Cases en el temps

Per casualitats dignes de la pitjor de les ficcions, l’any passat dos clàssics valencians de la il·lustració i el còmic publicaren sengles àlbums amb el mateix títol. No podrien ser més diferents en la seva concepció. Tots dos són obres mestres. De l’entranyable «La casa» de Paco Roca, ja en vaig parlar aquí. Ara toca escriure sobre  «La casa» de Daniel Torres (Norma Editorial, 2015), un llibre tan inusual com ambiciós que intenta documentar la història de l’habitatge a Occident des de la prehistòria fins el segle XXI. En cada època l’indret on ens aixopluguem ha complert diferents funcions: al principi com a mer instrument de supervivència, però de mica en mica bastint el sentiment d’identitat i com a expressió de l’individu. És una història apassionant, sobre la que rarament s’hi pensa. Daniel Torres s’ha documentat llargament —en la preparació i elaboració de l’obra hi ha invertit sis anys— i el resultat és una barreja de tractat d’antropologia divulgativa, esplèndides radiografies d’edificis i algunes ficcions intercalades. No sóc gaire amic d’alternar llargs paràgrafs de text amb pàgines d’historieta: es tracta de ritmes de lectura diferents i existeix la temptació constant de passar de la lletra i saltar directament als dibuixos (com passava a la mítica col·lecció «Historias»); per tant, per llegir «La casa» cal una mica de disciplina.

Aquesta és l’única pega que li puc posar; perquè per a la resta és una filigrana enlluernadora. Cada capítol se centra en un any i un indret —per exemple el primer se situa a la riba del Jordà el 1200 abans de Crist— i inclou una descripció del modus operandi de la societat de l’època i com aquest influeix en l’estructura de l’habitatge. Aquests conceptes teòrics s’il·lustren llavors amb una historieta protagonitzada per homes i dones qualssevol, representatius del seu temps, els quals ens mostren les cases en ple funcionament, pel mer fet de viure-les.

Lluny de resultar-ne una estructura repetitiva, «La casa» és un veritable llibre de meravelles, ja que l’autor s’ha escarrassat a trobar solucions visuals diferents per a cada capítol. Així d’una època a l’altra les pàgines canvien en tots els sentits: varia la compaginació, la tipografia, l’estil del dibuix, la paleta cromàtica i fins i tot la distribució del text i del còmic, que en alguns casos s’intercalen i en altres són consecutius. Amic de la línia clara com sóc, l’estil de Torres m’entra molt pels ulls. Malgrat cims com la visita a la casa holandesa guiats per la seva mestressa, el tenebrisme (pur carbó) dels miners belgues o el capítol dedicat al Londres dickensià, trobo que on l’autor està més brillant és en el món vertiginós i pop del segle XX (memorable l’art deco via Fred Astaire o els mobles funcionals de Jacques Tati).

Són quasi sis-centes pàgines espectaculars, d’aquelles que ve de gust revisitar pel pur plaer de les imatges, tan complexes com atractives. Ha dit Daniel Torres que la seva intenció a l’hora de fer aquest llibre era la de demostrar que mitjançant l’art seqüencial es podia abordar qualsevol matèria, fins i tot en format d’assaig. Se li perdona que s’ajudi una mica de textos més llargs fora de vinyeta —textos, per altra banda, molt intel·ligents—, quan cada pàgina és una festassa visual.

Visions d’un adulteri

Hem començat a veure «The Affair», la sèrie de Showtime escrita per Sarah Treem i Hagai Levi, que ja havien sigut responsables d’adaptar «In Treatment» per a la televisió americana. La gràcia d’aquest serial (o si voleu, el seu fet diferencial) és que està narrat des del punt de vista dels seus dos protagonistes, amb una primera part dedicada a la versió de Noah (Dominic West) i una segona des de la mirada d’Alison (Ruth Wilson); encara que en un parell d’episodis l’ordre s’inverteix. Aquesta tècnica, popularitzada pel clàssic film «Rashomon», permet subratllar les discrepàncies d’una i altra versió, mentre mostra com cada narrador sempre es presenta sota la llum més afavoridora davant tota la resta de personatges. Les diferències entre els relats tant poden ser flagrants com molt subtils (de vegades el vestuari d’uns i altres no coincideix segons qui és que ho explica).

Per acabar-ho de complicar, s’hi van intercalant uns interrogatoris policials als dos protagonistes (una mica a la manera de la primera temporada de «True Detective») sobre un crim del qual al principi ho desconeixem tot. El que aviat queda clar és que, a les versions contraposades de Noah i Alison, s’hi ha d’afegir les versions que donen al seu interrogador que no coincideixen amb el que hem vist. O sigui que hi ha quatre possibles nivells de realitat en el relat i potser cap d’ells és «veritat». Tot plegat mareja una mica, però també li afegeix picant al visionat. El que passa és que, com això és una sèrie i ha de durar deu hores (o més si, com ha passat, s’ha renovat per dues temporades), les diverses versions que es presenten no poden divergir gaire ni deformar el decurs general de la trama, a menys que s’estigui disposat a desenvolupar universos paral·lels i simultanis, que no és el cas.

En definitiva, el truc dels múltiples punts de vista es queda en marqueteria epidèrmica i poc més. I si grates una mica, l’excusa dels interrogatoris (que es produeixen en una indeterminada data futura) fa aigües pertot arreu, ja que el policia només sembla interessat a conèixer detalls salaços sobre l’aventura entre Noah i Alison, actuant més com un telespectador onanista que com un guardià de la llei a la recerca de l’assassí.

Tal com el títol indica, «The Affair» va d’un adulteri i les seves conseqüències. D’ençà que Flaubert s’inventà la Bovary, anem farts de contemplar com homes i dones posen banyes als seus cònjuges, o sigui que la possibilitat d’un adulteri més ja no excitarà ningú. Dominic West i Ruth Wilson fan de bon mirar (encara que ella, com diu en Josep, té llavis de turbot), però segurament alguns espectadors s’ho passaran de conya espiant les seves escaramusses sexuals en estat de semi-nuesa.

Per algú de ment més equànime, com ara jo, Maura Tierney (coneguda gràcies a «The Good Wife») s’endú el premi a la millor interpretació femenina de «The Affair». Fa gràcia que Dominic West tingui com a sogre en la ficció el John Doman de «The Wire» (un aparellament repetit, i més odiós que mai). Es diria que li tinc mania a «The Affair»; però jo només pretenia exalçar tot allò que se m’escapa. La primera temporada conté força palla, sobretot al principi, acaba en un exabrupte i un signe d’interrogació. És pura trampa, i no de la millor espècie, però conclu en pic i ara vull saber com continua aquesta cosa estranya anomenada «The Affair».

Segona residència (4): cinofília

L’anomenàvem La Dona dels Gossos perquè sempre que la vèiem estava passejant els seus tres petaners de grandària escalonada. Devia tenir prop de seixanta anys i semblava viure sola en una de les cases més retirades de la urbanització. No sé perquè, potser perquè vestia de forma pràctica i una mica espartana, m’havia imaginat que era mestra d’escola, potser jubilada. Les meves suposicions no tenien cap fonament, perquè igual que passava amb la resta dels propietaris de Mary Muntanya, no ens havíem creuat més paraules que un «bon dia» o un «bona tarda» educat, quan els nostres camins s’havien creuat per pur atzar.

Mai no m’havia acostat a la zona on vivia La Dona dels Gossos i em sorprengué descobrir que el seu xalet era encara més decrèpit que el nostre. Abans de trucar al timbre ja s’havia organitzat un escàndol de lladrucs en off darrera de la porta. I quan La Dona dels Gossos la va obrir els tres petaners ens saltaren a sobre, bordant-nos, ensumant-nos i bavejant-nos, a la manera una mica abusiva que solen gastar els cans en societat, mentre ella ens tranquil·litzava sobre les seves intencions.

Un cop fetes les obligades presentacions, vam descobrir que La Dona dels Gossos es deia Magda i ella també va quedar assabentada dels nostres noms respectius, el de l’Helena i el meu. En aquests casos sempre em pregunto quant de temps durarà la memòria del nom d’algú que t’acabaven de presentar. Ja no diré res del meu, que ha esdevingut anodí a base de gastar-lo, però Magda és un nom inusual avui dia, encara que no sigui en cap cas memorable, més aviat sona a anomalia, a persona que és coneguda sobretot per passejar-se amb una colla de gossos sense raça els matins i els capvespres.

Fos com fos, amb amabilitat o sense, la Magda no va fer cap gest per deixar-nos  passar del llindar i, envoltat de la sorollosa companyia dels quissos, vaig preguntar-li si durant els últims dies havia observat algun moviment sospitós pels carrers de la urbanització.

—T’ho comento perquè recentment hem notat petites destrosses al nostre jardí i, com entendràs, no podem pensar que sigui cosa dels veïns de Mary Muntanya —era una mentida, però no s’allunyava gaire dels fets consumats.

