitzar tots els seus recursos per sobreviure i esperar que arribi la propera missió quatre anys més tard. Com que el «nàufrag» resulta ser el botànic de l’expedició, aviat s’empescarà la manera de cultivar patates amb la inestimable ajuda dels seus propis excrements.

«The Martian» és en gran part el que sembla, un cant optimista a l’inexhaurible enginy humà davant dels contratemps, una versió extraterrestre de Robinson Crusoe amb l’afegitó d’una colla d’humans que s’uneixen per rescatar-lo. Que ningú no s’esperi aquí ni presències alienígenes ni missatges transcendents, com passava a «Interestel·lar»: és un film de pura aventura, i no sabeu com s’agraeix. Malgrat ser una obra d’alt pressupost i d’impecable realització, no cau en els excessos habituals dels actuals «blockbusters», si no és en el de la llargada una mica excessiva. No hi trobareu inacabables escenes d’explosions i destrucció d’atrezzo, ni personatges amb un passat traumàtic, ni tensions sexuals no resoltes, ni conflictes paterno-filials. Per no haver, no hi trobareu ni la figura de l’antagonista: aquí tothom té el cor d’or, ningú no escatima diners per salvar el protagonista i fins i tot els xinesos obliden per un moment la política i cooperen a favor de l’harmonia universal. Per descomptat és una estampa poc realista, però que quadra prou bé amb l’entusiasme juvenil que traspua l’aventura.

De fet la cinta és plena de tocs d’humor i la situació de l’astronauta abandonat mai es contempla de forma tràgica. Hi ha un acudit recurrent sobre els pèssims gustos musicals d’un dels personatges i a la banda sonora hi figuren sense grinyolar vells èxits «disco» o l’»Starman» de David Bowie. Una menció a «El Senyor dels Anells» en una escena on hi és present Sean Bean, m’ha fet particular gràcia. De debò que «The Martian» no pot evitar caure simpàtica.

El Robinson de la pel·lícula l’encarna Matt Damon, un actor ideal perquè el públic es posi del seu costat amb absoluta empatia. Concís, sorneguer, pragmàtic i molt malparlat (pels estàndards americans), Damon està perfecte i de fet és ell qui carrega sobre les seves espatlles el pes humà de «The Martian». Al seu voltant, encara que a milers de quilòmetres de distància física, una colla d’actors d’una solvència excessiva pel poc que se’ls exigeix. Tots estan adequadíssims, però és una exhibició de talent malbaratat: Jessica Chastain, Chiwetel Ejiofor, Jeff Daniels, Kate Mara, Michael Peña o el mencionat Sean Bean, en paperets que podrien fer gairebé adormits.

De Ridley Scott no cal que esperem més obres mestres a la manera d’«Alien» o «Blade Runner» («Prometheus» ja va ser-ne un avís), però aquest estil aparentment menor de «The Martian», on tothom es limita a fer bé la seva feina, proporciona un gaudi extrem, si no memorable. A més el planeta Mart mai no s’ha vist tan bonic com en aquest avatar seu rodat a Jordània. Diversió assegurada per a tota la família.

SPOILER: a Sean Bean, no el maten. Encara que només sigui per trencar una tradició.

Prendre el volant

Durant anys el cineasta iranià Jafar Panahi va fer el cinema que creia que havia de fer, per considerable disgust de les autoritats del seu país, entestades a encotillar tota la creació artística que s’hi realitza. La tensa situació desembocà l’any 2010 en una condemna a Panahi, el qual durant 20 anys té prohibida la realització de pel·lícules, així com viatjar fora del país (a menys que sigui per peregrinar a La Meca). Aquesta terrible interdicció, que tant diu sobre l’Iran dels fonamentalistes, no sembla haver descoratjat el nostre home que, tot fent de la necessitat virtut, després de la condemna s’ha apanyat per fer de moment tres films d’ínfim pressupost i excel·lents rèdits artístics (un d’ells realitzat durant un període d’arrest domiciliari, que es va dir precisament «This is not a film»).

«Taxi» (també conegut com a «Taxi Tehran») està datat el 2015 i és per tant el seu esforç més recent i una perla de pel·lícula absolutament deliciosa. En ella Panahi, que té la presència física d’un afable gegant bonhomiós, es posa al volant d’un taxi i durant poc més de 80 minuts ens passeja pels carrers de Teheran en companyia dels seus clients. Encara que no s’expliciti, s’insinua que el director s’ha vist obligat a adoptar aquesta activitat (per la qual no demostra cap aptitud), com a conseqüència de la seva condemna i molts dels seus passatgers el reconeixen i s’adrecen a ell pel seu cognom.

