dilluns, 19 de desembre de 2022

El català com atrezzo

Família catalana model

Amb escassos dies de diferència s’han estrenat tres ficcions televisives que tenen la Barcelona actual com a escenari, les tres amb un equip majoritàriament català, però parlades en castellà. Malgrat això totes elles inclouen algun personatge que deixa anar frases en català, no sempre de manera orgànica, sinó només com una nota de color local, tan barcelonina i decorativa com els panots de la flor o la silueta de la torre de Collserola. L’ús de l’idioma no sol respondre a cap model real i per tant resulta desconcertant per a un parlant habitual.


A Smiley (Netflix) els únics que fan servir el català són els membres de la família Sunyer, precisament la més burgesa que hi surt. Els Sunyer constitueixen una curiosa bombolla lingüística, perquè parlen català entre ells, però no el parlen amb ningú més, ni hi ha ningú que els hi ho parli. A més d’aquesta família especialeta, la sèrie (que té ambientació nadalenca) fa alguna referència folklòrico-didàctica al caganer i el tió, i ens regala una versió oblidable d’El noi de la mare cantada per Lluís Gavaldà. Cal afegir que, en compensació, Smiley disposa d’una versió doblada al català on hi intervenen (sempre que és possible, com és el cas dels dos protagonistes) els mateixos actors originals.


Les protagonistes de Fácil (Movistar+) són quatre cosines trasplantades a la Barceloneta des d’algun lloc no precisat de la península. Per demostrar la seva integració una d’elles es fa dir Àngels i una altra de tant en tant diu «no fotem». Al seu voltant hi ha grapat de personatges interpretats per actors catalans, tot i que alguns —Albert Pla, Cesca Piñón, David Bagés—es presenten com a monolingües castellans. Però el cas curiós és el d’aquells personatges que de tant en tant deixen anar alguna frase en català, com els de la Bruna Cusí o la Clara Segura, però que entre elles dialoguen en castellà, o el d’Àgata Roca que de vegades parla al seu fill en un idioma o un altre, uns comportaments sense reflex a cap realitat lingüística coneguda.


El tractament més realista de la llengua el trobarem a Autodefensa (Filmin), malgrat que les protagonistes són dues amigues catalanes que es parlen entre elles en castellà (aquestes coses passen) i els escassos personatges que els hi donen la rèplica s’expressen també en castellà. Però en les escenes on se les veu amb la seva colla o de festa en algun local, les dues llengües hi apareixen de forma naturalista i creïble, i no sonen mai com una concessió.


Ja veieu que no és fàcil trobar a l’audiovisual en castellà un tractament versemblant de la nostra llengua i aquests exemples encara són remarcables per la voluntat de fer-la petar una estona: sovint en ficcions d’aquest tipus ens hem de conformar amb un «adeu» o un «collons!» escadussers i para de comptar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada