Camí d’acceptació

En 1977, a los quince años de edad, cuando tuve la certeza definitiva de que era homosexual, me juré a mí mismo, aterrado, que nadie lo sabría nunca. Como la de Scarlett O’Hara en «Lo que el viento se llevó», fue una promesa solemne. En 2006, sin embargo, me casé con un hombre en una ceremonia civil ante ciento cincuenta invitados, entre los que estaban mis amigos de la infancia, mis compañeros de estudios, mis colegas de trabajo y toda mi familia. En esos veintinueve años que habían transcurrido entre una fecha y otra, yo había sufrido una metamorfosis inversa a la de Gregorio Samsa: había dejado de ser una cucaracha y me había ido convirtiendo poco a poco en un ser humano.

Qui això escriu és el reputat novel·lista Luisgé Martín (Madrid, 1962) en el seu llibre memorialístic «El amor del revés» (Anagrama, setembre de 2016), on descriu admirablement aquest procés que el paràgraf anterior resumeix a la perfecció. El punt de partida el reconeixeran fàcilment tots aquells que a l’adolescència (si no abans) ens adonàrem que les nostres inclinacions sexuals no es cenyien a la norma i eren percebudes amb hostilitat per la resta de la societat. El primer impuls passava sempre per l’ocultació absoluta, seguida de prop per la recerca d’una estratègia per reingressar de ple dret a la «normalitat». A partir d’aquí els itineraris podien ser diversos i no sempre amb un final feliç, maniobres de supervivència que ben observades podrien revelar tant les agressions repressives del sistema com els recursos que l’individu desplega per defensar-se’n. La qüestió és molt suggestiva,  i no només pels propis homosexuals, ja que un dels grans atractius de la literatura és la seva capacitat de fer-nos viure experiències alienes fins a l’extrem de fer-nos adonar que haurien pogut ser les nostres.

No abunden a casa nostra gaire llibres que descriguin aquest tipus de processos, encara que els dos exemples que se m’acudeixen —la trilogia «El cine de los sábados» de Terenci Moix i «El mal francès» de Lluís Maria Todó— són tan ambiciosos ens els seus propòsits com notables en els seus resultats. Benvingut sigui doncs el testimoni de Luisgé Martín, pertanyent a una generació més jove que els escriptors citats i amb una geografia que substitueix Barcelona per Madrid (un detall important al qual tornaré més tard). I benvinguda sigui també la seva claredat i lucidesa, la seva sinceritat sense morbo i el seu envejable nivell literari.

L’únic problema que em suposa «El amor del revés» és el de situar el seu exacte marc sociològic. L’autor afirma que la seva família practicava un catolicisme «light» per informar a continuació que el seu pare havia adquirit el volum titulat «Teología moral para seglares» amb la intenció de fer diàriament una lectura en veu alta. Encara que el propòsit no sobrevisqués més enllà d’unes quantes jornades, no puc evitar interpretar-lo com a signe d’un cert fanatisme cristià (almenys segons els paràmetres d’aquí). Tampoc s’entén gaire que Luisgé Martín s’emmarqui ell mateix a la classe obrera, però que els seus pares estiguin disposats a pagar-li (sense fer més preguntes) unes costoses sessions de teràpia conductiva o que li comprin pis quan decideix independitzar-se.

Deixant de banda aquestes objeccions, el periple des de l’auto-càstig fins a l’acceptació de la seva sexualitat per part del memorialista és apassionant i il·lumina tant alguns dels nostres típics mecanismes de defensa com les misèries pròpies d’un temps i d’un país. Resulta impossible no llegir «El amor del revés» com una crònica dels canvis en els costums a l’Espanya de finals del segle XX.

L’autor presenta un cas de maduració bastant tardana, ja que dedicà els primers anys de la seva joventut a renegar de la seva sexualitat i a buscar el «guariment» a través d’inútils teràpies de reflexos condicionats. Els seus pares observen la seva evident angoixa, però són incapaços d’endevinar la causa: poden pensar que el seu fill és un lladre o fins i tot un assassí, però en cap cas un marieta. Martín assenyala l’educació religiosa com a origen de l’odi que sent per ell mateix, ja que no hi ha pitjor homòfob que un gai que no s’assumeix, i reconeix molt encertadament que aquestes repressions primerenques deixen cicatrius que tenen conseqüències la resta de la teva vida.

Agombolat per les coartades intel·lectuals del cinema i la literatura, el novel·lista comença a experimentar prudentment mitjançant els anuncis de la secció de contactes, un fenomen de l’era pre-Grindr que actualment tothom ha oblidat. Encara trigarà un parell de temporades a gosar trepitjar un local d’ambient, on suposa que s’hi amaguen les pitjors depravacions en les que pot caure un ésser humà. Les seves gran històries d’amor, mai consumades, se semblen com dues gotes d’aigua a un cas d’assetjament sexual: la repressió és la mare de tots els monstres.

Per a mi, que sóc set anys més gran que Luisgé Martín, totes aquestes experiències seves fan pudor a ranci, a un temps ja superat (fins i tot abans de la defunció del dictador); però potser la diferència essencial rau en una dependència menor de l’església catòlica, sobretot en qüestions no escatològiques, i un respecte més gran per la vida privada, més notable a Barcelona que a Madrid. De tota manera, des de la distància que marca la idiosincràsia local, «El amor del revés» és un gran llibre, un d’aquells que cartografia les excentricitats del cor que tots guardem a un racó del pit. Analític i punyent, elegant i perspicaç, un clàssic a punt d’eclosió.

El dimoni de les llistes: l'ABC al meu Google

Història contemporània d’Espanya

Ens els darrers anys Alberto Rodríguez s’havia anat revelant com excel·lent director de cinema policíac («Grupo 7», «La isla mínima»). Amb «El hombre de las mil caras» sembla voler transcendir aquest qualificatiu limitador, que remet a narrativa de gènere, per abordar una ambiciosa epopeia d’espies basada en fets reals sobre la intrigant figura de Francisco Paesa, un aventurer esmunyedís acostumat a navegar les clavegueres de l’estat. El film se centra especialment en el paper que va tenir l’obscur personatge en la fuga del que havia sigut Director de la Guardia Civil, Luis Roldán, un cas que va commocionar la societat espanyola en el seu moment i que, com gairebé tot, ha caigut ràpidament en l’oblit.