No cal que ens enganyem, malgrat la càmera fixada darrera del volant i una acció continuada sense cap interrupció temporal, no ens trobem davant d’un documental sense intenció, sinó dins d’un molt calculat guió, que ens mostrarà la vida al Teheran d’ara mateix i que, com qui no vol la cosa, clavarà una bufetada al regim dels aiatol·làs. Pel vehicle del senyor Panahi —a l’Iran els taxis es comparteixen, com a la majoria dels països del món no civilitzat— desfilen tota mena de passatgers: un criminal prepotent, una mestra moralista, un parell de supersticioses amb peixera, un nan que trafica amb devedés de sèries americanes i una adorable advocada que mira de defensar els drets humans que també els iranians haurien de conservar. La presència més brillant és la de la neboda del director, una nena de deu anys, que desmunta amb quatre frases aquell racó on rau l’estupidesa dels dogmàtics.

«Taxi» ha costat quatre duros i té la factura d’un vídeo familiar dolent. No per això l’abandonarem: hi ha tanta bellesa en l’observació del que ens fa humans (i Panahi en sap un niu d’això) que he promès allotjar a casa qualsevol dels seus protagonistes. Emocionant i autèntica, es diria que Teheran som tots nosaltres. Visca!

Nomenclàtor i toponímia

En els meus passeigs per Barcelona, la reflexió sobre els noms dels carrers ocupen una part important del meu temps. Les seves agrupacions temàtiques salten a la vista. Per exemple a Ciutat Vella hi ha una pila d’oficis representats per noms que ja no sabem reconèixer. Qui eren els carders, corders, flassaders i assaonadors? Què coi fabricaven? Segurament el diccionari encara els deu recollir.

A l’Eixample primigeni Víctor Balaguer va batejar alguns carrers amb intencions pancatalanistes. Les primeres travessies apel·laven a institucions nostrades (Corts Catalanes, Diputació, Consell de Cent). Després hi apareixien els territoris de la Corona: Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló i Còrsega. Els carrers verticals —si oblidem Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia— representen figures diverses de la catalanitat universal com Pau Claris, Jaume Balmes, Enric Granados, Aribau, Muntaner, algunes nissagues històriques (els Entença, els Vilamarí) i fites històriques de la Guerra del Francès (Girona, Bruc, Bailèn).
Però on em comença a intrigar la cosa és al nord del carrer Còrsega, quan s’enceta la tanda de les capitals amb París, Londres i Buenos Aires, sense oblidar Roma i la seva avinguda que es desmarca de la quadrícula de l’Eixample. El que se m’escapa és la raó per la qual el carrer París esdevé el carrer Berlín a partir de Josep Tarradellas i l’avinguda de Madrid a partir de la plaça del Centre. No hi havia altres vies per batejar amb els noms d’aquestes importants capitals, enlloc d’obligar una de sola a assumir una trinitat profana? I ja que som amb capitals mundials, no he sabut trobar Washington enlloc (hi ha un carreró míser darrera el Mercat del Clot, dedicat al president homònim); i de Nova York, ni parlar-ne.

Reviso capitals europees: Lisboa a Horta, Dublín a Sant Andreu, Brussel·les, Budapest, Praga i Varsòvia al Guinardo, Atenes a Sant Gervasi, Amsterdam, Moscou, Helsinki i Estocolm (i Seül) a la Vila Olímpica, Berna al Putxet. Sarajevo té un pont. A Bucarest, Reykjavik (sí la plaça d’Islàndia), Viena, Oslo, Sofia, Tallin, Riga, Vilnius, Tirana, Liubliana, Zagreb i Belgrad (sí el carrer de Sèrbia) no se les ha vist ni se les espera. Tòquio, tan fina ella, té carrer i jardins a Pedralbes, mentre que Pekin té barriada als confins proletaris del Besòs. En aquest mateix Besòs hi ha el carrer Constantinoble, en canvi no existeix el carrer Istanbul, ni ja posats el carrer Ankara.

Una curiositat bastant extraordinària: les úniques poblacions que reben l’apel·latiu de «ciutat» al nostre nomenclàtor són Ciutat de Mallorca, Ciutat de Granada i Ciutat de Balaguer (?).

Un altre tema de reflexió, la rivalitat entre ciutats i pobles. Si parlem de Tarragona i Reus, el carrer de Tarragona, amb el seu gratacels esporàdic i les vistes a la bitlla de Miró, supera amb escreix el carrer de Reus, un de tants normalets minúsculs del barri de la Bonanova. El carrer de Terrassa és un cul de sac menyspreable del barri de Gràcia, però és que el carrer de Sabadell ni tan sols existeix a Barcelona. En canvi el carrer d’Olesa, limítrof entre Sagrera i Navas, apareix com una via ben saludable, al costat de la qual l’infecte carrer d’Esparreguera a Gràcia provoca una pena infinita (sorry Clidice).