—I a les nits sentim sorolls estranys, com si piquessin a la porta —afegí l’Helena, servicial.

Magda somrigué com per a si mateixa, tot donant a entendre que prou sabia del que parlàvem; però la seva resposta fou més aviat decebedora:

—Mireu, ja sabeu que per aquests carrers no passa ni déu o sigui que, si s’hi acosta un estrany, canta de seguida; però la veritat és que no he observat res d’anormal. Només la colla de joves dròpols del poble que vénen a fumar-se els seus porros al cap del carrer, però això no és cap novetat, perquè hi han estat des del primer dia i no fan cap mal. I jo, si no fan altra cosa que estar-se allà sense ficar-se amb ningú, no penso aixecar cap queixa. Pitjor seria que es dediquessin a llençar rocs als meus pobres nens, una activitat tradicional encara ben comuna en certs entorns rurals. I és que sembla mentida que algunes persones puguin ser tan animals, quan els animals són sempre tan bones persones i no han fet mai mal a ningú i demostren una lleialtat i un amor a prova de…

—Jo aquests porreros —vaig haver de tallar-la, mentre el més gran dels seus anomenats «nens» utilitzava la meva tíbia com a consolador sexual—, aquests porreros no els he vist mai; però si són com dius, sospito que han de tenir el cap una mica ennuvolat i poc disposat a les entremaliadures.

Magda va deixar anar una riallada gruixuda:

—Pots comptar, són tots ells un tros de pa. I s’enrotllen molt amb els meus "nens". Si hagués de malfiar d’algú seria del coi de Mariano, el taxista. Aquell home el tinc travessat. El molt miserable és al·lèrgic als gossos i no els aguanta ni en pintura. Tinc la teoria que, qui no s’estima les bèsties, és capaç de cometre qualsevol atrocitat contra la humanitat. Jo, de vosaltres, investigaria per allí.

—Tot aquest merder comença a atabalar-me —em confessà l’Helena així que Magda tancà la seva porta darrera nostre i interrompé finalment la muralla de lladrucs intermitents.

Clouseau, se t’ha girat feina, vaig dir-me.

El carceller benèfic

Tot i que la seva relació és una mica obliqua, qui conegui el film «Cloverfield» de J. J. Abrams comptarà amb una clau bastant explícita de la natura de «10 Cloverfield Lane», pel·lícula dirigida pel debutant Dan Trachtenberg, però produïda per aquell. I és una llàstima, perquè aquesta és una obra de la qual convé saber les mínimes dades possibles més enllà del seu plantejament inicial. Michelle (Mary Elizabeth Winstead) pateix un accident i desperta en un refugi soterrani on l’acull l’ex enginyer Howard Stambler (John Goodman), qui li assegura que a la superfície s’ha produït una catàstrofe que ha esborrat tot tipus de vida al planeta. Tindrà raó Howard i la seva intervenció ha sigut providencial? O es tracta d’un psicòpata paranoic amb obscures intencions?

Poc a poc ho anirem descobrint i les respostes no seran tan previsibles com cabria esperar. Cal dir d’entrada que «10 Cloverfield Lane» excel·leix en tots els seus ingredients començant per un guió molt ben embastat, amb les sorpreses justes i espai per tot tipus d’emocions: una mica de suspens, una mica de thriller psicològic, una mica d’estudi de caràcters, una mica d’humor, una mica de violència. El director demostra una gran competència per explicar la seva història amb pols ferm i amb la suficient malícia perquè l’hora i mitja d’escenari únic passi com si res.

No coneixia la Mary Elizabeth Winstead, que ha fet dues vegades de filla de Bruce Willis a la sèrie «Die Hard» i és una de les més reputades «scream queens» de la dècada (ja sabeu, aquestes especialistes a sobreviure cintes de terror amb els esgarips justos); però aquí demostra ser capaç de donar personalitat i recursos al personatge de Michelle i acaba convertint-lo en una resposta en el segle XXI a la Ripley de la saga Alien. En quant a l’elecció de Goodman per fer de Howard, és pura genialitat de la directora de càsting. Generalment relacionem Goodman amb papers afables i benvolents (les excepcions que em vénen al cap corresponen a «Barton Fink» i «O Brother», ambdues dels germans Coen); per això resulta tan difícil decidir si l’hem de témer o li hem de donar la raó. En tot cas, Goodman està immens en tots els sentits de la paraula.

No espereu de «10 Cloverfield Lane» una obra mestra, només un entreteniment molt competent d’un gènere difícil de definir. Llàstima que el desenllaç, sense que desmereixi (o potser sí que desmereix una mica), trepitja terreny més conegut i deixa la porta oberta al territori insondable de les seqüeles interminables. Pesqueu-la quan la facin a la tele.

Un món de metros: Moscou (2)

Aquesta lliçó ja l'havíem donada; però no he pogut resistir-me a posar aquest exemplar del mapa del metro de Moscou de l'any 1980. No n'estic molt segur de la seva utilitat pels viatgers de l'època; però les seves virtuts estètiques són com a mínim llampants.

Phillips Collection

"La revolta", Honoré de Daumier

A Barcelona podem presumir d’un museu immillorable d’art romànic i un de molt bo de gòtic internacional (que, a més, resulta ser el mateix museu), un rastreig bastant interessant de la carrera de Picasso, un estel de Miró, una cadira de filferro de Tàpies, un naip de Joan Brossa i una mostra d’altres pintors que, si no són universals, mereixerien ser-ho (Fortuny, Nonell, Mir, Cases o Rusiñol). Per a tota la resta de la història de l’art occidental, cal confiar en l’amabilitat dels forasters (com diria Blanche Dubois a can Tenessee Williams), començant per les exposicions temporals del CaixaForum i les més recents de la Fundació Mapfre.

"Natura morta amb diari", Juan Gris

Al CaixaForum de Montjuïc ara trobareu la mostra «Impressionistes i Moderns. Obres mestres de la Phillips Collection» que durant una temporada (exactament fins el 19 de juny) taparà alguns forats de les nostres mancances pictòriques. La Phillips Collection és una galeria d’art de Washington fundada l’any 1921 pel col·leccionista Duncan Phillips (1886 - 1966) i la seva esposa Marjorie Acker (1894 - 1985). Phillips, nét d’un banquer, era un reputat crític d’art a qui interessava molt l’art modern, però no com un fet aïllat sinó com part d’un diàleg amb la tradició. Per això, no només es va dedicar a adquirir obres de la primera modernitat, com les dels impressionistes i postimpressionistes, sinó que va escorcollar en el passat per descobrir que El Greco havia sigut el precursor de l’expressionisme, que Chardin era el primer pintor modern i que Goya era la baula que connectava els Mestres Antics amb els Mestres Moderns com Cézanne.

"Elena Povolozky" per Amedeo Modigliani

Amb el temps es perd la perspectiva i podem arribar a pensar que molts pintors que considerem indiscutibles sempre gaudiren d’aquesta consideració. Per això potser ens sorprendrà saber que la Phillips Collection fou el primer museu del món que va adquirir obra de Pierre Bonnard (1925), Georges Braque (1927) i Georgia O’Keeffe. Phillips i senyora també tingueren molt de nas per apostar per artistes incòmodes com Chaïm Soutine o per artistes joves i encara poc coneguts com Nicolas de Staël o Mark Rothko.

"El faisà", Chaim Soutine

A l’exposició de CaixaForum s’exhibeixen 60 quadres que abasten des d’inicis del XIX fins a mitjans del XX. No hi ha ni un sol de dolent i la majoria és excel·lent. Fins i tot hi ha lloc per les sorpreses: no m’esperava que Daumier hagués emprat mai el gran format, ni que Constable pogués ser tan audaç. Evidentment cadascú tindrà els seus favorits en una gamma de registres que va de l’alegria de viure de Raoul Dufy, Pierre Bonnard o Henri Matisse a l’esqueixament del molt reivindicable Chaim Soutine. Al bell mig queda la perfecció clàssica de la banyista d’Ingres o dels préssecs de Fantin-Latour. Les meves flaques particulars queden ben satisfetes per Mark Rothko, Wassily Kandinsky, Juan Gris i Edgar Degas (que, fins i tot quan és menor, excel·leix). L’opressiu Van Gogh del camp d’Auvers no us l’ensenyo perquè perd molt a les fotos.

"Al riu Stour" de John Constable

Amb efecte de bola de neu, l’exposició anirà augmentant exponencialment la seva concurrència. Visiteu-la l’abans possible i millor en hores lectives d’entre setmana. I jugueu, és clar, al vell joc de «Quin quadre t’enduries a casa?»

BONUS TRACKS:

Degas. Menor o major?

Exquisit Kandinsky per a consum propi.