No tinc res en contra de preservar la memòria històrica d’uns fets que tan bé retraten la idiosincràsia del país, tot i que sempre és un perill vestir-los amb robes de ficció, ja que és difícil, gairebé impossible, mantenir l’equilibri entre la versemblança i la veritat dramàtica. Això no és tan greu quan es tracta de matèria lleugera i més allunyada en el temps (com passa, per exemple, a «Florence Foster Jenkins»), però «El hombre de las mil caras» parla d’esdeveniments que hem presenciat al tele-notícies i l’escrutini serà necessàriament més sever.

En la meva opinió, el guió que firmen Alberto Rodríguez i Rafael Cobos no se’n surt a l’hora de donar fluïdesa a la narració i acaba conferint a la pel·licula l’eixutesa factual d’un docudrama. Ja és molt mal senyal que del fil conductor de la trama se n’ocupi una veu en off —la d’un personatge menor i possiblement inflat—, tan didàctica com impostada. Sens dubte aquestes explicacions aporten una informació completa i poc ambigua a l’espectador, però ho fan amb el risc de sepultar-lo sota un gavadal de detalls tediosos. «El hombre de las mil caras» transcorre sense cap elegància expositiva i puc imaginar-me perfectament una versió mitja hora més breu i molt més distreta.

No es pot negar que els valors de producció són alts (tot i que eren més estèticament compactes i convincents a «La isla mínima») i no s’escatimen localitzacions internacionals que llueixen molt a qualsevol producció espanyola. Però sóc dels que difícilment suporten guions en els quals es canvii de ciutat (sempre amb un rètol que ho informa) cada mig minut: em sembla un atemptat a l’economia expositiva.

Eduard Fernández és un dels millors, això no us ho discutiré, però la seva construcció de Francisco Paesa (per la qual va ser premiat a Donosti) em sembla només un catàleg de tics i una expressió inamovible que desmenteix el títol del film. En el seu descàrrec cal dir que el personatge és un enigma al qual és difícil penjar-li motivacions que es puguin compartir.

De la nombrosa resta d’actors, em quedo amb la professionalitat a prova de bombes de José Coronado, Pedro Casablanc i Emilio Gutiérrez Caba. Carlos Santos fa un Luis Roldán que no em crec i Marta Etura fa de la seva dona. No m’agrada, però crec que l’han dirigit malament.

Tot això serien objeccions menors, si el guió no fos tan matusser. Quan una pel·lícula se t’està fent llarga i en consultar el rellotge descobreixes que encara no ha superat els noranta minuts vol dir que tenen un problema. I haurà de ser ells els que el resolguin.

Estampes pulleses: Barletta té un pintor

Lleó a la façana de la catedral

Barletta, ciutat d’uns 95.000 habitants a 40 quilòmetres al nord de Bari, tot i trobar-se a la costa ofereix pocs atractius de platja. De totes maneres, com a bona ciutat pullesa no li falten edificis històrics i carrers pintorescos per compensar, començant per un bell exemplar de catedral romànica dedicada a Santa Maria Maggiore. Igualment impressionant és la basílica del Santo Sepolcro, d’estil gòtic borgonyó, erigida a la cruïlla on es trobaven la Via Adriàtica i la Via Trajana. El temple tingué una estreta relació amb el Sant Sepulcre de Jerusalem perquè Barletta fou punt de pas tant de croats com de peregrins en ruta cap a Terra Santa.

Campanar de la catedral

En un lateral de la basílica s’aixeca una curiosa estàtua de bronze de quatre metres i mig d’altura. Vesteix a la manera de les darreries de l’imperi romà i ha estat datada a la primera meitat del segle V. La creu que branda és un obvi afegitó. A falta d’identificació més concreta del personatge, se’l coneix com el Colós de Barletta, encara que els vilatans l’han batejat com Eraclio, ves a saber per quin motiu.

Eraclio fa proselitisme

Però si hem vingut a Barletta és sobretot per visitar el Palazzo della Marra, esplèndid exemple de barroc pullès que amaga al seu interior la Pinacoteca De Nittis. No sé si havíeu sentit mai abans el nom de Giuseppe De Nittis (Barletta, 1846 - Saint Germain-en-Laye, 1884); jo confesso que no en sabia res, tot i que és potser el pintor impressionista més important que va donar Itàlia. Va desenvolupar tota la seva carrera a París, on va mantenir un tracte de tu a tu amb el bo i millor de l’escena artística (Edgar Degas, Émile Zola, Marià Fortuny, Edouard Manet, els germans Goncourt). Va morir fulminat per un ictus als 38 anys.

Palazzo della Marra

El museu recull la donació que va fer a la ciutat la vídua de l’artista, Léontine Gruvelle. No és una col·lecció extensa, al menys si s’atén al que s’exposa, però és una mostra força eloqüent per convèncer-nos que ens trobem davant d’un pintor amb personalitat suficient per justificar la marrada. Jutgeu vosaltres mateixos.

Lungo l'Ofanto (1870)

Signora napoletana

Place des Pyramides (1876)

Corse a Auteuil (1881)

Colazione in giardino (1883)

Per humor a l’art

Streep, Helberg, Grant: trio guanyador

Fa sis mesos s’estrenava «Marguerite» de Xavier Giannoli, una fantasia creada a partir de la figura històrica de Florence Foster Jenkins (1868 - 1944), ara ens arriba el film «Florence Foster Jenkins» per presentar-nos la seva autèntica biografia. Dirigeix Stephen Frears, darrerament especialitzat en narrar drames basats en la vida real i protagonitzats per dones grans («Mrs Henderson Presents», «The Queen», «Philomena»).

Foster Jenkins, recordem-ho, era una mecenes musical a la Nova York de la primera meitat del segle XX; la qual, no conforme amb perpetrar quadres plàstics d’un mal gust ben descriptible, patia a més d’ínfules (infundades) de soprano coloratura. Que els seus contemporanis li aguantessin els esgarips podria entendre’s com una barreja de corporativisme de classe, llagoteria i satisfacció per compartir una broma privada. Més controvertida és la posició de la pròpia Florence en relació al seu «art». ¿Es prenia seriosament la seva carrera o era conscient de l’efecte humorístic dels seus recitals? «Florence Foster Jenkins» (el film) opta per concedir-li el benefici de la bona fe a l’artista, mentre documenta les seves darreres setmanes de vida, centrades en la preparació d’una vetllada al Carnegie Hall, que seria el seu triomf i la seva perdició.