Tampoc he entès la «demostració sindical» de províncies i ciutats espanyoles que s’acumulen al Poblenou. Per què, després d’una ciutat (Bilbao) hi ha un regne (Castella)? Per què, contra tot ordre alfabètic, darrera d’Àvila (ciutat i província) hi ha Àlaba (província), i després Pamplona (ciutat) i Zamora (província i ciutat de nou)? Són decisions que desmunten tota mena de lògica. Em temo que continuaré alguns dies amb aquests apunts sense resposta.

Purgatori amb vistes

Pablo Larraín, fins ara cronista de la recent història xilena, s’aventura en «El club» a una ficció més especulativa sobre una remota casa de retir on s’allotgen capellans caiguts en desgràcia. Davant la proverbial tendència de l’església catòlica a rentar els draps bruts a casa, resulta versemblant l’existència d’aquest refugi situat en un allunyat poble de costa on expien les seves culpes un grup de sacerdots de diferents edats i procedències, assistits per una monja que també sembla amagar un passat conflictiu. Un esdeveniment violent provocarà la visita d’un inspector del bisbat, el qual amb la seva investigació ens anirà descobrint els motius de l’internament de cadascun dels estadants i els acabarà manipulant amb intencions punitives.

El guió, que firmen el propi Larraín amb Guillermo Calderón i Daniel Villalobos, sembla traçat amb tiralínies per la seva implacable intel·ligència i la ferocitat analítica on no sembla salvar-se cap dels personatges, tots ells malevolents, patètics i autoenganyats. Conté algunes de les escenes més incòmodes i pertorbadores que puc recordar sobre els efectes de la pederàstia i la homosexualitat reprimida i també mostres ben sibil·lines de com el mal actua. Els actors (i l’actriu) excel·leixen tots en papers dificilíssims, per extrems. La fotografia de Sergio Armstrong no podria ser més lletja — amb escenes fosques, crepuscles bruts i figures a contrallum—, però segurament és la més adequada pel que «El club» pretén explicar. En tot cas no sembla que l’Oficina de Turisme de Xile hagi sufragat el film, ja que no se’ns estalvia ni una sola lletjor d’aquest poble perdut de no se sap quina costa. Deixeu-me afegir que les cites d’Arvo Pärt i Benjamin Britten a la banda sonora són d’una estremidora eficàcia.

«El club» no és plat per a tots els paladars. La cinta busca sotraguejar-nos, fer-nos perdre el centre de gravetat, investigar els nostres límits com a humans a partir de la intel·ligència. Molt bona.

Wish you were’nt here (i 2)

Com deia ahir, la tristesa geogràfica no és necessàriament anglòfona. Tristesse és un llogarret als afores de Cork i Tristeza és també un veïnat de la ciutat de Porto Alegre, capital de l’estat de Rio Grande so Sul. Però atès que ara el que m’ocupa més hores del meu lleure són les passejades barcelonines,he investigat el costat més fosc del nomenclàtor.

El primer que m’ha vingut al cap és el gracienc carrer del Perill, un lloc ben inquietant per viure, irònica prolongació del carrer Bonavista. A Camp de l’Arpa, per on m’hi he passejat recentment, hi ha el carrer Amargor, molt a prop del carrer del Sospir i del molt fúnebre de l’Eterna Memòria. En canvi, el carrer de l’Oblit l’haureu de buscar al Guinardó. Ja sé que el carrer de Matanzas al barri dels Indians correspon al nom d’una ciutat cubana, però no em negareu que sona perillosament agressiu.

Un barri com el dels Penitents on s’inclou el carrer dels Penitents i fins i tot un barranc del mateix nom, convida més aviat a la mortificació. En canvi, de referències directes a la mort no n’he sabut trobar, si exceptuem el carrer d’Aigüesmortes al barri del Besòs i el passatge dels Camps Elisis, en ple Eixample, en un aspecte més positiu. A la Vall d'Hebron el carrer Plutó commemora el déu de l'ultratomba. També els cementiris d’Horta, Sant Gervasi, Sarrià i Collserola tenen via que els anomena, però aquí el bateig és més funcional que no pas premeditat.

Satisfaccions menors són un carrer dedicat a Perot lo Lladre, bandoler que té el privilegi de ser citat per Cervantes a la segona part del seu Quixot. No he trobat Calvari, però sí Gòlgota al barri de Vallcarca. Tots els «dolors» del nomenclàtor corresponen a senyores que s’anomenen així, o sigui que tampoc em serveixen com a testimonis d’una toponímia que vol castigar-se. Com a catàstrofes, he vist un Diluvi, suposo que universal, a Gràcia; però cap allau, ai las!

M’hauré de rendir a l’evidència que una població que vulgui mantenir alta l’autoestima no es pot permetre batejar els seus carrers amb noms depriments i poca-soltes. Això és el que hi ha a Barcelona, mentre no se’m demostri el contrari. Però m’agradaria demanar als reis d’Orient que, igual com hi ha un carrer de la Virtut, n’hi hauria d’haver un dedicat al Vici i potser a cadascun dels set pecats capitals.

