Grans èxits internacionals del drama rural

Amb una relativament breu filmografia de set llargmetratges, el britànic Terence Davies és als seus 70 anys un veritable renovador del melodrama, pres en l’accepció etimològica original de drama realçat a través de la música. «Sunset Song» (2015), el seu penúltim film, es basa en un clàssic de la novel·la escocesa del segle XX escrit per Lewis Grassic Gibbon, pseudònim de James Leslie Mitchell (1901-1935). Desconec el llibre, però intueixo que s’aferra totalment a la tradició i al llenguatge arcaïtzant tan freqüent en algunes literatures nacionalistes i que a hores d’ara deu ranciejar una mica.

«Sunset Song» té lloc en una granja prop d’Aberdeen (Escòcia) a principis del segle XX. La seva protagonista és Chris (Agyness Deyn), una jove d’una certa educació, la qual per diversos motius acaba quedant sola a la propietat familiar i enlloc de prendre una decisió raonable, com seria anar a buscar feina de mecanògrafa a Glasgow, opta per romandre a la masia i fer-la tirar endavant. Aviat s’enamora d’un jove granger veí (Kevin Guthrie) al que confon amb l’home de la seva vida… almenys fins que arriba la Primera Guerra Mundial i la breu felicitat de la parella se’n va en orris.

Tot això s’exposa en uns massa generosos 135 minuts, durant els quals passen totes les malvestats típiques del drama rural —brutalitat paterna, suïcidi, incest, infanticidi (2), fanatisme religiós, rapacitat pecuniària i catàstrofes naturals (només he trobat a faltar una plaga de llagostes)—, encara que se succeeixen de forma tan episòdica que resulta difícil establir una connexió real amb aquests personatges. Només Chris, com a personificació massa evident de la Mare Terra, pot desenvolupar una certa evolució, especialment a l’últim terç de la pel·lícula, i la bella Agyness Deyn, superficialment trèmula però de transparent força interior, en treu bon profit. El sempre potent Peter Mullan fa de patriarca troglodític en un paper que s’acaba (ai las!) massa aviat; mentre que el rol del marit pateix d’uns canvis de personalitat massa exagerats, o mal explicats pel guió (el que ve a ser el mateix).

Com sempre passa amb Davies, la imatge és tan cuidada com magnificent (fotografia de Michael McDonough) i als paisatges escocesos (però també neo-zelandesos i luxemburguesos) cal atribuir gran part de la seva bellesa. Curiosament la banda sonora, sovint diegètica, que solia ser un dels punts forts en la carrera del director, aquí incorre de vegades en la impostació i l’ensucrament (o potser és que no m’agraden les balades cèltiques). Un llenguatge excessivament literari i unes descripcions en off que semblaven versicles de la Bíblia han acabat distanciant-me del producte final.

No negaré que aquesta «Sunset Song» ha encantat alguns espectadors de continents diversos; però, ja posats en matèria, em quedo abans amb la nostra Víctor Català de llenguatge sucós i sentit del drama més reconcentrat.

Segona residència (23): novetats portentoses (o quasi)

Tot havia succeït tan ràpid que no acabava d’entendre què feia jo a les cinc de la tarda a una gelateria del carrer Jaume I amb una copa de pistatxo i «stracciatella» al davant i la companyia d’una desconeguda de mitjana edat i cabell ros tenyit. S’havia presentat com a Eunice Pujades, un nom que devia de ser el seu, perquè ningú s’inventa mentides tan elaborades. M’explicà que la confusió telefònica del dia abans es devia a la seva ansietat pel benestar del seu germà petit Joan, de qui feia temps que no rebia notícies.

El seu germà, al qual Eunice dedicava una adoració gairebé malaltissa, era periodista de carrera, però també havia sentit unes certes aspiracions literàries que l’havien dut a presentar-se a concursos municipals de poca volada. Havia guanyat un parell de premis pels seus relats, però continuava malauradament inèdit (artísticament parlant). La seva única feina visible eren les intermitents cròniques culturals que havien anat apareixent a «L’Eco Literal» durant tota una dècada, cròniques que s’havien vist interrompudes d’un dia per l’altre tres anys abans, quan el seu germà li anuncià que es prenia un període sabàtic per decidir quin seria el camí òptim per prosseguir la seva carrera.

—Em digué que precisava unes setmanes d’aïllament, que no patíssim, que quan ho veiés més clar es tornaria a posar en contacte amb nosaltres (es referia a mi i el meu fill Òscar, el seu únic nebot favorit). Em va semblar un missatge estrany i fora de to, que no s’adeia gens amb el seu caràcter; però, qui sóc jo per discutir les decisions del meu germà adult? D’entrada una cosa així l’entomes bé, però secretament esperes que es resolgui en poc temps. Sense ni adonar-te, passen tres anys i un mal dia et despertes i et preguntes què coi s’ha fet del teu germà. Esperes que t’arribi finalment un senyal de vida, mentre t’imagines el pitjor. No t’estranyi dons que, quan ahir vas fer la teva trucada misteriosa, saltés jo com lleona en zel a l’encalç d’una explicació.

—I en tot el temps que ha passat, no has elaborat cap teoria sobre el mutis del teu germà Joan?

—No en tinc ni idea. Se sol considerar els artistes com gent a qui s’ha de donar de menjar apart, o sigui que un cert cúmul d’excentricitats són de rigor. Al menys ho són, fins que la broma comença a perdre la gràcia.

—Ahir, quan et vaig telefonar d’improvís, així que vaig mencionar Víctor Català, l’associares d’immediat amb el teu germà. Em pots explicar una mica més aquest lligam?

—No sabria dir-te. Ja saps que en Català és una de les figures més influents del país i, segons en Joan, sintonitzava molt bé amb ell, fins esdevenir un dels seus col·laboradors de confiança, encara que ignoro en qualitat de què.

—Creus que podria haver esdevingut el seu «negre» particular?; l’explicació de la seva admirable i prolífica producció?

—Ara que ho dius…, crec que en algun moment ho vaig pensar sense reconèixer-ho conscientment.

—Si és així, sospito que el teu germà Joan fa anys que està segrestat amb el sol propòsit de produir textos amb gust de vainilla a major glòria de l’infumable Català.

—No fotis!!! I, si és així, què podem fer per alliberar-lo?

La mort de vacances

No he trigat gens a continuar la meva incursió a Discworld, més que res perquè ara tocava «Mort», un dels títols més estimats de la sèrie. En una votació que van fer a la BBC durant tot l’any 2003, tres quarts de milió de vots dels lectors britànics establiren quines eren les seves novel·les favorites. «Mort» era la primera de Terry Pratchett que apareixia a la llista en un molt honorable lloc 65 (*). Bé, en Pons el col·loca en una posició central (la 21 de 44); però, com que situa la dickensiana «Dodger» al final de la cua, no sé si refiar-me del seu criteri.

Després d’haver fet d’il·lustre secundari durant els tres primers llibres de la saga, la Mort esdevé protagonista d’aquest «Mort» que tants maldecaps provoca en els traductors a llengües llatines. Ja no és assumpte menor que, a diferència de l’anglès, en català o castellà el gènere gramatical d’una paraula imposi el gènere de la seva versió antropomòrfica (i, per tant, ens costarà visualitzar una Mort masculina, com aquesta ideada per Pratchett). Però és que, a més, el protagonista és un jove eixelebrat de nom Mort (abreviatura de Mortimer), el qual no podrem confondre contínuament amb el personatge que es diria «Death» en anglès, però que aquí haurem d’anomenar igualment Mort. Sembla que en francès es van veure obligats a parlar del protagonista sempre com a Mortimer. En català, com no hi ha traducció ni se l’espera, tot això que ens estalviem.

