El silenci de l’anyell

Gant és la segona ciutat de Flandes després d’Anvers i una parada força recomanable, si viatgeu per aquelles terres. Exhibeix amb bastant muscle mostres de tot el que és típic de la regió: canals fotogènics, torres d’alçades vertiginoses, façanes del segle XVII i XVIII (o bones reconstruccions modernes) culminades per cúspides graonades i un castell amb muralles i fossat que el podria haver imaginat un nen de parvulari. Pel tintinòfil té el valor afegit de la seva fira de la rosa on sembla que el professor Tornassol va conèixer la diva Bianca Castafiore, com ens va ser revelat a «Les joies de la Castafiore».  Però desenganyem-nos, de canals, torres i arquitectura burgesa, en trobareu una mica pertot arreu en aquesta planura. Fins i tot les referències a Tintín són inevitables en tot el país. Però Gant té una peça única que en fa obligada la visita, per poc amants que sigueu de la pintura clàssica i dels primitius flamencs.

Em refereixo és clar al Retaule de l’Anyell Místic, políptic del segle XV atribuït als germans Hubert i Jan van Eyck que es pot contemplar a una de les capelles de la catedral de Sant Bavó (de debò algú posa al seu fill el nom de Bavó?) Si no recordo malament, quan el vaig veure per primer cop quaranta anys enrere, l’accés era lliure i et podies quedar assegut en èxtasi tota l’estona que calgués. Ara, per descomptat, cal pagar entrada, el que et dóna dret a una audio-guia, utilíssima en obra tan complexa com aquesta. Espero que l’aforament estigui controlat, perquè l’espai és escàs, i en un dimecres d’entre setmana fora de temporada érem ben bé una vintena de mamífers fent-nos nosa mútuament. No vull pensar les cues que es formaran a l’estiu. És clar que hi ha alternatives: com que al punt d’exposició cal mantenir silenci, hi ha una segona capella on es pot contemplar una reproducció a menor escala del mateix retaule i on un guia humà ofereix les explicacions pertinents. Curiosament per accedir-hi s’ha de pagar l’entrada igualment. Pel turista més rata hi ha encara una tercera capella on ensenyen gratuïtament una versió miniatura del retaule que crec que la devia fer la casa Escudo de Oro abans de plegar.

Ara seriosament, el retaule és enorme (3,5 m x 4,6 m, amb els porticons oberts) i una absoluta meravella, exponent màxim de la pintura realista flamenca, encara que la major part de la seva temàtica pertanyi al gènere fantàstic habitualment associat a la religió d’inspiració cristiana. De l’abundant personal que figura a les taules, només el retrat dels pietosos donants que han pagat la peça —Jodocus Vijdt i Lysbette Borluut eren els seus noms— poden aspirar a un cert grau de semblança amb la realitat. Però tota la nòmina restant no té res a envejar-los, començant per un Adam i Eva que no podrien ser menys inventats: un home i una dona del segle XV, púdicament en pilotes, i amb Adam avançant el peu fins fer-lo sobreeixir del marc, com a mostra fatxenda de «trompe l’oeil».

En aquest retaule-univers ens podrem entretenir dies i fins i tot setmanes, perduts en la seva selva de minúcies. Cada panell amaga un o molts secrets. Diuen que per l’expressió facial dels àngels musicants, podem endevinar si la seva veu és de tenor o de contralt. El jardí que envolta l’anyell és ple d’espècies vegetals perfectament identificables per un botànic, mentre que l’horitzó de la «Nova Jerusalem» imita prou bé els campanars d’Utrecht o Bruges. De la multitud de personatges bíblics o pertanyents a la història de la església que pul·lulen sobre la gespa no a tots se’ls ha pogut posar nom, o sigui que un altre al·licient (una mica mundà, reconeguem-ho) és jugar al qui és qui.

Les malvestats patides per l’obra constitueixen un veritable serial de sobretaula, ja que sempre va ser molt cobejada pels poders fàctics europeus de tots els temps. Per via de les guerres napoleòniques, l’altar formà part de les peces espoliades als belgues, i fou exhibida al Louvre fins l’any 1815, quan la desfeta de Waterloo propicià la devolució. Aquest mateix any, la diòcesi de Gant va empenyorar els porticons del retaule (excloent les figures d’Adam i Eva) per l’equivalent a 285 euros. Incapaços de pagar el rescat, les taules foren venudes per 4.800 euros al col·leccionista anglès Edward Solly, qui les va exhibir a Londres durant una bona temporada sense trobar comprador. Finalment se les va quedar el rei de Prússia, qui va pagar l’enormitat (per l’època) d’uns 20.000 euros. Durant dècades aquestes taules foren exposades a la Gemäldegalerie de Berlín.

Mentrestant a Gant un incendi malmetia els panells restants l’any 1822. Perquè no prenguessin més mal, Adam i Eva foren enviats a un museu de Brussel·les on visqueren feliços una bona temporada. Durant la Primera Guerra Mundial l’exèrcit alemany s’apropià de les poques taules que quedaven a la catedral. Només les condicions del Tractat de Versalles aconseguiren l’any 1920 reunir, després de més de 100 anys de diàspora, tots els elements del retaule sota el comú sostre catedralici.

Però l’alegria no dura gaire, ni a la casa del pobre, ni a la del ric: un dia atziac de 1934 tota Gant es llevava amb la desagradable notícia que havien sigut robats els panells extrems-inferiors, esquerre i dret, coneguts com «Els Sants Jutges» i «Sant Joan Baptista». Com a prova de bona voluntat, el lladre va retornar la peça del Baptista gairebé d’immediat; però va exigir un elevat rescat per la taula restant. A partir d’aquí predomina la llegenda: es diu que un funcionari municipal moribund va revelar que sabia on es trobava la taula desapareguda, i poc després va expirar. A dia d’avui el panell dels Sants Jutges continua perdut i a la catedral de Gant es veuen obligats a exhibir una trista còpia. Em jugo un pèsol que un equivalent flamenc de Dan Brown o Ildefonso Falcones ja ha escrit un best-seller entorn d’aquesta sostracció.

Els alemanys, poble d’idees fixes, tornaren a envair Bèlgica l’any 1940. D’entrada va semblar una bona pensada enviar el retaule dels van Eyck al Vaticà, perquè la cúria el protegís. Ja no ho va semblar tant, quan Itàlia es declarà membre de l’Eix feixista i aliada entusiasta d’Alemanya. Aquesta esllavissada política deixà l’obra varada a un museu de Pau (sud de França), on totes les parts implicades semblaren satisfetes. Almenys, fins que el propi Adolf Hitler ordenés que el retaule viatgés a Alemanya i s’allotgés al Schloss Neuschwanstein, aquella parida arquitectònica de Lluís II de Baviera.

La insistència i contundència dels bombardeigs aliats obligà a amagar l’obra mestra a les mines de sal d’Altaussee. Una pel·lícula bastant mediocre de George Clooney —«The Monument Men» es diu— explica com l’exèrcit ianqui exercí de salvador improbable d’aquestes excel·lències pictòriques. Crec que aquest fou l'últim episodi d'aquesta desgraciada saga.

Avui, el 30 d’abril de 2017, tot el retaule està seguint un procés de restauració cíclica. La peça sotmesa actualment a la cosmètica del poder la podreu veure, segons diuen, a una sala del museu MSK de la ciutat. Mentrestant, a la catedral de Sant Bavó ningú no t’adverteix que una de les peces és una còpia. Endevineu quina és. La dels Sants Justos no compta.