Un cop superada la comicitat dels xiscles desafinats de la soprano, el guió es queda una mica curt d’anècdota. Cal acudir llavors a la particular relació sentimental de Florence (Meryl Streep) amb l’actor britànic semi-fracassat St. Clair Bayfield (Hugh Grant), que la tractava amb devoció, però que funcionava en segon terme com a mantingut amb amant incorporada. A aquest particular consorci cal afegir el fidel pianista acompanyant Cosmé McMoon (Simon Helberg), per acabar de desmentir allò que deia Tolstoi que les famílies felices ho eren sempre de la mateixa manera.

No ho negaré, «Florence Foster Jenkins» és una pel·liculeta, agradable però pel·liculeta al cap i a la fi. Més que res la redimeixen els seus actors protagonistes, que estan tots excel·lents. Meryl Streep ja ens té acostumats a aquests exercicis de virtuosisme, que aquí aconsegueix harmonitzar la comicitat d’un cant atroç amb la vulnerabilitat d’una dona massa enamorada. Resulta més sorprenent Hugh Grant, que en la seva maduresa és capaç d’expressar afecte autèntic sense ni un punt d’afectació. I en quant a Helberg, a qui coneixíem sobretot per «The Big-Bang Theory», demostra un domini superlatiu de les expressions facials, que transmeten tant una comicitat irrefrenable com una igualment imparable empatia. Tota una descoberta.

Tot s’ha de dir: la imperfecta «Marguerite» era més discutible que el film de Frears, però també més interessant en les qüestions que plantejava. La realitat sempre és millor com a punt de partida que com a estació de destí.

Estampes pulleses: menjar-se la Pulla

Antipasti d'Altamura

Un dels motius principals per visitar Pulla és menjar estupendament, i a més sense necessitat de contemplar com es dessagna la teva targeta de crèdit. Per posar un exemple verificat pel que això escriu, un dels establiments més recomanats a Lecce és l‘Osteria Angiulino (Cucina Casereccia), on el plat més car costa quatre euros i consisteix en un deliciós estofat vermellós i picant de poltre domèstic.

Tothom que hagi visitat la península itàlica sabrà que així que entres en un restaurant et plantegen la transcendental pregunta: naturale o gassata? (també dita «frizzante»). L’elecció de l’aigua mineral de preferència és una mínima opció en aquest món de lliure albir, però et fa sentir que et trobes en un país civilitzat. I ja que estem amb la beguda cal dir que els vins pullesos són nombrosos i venen en tots els colors, amb una excel·lent relació qualitat-preu i les pretensions justes. Molt recomanables.

Taralli

Pa d'Altamura

El pa que ens regala Altamura

Un cop feta la comanda, arriba la panera. Aquí no és freqüent veure-hi «grissini», però sí unes rosquilles mantegoses anomenades «taralli» que creen addicció. N’hi ha diverses versions: amb vi, picants, amb matafaluga, fins i tot dolces. Les més petites es diuen «tarallini». En quant al pa, sol ser molt bo (o això m’asseguren opinions més panarres que la meva). El que es cou a Altamura en particular té fins i tot denominació controlada i és cèlebre a tota Itàlia. Casualment érem a aquesta població pel Ferragosto i al costat de la catedral regalaven pa per celebrar la diada. No sé si només l’oferien als indigents, però vam acabar amb una peça entre mans.

El "capocollo" és dalt a l'esquerra i la "caponata" al bell mig.

Pecaria de simplista qui volgués assimilar els nostres entremesos amb els fabulosos «antipasti» italians on tot bon cuiner intenta lluir un catàleg de les seves virtuts. Cada regió té les seves especialitats i aquí puc recordar les olives farcides d’ametlla, les carxofes marinades a la menta, els seitons en vinagre, l’amanida de pop, el «capocollo» (sublim embotit típic de Martina Franca), el formatge «caciocavallo» amb unes gotes d’«acetto», les mandonguilles, els bunyols de bacallà, la «caponata» siciliana d’albergínies i tomata o la mini-ració del «risotto» de gambes.

Gràcies siguin donades al Pantagruelle de Brindisi

Potser el capital gastronòmic més famós de la Pulla és la «burrata», aquest formatge fresc de llet de vaca, similar a la «mozzarella», però amb un interior més fluid i cremós. Acompanyada d’un bon tomàquet, fa molt d’efecte. I per cert, aquí també es troba «mozzarella» excel·lent i al «Pescatore» de Bari ens van posar una de sencera, gentilesa de la casa, que en Josep mai no els hi agrairà prou.

Burrata en pilotes.

La pasta local per excel·lència són les «orecchiette», de les quals ja vaig parlar aquí. Les preparen de forma molt simple amb tomàquet i alfàbrega, també amb un ragú a la bolonyesa o, quan és la temporada, amb «cima di rapa» que és una verdura intraduïble relacionada amb el nap. Un altre primer plat força popular és la xicoira amb puré de faves, no particularment inspirador (l’he tastat).

Per descomptat, la matèria primera (sobretot si ve del mar) a Bari i encontorns és de primera (glubs!) Abans que ens arribés el «sashimi» japonès, a la Pulla ja menjaven ostres, pops i calamars en estat d’extrema cruesa. I he tret el ventre de pena amb uns rogers fregits d’adoració perpètua, que enyorava des dels temps de la meva difunta mare.

L’únic punt negatiu arriba amb les postres. Les figues de moro, amb la seva carn fresca o refrigerada confosa entre pinyols de fusta, són fruits de Satanàs! Sort que després hi ha el cafè. Espresso. O ristreto, si us va el hardcore.

Fons d’armari

El «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» (Tusquets, juny de 2016) és una miscel·lània de textos dispersos que l’escriptor Javier Pérez Andújar ha decidit publicar en forma de fictici diccionari, gràcies a l’ordenació alfabètica de les seves entrades. La procedència dels textos és tan diversa com transversal, alguns d’ells provenen de blogs més o menys coneguts (Lady Filstrup, El butano popular), altres de la premsa (EL PAÍS, La Vanguardia) i una petita proporció és rigorosament inèdita. Com caldria esperar, el conjunt és força irregular i l’interès molt variable. [I potser s’haurien d’haver revisat més a fons, perquè en algun punt es mencionen il·lustracions que no s’han reproduït en el llibre.]