Segons confessió de l’autor, aquest fou el primer llibre seu pel qual imaginà una història ben estructurada i no una successió d’episodis, meres excuses per penjar-hi acudits. I a fe que es nota, encara que la conclusió (després d’haver embolicat la troca fins a extrems de difícil resolució) és ben bé pura patilla. Però ja ens comencem a conèixer i ja sabem que els finals són un dels punts febles del senyor Pratchett.

La novel·la tracta del jove Mort(imer), un noi atabalat i poc prometedor que acaba trobant feina com aprenent de La Mort (sí, la Parca, la Gran Encisera). Tot i que els propòsits de l’obscur personatge no queden del tot clars, potser la recerca d’un company sentimental per a la seva filla adoptiva Ysabell seria una secreta prioritat.  Mentre Mortimer va creixent-se com instrument del destí, la Mort oblida per unes hores les seves funcions i intenta comprendre el sentit d’algunes satisfaccions humanes. El resultat és hilarant, com sempre ho és quan barreges alta metafísica amb baix sentit comú. La Mort busca allò que els humans anomenen felicitat en ocupacions tan mundanes com la pesca amb mosca artificial, la borratxera compulsiva o el ball de la conga.

Com podeu col·legir, «Mort» m’ha agradat. Conté un dels festejos més improbables de la literatura universal, es pot interpretar com un residu de paròdia de «La princesa promesa» i té un mag de nom Albert com a secundari. No li cal res més.

(*) Per si teniu curiositat, i tenint en compte que l’any 2003 el cicle era necessàriament incomplet, els títols que seguien eren «Good Omens» (68), «Guards! Guards! (69), «Night Watch» (73), «The Colour of Magic» (93), «Small Gods» (102), «Reaper Man» (126), «Wyrd Sisters» (135), «Hogfather» (137), «Men at Arms» (148), «Soul Music» (151), «Thief of Time» (152), «The Fifth Elephant» (153), «The Truth» (193) i «Witches Abroad» (197)). Amb quinze novel·les d’un total de dues-centes, Pratchett es podia considerar el vencedor moral de l’enquesta.

Segona residència (22): Eunice

Havia arrencat un a un els post-its, i a tots havia llegit el missatge iteratiu i sord d’aquella Víctor Català que demanava socors i res més. Cabut, vaig voler descobrir una pista més i vaig remenar encara el mobiliari, infructuosament. Només en recollir l’escampall de quadrats grocs, producte centrífug de la meva desesperació, vaig descobrir en el revers d’un d’ells un número de nou xifres que començava per «6». Un número de mòbil vaig dir-me.

Vaig emergir a la superfície del jardí i vaig prémer la seqüència de tecles. Van sonar sis tons i després, quan ja començava a pensar que no respondria ningú, una veu femenina:

—Sí? Digui?

Havia trucat amb més empenta que premeditació i ara quedava mut, sense saber què dir, però amb la por al cos de quedar-me sense saber-ne més. Transcorregueren uns segons de silenci que a mi em semblaren minuts, fins que la dona preguntà, temptativa:

—Joan, ets tu?

—No, no sóc en Joan, sóc…, sóc Víctor Català —vaig improvisar.

—Víctor Català? El director del teu diari? Va, fes el favor de no fer bromes. Digues, Joan, des d’on truques? Et noto la veu una mica enrogallada.

—Li repeteixo que no em dic Joan, però crec que potser ens hauríem de trobar per intercanviar experiències i impressions.

—Quan més parles, menys t’entenc.

—Per això mateix, crec necessari que ens citem. Som un parell de desconeguts que potser traurem algun profit del bescanvi d’informacions, si arribem a conèixer-nos. Jo, ara mateix, em trobo a les vores de l’Empordà, però puc visitar altres indrets.

—Doncs jo visc a Barcelona. Li sembla bé que quedem demà a una gelateria del Barri Gòtic?

—Ja m’apanyaré per ser-hi. Per cert, em dic Miquel.

—I jo, Eunice. Res a veure amb cap calçat esportiu.

Miratges

Recordo que la novel·la de Dave Eggers «Un holograma per al rei» no em va impressionar tant com la seva reputació prometia; per això, tot seguint aquella vella màxima que dicta «si no t’ha agradat el llibre, potser t’agradarà la pel·lícula», vaig intentar-ho amb la versió que ha filmat Tom Tykwer, aquí titulada «Esperant el rei». El director alemany, antiga promesa una mica sense nord que sobreviu col·laborant amb les germanes Watchowsky, firma aquí el guió d’una adaptació força fidel, si he de fer cas al que recordo de l’original.

Mentre se li apropa l’edat de la jubilació, la carrera d’Alan Clay (Tom Hanks) no podria anar pitjor. Després de malvendre’s el negoci familiar, fracassar en el seu matrimoni i condemnar la seva filla a un treball de cambrera temporal, tot el seu futur depèn de l’èxit en les negociacions amb la casa reial saudita per vendre’ls un avançat sistema de comunicacions destinat a un ambiciós projecte d’urbanització del desert. Clay passa els dies embarrancat a Jiddah, sense que el rei es decideixi a comparèixer. De mica en mica, establirà peculiars relacions amb la població.

La novel·la d’Eggers, que el film de Tykwer bàsicament replica, tocava el típic tema americà de les segones oportunitats. És sabut que als Estats Units, el principal estàndard per mesurar una vida reeixida són els diners que deixes als teus hereus, per tant l’èxit o el fracàs de la croada d’aquest anodí Alan Clay cal interpretar-la amb una certa perspectiva èpica: la del que s’ho juga tot a una sola carta. Vist des d’una perspectiva més mediterrània, no cal posar-se pedres al fetge i millor gaudir del viatge. O sigui, que prefereixo prescindir dels ecos de Beckett, que suggereixen això de «Esperando al rey», o fins i tot de Kafka (amb aquest monarca que mai no acaba d’arribar).

Les tímides crítiques sobre la globalització («aquí no tenim sindicats, aquí tenim filipins», els xinesos venen més barat, Starbucks és un idioma universal) representen meres pessigolles al sistema. «A Hologram for the King», amb la seva trama relaxada, sense medul·la espinal, és un agradable passeig per una història coneguda, però explicada amb escenaris diferents.

Tom Hanks és un actor del qual ningú vol admetre que ho fa molt bé, però com ja passava amb el sonso de James Stewart en el seu moment, s’ha de reconèixer que ningú no fa millor el paper d’home normal i corrent enfrontat a les seves ensopides circumstàncies. Encara que aquesta sigui la segona pitjor recaptació de la seva carrera (d’ençà que filmà «Every Time We Say Goodbye» l’any 1986 amb una Cristina Marsillach capaç de parlar en ladí (!!!)).

El desconegut Alexander Black, en el paper del xofer àrab amb pretensions musicals, s’apropia de la funció amb les seves brillants connexions entre Orient i Occident. Tom Skerritt i Ben Whishaw fan breus aparicions, indignes de menció, però dignes de l’etiqueta «cameo». Sidse Babett Knudsen, la nostra danesa preferida, aquí fa un paper d’assessora nòrdica i calenta, molt per sota de les seves possibilitats. Sarita Choudhury, magnífica maduresa, justifica tot el que hi pugui haver de parasitari dins del film.

Tykwer demostra alguns moments creatius, com el potent inici on Hanks fa de David Byrne i canta l’«Once in a Lifetime» dels Talking Heads, o els intercanvis tecnològics on la pantalla no és un obstacle per esdevenir mútuament «físics». Figura que tot passa a Aràbia (país que mai visitarem), encara que ho han filmat arreu (Marroc, Egipte, Alemanya). No convida a visitar La Meca, però us juro que aquest holograma dóna molt més del que promet.

Junts a la matinada

Olivier Ducastel i Jacques Martineau des de fa més de vint anys formen parella artística (i fins fa poc sentimental), dedicada a la creació d’interessants pel·lícules de temàtica gai que rarament s’han vist aquí. Les tornes s’han girat tímidament amb l’estrena en una sola sala del seu deliciós darrer film «Théo & Hugo dans le même bateau» (aquí titulat «Théo & Hugo, París 5:59», per simples ganes de canviar les coses).

La pel·lícula s’inicia amb una insòlita seqüència de vint minuts filmada en un club de sexe gai, on es coneixeran els protagonistes. És una escena d’una explicitud que rarament veureu fora del porno, tot i que (malgrat els membres erectes) no trobareu cap dels components sintàctics d’aquest gènere. Ben al contrari, amb una certa estilització formal (aquesta llum vermella sobre el fons negre i la pinzellada blava en el moment del descobriment mutu) i sense a penes un intercanvi de paraules, es desplega l’epifania d’allò tan difícil de descriure que és la química entre dos cossos.

A partir d’aquí la deriva de «Théo & Hugo» no és tan original, però resulta igualment seductora: els dos joves mútuament enlluernats intenten prolongar la vetllada amb la intenció de conèixer-se millor. Una circumstància inesperada (que em guardaré molt de revelar) suposarà un obstacle important a la continuïtat de la relació. Basti dir que el tractament del tema de la infecció per VIH s’aborda de forma tan didàctica com pràctica i sense cap indici de sermó.

L’acció del film transcorre entre les 4:27 i les 5:59 de la mateixa nit —l’hora digital així com alguns missatges del mòbil es superposen a la pantalla, sense que això arribi a convertir-se en una afectació formal— en un simulacre d’acció en temps real. A mesura que la possibilitat de l’amor neix entre els dos atractius joves, la ciutat al seu voltant esdevé territori de prodigis i promeses; mentrestant els fugaços encontres amb altres habitants de la matinada s’omplen de sentit i sensibilitat. 

Ja ho deia Lawrence Durrell a «Justine» que una ciutat es converteix en un món, quan t’enamores d’un dels seus habitants. Aquesta sensació, «Théo & Hugo» la retrata molt bé. Gràcies en bona part als pràcticament debutants protagonistes, Geoffrey Couët (Théo) i François Nambot (Hugo), que han de passar la doble prova del cotó de la intimitat física i l’intercanvi emocional. En tots dos casos se’n surten amb matrícula.

No costa gaire mencionar-ho (bona part de la crítica ja ho ha fet), que el film aquest presenta més d’una similitud amb el fundacional «Before Sunrise» (1995) de Richard Linklater que tenia la ciutat de Viena com a protagonista i a Julie Delpy i Ethan Hawke com a vacil·lants antagonistes. Reconec que Linklater ho resolia amb molta més malícia i sentit del suspens, mentre que aquí el vaticini d’un idil·li amb data de caducitat desinfla una mica les veles. Com les desinfla el fet que estiguem parlant d’un idil·li entre dos homes. Ja ho sé, el lesbianisme en qualsevol nivell de ficció (posem per cas aquest de les tríbades entomòlogues), sempre trobarà el seu públic (bàsicament masculí); mentre que l'espectacle del sexe entre mascles només convenç els ja convençuts. Ja us ho fareu: una visita puntual a una orgia gai no deixa de tenir un aclaridor i recomanable puntet educatiu, com ho té la possibilitat de tastar el tacte de seda de l’aparell masculí.  I tot immers en una encantadora història d'amor.

Pels amants de les atraccions fortes. O «The Daily Avalanche», espantant pusil·lànimes des de 2008.

La literatura o la passió

Francament, no sé com ha arribat aquesta novel·la a casa, però me l’he llegida en un tres i no res, i sense fer preguntes, perquè aquí consumim amb gust qualsevol material imprès (anava a escriure qualsevol animal imprès), hauré de confessar que, com a mínim, m’ha intrigat i m’ha deixat una mica perplex. En castellà es titula «Llámame por tu nombre» («Call Me by Your Name»), la va escriure l’egipci cosmopolita i erudit d’Alexandria André Aciman l’any 2007 com a debut seu a la narrativa i va ser publicada per Alfaguara el 2008.

La premissa no podria ser més literària (i menys original): Itàlia anys 80, un prestigiós professor universitari té per costum anual convidar un estudiant prometedor a la seva casa d’estiueig de la costa a canvi de petites feines de despatx. Aquest estiu el convidat és Oliver, un jove escriptor nord-americà, el qual immediatament desvetllarà l’atracció d’Elio, el  fill de la casa, i desembocarà en una relació breu, d’aquelles que marquen tota una vida. Més o menys.

Tot a «Llámame por tu nombre» té aquella pàtina d’alta cultura que assegura una atmosfera elegant encara que previsible, començant per un país, Itàlia, que sembla més una abstracció mitificada que un terme geogràfic (els pobles es diuen B. o N. i es suggereix una sola vegada que ens trobem a la Riviera). La família amfitriona és culta i benestant: hi ha passejos en barca, tennis i piscina, i a tots els àpats compareixen tota mena de convidats distingits. Elio toca al piano peces de Bach a la manera de Liszt o Busoni, i transcriu Haydn, mentre que Oliver s’omple d’al·lusions a Heràclit o Paul Celan. Perquè no hi falti res, fins i tot hi ha una nena sàvia i malalta de leucèmia. Enmig d’aquest marc incomparable, on el pitjor que pot passar és que et cremis la pell de prendre massa el sol, tot conspira perquè la relació amorosa prengui el protagonisme.

I no es pot negar que Aciman, a través de la veu en primera persona d’Elio, assoleix un text sofisticat, sensual i d’una obsessió analítica per disseccionar el fenomen amorós que arriba a fer pensar en Proust (encara que amb sintaxi més concisa). I, és clar, tota gran passió (o la que es percep com a tal), quan és presentada de forma elegíaca molts anys després de la seva conclusió, sempre adquireix una grandesa melancòlica que té més a veure amb una il·lusió òptica que amb la destresa literària de qui la descriu.

Existe una ley en algún lugar que dice que cuando una persona está totalmente enamorada de otra, es inevitable que la otra lo esté también. Amor ch’a null’amato amar perdona. «El amor no exime de amar a quien es amado», palabras de Francesca en el Inferno. Sólo tienes que aguardar y tener esperanza. Yo la tenía, aunque quizá esto fuese lo que he querido todo el tiempo. Esperar para siempre.

Mientras estaba allí sentado trabajando en mis transcripciones en la mesa redonda por la mañana, lo que hubiese aceptado finalmente no era su amistad, ni cualquier cosa. Tan sólo levantar la cabeza y verle, loción solar, sombrero de paja, bañador rojo, limonada. Elevar la vista y encontrarte allí, Oliver. Muy pronto llegará el día en que mire y ya no estés más en tu lugar.

Així, transcorren els dies i les setmanes: Elio es deleix per Oliver i Oliver es deleix per Elio. Se succeeixen els episodis d’anhel i erotisme frustrats, de maniobres estratègiques de posicionament i, per què no dir-ho?, d’absolutes palles mentals. En resulta una pila de pàgines de literatura encisadora i exasperant. I és que no hi ha manera possible de defensar que una passió corresposta entre un jove de 24 anys i un noi de 17 al bell mig d’un estiu d’indolència als molt hedonistes anys 80 del segle passat no esclati en focs artificials als cinc minuts del primer contacte. Dit en menys paraules, la novel·la decideix sacrificar la versemblança a l’altar del «fer bonic».

Quelcom semblant passa amb la natura de l’atracció que lliga Elio amb Oliver. André Aciman, ni que l’amenacessin de mort empraria mots com «gai», «homosexual» o similars. El seu propòsit no és sociològic i, per tant, presenta la relació com a complicada (tot i que l’època i l’entorn acadèmic no haurien de ser un obstacle pels amors socràtics desculpabilitzats), sense oferir més detalls. Prefereix emparar-se en una gramàtica del desig una mica abstracta, abans que utilitzar mots massa explícits. Segon combat on la literatura venç per KO la vida.

Entendreu que consideri «Call Me by Your Name» sexy, però problemàtica de no dir. Llegiu-la (si la llegiu) amb precaució. El sovint temible Luca Guadagnino (artífex de coses com això i això) ja té llesta una versió filmada i protagonitzada per Armie Hammer, Timothée Chalamet i Michael Stuhlbarg. Veurem que en fan.

El dimoni de les llistes: la pèrfida Albió

Tret d'aquí

No corren temps de gran popularitat pel Regne Unit de la Gran Bretanya, ara que tot just ens acaben de fer un lleig als socis de la Unió Europea. Cal dir que fa segles que els britànics no fan res per guanyar-se les simpaties dels seus contemporanis, com demostra el seu historial d’invasions i conquestes. No endebades la retòrica carpetovetònica més rància, no dubtava a anomenar-la «la pèrfida Albió». Meravelleu-vos doncs de la breu llista de vint-i-dos països que poden vantar-se de no haver rebut mai una invasió britànica (encara que només sigui gràcies a la seva irrellevància geopolítica).

1. Andorra
2. Liechtenstein
3. Mònaco
4. Luxemburg
5. Ciutat del Vaticà
6. Bielorússia
7. Suècia
8. Uzbekistan
9. Kirguizistan
10. Tadjikistan
11. Mongòlia
12. Illes Marshall
13. Mali
14. Costa d’Ivori
15. Txad
16. República Centreafricana
17. República del Congo
18. Burundi
19. Sao Tomé & Príncipe
20. Guatemala
21. Bolívia
22. Paraguai

Maledicció

Martes, 18 de enero. Hablamos de Dickens, por teléfono, con Borges. Éste se refiere a la superstición de su familia con respecto a Bleak House: cuando alguien lo lee, alguien muere: «¿Qué se podría hacer con eso en un relato? Tal vez mostrar el sorpresivo odio de un personaje por otro; tal vez el último consuelo de un tirano en el destierro. Rosas disponiéndose a leer, echa una extraña mirada sobre su querida hija o sobre su noble amigo el docotor X. O un tirano antiguo, pomposamente nombrado Hijo del Trueno, Hermano del Sol, etcétera, furtivamente echa mano al libro en un momento de descuido de su esclavo».

(vist a  «Borges» d’Adolfo Bioy Casares)

Lepidòpteres

Part de la critica més exquisida ha sucumbit als exòtics encants de «The Duke of Burgundy», el tercer llargmetratge del britànic Peter Strickland, un dels plats més inclassificables que podeu trobar a la cartellera. A primera vista es diria que el film vol retre homenatge a un cert cinema europeu d’erotisme elegant i pressupost limitat, molt freqüent als anys 70; almenys, els títols de crèdit i algunes de les seves primeres imatges ens duran al cap la saga «Emmanuelle» o els productes més directament titil·lants del prolífic Jesús Franco. Tampoc una sinopsi de la trama ens ajudarà a allunyar-nos d’aquest territori: «The Duke of Burgundy» ens presenta la relació amorosa de la madura lepidopteròloga Cynthia (Sidse Babett Knudsen) amb la seva alumna Evelyn (Chiara D’Anna), una relació de tints clarament sadomasoquistes.

Però que no busqui ningú aquí excitació eròtica, ja que l’exhibició d’epidermis no va més enllà de cuixa i natja embolcallada de llenceria fina, mentre que el moment més potencialment transgressor es produeix fora de camp. El director, en el fons, sembla interessat en descriure la dinàmica de les relacions de parella, en un entorn altament estilitzat (amb un repartiment exclusivament femení en un univers on el lesbianisme i l’entomologia regnen indiscutits). Com passa sempre, quan es descriuen relacions de caire sadomasoquista (per error, havia escrit safomasoquista [al «disseccionari» que se n’hi va de cap]), el procediment aviat adopta un tarannà ritual i repetitiu, i els papers de víctima i botxí es van alternant, per aquella paradoxa que no et permet discernir si és més satisfactori maltractar un masoquista o restringir-li el maltracte.

Strickland orquestra tot això amb enquadraments opressius, paleta marronosa, banda sonora hipersensible (notable música del duet Cat’s Eyes) i algunes de les imatges més hipnòtiques i persistents de la temporada (l’amic entomòleg Carles Hernando m’explicarà perquè la papallona ‘Hamearis lucina’ rep el sobrenom de Duc de Borgonya). Sidse Babett Knudsen, després de «Borgen», prossegueix la seva ascendent carrera internacional amb envejable seguretat i, si a «L’Ermine» s’expressava en francès sense despentinar-se, aquí ho fa en un anglès igualment encomiable. Chiara D’Anna funciona molt pitjor i té un timbre de veu insofrible.

No, «The Duke of Burgundy» no és adequada per a un públic a qui exciti el refrec púbic entre dues femelles o l’onanisme compulsiu. El seu regne, contra tot pronòstic, pertany més aviat  a l’àmbit de l’art i assaig i a les obres difícils de classificar que no desmereixeran a la teva filmoteca mental. No m’ha acabat de fer el pes, potser perquè les senyores mig-conilles per a mi això ja ho tenen. Però m'ha proporcionat material de reflexió a dojo.

El dimoni de les llistes: últimes voluntats

http://www.famouslastmeals.com/

Velma Barfield, sentenciada el 2 de desembre de 1978 per l’assassinat del seu xicot Stuart Taylor amb un còctel d’arsènic i cervesa. Executada via injecció letal el 2 de novembre de 1984. Menú: ganxets de formatge i Coca-Cola.

Teresa Lewis, sentenciada a mort el novembre de 2002 pels assassinats de Julian Clifton Lewis Jr. i Charles J. Lewis. Executada via injecció letal el 23 de setembre de 2010 al Greensville Correctional Center. Menú: dos pits de pollastre fregits, pèsols amb mantega, pastís alemany de xocolata, refresc Dr. Pepper.

Gary Heidnik, sentenciat el primer de juliol de 1988 pels assassinats de Sandra Lindsay i Deborah Dudley. Executat via injecció letal el 6 de juliol de 1999. Menú: dos talls de pizza de formatge i dues tasses de cafè.

Timothy McVeigh, sentenciat el 2 de juny de 1997 per 8 casos d’assassinat en primer grau. Executat via injecció letal l’onze de juny de 2001 a la Penitenciaria Federal de Terre Haute, Indiana. Menú: dues pintes de gelat de xocolata i menta de Ben & Jerry.