Segona residència (3): bèstia dissecada

Vam arribar a Mary Muntanya el Dilluns Sant a mitja tarda. No vaig gosar iniciar les prospeccions a la recerca del soterrani tan aviat. Havia notat que l’Helena es posava nerviosa cada vegada que feia alguna menció als possibles misteris que s’amagaven a la nostra torre. Així que vaig mirar de mostrar-me conciliador (i d’amagar-li la massa amb la que pretenia enderrocar el terra fals, així que en trobés un). Vam anar al llit d’hora i, potser perquè jo no estava gaire cansat, vaig haver de sentir com algú tornava a picar insistentment a la persiana. L’Helena mentrestant dormia amb un aire molt més plàcid del que mostrava recentment en les seves hores de vetlla.

Ella va matinar més que jo i vaig haver d’escoltar des del llit, amb complaença venjativa, com es disposava a preparar el nostre esmorzar comú. De sobte, un esgarip de soprano i un consecutiu estrèpit de trencadissa em va fer saltar d’entre els llençols i córrer cap a la cuina. Un tassó de pisa pintada de blau jònic s’acabava de trencar als seu peus, mentre que ella, l’Helena, mirava davant seu a la porta oberta del microones, en el plat rodó del qual hi jeia un esquirol mort. A la urbanització mai de la vida havíem observat un esquirol viu, o sigui que potser aquest exemplar l’havien importat sense gaires escrúpols. El pitjor de tot fou que l’esquirol mort pertanyia al gènere indigne dels esquirols dissecats.

Protegint la mà amb un drap de cuina vaig extreure la bèstia i la vaig deixar sobre la taula. L’esquirol, curosament enfilat a un branquilló, no podia quedar més incongruent sobre l’hule de quadres vermells. Tots dos ens el miràvem com l’intrús inexplicable que era, mentre ens preguntàvem com podia haver arribat a la nostra cuina.

—Creus que l’han ficat durant la nit? —em preguntà l’Helena aprensiva.

—Com que ahir no vam fer servir el microones, podria ser aquí des de fa dies.

—Però la porta no estava forçada i les finestres eren totes ben tancades; i de claus només en tenim tu i jo. A menys que…

S’afanyà a obrir el calaix dels coberts per confirmar una sospita; però no, el joc de claus suplementari es trobava on sempre l’havíem desat. Cabia encara la possibilitat que algú l’hagués sostret i que, després de cometre la malifeta, l’hagués retornat al seu lloc original; però això implicaria que havíem donat accés a un estrany a la nostra cuina. Que jo recordés, d’ençà que teníem la torre no havíem rebut mai convidats. I un operari? Un lampista? El repartidor del súper? En qualsevol cas, quedava la qüestió de com sortir del xalet, deixant-lo tancat i barrat: o sigui el tradicional problema de l’habitació closa de les novel·les de detectius. Semblava massa sofisticat per ser tan sols una broma inconseqüent.

—Mira, no sé què pretenien els que ho van fer; però no deixa de ser una bretolada pròpia de criatures. Jo no li donaria més importància.

—No diguis això —protestà l’Helena—, que a mi tot plegat m’està donant molt mal rotllo, sobretot des que em vas explicar allò de les dones desaparegudes. Cal que trobem una explicació, perquè si no la trobem hauré de començar a creure en fantasmes i fenòmens paranormals, i això sí que no…

—El que podem fer és parlar amb els altres propietaris, per si han observat alguna cosa estranya darrerament. Potser ha arribat l’hora de fer-se més amb els veïns i no defugir-nos els uns als altres com si fóssim empestats.

Em va semblar que l’Helena acollia l’idea gairebé amb entusiasme, com si les meves paraules marquessin la fi dels nostres anys d’aïllament social. Poc s’imaginava la mandra que em feia socialitzar amb la fauna excèntrica i residual que s’entestava a continuar ocupant alguns edificis escadussers de la Mary Muntanya, el major fracàs urbanístic del quasi-Empordà contemporani.

Plomes indignades

Sovint s’oblida que la revolta que marcà l’inici de la lluita a favor dels drets del col·lectiu LGTB succeí a l’Stonewall Inn del sud de Manhattan el juny de 1968, i que el protagonitzaren sobre tot «drag queens» negres i descaradament efeminades,  absolutes pàries de la societat de l’època, detall que tots hem decidit dissimular, començant pel director alemany (però trasplantat de fa temps als USA) Roland Emmerich, quan va presentar en societat la seva particular crònica anomenada «Stonewall», artificialment farcida de saludables nois blancs del Middle West.

Perquè no oblidéssim els nostres orígens i els primers responsables que la societat hagi millorat tant en aquestes qüestions, Eduardo Mendicutti (el més plumífer dels escriptors ibèrics, d’ençà de la desaparició d’en Terenci), ret homenatge a tota aquests menystinguts activistes a «Furias divinas» (Tusquets, març de 2016), on reuneix una molt acolorida colla de transformistes que actuen a un local d’ambient de La Algaida, un barri de Sanlúcar de Barrameda. D’una manera o altra afectats tots ells per la crisi i l’atur, decideixen rebentar un sarau que ha muntat la plutocràcia local. La novel·la es vertebra a partir dels successius monòlegs dels transvestits protagonistes els quals, mentre exposen la seva actitud personal davant del boicot planejat ens revelen les seves particulars circumstàncies.

Els personatges pertanyen a diferents edats, classes, tendències polítiques i situació; però tots resulten igualment hilarants. Hi ha la Furiosa, instigadora de l’acte, maquilladora a domicili i comunista per tradició familiar. L’hedonista Tigresa de Manaos treballa com a cambrer (i algunes coses més) a casa d’una parella d’antiquaris de la màniga ampla. Píter, àlies la Canelita, és un mestre a l’atur abduït per Podemos; mentre que la Divina fa de jardiner i és molt de dretes fins que es troba a l’atur. Per acabar i no allargar-me hi ha Marlon-Marlén, un ex legionari casat i amb tres fills, que triomfa imitant Edith Piaff. L’autor dota a cada personatge amb una veu diferent i cadascun dels monòlegs explota els recursos del llenguatge col·loquial i de les seves trampes retòriques  amb invariable fortuna.

Hi ha una pretensió de crònica política, primer enfrontant l’Andalusia més immobilista i rància (representada per les aristòcrates enjoiades que organitzen la festa) amb els descontents de la societat (encapçalats per les transformistes indignades); després atacant tots els partits polítics, sense perdonar-ne ni un. Per descomptat, el to festiu ajuda perquè la sang no arribi al riu. Potser Mendicutti hauria de deixar de fer ficció sobre la suposada relació que manté en la vida real amb un regidor del seu poble i a la qual ja li va dedicar la seva novel·la anterior: el tema sona a acabat i és el que menys em funciona. «Furias divinas» és només un divertiment, una mica frívol si voleu, que fa pessigolles a l’Espanya actual i m’ha proporcionat unes hores de lectura francament divertides.

Y quiere que lo hagamos nosotras con nuestras propias fuerzas, como si fuera un delito o una cobardía o una endeblez contar con la incorporación de todos los enfurecidos de este mundo, o por lo menos de La Algaida, a lo mejor se cree que aquí la única enfurecida es ella. Transversalidad, pordiós, transversalidad. Por eso es fundamental que te impliques, Pandereta. Fundamental. No pongas esa cara de UPyD. Tú no te habrás fijado, porque ya me he dado cuenta de que tú te fijas poquito en las cosas, no sé cómo hacías para poner derechos los ladrillos cuando eras albañil, bonita, antes de quedarte en paro, digo, no sé cómo lo hacías, pero, si te fijas un poco en todas las de UPyD, verás que todas ponen la misma cara que tú estás poniendo ahora, aspavientos de heroínas venidas a menos y encastilladas en no integrarse como no sea en la Santísima Trinidad, pero que sepas, Pandereta, que las de UPyD  son ya como las maricas activas: minoritarias, minoritarias, minoritarias.

La venjança és un plat que es cus fred

Sobre el paper «The Dressmaker» (La Modista), de la directora intermitent Jocelyn Moorhouse, era una aposta infal·lible. Encara que només fos perquè la Kate Winslet no s’equivoca gairebé mai a l’hora d’escollir els seus protagonismes. La pel·lícula venia avalada, a més, per un munt de premis a la seva Austràlia natal: secundaris i protagonistes, dissenyadors de vestuari i simples productors arrasaren a la cerimònia d’enguany. Però aquesta adaptació d’una novel·la homònima de Rosalie Ham s’ho hauria de fer mirar, perquè és tan disfuncional com les famílies que representa.

L’acció, a l’outback australià a mitjans dels anys 50. Bandejada quan era una nena i acusada d’un crim que no recorda haver comès, Tilly Dunnage (Winslet) retorna al seu poble convertida en una elegant modista, decidida a venjar-se de tots els que li havien fet la vida impossible. De pas es reconcilia amb la seva mare (Judy Davis) i s’enamora amb total previsibilitat d’un gamarús que presenta les agradables faccions de Liam Hemsworth. En definitiva, una relectura de «La visita de la vella dama» de Friedrich Dürrenmatt en clau excèntrica.

