Excalibur - Deliverance - Tarda de gossos - Buscant a Greta

 Probablement aconseguir una versió cinematogràfica fidedigna i amb una certa continuïtat de la Matèria de Bretanya és una tasca que voreja l’impossible, tot i que Peter Jackson amb el seu Senyor dels Anells s’hi va acostar força. Per això l’Excalibur de John Boorman presenta resultats tan irregulars, amb moments portentosos i d’altres d’un kitsch massa deutor de Star Wars amb efectes especials molt envellits. Un fil temporal que avança a empentes i reculons, i amb uns personatges que són a la vegada mítics i molt humans no conviden a la coherència, per tant és d’agrair que la cinta contingui bastants bons moments. No són aliens al seu èxit un grapat d’actors en general primerencs, però destinats a fer grans coses; noms com els de Helen Mirren, Liam Neeson, Patrick Stewart, Gabriel Byrne o Ciaran Hinds. Pel meu gust, només falla Nicol Williamson, eximi actor, que fa un Merlí amb massa tendència a la comèdia, el que el deixa una mica apart de la resta del repartiment. Malgrat les seves pegues evidents, no deixa de ser un entreteniment molt digne.

Tot i ser un gran èxit en el seu moment (1972), jo encara no havia vist Deliverance de John Boorman. Només coneixia el seu duel de banjos i sabia que hi havia un home violat, detall aquest darrer que aviat s’oblida discretament. El que resta és una magnífica cinta d’aventures de supervivència, on els actors hi arrisquen la pell baixant pels ràpids d’un riu, una proesa que avui dia només gosaria fer Tom Cruise. Tant Burt Reynolds com John Voight fan un treball d’aquells en el que basar tota una carrera. Si el film deixa algun missatge, és el de la competició entre natura i civilització pel ceptre de la brutalitat, però amb un fort regust de culpa.

Té Sidney Lumet alguna pel·lícula fluixa? De vegades em sento temptat a pensar que no, sobretot després de veure una peça tan contundent com Dog Day Afternoon de 1975. Aquí la van traduir com Tarde de perros, però hauria de ser Tarda de canícula, com es comprova gràficament en veure tots els actors tan entresuats. La seva història es basa en un succés real, l’atracament d’una sucursal bancària a càrrec de dos aficionats que, per incompetència, va derivar en una presa d’ostatges i un setge d’hores. Lumet orquestra el circ mediàtic que es va formar amb un dinamisme incansable i dirigeix el repartiment coral amb uns resultats que no poden ser casuals. Bé, de l’elèctrica composició d’Al Pacino, una de les que més han definit la seva carrera i molt allunyada de tics posteriors, l’actor n’és força responsable. Però brillen també l’etern secundari Charles Durning o el malaguanyat John Cazale, o encara el grup de les empleades del banc, totes impecables. Una joia vital, vibrant i tragicòmica de l’excel·lent «nou» cinema americà de la dècada dels 70. 

Si abans no ho dic… L’any 1984 Lumet va dirigir Garbo Talks (o Buscant a Greta), una pel·lícula que en el més benèvol dels casos es pot considerar correcta. A una combativa dona de mitjana edat (Anne Bancroft) li detecten un càncer terminal. El seu devot fill (Ron Silver) intentarà dur a terme l’últim desig de la mare: fer una trobada amb l’admirada (i reclusiva) Greta Garbo.

La idea de partida no és gran cosa, però afortunadament té algun moment graciós i, afortunadament, s’evita el sentimentalisme pre-mortuori. Si deixem de banda la pobra Carrie Fisher, que mai no va destacar com a intèrpret, la cinta presenta una colla de característics d’allò més simpàtics. No cal dir que l’interès principal de la funció és veure a la senyora Bancroft desplegant la seva reconeguda grapa en un paper que a penes ho mereix.