Karla Faye Tucker, sentenciada el 19 d’abril de 1984 pels assassinats de Jerry Lynn Dean i Deborah Thornton. Executada via injecció letal el 3 de febrer de 1988. Menú: amanida ranxera, préssec i plàtan.

Mark Dean Schwab, sentenciat el 22 de maig de 1992 pel segrest, atac sexual i assassinat de Junny Rios-Martinez Jr. Executat via injecció letal el primer de juliol de 2008 a la presó estatal de Florida. Menú: cansalada, ous ferrats, salsitxa, «hash browns», torrada amb mantega i llet aromatitzada a la xocolata.

Ricky Ray Rector, sentenciat el 1982 pels assassinats d’Arthur Criswell i Robert Martin. Executat via injecció letal el 24 de gener de 1992. Menú: bistec, pollastre fregit, refresc (de polvos) de cirera, pastís de nous de pacaner.

Victor Feguer, sentenciat el 16 de març de 1961 pel segrest i l’assassinat d’Edward Bartels. Executat per penjament el 15 de març de 1963. Menú: una oliva.

Martha Beck, sentenciada el 19 d’agost de 1949 per l’assassinat de Janet Fay. Executada per electrocució el 8 de març de 1951 al molt musical Sing-Sing. Menú: pollastre fregit, patates fregides, amanides.

Charles Peace, sentenciat el 5 de febrer de 1879 per l’assassinat d’Arthur Dyson. Executat a la forca el 25 de febrer de 1879. Menú: cansalada i ous.

Aileen Wuornos, dictada sentència el 27 de gener de 1992 per l’assassinat de Richard Mallory. Posteriorment se li van descobrir cinc més assassinats que li garantiren cinc més sentències de mort. Fou executada el 9 d’octubre de 2002. La bella Charlize Theron l’encarnà a la premiada «Monster». Menú: un got de cafè.

Bruno Hauptman, dictada sentència el 14 de febrer de 1935, pel segrest i assassinat del fill de 20 mesos del cèlebre aviador Charles Lindberg. Executat per electrocució el 3 d’abril de 1936. Menú: api, olives, pèsols amb mantega, patates fregides, pollastre, cireres, pastís.

Sexisme màgic

Curiós cas de coberta d'un llibre de Pratchett que no és directament infecta.

Tot portant la contrària a l’únic expert sobre Terry Pratchett que conec (sí, en Pons, qui si no?), prossegueixo la lectura cronològica del cicle de Discworld que ell tant desaconsella. El díptic inicial («El color de la màgia» i «Una llum fantàstica»), malgrat la dubtosa fama que carreguen, no és ni molt menys un mal pròleg; potser una mica eixelebrat i mancat de focus, però amb moltes de les llavors plantades, que anuncien prou bé el que vindrà. Si no busques satisfaccions immediates i prefereixes contemplar tranquil·lament com un artista madura i desplega les seves evidents virtuts davant dels teus ulls, no és una mala opció; sobretot si tens en compte que «Equal Rites», el tercer títol de la saga, representa un gran salt qualitatiu endavant; opinió que corrobora Pons en atorgar-li una dotzena posició entre els quaranta-quatre títols publicats.

Començaré per una qüestió aparentment menor, però que demostra la dificultat d’exportació a altres llengües de l’obra de Pratchett, i és el problema d’una traducció capaç de fer justícia als seus intrínsecs i polisèmics jocs de mots. Perquè en castellà la novel·la es diu «Ritos iguales», títol que no convida a anar més enllà, mentre que «Equal Rites» suggereix immediatament «Equal Rights» (Drets iguals), una expressió infinitament més adequada, ja que apunta a la qüestió crucial que rau a l’interior de la novel·la: la de la igualtat de gènere.

Segons dicta una vella tradició de Discworld, quan un mag se sent a punt de morir, cal que ungeixi el vuitè fill d’un vuitè fill per transmetre els seus poders. El mag Drum Billet es troba en tal destret i amb les presses pròpies d’un decés imminent, acaba beneint no un vuitè fill, sinó una vuitena filla, Eskarina (Esk) Smith, la filla del ferrer del poble. L’error provoca un daltabaix quasi-còsmic, perquè les dones no tenen cap opció a esdevenir mags, ja que la seva sortida «natural» en el camp de la màgia és el de la bruixeria. Tanmateix la vella bruixa Granny Weatherwax és la primera que es planteja la possibilitat que Esk estudii a la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork fins a esdevenir una maga plenament funcional.

«Equal Rites» presenta doncs al bell mig del seu discurs aquest sexisme intrínsec que considera que homes i dones funcionem diferentment. I en fa mofa. Repeteixo, en fa mofa. Igual que es burla d’aquesta mena de raonament (?) que considera que la tradició justifica qualsevol aberració. Notable en un llibre que pertany al gènere fantàstic, el seu tractament mig escèptic dels fenòmens màgics. Així la bruixa Weatherwax reconeix que l’èxit de la major part dels seus encanteris depèn sobretot de la suggestió, de la faramalla ritual que els acompanya i d’un indubtable efecte placebo. Em considero un ignorant total de l’obra de la senyora Rowling, però em pregunto si no seria més saludable pel nostre jovent que el seu baptisme de foc en la literatura fantàstica tingués lloc en les pàgines còmiques i descregudes de Pratchett, enlloc de dins les totxanes de l’adolescent Potter.

No tot «Equal Rites» brilla a la mateixa altura: hi ha moments purament episòdics que no fan avançar la trama i el desenllaç és confús i tediós, un problema bastant freqüent en l’autor quan ha d’invertir en efectes especials i descriure’ns-els en paraules. Però els tocs d’humor marca de la casa no hi falten (crec que són una presència invariable des de la primera línia del primer llibre.

He llegit a algun lloc, probablement a la Wikipedia, que «Equal Rites» és un llibre per a «Young Adults». Crec que se’ls hi ha traspaperat alguna fitxa, perquè és una novel·la acceptable per a totes les edats que la puguin comprendre. Marca l’inici de la sèrie de les bruixes i, encara que no sigui de lectura imprescindible, demostra que Pratchett tenia el cap molt ben moblat (res a veure amb Ikea).

Aquesta és una història sobre màgia i sobre cap a on va i, potser encara més, sobre d’on prové i el perquè, tot i que no pretén respondre totes o cap ni una d’aquestes preguntes.

Pot ser, tanmateix, que ajudi a explicar perquè Gandalf mai no es va casar i perquè Merlí era un home. Perquè aquesta és també una història sobre sexe, tot i que probablement no en el sentit atlètic de rebolcada que compta el número de cames i el divideix per dos, a menys que els personatges s’escapin totalment del control de l’autor, que també podria ser.

De totes maneres es tracta bàsicament d’una història sobre un món. Aquí arriba. Contempleu-lo amb atenció, els efectes especials són força cars.

Sona una nota de baix. És un acord profund i vibrant que suggereix que la secció de metall pot irrompre en qualsevol moment amb una fanfàrria còsmica, perquè l’escenari representa la negritud de l’espai sideral amb alguns estels lluint com caspa a les espatlles de Déu.

Llavors apareix, vista des de dalt, més gran que la més gran de les desagradablement armades naus espacials que el director d’un circ de tres pistes pugui imaginar: una tortuga de deu mil milles de llarg. És la Gran A’Tuin, un dels rars astroquelonis d’un univers on les coses són menys com són i més com la gent se les imagina, i porta sobre la seva closca crivellada pels meteorits quatre elefants gegantins que carreguen sobre les seves enormes espatlles la gran roda rodona de Discmón.

