diumenge, 22 d’abril de 2018

Bressol d’heretges


Prèvia: sóc amic de l’autor o sigui que potser la meva equanimitat quedarà compromesa per un pecat de parcialitat. Almenys, queda dit.

Víctor García Tur va guanyar el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2017 amb «Els romanents» i Empúries la va publicar aquest gener passat. Encara que en Tur expliciti al Post Scriptum una genealogia detallada de la concepció de la seva «nouvelle», gosaria dir que el que motiva el seu contingut pot atribuir-se més directament tant a una paternitat imminent, com al fet inevitable dels xocs generacionals. ¿És una llei indefugible que els fills s’enfrontin als pares, com ells, al seu torn, ho havien fet abans amb els avis? No ho sé, perquè diria que els meus pares no foren gens combatius en el seu conservadorisme, ni jo (t’ho miris com t’ho miris) vaig ser gaire rebel. Però al personatge anomenat f d’aquesta novel·la li han tocat uns pares d’allò més «punk» als que costa trobar motius per desafiar: P (el pare) tatuat de cap a peus, enginyer de so i baixista en un estudi d’enregistrament, i la mare traductora molt llegidora, que surt a fumar mais a l’eixida, potser per fugir de l’opressió dels mascles de la llar. Si t’han deslletat sota una banda sonora presidida per Glenn Branca, Sonic Youth, i The Fall (R.I.P. Mark E. Smith), contra què coi et rebel·laràs?

«Els romanents» consta de tres fils conductors. L’inicial és el diari íntim de l’adolescent f , qui ja a la seva primera intervenció escrita afirma que «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». Bé, en García Tur ho escriu més aviat així: «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». I és que el novel·lista ha estudiat disseny gràfic, i totes les alteracions tipogràfiques el posen com una Bultaco sense pilot. Només cal observar l’exquisit disseny de la coberta per adonar-se d’algunes de les dèries més evidents d’en Víctor Tur.

El diari secret de f s’acompanya dels comentaris de la mare indiscreta, que (cada vegada més atabalada) tafaneja els esbossos de rebel·lió del seu fill, mentre que intenta que res de tot això alteri la fràgil pau domèstica.

La tercera veu en discòrdia és la de Norman Cohn, historiador de prestigi que, apart de ser el pare de Nik Cohn (cronista espaterrant del rock més trinxeraire a «Awopbopaloobop Alopbamboom»), va escriure intensament sobre heretgies. Capítols sobre les sectes medievals dels adamites, els anabaptistes o els amalricians van puntuant el text i estableixen un clar paral·lelisme amb l’adolescència contestatària i anhelant de puresa del fill anomenat f.

La confrontació d’aquests tres discursos heterogenis provoquen tant una sensació de fricció com una font de nous significats. És una estratègia típica d’en Víctor, capaç de ser a la vegada experimental i accessible, erudit i popular, juganer i amb un punt d’humor.

En García cultivat és el que ens parla dels anabaptistes de Münster amb termes tan elevats com aquests:
Quan el 24 de juny de 1535 la ciutat cedí al setge que el bisbe Von Waldeck havia comandat, els alliberadors trobaren vagues formes malsurades, despullades de tot aspecte humà i amb una lluïssor dement als ulls que resultà impossible de dissipar. Es procedí a massacrar supervivents. Encara que, per a Jan de Leiden i els seus homes de confiança, el bisbe Von Waldeck tenia altres plans. Per començar, volia mirar als ulls l’antagonista el nom del qual s’escriuria sempre al costat del seu, en els futurs llibres d’història. Ho feu, li tocà de reconèixer quelcom familiarment fosc, perquè el besà al front i fins i tot l’anomenà «fill meu», just abans de manar que se l’enduguessin per donar pas a la tortura.
Mentrestant el Víctor García més contemporani ens descriu la crònica d’un estiueig a una illa grega amb quatre adjectius molt ben posats:
Era un càmping decadent i apagat, semblava estar abocat a la vora de la fi del món. Les parets del bungalou s’esquerdaven, les arrels dels pins aixecaven les rajoles, els tímids fanals que havien d’il·luminar la zona d’acampada restaven connectats per banderins d’alguna festa llunyana. La major part dels campistes eren jubilats alemanys; dones taciturnes, homes amb els pits caiguts, la pell tràgicament bronzejada, com si les seves vacances haguessin començat segles enrere.
García Tur, Víctor (tal com consta a la Gran Enciclopèdia Catalana que estic imaginant redactar) forma part de les millors esperances literàries del lector inconformista i català del segle XXI. Ara que «Els estranys» d’en Garrigasait l’hauríeu de tenir més que paït, cal convertir «Els romanents» en un dels títols més atractius de Sant Jordi 2018. A por ellos!, que se sol dir.

2 comentaris: