dimarts, 7 de juny de 2016

Potser no trucarem Saul

«Breaking Bad» ens va presentar el personatge i «Better Call Saul» ens detallà els seus antecedents sis anys abans de Walter White, quan Saul Goodman encara es deia James Morgan «Jimmy» McGill. Aquella primera temporada de BCS jugà amb la bona predisposició de l’espectador, amb uns protagonistes —tant Saul com Mike Ehrmantraut— situats en un punt diferent del tauler i amb una colla de personatges nous que, com a mínim intrigaven. La sèrie potser patia d’una certa falta de nord; però la seva indefinició genèrica era també un dels seus grans al·licients. I ningú no podria negar que tenia personalitat per donar i per vendre.

Amb la seva segona temporada, tot i haver perdut el factor novetat, BCS utilitza els mateixos vímets i no mostra cap evolució aparent, com si Vince Gilligan i Peter Gould, encantats d’haver-se conegut, estiguessin disposats a allargar el relat del naixement de Saul Goodman tot el que l’espectador pugui aguantar. S’aprofundeix, sí, en la natura de la relació entre els dos germans McGill, així com en el personatge de Kim Wexler (Rhea Seehorn). S’apunten també altres línies a expandir en el futur, com és l’existència de Rebecca, l’esposa de Chuck McGill; tot tan calculat com certament àton. Segurament la psicologia dels personatges en surt molt enriquida, però l’espectador pot acabar amb la impressió que als episodis no hi passa res i que tot representa un gran període d’espera d’esdeveniments a venir.

Per fortuna les trames paral·leles que afecten a Mike Ehrmantraut, sense arribar a ser electritzants, respiren una mica més de perill; encara que només sigui perquè hi figuren ferotges traficants mexicans, un element que connecta directament amb l’univers de «Breaking Bad». També remeten a «Breaking Bad» personatges que coincideixen a les dues sèries; tot i que, llevat de Tuco i Héctor Salamanca, tota la resta són carn exclusiva de fans obsessius i no em podrien importar menys.

No diria jo que el repartiment de BCS sigui per tirar coets. Per descomptat Bob Odenkirk té maneres de comediant consumat i és capaç de suportar sobre les seves espatlles tot el pes del show, mentre que Jonathan Banks gaudeix de carisma i autoritat que li permeten exercir de coprotagonista sense gairebé haver d’obrir la boca. Però la resta de l’elenc, potser amb l’excepció del Chuck McGill de Michael McKean, sembla correcta però bastant mancada d’ànima.

BCS continua exhibint molt d’estil i uns fosos en negre que descol·loquen. És un bon simulacre de qualitat, o millor dit de "qualité", però encara no tinc gens clar si els aguantaré la tercera temporada. Potser mereixen un càstig per anar tan sobrats.

6 comentaris:

  1. La vàrem acabar de veure anit, segur que no esperarem la propera temporada amb ànsia, però segur que la veurem...

    ResponSuprimeix
  2. Em sembla que jo no tindria la paciència que tens tu, sóc un home més d'acció, ja vaig fer bé en no començar-la.

    ResponSuprimeix
  3. Vaig aguantar un capítol. Constantment veia un "Breaking bad" manqué.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No crec que pretengués ser un altre "Breaking Bad"; però ja t'entenc.

      Suprimeix