dijous, 29 d’octubre de 2015

Jo és un altre

Retrat perpetrat pel gran Rodchenko
Avui en el club de lectura, «Nosaltres» de Ievgueni Zamiatin (Males Herbes, 2015), un autor que crec que era inèdit en català i un indubtable clàssic a descobrir.

Zamiatin nasqué l’any 1884 tres-cents quilòmetres al sud de Moscou. Estudià enginyeria naval, però hagué d’interrompre la carrera quan, per les seves activitats bolxevics, va ser deportat a Sibèria. Aconseguí escapar i visqué un temps il·legalment a Sant Petersburg. Completà els estudis al Gran Ducat de Finlàndia l’any 1906. Arrestat al seu retorn a Rússia, fou posteriorment amnistiat. Treballà per l’Armada Imperial Russa i visqué una temporada a Anglaterra, tot supervisant la construcció de vaixells trencaglaços. Retornà tot just per apuntar-se a la Revolució de 1917 i a partir d’aquí va anar abandonant l’enginyeria per dedicar-se a l’edició de revistes i a l’escriptura satírica. A mesura que els seus textos esdevenien més crítics amb el poder, més dificultats tenia per publicar-los: una experiència bastant freqüent entre els intel·lectuals que havien donat suport a la Revolució des del primer moment. Zamiatin tingué el dubtós privilegi de ser una de les primeres víctimes de la censura a causa de la seva novel·la «Nosaltres» de 1921, la qual en ser prohibida a la Unió Soviètica fou objecte de contraban per ser publicada en anglès l’any 1924. El 1927 la versió original s’edità a Praga i fou introduïda clandestinament al país. Com és fàcil de comprendre tots aquests fets no foren gens del gust de les autoritats ni contribuïren al benestar de Zamiatin. El 1931 l’escriptor s’adreçà directament a Ióssif Stalin per sol·licitar permís per exiliar-se i, amb la mediació de Maksim Gorki, l’obtingué amb destinació a París, on moriria d’un infart sis anys més tard envoltat per la més trista misèria.

Després d’aquesta biografia tan depriment com habitual, tocarà parlar del llibre, al qual els de Males Herbes li han col·locat una escandalosa faixa groga que anuncia al món que va ser la inspiració del «1984» de George Orwell. D’altres li atribueixen ser juntament amb Joseph Conrad l’inventor del gènere distòpic, o citen haver influenciat a Aldous Huxley, Ayn Rand i Kurt Vonnegut (per citar els més coneguts). Tots aquests arguments historicistes poden ser motiu de debat, però no li aporten res al lector ocasional de ciència ficció. Preguntem-nos llavors, què té de bo aquesta novel·la per recomanar-la?

La societat futura que presenta no ens vindrà de nou: un món altament tecnificat on la natura ha sigut negada i en el qual els seus ciutadans han renunciat a la individualitat per formar un cos social cooperatiu i mancat de voluntat, un món on s’ha abolit la intimitat i la imaginació. Un líder suprem vetlla pel benestar d’aquest poble de decisions compactes, líder elegit democràticament per unanimitat (a diferència dels processos electorals de l’antigor en els quals, absurdament, no se sabia de bon antuvi qui seria el vencedor). El marc que dibuixa «Nosaltres» fa pensar immediatament en el règim nord-coreà o en l’organització de les colònies de corall, on la idea de «jo» és pràcticament inconcebible i tot es regeix sota dictadura de la identitat col·lectiva.

La trama en si és bastant típica de les narracions distòpiques. El narrador D-503, un enginyer com ho era Zamiatin, escriu un dietari destinat a la instrucció d’hipotètiques races alienígenes que es descobriran en el futur. Aquest ciutadà exemplar (malgrat que les seves mans són sospitosament peludes) acabarà cedint a la passió amorosa i a l’activitat subversiva per culpa d’una femella de caràcter resolut. En definitiva, l’expulsió del paradís sempre té nom de dona, encara que aquest sigui I-330.

Però, si «Nosaltres» és un llibre fascinant, no ho és per la història que explica (que no acabareu d’entendre, a menys que consulteu la Wikipedia), sinó per com l’explica. Zamiatin queda retratat tant per la seva formació tècnica com per les seves capacitats sinestèsiques. La sinestèsia, us recordo, és aquella alteració de la sensibilitat per la qual es transgredeix l’àmbit natural de cadascun dels cinc sentits (allò del color que tenen els números o l’olor que fan els núvols) i aquesta obra ve plena de personatges que estan lligats a colors i a altres efectes lumínics. Les referències tècniques i matemàtiques connecten amb la contemporània poesia futurista, aquella que no podia imaginar res més líric que un motor d’explosió. S’insisteix molt en nombres imaginaris, en transparències de cristall i en éssers humans reduïts a signes incorporis. Jo hi he vist Giorgio de Chirico, el comte de Lautréamont i Aleksandr Rodchenko, o sigui imatges molt poderoses suggerides per meres paraules: el millor que pot oferir la literatura.
El meu recorregut ha estat el següent: de la part al tot. La part és l'R-13, el grandiós tot és el nostre Institut de Poetes i Escriptors de l'Estat. He pensat com era possible que als antics no els saltés a la vista l'absurditat completa de la literatura i la poesia que tenien. La força esplendorosa i enorme de la paraula artística es malgastava totalment en va. És que és ridícul: tothom escrivia el que li passava pel cap. És igual d'absurd i ridícul com el fet que el mar dels antics s'estava les vint-i-quatre hores del dia batent contra la riba de manera estúpida, i els milions de quilogràmetres que hi ha a les onades s'escolaven just per escalfar els sentiments dels enamorats i prou. De la remor amorosa de les onades, nosaltres n'hem fet electricitat; de la fera que esquitxava escuma furiosa, n'hem fet un animal domèstic. Exactament de la mateixa manera, l'element que havia estat salvatge, la poesia, l'hem domesticat i l'hem ensellat i tot. Ara la poesia ja no és el cant desvergonyit d'un rossinyol: la poesia és un servei de l'Estat, la poesia és útil.
Tradueix Miquel Cabal Guarro, qui d’ençà dels seus Dovlàtov per a LaBreu és el meu traductor rus-català favorit. O sigui que la festa és completa. De debò, llegiu «Nosaltres» si encara us excita que un llibre us confongui i us sacsegi.

Cap comentari:

Publica un comentari