Família dissortada

A principis de gener Ferran Ràfols Gesa (un dels meus traductors de referència), previsiblement fart de les llistes del millor de 2017 que sorgeixen com bolets cada cop que un any s’acaba, va proposar en el seu compte de Twitter un exercici de memòria col·lectiva. Sol·licitava que els lectors citessin títols de literatura catalana publicats entre 1990 i 2010 que consideressin dignes de ser recordats. L’experiment es va saldar amb un gran èxit de participació, gran almenys pels paràmetres en que es mouen els fòrums literaris.

Es van arribar a mencionar fins a 172 llibres diferents, el que em sembla un nombre considerable, t’ho miris com t’ho miris. Els més esmentats, amb nou vots, van ser «Els jugadors de whist» de Vicenç Pagès Jordà i «La pell freda» d’Albert Sánchez Piñol, el que no és exactament una sorpresa. En tercer lloc, amb cinc vots, «Cavalls salvatges» de Jordi Cussà, que sí que ho és; i aquí la cosa comença a posar-se interessant. Amb quatre vots «Pere Marín» (Toni Sala), «Una màquina d’espavilar ocells de nit» (Jordi Lara), «El canvi» (Miquel Bauçà), «L’home manuscrit» (Manuel Baixauli), «Excelsior o el temps escrit» (Biel Mesquida), «La terra retirada» (Mercè Ibarz), «De fems i marbres» (Francesc Serés), «El dia de l’ós» (Joan Lluís Lluís), «La passió segons Renée Vivien» (Maria Mercè Marçal), «El cor del senglar» (Baltasar Porcel).

M’aturo aquí, encara en territori conegut, tot i que les entrades de Sala i d’Ibarz no m’eren familiars. Hi figuren molts més títols, alguns no els havia sentit en la vida, el que demostra que tenim més bona literatura catalana de la que som capaços de pair. Vaig decidir rescatar de tot aquest gavadal l’«Anna K.» de Martí Rosselló, un deute pendent des de qui sap quan. Rosselló fou molt estimat bibliotecari de Premià de Mar i morí prematurament el 2010 als 57 anys. «Anna K.», apareguda a Quaderns Crema el febrer de 2000, fou l’única novel·la que va publicar Martí Rosselló i amb el temps diria que ha esdevingut un títol de culte.

«Anna K.» narra la vida del personatge del títol, començant per les estranyes circumstàncies que van conduir a la seva concepció i acabant amb les circumstàncies tampoc gaire naturals de la seva defunció. Explicat així, el plantejament no sembla gaire original; però ja us asseguro que no heu llegit cap llibre com aquest. Perquè tot en la vida d’Anna K., des dels preliminars fins a la mala fi, és pura exageració, material escandalós de serial de sobretaula portat fins al paroxisme. Hi trobareu des de fratricidi fins a infanticidi, incest, transsexualitat, homosexualitat, a més de qualsevol baixesa moral que se us pugui acudir. Però la gràcia de tot això és que està narrat amb un distanciament de supervivent estoic, com si fos inevitable i no hi hagués per tant.

Vaig haver de fer grans esforços per tornar a posar les peces a lloc i recuperar la seguretat que, a base de d’eternes reflexions, havia aconseguit tenir. Però com sempre passa en aquesta vida, vaig aprendre una cosa nova que m’ha obert una nova manera de veure el món. Des de llavors que tinc la total seguretat que, en aquesta vida, tot, absolutament tot, és susceptible de ser cert, que tot, absolutament tot, és possible. Aquest descobriment m’ha obert unes portes que ni jo mateixa sóc capaç de definir.

Martí Rosselló demostra un control magistral en el maneig d’aquest contingut flamíger i converteix l’estranya peripècia en un relat tan absorbent com ben travat. Així Anna K. —engendrada per venjança i batejada via Tolstoi i via la frase inicial d’«Anna Karènina» sobre les famílies felices i les que no ho són— s’incorporarà a un cicle infinit d’Annes i Guillems destinats a destruir-se mútuament en connexions biogràfiques inesperades.

Tan divertidament pervers com guanyar-se la vida fent vida a un aparador, «Anna K.» és la meva aposta per aquest Sant Jordi. Sé que vaig avançat de mesos, però també sé que no trobareu res de millor. Exagero, oi que ja ho sabíeu?

Etimològicament, pornografia vol dir imatges de putes

Abans d’ahir, com qui diu, parlava de «Show Me a Hero», la penúltima contribució de l’influent David Simon al caviar televisiu; però la seva producció més recent es titula «The Deuce» i la firma al costat del seu còmplice habitual George Pelecanos («The Wire», «Treme»). El títol de la sèrie es refereix a una zona molt concreta del centre de Manhatthan —el carrer 42 entre la Setena i la Vuitena Avinguda—, coneguda així entre finals dels 50 i finals dels 80 del segle XX, quan era camp adobat per la prostitució i altres transgressions vicioses a penes admeses per la legalitat vigent.

De llavors ençà ha plogut molt, Nova York ha esdevingut un parc temàtic per a turistes somrients, i Times Square el cor del consum desacomplexat, seu de les botigues insígnia de Disney i de LEGO, de franquícies de Madame Tussaud, de Planet Hollywood i de M&M, o de multisales cinematogràfiques AMC. Però en els anys dels que parla «The Deuce», allò era el «Barri Xino» de la ciutat, tan miserable i sòrdid com caldria esperar. Espereu doncs trobar-hi moltes prostitutes, amb els seus macarrons corresponents, i els clients llefiscosos que hi venen al darrere.

Simon, amb la intenció d’il·lustrar l’eclosió de la puixant indústria pornogràfica a principis dels anys 70, elabora un dels seus habituals frescos polièdrics, on disposen de veu totes les parts implicades. Els vuit capítols de poc menys d’una hora es revelen insuficients per establir la imatge completa de la situació, i en aquest sentit «The Deuce» funciona més com un pròleg que com una temporada autònoma. De totes maneres hi ha una segona temporada aparaulada.

En la positiva recepció del programa hi pesen molt la presència de dues estrelles com són James Franco i Maggie Gyllenhaal. El primer fa doblet en paper de bessonada i costa una mica saber quan estàs veient en Vince Martino i quan és Frankie el que parla. Deixant de banda que Frankie Martino és un d’aquells personatges que només existeixen per irritar l’espectador i que no entens perquè el guionista se’l va empescar; Franco demostra una vegada més que no és només una cara bonica.

El que fa Maggie Gyllenhaal, com a meuca amb iniciativa i idees renovadores, és molt més arriscat però també més interessant. És ella la que ha de mostrar el cos nu i la degradació a la que la sotmet el comerç carnal. És un paper dur i extremadament arriscat per a una actriu de la seva categoria; però és per això mateix és un dels grans triomfs de la sèrie.

En petits o no tan petits papers trobem altres actors coneguts —Emily Meade («The Leftovers»), Zoe Kazan («The Big Sick»), Ralph Machio («The Karate Kid» i Clarke Peters, com si no—; però, si per una cosa es caracteritzen els elencs de Simon és per la utilització d’actors poc coneguts que donen perfectament el tipus del personatge. En aquest sentit «The Deuce» és un festival de figures pintoresques.

Podeu imaginar que el programa no és plat per a tots els gustos; no tant per les escenes de sexe (que són moderadament explícites), com pels abundants casos de violència exercida contra les dones. Funciona bé com a crònica d’un període de canvis en els costums sexuals: apart del naixement de la indústria pornogràfica, també es documenta la decadència de la prostitució tradicional i del seu proxenetisme, així com l’auge del sexe lliure i els primers símptomes del moviment d’alliberament gai.

Sense acabar de ser rodona, «The Deuce» és aconsellable i caldrà estar atents a la segona temporada, hi figuri o no James Franco, a qui recentment han acusat d’assetjament.

