Crònica d’un divorci

Fins ara la sèrie The Crown havia gaudit d’una existència privilegiada, admirada per la majoria com a la joia de la corona (perdó per la redundància) de la plataforma Netflix. Però ha estat suficient que el model real en el que es basa la seva protagonista traspassés, perquè comencessin a sorgir veus que es qüestionaven la veracitat del que allí s’explica. Potser es deu al vell prejudici que impedeix parlar malament dels morts, però per primera vegada en la història de la seva emissió els monàrquics més acèrrims han exigit la inclusió d’un rètol que advertís que es tractava no pas d’un documental d’història sinó d’un programa de pura ficció.

Si no hi havia prou amb aquest enrenou mediàtic, la cinquena temporada ha suposat també una renovació dels actors que interpreten els diversos personatges d’aquesta comèdia reial, uns canvis que que en general no li han fet cap favor. Imelda Staunton hereta el paper de la reina Isabel II i, malgrat les seves bondats com a actriu que hem admirat en treballs anteriors, demostra ser totalment inadequada. No és només la poca semblança física respecte al seu model (al cap i a la fi Olivia Colman se’n sortia prou bé encara que les faccions no l’acompanyessin), sinó l’aspecte general que ofereix: rabassuda, desposseïda de carisma i definitivament pagerola.

Serveix de consol menor constatar que en aquesta temporada la reina Isabel té escàs protagonisme, tot i que tàcitament sigui el personatge titular, ja que —amb l’excepció d’un sol episodi— tots els capítols tenen a veure d’una manera o d’una altra amb el deteriorament del matrimoni entre Carles i Diana. Com que els fets que es relaten són relativament recents, molts d’ells els recordem perfectament i, a menys que siguis un fanàtic de la princesa (o, més improbablement, del príncep), t’acabarà fatigant tanta monotonia temàtica. A més els actors que interpreten la reial parella no acaben de rutllar, tot i que per motius diferents. Resulta impossible identificar a Dominic West/McNulty  amb el poc airós Carles i, si Elizabeth Debicki s’aproxima més al físic de Diana, la seva actuació plena de tics (caiguda d’ulls, mirades per sobre l’espatlla…) respira artificiositat. Diré de passada que tampoc l’elegant Olivia Williams té el físic més adequat per fer de la resseca Camilla.

Però el pitjor pecat de la temporada és que molt sovint sigui simplement avorrida. Fins ara cada episodi, tot i formar part d’una narrativa més extensa, funcionava en certa manera com una història tancada on un parell de fils aparentment independents arribaven a una concordança temàtica. No succeeix això en una temporada teledirigida a concloure amb el divorci dels prínceps i on la resta d’històries secundàries —els orígens de la família Al-Fayed, l’afició del Duc d’Edimburg per les tartanes, els problemes de la reina per sintonitzar el televisor— són o bé banals o bé mancades de qualsevol interès. Es diria que Peter Morgan, el guionista de tot plegat, ha patit un dèficit d’inspiració que esperem que sigui temporal, perquè fins ara The Crown era una de les grans alegries que ens proporcionava la televisió.  

Filmoteca forçosa (91)

Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa, Espanya 2022 (Filmin))
Meravellós i precís retrat naturalista sobre el caràcter reversible de la maternitat. Laia Costa, Susi Sánchez i Ramón Barea estan sensacionals. (9)

El cuarto pasajero (Álex de la Iglesia, Espanya 2022 (Balmes))

Té una primera mitja hora prometedora; després s’aboca als estirabots i la confusió tan estimats pel director. El millor amb diferència, el personatge d’Ernesto Alterio. (6) 

As bestas (Rodrigo Sorogoyen, Espanya 2022 (Verdi))

Conflictes moderns per a un drama rural de tota la vida. Conduït amb mà ferma i unes interpretacions impecables. (8)

Vasil (Avelina Prat, Espanya 2022 (Boliche))

Delicat retrat de personatges sobre la trobada d’un jubilat malhumorat i un immigrant sense sostre. Karra Elejalde i Ivan Barnev brillen en aquest antidrama minimalista. (7)

My Policeman (Michael Grandage, Regne Unit 2022 (Amazon))

