«Wonder Wheel» (La noria de Coney Island), el darrer Woody Allen, deu de ser un dels seus títols més divisius: mentre algú el qualificava com a obra mestra, també hi ha hagut qui el considerava el pitjor film de la seva molt extensa filmografia. Per descomptat, no és ni una cosa ni l’altra, però s’acosta més a la segona opinió que la primera.
Ambientada en un punt imprecís dels anys 50 al parc d’atraccions de Coney Island (Brooklyn), «Wonder Wheel» ens explica la història de Ginny (Kate Winslet), una ex-actriu fracassada, que malviu fent de cambrera al costat del seu alcohòlic marit Humpty (Jim Belushi). Una aventura estiuenca amb un vigilant de la platja (Justin Timberlake) introduirà un al·licient indubtable a la seva vida; però l’aparició de la fillastra de Humpty (Juno Temple) hi afegirà amenaces mafioses, però també sentimentals.
La trama, reduïda pràcticament a aquests quatre personatges (i al fill piròman, que és el millor del film), resulta tan simple i poc interessant com sona. Allen opta per un to de teatre realista, amb llargues escenes centrades en un sol escenari. És mencionat el nom d’Eugene O’Neill, tot i que el patètic personatge de Ginny, que es refugia en falses glòries passades mentre veu com se li escola la vida, fa pensar més aviat en Tenessee Williams.
Els intents de dotar de ganxo un material tan gastat no sempre arriben a bon port. El comentari distanciador del personatge de Timberlake, que és aspirant a escriptor a més de socorrista, no podria grinyolar més; i com a actor trepitja en fals tota l’estona. Juno Temple i sobretot Belushi se’n surten bastant millor en no causar ofenses innecessàries.
Però si cal buscar valors redemptors a «Wonder Wheel», n’hi ha tres de decisius. El primer és una impressionant fotografia de Vittorio Storaro, qui de la mateixa forma que va conrear a «Café Society», crea un món artificiós amb colors de botiga de llaminadures i de velles fotos il·luminades amb anilines. Tot i que és palpablement fals, no es pot negar que hi afegeix tones de personalitat. El segon, i potser el més sorprenent, és que enfrontat als constrenyiments d’uns escenaris únics Allen (mai un virtuós de la càmera) filma alguns dels moviments més imaginatius i fluids de la seva carrera.
El tercer es diu Kate Winslet, una actriu que sempre eleva el to de les pel·lícules on intervé. Aquí, entre il·lusa i desenganyada, broda un personatge de saldo. No és material de primera, i postular-li un Oscar seria exagerat; però sense ella «Wonder Wheel» no hi hauria per on defensar-la.
Indicada per completistes d’Allen i consumidors de serials o de gominoles.
Ambientada en un punt imprecís dels anys 50 al parc d’atraccions de Coney Island (Brooklyn), «Wonder Wheel» ens explica la història de Ginny (Kate Winslet), una ex-actriu fracassada, que malviu fent de cambrera al costat del seu alcohòlic marit Humpty (Jim Belushi). Una aventura estiuenca amb un vigilant de la platja (Justin Timberlake) introduirà un al·licient indubtable a la seva vida; però l’aparició de la fillastra de Humpty (Juno Temple) hi afegirà amenaces mafioses, però també sentimentals.
La trama, reduïda pràcticament a aquests quatre personatges (i al fill piròman, que és el millor del film), resulta tan simple i poc interessant com sona. Allen opta per un to de teatre realista, amb llargues escenes centrades en un sol escenari. És mencionat el nom d’Eugene O’Neill, tot i que el patètic personatge de Ginny, que es refugia en falses glòries passades mentre veu com se li escola la vida, fa pensar més aviat en Tenessee Williams.
Els intents de dotar de ganxo un material tan gastat no sempre arriben a bon port. El comentari distanciador del personatge de Timberlake, que és aspirant a escriptor a més de socorrista, no podria grinyolar més; i com a actor trepitja en fals tota l’estona. Juno Temple i sobretot Belushi se’n surten bastant millor en no causar ofenses innecessàries.
Però si cal buscar valors redemptors a «Wonder Wheel», n’hi ha tres de decisius. El primer és una impressionant fotografia de Vittorio Storaro, qui de la mateixa forma que va conrear a «Café Society», crea un món artificiós amb colors de botiga de llaminadures i de velles fotos il·luminades amb anilines. Tot i que és palpablement fals, no es pot negar que hi afegeix tones de personalitat. El segon, i potser el més sorprenent, és que enfrontat als constrenyiments d’uns escenaris únics Allen (mai un virtuós de la càmera) filma alguns dels moviments més imaginatius i fluids de la seva carrera.
El tercer es diu Kate Winslet, una actriu que sempre eleva el to de les pel·lícules on intervé. Aquí, entre il·lusa i desenganyada, broda un personatge de saldo. No és material de primera, i postular-li un Oscar seria exagerat; però sense ella «Wonder Wheel» no hi hauria per on defensar-la.
Indicada per completistes d’Allen i consumidors de serials o de gominoles.
Doncs tot i la teua crítica poc entusiasta, em sembla que aniré a veure-la. És que aquest Nadal la cartellera es presenta poc atractiva...
ResponEliminaPren-te-la com un mal menor.
Elimina