Què vaig fer l’estiu passat

Resulta admirable la quasi total unanimitat aprovatòria que està aconseguint «Call Me by Your Name» —l’adaptació de la novel·la homònima d’André Aciman, que ha escrit l’ancià James Ivory i que dirigeix Luca Guadagnino—, tant entre crítica com entre públic. Comprenc aquesta admiració tot i que no la comparteixo, almenys de manera incondicional, i l’hi he trobat pegues similars a les que em va suscitar la lectura de la novel·la.

L’acció s’esdevé l’estiu de 1983 al nord d’Itàlia, al mas de l’arqueòleg jueu americà Samuel Perlman (Michael Stuhlbarg). Elio (Timothée Chalamet), el fill de 17 anys, com qualsevol noi de la seva edat ocupa les vacances llegint Joseph Conrad i transcrivint partitures de Bach a la manera de Liszt (o Bussoni). L’arribada d’Oliver (Armie Hammer), jove graduat en pràctiques arqueològiques, dotat d’un cos també digne d’estudi, dispararà les hormones d’Elio a un nivell d’un paroxisme només possible a l’adolescència. Se’n seguirà un breu idil·li estival, la importància del qual es veurà magnificat per exigències del guió.

Tot això pot semblar molt bonic, i en certa manera ho és; però he de confessar que els Perlman, tan liberals amb el servei, tan cosmopolites (no parlen dues frases seguides en el mateix idioma), tan cultivats i tan obscenament afluents, fan una mica de ràbia. També fa ràbia que l’Elio i l’Oliver s’estiguin intercanviant miradetes durant setmanes senceres i només consumin el seu desig quan Oliver estigui a punt de marxar. Per déu!: Itàlia a l’estiu, els anys 80, gent de cultura, cossos en ebullició… Qui els impedia una rebolcada a la primera ocasió?

No es pot negar que «Call Me by Your Name» exhibeix una factura sensorial esplèndida. A les belleses naturals dels paisatges i l’arquitectura italiana, s’hi afegeix la fotografia de Sayombhu Mukdeeprom (entre pastoral i al·lucinada), una banda sonora on es combinen dues cançons originals del meu estimat Sufjan Stevens amb coses de (poca broma!) John Adams, Ryuichi Sakamoto, Franco Battiato, Loredana Bertè, Johann Sebastian Bach i The Psychedelic Furs. I Guadagnino, reconegut sensualista, demostra ser el director més adequat per aquest tipus de material epidèrmic.

Tampoc puc negar que Timothée Chalamet és tot un descobriment i un dels principals motius per anar a veure la pel·lícula. Malgrat que en la vida real ja calça vint-i-un anys, reflecteix molt bé l’electricitat física i els sentiments a flor de pell de l’adolescència. Cap altre actor està tan bé: Hammer queda decoratiu, però Stuhlbarg, més que un acadèmic sembla un poca-solta.

Com deia més amunt, la pel·lícula està agradant molt. Perquè tot ho fa bonic i evita el conflicte. Encara que al seu centre hi hagi dos homes que s’estimen i que mantenen una relació sexual (més suggerida que vista), tots els implicats de l’equip artístic (començant per l’escriptor André Aciman) eviten que en cap moment ho associem a la noció d’homosexualitat, i prefereixen acollir-se a la típica història d’un primer amor adolescent. En aquest sentit la pel·lícula és ideal per fer empassar a un públic heterosexual un idil·li gai sense fer-lo ofensiu.

El discurs final del pare (escena que ha emocionat a més de dos) suggereix que la relació entre Elio i Oliver ha sigut admirable i fins i tot digna d’enveja. Apart que no s’entén com el pare ho pot saber, a menys que els hagi estat espiant contínuament, sembla que vulgui insinuar que el breu lligam transcendeix les lleis del desig i s’eleva a les amistats mítiques, tipus Aquil·les i Patrocle.

Veredicte: no és que sigui un film dolent, però és massa llarg i una mica nyonyo. Amb tan bones maneres és difícil arribar gaire lluny artísticament parlant.

Un món de metros: Brisbane

Qui diu Brisbane, diu South East Queensland. I qui diu metro, diu xarxa de rodalies amb una sola estació subterrània, la de Brisbane Central. Són 380 quilòmetres de vies i 146 estacions, en servei des de 1875 per atendre una població actual de 2,2 milions de persones.

Malgrat la seva natura ferroviària, el mapa adopta els paràmetres londinencs tant en paleta cromàtica, com en tipografia, angulació de les línies i solució gràfica de les estacions. Només en el tram central l'acumulació de línies fa que els angles es desvirtuïn, corbats com una mena de botifarró de l'orgull gai. Rep la meva aprovació.

Ningú no és racista

D’entre els programes televisius firmats recentment pel gran David Simon —«The Wire», «Treme», «The Deuce»—, potser la minisèrie de la HBO «Show Me a Hero» (2015) és la que ha passat més desapercebuda. A diferència de les abans mencionades, es basa en un cas real descrit al llibre periodístic de Lisa Belkin d’idèntic títol. La va escriure amb el periodista William F. Zorzi, vell col·lega de «The Baltimore Sun», i presenta un cas ocorregut entre els anys 1987 i 1994 a Yonkers, New York, sobre el conflicte ocasionat per la creació d’habitatges de protecció oficial al bell mig d’un barri blanc i benestant.

La sèrie ocupa bona part del metratge a les minúcies de la política municipal, als enfrontaments amb les sentències de la judicatura i a les protestes dels veïns que, tot refusant declarar-se racistes, rebutgen la presència de gent de classe baixa (negres i llatins) que faran baixar el valor de les seves propietats. Com en tot show de Simon, la visió del conflicte és polièdrica i per tant anirem coneixent també les vides de quatre dones (totes extretes de la realitat), possibles candidates a ser traslladades a les cases subvencionades.

En el centre de la trama trobem Nick Wasicsko (Oscar Isaac), antic policia i ambiciós trepa municipal que arribaria a ser l’alcalde més jove d’una gran ciutat durant els anys 1987 - 1989. El seu voluble posicionament en relació a la crisi dels habitatges li proporciona uns instants de glòria cívica dels quals ja mai més es recuperarà. A això es refereix precisament el títol «Show Me a Hero», una citació de Francis Scott Fitzgerald que sentencia «Mostra’m un heroi i t’escriure una tragèdia». En altres paraules, un cas típic d’Hybris: orgull desaforat mereixedor de càstig diví.

El cert és que la temàtica de tripijocs municipals resulta una mica eixuta, malgrat algunes de les seves interessants ramificacions, i que la direcció de Paul Haggis (el responsable de l’oscaritzada i detestable «Crash») no passa de funcional. L’ús de dotze temes de Bruce Springsteen en format de quasi videoclip no aconseguirà fer de «Show Me a Hero» una sèrie millor del que és, però afegeix color local.

Queden doncs els actors per elevar el nivell del producte i és de justícia parlar per començar d’Oscar Isaac, un Wasicsko patèticament forassenyat, que centra el relat i traça la trajectòria més trista d’entre tots els personatges (sobretot si penses que ara Isaac fitxa a perpetuïtat per la franquícia «Star Wars»). Al seu voltant, una pila de grans intèrprets com són Alfred Molina, Bob Balaban, Winona Ryder o Jim Belushi. Clarke Peters, actor fetitxe de Simon, no hi podia faltar. Però la meva intervenció favorita és la de la sempre fiable Catherine Keener, com a Mary Dorman, dona de sòlids prejudicis finalment vençuda per la pròpia empatia.

Un David Simon menor és encara un David Simon de ple dret, el que equival a televisió de primera qualitat per a adults. No em distraureu amb rucades adolescents que es diuen «Stranger things», per molta Winona que hi aparegui.