Wish you were’nt here (1)

Una de les pàgines d’Instagram que ha generat un cert eco recentment és l’anomenada Sadtopographies, que es dedica a recollir accidents geogràfics que amb el seu nom evoquin sentiments negatius, malastrucs o malèvols, com ara aquesta «fi del món» californiana que encapçala l’apunt. L’exercici és tan fútil com ho són totes les manies col·leccionistes que la xarxa ha ajudat a proliferar; però estic convençut que en el fons del fons alguna lliçó se’n pot extreure sobre la natura humana.

Alguns topònims delaten la frustració d’exploradors ambiciosos que somniaven amb el descobriment d’Eldorado i acabaren embarrancats en algun cul de sac geogràfic. No ens haurien de sorprendre doncs les illes de la Tristor (Sorrow Islands), l’illa de la Desesperació (Despair Island) o la de la Decepció (Disapointment Island). Altres noms revelen algun fet luctuós que s’hi produí; així hauríem d’interpretar la Massacre Island canadenca, la Tragedy Pool australiana o la Murder Island amb suggeridora forma de nus corredís. No sempre el registre històric ens informa de la calamitat que va batejar l’indret, o sigui que aquestes topografies podran servir en última instància com inspiració per tardorals vetllades truculentes a la vora del foc.

Més difícil seria seguir-li la pista a la dona boja (Crazy Woman Creek) o al gos malhumorat (Grumpy Dog Road) que batejaren aquests accidents geogràfics; mentre que la incertesa d’Uncertain (Texas) o de Nowhere Else (Enlloc Més, Tasmània) semblen més la broma metalingüística del colon i explorador que no pas un requeriment real del territori.

Com haureu observat tota aquesta toponímia es regeix per la llengua anglesa, encara que hi figura també Mamungkukumpurangkuntjunya, el nom d’un turó del sud d’Austràlia, que en la llengua local significa «on el diable pixa». Alone (sol en anglès) representa un cas de «fals amic», ja que és també un indret de la província italiana de Brescia i s’hauria de llegir tal com es llegeix, com l'ala petita d'un pollastre del KFC.

Voleu més exemples? Espereu a demà.

Sota sospita permanent

«El virus de la por», el darrer film de Ventura Pons adapta la peça teatral d’èxit «El principi d’Arquímedes» de Josep Maria Miró, adaptació en la qual hi han intervingut tant el director com l’autor. El seu tema, de candent actualitat, l’abús de menors. En un centre esportiu municipal, en el marc d’un curset de natació per a infants, un nen espantat és consolat per un monitor. Una nena que ho presencia acusa el monitor d’haver besat l’infant als llavis. A partir d’aquí s’estudien les diverses reaccions que el fet provoca, tant entre els pares com entre els treballadors del centre i la seva direcció. El film «La caça» de Thomas Vinterberg tenia un punt de partida pràcticament idèntic, encara que sense l’aigua clorada. He de reconèixer que el guió de Pons i Miró té la virtut, que no tenia el del danès, de presentar-nos un acusat no precisament simpàtic i d’innocència no del tot nítida. Aquest fet enriqueix amb capes d’ambigüitat la visió del que ha succeït realment i afegeix complexitat a un conflicte que presentat d’una altra manera podria esdevenir esquemàtic.

No vaig veure «El principi d’Arquímedes» al teatre; però, si m’he de guiar per la seva versió cinematogràfica, crec que alguna cosa s’ha perdut en la translació. Ventura Pons opta, com sol fer en les seves adaptacions, per unes rígides solucions formals que encotillen el resultat i subratllen l’origen teatral de tot plegat. L’exposició en forma de trencaclosques, amb avanços i retrocessos temporals, m’imagino que ja existia al teatre, però crec que aquí no hi aporta res fins a esdevenir redundant. I els intents d’«airejar» la peça amb sortides a l’exterior i l’afegitó de secundaris amb frase constitueix potser la part més fluixa del film.

El quatre actors de l’obra original repeteixen aquí els seus papers, decisió audaç i digna d’aplaudiment (que a Hollywood mai no haguessin pres). No em convencen els  joves que hi surten, molt especialment el protagonista (Rubèn de Eguia), tanmateix de cos molt berenable. Molt millor se’n surten els veterans, Santi Ricart, i sobre tot Roser Batalla, una gran actriu que finalment ha pogut demostrar el seu poder també a la gran pantalla. Però «El virus de la por» resulta un xic encarcarat i el seu atractiu és en el fons bàsicament intel·lectual: som una colla de paranoics propensos al linxament sense judici previ? Possiblement sí.

