Platillos volantes - Sexy Beast - Llévame conmigo

 

Les recents El otro lado i Espíritu sagrado han reconegut de forma implícita o explícita, per la seva forma empàtica de contemplar els creients en fenòmens paranormals, el deute que tenen amb Platillos volantes, la pel·lícula gairebé de culte que va estrenar Óscar Aibar l’any 2003. Es basava en fets reals: l’aparició l’any 72 dels cadàvers decapitats de dos treballadors del tèxtil, aficionats a la ufologia, prop de l’estació de Torrebonica.

El guió d’Aibar i Jorge Guerricaechevarría incideix en la grisor repressiva de l’últim franquisme i introdueix algunes notes còmiques entre el costumisme i la picaresca. L’ambientació dels primers setanta m’ha semblat molt reeixida i m’ha fet molta gràcia trobar actors i actrius catalanes omplint tots els petits papers. Els deliris dels dos protagonistes, ferms creients en un imminent contacte amb els alienígenes, té un cert punt de tendresa, com ho tenen les interpretacions de Jordi Vilches i del malaguanyat Ángel de Andrés López. Si no coneixíeu el film, val la pena recuperar-lo. El trobareu a Movistar+. 

Jonathan Glazer va debutar en el llargmetratge amb Sexy Beast (Filmin) després d’una multipremiada carrera en el camp dels videoclips i els espots publicitaris. Aquesta experiència és nota en el molt creatiu muntatge d’un entretingut film rodat a Almeria que sembla prefigurar les pel·lícules de gàngsters de Guy Ritchie. La història en si no és gaire original —la del delinqüent feliçment retirat a qui reclamen per realitzar un últim robatori—, però l’execució és sempre imaginativa i amb bons girs de guió. Compta amb la solidesa interpretativa de Ray Winstone i d’Ian McShane, però és el molt inquietant Ben Kingsley qui s’erigeix en el rei de la funció.

Te llevo conmigo de Heidi Ewing (a Netflix) és un documental ficcionalitzat a mitges sobre dos homes mexicans que es van enamorar de joves i que van optar per buscar fortuna als Estats Units. Interpretada per actors en la primera part i després pels propis protagonistes de la història, el film narra amb veracitat i sense necessitat de carregar les tintes tant l’homofòbia encara present a la societat mexicana com les dificultats que comporta la immigració. Més interessant en la primera meitat i una mica divagant en la part pròpiament documental és amb tot una sòlida aportació a unes experiències d’abast universal.

"The Morning Show" 3 (Apple+)

La segona temporada va acabar d’una manera que no podia ser més desastrosa; per tant m’havia promès no reincidir, fins que algunes bones crítiques llegides a les xarxes em van fer retractar a l’últim moment. El més destacable d’aquesta tercera temporada és la incorporació de John Hamm fent de Paul Marks, un magnat tecnològic amb idees visionàries —una mena d’Elon Musk però en versió guapa— que pretén adquirir la plataforma UBA+. 

El primer episodi ja comença fort amb un breu viatge espacial que hauria de reunir Marks amb la periodista Alex Levy (Jennifer Aniston). Alex deixa plantat el coet en l’últim moment i l’ha de substituir la seva col·lega Bradley Jackson (Reese Witherspoon), a qui han de preparar a corre-cuita, com si això de l’astronàutica fos bufar i fer ampolles. Però tant se val, perquè si The Morning Show en algun moment va pretendre reflectir inquietuds de la societat contemporània, ara es limita a emprar-les com excuses en unes trames tan recargolades com impossibles. I de l’emparellament d’Anniston i Witherspoon, un dels suposats al·licients de la sèrie, han desaparegut la majoria de les escenes conjuntes, cosa que fa sospitar que les dues actrius no s’entenen gaire.

Què queda doncs per gaudir? Les seves meravelloses superfícies: cases i apartaments de super-luxe que no trepitjarem ni en somnis, actors i actrius lleugerament retocats, però encara de bon veure, i el vestuari de Greta Lee (que no es pot tenir més estil). Les interpretacions millor oblidar-les, perquè (potser amb l’excepció de Billy Crudup) són totes d’una patent falsedat. En quant a la parella que formen Witherspoon i Julianna Margulies, no te la creus ni en pintura.

Ben mirat, The Morning Show ha acabat sent la versió actualitzada d’un d’aquells serials d’amor, diners i luxe que abans es deien Dallas o Dinastia.

«Bon dia, tristesa», Françoise Sagan

Bon dia, tristesa, Françoise Sagan
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena edicions, febrer de 2020

Potser costa d’entendre ara, gairebé setanta anys més tard, l’escàndol que va representar l’aparició d’aquesta novel·la escrita per una noia de disset anys sobre una noia de la seva mateixa edat que mantenia relacions sexuals sense cap sentiment de culpa ni cap càstig per part de la providència. El rebombori que va envoltar la publicació va impulsar el llibre a la categoria de bestseller i bastí els fonaments de la fortuna de Sagan, que es prolongà durant les dècades següents.

