dimecres, 24 de febrer del 2016

Notes toscanes (II)


Mentre no es demostri el contrari, cada país del món és furiosament nacionalista a la seva molt particular manera. Els Estats Units d’Amèrica, ho expressen mitjançant la seva abusiva bandera de barres i estels. Itàlia ho fa de manera menys imponent, però presenta igualment l’ensenya tricolor en etiquetes de roba i d’aigües minerals, en disseny de pastissos i de xandalls esportius. En canvi el seu nacionalisme es demostra molt més feble quan es tracta de la defensa de la llengua. Perquè una cosa és la invasió de neologismes d’arrel anglo-saxona que patim tots els països d’occident i una altra de molt diferent és l’entusiasme amb el que la bota italiana s’ha llençat a expressar-se en anglès, independentment que calgui o no.

Podem discutir durant hores sobre si en les nostres velles llengües llatines hi ha equivalents exactes per a conceptes com «selfie», «burned out» o «foodtruck»; però el que no té cap raó de ser és que la premsa italiana escrigui sobre l’«austerity» quan ho podria fer perfectament sobre l’«austerità», o que per parlar d’un disc de The Rolling Stones es refereixi al «sound della band».

Aquest dies que el parlament de la península veïna debatia qüestions delicades de política familiar, estava en boca de tots la «stepchild adoption» (l’adopció del fillastre, en idioma cristià catòlic). Perquè l’home i la dona del carrer ho acabessin d’entendre, el periodista de torn havia d’aclarir que estava parlant de «l’adozione del figlio del partner». Per cert, "partner" també em sembla un terme suspecte de carències etimològiques llatines.

Reviso un diari respectable com ho és «La Repubblica» milanesa i, després de superar l'ensopec mal rotllo del funeral d'Umberto Eco (Roberto Benigni inclòs), em topo amb expressions tan substituïbles com «un nuovo blitz di un collettivo», «di quella che miscela l'intrattenimento alle news», «le altre soap opera che la televisione pubblica manda in onda», «del killer di San Bernardino», «l'obbligo per Apple di bypassare il codice di protezione», «ha nella sicurezza e nella privacy», «Non ci saranno mai backdoor nei nostri sistemi», «il primo processo contro un writer», «la coda di cavallo anche sul red carpet», «la presentazione ufficiale del royal baby», o «Trainspotting, 20 anni di cult».

Ignoro quin efecte té aquest abús de l’anglès a orelles italianes; potser els semblarà un signe de cosmopolitisme «cool» encara que jo, cada cop que sentia aquestes aberracions a la tele em venia un atac de salivera. Em temo que la meva incomoditat no impedirà que la tendència continuï rampant. Si el Dant aixequés el cap… el cop que es clavaria amb la làpida sepulcral faria història.

14 comentaris:

  1. Oh, potser n'hi posaria uns quants pels camins de la Divina Comèdia, degudament italianitzats, ep. Em pensava que tan sols era aquí que fèiem aquestes coses, de fet amb el francès també va passar...

    ResponElimina
  2. aqui fem el mateix, amb la bandera i amb l'anglès, per que carall han de dir running o trecking, cony! 'còrrer' de tota la vida, allò que abans en deiem footing, vol dir que els anglicismes venen de vell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí no exagerem com ho fan ells: tots els exemples que he posat nosaltres encara els solem dir en vernacle.

      Elimina
  3. També parles italià? Quanta cultura (o hauria de dir culture?) que es respira en aquest blog!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'italià només el xampurrejo, però sé detectar un mot en anglès quan el llegeixo.

      Elimina
  4. Recordo una sèrie canadenca (el títol no em ve) on els quebequesos (quebequois ^^) de classe alta parlaven el francès amb un fotimer d'anglicismes i se'ls ridiculitzava. Per un moment m'he imaginat un laietà parlant -en iber, per suposat- d'anar al forum a comprar garum. Ves que no sigui cosa de vell aquesta.

    ResponElimina
  5. Els francesos vigilen molt més el manteniment del seu idioma i no entris a deu bars perquè comprovaràs que, a nou, la ràdio parla i canta en la llengua de Molière.
    Ja fa molts anys vaig conèixer una parella italiana que introduïa mots anglesos i, a la seva manera, pronunciats en anglès. Així: profumo in sprei, frenc sínatra , ocai...
    Penso que és una actitud snob molt pròpia dels italians sempre sofisticats. Jo veig aquí algunes revistes de moda femenina i aviat no s'entendran: clutch, top, bob, red carpet, peeping tom i à l'infini. A Espanya sento aquest esnobisme com la manifestació d'un complex com si l'idioma castellà no vestís prou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tant en tant els francesos també flaquegen: fa dècades que parlen de "le weekend" i m'horroritza el seu ús del mot "people" (Angelina Jolie et Brad Pitt, couple très people.)

      Cert que, per exemple, les pàgines roses de La Vanguardia abusen d'aquestes expressions que cites (clutch, bob, red carpet); però a Itàlia te les trobes també a les més serioses pàgines d'economia i política.

      Elimina
  6. I no oblidem que els francesos han inventat les paraules "càmping" i "parking" així com altres que no dec saber. Però ells estan sotmesos al seu fort accent mentre que els italians poden ser més flexibles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, amb el seu accent fan seva qualsevol paraula forastera.

      Elimina
  7. Mai no he entès aquesta dèria anglicista. La pots copsar allà (hi tinc una sorella que m'ho demostra) i aquí, quan els turistes se't dirigeixen sistemàticament en anglès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Enric, em sagnen les orelles quan francesos o italians se m'adrecen en anglès.

      Elimina