Un dels problemes que té «La Modista» és que mai no té clar quin és el to que vol adoptar. El disseny de decorats i les fabuloses creacions de la modista tenen l’aire irreal d’un conte il·lustrat per a infants, el que juntament amb uns personatges unidimensionals i propers a la caricatura acosten el film als perillosos territoris de l’ensucrada «Amélie». Les escenes poden passar sense solució de continuïtat del drama a la comèdia de costums, de la tragèdia a la farsa, sovint amb una sensació d’incomoditat que rarament es mostra eficaç. La trama és plena d’inversemblances i d’amnèsies poc convincents, especialment en el paper de la mare, que comença com una desferra lirona i acaba amb totes les facultats recuperades i rejovenida uns vint anys. La història avança deixatada, d’episodi en episodi, i conclou en una sèrie de girs molt convenients (pur «deus ex machina») que permeten fer net de personatges molestos i concloure-ho tot lligat amb un llacet no precisament rosa.

Tant Winslet com Davis són actrius que em solen agradar molt, i aquí han estat puntualment premiades per l’acadèmia australiana, com també Hugo Weaving (en un divertit paper de policia amb tendència al transvestisme); però no m’he vist capaç de valorar el seu treball enfonsat en un despropòsit de guió, d’aquells que et conviden a fugir de la sala al mateix temps que et lliguen a la cadira tot preguntant-te quina parida més es trauran de la mànega a continuació?

Sigui com sigui, no em feu cas i aneu-la a veure: «The Dressmaker» fou guardonada l’any passat amb el People's Choice Award for Favourite Australian Film i, com tothom hauria de saber, milers d’antípodes votant amb unanimitat no es poden equivocar de cap de les maneres.

Segona residència (2): la realitat Sureda

Els Sureda —pare, mare, cinc fills i algun nét, cap d’ells amb nom de fonts conegut—, eren els habitants més antics de la urbanització. De fet, ocupaven una torreta anterior al projecte de Mary Montanya, en un terreny limítrof que s’interposava entre el poble i nosaltres. S’hi havien instal·lat quan els nostres pins encara no havien sigut plantats, o això és el que dictava la llegenda. El pare Sureda era a més un ver barceloní, com l’Helena i jo; i pel fet —com a únic resident permanent al llarg de l’any— de decidir passar la jubilació (i fins i tot el traspàs final) a la comarca, gaudia d’una certa autoritat mai sancionada.

Durant els mesos d’hivern el xalet dels Sureda romania pràcticament buit. Diria que ni la muller fitxava cada setmana: devia estimar-se més la calefacció del pis de Barcelona que la rusticitat del foc a terra. Però el vell patriarca aguantava els embats del fred i mirava d’encendre dia a dia la llar de foc sense provocar cap catàstrofe. Me’l vaig trobar amb un àlbum de segells obert sobre la taula del menjador (jo que em pensava que la filatèlia era una afició tan obsoleta com el servei de correus). M’havia rebut amb un alegre «Hola, Jaume! Com et puc ajudar?», i així fou com vaig descobrir que ell tampoc sabia el meu nom.

—Sureda, tu que ets un veterà de la contrada, què em pots dir de la torre on vivim? Jo no sabia ni que es deia «Villa Florita». És veritat que hi va passar algun episodi una mica fosc?

L’home semblà confós i passà una de les pàgines de l’àlbum sense cap intenció.

—No sé de què em parles, és que algú t’ha explicat alguna cosa estranya? Ja saps que als pobles, a falta de notícies reals, s’especula massa. Al xalet on vius abans s’hi estava un matrimoni amb una filla adolescent. La filla va desaparèixer un dia. Deien que havia anat a estudiar a l’estranger: a Estrasburg, a Edimburg o a Hamburg, ara tant se val, tot acaba de la mateixa forma. Després va desaparèixer la dona, no recordo quina excusa va donar el marit per justificar l’absència; crec que deia que es traslladaven a un altre poble ben lluny d’aquí i que la dona s’havia avançat per supervisar la feina dels pintors. Finalment va ser ell el que va tocar el dos i no se n’ha sabut res més. Però com que era una gent que no es feia amb ningú, les males llengües locals van començar a imaginar truculències diverses. Hi ha qui fins i tot afirma que tant la dona com la filla són enterrades al soterrani del xalet.

—Però, si el meu xalet no té soterrani! —vaig riure.

—És el mateix que jo respondria si no sabés que l’evidència de vegades ajuda més aviat poc. Però qui t’ha ficat aquestes idees al cap?

—La dona del quiosc. M’ha volgut fer creure en històries de fantasmes. Sí, sí, no cal que em diguis que tot això són bestieses; però perquè ningú no m’havia parlat abans de la llegenda de casa meva?

—Home, dir-ne llegenda potser és una exageració, només són comentaris malintencionats. I quin bé t’hauria fet saber-ho?

Vaig tornar a casa francament desconcertat i disposat a descobrir què s’amagava a les entranyes de «Villa Florita». A l’Helena l’intrigà que piqués repetidament a terra amb el peu.

—Que busques el celler? —va preguntar-me, tot fent broma—. No em diràs que t’has cregut aquesta història de les dones desaparegudes.

—Hi ha d’haver alguna explicació pels cops que hem sentit a la finestra aquesta nit.

—Si hem de començar a creure en fantasmes, jo plego; ja saps que aquestes coses no em fan cap gràcia. Prou mania li tenia ja al xalet, només faltava que estigués embruixat.

Se suposa que jo sóc el més racional dels dos i les paraules de l’Helena em van fer adonar que potser n’estava fent un gra massa.

—Mira, deixem-ho així —vaig proposar conciliador—. Si de cas, ara per les vacances de Setmana Santa que serem aquí molts dies seguits investigaré això del soterrani. No et sembla que ens aniria de conya disposar d’una mica més d’espai lliure per guardar les cadires del jardí o les bicicletes?

—Promet-me —respongué ella més tensa del que li corresponia— que, si descobrim l’existència d’un soterrani ocult, el primer que farem serà cridar els mossos. No vull tenir sorpreses desagradables.

Però, és de manual: les sorpreses desagradables es presenten sense demanar permís. I agrupades de dues en dues.

Un món de metros: estacions fantasmes

Fa poc l’amic Enric H. March em passava un mapa del metro de Londres força especial ja que només hi figuraven aquelles estacions que precisament ja no existeixen. De fet els mapes són dos: un en el qual les estacions desaparegudes continuen presents i integrades a la xarxa i un altre de més net on només s’han indicat les estacions fantasmes. Aquestes desaparicions poden ser més o menys dràstiques. En alguns casos les estacions continuen existint amb el seu nom, però s’han vist desplaçades a noves instal·lacions, mentre que d’altres han deixat de funcionar completament. Algunes estructures han perdurat i encara s’utilitzen per la filmació de pel·lícules d’època (les més ben conservades) o per fascinants rutes d’arqueologia industrial (les més malmeses). En aquest enllaç podreu veure algunes fascinants imatges d’aquest món secret i subterrani.

A Barcelona, en una escala molt més modesta, també s’hi troben algunes estacions fantasmes, moltes d’elles lligades al Gran Metro. Aquesta línia inaugurada l’any 1924 inicialment circulava entre la plaça Lesseps i el capdavall de la Rambla. Dos anys més tard es creà un segon ramal que es bifurcava després de passar per l’estació d’Aragó i baixava per Via Laietana. Aquesta estació es construí amb l’estructura clàssica de dues andanes; però el 8 de maig de 1932 s’hi incorporà una andana central per facilitar el transbordament entre els dos ramals.

El 1972, amb la unificació de la xarxa, el Gran Metro esdevingué la línia 3 (verda) i desaparegué la bifurcació i per tant se suprimí l’andana central, el que obligà a reconstruir l’estació. Un any més tard el ramal de Via Laietana quedà integrat a la línia 4 (groga) que anava des de la plaça Joanic a Jaume I i que disposava d’una nova estació «Aragón-Gran Vía». L’any 1982 en un procés de redenominació d’algunes estacions, aquestes dues esdevingueren «Passeig de Gràcia».

L’any 1946 s’inaugurava l’estació de «Fernando», prolongació de la línia del Gran Metro d’uns escassos 100 metres de longitud i que tenia la seva sortida a la Rambla cantonada amb el carrer Ferran. Era una prolongació simbòlica, però molt absurda. Recordo com des de «Fernando» es podia veure a través del túnel l’estació de «Liceo» a tocar. L’any 1968, amb la prolongació de la línia fins a «Atarazanas», «Fernando» va deixar de funcionar.