Els textos que comenten fets de l’actualitat de vegades poden resultar obscurs, tan efímer és aquest concepte d’«actualitat», i sovint requeriran una revisió de l’hemeroteca per entendre plenament les al·lusions. És aquí on l’escriptor mostra el seu orgull santadrianenc i reivindica el passat obrer de la seva ciutat natal, sense cometre la impostura de considerar-se a si mateix membre de la classe obrera. Pérez Andújar deixa entreveure una curiositat amable envers els moviments sorgits del 15-M i una visió crítica davant del catalanisme burgès de Convergència i el conservadorisme del PP, res de nou per a qui conegui les dèries de l’autor. De totes maneres els articles —de caire més social que polític— sobre el present constitueixen un percentatge relativament menor del llibre, ja que el seu propòsit principal és la revisió de les icones de la cultura popular que educaren l’escriptor en els seus anys tendres. En certa manera el seu pregó per les Festes de la Mercè podria constituir un índex fidedigne dels temes aquí tractats.

JPA se centra principalment en els tebeos i encara més en els de l’escola Bruguera, però també en altres herois dibuixats de la postguerra. Tenen paper protagonista Vázquez i la Familia Cebolleta, Raf i Sir Tim O’Theo, Ibáñez i Mortadelo i Filemón, el professor Franz de Copenhague, Conti, Carpanta i Protasio, Segis y Olivio, Peñarroya, Nadal o Nene Estivill. La forma d’abordar aquestes qüestions és de vegades informativa i informada, de clars propòsits divulgatius i reivindicatius d’una memòria que es va apagant. En altres casos s’utilitza, però, un estil molt característic de l’autor (que impregna de fet la majoria de les entrades d’aquest diccionari), on el que impera és l’associació lliure d’idees, encara que suposi el boicot a un discurs coherent. Potser això s’explica a l’entrada dedicada a Francisco Umbral, on JPA es declara abduït pel talent tumultuós d’aquest estilista madrileny. Així escriu:

    A quienes le hemos leído, copiado y plagiado, Umbral nos ha proporcionado coartadas a mansalva. Quizá la principal sea la que dice: no pienses, escribe. Umbral escribe que sólo sus manos saben lo que él va a escribir, que piensa con las manos. Así nos ha quitado el miedo a todos.

En aquesta confiança en les virtuts de l’escriptura automàtica rau el meu pitjor prejudici davant dels articles de JPA: es diria que els escriu a raig incapaç de resistir-se a un joc de paraules (encara que dinamiti el sentit) i, si surten amb barba, els dedica a la Puríssima Concepció.

    Ay, cariño, pásame una calada, que me gusta fumarte. ¿Sabes qué? Si los Beatles fueron un conjunto, los Rolling Stones eran un subconjunto. Las matemáticas son exactas como el pulso que late en tu muñeca de porcelana. Escribo para ti, sí, amor mío, pero no para que lo leas sino por escribir.

Coses com el paràgraf precedent, posen a prova la meva paciència. Per fortuna l’autor també és capaç de confegir articles emocionants quan escriu sobre allò que realment li agrada, com són els benaurats tebeos:

Los sábados por la mañana están hechos para ir a comprarse un tebeo. Lo dice la Declaración de los Derechos Humanos. Es un gustazo. El sol se pone de nuestra parte y nos sigue hasta la tienda, hasta la librería, hasta el quiosco. Los sábados de sol son ases de oros. Con un sábado soleado en la mano puede darse la semana por ganada. Al abrir el tebeo en un día así, el sol parece uno de esos tipos que se ponen en el metro a leer el periódico de los otros por encima del hombro. Pero como son tan simpáticos, se les permite. Qué diablos, ¡en un día así! Lo triste es meterse a comprar tebeos en sitios donde todo es cemento y no entra la luz del día. Mil escaleras mecànicas no valen lo que una ventana normal y corriente, con sus cristales, sus listones, sus tablerillos y sus goznes.

La lectura del «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» representa una experiència similar a la de la muntanya russa, una barreja d’exaltació i abisme. Qui vulgui iniciar-se amb aquest escriptor faria bé de començar per «Los príncipes valientes» o «Paseos con mi madre». De totes maneres d’ençà que he descobert que JPA és un tintinòfil acèrrim, i que és capaç de parir una peça tan commovedora com «Tintinolatrie» estic disposat a passar-li per alt la meitat de les seves arbitrarietats.

Estampes pulleses: marcs incomparables

Trani, tal com no la va veure Lady Di

Ja ho vaig dir a l’apunt anterior d’aquesta sèrie: el marc incomparable és el principi de qualsevol reportatge de bodes i comunions. I, no obstant, té valor per ell mateix sense necessitat d’interposar-hi una parella guarnida. Un marc incomparable és, per exemple, la ferradura perfecta de la badia de Trani amb la catedral exempta, segons s’entra a la dreta. Es comenta que en la seva lluna de mel pel continent Carles i Diana obtingueren el seu record més indeleble en entrar a l’hora de la posta al port de Trani, tot solcant les aigües de seda en un principesc veler.

Una altra ciutat fotogènica és Monopoli (i no s’hi val riure amb el nom). El seu casc antic es concentra en un rovell compacte prop del mar. El patronat turístic municipal ofereix un motocarro gratuït que connecta l’estació amb la ciutat vella, on poden enquibir-se (amb algun sacrifici) fins a cinc persones. Tot aquest centre té l’encant dels tortuosos carrerons estrets i les moltes esglésies, incloses una catedral, un temple subterrani i una parròquia plena de mòmies. De totes maneres l’indiscutible racó per la foto és el port, amb aquella façana veneciana una mica fora de lloc però que tan bé queda.

Polignano a Mare és el súmmum de la incomparabilitat, amb una platja urbana envoltada de penya-segats i un nucli medieval encimbellat sobre l’Adriàtic. Tota bellesa té un preu i tant els seus carrers com la seva platja són plens com un ou. Poques setmanes després de passar-hi, s’hi va celebrar el festival de capbussades ‘Red Bull Cliff Diving’ que devia de ser una cosa molt digna de veure.

Polignano és també la ciutat natal del famós cantant Domenico Modugno (1928 - 1994). Una estàtua de gest entusiasta el recorda amb clara al·lusió al seu «Volare» (titulat en realitat «Nel blu dipinto di blu»). Al seu voltant no veig que s’hi apleguin gaires nuvis. Injustícia poètica, Santa Madonna!