Mentre el punt de vista canvia, la totalitat del món pot ser vista sota la llum del seu minúscul sol. Hi ha continents, arxipèlags, mars, deserts, serralades i fins i tot un petit casquet polar. Els habitant d’aquest lloc, és obvi, no voldran tenir cap tracte amb teories globals. El seu món, envoltat per un oceà circular que vessa eternament  a l’espai amb una llarga cascada, és tan rodó i pla com una pizza geològica, encara que sense les anxoves.

Un món com aquest, que existeix només perquè els déus xalen amb els acudits, ha de ser un lloc on la màgia pot sobreviure. I el sexe també, per descomptat.

Marcel Proust no va ser mai capaç d’escriure un inici de novel·la tan potent. És clar que en el seu univers ni les tortugues ni els orangutans tenien la menor importància.

La crisi com a espectacle

Durant aquests darrers anys de crisi econòmica mundial hem anat observant amb perplex escàndol com les conquestes de l’estat del benestar anaven sent retallades per restriccions sistèmiques dels pressupostos, mentre l’ex-pujant classe mitjana lliscava ràpidament cap a la pobresa. Paral·lelament, les grans entitats financeres, responsables últimes d’aquesta crisi, xuclaven les arques de l’estat per garantir la seva supervivència i acabaven premiant la seva pròpia ineptitud, amb el resultat que la desigualtat entre pobres i rics encara s’accentués més. En aquest marc de descontent generalitzat, ¿qui no voldria veure castigats els malèfics especuladors, mentre es reivindica la veu de l’home (i la dona) del carrer? Això devien de pensar els productors de «Money Monster», el darrer film dirigit per Jodie Foster segons un guió d’Alan Di Fiore, Jim Kouf i Jamie Linden.

Lee Gates (George Clooney) és un cínic guru televisiu que presenta el programa de finances «Money Monster» amb un sentit de l’espectacle que mataria d’enveja al mateix Sala i Martín. Durant l’emissió de l’últim programa que dirigirà Patty Fenn (Julia Roberts) s’introdueix a l’estudi Kyle Budwell (Jack O’Connell), un transportista que ha perdut els diners heretats de seva mare per culpa d’una inversió que Gates havia recomanat. Ara, munit de revòlver i armilla explosiva, exigeix explicacions en rigorós directe; en cas contrari, farà saltar tot l’estudi pels aires.

És una bona situació de partida que imprimeix electricitat des del minut cinc. Jodie Foster sembla còmoda en aquest escenari bigarrat, d’infografies trepidants i localitzacions contraposades: el plató, la cabina de control, els policies apostats a l’exterior, les oficines de la financera… Si no fos per aquest ritme tan ben portat, seria fàcil adonar-se que el guió és molt més superficial del que pretén i que els seus convenients girs acaben castigant al malèfic plutòcrata, com ja passava a les velles faules de Frank Capra, però que mai mai passa a la realitat. Hi ha un cert toc genèric, fins i tot algun detall còmic, que sostrau gravetat a la pel·lícula: en realitat el personatge del desesperat Kyle Budwell deixa de representar un perill de debò pocs minuts després de la seva aparició.

«Money Monster» intenta fer també una mena de crítica sobre la banalitat amb la que consumim el fet mediàtic: des de les tertúlies televisives, on es fa broma sobre armilles explosives, fins a la passejada triomfal d’un home-bomba pels carrers de Nova York, seguida per un eixam de caçadors de «selfies», passant per la caiguda d’un home públic convertida en «meme» còmica. No és que estigui malament, però el primer episodi de «Black Mirror» ho havia dit molt millor.

Amb tota seguretat «Money Monster» no funcionaria ni la meitat de bé si en primera línia de platja no es trobessin dues estrelles de la categoria i l’esplendor de George Clooney i Julia Roberts. De tota la vida, la funció principal de les estrelles de Hollywood era fer passar bou per bèstia grossa, i tant en George com la Julia d’això en saben un munt. El paper de Clooney és més lluït, per això trencaré la meva llança per la Roberts, que també està estupenda i molt amatent a col·locar les seves rèpliques. El menys conegut O’Connell, no desmereix al costat d’aquest parell de monstres. En papers secundaris s’hi troba un grapat de bons actors habitualment televisius: Dominic West («The Wire», «The Affair»), Caitriona Balfe («Outlander») o Giancarlo Esposito («Los pollos hermanos»).

Certament l’excel·lència és la meta a la que tots aspirem en el fons subconscient dels nostres cors; però, en la seva absència, una distracció tan entretinguda com «Money Monster» no em sembla una mala alternativa. Sobretot ara que ja és estiu.

La bona herba

La idea d’entrada: un personatge «normal» i bàsicament decent, per malvestats de la vida, es veu abocat a produir i distribuir droga per tal de mantenir la seva família, fins a esdevenir amb el temps un respectat «capo» local. No, no estic parlant del Walter White de «Breaking Bad», sinó de la Nancy Botwin de «Weeds», fruit de la ploma de Jenji Kohan, que va estrenar la seva «sitcom» tres anys abans (2005) de la sèrie de Gilligan, a la pujant Showtime. Van durar fins l’any 2012 amb unes molt respectables vuit temporades.

La primera temporada comença amb una política de fets consumats: Nancy Botwin (Mary-Louise Parker), vídua recent, intenta mantenir el seu estatus en una urbanització californiana de gent amb possibles i amb pretensions a base de dedicar-se al tràfic de marihuana. Al seu costat, dos fills mascles i en edat complicada (el bell Hunter Parrish de 15 anys i l’inquietant Alexander Gould, de 10). Aviat apareix un cunyat protector i d’intencions qüestionables (Justin Kirk) que s’instal·larà a la llar sense demanar permís. La colla de personatges habituals es completa amb Doug, un advocat venal i politoxicòman (Kevin Nealon), i Celia Hodes, una viperina millor amiga que sol ser la cirereta de la funció (Elizabeth Perkins).

Potser perquè es tracta d’una «sitcom» formada per programes que no arriben a la mitja hora, la seva consideració entre les sèries de culte és qüestionable i la qualitat dels episodis de les sis temporades que conec resulta molt variable. Encara així, la seva barreja de comèdia, drama i «thriller» té prou personalitat com perquè no desmereixi emparentar-la llunyanament amb «Breaking Bad». És clar que no cal perdre de vista que ens trobem davant d’una farsa negra i satírica, en la qual les conseqüències del crim sovint es maquillen a través del lleixiu del guió. No hi falten ni les bretolades, ni les transgressions —recordeu que això també és en part una comèdia de «fumetes», dels quals Doug esdevé el seu representant més eixelebrat per a bé i per a mal—, o sigui que (amb les seves nenes lesbianes i els seus petits psicòpates assassins) no és aquesta una obra dedicada a tots els públics.

El progrés de la sèrie pateix innombrables canvis en la seva natura. Les tres primeres temporades esdevenen a la impossible Arcàdia comunitària i californiana que noma «Agrestic» i mostren la tensió impossible entre «pijerio» i drogoaddicció. La quarta (favorita meva) i la cinquena tenen lloc en un barri inventat de San Diego i posa en joc els càrtels de la droga mexicans i un polític corrupte, però certament atractiu. Els comentaris que fa la sèrie sobre els habitants al sud del Río Grande són tan políticament incorrectes, que hom només espera que «Weeds» sigui nominalment prohibida a Mèxic.

