Els límits de l'Univers

«Room», la pel·lícula de Lenny Abrahamson basada en una novel·la d’Emma Donoghue, convida d’entrada a tota mena de prejudicis i per això vaig trigar una mica a anar-la a veure. No em venia de gust contemplar un drama tremend, amb noia segrestada i periòdicament violada que es veu obligada a criar en captivitat el fill petit producte de l’estupre. Hi ha un terme anglès, el de «torture porn», que retrata molt bé aquest tipus de cinema on tota l’emoció s’aconsegueix a partir de la mostració d’un patiment extrem i que a mi no m’aporta cap benefici artístic. Recentment havia vist amb penes i treballs «El fill de Saul» de László Nemes, una obra que ha rebut crítiques excel·lents i que s’ha endut l’Oscar al millor film de llengua no anglesa, però que a mi em va produir una sensació d’incomoditat quasi insuportable. La història, ambientada en el camp d’extermini d’Auschwitz, és tan depriment com es podria esperar, però a més està narrada amb uns enquadraments asfixiants centrats en el clatell del protagonista i on tota la resta del pla queda desenfocat. Costa entendre què passa i qui intervé en cada moment i el saldo final és una confusa història de sang i fúria que acaba de la pitjor manera possible. Se suposa que el gran mèrit de la pel·lícula és oferir a l’espectador una experiència «immersiva»; però no crec que els mecanismes de la impressió estètica hagin de passar per la manipulació física del públic. Per aquesta regla de tres, la millor pel·lícula sobre l’Holocaust seria aquella que gasejaria tot l’aforament de la sala.

Escarmentat doncs pel film polonès, no tenia ganes de continuar patint sense coartades redemptores. «Room» és tanmateix un tipus de cinema completament diferent a «El fill de Saul», tot i que els elements sòrdids encara formin part de la seva espinada. La gran diferència rau en que «Room» està narrada des del punt de vista de Jack, un nen de cinc anys a qui la seva mare ha educat en la creença que el món es redueix a les quatre parets del seu confinament. Per a la mirada incontaminada de Jack la seva anòmala existència és l’única possible i és capaç de viure amb joia i sentit lúdic allò que un adult només pot contemplar com una abominació. Tota la primera hora de la cinta és una meravella d’invenció poètica, on s’explica tant la construcció d’un món com la pèrdua d’una innocència.

Després d’unes seqüències d’un suspens magistral, que actuen a la manera de trepidant frontissa, «Room» esdevé una pel·lícula diferent; notable, però no tan encisadora. Segurament el problema rau en que el conflicte d’aquesta segona part és el de l’estrès post-traumàtic de la protagonista, en el qual la mirada del nen té un paper molt més passiu. Encara així tot aquest tram conté una interessant reflexió sobre l’existència de fronteres i límits, fins i tot en condicions de teòrica llibertat, i conclou en una satisfactòria nota reconfortant.

Com sabreu, Brie Larson guanyà el guardó de l’Acadèmia a la millor actriu per aquest paper de mare abnegada. No recordo haver-la vista en altres films, però els que la coneixen diuen que ho ha arribat a fer millor arreu, encara que no patís tant. Però qui es mereixeria tots els premis del món és el nen Jacob Tremblay, simplement sensacional en un rol dificilíssim i ple d’epifanies. Joan Allen, com a àvia materna de Jack, confirma la seva llegenda d’actriu fiable i tot terreny. L’única intervenció problemàtica és la de William H. Macy, un actor massa important i connotat per un paper tan breu i conflictiu. El mer fet que no disposi d’una segona escena que resolgui les coses, deixa en el film una ferida oberta difícil d’oblidar.

He escrit tota aquesta nota pensant en la Júlia Costa, que havia declarat de forma explícita que no volia anar a patir al cinema i que, per tant, evitaria aquesta «Room». Voldria dir-li que no se l’hauria de perdre, que patirà molt menys del que pensa i que potser descobrirà alguna coseta sobre la seva pròpia relació amb el món.