****

En un altre ordre de coses és trist observar que el film de Pons s’estrenés en una sola sala de la seva ciutat natal i, a sobre, només en dues sessions diàries. Per fortuna la seva carrera comercial s’ha pogut prolongar amb la reestrena al cinema Texas, del qual Ventura Pons n’és propietari.

La peresa no és sinònim de mandra

O ho he mirat malament, o en Pons no ha dedicat encara cap dels seus apunts als peresosos, bèsties fotogèniques de primer nivell.

En el segon nivell podem buscar alguna similitud amb Liam Gallagher:

 

O amb el volant d'algun Toyota. Em temo que la resta de l'article tindrà a veure amb la tendresa genèrica que provoquen aquests animalons entre tota mena de fans.

S’ha acabat ja el món?

Si m’esteu llegint, possiblement l’apocalipsi no s’ha esdevingut aquest dimecres 7 d’octubre, tal com preveia una secta d’il·luminats americans, ja que jo solc publicar a mitjanit i he programat aquest escrit pel dijous 8. La predicció l’han publicada tots els diaris seriosos que fullejo, amb l’excepció d’El Mundo Today, i ha sigut una de les notícies més llegides del dia. Ara jo volia fer una reflexió sobre fins a quin punt és ètic publicar aquestes bestieses en un mitjà que se suposa informatiu, però l’aclaparadora resposta dels lectors m’ha fet adonar que això és el que realment espera el públic.

I com que jo no aspiro a res més que a tenir un munt de lectors fidels i infidels, m’apunto al carro apocalíptic i propago la bona nova. En data tan recent com el 27 de setembre ja s’havia anunciat la fi del món per la conjunció de l’anomenada «lluna de sang» i les eleccions catalanes. Finalment, i per problemes que se m’escapen, no va poder ser. Ara l’església de Philadelphia eBible Fellowship a través del seu líder Chris McCann diu que allò només va ser un escalfament de motors i que ara va de bo. Afirma que l’instrument de la nostra destrucció serà el foc, ja que Déu va emprar l’aigua en una ocasió amb el Diluvi Universal i no li agrada repetir-se (de fet, ahir a Barcelona va ploure força, però qui sóc jo per contradir-lo?)
Un predicador radiofònic californià de nom Robert Camping ja havia predit l’Harmagedon pel 21 de maig de 2011. Quan aquesta data transcorregué sense incidències, Camping corregí els seus càlculs i traslladà l’esdeveniment al mes d’octubre del mateix any. Tampoc la va encertar i va optar per jubilar-se del paper de pitonís. Va morir el 2013 als 93 anys, sense que ningú l’hagués dut als tribunals per provocar ansietats injustificades. De fet és d’admirar com el gènere humà pot entomar tantes profecies fallides sense perdre la fe en els ensarronadors col·lectius.

McCann, disposat a perpetuar el llegat de Camping, està convençut que alguna cosa de cert hi havia en aquella data de maig del 2011, la qual per a ell va ser com una mena de dia del Judici Final i Déu va acabar de decidir quins cristians practicants se salvarien. Des de llavors Déu ha estat ocupat filtrant els no-practicants que també mereixerien el Paradís. La logística de tot plegat sembla complicada, introdueix la divinitat en un context temporal que no li escau, i posa en un compromís els nascuts després de maig de 2011.

No tot està perdut i alguns mitjans seriosos fins i tot han preguntat a «científics» sobre la data inqüestionable de l’Apocalipsi. No serà aquest dimecres, això ja està vist. Si la ciència no pot predir quin serà el dia de la setmana de la nostra extinció, em cago en el pensament científic.

Delícies de l’islam

Res agrada tant al periodisme cultural com un bon escàndol; i és que haver de parlar (i escriure!) de cultura a seques ha de ser molt avorrit. En canvi no estic segur que Michel Houellebecq sigui tan amic de l’escàndol com ens el volen presentar, i crec que la desafortunada presentació del seu llibre «Submissió» (Anagrama, 2015), coincident en el temps amb l’atemptat a Charlie Hebdo, potser va afavorir-ne les vendes, però ben a desgrat del seu autor. Tot i que és ben coneguda la poca simpatia que li desvetlla l’islam, Houellebecq és massa intel·ligent per lliurar-se a la provocació pura com a únic objectiu, o sigui que seria convenient llegir-lo sense tenir present les estocades del periodisme buscabregues.

«Submissió» (que és el que significa la paraula àrab «islam» en la nostra llengua) té com a protagonista i narrador un professor universitari de literatura de nom François, el típic antiheroi d’Houellebecq, hedonista, cínic i desarrelat; en tot cas, molt més observador que actor. François és especialista en Joris-Karl Huysmans, un escriptor del XIX que va començar la seva carrera com a decadentista per acabar convertint-se al catolicisme els últims anys de la seva vida. La presència de Huysmans no és innocent i, en certa manera, prefigura el desenllaç de la novel·la, encara que pot resultar abstrús per a un lector no francès. Com ho són les referències a alguns polítics, quan s’entra a la fase de política-ficció del llibre.

