Portadors del testimoni

 

L’acció combinada de l’eclosió dels moviments d’alliberament homosexual i de la gran mobilitat demogràfica de la societat americana va propiciar l’aparició dels primers barris gais, zones que, durant els primers anys de la pandèmia de la sida esdevingueren territori devastat. La crònica d’aquella època tràgica ha estat sovint narrada posant-hi el punt de vista a San Francisco o Nova York, mentre que el barri de Boystown a Chicago no ha rebut tant ressò literari. Aquest és l’escenari escollit per Rebecca Makkai (Skokie, Illinois, 1978) a la seva novel·la «Los optimistas» (editorial Sexto Piso, traducció d’Aurora Echevarría) [en català «Els grans optimistes» a Edicions del Periscopi en traducció de Marc Rubió] per explicar-nos amb admirable precisió unes experiències que, per edat, ella no va poder conèixer de primera mà.

El llibre comença la tardor de 1985 amb el funeral del jove Nico, una cerimònia a la qual la família ha prohibit expressament que hi assisteixin els seus amics. Aquestos, homosexuals en la seva majoria, s’han reunit en una casa propera per retre-li el darrer homenatge. Entre ells s’hi troba Fiona, la germana petita i rebel de Nico, i el seu bon amic Yale Tishman. Malgrat les bones perspectives de Yale, amb parella estable i una feina que li agrada en una galeria d’art, la sida interferirà aviat en la seva vida fins destruir-la per complet. Només Fiona romandrà al seu costat per tenir cura d’ell i de tants altres amics malalts.

Paral·lelament, en l’actualitat, Fiona viatjarà a París per intentar recuperar la relació amb la seva filla, de la qual fa anys que no en sap res. Potser l’origen del conflicte entre mare i filla es va originar en tots els anys de dedicació a amics en llarga agonia que, en certa manera, va donar forma a la Fiona del present.

Com ja he apuntat, Makkai demostra estar ben informada de tots els detalls de l’inici de la pandèmia als Estats Units, tant dels més públics —l’absentisme governamental, la inhumanitat d’alguns cossos sanitaris, la resposta de l’activisme…— com dels més íntims, i fa una descripció malgrat tot afirmativa d’uns temps més aviat foscos. El llibre, però, apart de ser una crònica emotiva d’una època que ja és història, té una estructura novel·lesca que propulsa la lectura gràcies a dues recerques paral·leles, la de la preparació d’una exposició amb el llegat d’una anciana que va viure al París de les avantguardes i la investigació per localitzar la filla desapareguda.

«Los optimistas» és una molt bella novel·la que, davant una situació que només podria convidar a la desesperació, proposa la solidaritat, l’esperança i el perdó.