La sisena temporada passa tota a la carretera («On the Road», com es cita explícitament a través d’un personatge que va ser col·lega de Kerouac, que ja té collons), en plena fugida (i marca la desaparició del personatge d’Elizabeth Perkins, que era el més trinxeraire i un dels més atractius de tota la sèrie). Pel que he llegit, a la setena temporada el personatge de Nancy és a la presó i a la vuitena a Nova York. Potser us ho confirmaré, si les atrapo.

Mary-Louise Parker, amb el seu aire de gata maula (i «sexy»!) que no ha trencat mai cap plat, fa una protagonista estupenda. Com ho fa també Elizabeth Perkins, excel·lent actriu que mereixeria no haver d’escapar de totes les sèries on intervé, per culpa d’una pobra apreciació sobre la seva aparent vulgaritat. Al seu voltant, alguns dels actors més prestigiosos de diverses generacions omplen arcs limitats del guió: gent com Martin Donovan, Zooey Deschanel, Matthew Modine, Albert Brooks, Demián Bichir, Jennifer Jason Leigh, Alanis Morisette, Linda Hamilton o Richard Dreyfuss.

No, no cal defensar-la, perquè es defensa sola: «Weeds» val molt la (inexistent) pena.

Amor i pedagogia

Una fita admirable i no sempre degudament reconeguda en literatura és la creació d’un personatge memorable. Tant Alonso Quijano, com Bartleby o Emma Bovary, ho foren en el seu temps; però el segle XX, després que James Joyce hagués inventat Leopold i Molly Bloom, havia quedat una mica curt d’ambicions. Sortosament, (i a déu les gràcies siguin donades), podem exhibir la senyoreta Jean Brodie com a contra-rèplica d’invenció literària filla del segle passat. Miss Brodie és una confecció de la novel·lista escocesa Muriel Spark (1918 - 2006), de vida igualment intrigant, tot i que conversions al catolicisme, fills abandonats i lesbianisme inconfés són encara temes tabú quan es tracta de patums. Coneixereu el personatge a través de la novel·la «The Prime of Miss Jean Brodie» (1961) [o «La plenitud de la senyoreta Brodie», traduïda amb la competència habitual per Ferran Ràfols Gesa a La Breu, tot i que algú li hauria de dir al traductor que els bolígrafs són cosa de la postguerra i no dels anys 30].

Fou aquest llibre el que bastí la reputació de Spark i la convertí en un clàssic indiscutible de les lletres britàniques del segle XX i el que, a més, proporcionà a Maggie Smith el seu únic Oscar com a actriu principal en l’adaptació filmada que Ronald Neame dirigí. Adaptació on hi figuraven també Robert Stephens (el Sherlock de Billy Wilder) i Gordon Jackson (o el majordom Mr. Hudson de «Arriba y abajo»).

No s’ha de suposar que la senyoreta Brodie era un cas únic en aquell punt de la seva plenitud, ni que (perquè aquestes coses són sempre relatives) havia perdut el cap d’alguna manera. En l’únic que estava sola era en el fet d’ensenyar en una escola com Marcia Blaine. N’hi havia legions, de dones com ella, als anys trenta, dones de trenta anys o més que omplien la solteria que la guerra els havia infligit amb viatges a la descoberta d’idees noves i de pràctiques vigoroses en el camp de l’art o del benestar social, l’educació o la religió. Les solteres progressistes d’Edimburg no feien classe en cap escola, i encara menys en escoles de caire tradicional  com l’escola femenina Marcia Blaine. Era en aquest sentit que la senyoreta Brodie estava, per dir-ho amb les altres solteres del personal, un xic fora de lloc. Però no estava fora de lloc entre la seva gent, les filles vigoroses de comerciants morts o decrèpits, de ministres religiosos, professors universitaris, metges, amos de grans magatzems pretèrits o propietaris de flota pesquera que els havien donat un enginy esmolat, unes galtes ben acolorides, un vigor de cavall, una educació lògica, un humor cordial i bons mitjans de subsistència.

«La plenitud de la senyoreta Brodie», novel·la on es repeteix més del necessari la paraula «plenitud», presenta la figura de la senyoreta Brodie, mestra de primària d’idees poc convencionals, a una molt convencional escola a l’Edimburg d’entreguerres. La mestra ha escollit un grup de sis nenes de la seva classe per inculcar les seves el·litistes idees, on es barreja la devoció per les formes més altes de la cultura amb un menyspreu per les consideracions d’ordre pràctic i una perillosa admiració pel vertigen feixista. Amb argúcies picaresques Miss Brodie se les apanya per fer la viu-viu fora de programa, porta les seves escollides al teatre, al ballet i a exposicions, i de passada les fa confidents de la seva agitada vida amorosa.

Les nenes, amb prou feines pre-adolescents, actuen en certa manera com el cor que narra la història i que va descobrint a través de les insinuacions de la seva professora els misteris d’una sexualitat que tot just comença a insinuar-se. El llibre, profundament tragicòmic, narra l’ascendència i caiguda de la protagonista, a través de freqüents salts cap al futur que anuncien el destí final dels seus personatges. Intel·ligent i cruel, Spark dibuixa el retrat d’una figura complexa i arrelada a una època concreta amb pols magistral. Contra el que es podria esperar, «La plenitud de la senyoreta Brodie» acaba esdevenint una elegia pòstuma. Llibre magnífic i sense contraindicacions estivals. O sigui que pot ser llegit a la platja o sota una conífera pirinenca durant aquest mes o el que ve.

Enderroc

Diria que el canadenc Jean-Marc Vallée —«C.R.A.Z.Y», «Dallas Buyer’s Club»—, quan més va, menys m’interessa. La seva recent «Demolition» s’ha estrenat mig d’amagat i amb una acollida crítica més aviat tèbia. El guió de Bryan Sipe narra una trama bastant convencional per camins que no ho són tant, però que no acaben de funcionar. Davis Mitchell (Jake Gyllenhaal) és un inversor d’èxit que perd la dona en un accident de cotxe només començar la pel·lícula. La tragèdia no sembla afectar-lo (en un moment donat confessa que no se l’estimava); però els consumidors habituals de melodrames ja sabem que el protagonista només pateix un bloqueig temporal i que més tard que d’hora exterioritzarà el seu daltabaix emocional.

Mentre esperem que això es produeixi, el personatge es va desequilibrant més i més i, tot seguint el lema que per poder arreglar una cosa cal saber com funciona, comença a desmuntar literalment tot el que l’envolta. Tota aquesta demolició és una metàfora barroera del procés de mort i resurrecció pel que ha de passar i en algun moment ens ho diuen tal qual: «tot és una metàfora». Així de subtil és aquest film. Com ho és l’exposició amb veu en off, disfressada de carta adreçada al servei d’atenció al client d’una empresa de dispensadores de llaminadures.

Rodada amb un cert brio visual, amb inserts, plans entretallats i un ús de la música molt treballat, aquests recursos d’estil no fan sinó allunyar-nos encara més les penes del protagonista, un home afortunat que respon a l’infortuni amb gests irritants de nen aviciat. «Demolition» té la sort de comptar amb un actor com Gyllenhaal, especialista a encarnar joves una mica anats de l’olla. Amb un protagonista diferent, el film encara seria més difícil d’empassar.

Naomi Watts, en un dels papers més ingrats de la seva carrera, fa de porrera poc fiable (i quasi denunciable a la policia) que actua com a catalitzadora en el desglaç emocional de Davis i (un dels grans mèrits de la cinta) sense passar-se’l per la pedra. Judah Lewis, com a fill de l’anterior, és un d’aquests petits actors tan competents, que la terra americana sembla produir com bolets. Aquí està molt bé en un paper gens fàcil de nen «queer». El seguirem per veure si progressa adequadament. També hi surt Chris Cooper, com a sogre en dol, que té poc a tallar i li fan dir allò tan masegat que no existeix una paraula que descrigui el pare que ha perdut un fill.