Perquè, per si no ho heu llegit ja als diaris, la novel·la parteix de la premissa distòpica d’un futur proper en el qual un musulmà moderat accedeix a la presidència de la República Francesa (tot pactant amb els socialistes «in extremis»), encara que només sigui per tal de barrar el pas a un triomf del xenòfob Front Nacional. Houellebecq retrata aquest procés amb una total absència de matís: el dia de les eleccions el protagonista circula per una autopista totalment deserta, l’endemà del triomf islàmic els centres comercials s’omplen de noies en pantaló i mocador al cap, en dos dies els que no s’han convertit a l’islam són expulsats de la universitat… Més que retratar un futur creïble, a l’escriptor l’interessa donar pals a la resiliència a tot cost dels actuals partits polítics, mentre que apunta que potser l’avenir pertany a aquells que mantenen un credo.

No seria un llibre d’Houellebecq si no hi apareguessin alguns moments de sexe explícit, de gastronomia explícita i de costumisme consumista. Aquí també es reflecteix una mica d’ambient acadèmic, tot i que el novel·lista confessa que escriu el que li han explicat, ja que no ha treballa mai a la universitat. El cínic desenllaç m’ha fet pensar en aquella frase de Chesterton, la qual afirma que qui no creu en res acaba creient en qualsevol cosa. Inesperadament la conversió a l’islam acaba sent presentada com una solució ideal, tant per a mascles com per a femelles.

«Submissió» conté algunes idees provocatives i es llegeix amb prestesa, tanmateix peca d’una mica superficial i, més que investigar les implicacions de la seva trama en el marc geopolític actual, pren el punt de vista de l’egoista típic de principis del segle XXI amb els seus irrisoris problemes del Primer Món.

Flors d’aquest món

Sí, ja ho sé, arribo tard a tot arreu; però he recuperat aquesta pel·lícula perquè l’envien enguany per representar España a Hollywood. Es titula «Loreak» (flors) i afirmen segons quines llengües que és la primera pel·lícula parlada totalment en eusquera de la història del món (encara que he observat que bastant sovint diuen «bueno, vale» sense que sigui idiomàticament necessari). No sé si això serà cert, però seria en tot cas indicatiu de la poquíssima normalització de la que gaudeixen els bascos.

Dirigida i escrita per Jon Garaño i Jose Mari Goenaga, «Loreak» explica una misteriosa història de vides creuades a partir de les flors que va rebent periòdicament i anònimament una dona casada, en un moment problemàtic de la seva vida. El guió juga amb malícia amb la contradicció que representa la càrrega ominosa d’un element tan innocent com és un ram de flors, mentre retrata amb delicadesa un catàleg de relacions familiars deteriorades o en ple cul de sac.

Diria que el laconisme i la introversió del film responen a una qüestió purament cultural, de manera que l’excel·lent treball de les tres protagonistes (Nagore Aranburu, Itziar Ituño i Itziar Aizpuru) s’arrisca a passar desapercebut. «Loreak» és un drama exquisit —fotografiat i musicat amb mestria, per Javi Aguirre Erauso i Pascal Caigne respectivament—, on sembla no passar res, però que conté una immensa càrrega de profunditat que reverbera dies després d’haver-lo vist.

A Hollywood pagarà el pecat de ser massa subtil, massa estupenda, i no es menjarà cap premi; però a qui coi l’importa Hollywood?

Deïcidi per a principiants

No sóc lector habitual del gènere fantàstic i malgrat tot feia temps que em sentia atret per la trilogia «La matèria obscura» de Philip Pullman. M’intrigava sobre tot que fos definida en poques paraules com la resposta atea a l’apologia cristiana dels llibres sobre Narnia de C. S. Lewis. També em feia gràcia que aquesta trilogia hagués provocat tanta incomoditat i condemna entre fonamentalistes religiosos de tota mena de pelatge. I que, inversament, hagués rebut tants vist-i-plaus dels jutges literaris, inclosos els difícils tribunals que governen la literatura per a infants.

Abans que desenvolupi una mica més els meus arguments, ja us avançaré que trista és la trilogia on cada baula és pitjor que la que la precedeix. I això és el que passa amb les tres novel·les de Pullman que, en la meva ignorància dels estàndards en literatura fantàstica, em sembla que comencen de forma molt prometedora a «Llums del nord» i que després tendeixen anar a mal borràs.