Ignoro quina és la cotització present de l’obra de l’autora, però la seva novel·la de debut continua funcionant perfectament i sorprèn la maduresa estilística que exhibeix, tot i tractar-se d’un text de clara inspiració adolescent. En efecte, la Cécile narradora i protagonista és una estudiant de batxillerat de disset anys que conviu amb un pare vidu, hedonista i faldiller. La seva relació, irresponsable i frívola, revela un tan bon enteniment, que gairebé voreja l’incest. Aquest agradable equilibri perillarà quan aparegui l’assenyada Anne, una dona de l’edat del pare, que pretendrà tallar-li les ales per la via del matrimoni. Cécile no dubtarà a emprar els recursos menys ètics per foragitar Anne de les seves vides.

El llibre reflecteix molt bé aquest egoisme adolescent que posa l’interès personal com a impuls rector, tot prescindint de les conseqüències que pugui tenir pels altres. No trobem en Cécile ni escrúpols ètics ni remordiments, només la propensió al plaer i a la llibertat d’acció. Que pugui ser considerada reprovable no impedeix que el seu retrat ens sembli molt real.

Havia de reaccionar absolutament, retrobar el meu pare i la nostra vida d’abans. Amb quins encisos no s’engalanaven per a mi tot d’una els dos anys joiosos i incoherents que acabava de viure, aquells dos anys de què l’altre dia havia renegat tan de pressa…! La llibertat de pensar, i de malpensar i de pensar poc, la llibertat d’elegir jo mateixa la meva vida, d’elegir-me jo mateixa. No puc dir de «ser jo mateixa» perquè només era una pasta modelable, però si més no de refusar els motlles.

Concisa, ben estructurada, amb l’expressió precisa, penetració psicològica i detalls il·luminadors, no hi ha dubte que Bon dia, tristesa continua sent un perfecte «petit plaer» literari.

Prova de l’èxit del llibre fou l’adaptació cinematogràfica que només va trigar quatre anys en arribar. Dirigia el molt prestigiós Otto Preminger i no es pot dir que fos una mala pel·lícula. Pren la poc justificada decisió de presentar la història com un llarg flash-back en Technicolor, emmarcat per escenes en blanc i negre que figuren el present. El retrat de la societat benestant que visita caves existencialistes (atenció, Juliette Greco!) i estiueja a la Côte d’Azur és tan luxós i irreal com només Hollywood podia imaginar, però constitueix un magnífic espectacle escapista. Els protagonistes, inevitablement, passen de francesos a britànics de manera que ara la ficció té lloc entre «guiris». En aquest sentit no acabo de veure David Niven com a seductor impenitent, més aviat l’imagino en un club privat londinenc amb el seu cigar i el seu whisky amb ginger ale. Deborah Kerr també esdevé entre ridícula i inadequada quan ha de mostrar el seu desengany. La que surt més ben parada és la Cécile de Jean Seberg, que amb el cabell curt i els pantalons pirates prefigura l’americana d’À bout de souffle. Magnífics els paisatges i els crèdits de Saul Bass, esclar!

Leave the World Behind - Nasty Baby

La conspiranoica Leave the World Behind de Sam Esmail (a Netflix) sembla especialment dirigida a alimentar el complex de persecució tan abundant entre el públic americà. Mitjançant una pausada manipulació de l’espectador, en la qual intervé molta truculència, efectes sonors enervants i una càmera de moviments extravagants, el film pretén dir moltes coses sense acabar explicant-ne cap. Les interpretacions són molt superiors al material que han de defensar i, si Julia Roberts continua demostrant la seva infal·libilitat, aquí és Mahershala Ali qui més brilla. En tot cas, i malgrat les seves mancances, és una obra absorbent impossible de deixar a mitges.

El xilè Sebastián Silva escriu, interpreta i dirigeix la desconcertant Nasty Baby (a Filmin). Durant dos terços de la pel·lícula sembla que ens trobem en un competent relat costumista sobre una parella d’homes de Nova York que intenta tenir un fill a través de la inseminació d’una amiga, amb els problemes que això comporta. En el tram final la intervenció d’un home desequilibrat que ataca la parella amb insults homòfobs provocarà una situació d’inusitada violència. 

Bones actuacions de Kristen Wiig i del sexy Tunde Adebimpe, més les cares conegudes de Mark Margolis (Breaking Bad), Reg E. Cathey (House of Cards) i Alia Shawkat (Arrested Development); però les tonalitats discordants de la trama no acaben de lligar. A més, quan un personatge actua completament fora del seu rol establert, és inevitable que l’espectador se senti alienat. Una pena.