Una obra mestra poc coneguda

Graham Suherland, "Devastation" (1941)

Un dels episodis més interessants de la molt interessant primera temporada de «The Crown» és el novè i penúltim, titulat «Assassins» (no em pregunteu el motiu, perquè d’assassí no se’n veu ni un). El seu fil principal s’ocupa de les cada vegada més freqüents absències de palau del molt tarambana príncep Felip, un fet que a l’abandonada reina Isabel la fa aproximar-se al seu vell amic Lord Porchester, criador de cavalls de la reialesa. Perquè ja se sap que els equins uneixen molt; sobretot els sementals.

Però el que m’interessa més del capítol és la trama secundària, en la qual un comitè ha encarregat pel vuitantè aniversari de Winston Churchill un retrat seu pintat per Graham Sutherland. Per a qui no ho sàpiga, o no ho recordi (que serem la majoria), Sutherland era l’any 1954, quan va pintar Winston, una de les figures més admirades de la pintura modernista britànica. Feia pocs anys que es dedicava al retrat, però ja havia plasmat amb èxit Somerset Maugham i Lord Beaverbrook.

Churchill, contumaç pintor aficionat de tendències classicones (com ho ha acabat sent també el príncep Carles, acreditat aquarel·lista), no devia de ser el públic més adient per connectar amb Sutherland. I, si has de fer cas al guió de Peter Morgan, el diàleg íntim de les sessions de modelatge no es corresponia a l’empatia real entre els dos artistes. A Churchill li abellia presentar al món una imatge majestuosament imperial, amb robes dignes de l’Orde de la Lligacama, mentre que Sutherland buscava plasmar l’uniforme de treball d’armilla i corbata de llaç.

La pintura, pagada a mitges per la Casa dels Comuns i la Casa dels Lords, va costar mil guinees i no va satisfer de cap manera el destinatari. El 20 de novembre de 1954, 10 dies abans de la cerimònia, l’esposa de Churchill va fer una fotografia de la pintura completada i se l’ensenyà al seu marit. L’home quedà horroritzat, la considerà «obscena» i «maligna»; i en una nota a Sutherland va rebutjar el retrat i va informar-lo que no el mostrarien durant l’acte.

Finalment, per no ofendre els donants, la pintura fou presentada a la cerimònia de Westminster Hall. En el seu discurs i de forma força ambigua Churchill qualifica el quadre com un «exemple remarcable d’art modern» que combinava «força i franquesa». El públic va rebre el retrat amb clara divisió d’opinions: alguns apreciaren la semblança i d’altres el consideraren «fastigós».

La idea era que l’obra penjaria a l’edifici del parlament així que Churchill morís, però com que havia sigut donat com un regal personal, se la va endur a la seva casa de camp de Chartwell, on mai la va exhibir. Al llarg dels anys en repetides ocasions es va sol·licitar el préstec del retrat per exposicions sobre l’obra de Sutherland, sempre amb resposta negativa. L’any 1977, després de la mort de Clementine Churchill, es va saber que el quadre havia sigut destruït al poc d’arribar a Chartwell. Clementine el va fer tallar a trossos i el va fer cremar, el mateix que va fer amb altres retrats que desplaien al seu marit.

Molts foren els que condemnaren la destrucció d’una obra d’art, començant per Sutherland, que ho considerà un acte vandalisme. Però hi hagué d’altres que opinaren que, en tractar-se d’un regal, el propietari podia disposar-ne com li semblés més convenient.

Si hem de fer cas al testimoni fotogràfic que ens ha quedat, el quadre era excel·lent i per l’estat de l’art a mitjans dels cinquanta no gosaria qualificar-lo de modernista. Una pena l’alt concepte que tenen algunes figures públiques de si mateixes. Poc es pensava el vell Winston que el seu retrat més perdurable, el que reproduïm habitualment en les nostres ficcions, seria pura caricatura.

Mort al protestant

Aquests darrers dies era impossible passejar per la ciutat sense assabentar-se que Movistar+ estrenava la sèrie «La peste»: ubics panells publicitaris a peu de carrer, banners a totes les pàgines web de premsa i LA VANGUARDIA del dissabte literalment folrada amb un anunci. La sèrie forma part d’una ofensiva de la cadena per oferir productes atractius i originals que contrarestin el poder pujant d’altres cadenes de «streaming». Per això la presenten com la sèrie espanyola més cara de la història i han posat al timó algú tan competent com Alberto Rodríguez («La isla mínima», «El hombre de las mil caras»).

L’acció de «La peste» té lloc a Sevilla l’any 1597 durant una epidèmia de pesta, quan aquesta capital andalusa era la ciutat més important d’Espanya. El gran inquisidor encarrega a un impressor anteriorment condemnat que investigui els assassinats d’un seguit de ciutadans que professen el protestantisme… En resum, una novel·la històrica situada en el barroc i amb un toc Holmes i Watson sevillans.

No és un plantejament dolent i en un món millor hauria pogut funcionar. És una pena perquè algunes coses de la sèrie estan força bé. Per començar, la reconstrucció de la ciutat de Sevilla llueix impecable: es nota on han anat a parar els quartos. L’ambientació tendeix al miserabilisme i l’excés de ronya, però segurament és una opció que no queda lluny d’aquella realitat. Algunes escenes, reconeguem-ho, són espectaculars, com la de les catacumbes o la de l’auto de fe.

La fotografia de Pau Esteve Birba juga a fons la carta del clarobscur il·luminat per espelmes estratègicament col·locades, tan irreal com bonic. I els actors, en general estan molt bé. Que Antonio Dechent o Manolo Solo compleixin, no és cap sorpresa; però que Sergio Castellanos, responsable del «teen appeal», actuï de forma tan decent, és gairebé una benedicció. Pablo Molinero, a qui no coneixia, resol amb autoritat el rol protagonista. Només Paco León desentona amb estridència la primera vegada que el veig actuar lluny de la comèdia. Hi ha també algunes actrius que intenten introduir una falca proto-feminista en el guió, però que en realitat hi pinten molt poc (fins i tot la que fa de pintora).

En el costat negatiu he de començar per un guió sense empenta i pensat amb els peus. Dit d’una altra manera, «La peste» avorreix i no s’entén. Es nota que els guionistes han estudiat l’època amb atenció i han volgut salpebrar els episodis amb informacions didàctiques de nivell MUY INTERESANTE o «¿Sabía usted que…?»; però han descuidat totalment la connexió dramàtica entre escenes. El clarobscur que deia abans, mereix aplaudiments estètics, però impedeix veure-hi tres en un burro: no saps mai qui tens en pantalla. I pel que fa a la banda sonora, entre les interpretacions xiuxiuejades (que sonen tan importants!) i la mala dicció d’alguns actors, sembla que ens condemnin a la incomprensió definitiva.

En el futur hi haurà «La peste 2». Ja està emparaulada. Que no m’esperin com espectador.

Bones males notícies

Vivim temps dolents pel periodisme, almenys si hem de fer cas a l’estat de salut de les nostres grans capçaleres. La veritat ja no és objectiu buscat i de fet s’en relativitza la seva mateixa existència. El que paga, el que mana, és qui dicta el contingut de la notícia i el lector accepta alegrement la manipulació sempre que confirmi els seus prejudicis. La realitat ja no es troba allà fora, sinó dins del cap dels nostres governants, es diguin Donald Trump o Mariano Rajoy. En aquestes circumstàncies, res més oportú que un film com «The Post», el més recent exercici de gènere del molt prolífic Steven Spielberg, que ens transporta a una època remota i mítica on la premsa, la bona premsa professional, podia erigir-se com defensora cabdal de la llibertat d’expressió.

