dimarts, 20 de setembre de 2016

Amics per sempre

No sé quin estrany impuls em va fer apropar a un llibre tan particular i excèntric com «Borges» (Backlist, gener de 2011), el dietari que resumeix les opinions literàries intercanviades entre Jorge Luis Borges (1899-1986) i Adolfo Bioy Casares (1914-1999) durant cinquanta-cinc anys d’amistat i freqüentació gairebé quotidiana, i apuntades minuciosament pel segon. Es tracta d’una versió reduïda per Daniel Martino d’una edició anterior bastant més extensa. Consta tanmateix d’una cronologia, un glossari i un índex analític molt complet que el fa molt apte per a treballs acadèmics, però potser no tan atractiu pel lector curiós no pertanyent a l’àmbit de la filologia, com és el meu cas.

El primer que se t’acut llegint aquest «Borges» és que Bioy Casares devia de ser molt conscient des del principi que estava en tractes amb una figura de primera categoria, perquè si no, no s’explicaria el seu nivell de precisió en les anotacions de tot el que deia el seu mentor. Les referències freqüents a Samuel Johnson i el seu fidel biògraf Boswell, semblen indicar un paral·lelisme buscat que hauria agradat més a JLB que a ABC.

Bona part de les anotacions s’ocupen d’escatir el valor d’escriptors de tota la història de la literatura amb casos particularment reincidents al llarg dels anys, des dels obvis (Homer, Dant, Shakespeare, Cervantes) fins a les dèries particulars d’aquest parell (Maupassant, Kypling, Stevenson, Conrad, James, Quevedo, Góngora, Unamuno, Menéndez Pelayo, Lugones, José Hernández…) Tot plegat una mica repetitiu. I jo, que pateixo palesa insensibilitat poètica, podria haver prescindit de les moltes discussions sobre la qualitat d’inacabables versos diversos.

Molt avançats els dietaris s’hi introdueix un nou factor, quan un Borges entrant en la senectut comença a considerar la possibilitat del matrimoni. De sobte, aquesta figura que fins ara havia brandat l’estendard d’una saviesa tutelar, esdevé figura vacil·lant i patètica que indueix vergonya aliena. Borges sembla contemplar el casori com un afer de caràcter pràctic destinat a amorosir-li la vida domèstica i, vist sota aquesta llum, l’escriptor no podria ser més immadur.

Però el pitjor encara ha d’arribar, perquè quan amb la impudícia de la vellesa la seva llengua es desferma, hem de sentir com surten dels seus llavis —si hem de fer cas a l’amanuense Bioy— un no parar de frases racistes, masclistes, homòfobes i criptofeixistes (en canvi, els seus prejudicis envers els jueus, estan admirablement controlats).
Dice: «La pederastia ha manchado toda la literatura. Ahora la amistad es un tema vedado». Silvina protesta, acremente. BORGES: «Ya no se puede escribir una elegía para un amigo muerto».

«Me preguntaron si me gustaba el Brasil. Les dije que no, porque era un país lleno de negros. Eso no les gustó nada. No se puede decir nada contra los negros. El único mérito que tienen es el de haber sido maltratados y eso, como observó Bernard Shaw, no es un mérito».

BORGES: «Tenía razón Samuel Johnson, cuando decía que si una mujer predicaba, uno no debía alabarla porque lo hiciera bien, sino simplemente porque lo hiciera, como al perrito que se para en las patas traseras».
Ja sé que estic parlant de gent d’altres temps en els quals ningú no emprava l’autocorrecció política (Jorge Luis Borges va néixer el penúltim any del segle XIX, recordem-ho tots plegats), però tot i així aquest testimoni pòstum no li farà cap favor, perquè se suposa que l’home era savi i que durant els feliços 60 encara no havia esdevingut una mòmia emissora d’oracles. Si jo hagués sigut ell, hauria matat el missatger. És a dir en Bioy Casares.

Però com que a Borges encara no l’hem de matar, per deixar millor gust de boca llegiu això tan graciós d’ell:
Le pregunto si una sonsa que cantaba con Maurice Chevalier en «El desfile del amor» era Jeanette MacDonald. BORGES: «Sí. La fotografiaban con la boca abierta. Interesante para dentistas. Exigía que le sacaran primeros planos, cantando. Hubiera sido un poco más agradable oirla sin verla. La gente, cuando canta, no queda bien. Me han dicho que los actores exigen que les tomen más primeros planos que a sus colegas. Y algunos exigen que su nombre aparezca solo, en toda la pantalla. Te das cuenta de la bajeza de este mundo…»

9 comentaris:

  1. Bé, allò que dic sempre: es pot ser un grandíssim escriptor i un enorme capullo a la vegada...y no estar loco. Per sort, no cal tractar-los. Ni casar-se amb ells. Segur que no abaixava mai la tapa del vàter. Però El Sur és un gran conte, això sí.

    ResponSuprimeix
  2. I qui diu escriptor, diu metge, llauner o, fins i tot, bibliotecària!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, tot això ja ho sabia, però m'ha sorprès l'enormitat de la "capulleria". I és clar, aquestes coses les deia en petit comité, sense comptar que en Bioy li repetiria les gràcies.

      Suprimeix
  3. No sé si Borges tenia prejudicis contra els jueus però segur que no era antisemita. La seva obra ho testimonia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És el que dic, tenia prejudicis amb els jueus, però eren positius.

      Suprimeix
  4. Va néixer el penúltim any del XIX,segle que va acabar el 1900.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Hèctor, sempre caic en aquests automatismes. Corregit.

      Suprimeix
  5. No és disculpable aquesta imbecilitat congènita. Els meus avis eren del mateix temps i no opinaven com ell respecte a dones, negres, homosexuals i el que convingui. Que ha escrit bé? de puten maren, però era un tarat del quinze, i aquesta imatge no pararà de fer nosa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bon argument per ignorar la vida dels escriptors que ens agraden.

      Suprimeix