«El encargado» 2 (Disney+)

Un any més tard arriba la segona temporada d’El encargado, la molt recomanable sèrie argentina creada per Mariano Cohn i Gaston Duprat. Al final de la temporada anterior semblava que la comunitat de veïns protagonista recuperava la tranquil·litat, després que el conserge Eliseo salvés in extremis la integritat de l’edifici i fos recompensat amb un habitatge molt més ampli. Però noves dificultats no triguen en aparèixer, quan arriba a l’escala una propietària coneguda públicament per les seves campanyes solidàries, però que té intencions completament intervencionistes sobre l’administració de l’immoble. Eliseo s’haurà d’aliar amb el seu antic contrincant Zambrano per mirar d’expulsar la intrusa.

Malgrat que consta de només set capítols (tres menys que la temporada anterior), la trama resulta potser una mica més dispersa, però igualment absorbent, ja que poques coses fascinen tant com el fet de ser partícip de les maquinacions d’una ment maquiavèl·lica. La sèrie serveix col·lateralment per mostrar l’Argentina en crisi (la fam, els sense sostre, els canvistes a dòlars, el negoci de l’altruïsme…) pocs dies abans de lliurar-se als deliris de Javier Milei. 

El encargado és una sèrie molt ben travada i amb un humor amarg molt apropiat, però el que l’eleva a la categoria de poc més que imprescindible és la presència de Guillermo Francella en el paper d’Eliseo. Aquest popular actor de comèdia a qui hem vist sovint interpretant rols bondadosos i patidors broda aquí el retrat terrorífic d’un psicòpata, capaç de passar de la submissió al furor assassí en un tancar i obrir d’ulls. Poques vegades he vist una comèdia que contingui un moment tan paorós com les imatges finals de la sèrie.

Anatomia d’una caiguda - Napoleon - Wonka

 Cap de les obres anteriors que li coneixia a Justine Triet —La batalla de Solferino, Victoria— m’havien preparat per l’ambició i la intel·ligència d’Anatomia d’una caiguda, un thriller psicològic que és sense cap dubte una de les pel·lícules de l’any, o almenys així ho veig jo. Troben el marit mort sobre la neu i al peu d’un balcó: ha saltat per voluntat pròpia?, es tracta d’un accident? o l’ha empès la muller? De moment ella n’és l’acusada i la seva culpa es dirimirà en els jutjats de Grenoble. 

El film es reparteix entre les escenes al xalet de muntanya i les del judici que, a diferència del rígid procediment americà al qual ens han acostumat tantes pel·lícules, presenta una comunicació més fluida entre totes les parts implicades el que fa augmentar notablement l’interès de l’espectador. I, malgrat els 150 minuts de durada, la tensió rarament decau gràcies al magistral guió de Triet i Arthur Harari.

De totes maneres el que menys importa aquí és el veredicte final, ja que el cas és només una excusa per tocar altres qüestions sobre la fi de l’amor, la distribució de rols en una parella, l’enveja professional, la paternitat o la culpa. Sandra Hüller fa un autèntic recital ple de matisos d’aquesta esposa sota sospita i fa inimaginable la cinta sense la seva presència.

Ridley Scott gaudeix d’una excel·lent reputació, no sempre justificada, potser perquè la majoria de les seves pel·lícules fan, si més no, força patxoca en l’aspecte visual. La super-producció Napoleon venia precedida de grans expectatives, atès que d’un protagonista com aquest cal esperar experiències més grans que la vida. El millor que es pot dir, un cop vistos els resultats, és que Scott fa lluir en les escenes de batalles tots els dòlars esmerçats i que, com aquestes ocupen molts minuts de metratge, els moments difícils d’oblidar abunden.

Però com que l’home i la dona no viuen només de batalles, s’inclouen escenes escollides de la vida privada i política del líder. Gairebé no n’hi ha cap on es pronunciïn més de dues frases seguides i la sensació que se n’extreu de la trama és el de l’acumulació de fets —llavors va passar allò, després va passar allò altre…— sense que puguem fer-nos una idea clara de quina mena de paio era aquest Napoleon. Ja no és que demani fidelitat històrica, que al cap i a la fi m’importa poc en una obra de ficció, però el que sí que m’agradaria trobar és una mica de veritat humana. Per acabar-ho de rematar, Joaquin Phoenix —que ja havia sigut el «dolent» de Gladiator a les ordres de Scott— fa cara permanent d’úlcera estomacal i convida a una nul·la empatia. Horrible la música de Martin Phipps.

Wonka té en contra aquesta mania recabdatòria d’inventar-se la història dels orígens d’un personatge, tot prescindint del que Roald Dahl havia escrit. També convida a la prevenció la presència de Timothée Chalamet. Sortosament juga al seu favor el guió i la direcció de Paul King, màxim responsable de les delicioses aventures de l’osset Paddington. Ja avanço que el saldo final és clarament positiu.

Potser resultarà estrany que Willy Wonka, qui sota les faccions de Gene Wilder o Johny Depp era una figura imprevisible i moralment ambigua, sigui aquí, en la seva joventut, una criatura del tot angelical (preguem perquè no se’ls acudeixi descriure en futures produccions com va anar perdent la innocència); però això afavoreix un to bonista agradós per a tots els públics. Caminant per la fina línia que separa la fantasia imaginativa de l’empatx de bonicor, Wonka sorprèn a cada nova situació i no aconsegueix que et desaparegui el somriure dels llavis, de vegades amb cops de geni com l’aparició dels flamencs o la girafa. Hi contribueix un disseny de producció esplèndid, que treu bon profit de les arquitectures de Bath i Oxford, i unes cançons perfectament adequades de Neil Hannon (el que equival a dir The Divine Comedy).

L’extens repartiment no presenta ni un sol punt feble, però no sorprendrà ningú que destaquin un jibaritzat Hugh Grant i una molt dickensiana Olivia Colman. El que no m’esperava és la solvència de Chalamet en un paper que l’obliga a ballar, cantar i mostrar un charme permanent. Amb tots aquests elements Wonka està destinat a ser un clàssic familiar gairebé tan adorable com Paddington.

«El otro lado» (Movistar+)

La combinació de comèdia i terror acostuma a ser particularment delicada i sol inclinar-se més pel costat de les rialles que dels moments inquietants. El otro lado intenta donar importància als moments dramàtics i d’horror genuí, tot deixant la comicitat per alguns moments molt determinats; que ho aconsegueixi ja em sembla més dubtós. La sèrie que ha escrit Berto Romero amb Rafel Barceló i Enric Pardo té en el seu centre Nacho Nieto (Romero, de nou), un periodista que es dedica als fenòmens paranormals i a qui trobem sumit en hores molt baixes. Un pis de l’extraradi de Barcelona, aparentment posseït per l’esperit d’un difunt, sembla oferir l’oportunitat d’investigar un cas important que li pot retornar la reputació. Però un antic col·lega amb el que fa anys que està enfrontat també s’immisceix en el cas sense que ningú l’hagi convidat…

Aquesta breu sinopsi no dona idea de les moltes coses que succeeixen als sis capítols d’El otro lado, no totes ben integrades en la trama. Hi surten un munt de parapsicòlegs, mèdiums i espiritistes (potser més dels que caldria), tot i que la sèrie no té clar si els vol denunciar per falsaris o bé creu que efectivament tenen poders. Hi ha un fet traumàtic del passat que té a veure amb una antiga mentida i que, en ser confessada per Nacho vint anys més tard, se suposa que tothom ho troba admirable i fins i tot heroic. En les reaccions a aquesta confessió s’intenta fer una sàtira de com funcionen les xarxes socials, però es mostren uns mecanismes tan simplistes que no acaben de resultar creïbles. Hi ha també una petita intriga amorosa que no porta enlloc i un intent de suïcidi que li ve gran a la sèrie. O almenys li ve gran a Berto Romero, un actor insuficient que pot funcionar en comèdia, però que no m’he cregut en els moments dramàtics.

Queden els fenòmens inexplicables, mitjanament inquietants, rarament terrorífics, que tenen la gràcia de succeir en un modest pis barceloní d’allò més prosaic. En quant a la part humorística se’n responsabilitza en gran mesura Andreu Buenafuente, que actua com a mentor difunt del protagonista. La seva forma de procedir —masclista, racista, homòfoba, classista—, reflex d’un comportament ara inadmissible, proporciona els moments més divertits i salvables d’aquest El otro lado.

"Viatges en trens de primera classe", Dani Torrent

 

Viatges en trens de primera classe, Dani Torrent
triqueta editora, Vigo 2022

Lector infreqüent de llibres il·lustrats, m'he deixat seduir per aquesta obra de Dani Torrent, fi dibuixant molt sensible al color, que aquí exerceix també d'autor del text. Clementina —un homenatge de Torrent a la besàvia Clementina Arderiu— és una jove que veu tots els seus plans de casament desbaratats per la guerra que ha assolat Europa. Decidida a canviar el seu destí, es compra un vestit de color menta i un bitllet de primera classe a la recerca d'un bon partit.

Amb l’estructura iterativa de les rondalles tradicionals i amb un objectiu —el casori— que és igualment un clàssic, la història té no obstant una conclusió d’esperit molt més contemporani. El llenguatge adopta matisos vagament poètics que s’adiuen amb el caràcter bromós de les il·lustracions i formen un conjunt encisador per a qualsevol edat. 

Tota la seva vida havia admirat l'aparador de la botiga de modes però no hi havia entrat mai. Aquesta vegada va empènyer la porta. Va sonar la campaneta i va bescanviar la primera meitat dels diners per un delicat conjunt de seda de color menta i un barret enorme de ratlles. Després, vestida tota elegant, se'n va anar a l'estació del ferrocarril i amb els diners que li quedaven es va comprar un bitllet.

A trenc d'alba es va sentir un xiulet. Sortia el primer tren del matí. Sobre el llit de la Clementina només quedava una lleugera olor de menta.

El club de l'odi - El meu crim - Esperit sagrat

 A El club de l’odi de Beth Araújo (Filmin) el que comença com una reunió de senyores àries supremacistes deriva en un esclat de violència histèrica i finalment assassina. Podria haver estat un intent d’analitzar com funcionen les mentalitats ultra-dretanes, si no fos que totes les protagonistes són a més d’una estupidesa superlativa que simplifica massa la diagnosi del problema. Queda doncs un film d’horror bastant difícil d’aguantar per la seva incomoditat, amb unes ínfules d’exercici d’estil innecessàries. 

Mon crime, el film més recent de François Ozon, es basa en un vell vodevil de Georges Berr i Louis Verneuil, i participa de la mateixa lleugeresa frívola de 8 femmes i Potiche. En uns molt teatralitzats anys 30, una aspirant a actriu es troba acusada de la mort d’un productor de cinema. Amb l’ajuda d’una amiga advocada aconsegueix treure profit de la situació i assolir una inesperada celebritat; però aviat descobrirà que el seu crim té molts més beneficiaris potencials del que es podria pensar.

Una farsa de fràgil versemblança amb tocs feministes i un fort component d’exercici estilístic, se salva de la irrellevància pel bon humor que inspira i per un repartiment força agraït. Les emergents Nadia Tereszkiewicz i Rebecca Marder mostren una gran química com a col·legues en el crim, mentre que uns sobreactuats Fabrice Luchini i Isabelle Huppert hi posen la cirereta festiva.

Espíritu sagrado de Chema García Ibarra (a Filmin) seria una raresa total si no fos perquè darrerament m’ha tocat veure moltes rareses dins del cinema espanyol. Ambientada en un barri perifèric d’Elx, comença com una comèdia impàvida sobre els membres d’una associació «magufa» de cercadors d’ovnis fins que va derivant cap a un argument molt més sinistre. Els actors semblen tots aficionats, però el que els falta d’ofici es compensa per l’autenticitat que traspuen. El resultat és inexplicablement fascinant. 

«Poker Face» (SkyShowtime)

Després de triomfar amb els exercicis detectivescos dels dos Knives Out, Rian Johnson s’ha tret de la màniga una sèrie que, amb el seu misteri setmanal, la seva relativa falta de pretensions i fins i tot la tipografia dels crèdits, ens recorda sèries mítiques de la televisió de finals del segle XX com Colombo o S’ha escrit un crim. Escrita a major glòria de Natasha Lyonne, Poker Face ens presenta el personatge de Charlie Cale una cambrera que té el do de detectar quan algú esta dient una mentida. En el primer episodi, uns fets que tenen a veure amb la seva intromissió amb una família mafiosa de Nevada, obliguen Charlie a fugir cuita corrents. Els següents capítols, ambientats en diferents escenaris de la seva ruta, contenen cadascun d’ells un assassinat, presentat sempre amb una estructura ben particular. Primer presenciem l’execució del crim —de manera que la identitat del culpable mai no forma part del misteri— i després veiem com Charlie en troba el desllorigador, com qui no vol la cosa.

Poker Face ha sigut classificada com a comèdia, més per l’actitud passo-de-tot de Natasha Lyonne que no pas pel contingut real de la sèrie. El plantejament de cada misteri és original sense necessitat d’entrar en grans complicacions, de manera que aquesta és una sèrie ideal per recuperar aquella vella tradició de mirar la tele en família. A les arroves de carisma que té Lyonne hi podeu afegir la presència d’actors convidats de la talla d’Adrien Brody, Ron Perlman, Chloë Sevigny, Ellen Barkin, Joseph Gordon-Levitt o Nick Nolte. Tot plegat configura un dels millors títols de l’any (o, si més no, dels més distrets i simpàtics).

«El colibrí», Sandro Veronesi

El colibrí, Sandro Veronesi
Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Anagrama, novembre de 2020
(també en català a Llibres del Periscopi amb traducció de Pau Vidal)

La novel·la abasta tota la vida de l’oftalmòleg Marco Carrera des del naixement fins a la mort en un futur 2030 en el si d’una família de l’alta burgesia florentina —pare enginyer, mare arquitecta, caseta a primera línia de platja, esquí, hípica i tennis…—, un ambient que m’ha provocat una certa distància amb el protagonista, en lloc de la identificació que l’autor sembla buscar. El títol, per cert, prové del motiu que Marco rebia de petit a causa de la seva baixa estatura. Superat el problema a l’adolescència amb l’ajuda d’un tractament hormonal, l’apel·latiu de «colibrí» esdevindrà una metàfora de la seva aparent immobilitat que l’ajuda a superar tots els entrebancs que li porta la vida.

Efectivament, Marco, a més d’una història d’amor condemnada des de l’inici, ha de carregar un cúmul de desgràcies familiars superior a la mitjana, on les coincidències inesperades conviuen amb els accidents més improbables. En aquest aspecte, així com en una actitud de superació davant dels contratemps, El colibrí m’ha dut a la memòria alguna de les primeres novel·les de John Irving.

El text, que alterna dades de la biografia de Marco amb peces de la correspondència que manté amb la seva estimada o amb el seu germà, no segueix cap ordre cronològic, almenys fins que arriba al final de la seva vida. L’única raó per aquest desordre crec que rau en la possibilitat de suggerir sense fer explícits esdeveniments del passat que encara no han sigut explicats. La veritat és que el recurs funciona i propicia un ritme de lectura més que lleuger. 

Una curiositat de la novel·la és l’abundor de psicoanalistes que presenta: tret del protagonista, pràcticament tota la resta de personatges es troba en teràpia. Menció apart mereix el doctor Daniele Carradori, que provoca l’inici de la trama amb una indiscreció impròpia de l’ètica professional d’un psicoanalista. Més endavant el veurem intervenint en crisis humanitàries i, molt improbablement, fent de voluntariós portador de males notícies. Un personatge difícil de creure.

Però on la novel·la descarrila és en els capítols finals, quan s’imagina el futur de Carrera. No tant per estirabots com la col·lecció de tòpics que acumula l’infermer espanyol que el cuida: 

Su historia es de locos: un padre ciego, una madre gitana que fue cantante, bailaora, artista callejera y —parece ser— amante de Enrique Iglesias antes de que este saliera con Anna Kournikova, dos hermanas gemelas a las que nunca ve porque siempre están de viaje con alguna organización humanitaria, un novio que es campeón de pelota vasca, un hijo adoptivo de Benín…

Sinó per la figura de la neta Miraijin, criada per a ser «l’home del futur», i dipositària de tants dons i perfeccions, que faria ombra a la mateixa Mary Poppins.

No ha habido experiencia para la que Miraijin no haya mostrado la actitud correcta desde el primer intento. En todos los deportes que ha practicado, desde el tenis al judo, no ha habido entrenador que no se haya asombrado de su vocación natural. (…) En clase, encanta a las maestras con su capacidad de concentración y de elevar el nivel de concentración de los demás. Dibuja muy bien. Aprender a escribir y respetar escrupulosamente los acentos graves y agudos como no hacen ni los profesores fue todo uno. La frase que se repite cada vez que empieza a hacer algo es: «Parece que ha nacido para esto».

Em sembla molt bé que Veronesi prefereixi augurar-nos un futur utòpic que no pas distòpic, però fer-ho a través de la creació d’una figura de perfecció messiànica, potser era el camí més fàcil, però també el més difícil de creure. 

L'origine du monde - Late Night - El Crack - Misteri a Venècia

 Una família rica que viu en una mansió a l’illa provençal de Porquerolles rep la visita d’una filla secreta del patriarca. Per descomptat no és benvinguda, tot i que el pare sembla disposat a afavorir-la en els seus plans. Una lluita de poders esclatarà entre els excèntrics membres de la família, com succeeix sempre que hi ha en joc una copiosa herència. Aquest és l’argument de L’Origine du monde de Sébastien Marnier (a Filmin), un thriller dramàtic ple de personatges insòlits i bons girs de guió. L’interès no decau ni un moment fins arribar a un final mitjanament inesperat. Tret del pare despòtic que interpreta Jacques Weber, el repartiment és bàsicament femení. L’omnipresent Laure Calamy treu bon profit de la simpatia que sol provocar per brodar un rol ple de sorpreses.

A Late Night de Nisha Ganatra (Netflix) una veterana comediant d’un late show (Emma Thompson) decideix contractar una dona índia (Mindy Kaling) per intentar superar la crisi d’audiència i posar-se a to amb el pluralisme que els temps demanen. Comèdia de guió, obra de la pròpia Kaling, que intenta incidir en diverses temàtiques de moda —l’edadisme, el me too, les tendències woke, els influencers…—, aconsegueix una certa gràcia i fins i tot emoció, malgrat la palesa insinceritat. Bon grapat d’actors —John Lithgow, Amy Ryan, Denis O’Hare, Annaleigh Ashford…— envolten l’estrella indiscutible, una tirànica Emma Thompson en un registre proper al de la Streep a El diable vesteix de Prada.

Dec ser un dels pocs de la meva generació que no havien vist El Crack (a Filmin, per exemple). Diuen que és la millor pel·lícula de José Luis Garci, potser sí; encara que, ben mirat és un elogi molt relatiu. L’intent de fer un noir a la madrilenya li queda força reeixit, encara que és ple de temps morts farcits de notes costumistes amb partides de mus, combats de boxa, Winston i copes de Soberano. Jo, que vaig viure el principi de la dècada dels 80 a Madrid, no recordava la Gran Via tan bruta i atrotinada, però potser és la pel·lícula la que força la paleta dels marrons per subratllar la ranciesa moral de l’època. Indubtablement la seva credibilitat quedaria compromesa si al capdavant no hi fos un actor del capital humà d’Alfredo Landa.