L’estació «Correos» va ser el final d’una de les branques del Gran Metro des de 1934 fins l’any 1972, quan deixà de donar servei i s’iniciaren les obres per prolongar la línia fins a la Barceloneta, tram que s’inaugurà el 1976. Encara al Gran Metro, hi ha l’estació de «Banco», situada sota Via Laietana a l’alçada de la plaça d’Antoni Maura, quan l’actual CatalunyaCaixa era la seu del Banco de España. No va ser inaugurada mai, atesa la seva proximitat a «Urquinaona» i «Jaume I» i sempre s'ha vist acompanyada de llegendes de riqueses sense fi que han passat per les seves andanes desertes. Veient la poca distància que hi havia entre «Liceo» i «Fernando» o «Jaime I» i «Correos», es diria que els nostres avis no estaven disposats a caminar gaire, quan tenien un metro a l’abast. Precisament entre «Fontana» i «Diagonal» es va arribar a considerar la construcció de l’estació de «Travessera» per disminuir la distància entre estacions.

A la línia 1 (vermella), l’estació de Bordeta desaparegué el desembre de 1983 despres de l’ampliació a Torrassa, per la seva proximitat a l’estació de Santa Eulàlia.  La més ben conservada de les estacions fantasmes del metro de Barcelona és la «Gaudí» de la línia 5 (blava), situada entre «Sagrada Família» i «Sant Pau | Dos de Maig». No es va arribar a inaugurar mai, però s’ha utilitzat per gravar anuncis i per fer estudis estadístics sobre la freqüència de pas dels combois. Sic transit gloria mundi.

Segona residència (1): o malsons que no saps on et duran.

Vaig obrir els ulls, confós, a una hora indefinida i en plena fosca. En uns segons vaig identificar els cops a la persiana com a motiu del desvetllament. L’Helena va remoure’s al meu costat i remugà un «què és?» pastós, que no requeria resposta.

—Crec que algú està picant a la finestra—. Vaig respondre per pura retòrica.

—Serà el vent —conjecturà ella mandrosa.

—No sento que bufi cap vent. Ha de ser algú que vol avisar-nos, algun veí.

—M’estranyaria. No tenim veïns.

Per descomptat, l’Helena estava exagerant el sarcasme: de veïns en teníem alguns, però no perdia ni una sola oportunitat de fregar-me pels morros que hagués decidit invertir els nostres estalvis en aquella urbanització de merda.

Ara la qualificàvem tots dos així, però en el seu moment havia semblat una «idea immillorable» (expressió extreta dels llavis del comercial de torn, el que ens havia venut el xalet a la «urbanització de merda»). La Residencial Mary Muntanya, en vídeos i fullets força convincents, es vantava de combinar en un sol indret les delícies hedonistes de la platja mediterrània amb les sòlides connexions tel·lúriques de l’interior del país. A menys d’una hora de Barcelona (per autopista de peatge) i a tocar de les planes empordaneses, encara que fos a través d’un municipi que no havia sabut guanyar-se cap altra reputació que el de la seva proximitat a territoris millors, aquell conjunt d’utopies baixes de sostre, amb teules de terrissa i limitat espai pel jardí, d’alguna manera ens havia robat el cor. Sortir, marxar, escapar, evitar Barcelona, aquella havia sigut l’única consigna que havíem seguit.

La realitat, immediatament observada així que firmàrem els papers a cal notari, fou que la Residencial Mary Muntanya constituïa un dels casos urbanístics més flagrants d’estirament del braç més enllà de la màniga que es recordaven al país. El decorat hi era tot, però fallaven les infraestructures. L’electricitat arribava amb prou feines, les clavegueres estaven per inventar i l’evacuació de deixalles requeria complicades excursions a uns tristos contenidors, quilòmetres enllà del barri.

A la urbanització només hi vivíem fracassats que no havíem sabut desempallegar-nos de la mala inversió —no més de tres unitats familiars, segons els meus càlculs recents, en un projecte pensat pel cap baix per a tres dotzenes d’incauts—. Evitàvem saludar-nos, i fèiem com si no existíssim, per no haver de reconèixer la magnitud del nostre error prospectiu. Per això m’estranyava que ningú piqués a la meva persiana en el paper del bon samarità.

—Hauré de sortir —vaig dir, d’una manera que em va fer sentir heroicament ridícul. L’Helena, crec, ja no m’escoltava i mirava d’enfonsar-se en el son.

Juraria que la mà invisible continuava copejant la nostra persiana, quan vaig obrir la porta i vaig trepitjar la catifa d’agulles que feien els pins, però davant de la finestra del dormitori no hi havia ningú. Amb prou feines vaig aclucar els ulls durant la resta de la nit; fins i tot quan la percussió havia callat, percebia una presència abominable que encara no gosava fer-se visible.

L’endemà, quan vaig anar al poble a buscar la premsa i els suplements del diumenge (El Periódico i La Vanguardia, i el mocador pel coll i la segona paella col·leccionable), la propietària del quiosc-papereria va remarcar que feia ulleres i em preguntà, sense buscar més excuses, si havia passat una mala nit.

—Coses de la tramuntana —vaig aventurar, tot exhibint la desimboltura amb la que els forasters juguem amb els mites locals.

—Miri, no cal que ens enganyem: vostè i jo sabem que la nit passada va ser tranquil·la i sense vent —em respongué amb cara de ciment—; vostè i jo sabem, que tot això que li passa es deu a que estan habitant la vella «Villa Florita», de trista memòria. No esperarà que jo li expliqui a aquestes altures el que és un conte de fantasmes.

No vaig gosar respondre i deixar testimoni de la meva ignorància; però quan vaig tornar al xalet li vaig preguntar a l’Helena si tenia alguna notícia del que havia succeït als antics propietaris.

—Antics propietaris? Què vols dir? —em mirava amb expressió de perfecta innocència, mentre gratava la superfície d’unes torrades que li havien quedat massa torrades—. Em pensava que la torreta l’havíem estrenada nosaltres.

—Jo també, però ves a saber. L’ensarronada aquesta de la urbanització ha estat tan bèstia que ja no vindria d’aquí. Després d’esmorzar aniré a veure en Sureda.

La pronúncia d’aquest cognom tingué un efecte balsàmic: en Sureda era el nostre darrer recurs a la comarca i mai no ens havia fallat. De sobte em vaig sentir fins i tot optimista. Poc m’imaginava que hagués sigut més raonable esperar-me el pitjor.

Més notes sobreres a propòsit d’Instagram i les seves vanitats

Als perfils d’usuari la gent remarca que totes les fotos han estat preses amb l’iphone 6 o amb el Samsung Galaxy S7. Jo tinc un trist mòbil de can LG, però ningú no presumeix de tenir-lo, i això que els meus quartos m’ha costat.

La majoria del personal només et segueix, si tu els segueixes a canvi. Els nous acòlits t’abandonen ràpidament si no observen reciprocitat. L’amor no és mai desinteressat a Instagram.

Malfia de l’estima de cases comercials amb aires professionals. Disposen d’un «product manager» i ells ho saben!

Hi ha un tipus d’iger les fotografies del qual es redueixen a l’autoretrat quotidià més o menys creatiu. Si el model és una persona normaleta, resulta patètic. Si es tracta d’algú decididament atractiu, l’acabaràs detestant una setmana més tard, tot preguntant-te si la seva vida té cap altre objectiu que el d’humiliar la teva vida de merda.

Imatges a evitar: els teus peus, calçats o descalços, amb mitjons o sense; l’edifici de Telefónica a Diagonal Zero; una vista zenital de menges diverses on destaqui un ou ferrat i un alvocat finament tallat; un conjunt d’edificis afectats per l’escarlatina dels filtres fotogràfics, sota un cel de núvols impossiblement impossibles; o el teu còmplice que passa davant d’una façana amb un anorac vermell.

60 minuts

Es pot contemplar la sèrie de la BBC «The Hour» de moltes maneres. La més habitual (i prou inexacta) és com a resposta britànica a «Mad Men», potser perquè succeeix en una època similar i amb el protagonisme d’una professió de nova creació. Més proper a la veritat és considerar-la com el vehicle que havia de treure profit de l’impuls que la carrera de Dominic West havia adquirit gràcies a «The Wire». Sigui com sigui l’experiment no va acabar de funcionar i es reduí a dues temporades de sis capítols cadascuna, emeses entre 2011 i 2012 davant d’una audiència gradualment minvant.

«The Hour» sorgeix del cervell de la guionista Abi Morgan, autora de peces gens menyspreables com «The Iron Lady», «Shame» o «Suffragette», i elabora un drama ambientat en els anys 50 entorn d’un fictici programa televisiu que es titula precisament «The Hour». La sèrie barreja pinzellades de crònica de l’època (la crisi de Suez, l’Sputnik, el racisme del National Front, l’escalada nuclear) amb comèdia sexual a tres bandes i unes gotes de misteri i intriga que queda a mig camí entre James Bond i Enid Blyton.