Amics per sempre

No sé quin estrany impuls em va fer apropar a un llibre tan particular i excèntric com «Borges» (Backlist, gener de 2011), el dietari que resumeix les opinions literàries intercanviades entre Jorge Luis Borges (1899-1986) i Adolfo Bioy Casares (1914-1999) durant cinquanta-cinc anys d’amistat i freqüentació gairebé quotidiana, i apuntades minuciosament pel segon. Es tracta d’una versió reduïda per Daniel Martino d’una edició anterior bastant més extensa. Consta tanmateix d’una cronologia, un glossari i un índex analític molt complet que el fa molt apte per a treballs acadèmics, però potser no tan atractiu pel lector curiós no pertanyent a l’àmbit de la filologia, com és el meu cas.

El primer que se t’acut llegint aquest «Borges» és que Bioy Casares devia de ser molt conscient des del principi que estava en tractes amb una figura de primera categoria, perquè si no, no s’explicaria el seu nivell de precisió en les anotacions de tot el que deia el seu mentor. Les referències freqüents a Samuel Johnson i el seu fidel biògraf Boswell, semblen indicar un paral·lelisme buscat que hauria agradat més a JLB que a ABC.

Bona part de les anotacions s’ocupen d’escatir el valor d’escriptors de tota la història de la literatura amb casos particularment reincidents al llarg dels anys, des dels obvis (Homer, Dant, Shakespeare, Cervantes) fins a les dèries particulars d’aquest parell (Maupassant, Kypling, Stevenson, Conrad, James, Quevedo, Góngora, Unamuno, Menéndez Pelayo, Lugones, José Hernández…) Tot plegat una mica repetitiu. I jo, que pateixo palesa insensibilitat poètica, podria haver prescindit de les moltes discussions sobre la qualitat d’inacabables versos diversos.

Molt avançats els dietaris s’hi introdueix un nou factor, quan un Borges entrant en la senectut comença a considerar la possibilitat del matrimoni. De sobte, aquesta figura que fins ara havia brandat l’estendard d’una saviesa tutelar, esdevé figura vacil·lant i patètica que indueix vergonya aliena. Borges sembla contemplar el casori com un afer de caràcter pràctic destinat a amorosir-li la vida domèstica i, vist sota aquesta llum, l’escriptor no podria ser més immadur.

Però el pitjor encara ha d’arribar, perquè quan amb la impudícia de la vellesa la seva llengua es desferma, hem de sentir com surten dels seus llavis —si hem de fer cas a l’amanuense Bioy— un no parar de frases racistes, masclistes, homòfobes i criptofeixistes (en canvi, els seus prejudicis envers els jueus, estan admirablement controlats).

Dice: «La pederastia ha manchado toda la literatura. Ahora la amistad es un tema vedado». Silvina protesta, acremente. BORGES: «Ya no se puede escribir una elegía para un amigo muerto».

«Me preguntaron si me gustaba el Brasil. Les dije que no, porque era un país lleno de negros. Eso no les gustó nada. No se puede decir nada contra los negros. El único mérito que tienen es el de haber sido maltratados y eso, como observó Bernard Shaw, no es un mérito».

BORGES: «Tenía razón Samuel Johnson, cuando decía que si una mujer predicaba, uno no debía alabarla porque lo hiciera bien, sino simplemente porque lo hiciera, como al perrito que se para en las patas traseras».

Ja sé que estic parlant de gent d’altres temps en els quals ningú no emprava l’autocorrecció política (Jorge Luis Borges va néixer el penúltim any del segle XIX, recordem-ho tots plegats), però tot i així aquest testimoni pòstum no li farà cap favor, perquè se suposa que l’home era savi i que durant els feliços 60 encara no havia esdevingut una mòmia emissora d’oracles. Si jo hagués sigut ell, hauria matat el missatger. És a dir en Bioy Casares.

Però com que a Borges encara no l’hem de matar, per deixar millor gust de boca llegiu això tan graciós d’ell:

Le pregunto si una sonsa que cantaba con Maurice Chevalier en «El desfile del amor» era Jeanette MacDonald. BORGES: «Sí. La fotografiaban con la boca abierta. Interesante para dentistas. Exigía que le sacaran primeros planos, cantando. Hubiera sido un poco más agradable oirla sin verla. La gente, cuando canta, no queda bien. Me han dicho que los actores exigen que les tomen más primeros planos que a sus colegas. Y algunos exigen que su nombre aparezca solo, en toda la pantalla. Te das cuenta de la bajeza de este mundo…»

Ciutat eterna, corrupció eterna

«Suburra» de Stefano Sollima prossegueix el ric filó de narrativa mafiosa encetada amb «Gomorra» (film i sèrie televisiva), però traslladada a la ciutat de Roma. El títol, el nom del barri on habitaven delinqüents i gent de mal viure en temps de l’imperi romà, sembla voler suggerir que la putrefacció ve de lluny i hi és de forma gairebé endèmica. La trama, que posa en el seu centre l’aprovació d’una llei per requalificar uns terrenys a les platges d’Ostia, implica diversos personatges provinents de tots els estaments de la societat, en una mostra d’això que ara s’anomena transversalitat: polítics venals, eclesiàstics maquiavèl·lics, prostitutes, relacions públiques, mafiosos d’ací i d’allà i un pujant clan de gitanos ambiciosos. Llevat de la prostituta Sabrina, pràcticament no hi ha ni un sol personatge que provoqui la identificació de l’espectador, per això «Suburra» es contempla amb interès però amb poca inversió emocional.

La història es desenvolupa durant set dies de novembre del 2011 i uns rètols intercalats van indicant la data com un compte enrere a l’apocalipsi, o sigui el clímax de violència amb el que conclourà la pel·lícula. Però ja les primeres imatges, amb el Papa anunciant al seu secretari la seva intenció de dimitir, apunten cap a una altra fi del món molt més transcendent, un paral·lelisme que no podria ser més italià en la seva voluntat de ficar el catolicisme fins a la sopa, però que no em podria provocar menys simpatia. De fet, «Suburra» és plena de simbolismes i símils tan poc subtils com les incidències de la seva trama (la prostituta morta per sobredosi en el llit d’un parlamentari és gairebé un tòpic). Potser és que ja comencem a ser uns veterans en la contemplació d’històries de màfia.

Sollima, que ha dirigit bona part de la sèrie «Gomorra», hi aplica el mateix «look», entre agre i llampant, però el trasllada unes desenes de quilòmetres més al nord. El resultat és competent i fins i tot atractiu, però definitivament hi ha massa pluja i massa llamps i trons, mentre que la banda sonora és invasiva i manipuladora. Tot plegat deixa una sensació de «déjà vu».

