Les persones del sexe

De moment en tot el que l’hi he vist Paco León no m’ha demostrat que sigui un gran actor (tot i que no és tampoc dolent). Però no és gesta menor que ens els dos films que ha dirigit sobre la seva mare Carmina, hagi assolit una certa poètica de la vulgaritat, d’una frescor poc comuna en el panorama del cinema espanyol contemporani, apart de convertir la seva progenitora en estrella local per dret propi. També em resulten simpàtics els seus nus desinhibits a les xarxes socials o la seva bisexualitat confessa al molt caspós programa de Bertín Osborne.

A «Kiki, el amor se hace», títol horrible com n’hi ha pocs, León aborda la seva primera feina d’encàrrec, en adaptar amb saludable trempera un guió australià anomenat «The Little Death», una inequívoca referència a l’orgasme que en castellà ha esdevingut una al·lusió molt més directa. Desconec l’original; però estic segur que el guió que firma León amb Fernando Pérez s’ha pres moltes llibertats per acostar-lo a una realitat més propera. Es tracta d’una trama coral amb cinc històries de parelles que es van narrant en paral·lel. El fil conductor que uneix les cinc trames és el de les parafílies sexuals, o sigui el de les maneres poc convencionals que tenen alguns per arribar a l’orgasme.

Diria que la majoria de les fílies escollides no són gaire freqüents —coses com excitar-se amb el tacte de la seda, les escorces d’arbre o les llàgrimes de la teva parella—, i són tractades sempre amb lleugeresa, potenciant l’humor en detriment del morbo. Potser la història del metge que viola la seva esposa paralítica és moralment reprensible; però com que l’esperit imperant és optimista i la història acaba bé, no em faré ara l’estret.

El repartiment està tot molt bé —sospito que León ha de ser un bon director d’actors—; i sobretot les actrius estan especialment brillants. Em quedo amb la desimboltura de Belén Cuesta, la capacitat de comunicar excentricitat d’Alexandra Jiménez i l’expressivitat muda de la gran Candela Peña. «Kiki» està filmada amb bon domini del llenguatge visual, resulta descaradament fresca (amb un deix del primer Almodóvar) i provoca més d’una benvinguda rialla. Una saludable alternativa a les comèdies de cognoms.