Potser els fets reals que relata «The Post» (o «Los papeles del Pentágono», en versió doblada) ens queden lluny, tan geogràficament com temporalment, i la introducció en la trama planteja una certa dificultat que es resol passats els primers trenta minuts, però no se m’acut lliçó d’història més necessària ara i aquí. La «pel·li» va de la filtració l’any 1971 d’uns secrets d’estat que confirmaven que la guerra del Vietnam se sabia que estava perduda des del primer moment i que quatre presidents successius ho havien ocultar amb fins propagandístics, malgrat l’alt preu de vides humanes que això comportava. The New York Times va ser el primer a publicar la notícia, però els tribunals van aturar informacions ulteriors.

Katharine Grahame, hereva del molt menys influent Washington Post, va trobar-se en el delicat moment de la sortida a borsa del seu diari, en possessió d’una còpia dels documents filtrats. ¿Havia de publicar-los, tot arriscant la confiança dels inversors, o bé fer prevaldre l’ètica periodística? Com que aquesta és una cinta que de forma lleugerament cofoia celebra la llibertat de premsa i d’expressió de la nació americana, la resposta és fàcil de predir.

Malgrat que Steven Spielberg s’envolta de còmplices habituals —el compositor John Williams, el director de fotografia Janusz Kaminsky o l’editor Michael Kahn— deu ser aquesta una de les pel·lícules menys «Spielberg» de la seva carrera. Està filmada indubtablement amb professionalitat i un cert aire passat de moda, realçat per tecnologies ja superades (la visió de les sales d’impressores del diari amb la composició de la pàgina a partir de tipus mòbils resulta gairebé èpica). És una història amb escàs potencial cinematogràfic, ja que consisteix en un munt de persones xerrant; però gràcies a un intel·ligent guió de Liz Hannah i Josh Singer, que canvia d’escenari contínuament i fa anar tothom de bòlit d’un lloc a l’altre, acaba resultant dinàmica i fins i tot emocionant.

Nombrós repartiment sense ni una nota falsa. Tom Hanks és el coprotagonista i resol com un professional (però cap brillantor) l’arquetípic paper del periodista de raça, l’editor en cap de «The Post». Bob Odenkirk («Breaking Bad»), com el periodista d’investigació Ben Bagdikian, protagonitza alguns dels moments més divertits. També queda molt espurnejant el Robert McNamara que compon Bruce Greenwood. I un munt d’actors que hem vist en altres llocs fent coses més importants: Tracy Letts (autor del drama «Agost» i actor a «Divorce»), la seva esposa a la vida real Carrie Coon («The Leftovers», «Fargo 3»), Jesse Plemons («Fargo 2), Bradley Whitford («The West Wing»), Matthew Rhys («The Americans»), Allison Brie («Mad Men») o Michael Stuhlbarg («Boardwalk Empire»). Premi a la millor actriu més infrautilitzada per a Sarah Paulson, una de les seves dues úniques escenes consisteix a repartir sandvitxos.

I llavors tenim Meryl Streep, que fa de Katharine Graham, i la seva sola presència eleva el nivell de la pel·lícula a una dimensió superior. És un paper amb un cert interès —la filla de bona família destinada a decorar els marges del poder que, per fatalitats diverses, es veu obligada a prendre les regnes enmig d’un mar d’inseguretats—; però en mans menys expertes podria esdevenir un gris clixé més. La Streep ha tingut i té defensors i detractors, però cada vegada és més difícil negar-li que pocs actors com ella són capaços de crear un personatge tridimensional des del primer minut de la primera escena.

Aneu a veure «The Post». Per aprendre història. Per gaudir d’un «thriller» de qualitat. I, sobretot, per presenciar un festival Streep, tan discret com educatiu.

El dimoni de les llistes: Clementine Churchill

The Real Thing: Lady i Lord Churchill.

Ara que em trobo en plena fase d’adoració a la corona britànica i la seva circumstància, recupero una proposta que em va fer la Júlia Costa sobre actrius que havien fet el paper de la Clemmie Churchill al cinema i la televisió. No serà una llista tan nodrida com la que correspon al seu marit, ja que això de representar les grans dones que hi ha darrera dels grans homes és un fenomen relativament recent. Però deu n’hi do la categoria de la majoria d’actrius que aquí es detallen.

Pippa Steel i Peter Cushing en una pel·lícula de vampirs.

La primera que he localitzat, i sense imatge que ho acrediti, correspon a «Young Winston» (1972) de Richard Attenborough i, com que el Churchill de la pel·lícula era efectivament molt jove, Clementine apareix amb el seu nom de soltera. L’encarna Pippa Steel, actriu alemanya de prematura mort, recordada sobre tot per un parell de films vampírics de la Hammer. Per cert, la mare de Winston l'interpretava la gran Ann Bancroft.

La foto que correspon al telefilm «Winston Churchill: the Wilderness Years» (1981) no és que sigui perfecta (no n'he trobat de millor); però servirà per fer-vos una idea de la composició que va recrear Siân Phillips, la inoblidable Lívia de «Jo, Claudi».

La producció de la HBO per a la televisió «The Gathering Storm» (2002) reunia un carismàtic Albert Finney amb una encara més carismàtica Vanessa Redgrave. Si penseu que hem assolit aquí l’aposta més alta, us queden encara algunes opcions també brillants al rebost.

Com per exemple el melodrama televisiu «Churchill’s Secret» de 2016, on el canònic Michael Gambon rebia com a companya la molt més excitant Lindsay Duncan. Vegeu-la, feu-me el favor, a «Le Week-End» de Roger Mitchell. Una pel·lícula verament enamoradissa.

A «The Crown», el fabulós Churchill de John Lithgow es troba acompanyat de la molt competent Harriet Walker, actriu colossal de l'escena britànica, poc coneguda en els nostres encontorns.

De les dues encarnacions recents, la primera estrenada va ser «Churchill» (2017) i no va generar gran entusiasme. Brian Cox feia el paper epònim, mentre la sumptuosa Miranda Richardson li donava la rèplica conjugal.

Millor fortuna crítica ha rebut "Darkest Hour" (també 2017), sigui per la interpretació de Gary Oldman o per les filigranes visuals de Joe Wright. Al seu costat, la sempre atractiva Kristin Scott Thomas.

Observo que, mentre les conegudes faccions de Winston Churchill obliguen a esforçar-se de valent al departament de caracterització i maquillatge, amb la més desconeguda Clementine tot s'hi val; perquè no imagino físics més diferents que els de la Scott Thomas i la Richardson. En tot cas aquesta llista, amb una sola excepció, reuneix una selecció del bo i millor de les intèrprets britàniques.

Contra rellotge

Act Up-Paris és una associació militant de lluita contra la sida, creada el juny de 1989 a partir del grup homòleg americà nascut dos anys abans. Els seus orígens venien motivats per la indiferència general de les institucions davant un problema sanitari en el qual els afectats s’hi jugaven literalment la vida. Aquesta crisi, que assolí el seu punt àlgid a finals de la dècada dels 80 i principis del 90 ara pot semblar-nos una incidència remota; però pels infectats, els seus amics i les seves famílies l’experiència va marcar les nostres vides.

«120 battements par minute» de Robin Campillo rememora des de dins amb coneixement de primera mà l’activisme d’Act Up en aquells anys crucials. Es tracta d’un retrat col·lectiu de gent diversa —no només homes gais, sinó també lesbianes, transsexuals, un hemofílic i la seva mare…— reunits per exigir una resposta del govern de Miterrand, de les autoritats sanitàries, de la dictadura de les farmacèutiques en una cursa contra rellotge davant de l’amenaça d’una mort que s’endevina imminent.

Bona part de la primera hora de la pel·lícula s’ocupa d’extenses discussions assembleàries, puntejades de tant en tant per incursions públiques de terrorisme de baixa intensitat. Pot sonar un programa més aviat eixut, però el to realista i urgent converteix la ficció en un joc dialèctic apassionant, on són tan importants els nombrosos actors caracteritzats perfectament amb un parell de trets, com un guió d’estructura impecable. Caldrà recordar aquí que Campillo firmà el guió de «La classe» («Entre les murs») de Laurent Cantet, un altre magistral estudi de les dinàmiques de grup.