Grandage, prestigiós director teatral, no aporta cap distinció a un melodrama sobre un policia armaritzat a l’Anglaterra dels anys 50. El bell Harry Styles, molt verd com actor. (6)

The Wonder/El prodigi (Sebastián Lelio, Regne Unit 2022 (Netflix))

Film d’època sobre fanatisme religiós barrejat amb trastorns alimentaris. Remarcable per l’estètica tenebrista i la interpretació de la sempre poderosa Florence Pugh. (7)

L’acne de la monarquia

Els encantadors adolescents enamorats de Heartstopper no estan sols a Netflix, ja que tenen una mena de rèplica sueca a Young Royals (Joves alteses), on el rebel príncep Wilhelm és internat a la prestigiosa escola Hillerska com a càstig a la seva dissoluta vida nocturna. Allà s’enamorarà perdudament d’algú tan poc apropiat com Simon, un becari d’origen immigrant.

Realment la sinopsi no sona gens prometedora, ja que la combinació de reialesa i joventut fa témer una versió gai de Sissi. Però la sèrie de Lisa Ambjörn l’encerta en retratar uns personatges amb comportaments creïbles, interpretats a més per actors de l’edat que pertoca a uns estudiants de batxillerat i dotats d’uns físics realistes que no defugen l’acne o l’excés de pes. A diferència dels quasi angelicals noiets de Heartstopper, aquí hi ha sexe i drogues, però en racions raonables (res a veure amb les orgies perpètues d’Elite).

Significativament el factor homosexual no és el handicap més gros que troba la parella (al cap i a la fi ens trobem entre joves de classe alta de la liberal i civilitzada Suècia), sinó el classisme que desvetlla la intromissió d’un plebeu. En quant al que es refereix a la monarquia, tampoc es produeix un gran daltabaix, malgrat que el príncep està al capdavant de la línia successòria. De totes maneres la representació que es fa de la casa reial suggereix que són gent senzilla, d’aquells que sopen a la cuina quan no tenen compromisos. No sé si això té cap correlat amb la realitat de la corona sueca, tot i que a la sèrie el tron és ocupat per una reina (Pernilla August, a qui no veia d’ençà que fou la mare d’Anakin Skywalker).

Els guions de Young Royals presenten algunes irregularitats entre les dues temporades (el personatge del pare de Simon desapareix de sobte i el tractament de l’autisme d’un dels personatges és francament erràtic), però la sèrie és una opció molt vàlida d’entreteniment juvenil i Edvin Ryding interpreta a la perfecció el compromès paper del príncep. 

Quatre vides petites

 

L’anglesa Barbara Pym (1913 - 1980) va publicar entre 1950 i 1961 sis novel·les que van ser rebudes amb un interès molt moderat. Descoratjada per la indiferència del món editorial, va entrar en una llarga etapa de silenci de la qual la va fer sortir el gran poeta Philip Larkin, quan la va considerar en una enquesta com a autora injustament valorada. Gràcies a aquesta publicitat tardana la seva reputació pujà com l’escuma i li permeté publicar encara tres novel·les més abans de la seva mort. Des de llavors Pym té un lloc assegurat al panteó dels deus menors de les lletres angleses sota l’injust apel·latiu de «Jane Austen del segle XX». Cert que les dues autores s’ocupen d’afers domèstics i eviten els fets gaire dramàtics, però mentre que Jane tracta amb enginy, humor i intel·ligència la vida dels petits propietaris i l’aristocràcia de principis del XIX, Barbara retrata meticulosament anodines existències de classe mitjana d’una grisor que trenca el cor.

Almenys això és el que passa a Quartet de tardor (Editorial Les Hores) de 1977, la novel·la que va inaugurar els seus anys de «renaixement» final. La protagonitzen quatre empleats d’una oficina que mai sabrem a què es dedica, ja que la novel·la ens escatima qualsevol detall laboral, encara que deixa entendre que les seves prestacions són totalment prescindibles. Tots ells superen la seixantena (com se’ns repeteix diverses vegades) i la jubilació de les dues dones (la Letty i la Marcia) és un dels fets més remarcables de tot el llibre i en tot cas el més crucial.