A Haunting in Venice/Misteri a Venècia, el tercer tàndem Kenneth Branagh - Hercule Poirot se surt una mica de la fórmula consolidada per entrar en el gènere de l’horror gòtic. Basada molt lliurement en la novel·la tardana Hallowe’en Party, trasllada l’acció a Venècia amb el que es potencia el valor pintoresc, tot i que la festa de Halloween no sembla un tradició pròpia de la ciutat. L’acció se centra en un vell palazzo on els personatges es veuen obligats a passar la nit. No hi falten llamps, trons, truculència, plans emfàtics i ensurts. El desenllaç de la intriga és una mica decebedor —potser aquestes coses funcionen millor a la pàgina que no a la pantalla—, però entre el marc incomparable i les esgarrifances de la trama, el resultat és de molt bon passar.

Artistes i models (d’artistes)

La interessant sèrie Déjate ver d’Álvaro Carmona corre el perill de passar desapercebuda, traspaperada enmig de la poca estimulant oferta d’Atresplayer. L’Ana ha estat treballant al Japó en el taller de Bassil, un artista del que ningú no coneix la identitat. Quan el seu peu comença a desaparèixer es veu obligada a tornar a Espanya, on intentarà obrir-se camí en el món de l’art amb resultats poc prometedors.

Déjate ver té un humor gèlid que fa broma dels ambients artístics de forma intel·ligent i original, tot evitant les paròdies massa evidents que propiciarien temes com els influencers, la mercantilització de qualsevol activitat pública, l’esnobisme o el culte a la celebritat. El protagonisme de la desconeguda Macarena Sanz, amb el seu aire de pobra-de-mi, s’ajusta molt bé al to tan particular de la sèrie. I encara que la majoria dels actors no els coneixia, Ramón Barea o Miki Esparbé compten amb substancioses intervencions episòdiques. Per a qui li agradin els programes poc convencionals, aquest hauria de ser de visió obligada.

També hi ha un artista al centre de la sèrie Roni de Juanjo Sáez, estrenada primer al 3Cat i ara també visible a la plataforma Filmin. Roni, el protagonista, és un jove pintor barceloní disposat a menjar-se el món, tot i que els seus esforços no es veuen coronats per cap mena d’èxit. Al seu voltant, una mare massa intervencionista i protectora, un deixeble que és el fill del de la fruiteria i una vella col·lega que de tant en tant exerceix de xicota reticent. A aquest grup de personatges fixos s’hi afegeixen galeristes, crítics, mecenes, marxants, venedors de material per a les belles arts i tota la fauna que sol envoltar els artistes.

Malgrat l’estil simplista de Sáez, ja va demostrar al llibre El Arte que era capaç d’emocionar tot fent divulgació dels grans de la història de la pintura. Aquí, amb un estil més elaborat, s’atreveix a caricaturitzar de forma molt reconeixible a pintors com Goya, Picasso, Matisse, Warhol, Basquiat o Van Gogh que s’apareixen puntualment en forma fantasmagòrica per fer de mentors de Roni. La sèrie també fa pedagogia, amb un humor força destroyer, d’alguns artistes contemporanis com Miquel Barceló, Marina Abramovic, Yago Hortal, Okuda o Yoko Ono. Hi surt també el galerista Miquel Alzueta i l’Ada Colau fa un cameo. Però, atesa la «simpatia» que sento per ell, el meu personatge preferit és l’escultor Jaume Plensa. Com a veí de Roni, surt a tots els episodis, i apart de rebentar-li les parets de l’estudi amb els seus caps gegantins, no para de donar la tabarra amb discursos de filosofia new age. 

He trobat els diàlegs de Roni una mica accelerats i no he entès sempre el que diuen, però una sèrie que fa un retrat tan impagable de l’ínclit Plensa mereix tota la meva devoció.

Dialogant amb la vida - Suzhou River - Rustin

Dialogant amb la vida o Le Lycéen de Christophe Honoré (a Filmin) mostra l’efecte que té en una família, especialment en el fill adolescent, la mort en accident del pare. Sensible, dinàmica i incòmoda, retrata molt bé els vaivens emocionals d’una personalitat encara immadura. Juliette Binoche repeteix el rol de la mater dolorosa que tan bé sap representar, però l’estrella de la funció és el jove i admirable Paul Kircher. Un drama molt recomanable i esperançador.  

Suzhou River de Lou Ye (a Filmin) és un conte romàntic sobre un repartidor urbà a qui encarreguen un segrest i s’enamora de la segrestada. Quan aquesta escapa i salta al riu Suzhou des d’un pont, l’home intenta retrobar-la. Anys més tard veu en un cabaret una noia que actua disfressada de sirena i pensa que és ella. L’amor obsessiu per una dona i una mateixa actriu que fa dos papers semblen referències clares al Hitchcok de Vertigo; però l’encisador film és a més un bell exercici d’estil que assumeix l’infreqüent punt de vista d’un càmera de vídeo, personatge tangencial de la història principal. Rodat en un Shanghai lleig i decrèpit, i amb escenes gairebé documentals a les ribes del Suzhou (el riu més brut del món, segons el narrador), el film té un estrany atractiu, al qual hi ajuda molt una parella protagonista magnètica.