Dels actors en canvi només puc dir coses bones. El paper més complicat és potser el de Pierfrancesco Favino, com a polític atrapat en hores baixes, i està realment brillant, tant en la seva indignació com en el seu amansiment. Dos ex-sex-symbols com Claudio Amendola i Jean-Hugues Anglade demostren la teoria del «menys és més» amb unes interpretacions minimalistes. Les dues noies principals, Greta Scarano i Giulia Gorietti, són utilitzades durant bona part de la projecció com esquer sexista. Que Alessandro Borghi pateixi un destí similar em preocupa molt menys.

«Suburra» podria haver sigut millor, però és passadora i presenta tot aquest atractiu artificial dels basars xinesos. I a més s’esdevé a Roma!Sempre és un plus.

Disseny d'interiors gitano

Estampes pulleses: anem de casori

Davant de la basílica de Sant Nicolau a Bari

Un «marc incomparable» es pot definir fàcilment com aquella mena d’indret particular on els fotògrafs de casaments s’hi amunteguen com mosques a la mel (o a la merda, segons els gustos). No sé perquè hem presenciat tantes escenes nupcials en ple mes d’agost (crec que hem sortit a més d’una per dia). Jo pensava que aquesta mena de coses se solien fer a la primavera; però com que la Pulla és un país d’emigrants, potser esperen les vacances d’estiu per poder tornar a casa i celebrar la boda en família.

Catifa vermella a la catedral d'Altamura

Del mal gust inherent a aquesta mena de «happenings» no diré res, perquè sembla ser universal. O sigui que em limitaré a comentar el fons de les fotos. I és que poder comptar per la cerimònia religiosa amb temples tan meravellosos i tan carregats d’història ja és un valor afegit, mentre que les portalades romàniques amb lleons guardians combinen a la perfecció amb composicions florals, preferiblement de roses blanques. Pel reportatge posterior a Lecce no cal anar gaire lluny, perquè la plaça de la catedral al capvespre és un escenari majestuós. El port de Monopoli amb les seves maneres venecianes permet una opció elegant i marinera a la vegada, mentre que Alberobello, amb la seva reminiscència als barrufets, potser apuja excessivament el nivell de cursileria.

Catedral de Trani

Piazza del Duomo, Lecce

Però cap lloc tan bonic com Polignano a Mare amb les cases sobre els penya-segats i la cala d’aigües verdes, amb la parella feixugament abillada coreografiant successives postures sota un sol de justícia, mentre els turistes en calça curta els contemplem amb més irrisió que respecte. En el dia més feliç de la seva vida, acabaran maleint el fotògraf i les sabates. 

Premit

Defujo els jocs d’atzar, els concursos i fins i tot la loteria d’intoxicació col·lectiva de la grossa de Nadal. Sóc poc competitiu, coneixedor de les lleis de la probabilitat (gràcies als meus estudis de matemàtica), i els únics premis que la fortuna m’ha atorgat i que jo recordo són dues versions discogràfiques successives de l’opereta religiosa «Jesuchrist Superstar».

Això figura que és la llibreria "Nollegiu" abans del trasllat a la Juanita.

Això no obstant aquest estiu el districte de Sant Martí va plantejar un concurs a Instagram consistent en endevinar la localització d’una fotografia. Vaig ser el primer a respondre (i a més encertadament). Abans d’ahir vaig rebre el premi, un llibre de Perico Pastor que es titula «El Poble Nou torna a ser nou», editat per l’Ajuntament de Barcelona a la seva col·lecció Carnet de Voyage. Aquesta col·lecció sol aplegar les visions personals que tenen dels barris barcelonins alguns il·lustradors de sòlida reputació. El nom ja indica que l’estil és el propi d’un carnet de viatges amb apunts presos del natural i això és el que han fet figures com Lapin («Barcelona m’inspira»), Juliet Pomés Leiz («Les Corts»), Lluïsot («El Raval: un món de cultura»), Sagar Forniés («Barcelona Carnet de Viatge») i molts d’altres.

"Noak Room", botiga de moble escandinau

En principi, Perico Pastor, després de viure i treballar-hi durant més de quinze anys, sembla un guia prou qualificat per presentar-nos el «nou» Poble Nou. Els seus textos són informats i pertinents, tot i que amb un lleuger tuf de propaganda, que és el que devia pretendre l’Ajuntament. En canvi la seva estètica, hereva d’alguna manera de les escenes íntimes de Bonnard, no se m’acut com la més adequada per fixar la realitat present dels carrers del barri. Les seves il·lustracions li queden una mica nebuloses i només els més experts hi reconeixeran què coi s’estava intentant retratar.

Una visita a la Fundació Vila Casas

Durant tres breus dies els originals han estat exposats a Can Framis, però els han despenjat abans que jo tingués temps d’escriure aquest apunt, o sigui que no podreu anar a comprovar si en Perico està o no a l’altura de les circumstàncies. Jo, com que el llibre me l’han regalat, el trobo molt bonic.

Analítica

Sebastià Portell és un autor jove (ara tocaria dir (amb enveja) «insultantment jove», atès que va néixer a Ses Salines l’any 1992), el qual ja comença a acumular un bon grapat d’obres publicades: contes, peces teatrals, una biografia entrevistada d’Antònia Vicens… «El dia que va morir David Bowie» (LaBreu edicions 2016) —títol adotzenat que sona a imposició editorial— representa el seu debut en el món de la novel·la i, a parer meu, no ho podria haver fet amb més eficàcia.

El llibre tracta d’un mallorquí gai innominat, proper a la trentena, habitant de Barcelona, i afectat per tots els tics del jovent del segle XXI: vida laboral de merda, ingestió excessiva de carbohidrats i de drogues sintètiques, Lady Gaga a la banda sonora, recerca de la satisfacció immediata, i una flagrant incapacitat per establir vincles sentimentals. El noi, en un dels seus freqüents encontres sexuals via Grindr, descobreix sota el gland una anomalia dermatològica que el conduirà a fer-se una anàlisi per descobrir possibles malalties sexuals. Mentre espera els resultats una multitud de pensaments se li aglomeraran al cap.