Quatre personatges que comparteixen moltes hores al dia i que tanmateix mantenen una relació mínima. Gent gairebé sense vincles familiars —un vidu i tres solters— ni amicals, que no tenen aficions i que, quan tenen uns dies de vacances els hi representa un problema. Encara que l’acció té lloc als anys 70, es diria que viuen en un temps remot, ja que no disposen ni de televisor ni de telèfon propis. La litúrgia, la parròquia i el seu pastor són les seves distraccions més freqüents i, quan no conreen els seus prejudicis, es lliuren al tafaneig de vides alienes, mentre les organitzen mentalment. Tot plegat unes vides tristes que eviten gairebé qualsevol mena de plaer (només cal veure com mengen!) i que ocupen les hores fent cabòries sobre trivialitats. 

    La senyora Pope esperava amb expectació que la Letty li expliqués què havien menjat. Un bistec per al pare G. li havia semblat adequat, perquè al cap i a la fi ell s’havia encarregat de la cerimònia, i va comentar que als clergues els agradava la carn i fins i tot la necessitaven. La tria dels ous Florentine per part de la Letty li hauria semblat una mica frívola i insensible, com portar roba de color «blau marí francès» en un enterrament. Què tenien de particular els francesos o la idea dels francesos? ¿Ara que formàvem part de la CEE, les coses serien diferents, canviarien les actituds? O se’ns encomanaria la seva suposada frivolitat? Així, doncs, la Letty només va dir que havien pres «un plat a base d’ou».

    —Bé, els ous són tan nutritius com la carn, a la seva manera —va declarar la senyora Pope—, o sigui que segurament ara no li vindrà de gust menjar-ne un altre.

    —Em sembla que amb una tassa de te…

No hi havia res com un bon te i una conversa confortable sobre incineracions.

La grisor d’aquest món mesquí pot ser aclaparadora i ni tan sols estic segur que Pym senti pietat pels seus personatges. Afortunadament una lleugeríssima pàtina d’humor fa que la lectura de Quartet de tardor sigui prou suportable i no ens envaeixi una onada de misantropia.

Oh la la, l’amour!

Cada vegada costa més ser original en el competitiu món de les sèries i de vegades el camí de la distinció passa per indrets realment excèntrics. És el cas de Mammals-Mamífers (Amazon Prime), un sèrie escrita per Jez Butterworth (Edge of Tomorrow, Spectre, Indiana Jones 5) que tracta d’un assumpte tan vell com les crisis matrimonials i l’adulteri. Per evitar caure de ple en territori fressat, Mammals empra diversos estratagemes:

• la introducció de motius neurobiològics, comuns a tots els mamífers, per justificar les infidelitats humanes
• un grapat de detalls inexplicables i absurds (una balena, Tom Jones…)
• l’evasió d’un dels personatges a un temps passat on es relacionarà amb personatges històrics

En canvi no se m’acut elecció més tòpica que la de fer que la dona infidel sigui francesa (encara que la interpreti una suïssa, Melia Kreiling), perquè ja se sap que totes les gavatxes són unes fresques. Això permet a més farcir la banda sonora de cançons franceses conegudíssimes, cosa que sempre resulta agraït. També frega el clixé que Sally Hawkins faci una vegada més de rareta entranyable: la pobra no pot estar més encasellada.

Aquí l’únic que surt relativament ben parat és James Corden, un actor que habitualment provoca una irritació gairebé universal, però que en aquesta ocasió retrata força bé el desempar i la depressió. Tret d’en James i que la sèrie és curta (sis episodis de menys de mitja hora), pocs motius hi ha per recomanar Mammals, que (a sobre) conclou en una irresolució que promet seqüela.

Els lletraferits també riuen

Fa quatre anys ja vaig parlar de Tom Gauld aquí i aquí. Ara hi torno amb motiu de la publicació de La venganza de los bibliotecarios a l’editorial Salamandra. Es tracta d’un volum gruixut, molt ben dissenyat i molt ben traduït (per Carlos Mayor), dedicat a fer humor a partir del món del llibre. Tots els seus estaments hi són representats sense cap discriminació: escriptors, editors, correctors, periodistes, llibreters, crítics, bibliotecaris i, per descomptat, lectors. Potser es podria dir que la seva manera de dibuixar és simple en excés, però el seu bonic esquematisme de línia clara amb paleta cromàtica de color pastel no fa nosa i potencia el caràcter intel·lectual d’aquestes tires còmiques.

Els que coneixien En la cocina con Kafka hi retrobaran el seu estil sorneguer, erudit i amablement absurd. La venganza de los bibliotecarios és un autèntic regal per a tots els que ens agrada el vici de llegir.

Filmoteca forçosa (90)

La historia oficial (Luis Puenzo, Argentina 1985 (Filmin))

Ara que es parla tant d’Argentina 1985 convé revisar aquest drama corprenedor sobre els desapareguts i els que giren l’esquena a la història. Norma Aleandro és tota una revelació. (9)

Los cronocrímenes (Nacho Vigalondo, Espanya 2006 (Filmin))

Conte de viatges temporals de baix pressupost. Parteix d’una idea que potser va ser enginyosa en el seu moment, però l’execució s’acaba fent pesada. (6)

Black Panther (Ryan Coogler, USA 2018 (Disney+))

Prometedora combinació d’intèrprets potents i primitivisme «high-tech». Llàstima que acabi igual que totes les ficcions super-heroiques. Un punt afegit pels rinoceronts cuirassats. (7)

Don’t Worry, Darling (Olivia Wilde, USA 2022 (HBO max))

Bella i intrigant distopia que es desinfla del tot, quan es descobreix un gir de guió estúpid i insultantment simbòlic. (6)

Lugares donde nunca hemos ido (Roberto Pérez Toledo, Espanya 2021 (Filmin))

Cinc diàlegs ben escrits i ben interpretats amb un rerefons d’amor i de sexe. Quina pena que aquesta sigui una obra pòstuma. (7)

Mass (Fran Kratz (USA 2021 (Movistar+))

Drama catàrtic sobre dos matrimonis que es troben per superar l’acte violent que els ha unit. Actuacions colpidores, en especial de Martha Plimpton i Ann Dowd. (8) 

D’ahir a avui

Reboot és una sèrie en clau de comèdia de Steven Levitan (Modern Family) que emet aquí la plataforma Disney. Va sobre una sitcom, Step Right Up, que va ser popular a principis dels anys 2000 i que va ser cancel·lada quan els seus protagonistes van decidir emprendre altres camins professionals (amb resultats desastrosos). Vint anys més tard, la filla ressentida del guionista de la sèrie original proposa reflotar-la amb la cooperació de l’antic equip.

Reboot juga amb els efectes del pas del temps tant sobre les persones com sobre les formes artístiques dominants. Si Step Right Up era una típica i beneitona sitcom familiar —de matrimoni amb fill i un ex-marit penques com a nota discordant—, la sèrie renovada vol ser àcida, ideològicament progressista i una mica fosca. L’inevitable enfrontament dels guionistes antics amb els nous proporciona alguns dels moments més divertits de Reboot, on els veterans Fred Melamed, Rose Abdoo i George Wyner gaudeixen de freqüents oportunitats de lluïment.

Una sèrie sobre una altra sèrie podria sonar a concepte massa intel·lectual (pel seu caràcter metafictici), però el cert és que funciona perfectament, tant pels guions com per uns actors que tenen el cul pelat en això de participar en sitcoms. Tan memorables són els enfrontaments de Paul Reiser (The Kominsky Method, Stranger Things) amb la seva filla a la ficció Rachel Bloom (Crazy Ex-Girlfriend), com els de Keegan-Michael Key (Parks and Recreation, Schmigadoon!) amb la seva ex-xicota Judy Greer (Arrested Development, Archer). Els vuit episodis es fan curts i deixen amb ganes de més, cosa que no es pot dir gaire sovint d’una sitcom de nova creació. 

L’artista i la verge

Quan no parlava de la seva granja a l’Àfrica, Karen Blixen excel·lia en l’escriptura de contes que publicava sota el nom d’Isak Dinesen. Encara que els seus relats adoptaven la forma de les rondalles tradicionals, sovint contenien un rerefons ben adult, com es pot comprovar a les cèlebres El festí de Babette o Una història immortal. O a Erhrengard, la seva nouvelle pòstuma que podem trobar a la col·lecció Petits Plaers de Viena en traducció de Maria Rossich.

En efecte, l’acció d’Ehrengard té lloc en un petit principat de l’antiga Alemanya, perdut en el temps, amb el seu sobirà, el seu castell i el jove príncep en edat de casar-se, igual com a tots els contes clàssics de fades. Quan la princesa consort quedi embarassada, es retirarà a un palau amagat amb una petita cort de companyia. Entre ells hi ha la jove Ehrengard, una guerrera pura i intrèpida com una Valquíria. El pintor Cazotte s’obsessionarà amb ella fins el punt de voler-la seduir, però no de la forma tradicional, sinó d’una altra molt més exquisida.

Però sí, en fi, la veritat és que els déus són uns companys de joc perillosos, i hauria de procedir amb cautela i cura màximes. S’hauria de mantenir en espera, immòbil com un mort, com el lleó que espera l’antilop al costat d’una bassa. Fins el més lleu moviment podria fer-lo fracassar irremeiablement. Perquè al capdavall ell mateix, artista i àrbitre, amant i servent d’aquesta jove feminitat, havia decretat des del principi que la donzella no havia d’enrojolar-se d’indignació davant d’un assalt, sinó d’èxtasi a la vista d’una revelació: no per protesta ni en defensa pròpia, sinó amb consentiment i rendició!

Estructurada en tres parts de tons i ritmes molt diferents, com si es tractés d’una peça simfònica, Ehrengard ens condueix amb deliciosa prosa per inesperades peripècies que fugen del camí fressat. Aquí galant, després pastoral, més tard dramàtica, aquesta és una novel·leta màgica que ens obre inusitades perspectives sobre l’amor, l’art i l’honor. Pura delicatessen. 

Violador de guant blanc

Anatomy of a Scandal (Netflix) incideix en la coneguda tradició britànica dels escàndols sexuals dels seus polítics, en aquest cas un membre del parlament (Rupert Friend) que, no content amb ser infidel a la seva esposa, és acusat de violació. L’esposa és la guapa Sienna Miller, mentre que l’advocada que busca la seva condemna és la Michelle Dockery de Downton Abbey. Com que no hi ha hagut testimonis, el cas es redueix a decidir a qui creure: al presumpte violador o a la hipotètica víctima.

Sis capítols de 45 minuts resulten excessius per a una intriga tan minsa i les floritures amb la càmera i els freqüents flash-backs ajuden a fer passar el temps. No cal dir que res no és tan simple com semblava de bon antuvi i a l’últim episodi hi ha una revelació sorprenent, d’aquelles que et fan pensar que el guionista es va deixar portar per una mala idea.

Retrospectivament Anatomy of a Scandal i el seu desenvolupament morós no mereixia la nostra atenció. Només la curiositat de saber quin seria el resultat del judici ens obligà a acompanyar-la fins el decebedor final. Afortunadament Inside Man (Netflix) ensenya el seu joc ja al primer capítol: una reacció tan inversemblant del protagonista, que tot l’interès per continuar mirant la sèrie queda fulminat. I és una llàstima perquè tant David Tennant com Stanley Tucci són actors que sempre ve de gust mirar com treballen.

No ha estat aquesta l’única sèrie que hem abandonat a mitges, i mira que a casa hem tingut sempre molt aguant. Ens va passar també amb la finlandesa Enemiga del poble (Filmin), on una periodista escriu un article crític sobre una estrella local del futbol i rep una allau d’insults per part de l’afició. Poc després l’esportista apareix mort i la culpen a ella d’haver provocat el seu suïcidi. Sí, estem parlant d’un thriller, però del subgènere escandinau i ensopit, que ni la localització a Barcelona, ni la presència dels mossos d’esquadra i de l’Aina Clotet el salven de la incongruència i l’avorriment. Tres episodis ens van costar tirar la tovallola. Ja n'anirem aprenent. 

L’home que és una illa

 …l’important no és el que et passa, sinó el que imagines.

Quan els veïns se’n van de vacances, H. s’esmuny dins de la casa buida i comença un metòdic escrutini de cadascuna de les cambres. El que d’entrada semblaria un experiment per copsar vicàriament la vida dels altres, es revelarà finalment com una complicada maniobra per destruir un aparell de música que provoca la irritació d’H. Però a mesura que anem descobrint les circumstàncies de la vida de l’intrús ens adonarem que no és un personatge gens fàcil de classificar.