Rustin de George C. Wolfe (a Netflix) recupera la figura de Bayard Rustin (1912 - 1987), un activista pels drets civils que va col·laborar estretament amb Martin Luther King fins que la revelació de la seva homosexualitat va fer aconsellable mantenir-lo a distància. Es tracta d’un personatge interessant de la història recent i com a tal el film aplega un bon grapat de talent artístic afroamericà —Chris Rock, Branford Marsalis, Audra McDonald, Jeffrey Wright…—, tot i que el resultat no passa de correcte. Només Colman Domingo en el paper protagonista destaca per sobre d’una obra que peca de massa convencional.

«A la cambra fosca», Susan Faludi

A la cambra fosca, Susan Faludi
Traducció de Josep Alemany
Llibres del Periscopi, febrer del 2018

La feina del pare, llavors, era en una cambra fosca de Nova York. Anava cada dia a treballar a un cau sense finestres que va convertir en els seus dominis igual que el soterrani de la casa de Yorktown Heights. Era un mestre en l’art de revelar fotografies i en les tècniques de manipular-les: canvi de colors, modificacions, fotomuntatges i altres transmutacions de l’època anterior al Photoshop. «Fotografies trucades», en deia el pare. Sempre feia olor de fixador.

El pare tenia un talent especial per a la «subexposició», fent que zones fosques semblessin clares, i per a l’«emmascarament», amagant parts no desitjades de la imatge.

L’any 2004 la periodista feminista Susan Faludi rebé un missatge del seu pare Steven, del qual no havia tingut a penes contacte en l’últim quart de segle, on li comunicava que s’havia sotmès a una operació de reassignació de sexe i que a partir de llavors l’hauria d’anomenar Stefánie. Ran de la notícia Faludi va viatjar a Budapest, la ciutat natal del pare i a la qual havia tornat a viure en anys recents. A petició de la Stefánie va començar a recopilar informació per escriure la seva biografia, però aviat va adonar-se que el seu pare pretenia exercir un control total sobre el que es podia o no revelar. A partir d’aquesta experiència Faludi va escriure el fascinant llibre de memòries A la cambra fosca, prova fefaent que de vegades la vida t’ofereix històries més irresistibles que la millor ficció.

Ja el canvi de sexe patern, realitzat als 76 anys, presenta unes característiques peculiars que, em temo, no faran gaire favor al col·lectiu transgènere. Steven arrossega un historial de violència conjugal que, en primera instància, fou la causa del seu divorci i que de retruc provocà el seu retorn a Hongria. En convertir-se en dona a tots els efectes sembla voler fer tabula rasa i redimir-se dels actes reprovables que realitzà com a marit. Es diria que no la mou tant un sentiment profund de feminitat, com un propòsit d’adoptar els seus trets més superficials i tradicionals: el vestuari, les joies, el maquillatge, així com les mostres de cortesia que rep. Convindrà remarcar aquí que la professió de Steven Faludi havia sigut el retoc fotogràfic al servei dels grans setmanaris nord-americans, un fet que permet  tantes interpretacions metafòriques, que sembla fruit de la invenció d’un novel·lista. 

Però més enllà de les consideracions transsexuals, A la cambra fosca és també un intel·ligent estudi sobre la identitat en general. De forma molt palesa ho és sobre la identitat jueva, ja que el pare, nascut com a membre del poble hebreu, ha anat ocultant o exhibint aquesta condició a conveniència segons les circumstàncies de la seva vida. Un dels objectius de la investigació de la filla és descobrir com el jove Steven, junt amb els seus pares, va ser capaç de sobreviure la Segona Guerra Mundial, on la majoria dels jueus hongaresos van perdre la vida. Però Stefánie sembla voler treure importància d’aquest extermini, igual que refusa adonar-se de les mostres d’antisemitisme que exhibeixen els seus compatriotes en ple segle XXI.

I després del sexe i la religió tenim encara una tercera capa identitària en la idea de nació, una construcció cultural comuna a tots els pobles de la Terra, que en el cas hongarès ofereix característiques més artificials que la mitjana. Superades la dissolució de l’Imperi Austro-Hongarès, l’ocupació nazi i la subjugació soviètica, la nova Hongria democràtica fomenta les seves arrels catòliques i les amara de fonamentalisme racista i homòfob, un perillós viratge que no sembla afectar a la Stefánie, per a qui el sentit de la pàtria rau en les sopes picants i la pastisseria vienesa.

A la cambra fosca ofereix una investigació fascinant al llarg de la vida d’un home ple de contradiccions, el qual a través del que mostra i el que oculta ens ajuda a reflexionar sobre com construim les nostres pròpies identitats. Molt aconsellable.