«El dia que va morir David Bowie» és una novel·la feta de retalls, no endebades ve dedicada a «L’adolescent de sal» de Biel Mesquida (i a «Gelat de maduixa» d’Antònia Vicens), que podria el seu model llunyà a la vegada que la seva posta al dia. Entre fragments de Teresa de Jesús, Judith Butler, «La perfecta ama de casa», articles de la Viquipèdia o el menú del döner kebab del barri, hi apareixen també interludis més personals com transcripcions de missatges de veu i de text o una mena d’entremesos teatrals (que m’han semblat la part més innecessària).

Però el nucli de la novel·la l’ocupen les reflexions i records del protagonista sobre les circumstàncies que l’han dut fins aquí: la mare beata i possessiva (quasi un clixé balear), el pare en fuita, les experiències en el pis d’estudiants, la tardana pèrdua de la virginitat i les seves coloristes aventures sexuals. Portell demostra un bon control narratiu amb un llenguatge fresc i imaginatiu, àgil però repuntat amb el detalls justos que eleven uns continguts de vegades poc madurs. O potser és que jo ja sóc massa gran per llegir coses que em queden massa lluny. En tot cas, es nota que l’autor necessitava escriure una novel·la com aquesta, franca i alliberadora, per prosseguir una carrera que es promet molt feliç.

En un ordre de coses més sociològic que literari, «El dia que va morir David Bowie» resulta imprescindible per aixecar acta de la manera com follen els gais d’ara mateix, un document ben ancorat en unes dates precises (investidura de Carles Puigdemont, mort de David Bowie) que s’integra pertinentment a la crònica novel·lesca dels gais dels Països Catalans, marcada per autors anteriors com Terenci Moix, Biel Mesquida, Lluís Fernández o Lluís Maria Todó. En aquest terreny, Sebastià Portell no es talla gens i resulta gràfic i procaç, per no dir marranot. Si al còctel hi afegiu la seva carona de no haver trencat mai un plat que apareix a la solapa, alguns lectors propensos poden acabar covant idees molt poc confessables. Però bé, això tampoc és literari.

Benvinguda doncs «El dia que va morir David Bowie» —no va sobrada la literatura en català de novel·les de transmissió sexual—, i malgrat les meves maneres de iaio repatani he de confessar que m’ho he passat de conya llegint-la. Tant de bo la propera sigui encara més consistent i sucosa.

Estampes pulleses: una monada de poble

Alberobello pot presumir d’un dels noms més bonics de la geografia pullesa; però és a més des de 1996 una població inclosa al patrimoni de la UNESCO gràcies als seus característics «trulli» (singular «trullo»), edificacions de pedra seca amb tendència a assimilar-se a un poblat de barrufets pel nostre ancestral amor a la «cucada» en qualsevol de les seves encarnacions. El seu no tan fantasiós origen prové d’un edicte del Virrei de Nàpols al segle XV que gravava amb impostos tot nou centre urbà. Les construccions de pedra que prescindissin del morter, pel seu caràcter efímer i de fàcil demolició, quedaven exemptes de càrregues fiscals. Aquesta trampa legal es perpetuà fins a finals del XVIII, quan la ciutadania li fou concedida a Alberobello sense més condicions urbanístiques.

Dels molts «trulli» que hi hagueren a la regió, només Alberobello ha sigut capaç de preservar-ne dues zones senceres amb aquest tipus de construccions. Els que arribem en tren gaudim del privilegi de visitar abans el Rione Ala Piccola, barri on no hi passa gairebé ningú i que ofereix per tant l’experiència més primigènia (i les fotos més buides de personal: un plus a Instagram).

Perquè s’ha de reconèixer que això, almenys al Rione Monti, està més transitat que la Rambla en una tarda d’agost. No es pot dir que hi figurem gaires «guiris», la majoria són visitants locals, especialment desacomplexats napolitans i altres bèsties dels encontorns. L’ambient general és una mica esotèric (marques zodiacals a les teulades) i una mica d’explotació total (preparacions comestibles artesanals i decoració troglodita d’interiors).

Quan rugeix la marabunta

 Els emigrants americans d’Alberobello van pagar a finals dels anys 20 del segle passat la construcció de la Chiesa di Sant’Antonio, que reprodueix a escala superlativa la mateixa composició (si no la mateixa filosofia) que l’arquitectura del «trullo». L'interior és una sominada.

Església a la manera "trullesca"

Avui mateix (o fa poc) Alberobello ostenta 10.745 habitants; una dotzena més dels que pot aguantar. Segons la Wikipedia, la majoria dels seus oriünds haurien de ser oblidables. Jo em quedo amb Leonardo Piepoli, ciclista nascut l’any 1971 a Suïssa de pares locals, de mal nom «il trullo volante». Tota l’estona m’he hagut de mossegar-me el teclat, per no escriure el «trunyo» enlloc del «trullo».

Els límits de la cucada

Home de poques paraules

Els tintinòfils som una raça que no escarmenta i que, per molta literatura que existeixi entorn de l’entranyable personatge i el seu autor, mai no en tenim prou i correm a comprar qualsevol novetat al respecte per prescindible que sigui. Aquesta reflexió la faig després de lamentar a mitges la precipitada adquisició d’«Hergé per ell mateix» de Dominique Maricq (Zephyrum Ediciones, abril de 2016). L’escanyolit quadern pretén reflectir el pensament, el caràcter i les opinions del pare de Tintín a partir de les seves paraules, provinguin aquestes tant de l’epistolari personal com de les entrevistes realitzades a diversos mitjans.

La idea no és dolenta i hauria pogut tenir un cert interès si s’hagués realitzat amb més mètode i una major extensió. El que trobem aquí és un llibret de 62 pàgines, profusament il·lustrat (24 imatges a plana sencera), tot i que em sembla que no conté cap material gràfic inèdit. Gran part del text és una enèsima versió a càrrec del senyor Maricq de la ben coneguda vida d’Hergé, res que no coneguéssim a bastament i que no calia que ens repetissin. Queden doncs els textos d’Hergé en primera persona, que són interessants però francament escassos. En menys d’una hora et cruspeixes «Hergé per ell mateix», i en menys temps encara l’has oblidat.