La reconstrucció d’Anglaterra a la dècada dels 50 és impecable, com no podria ser d’una altra manera en qualsevol producció britànica (i encara més en una de la BBC); però la sèrie —deixant de banda alguns descarats anacronismes— pateix d’un defecte bastant comú en les revisitacions contemporànies del passat i és el fet de presentar els seus personatges amb mentalitats i reaccions impròpies per l’època: homes i dones del present (feministes, ecologistes, defensors de la llibertat d’expressió  i paladins contra el racisme i la homofòbia); però disfressats amb robes «vintage».

L’elenc demostra un gran nivell, detall que tampoc sorprèn, encara que Dominic West, en el paper d’un presentador faldiller i una mica fatxenda, no ens acabi de vendre la peça. En canvi a Ben Whishaw estic disposat a comprar-li el que sigui: el trobo un actor superior i ple d’encants. Molt agradable sorpresa que Romola Garai, la tercera en discòrdia, combini atractiu i carisma dramàtic; tot i que l’exacerbació dels seus trets feministes no acabin de concordar amb l’època. Al voltant d’aquest tercet, gent tan sòlida com Juliet Stevenson, Tim Pigott-Smith, Andrew Scott o Peter Capaldi. I una Oona Chaplin, filla de la Geraldine, a punt de caramel per esdevenir membre de la família Stark de «Joc de trons».

Potser ja s’ha entès: els ingredients són bons, però la cosa no acaba de rutllar. Morgan, la guionista, abusa de les accions paral·leles, una opció vàlida quan cadascuna d’elles té algun interès, però letal de necessitat quan sembla que no condueixin enlloc. El ritme de tot plegat és en general astènic i convidaria a la becaina si no fos perquè tot queda molt bonic en pantalla; mentre que els guions pequen d’innocència, com si fos tan fàcil enfonsar reputacions i governs des d’un programa televisiu. No crec que «The Hour» arribi mai a la condició de sèrie de culte, però pot constituir un bon plat de manteniment a l’espera de menges més suculentes.

Els límits de l'Univers

«Room», la pel·lícula de Lenny Abrahamson basada en una novel·la d’Emma Donoghue, convida d’entrada a tota mena de prejudicis i per això vaig trigar una mica a anar-la a veure. No em venia de gust contemplar un drama tremend, amb noia segrestada i periòdicament violada que es veu obligada a criar en captivitat el fill petit producte de l’estupre. Hi ha un terme anglès, el de «torture porn», que retrata molt bé aquest tipus de cinema on tota l’emoció s’aconsegueix a partir de la mostració d’un patiment extrem i que a mi no m’aporta cap benefici artístic. Recentment havia vist amb penes i treballs «El fill de Saul» de László Nemes, una obra que ha rebut crítiques excel·lents i que s’ha endut l’Oscar al millor film de llengua no anglesa, però que a mi em va produir una sensació d’incomoditat quasi insuportable. La història, ambientada en el camp d’extermini d’Auschwitz, és tan depriment com es podria esperar, però a més està narrada amb uns enquadraments asfixiants centrats en el clatell del protagonista i on tota la resta del pla queda desenfocat. Costa entendre què passa i qui intervé en cada moment i el saldo final és una confusa història de sang i fúria que acaba de la pitjor manera possible. Se suposa que el gran mèrit de la pel·lícula és oferir a l’espectador una experiència «immersiva»; però no crec que els mecanismes de la impressió estètica hagin de passar per la manipulació física del públic. Per aquesta regla de tres, la millor pel·lícula sobre l’Holocaust seria aquella que gasejaria tot l’aforament de la sala.

Escarmentat doncs pel film polonès, no tenia ganes de continuar patint sense coartades redemptores. «Room» és tanmateix un tipus de cinema completament diferent a «El fill de Saul», tot i que els elements sòrdids encara formin part de la seva espinada. La gran diferència rau en que «Room» està narrada des del punt de vista de Jack, un nen de cinc anys a qui la seva mare ha educat en la creença que el món es redueix a les quatre parets del seu confinament. Per a la mirada incontaminada de Jack la seva anòmala existència és l’única possible i és capaç de viure amb joia i sentit lúdic allò que un adult només pot contemplar com una abominació. Tota la primera hora de la cinta és una meravella d’invenció poètica, on s’explica tant la construcció d’un món com la pèrdua d’una innocència.

Després d’unes seqüències d’un suspens magistral, que actuen a la manera de trepidant frontissa, «Room» esdevé una pel·lícula diferent; notable, però no tan encisadora. Segurament el problema rau en que el conflicte d’aquesta segona part és el de l’estrès post-traumàtic de la protagonista, en el qual la mirada del nen té un paper molt més passiu. Encara així tot aquest tram conté una interessant reflexió sobre l’existència de fronteres i límits, fins i tot en condicions de teòrica llibertat, i conclou en una satisfactòria nota reconfortant.

Com sabreu, Brie Larson guanyà el guardó de l’Acadèmia a la millor actriu per aquest paper de mare abnegada. No recordo haver-la vista en altres films, però els que la coneixen diuen que ho ha arribat a fer millor arreu, encara que no patís tant. Però qui es mereixeria tots els premis del món és el nen Jacob Tremblay, simplement sensacional en un rol dificilíssim i ple d’epifanies. Joan Allen, com a àvia materna de Jack, confirma la seva llegenda d’actriu fiable i tot terreny. L’única intervenció problemàtica és la de William H. Macy, un actor massa important i connotat per un paper tan breu i conflictiu. El mer fet que no disposi d’una segona escena que resolgui les coses, deixa en el film una ferida oberta difícil d’oblidar.

He escrit tota aquesta nota pensant en la Júlia Costa, que havia declarat de forma explícita que no volia anar a patir al cinema i que, per tant, evitaria aquesta «Room». Voldria dir-li que no se l’hauria de perdre, que patirà molt menys del que pensa i que potser descobrirà alguna coseta sobre la seva pròpia relació amb el món.

Draps bruts

Atès el seu historial recent, llegir Mario Vargas Llosa no hauria de ser una prioritat absoluta en el meu règim de lectures; però, com que convisc amb un bibliotecari obligat a oferir al seu públic allò que més desitja (o allò que més mereix), els llibres del Nobel peruà m’arriben (sí o sí) a les mans. El darrer, la novel·la «Cinco esquinas», ha estat degudament aplaudit per la claca d’EL PAÍS, els que són els seus editors oficials a can Alfaguara, i (la veritat) és molt millor que febles esforços anteriors, com aquells de l’heroi discret o el de la nena trapella.

«Cinco esquinas», barri perdulari de la Lima present, ens trasllada a les acaballes del règim del president Alberto Fujimori i sembla una revenja en tota regla al seu funest cap de seguretat Vladimiro Montesinos, tots dos adversaris polítics de Vargas en campanyes presidencials que encara recordem. La trama es desplega de forma coral, amb intervenció tant de grans burgesos —enginyers, advocats— com de personatges pintorescos i marginals —periodistes de la víscera, artistes tronats. El llibre és una reeixida barreja de thriller polític i comèdia eròtica, que aireja les clavegueres d’un poder corromput i paranoic. El millor que es pot dir d’ell és que està força ben travat (al senyor Vargas Llosa se li nota l’ofici) i que resulta molt entretingut de llegir. Tot i que no demostra una gran ambició literària —lluny queden les experimentacions de «Conversación en la catedral» o «La casa verde»—, encara es permet algun jocs formals, com un capítol construït a partir de múltiples accions paral·leles o un altre que simula el contingut d’una revista.

Totes les crítiques que he llegit coincideixen a ressaltar la riquesa del llenguatge de «Cinco esquinas», quan jo només hi he trobat una llengua molt funcional però completament estàndard. Cert que hi ha alguns modismes peruans, al cap i a la fi l’acció s’esdevé a Lima, però les audàcies no van més enllà.

El to de «Cinco esquinas» és lleuger i queda a anys llum d’altres cròniques d’història contemporània, com la de la més ambiciosa «La fiesta del chivo». Prop de fer vuitanta anys, Vargas es pot permetre aquest divertiment que no aporta res a la seva carrera, però que tampoc la desllueix, i que es deixa llegir en dues o tres intenses sessions, el que no és poc.

L’illa més gran del món

Nostàlgics de les illes?, doncs avui us presento Tokelau, un territori no autònom administrat per Nova Zelanda que bé es podria considerar com l’illa més gran del món, si és mira d’una certa manera. Bé, Tokelau no és realment una illa sinó que en són tres, conegudes en temps colonials com Union Islands: tres atols de corall (Atafu, Nukunonu i Fakaofo) situats al Pacífic Sud. Compta amb una població d’uns 1400 habitants, distribuïts en una superfície de 10 quilòmetres quadrats. Com a curiositat la capital del país rota anualment entre els tres atols. Pràcticament no hi ha aigua potable, l’altura màxima del terreny és de cinc metres i no disposa de ports naturals. Per acabar-ho d’adobar, l’arxipèlag es troba en zona de ciclons tropicals.

Amb aquests condicionants es pot deduir que la vida a Tokelau no ha de ser gaire fàcil, atès que el sòl no és el més apte pel cultiu d’hortalisses i la tonyina escasseja a les seves aigües. El territori ha optat doncs per invertir en tecnologia i gràcies a les seves tres plantes solars ha esdevingut el primer país del món a obtenir el 100% de la seva electricitat d’aquesta font natural d’energia. Però la seva estratègia més audaç ha sigut regalar el seu domini d’internet (.tk) a tots aquells que ho sol·licitin. La gratuïtat permet l’ús del domini, sempre que es demostri un tràfic mínim de 25 visitants únics en períodes de 90 dies. Per aquells que no assoleixin les condicions mínimes o bé vulguin gaudir de la propietat plena del seu domini, existeix la modalitat de pagament. S’entén que aquí rau la clau del negoci, i és el motiu pel qual el domini tk. representa la sisena part dels ingressos del país. Però és la gratuïtat el que l’ha convertit en un dels sufixes de la xarxa més populars. I aquí és on entra el títol d’illa més gran del món, que els 10 quilòmetres quadrats del territori no justifiquen. Contempleu el següent mapa.

Cliqueu aquí per ampliar el mapa

 

 

Curiós, oi? La imatge intenta cartografiar els països del món representant-los amb una grandària proporcional al nombre d’ocurrències del seu domini a internet. La gran silueta que salta a la vista a la dreta de la imatge, potser ho heu endevinat, és Tokelau, que amb 31.311.498 d’adreces acabades en .tk és la campiona absoluta en matèria de dominis territorials i per tant mereix el títol d’illa més gran del món. En realitat, la silueta correspon a l’atol de Nukunonu i falta dibuixar-li la seva llacuna interior; però la idea ja us la feu.

Coses que sorprenen en mirar el mapa: que els Estats Units siguin relativament tan petits (1.687.107 dominis); però és que ells prefereixen optar pel popularíssim sufix «.com». Àfrica esdevé un continent lil·liputenc, potser perquè només un 15% dels seus habitants està connectat en línia. Etíops i abissinis semblen haver-se cruspit el territori oriental, mentre l’illa d’Ascensió es creix amb els seus 16.311 associats. A Sud Amèrica destaca Brasil; a Europa, Alemanya i Holanda. Portugal guanya a Espanya, talment com si a la península ibèrica li hagués sortit un tumor.

Del domini .cat no se’n diu res, potser perquè aquí juguem només amb dues lletres i els dominis inclosos en dominis majors no compten. Teoria de conjunts.  

El patriarcat mata; i a més, és dolent

¿A qué huelen las nubes?

«Mustang» la producció franco-turco-alemanya de la debutant Deniz Gamze Ergüven ha concitat la quasi unanimitat de la crítica i (diuen) també del públic. El seu assumpte: la consideració de la dona com a propietat de l’home i, com a tal, desposseïda d’iniciativa, de llibertat de decisió i de sexualitat a la Turquia contemporània. L’acció té lloc en un poble indeterminat de les ribes del mar Negre a 1.000 quilòmetres d’Estambul on cinc germanes orfes viuen amb la seva àvia i el seu oncle. Ran d’uns innocents jocs a la platja que susciten les crítiques del veïnat, els tutors de les noies decideixen enclaustrar-les a casa fins el moment que trobin un pretendent i surtin degudament casades. Aquesta reacció tan dràstica, lluny de descoratjar les cinc víctimes, esperonarà el seu esperit lluitador i els oferirà cinc sortides diferents entre l’esperança i la tragèdia.

«Mustang» parteix des del primer minut amb les simpaties de l’espectador, el qual no pot fer altra cosa que solidaritzar-se amb tota aquesta colla d’hereves de Bernarda Alba. Sí, d’acord, ni els matrimonis concertats, ni les proves de virginitat haurien de tenir lloc a una Turquia que en algun moment ha pretès formar part de la Comunitat Europea; però no és suficient presentar la situació descontextualitzada i amb una divisió tan maniquea dels personatges. Tal com ens és presentada la història, costa d’entendre com d’un dia a l’altre unes noies que semblen dur una vida perfectament «normal», acaben entre reixes i amb els ordinadors i els telèfons confiscats. L’única lectura viable és la de la rondalla o la faula: en un context realista, el desenllaç de la història de les dues germanes petites resulta impossible. Tanmateix em pregunto quin valor té per a un espectador adult veure confirmats els seus prejudicis sobre la misogínia de la societat turca, sense que ni un sol element del film vulgui actuar com a advocat del diable. Què pensa realment l’àvia? Condona els abusos del fill? Sent algun remordiment pel seu paper de carcellera? Curiós també que no hi hagi cap referència a la religió, com si la submissió de la dona al mascle fos una qüestió lligada exclusivament a la tradició popular i l’islam no hi tingués res a veure.

De «Mustang» se n’ha lloat molt el treball de les seves cinc joves protagonistes, totes elles precioses (potser excessivament precioses per creure-te-les); però la tendència a passar el seu confinament amuntegades les unes sobre les altres i en roba interior convida a pensar sobre tot en un anunci de compreses de llarga durada. En quant a la seva suposada «joie de vivre», jo l’he llegida més aviat en clau d’histèria col·lectiva (vegeu si no tota la seqüència de l’excursió al partit de futbol).

En poques paraules, «Mustang» m’ha irritat i també m’ha avorrit. M’ha semblat una pèrdua de 97 minuts de la meva vida i, a més, no he entès perquè es titula així. Instintivament l’anomeno «Fúria», com aquella sèrie amb cavall de la meva infantesa. Salvaré la música de Warren Ellis, perquè és col·lega de Nick Cave. I para de comptar.

Un mon de metros: el món i els metros

Amplieu aquí

L’amic Pons, que ha intuït que els mapes del metro m’interessen, em passa un projecte de mapa tan ambiciós com atabalador. L’ha dissenyat un tal Geraldo Cid de Nova York i la seva financiació via «crowfunding» ha gaudit d’un èxit considerable en aconseguir multiplicat per sis el seu objectiu inicial. La cosa va de presentar les principals xarxes de metro del món com si estiguessin interconnectades: 214 ciutats, 791 línies, 11.924 estacions. Les xarxes més antigues gaudeixen privilegi de centralitat, mentre que les últimes arribades ocupen la perifèria. Apart d’això, no he sabut trobar-hi cap criteri per unir línies de ciutats diferents i, de fet, els enllaços s’estableixen una mica per la cara. En definitiva el poc mèrit que li trobo a aquesta empresa rau en la gestió i ordenació de gran nombre de dades; però d’enginy, més aviat poc.

M’agrada molt més aquest mapa, possiblement ja aparegut en aquestes selectes pàgines, on la plantilla del gloriós mapa del metro de Londres serveix per unir ciutats dotades de metro als cinc continents: un disseny creat precisament com a coberta d’un llibre que va d’això, de mapes de metro. I que jo he afusellat impunement durant anys.

El castell dels ancestres

Molts dels que seguim amb interès morbós l’escalada política del matrimoni Underwood a «House of Cards» sabíem que la sèrie es basava en una d’homònima de la BBC; però potser no seran tants els que s’han aventurat a investigar si l’original superava, igualava o simplement justificava la còpia. El «Castell de Naips» (House of Cards) primigeni està format per tres mini-sèries de quatre capítols cadascuna, adaptades pel noi-per-a-tot Andrew Davies a partir de sengles novel·les de Michael Dobbs. Foren emeses, amb unànime èxit de públic i crítica els anys 1990, 1993 i 1995 respectivament. Contemplades ara, semblen una mica plistocèniques, amb ordinadors de pantalla negra i ni un sol mòbil a la vista; i una estètica rància que queda a anys llum de l’elegància minimalista de la producció ianqui.

La primera temporada, la literalment anomenada «House of Cards», és la que més s’apropa a la versió americana, amb el cap del partit conservador Francis Urquhart (Ian Richardson) que vol esdevenir president del govern i es relaciona amb una periodista ambiciosa i jove (Susannah Harker) que l’ajudarà a aconseguir-ho. A la segona temporada (To Play the King), Urquhart com a primer ministre s’enfronta amb el monarca acabat de coronar i farà tot el possible per forçar la seva abdicació. A la tercera, «The Final Cut», Francis s’enfronta a la pròpia mortalitat i planifica un mutis que li asseguri un lloc d’honor en els llibres d’història.