Aquest és el punt de partida de Robinson, la darrera novel·la que es va publicar de Vicenç Pagès Jordà en vida seva. Es tracta d’un llibre atípic, ja que l’autor solia situar les seves narracions en un context geogràfic i temporal molt concret, mentre que aquí tot resulta vagament abstracte i sense cap menció de noms propis, amb l’excepció de la inicial del protagonista: una hac tanmateix muda.

El narrador ens anirà descrivint aquest individu que treballa de carter i que no té pràcticament família (la mare va morir fa temps i el pare està internat a una residència), que no es relaciona amb ningú i que estructura la seva quotidianitat segons unes regles molt limitades i estrictes. No costa gaire encasellar-lo en algun punt de l’espectre autista, tot i que el text en cap moment entra en el joc del diagnòstic clínic. Mentrestant, les evasions d’H., muntat en un llit flotant, cap a un món paral·lel on la realitat es conforma als seus desitjos, pot interpretar-se com una metàfora de la creació literària.

Ran de les conseqüències de la intrusió en el domicili veí, H. coneixerà una advocada que li oferirà un breu simulacre de relació amorosa. Durant un temps semblarà que l’isolament de H. ha arribat a la seva fi i se li obre la porta a una certa normalitat… Es aquesta potser l’obra més inquietant de Pagès Jordà, en la qual sota una mirada implacable i aliena veiem analitzats els nostres costums i rutines fins a convertir-los en irreconeixibles.

No m’he sentit còmode amb aquest Robinson, que consisteix sovint en un reflex cruel dels nostres gestos quotidians, i malgrat tot no se li pot negar l’audàcia i la clarividència de moltes de les seves conclusions. Les últimes pàgines, en una espiral delirant que s’aboca a la follia, només poden ser obra d’un escriptor en ple domini dels seus recursos. Un motiu més per lamentar la seva desaparició prematura.

…resulta curiós que cada habitació inclogui alguna fotografia dels estadants, i a més un mirall, com si els habitants tinguessin alguna dificultat per creure en si mateixos i necessitessin veure’s per duplicat o per triplicat per estar segurs de ser-hi o simplement ser. Amb el pas dels anys, aquestes automultiplicacions substitueixen les imatges dels que voldrien ser o de les persones amb qui voldrien estar. Si no hi ha pòsters, vol dir que ja vius amb qui has decidit viure, i llavors hi col·loques un retrat de tu i de l’altre, que ja sou un nosaltres que durarà per sempre o gairebé, i és per això que l’habitació de matrimoni presenta un aspecte uniforme, sense conflictes latents, com si l’hagués pensat una sola persona, i tant és si ho van decidir junts o si un va cedir als desitjos de l’altre perquè les dues opcions no són més que formes de nosaltres.

A casa de l’enemic

A Tehran (dues temporades a Apple TV+) una agent del Mossad (Niv Sultan) s’infiltra a la capital de l’Iran amb la intenció de desactivar un reactor nuclear. Les coses se li compliquen i, mentre prolonga l’estada, li surten altres feines pròpies de l’espionatge, de manera que no troba l’hora de tornar a casa. Tehran és un exemple bastant típic de sèrie d’espies, amb una protagonista que s’ha de moure en un entorn hostil en un inacabable joc del gat i la rata. Diria que de vegades les seves decisions (i les d’altres personatges) semblen estúpides o molt estúpides, però segurament si actuessin de forma més racional la història seria molt més breu. Ja se sap que el destí de la majoria de sèries és allargar-se més enllà de les seves possibilitats.

Si Tehran té alguna particularitat és que es tracta d’una sèrie israeliana que pretén retratar la realitat dels seus arxi-enemics iranians. No se li pot exigir per tant ni fidelitat documental —el «Teheran» de la producció és en realitat Atenes—, ni equanimitat política. Així, que el primer que vegi la super-agent en arribar al país sigui una execució pública, tant es pot prendre com un fet quotidià del règim que com un insidiós detall propagandístic sionista. Es fan poques referències religioses, però sí que hi apareixen els sinistres policies de la moral, dels quals tant se’n parla aquests dies. També s’hi veuen joves dissidents que carden i es droguen, com vam fer nosaltres quan érem progres, i fills de bona família que també ho fan, però darrere les parets d’un xalet amb piscina.