La segona part del film, en canvi, se centra en les relacions de dos activistes serodiscordants: el sulfúric i seropositiu Sean (Nahuel Pérez Biscayart) i l’atractiu però saludable Nathan (Arnaud Valois). La història dels amants de destí tràgic no resulta tan interessant com la dels activistes, potser perquè constitueix l’arquetip argumental de la majoria de pel·lícules sobre la sida. Encara així, cal aplaudir l’absència de sentimentalisme i el punt just d’humor de les escenes del dol final.

Excel·lentment interpretada, especialment per Pérez Biscayart, i amb la presència molt benvinguda d’Adèle Haenel (protagonista del darrer excurs dels Dardenne), dirigida amb vibrant intensitat i amb uns 140 minuts bastant justificats, «120 battements par minute» (la pulsació de la música «house») ens ha deixat molt més que tocats. A Can Avalanche el VIH no és qüestió que es pugui prendre a la lleugera, i aquesta versió tan candent mereix tota la meva admiració i també l’impuls de la prescripció obligada.

Un món de metros: Brasília

Brasília, capital artificial del Brasil, va trigar força (2001) a inaugurar la seva primera línia de metro, que en principi només funcionava de 10 del matí a 4 de la tarda. La situació present no és gaire millor: dues línies, 41,8 quilòmetres de vies i 24 estacions. Fent la mitja es dedueix que la distància entre estacions és superior a l'estàndard mundial.

El mapa és de lectura confusa: apart del llac amb forma d'aranya (que es diu Paranoá, no Paranoia) i les dues clapes verdoses que deuen ser parcs, hi ha una col·lecció de formes grises irregulars, possiblement zones urbanitzades. Per acabar-ho d'arreglar, apart de les línies existents, dibuixen les línies projectades que ves a saber quan les inauguraran.

Monarquia: instruccions d’ús

El pes de la corona

Les reines a Anglaterra els hi solen sortir molt apanyades. Ja va succeir amb la imperial primera Isabel, per sempre més associada a la glòria literària de William Shakespeare. Tampoc ningú podrà negar que el segle XIX té en Victòria una de les seves grans protagonistes, ni que Isabel II duplicarà l’aposta i esdevindrà estrella amb llum pròpia tant del XX com del XXI. De Victoria i de la seva sèrie televisiva adjunta ja us en vaig parlar recentment. Després de veure la primera temporada de «The Crown», és inevitable adonar-se que aquell programa jugava a la lliga rosa de Barbara Cartland amb més fantasia que veracitat històrica.

«The Crown», en canvi, té tot un altre nivell qualitatiu; potser perquè al darrera hi ha un especialista en afers monàrquics com és Peter Morgan, guionista de la reeixida «The Queen» de Stephen Frears i autor de la peça teatral «The Audience», totes dues protagonitzades per Isabel II. En aquest cas les intencions de Morgan són molt més ambicioses, ja que pretén narrar la vida de la reina present des de la coronació fins l’actualitat amb 60 episodis repartits en 6 temporades. Amb molt bon criteri, cada dues temporades els actors protagonistes canviaran, de manera que ens estalviarem la vergonya de contemplar actors joves mal maquillats com a vells.

Des dels primers minuts de projecció hom s’adona que aquí la casa Netflix no ha escatimat els quartos: Stephen Daldry («Les hores», «Billy Elliot») dirigeix alguns episodis, l’indefugible Hans Zimmer posa la música dels títols de crèdit, la fotografia és sumptuosa o atmosfèrica (i de vegades les dues coses alhora), i el vestuari, un primor. En quant als escenaris, tot i que la majoria no són els reals, estan tan ben reproduïts que l’espectador es passa l’estona preguntant-se com els han deixat rodar al palau de Buckingham i altres indrets regis (i és que no).

Els actors, no cal dir-ho, estan tots al seu lloc precís sense ni una sola nota discordant. Claire Foy, absoluta protagonista, reprodueix molt bé l’aparença fràgil i el caràcter sec i resolutiu que se li suposa a la monarca. Encara que, també s’ha de dir, és molt més atractiva que la seva contrapart real (defecte o virtut que comparteixen la majoria de personatges). John Lithgow ha rebut tota mena d’elogis per la seva versió de Winston Churchill. El personatge és un bombó per a qualsevol actor de caràcter (vegeu el meu apunt sobre la qüestió), i tot desconeixent les encarnacions recents de Brian Cox i Gary Oldman, el cert és que Lithgow en fa una recreació magistral.

Hi participen altres actors magnífics, com Jared Harris (fill d’en Richard) i peça clau de «Mad Men»; Jeremy Northam (sortia a alguna adaptació canònica de Jane Austen), o la veteraníssima Eileen Atkins, tota una institució; o l’Stephen Dillane de «Joc de Trons»; o fins i tot la Harriet Walter (que fa de Clementine Churchill) i que per a mi ha significat una revelació total. La vaig descobrir al film «El sentit d’un final», però és una excelsa dama del teatre amb molt extensa carrera.

Aquest espaterrant embolcall podria convèncer qualsevol espectador distret sense necessitat d’alçar una cella. Però, afortunadament, «The Crown» està escrita amb la malícia i la intel·ligència que, sense forçar les dades històriques, aconsegueix 10 episodis dramàticament rodons i també molt didàctics sobre què és una monarquia. En aquesta primera temporada es repassa l’inevitable aprenentatge de la jove reina, els problemes que comporta l’encaix del príncep consort Felip (a qui pinten més aviat poc refinat i tarambana), l’afer amorós entre l’heroi de l’aviació Peter Townsend i la princesa Margarida (l’autèntica proto-princesa del poble) o els problemes de salut de Winston Churchill.

«The Crown» ofereix luxe estètic, però també caviar pel cervell. Absolutament compatible amb una dieta republicana. Es fa inevitable pensar que donaria de si un programa similar amb els Borbons: possiblement un sainet amb perfum de sarsuela.

Després del pecat, la penitència

Poques setmanes després d’acabar la primera temporada de «Babylon Berlin» s’ha emès la segona, també de 8 capítols. Tota la trama, que havia quedat interrompuda en un punt completament arbitrari, arriba així a una certa conclusió, tot i que queda oberta la possibilitat d’una tercera temporada més. ¿Per què es va optar per aquest sistema d’emissió tan anòmal i que tan poc beneficia la dramatúrgia? Una sola temporada de 16 episodis, tot i quedar una mica llarga, hauria sigut mil vegades més eficient.

Poques novetats trobareu en aquests capítols finals, sinó és la satisfacció d’anar tancant arcs narratius. Persisteix la diversitat de col·lectius involucrats: comunistes, russos exiliats, membres de l’hampa, militars, policies, conspiradors nacionalistes i, per primer cop, nazis de creu gamada. Continua havent suspens, aventura, misteri i sexe. De nou la música és un element molt cuidat, amb un parell de números de la fascinant Severija Janušauskaitė més el «Mackie Messer» de l’Òpera de Tres Rals. Bryan Ferry, que ja havia aportat cançons seves a la primera temporada, ara apareix en carn i os per cantar-nos el «Bitter Sweet» de Roxy Music.

Continuo pensant que el personatge de Charlotte Ritter, per molt atractiva que sigui l’actriu Liv Lisa Fries, és un despropòsit de cap a peus, a menys que els seus dies siguin de quaranta-vuit hores. Pel que fa a la seva sòrdida família disfuncional, en podríem prescindir perfectament.

Petit retret a una sèrie de factura impecable (gairebé luxosa), exactitud històrica, malícia narrativa, i gran sentit de l’espectacle. Fervorosament recomanada.