[Permeteu-me que obri un parèntesi (a la manera d’un dels clàssics de la blogosfera) per comentar les formes tan diverses i contradictòries com s’han titulat els components de la trilogia de Pullman. Aquest primer volum es deia originalment «Northern Lights», el que correspondria literalment a «Llums del nord» i més exactament a «Aurores boreals», tot i que a la versió americana (fruit d’un malentès entre editors) s’opta per «La brúixola daurada». A casa nostra també es titula així, encara que al llibre no hi aparegui mai un tal aparell. Tot i això, el qüestionable film que se n’extragué es titulava igual, «The Golden Compass», potser perquè l’estupidesa es propaga infinitament. El segon llibre, «The Subtle Knife», quedà reduït a un simple «La daga», que sona trist, t’ho miris com t’ho miris. I la conclusió, «The Amber Spyglass», tant pot ser l’exacte «El llargavistes d’ambre», com el capriciós «El catalejo lacado» de la traducció castellana. Abans de tancar el parèntesi, informaré que Empúries els va editar en català i Ediciones B/Círculo de Lectores en castellà, en dates recents i traduccions de les quals no responc.]

Com us estava dient, la cosa comença prou bé a «Llums del nord», on l’acció se situa en un univers similar al nostre, però en un temps entre victorià i «steampunk». La protagonista, una nena de 12 anys anomenada Lyra Belacqua, ha estat criada pels erudits d’un «college» en un Oxford paral·lel. Lyra, coratjosa, independent i plena de curiositat és una heroïna totalment atractiva, fins i tot per a un lector adult, i no resulta difícil interessar-se en les seves aventures. Pullman pren la saludable decisió d’introduir-nos en aquest nou univers sense donar explicacions ni de les peculiaritats del seu funcionament, ni de l’estranya situació familiar de la protagonista, de manera que el lector haurà d’anar reconstruint el marc de la novel·la a partir dels detalls que se li van oferint. És una estratagema que potencia la nostra implicació personal, i encara més en un llibre com aquest, on no s’acaba d’endevinar quina direcció prendrà.

Despista bastant que s’inicii en un neogòtic acadèmic, que recorda encara que no ho pretengui a l’omnipresent Harry Potter, i que després salti al «Grand Monde» parisenc del personatge de Marisa Coulter (qui, per culpa d’una pel·lícula que no he vist, sempre tindrà les faccions marmòries de Nichole Kidman). Predomina però el gènere d’aventures, amb l’expedició septentrional de Lyra a la recerca del seu amic Roger com a eix argumental. Els elements fantàstics (bruixes, óssos amb armadura, «trolls" dels penya-segats) tot i que provenen de tradicions eclèctiques, encara poden conviure sense grinyolar en excés. Com tampoc molesten els «Gyptians», gitanos fluvials de vocació inclusiva, ni l’aerostàtic texà Lee Scoresby, una de les més inesperades presències en el convit.

Un dels elements més originals de la trilogia és la presència dels «daimonis», uns «alter ego» animals dels personatges que exerceixen un paper similar al de la seva ànima visible. Aquesta dualitat dóna molt de joc en la interacció entre bèsties i humans, especialment en aquest primer volum. Una altra cosa que m’agrada molt de «Northern Lights» és l’ambigüitat moral d’alguns dels seus protagonistes, en especial la dels pares de Lyra, i la forma com de vegades les millors intencions poden conduir als pitjors resultats.

«The Subtle Knife» s’inicia a l’Oxford del nostre univers i introdueix un nou heroi en la figura del preadolescent Will Parry. A partir d’aquí Lyra, en haver de compartir protagonisme, quedarà una mica postergada, el que no representa cap bona notícia perquè Will mai no és tan interessant com ella. Sigui com sigui, l’acció d’aquest llibre té lloc en tres universos diferents pels quals van saltant els personatges, sense cap dificultat per saber on es troben en cada moment (uns símbols dalt de la pàgina ajuden considerablement). Apart de la pintoresca nòmina de personatges del llibre anterior, s’incorporen l’aventurer Stanislaus Grumman, pare de Will, i la doctora en física Mary Malone; però també tribus tan desconcertants com la dels Espectres i la dels Àngels, on el marc de la trilogia comença a descarrilar per excés d’ambició.

Els problemes que s’havien anat covant esclaten desastrosament a la inacabable «The Amber Spyglass» que sembla tot plegat un mer producte de la improvisació. A l’enorme elenc s’hi afegeixen els gallivespians —uns humans diminuts d’esperó verinós— i els mulefa —proboscidis intel·ligents que semblen l’encreuament d’un antilop i una motocicleta (!)—, sense que la presència de tots ells quedi justificada, com tampoc estan justificades les accions de la majoria de personatges (per què cal anar a visitar el desagradable país dels morts?), que semblen dirigits per un designi diví (possiblement anomenat Philip Pullman). Episodis llargs com el dels mulefa i Mary Malone, que en realitat pertanyen a un altre llibre, o la mera existència del Father Gomez podrien ser eliminats sense que la trama se’n ressentís, ja que no fan cap falta.