Resulta interessant descobrir l’existència dels jueus iranians que es van veure obligats a exiliar-se a Israel, com és el cas de la protagonista. No resulta tan entenedor el poti-poti de llengües, que barreja hebreu, persa i anglès sense cap criteri detectable. Una altra qüestió no gaire clara és la presència de Glenn Close a la segona temporada. L’actriu americana, tot i que no té cap relació coneguda amb el país, es veu obligada a dir algunes frases en farsi per interpretar un paper que no li ofereix cap ocasió de lluïment. Les bones llengües afirmen que Close era una fan de la primera temporada de la sèrie; serà això.

Malgrat que t’has de prendre la informació geopolítica de Tehran amb escepticisme i que alguns girs de guió són difícils d’entomar, no es pot negar que la sèrie proporciona bons xuts d’adrenalina en uns entorns que se surten de l’usual. 

Comiat a la innocència

 

De tant en tant és d’agrair que la loteria del Nobel premii algun autor mitjanament conegut, amb un grapat de títols traduïts a la nostra llengua,  amb un estil relativament accessible i unes obres d’una brevetat que en facilitin el tast. Totes aquestes condicions es compleixen amb Annie Ernaux, ben servida per les traduccions de Valèria Gaillard a Angle Editorial amb quatre títols editats des del 2019. Com a targeta de presentació d’aquesta escriptora desconeguda per mi he llegit Memòria de noia, publicada originalment l’any 2016, per la senzilla raó que ha sigut el primer títol que m’ha caigut a les mans.

Segons vaig entendre llegint una entrevista amb la traductora Gaillard, Ernaux es dedica en cadascun dels seus llibres a descriure un dels fets fonamentals de la seva vida, com si hi apliqués una lent d’augment que li conferís una entitat pròpia. En el cas de Memòria de noia es podria dir que és la crònica de la pèrdua de la virginitat. Abasta el final de la dècada dels cinquanta, s’inicia amb les seves primeres experiències sexuals i acaba dos anys més tard amb el desflorament per part del que seria el seu marit.

L’Annie dels divuit anys és una jove catòlica, filla única d’uns botiguers de províncies, amb una vida reclosa i un punt d’orgull intel·lectual. La seva experiència com a monitora en unes colònies d’estiu per a infants la posarà en contacte amb altres nois i noies de la seva edat i es lliurarà incondicionalment a un monitor una mica més gran que ella. Ernaux amb distància analítica i sense una gota de sentimentalisme rememora les humiliacions viscudes en un amor no correspost i les burles cruels dels seus coetanis, molt més experimentats que ella. Certament hi ha valentia en la narració descarnada d’uns fets que es produïren més de mig segle enrere i pels quals l’escriptora no mostra cap pietat. 

Paral·lelament contraposa la noia que fou l’any 58 amb l’anciana que escriu aquesta memòria el 2016, tot intentant posar-se dins del cap d’aquella que ja no existeix. Malgrat l’ajuda de cartes de l’època i del testimoni d’alguna amiga, la pretensió d’aconseguir una epifania tardana es revela més com una estratègia literària que com una eina d’autoconeixement. Tanmateix el llibre és un testimoni valuós de la mentalitat de les noies i del jovent en general durant els anys que precediren la revolució sexual.

    ¿Com fer per retrobar l’imaginari de l’acte sexual tal com sura en aquest jo al llindar de les colònies?

    ¿Com ressuscitar aquesta ignorància absoluta i aquesta espera del que aleshores és tot allò desconegut i tot allò meravellós de l’existència —el gran secret xiuxiuejat des de la infància però que aleshores no està descrit ni mostrat enlloc? Aquest acte misteriós que introdueix al banquet de la vida, a l’essencial —Déu meu, sobretot no morir abans—, i sobre el qual pesen la prohibició i l’espant de les conseqüències durant aquells anys Ogino, els pitjors en tant que fan brillar la temptació de vuit dies de «llibertat» per mes, just abans de la regla.

Il·lustratiu, llegidor i una mica fred, Memòria de noia serveix, si més no, per fer-se una idea de la literatura introspectiva i enganyosament simple d’Annie Ernaux.

Filantropia il·lustrada

Aquesta història és freqüent: l’esposa dona suport al marit des del primer moment, quan les vaques són magres, però un cop assolit el cim de l’èxit, rep una coça en pagament als serveis prestats, mentre l’home s’ajunta amb una mossa escandalosament més jove. Aquest és també el punt d’inici de la «sitcom» Loot (Botí) d’Alan Yang (Parks and Recreation, Master of None), que podreu veure a Apple+. En aquest cas l’home és un geni de la tecnologia (probablement va començar en un garatge) que té les faccions d’Adam Scott, mentre que ella és la còmica Maya Rudolph, aquí com a Molly Novak, una dona madura que ha tret un suculent benefici del divorci, però que no sap què fer amb la seva vida, sola i perduda en una immensa mansió.

Quan Molly descobreix que és la presidenta d’una fundació humanitària que ja havia oblidat que havia creat en el seu dia, decideix posar el seu altruisme a prova, encara que sigui contrariant als empleats de la institució. Així, la multimilionària acostumada a solucionar-ho tot a cop de talonari, haurà d’aprendre des de zero el valor de l’empatia i la solidaritat. Com es pot veure, la sèrie té un evident propòsit moral que (i no voldria sonar cínic) va en detriment de la seva comicitat; diria que és difícil fer humor a partir dels bons sentiments. Com a mínim Loot no en surt gaire ben parada, tot i que Rudolph és una comedianta d’eficàcia contrastada.

Finalment el que queda en el record d’aquest títol tan poc destacable són els excessos en els que cauen els ultra-rics: els desplaçaments en helicòpter, les piscines a diversos nivells o els vestidors de la superfície d’un camp de futbol; tot allò que ens fascina per inassolible i que mai se’ns hagués acudit que necessités ningú. 

Jimmy, Saul, Gene…

La sèrie d’AMC Better Call Saul va néixer per rendibilitzar el merescut èxit de Breaking Bad, una estratègia justificada des del punt de vista comercial i confirmada per un reguitzell d’exemples diversos (vegeu si no des de House of Dragons fins a les innombrables postil·les de Star Wars). Seria superflu preguntar a Vince Gilligan i Peter Gould si calia narrar els obscurs orígens de Saul Goodman i el seu igualment obscur futur després de la desbandada final de Breaking Bad, o intentar esbrinar fins a quin punt tota aquesta història estava predeterminada o bé s’anava improvisant sobre la marxa; ja que de segur ens respondrien que tot, absolutament tot, era dins del seu cap des de l’inici dels temps. Però jo, des de la primera temporada de Better Call Saul, vaig quedar-me amb una sensació de contingència de tot el que s’hi explicava. Que allò que apareixia en pantalla bé podia haver succeït d’una altra manera, tot plegat diverses formes d’anar omplint els minuts amb digressions, dilacions i temps morts.

L’únic requeriment que calia complir era el d’empalmar les vicissituds de Jimmy McGill amb les del personatge de Saul Goodman, tal com el vam conèixer a Breaking Bad; i els guionistes s’hi van aplicar amb parsimònia, ja que la sèrie filla ha acabat tenint una temporada i un episodi més que la sèrie mare. Així hem arribat a la sisena temporada, dividida en dues parts per allargar el comiat, i després d’algunes marrades més, i de les aparicions previsibles de Walter White i Jesse Pinkman, hem esbrinat quin era el destí de la Kim Wexler i en Howard Hamlin, els únics personatges importants que no apareixien a Breaking Bad. També s’ha revelat el futur de Saul, ara sota la identitat de Gene Takavic, però no ha estat una veritable sorpresa i la faula conclou d’una manera que, si Gilligan volgués, la podria continuar demà mateix amb una nova temporada. L’únic que no m’esperava era trobar-m’hi la Carol Burnett, a la qual m’imaginava retiradíssima, fent un paper d’una certa importància.

Els experts han dictaminat de forma quasi unànime que Better Call Saul és encara millor que Breaking Bad, han lloat el treball de Rhea Seehorn i de segur que han considerat l’episodi 10 (el dels robatoris al centre comercial) com una pura genialitat. Jo, que tantes vegades m’he sentit perdut amb aquesta sèrie, i que trobo a la Seehorn freda i rígida en excés, no podria discrepar més. I l’episodi 10 m’ha semblat perfectament tediós. Descansi en pau Saul doncs.