Joc brut

Si abans d’ahir escrivia sobre Martin McDonagh, un dramaturg d’èxit passat a la direcció cinematogràfica, avui toca parlar del guionista de culte Aaron Sorkin, que ha debutat com a director amb «Molly’s Game», una història real que ell ha sabut arrossegar al seu terreny. La Molly del títol es diu Molly Bloom sense tenir res a veure amb James Joyce i era una noia brillant, aspirant a campiona olímpica d’esquí fins que un accident li va truncar el seu somni. Reconvertida en amfitriona de luxoses timbes de pòquer, on es reunia la crema de Hollywood, va anar amassant una fortuna fins que la justícia la detingué per la seva relació amb la màfia russa.

Sorkin articula el guió en un doble fil. Per una banda, Bloom (Jessica Chastain) intenta convèncer l’advocat Charlie Jaffey (Idris Elba) que la defensi en el judici imminent; per l’altra veiem en «flashbacks» els fets que han dut Molly fins la situació present. Com en tot guió de Sorkin, el que importa és el procediment, el retrat de gent enfrontant-se a problemes i solucionant-los; per tant, no espereu aquí gaires profunditats psicològiques (de fet, la pitjor escena, consisteix en el pare de Molly (Kevin Costner) diagnosticant l’origen dels mals de la seva filla. Com en tot guió de Sorkin, els personatges parlen molt i a tota pastilla, es diria que la veu en off de Molly no calla ni un moment. Això en la versió subtitulada posa a prova la resistència del lector més bregat.

Jessica Chastain adopta la seva façana més seductora per retratar una dona que és tot ímpetu i zero vida interior. Què impulsa aquesta esfinx desproveïda d’amics i amants, si no és un esperit de superació olímpic? Paper difícil i desproveït de crosses que l’actriu domina magistralment. Mentrestant, el personatge d’Idris Elba passa de l’escepticisme a un respecte perplex amb la solvència habitual. No és un paper gaire llarg i ens quedem amb ganes de veure’l més estona: és injust que un actor de la seva categoria no protagonitzi més films. Coses del maleït racisme.

Confessaré que a mi el fet de jugar per diners no m’interessa gota, o sigui que allargar el metratge fins els 140 minuts de durada em sembla més aviat injustificable. Si supereu l’excés de verbositat i us satisfà un conte ben explicat, tot i que amb material humà escàs, «Molly’s Game» és una manera excel·lent d’ocupar el vostre temps.

Els cartells de la ira

L’anglo-irlandès Martin McDonagh ja era un dramaturg consagrat («La reina de la bellesa de Leenane», «Una calavera a Connemara», «El tinent d’Innismore») quan va decidir saltar al cinema l’any 2008 amb la intrigant i encisadora «In Bruges». Després d’una primera aventura americana amb la irregular «Seven Psychopaths», sembla que amb «Three Billboards Outside Ebbing, Missouri» (o «Tres cartells als afores», com la titulen aquí amb concisió zen)  el director i guionista ha tocat el cel dels guardons en la temporada prèvia als Oscar, començant pels anhelats Globus d’Or.

Com sol passar amb obres envoltades d’expectatives excessives, la pel·lícula no m’ha semblat tan rodona com asseguren, tot i que és molt millor que el 80% del que circula per la cartellera. Mildred Hayes (Frances McDormand) és una mare divorciada, en dol per la violació i assassinat de la seva filla adolescent. Convençuda que la policia local no ha fet prou per resoldre el crim, contracta tres cartells als afores del poble des d’on interpel·la directament el xèrif Bill Willoughby (Woody Harrelson) i l’acusa d’incompetència. L’actitud furibundament vindicativa de la senyora Hayes toparà amb la incomprensió dels seus conciutadans i conduirà a una escalada de violència amb alguna conseqüència inesperada.

McDonagh demostra la seva categoria de dramaturg amb diàlegs molt ben travats, secs com una fuetada, però amb indicis d’humor negríssim. Atorga als seus personatges una complexitat que defuig el maniqueisme i els dota del genuí interès que provoca una visió comprensiva de la seva fal·libilitat. A més, la successió de fets que conforma la trama manté l’atenció de l’espectador a un nivell sempre molt alt; encara que la profusió d’episodis del terç final pot induir a una certa fatiga. També es podria criticar que el film retrati millor els actes individuals que no pas les reaccions de la col·lectivitat, que descriu una mica a l’engròs.

Per fortuna, i en això cal responsabilitzar McDonagh per a bé, pràcticament totes les interpretacions són d’altura. La part de la lleona se l’endú McDormand, una actriu que es fa estimar fins i tot en un rol tan desagradable i encegat d’ira com aquest. Prepareu-vos per un recital mestrívol d’irritació, sarcasme, ràbia, compassió i dubte: un cim en la seva carrera equiparable al d’«Olive Kitteridge». Harrelson gaudeix d’un paper definitivament tràgic, amb dues escenes que són un veritable caramel. Sam Rockwell ha rebut ja més d’un premi com el sulfúric policia Dixon i, sense negar-li el mèrit, no m’acabo de creure l’arc del seu personatge. Actors excel·lents com John Hawkes, Peter «Lannister» Dinklage o el Clarke Peters de «The Wire» eleven el nivell amb papers que en altres mans serien gairebé irrellevants.

S’hi poden interposar alguns retrets estètics o morals, fins i tot retòrics, però «Three Billboards…» funciona de forma fantàstica com a comèdia humana de qualitat. Considerem-nos satisfets.

Un món de metros: Bordeus

Atenció, aquesta és una altra xarxa de tramvies, no de metros. Són tres línies que funcionen des de 2003, amb 90 parades i 43,5 quilòmetres de vies. Hi vaig ser fa dos anys i la circulació del tram per alguns carrers estrets em va semblar claustrofòbica. A més vam presenciar un descarrilament al mig d'un pont; espero que no sigui un incident freqüent.

El mapa es limita a respectar la configuració geogràfica sense cap estilització. M'hauria agradat que dibuixessin el riu Garona que, de dalt a baix, discorre entre les línies vermella i morada, passa sota la línia morada al pont que uneix Porte de Bourgogne amb Stalingrad i continua per la dreta de la línia rosa. Els colors molt entonats.

He mort la primavera

Aquestes festes, en una piulada de Twitter, algú feia broma mentre assegurava que no hi havia ni un sol català que no es passegés amb un exemplar de «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda sota el braç. Que aquesta novel·la inconclusa, publicada inicialment l’any 86, tres anys després de la mort de l’autora, hagi esdevingut un èxit de vendes en dates tan tardanes, és responsabilitat total de la seva editora Maria Bohigues, que amb una campanya molt ben maquinada ens ha fet descobrir que aquest llibre mig maleït (ara acompanyat d’un extens postfaci d’Arnau Pons) era el que més necessitàvem ara mateix.

Jo mateix vaig caure en el parany i, quan una amiga em preguntà quin llibre volia pel meu aniversari, li vaig dir precisament aquest; perquè, juntament amb «Quanta, quanta guerra», constituïa una de les poques llacunes que em quedaven per conèixer de forma completa l’obra de l’escriptora. No sé què m’esperava; en el pitjor dels casos, un «Viatges i flors» (II) (que deu ser el text que més m’impacienta de la Rodoreda). Però la lectura va superar totes les expectatives i m’enfonsà en un desinterès perplex.

Es tracta d’un text estrany, que es pot assimilar amb una novel·la, simplement perquè el gènere tot ho admet; però més que una narrativa conté un seguit d’accions rituals entre esclats d’imatges potents i inesperades. Tot s’esdevé a un poble sense nom, en un temps indefinit, més mític que històric. Abunda la crueltat tan social com física, les cerimònies tel·lúriques, la natura pervertida, els cossos esguerrats, la superstició de la roda del temps.