Les diferències entre «House of Cards 1.0» i «House of Cards 2.0» són equivalents a les que separen la Gran Bretanya dels 90 i els Estats Units del present. Aquí tenen molta importància les sessions al parlament, la Cambra del Lords, l’aristocràcia i la família reial. Precisament una de les gràcies d’aquesta sèrie precursora és l’audaç joc de política ficció al que es dedica des del primer episodi. Així se suposa que Francis Urquhart presideix el govern que succeirà al de la seva odiada Margaret Thatcher. La segona temporada s’inicia amb la coronació d’un nou rei, un home ja madur i que (després d’anys d’esperar el tron) presenta un tarannà obertament intervencionista. En palau apart, la rossa esposa abandonada té cura de l’hereu reial i llença mirades esllanguides a les revistes de moda. No cal malpensar gaire per veure-hi un retrat robot de Carles i Diana (amb la defunció de la reina Isabel II com a teló de fons implícit).

Però el gest més transgressor de tots succeí a la tercera temporada, quan en ple any 1995 escenificaren el funeral de Margaret Thatcher i li alçaren un monument commemoratiu, sense preveure que la mòmia vivent de la política conservadora més detestada de la seva època continuaria entre nosaltres quasi vint anys més. Alguns espectadors ho trobaren de mal gust, però aquestes són la mena de coses que fan que els anglesos siguin tan dignes d’admirar.

Ian Richardson fou un actor britànic fins al moll de l’os, d’aquells que sembla que haguessin mamat Shakespeare des del bressol. El seu Francis Urquhart és un classista restret de faccions reptilianes i cor d’alabastre, al qual t’agrada odiar així que el veus. Per descomptat, trenca la quarta paret des de la primera escena, amb molta més freqüència que a la versió americana. El que li manca a Richardson és la morbositat soterrada del Francis Underwood de Kevin Spacey. La imatge de Richardson mai no suggereix sexe i la seva relació amb les amants que li posen en safata sotmet a un seriós perill la credibilitat de la sèrie.

De tota manera, en les tres temporades que abasta «House of Cards», s’observa una ràpida liberalització del que es pot mostrar en pantalla. Així, la primera temporada (1990) ensenya a penes uns llavis que es besen sense tocar-se. La segona (1993) simula un acte sexual amb la convulsió d’un parell de cossos i presenta un cas admirable d’homosexualitat, perquè gairebé no se l’explota com a factor dramàtic. Mentre que la tercera (1995), ensenya mugrons i culs (masculins i femenins) amb una barra que se la trepitja.

En un principi aquesta versió de «House of Cards» no compta amb un personatge principal tan poderós com el de Claire Underwood (Robin Wright) al seu avatar americà. Elizabeth Urquhart (Diane Fletcher) comença com un personatge menor, però poc a poc demostra la seva indubtable vocació de Lady Macbeth metzinosa que disposa de la conseqüent ària de bravura a la temporada final.

Malgrat l'envelliment de la seva factura i algunes turpituds dramàtiques (els flashbacks massa repetits per indicar la culpabilitat del protagonista), la sèrie mereix un visionat. Parteix a més amb l'avantatge que es tracta d'una història totalment tancada el que la salva de l'allargassament forçat de tants programes actuals.

Tots els tentacles del pop

La música pop és un concepte ambigu amb el qual difícilment trobarem dues persones que coincideixin en el seu criteri classificatori. És en tot cas una tipologia que, fins i tot prenent-la en les seves accepcions més restrictives, ja comença a acumular un historial massiu i de llarga durada, difícil de resumir. Per això era d’esperar que un llibre com «Yeah! Yeah! Yeah! La historia del pop moderno» de Bob Stanley (Turner, 2015, molt bona traducció de Víctor V. Úbeda) susciti tota mena de crítiques per part de lectors que troben a faltar un nom ací o allà, malgrat les seves molt copioses set-centes pàgines i escaig. Almenys no se li pot discutir a l’autor la seva idoneïtat per a endegar l’empresa, ja que Stanley ha escrit durant molts anys crítica musical a New Musical Express, Melody Maker, Mojo, The Guardian i The Times, ha exercit de DJ, ha creat segells discogràfics i des de l’any 90 forma part de la banda de dance-pop Saint Etienne.

Per a Bob Stanley l’era daurada del pop s’inicia amb l’aparició simultània dels discos de vinil, les llistes d’èxits i la premsa musical i fineix quan desapareix aquesta tríada. És un període que comença l’any 1955 amb el «Rock around the clock» de Bill Haley & the Comets i mor cap a finals de la dècada dels 90, quan la música perd el suport físic i esdevé una entelèquia sense autor, títol o filiació, que el mode «shuffle» de l’ipod aviat exemplificarà la mar de bé. Dins d’aquest interval cronològic, Stanley afavoreix el terme pop en el seu sentit de popular i, si ha d’incloure un artista en aquestes pàgines, el seu èxit entre el públic o la seva influència en artistes que el van tenir constitueixen criteris determinants. No busqueu aquí gaires mencions a estils feixucs, poc comercials o pretensiosos, com el jazz rock o el rock progressiu. No llegireu res sobre King Crimson, ni Frank Zappa, ni Weather Report i ben poca cosa de Joni Mitchell o Grateful Dead. El cronista prefereix subratllar ignotes però espurnejants cançons de girl groups dels seixanta o esqueixades descàrregues de garage bands dels setanta. És un criteri com qualsevol altre, i com que les pàgines estaven limitades per pures exigències físiques, Stanley fa bé d’escriure sobre el tipus de música que més li agrada o amb el que se sent més còmode.

Escriure sobre música és un handicap que només els més afortunats superen, ja que es tracta d’un art on amb prou feines hi arriben les paraules. En Bob Stanley demostra que està dotat per fer-ho i que en poques paraules és capaç de fer la foto carnet de qualsevol artista, fins i tot dels de carreres tan complexes com Dylan o The Beatles. A més de tant en tant se li escapen descripcions veritablement gracioses. Cal dir, i suposo que era inevitable, que quan parla d’artistes i estils que desconec sovint em resulta incomprensible el que diu; per això gran part dels capítols dedicats a rap, hip-hop, house i techno han constituït una petita illa de tedi. Però tot queda compensat en el saldo final.

La vertiente garrula del glam tuvo su expresión más extrema en la única banda que le disputó a Sweet la primacía del pop británico posterior a T. Rex: Slade. Procedentes de Wolverhampton y dirigidos por Chas Chandler, antiguo mánager de Jimi Hendrix, no tenían la menor pinta de superestrellas, pero en 1973, con Bolan en franco declive, se convirtieron en el grupo más querido de Gran Bretaña. Noddy Holder, el dickensiano vocalista, cantaba que parecía John Lennon gritando por la chimenea de un carguero; Jim Lea, bajista de sonrosados mofletes, tenía pinta de vivir con su madre y criar palomas mensajeras; el guitarrista, Dave Hill, era el tipo con más cara de conejo del mundo; y el batería, Don Powell, mascaba chicle y miraba al infinito (jamás cambió el gesto, ni siquiera de un espantoso accidente automovilístico en el que perdió casi toda la memoria). Conscientes de que no tenían la más remota posibilidad de convertirse en ídolos de las jovencitas, vieron a los virgueros del rock progresivo, a los arqueólogos del folk y a los exploradores del rock espacial y se dijeron: «Que les den a todos: vamos a emborracharnos y a pasárnoslo en grande».

El metal viene a ser el paquete básico de acceso al rock, pues sirve tanto de iniciación a otras modalidades de la música pop moderna —a través del volumen, la velocidad y la potencia— como de recurso escapista puro y duro: el estruendo de las verbenas, las sensaciones fuertes del cine slasher, el sexo y el terror. Además, al tratarse de una rebeldía lista para el consumo, es mucho más divertido que Bob Dylan o Crass. El estilo parece indestructible y ha superado todos los cataclismos musicales. También es profundamente conservador y posee su canon particular, sus ídolos, todo un código de conducta metalero. Muy probablemente, junto con el country, el heavy metal sobrevivirá a todos los demás géneros consignados en este libro.

De la misma forma que Margaret Thatcher, cuando fue primera ministra, nunca consintió que otra diputada formase parte del gabinete, Madonna se comportaba como si fuese la única mujer con derecho a formar parte del mundo del pop.

Prince siempre fue más juguetón. Era controlador pero a la vez generoso; un dictador benévolo: el Tito del pop.

Encara que no tingui pretensions enciclopèdiques, en un volum tan voluminós com aquest es troba molt a faltar un índex onomàstic. Si he de resumir el zenit estètic de l’autor, crec que ha de raure entre el Brian Wilson dels Beach Boys, el primer New Order, i els Pet Shop Boys de qualsevol època (i una certa aversió al britpop); però això no l’impedeix tocar molts altres pals —del rockabilly al heavy metal, del grunge al techno—, sempre que siguin estils que somoguin l’esquelet o l’animeta. Si els abelleix aquesta mena d’eufonia, avisats queden.