Abans havia lloat l’ambigüitat moral d’alguns personatges, però ara es descobreix que en realitat més que ambigus eren purament contradictoris, i quan al primer llibre deien una cosa en realitat volien dir la contrària. A «Northern Lights» es profetitzava que Lyra estava destinada a molt alts designis des de la pròpia ignorància i ara descobrim que ella ja coneixia la profecia (en què quedem?) i no era per tant un agent cec del seu destí. Les regles que regeixen aquests universos també resulten difícils de capir: per què els Espectres només ataquen els adults? Per què alguns adults són immunes als Espectres? Per què determinats difunts poden esdevenir fantasmes de forma opcional? Per conveniències del guió deu de ser la resposta més raonable.

Decep també (i molt!) que el que s’anticipava com una batalla de proporcions còsmiques es dissolgui en un parell d’escaramusses sense que es conegui el resultat final. Que Déu (o hauria d’escriure «déu»?) sigui una mòmia decrèpita forma part de la  visió interessada de Pullman, però que el principal antagonista (també conegut com «el Regent») s’anomeni Metatron, com un vulgar heroi de la Marvel, té delicte. I encara el devalua més que un mico, una pantera i un parell d’humans se’l carreguin com si res, ell que és el representant a la Terra de la Divinitat.

Des de la primera aparició de Lyra se li anunciava un destí portentós de salvadora de la Humanitat. Sense cap mena d’ambigüitat és presentada com la nova Eva, la decisió de la qual davant de la temptació, pot significar una nova oportunitat per a tots nosaltres. A l’hora de la veritat, les suposades temptacions de Mary Malone i les crucials decisions de Lyra Belacqua queden reduïdes a l’observació dels seus primers fogots d'adolescent i allò que havia de ser còsmic acaba resultant domèstic.

Si la trilogia no rutlla com a artefacte literari, no fa millor paper com a material de propaganda atea. Personalment em sembla que, si no creus en l’existència de déu, no és una idea bona ni conseqüent la d’escenificar la seva mort. Pullman sembla obsessionat pel pitjor que ha donat l’església catòlica i no dubta en presentar tots els personatges negatius com a membres de la inquisició espanyola (amb capellà pederasta inclòs). Es tracta d’un tipus d’agressivitat primitiva de menjacapellans que m’atrau poc. Igual com m’és indiferent qualsevol especulació sobre éssers angèlics i el sexe dels tals (encara que n’hi ha un parell que són gais).

Per enèsima vegada em trobo amb una obra ben considerada per la crítica i els lectors (4 estrelles de mitjana a Amazon) que a mi em sembla defectuosa i plena de promeses incomplides. Vist que m’he convertit en un perepunyetes, no sé si serà qüestió de deixar de llegir ficció.

Satanisme en família

Després d’«Àgora» (2009) ha calgut esperar sis anys per tenir notícies fílmiques d’Alejandro Amenábar. Un interval tan llarg prometia que la seva nova pel·lícula «Regression» seria una obra potent i ben madurada, per tant la decepció ha sigut encara més dolorosa.

L’acció té lloc l’any 1990 a la Minnesota rural (filmada a l’Ontario canadenc). El detectiu Bruce Kenner (Ethan Hawke) investiga el cas de John Gray, el qual reconeix haver abusat sexualment de la seva filla (Emma Watson) tot i que no se’n recorda de res. Amb l’ajuda d’un psiquiatre (David Thewlis) i les seves tècniques de regressió hipnòtica es va descobrint una trama satànica que acabarà implicant a bona part de la petita comunitat, encara que potser no tot serà com semblava en un principi.

Realment poques pegues se li poden posar a «Regression», un projecte internacional d’una impecable professionalitat encara que d’envergadura una mica modesta. Els actors estan tots adequats, la fotografia de Daniel Aranyó és bona i la direcció d’Amenábar, eficaç. I malgrat tot no arriba a atrapar i esdevé més ensopida que no pas excitant, possiblement a causa del guió del propi Amenábar que es queda una mica en terra de ningú. Sobre el paper tenim aquí una història d’horror sobre el mal i la culpa, i sobre com aquestos sempre s’apanyen per trobar la manera d’obrir-se pas en una atmosfera enrarida pel prejudici. Però el director és massa racionalista per lliurar-se a una orgia de sang i violència, de manera que tots els ensurts queden reduïts a l’àmbit dels somnis i les al·lucinacions.

El resultat, en definitiva, és una pel·lícula tèbia i oblidable, cosa que no es podria dir mai de qualsevol dels cinc llargmetratges anteriors d’Amenábar. Una pena, de debò.

Consell llegit a Twitter

Si et fiques un dit al cul i amb l'altra mà et prems el melic durant deu segons, faràs RESET.