Rodoreda considerava aquest llibre la seva expressió més personal i el que aspirava a convertir en la seva obra mestra absoluta. Hi va treballar des de principis dels seixanta, simultàniament a «La plaça del diamant», fins el final de la seva vida. I encara que no gaudirà mai d’una edició definitiva, la darrera versió que coneixem concita l’admiració d’un munt de lectors solvents.

Trist paper el meu doncs, quan he de confessar que m’he vist incapaç d’acabar la novel·la i que he abandonat cap a la pàgina 105 (a cent planes del final). No és que tingués cap problema per entendre el que se m’explicava, però res em podia suscitar menys interès que aquella corrua de successos tan estranys com arbitraris. Em podeu anomenar prosaic, materialista o talòs, però m’estava fent l’efecte que el que Rodoreda descrivia (la sepultura al cor dels arbres, la pols roja, els sense rostre), era fàcilment intercanviable per qualsevol altre element típic del realisme màgic. Ja sé que no és així, i abunden els exegetes disposats a demostrar que no hi ha res de contingent aquí.

Però m’estava avorrint com un cosac; i cada nova pàgina d’ocells negres, bombolles de sabó de vidre, aigües subterrànies, i presos polítics que renillen a les seves gàbies, només m’incitaven a la desconnexió. Així que, empès pel sagrat dret número U del lector, vaig deixar de llegir «La mort i la primavera». Sospito que al·legories i textos visionaris no són el que rau més a prop de la meva ànima i per això estic fent aquest trist paper. Però estic segur que amb Mercè Rodoreda sempre hi haurà un lloc intermedi on retrobar-nos.

Història de dues ciutats

Aquesta sèrie, la primera temporada de la qual prové del llunyà 2011, ja l’ha vista tothom, fet irrellevant que no m’impedirà comentar-la amb més imprecisió o menys gràcia en aquest blog que també és de tots vosaltres. Parlo de Bron/Broen/El pont, una coproducció de la televisió sueca (Sveriges Television) i danesa (DR), escrita per Hans Rosenfeldt, i partícip amb tot el dret a la recent (o no tan recent) moda del «nòrdic noir».

No és la primera vegada que una sèrie de televisió ens parla de les diferències i similituds de dos països veïns com són Suècia i Dinamarca (em ve al cap aquell estranyíssim «The Kingdom» de Lars von Trier), on sempre es contraposa la freda seriositat dels primers amb la simpàtica informalitat dels segons, una enèsima iteració dels prejudicis nord-sud, però a escala escandinava. En aquest cas, els idiomes respectius són prou similars com perquè es produeixi un esporàdic bilingüisme passiu que no genera violència ni agressivitat i que fa goig d’escoltar (en la VO). Bron/Broen circula amb fluïdesa entre els dos països gràcies al pont d’Øresund, motiu titular de la sèrie, nexe d’unió d’amb prou feines vuit quilòmetres, que connecta dos grans nuclis urbans. Dinamarca està representada per la seva capital Copenhagen, mentre que Suècia és a tots els efectes Malmö. Visualment, se sap que ens trobem a Malmö perquè s’hi veu el gratacels retorçat d’en Santiago Calatrava. En canvi a Copenhagen no hi ha cap gratacels retorçat de Calatrava.

Com que el cadàver amb el que s’inicia la intriga apareix repartit equitativament al dos costats de la frontera enmig del pont titular, les policies d’ambdós països es veuen obligades a col·laborar. Aviat es descobrirà que darrera del crim hi ha un assassí en sèrie d’altes aspiracions socials. No són els «serial killers» els protagonistes ideals de cap mena de misteri policial, perquè tendeixen a l’assassinat arbitrari i de mínima lògica. No és el cas aquí, on res és tan arbitrari com sembla i la trama està magistralment travada, fins i tot en les seves aparents digressions.

Com correspon al gènere, l’estètica és gèlida i depriment. Malgrat que està rodada en color, de vegades la fotografia deriva cap al blanc i negre i gris, mentre que els escenaris retratats són d’aquells que omplen els malsons del patronat turístic local.

Bron/Broen té la fortuna de comptar amb un parell de protagonistes que es complementen molt bé. Per la part danesa tenim a Martin Rohde (Kim Bodnia), un detectiu una mica simplista i panxacontent a qui les dones donaran més d’un disgust per culpa de la seva bragueta fàcil. En el camp suec (i veritable arma secreta de la sèrie) es troba la Saga Norén (Sofia Helin), una agent quasi autista i d’empatia zero que provocarà les situacions més còmiques, però també les més punyents. La utilització de la seva hipotètica capacitat de mentir en el clímax final és simplement magistral.

En resum, la temporada 1 de Bron/Broen és sòlida, ben ideada i amb el factor diferencial positiu de la Saga Norén. No ens perdrem la T2, ni les que vinguin després, llevat de decepcions.

La croada dels nens

Brian Selznick és un escriptor de llibres per a infants on la il·lustració i el text tenen una importància equivalent. Ha gaudit de la bona fortuna de veure com el mestre Martin Scorsese li adaptés molt competentment «La invenció d’Hugo Cabrel». Ara és el també gran Todd Haynes qui dirigeix un guió que firma el propi Selznick a partir de la seva novel·la «Wondestruck» (aquí l’anomenen «Wonderstruck: el museu de les meravelles»).

El seu plantejament inicial és intrigant, ja que narra les històries paral·leles de dos infants separats en el temps i la geografia. Any 1927, Rose és una nena sorda de Hoboken (New Jersey) que decidirà escapar d’un pare que s’avergonyeix d’ella per anar a buscar la seva mare, actriu a Broadway. Any 1977, Ben viu a Minnesotta i acaba de perdre la mare en un accident de tràfic. També acaba de perdre l’oïda per culpa d’una tempesta. Decidirà escapar cap a Nova York a la recerca d’un pare que desconeix. No cal ser una llumenera per endevinar que les dues trames acabaran confluint.

Haynes, sempre un fi estilista, mostra extrema cura en les formes. La història de Rose, en contrastat blanc i negre i estilitzada gramàtica de cinema mut, compta amb una imaginativa banda sonora del sempre estimulant Carter Burwell. Mentrestant, la recerca de Ben presenta els aspres colors de la dècada dels 70 en un Manhattan abocat al costat perillós de la vida i un fons musical on destaquen «Space Oddity» de Bowie i el Zarathustra de Strauss/Deodato.

Però tot reconeixent les virtuts estètiques del film, no es pot dir que la trama enganxi, tant per la poca explicació sobre les motivacions dels dos protagonistes, com per les nombroses dilacions i dificultats imposades amb la sola intenció d’allargar la peripècia. Per començar, no entenc què hi aporta al conte el fet que tant Rose com Ben pateixin de sordesa. Imagino que és una mena de metàfora; però a l’hora de la veritat, només serveix perquè els personatges es comuniquin escrivint en un bloc espiral (i en passadissos foscos!), la mena de diàleg cinematogràfic més tediós del món.

Hi ha un excés de persecucions dins del Museu d’Història Natural i altres interaccions entre personatges que no responen a cap funcionament humà racional. Quan arriba la revelació final, resulta ser tan estúpida, tan inversemblant (pel rerefons familiar que implica) i tan ortopèdica, que t’agafen ganes de llençar una bomba fètida a la pantalla.

Millicent Simmonds, que fa de Rose, és una nena sorda i muda de Utah. Tot i que l’han lloada a bastança, no m’ha causat gran impressió. Oakes Fegley fa de Ben amb expressió contínuament emprenyada: l’oblidaré passat demà. Michelle Williams té un paperet que no arriba ni a «cameo», espero que se senti la «bien pagá» enmig de l’escàs repartiment. Julianne Moore inverteix una mica més d’esforç en un altre rol ingrat, que no la mereix. Es nota que «Wonderstruck» em sembla el tipus de cinema infantil i juvenil que hauria de cremar a alguns dels inferns dantescos?