L’edició catalana que he llegit m’ha semblat força descurada, si atenc a la proporció d’errors en relació a la llargària del text:

• Un peu de text que indica la procedència del fragment apareix en castellà
• Una frase repetida, primer com part del text de Dominique Maricq, després com si l’hagués escrita Hergé
• Un fragment ha d’estar necessàriament mal transcrit, perquè no crec que Hergé fos capaç de dir: Tintín (i tots els altres) sóc jo, exactament com Voltaire deia «Madame Bovary sóc jo».
• I coses de la traducció d’Eulalia (sic) Ventalló no acaben de rutllar: els còmics per a «adults» el fascinen igualment: Gotlib, Brétécher, Hugo Pratt, Milo Manara, Moebius, Franquin… o les caricatures obsoletes de Wolinski i Sempé. [el subratllat és meu]
• «inusable» en francès no es pot traduir com «inusable» en català, sobretot si parlem d’uns pantalons.

En definitiva, amics, crec que a menys que sigueu uns completistes desesperats o requeriu una introducció indolora a la biografia d’Hergé, us el podeu estalviar.

La freda venjança

El pas de l’actuació a la direcció no és ni molt menys una novetat, tot i que diria que darrerament es produeix amb molta més freqüència (tot just ahir llegia sobre pel·lícules recents que han dirigit John Malkovich, Meg Ryan o Ewan McGregor). No hi ha cap norma sobre la qualitat dels resultats, que poden abastar des de l’excel·lència fins a l’abominació. Gosaria dir però que, a menys que disposis d’una forta personalitat a la pantalla (com Charles Chaplin o Woody Allen) és preferible no actuar i dirigir a la vegada. Aquest és l’encertat criteri que ha escollit un bon actor com és Raúl Arévalo pel seu debut en la direcció, «Tarde para la ira», de la qual també firma el guió al costat de David Pulido.

El film tracta amb modèlica concisió (92 minuts) una història de venjança, de la qual és millor no saber-ne res, perquè un dels seus plaers principals és anar descobrint les giragonses de la trama amb alguna sorpresa inclosa. Cal dir això sí que està admirablement explicada, amb un pols ferm que no és propi d’un principiant, i una tensió molt ben sostinguda que atrapa en tot moment l’espectador. L’ambientació en barris perifèrics d’alguna ciutat d’interior i en pobles «mesetaris" d’anònima normalitat és tan identificable com creïble, un efecte que accentua l’aspra fotografia d’Arnau Valls Colomer.

Els actors estan tots impecables en una mostra de naturalitat tan absoluta que de vegades es diria que no estan actuant i que simplement apareixen tal com són. L’excepció seria Antonio de la Torre, un actor que acostuma a encarnar (i a excel·lir) en papers foscos i turmentats i que aquí ho torna a brodar com a motor de la trama. Magistral el monòleg «freaky» de Manolo Solo i la sobrietat de Luís Callejo. I sense que tingui res a dir contra la competent intervenció de Ruth Díaz, penso que potser el premi d’interpretació que acaba de rebre a Venècia li ve una mica gran.

«Tarde para la ira» és en definitiva la millor versió possible del que pretenia ser. Confesso que els relats centrats en una venjança i on aquesta pràcticament no es qüestiona moralment no són els que més m’estimulen l’intel·lecte, per molt perfecta que sigui la construcció. Penso que un creador hauria d’anar una mica més enllà de l’enunciació de la Llei del Talió. Dit això, l’he trobada absolutament recomanable.

Estampes pulleses: més rodalies

Mare de Déu del Canvi d'Agulles

Qui pensés que havia acabat amb les alegries del viatge en trens italians no devia comptar que a Lecce opera també la tercermundista companyia de les Ferrovie del Sud Est que cobreix les petites poblacions de la regió de Salento (l’extrem del taló de la bota italiana). Els bitllets els venen al quiosc de l’estació, una d’aquestes ben abastides «edicole» italianes que fan la felicitat de Josep, on apart de la premsa, les llaminadures i les butlletes de diversos jocs d’atzar, es poden trobar discos descatalogats de Mina i pel·lícules d’Ettore Scola a preus irrisoris. El quiosquer se sap de memòria els horaris i de passada es permet alguna broma amable. No són tan amables els taquillers funcionarials de Trenitalia, farts que els preguntin on és la via 7, quan tots els cartells només t’adrecen a les vies entre la 1 i la 5. És com si ens trobéssim a un llibre de Harry Potter. Ens diuen que no fem cas dels panells i que anem al final del pas subterrani on efectivament, si creues la via una mica «a la brava» trobaràs la mítica andana 7 que s’anunciava als panells lluminosos.

Els trens arriben tots amb retard obligatori i són dels més desfigurats per «graffitti» que trobareu a l’est del Bronx. Com en molts altres indrets de l’Europa contemporània, la presència de subsaharians és considerable. Alguns d’ells, com passa a Barcelona, es dediquen a la venda de còpies xineses de productes italians no gaire galdosos. De la majoria, et faries creus sobre l’origen de la seva supervivència. Veus que alguns van de legals i compren bitllet i el piquen, però són més els que s’escaquegen per camins poc insondables. En el món dels revisors de tren es pot establir fàcilment una doble categoria: els que passen de tot i els que insisteixen a denunciar el parell de xicots que s’han amagat a la tualet per no haver de pagar bitllet.

Experiències salentines. El retorn des d’Otranto, a penes quaranta quilómetres, requerí dos canvis de comboi. Un dels trams, enlletgit per esprais de pintura plàstica i una infraestructura sota mínims en companyia d’una colla de negres joves ens traslladà a la imatge més discriminatòria d’Europa.

Experiències salentines (el segon dia). Vam aturar-nos a Galatina. A l’estació no hi ha taquilla. Venen bitllets a una agència de viatges del carrer del davant (que durant l’agost està de vacances) i a una papereria que està de migdiada fins a les 5, quan el tren passa poc després a l’altra punta de la ciutat. Ciutadans conscienciosos com som, advertim la revisora així que pugem al tren. No sembla que es preocupi gaire de la nostra falta de bitllet. Tampoc la preocupa quan li ho diem en baixar del tren. Rucs que som. Però així és com s’enfonsen els negocis en general.

Ara hauria de dir alguna cosa negativa sobre els viatges en autobús, que eviten el determinisme del ferrocarril, i que permeten aturar-se allà on Jesucrist decideixi perdre l’iPad. De passada també hauria de criticar els passos de zebra del sud italià. No som a Bombai i la Comunitat Europea obliga a una certa obediència a les normes. Els conductors d’aquest beneït país intenten cenyir-s’hi. Encara així, motos i cotxes t’esquiven sense aturar-se, com si un reconeixement del pas de zebra fos una claudicació.

Encara ric.