Quan Davis/Gyllenhaal trenca a plorar a frec del final, se suposa que l’espectador hauria de quedar reconfortat, però només provoca un esbufec d’impaciència. La coda optimista podria haver sigut més cursi, o sigui que encara gràcies.

D’orgull i de poca vergonya

Cada any, quan arriba el mes de juny, a més de les revetlles de Sant Joan, les fogueres a platges i carrers dels Països Catalans, i les notícies sobre les proves de la selectivitat, es produeix un curiós fenomen, present d’ençà que es va inventar el dia de l’orgull gai a principis dels setanta del segle passat. El fenomen consisteix en l’aparició d’un individu (sol ser mascle (i curt de gambals)) que, amb una mostra de suposat enginy (que ell creu incommensurable), proposa la implantació d’un dia equivalent de l’orgull heterosexual.

És la reacció típica que acompanya els opressors tradicionals, quan els seus oprimits se’ls hi rebel·len. Va passar primer amb les dones, víctimes ancestrals del mascle, que, quan començaren a exigir la igualtat sota l’empara del feminisme, causaren el pànic dels que fins llavors havien sigut el seu jou. De sobte, els homes amenaçats en la seva hegemonia, arboraren l’ensenya del masclisme, com si es tractés de la contrapartida perfecta del feminisme. Per descomptat, no havien entès res.

Als Estats Units el mes de febrer es celebra el «Black History Month», dedicat a recordar les fites assolides per afroamericans diversos durant els dos darrers segles de la història americana. Anualment, quan aquest mes arriba, a l’àrea de comentaris de la xarxa social de torn, sempre hi ha un curtet de vista que reclama també un «White History Month», com si tots els mesos de la història escrita fins ara no fossin blancs, eterns i nuclears.

Tornant a això de l’orgull gai, potser la paraula «orgull» es presta a confusions; perquè alguns s’ho prenen com una proclama del tipus «jo sóc millor que tu», quan l’únic que pretenem comunicar en realitat és que «nosaltres no som menys que tu i no estem disposats a que se’ns torni a humiliar».

En canvi els que proposen un dia de l’orgull heterosexual, troglodites que no veuen més enllà del seu melic, no s’adonen que l’orgull que defensen és vigent tots els dies de l’any sense necessitat de proclamar-lo oficialment. No s’adonen que ser heterosexual no implica res més, que el fet de viure sense problemes. No s’adonen que a cap país del món el condemnaran a presó o a mort per ser heterosexual…

[Aquí faig un incís per recomanar el concís i molt informatiu «El fin de la homofobia» de Marcos Paradinas (Catarata, 2016), farcit de dades factuals sobre la situació actual del col·lectiu LGTBI, tant al món com a Espanya].

A cap país del món et mataran per ser heterosexual; de fet, ni gosaran tossir-te a la cara; però, si no ho ets, et poden executar a Mauritània o al Sudan, a l’Aràbia Saudita o a l’Iran. Si no ets heterosexual, et poden enviar a presó amb condemnes que van de mesos fins a la perpètua, tant a Malàisia, com a Kenya o Samoa, per mencionar tres continents diferents.

Si ets heterosexual, ningú no voldrà sotmetre’t a teràpies reparadores. Si ets heterosexual, qui abusi de tu a l’institut haurà de buscar altres subterfugis degradants, com la raça o l’obesitat. En definitiva, si ets heterosexual, no tens cap dret a queixar-te. Que la vida és dura per a tothom, però la meva és més dura que la teva. Fes-te a l'idea.

La petita salvatge

D’entrada «Lila» de Marilynne Robinson (Edicions de 1984, març de 2015) no hauria de tenir res per seduir-me, perquè espiritualitat i món rural no es compten entre les meves prioritats. Per fortuna la reputació de l’autora, nascuda a Idaho el 1943, d’obra narrativa breu però molt guardonada era un bon aval que alguna lectora amiga em va confirmar.

La història comença de forma vaga amb una nena abandonada en un replà, una nena maltractada d’estatus familiar imprecís. Una vagabunda de cara marcada s’endú la criatura, l’anomena Lila, i la integra en una colla de rodamons que recorren els Estats Units en els anys posteriors a la Depressió. Poques pàgines més tard, una Lila adulta, busca aixopluc en una església d’un llogaret d’Iowa. Allí coneix el pastor de la congregació amb el que s’acaba casant. La resta de la novel·la alternarà de forma molt astuta la sotsobra dels primers mesos de casada de la protagonista amb el relat del que va succeir durant els seus anys de pelegrinatge.

«Lila», amb aquesta criatura que és educada als marges de la societat en l’escola de la supervivència, on hi ha poc espai per les subtileses morals, s’emmarca en la tradició dels Mowgli, Kaspar Hauser o Victor de l’Aveyron, fills de la natura que hauran d’assumir en etapa tardana les conseqüències de la civilitat. La Lila adulta, tan raonablement desconfiada davant d’un nou món que se li escapa, com perspicaç en les seves perquisicions de filòsofa que no es reconeix com a tal, és un triomf de creació del personatge.

També ho és l’evocació d’una època deprimida contemplada des del cru punt de vista dels més pàries de tots, evitant al mateix temps les coartades més realistes i embolcallant el paisatge en una aura mítica que en alguns moments sembla extreta de la màgica «La nit del caçador». En les escenes entre el grup de vagabunds, especialment quan intervé Doll, la mare adoptiva, hi apareix una gran veritat humana barrejada amb indubtable tremp narratiu, però ni una sola gota de sentimentalisme, cursileria, o «kitsch» (pels que parlin alemany).

Però els moments més reflexius, quan Lila va incorporant-se voluntàriament com a membre de la comunitat de Gilead, i entre dubtes sobre la seva adequació (que sempre afegeixen suspens narratiu a la trama), es deixa enlluernar per baluernes bíbliques com «Ezequiel» o «El llibre de Job», m’han semblat també brillants. Des del remot «Ordet» de Carl Theodor Dreyer (1955) no havia xalat tant d’una trama suposadament espiritual; tot i que el pastor John Ames, amb la seva ridículament excessiva bonhomia, sempre es troba al límit de la versemblança. Però la Robinson amb la seva elegant i ben calculada prosa tot ho supera. Vegeu-ne un exemple:

La Lila anava al cine. El dia que rebia la paga, posava de banda els diners que li costaria anar-hi dos cops per setmana i se les apanyava per viure amb el que li quedava després de pagar el lloguer. Aquelles dones ja ho deien bé: no havia d’alimentar cap criatura. Ella podia passar amb qualsevol cosa, però a una criatura se li havia de donar aliment. Amb el cine, almenys podia pensar en una pel·lícula o altra. De vegades, amb la sala plena com un ou i ella allà asseguda en la fosca, amb el braç o genoll d’algú a tocar dels d’ella, la Lila somiava el somni d’uns desconeguts; tots els que hi havia al cine somiaven un mateix somni junts.

Bravo per la traducció molt ben sonant d’Esther Tallada (malgrat un ús erroni del terme «israelià» i un «biquini» molt fora de lloc), amb bona invenció d’un registre col·loquial imaginari. «Lila» és del tot recomanable, fins i tot per a lectors descreguts com jo mateix: literatura d'alt voltatge creada amb els vímets més insòlits.