Nadal a palau

La sèrie «Victoria» ha tingut el detall de regalar als seus seguidors un episodi especial de Nadal amb durada de llargmetratge. Aquest programes nadalencs solen néixer amb el handicap del seu propòsit original: amorosir feixugues digestions de sobretaula amb drames innocus i sobredosi de bons sentiments aptes per a tota la família. Es tracta de productes que s’han de consumir al moment, perquè contemplats fora de temporada no poden semblar més ensucrats i carregosos. Nosaltres, que l’hem vist la vigília de Reis, l’episodi ja ens ha semblat que començava a ranciejar.

El capítol va del príncep Albert, gran nostàlgic dels nadals germànics, que es proposa celebrar les festes amb avets penjats del sostre i un aplec familiar més massiu que no pas assenyat. Aquesta decisió motivarà una crisi conjugal, com de fet passa a cada lliurament de la sèrie, que es resoldrà satisfactòriament en els últims minuts. El personatge d’Albert, per cert, és cada dia que passa més intervencionista, antipàtic i estirat; no sé què li veu la reina.

Retornen gairebé tots els personatges habituals, des del rei Leopold fins la dama de companyia que despatxa amb desgana Diana Rigg. Dos membres del servei alberguen esperances d’un canvi de fortuna que no serà tal…L’única novetat absoluta és la incorporació a la família reial d’una nena negra, regal del Rei de Dahomey, en una subtrama tan nadalenca com oblidable. Neva, patinen sobre gel, canten nadales i es consoliden dues o tres parelles romàntiques que fins ara havien quedat en suspens (res que en termes televisius es pugui considerar definitiu).

En el fons aquest episodi, que es titula «Comfort and Joy», podria no existir sense que la sèrie quedés tocada, tal és la irrellevància narrativa de les festes de nadal. El veritable regal pels fans ha sigut però la notícia que ja està aparaulada una tercera temporada. I és que ens agrada que la reialesa, apart de cobrar, també plori.

Un món de metros: Birmingham

Inaugurat el 1999 per servir una població de 2,4 milions. Una sola línia, longitud de 22,5 quilòmetres i 26 estacions.

Per dir-ho suau, no s'hi han matat. El logo és lleig, el fons de pantalla és lleig, els colors són lletjos i ni tan sols els rètols de les estacions estan ben alineats.

Zona catastròfica

Tommy Wiseau i un croma verd, què podria sortir malament?

Tots som una mica (o molt) artistes, i rarament la vida s’ocupa de desmentir-ho, a menys que exposis la teva obra al públic i aquest t’ho desmenteixi de la forma més vocalment expressiva. En el món del cinema havíem conegut el desastrós cas d’Ed Wood, entusiasta director de cintes de gènere de sèrie Z, a qui Tim Burton li va dedicar un retrat ple de tendresa. Ara és el torn de fer la coneixença de Tommy Wiseau, cineasta possiblement més atroç encara, autor de la infame «The Room» (2003), un film al que escau la definició «so bad it’s good» (bona de tan dolenta com és).

El tal Wiseau sembla ser tot un personatge: gasta una aparença tenebrosa, disposa d’una considerable fortuna, es nega a confessar l’edat i, malgrat el seu accent austro-hongarès, assegura que és fill de New Orleans. L’any 1998 va conèixer en una escola d’interpretació de San Francisco en Greg Sestero, també aspirant a actor, el qual quedà seduït pel seu talent histriònic. Junts partiren a buscar fortuna a Los Angeles i, com que ningú no els feia cas, van optar per muntar-se (literalment) la pel·lícula. Així nasqué «The Room», un dels artefactes cinematogràfics més aberrants que es puguin imaginar, on Wiseau no tan sols demostra el seu desconeixement total del llenguatge cinematogràfic, sinó que revela una ignorància absoluta sobre com funcionem els humans.

Tota aquesta història la reprodueix James Franco al film «The Disaster Artist», on es reserva la direcció i el rol de Wiseau, mentre regala al seu germà Dave Franco el paper de Greg Sestero. El seu punt de vista, entre respectuós i mimètic, ha agradat força a la penya cinèfila (tot i que la Concha de Oro a Donosti em sembla una recompensa un pèl excessiva). La realitat que rau sota el cas és tan bèstia, que no cal exagerar per aconseguir una pel·lícula hilarant. En la conya l’acompanyen una pila d’amics famosos: Zac Efron, Melanie Griffith, Bryan Cranston, Sharon Stone, Bob Odenkirk, entre d’altres. Però és Seth Rogen, com a supervisor de l’script i representant de l’espectador a la pantalla, qui s’endú el premi «Best in Show».

«The Disaster Artist» incorre en algunes falsedats històriques, com és l’escena de l’estrena paradoxalment triomfal en un cinema de Los Angeles; però permet alguns hi-hi, ha-ha, d’ampli espectre. Potser ja serà hora que a casa nostra s’estreni la infausta «The Room» i ens estalviïn els succedanis.

La bona gent

De vegades convé fer una mica d’història per entendre perquè les coses són com són. L’any 1986 Joel i Ethan Coen, poc després de l’èxit del seu debut «Blood Simple», van escriure el guió d’una comèdia negra que finalment no els va acabar de convèncer. El llibret va dormir en un calaix durant trenta anys fins que George Clooney, bon amic dels Coen, va decidir rescatar-lo per dirigir-ne la versió fílmica. El resultat es diu «Suburbicon» i un cop vist s’entén perfectament perquè el guió havia dormit tants anys el son dels justos.

Suburbicon és el nom d’una urbanització ideal de casetes amb jardí, somni fet realitat als afores de la ciutat per a les famílies blanques americanes al final de la dècada dels 50. Coneixent qui ha escrit la història no ens sorprendrà descobrir que sota la pàtina de solidaritat veïnal s’amaga molta hipocresia i algunes situacions francament sòrdides. Com la que afecta els Gardner, una família aparentment modèlica formada per pare (Matt Damon), mare impedida (Julianne Moore), fill (Noah Jupe) i cunyada sol·lícita (de nou Julianne Moore, fent de bessona). L’assalt nocturn d’uns malfactors causarà una significativa baixa a la família; però aviat se’ns revelarà que les coses no són tan simples com semblen.

El material, que es podria etiquetar com «gent normal i corrent idea un pla criminal que acaba en desastre», trepitja el típic territori Coen de «Blood Simple» o «Fargo», però de seguida es percep que la cosa no acaba de rutllar, que la recepta requeria algunes hores més de cocció. Especialment els primers tres quarts d’hora són d’un esmorteïment que convida a la becaina. Només la histriònica aparició d’Oscar Isaac —fàcilment el millor de la funció, junt amb el jove Jupe— vivifica l’acció i fa espavilar l’espectador més ensopit.

Com que la trama els quedava una mica coixa, el progressista Clooney i el seu còmplice Grant Heslov, introdueixen un segon fil que té a veure amb els Mayers, una família afroamericana que ocupa la caseta veïna a la dels Gardner i que farà aflorar totes les pulsions racistes de tan pacífica comunitat de la forma més vergonyosament agressiva. Aquests fets es basen en aldarulls reals que es van produir a Levittown (Pensylvania) en aquella mateixa època; però mai s’integren de forma convincent en el relat general. Els Mayers no arriben a assolir la categoria de personatges (i molt menys el de persones), funcionen només com a mers vehicles d’un missatge obvi sobre les maldats del racisme.

«Suburbicon», possiblement el pitjor film dirigit per Clooney (i mira que veníem del poc engrescador «The Monument Men»), l’estrena menys taquillera de Damon i un dels papers més oblidables de Moore, és ben difícil de defensar. No ho faré. Però, si us cau prop de casa, no li feu fàstics.