divendres, 13 de febrer de 2015

Una bestiola amb recursos (2 de 2)


Després de la Revolució Cognitiva que comentava ahir, arriba la Revolució Agrícola que, tot fomentant el sedentarisme, permetrà el creixement de les ciutats i una corrua de prodigiosos progressos començant pel de l’escriptura, que és titllat per aquest llibre ("Sàpiens", vull dir) com el frau més gran de la història. I és que “Sàpiens” argumenta de forma molt convincent que segurament la nostra vida com a caçadors i recol·lectors era molt millor que la que adoptàrem posteriorment de pagesos i ramaders. Abandonàrem una dieta més variada, una vida més salubre, una existència més despreocupada i uns dies amb moltes més estones de lleure, per la seguretat, l’ordre, la insalubritat i l’angoixa que ofereixen les grans ciutats. “Sàpiens” és el primer llibre d’història que conec que es preocupa per mesurar com ha variat el nostre grau de felicitat al llarg dels segles. Ja ho sé, el concepte és fugisser, però no per això és menys important plantejar-ho.

La següent revolució que considera Yuval Noah Harari és la que unifica la humanitat en una sola comunitat, fita que arriba a finals del segle XVIII amb la colonització britànica de Tasmània (recordeu-me que algun dia escrigui sobre els tasmanians). Quins són els grans poders cohesionadors de la globalització? Aquí se n’identifiquen tres de principals: la convenció dels diners, el coixí espiritual que ofereixen les religions i l’imperialisme (inesperadament la forma de govern més comuna en tota la nostra llarga història com a humans).

La Revolució Científica s’inicia el segle XVI i es denomina molt encertadament com “el descobriment de la ignorància”, l’aplicació tardana del principi socràtic que afirma que l’únic que saps és que no saps res. El següent capítol descriu l’enutjós matrimoni entre ciència i imperialisme, o finalment entre ciència i diners. Tot això desemboca en la revolució industrial i finalment en l’esclavatge que tots patim davant del rellotge (la invenció de l’hora oficial).

Acaba l’assaig amb una avaluació del moment present (vivim en un món més feliç, més pacífic, més enriquidor?) i una projecció cap al futur que contempla el paper cada vegada més preponderant de la tecnologia. Hem començat amb la implantació de pròtesis creixentment evolucionades, tenim l’amortalitat a l’abast de la mà (diferenciable de la immortalitat només perquè d’accidents sempre n’hi haurà) i encara ens quedarà el recurs de trasplantar tota la informació continguda dins del nostre cervell a un disc dur de dimensions convenients. Sembla que estiguem parlant de ciència-ficció, però ja no som tan lluny d’aquestes prediccions. Sigui com sigui, sembla que el que ens espera mereixerà batejar l’espècie amb un nom diferent al d’Homo sàpiens.

“Sàpiens”, repeteixo, és un llibre que m’ha aportat innombrables noves idees sobre fets que em toquen de prop, idees que m’han semblat completament naturals, tot partint d’una saludable descontextualització, divulgació pura i plenament entenedora, amb un toc brillant afegit: el llibre que recomanaria a tots els amics a qui no els faci por pensar més enllà del que és preconcebut.


I un parell de cites més, per si ajuden a vendre-us el llibre.
Aquestes teories racistes, que van ser importants i respectades durant moltes dècades, s’han convertit en anatema tant per als científics com per als polítics. La gent continua entaulant una lluita heroica contra el racisme sense adonar-se que ara el front de batalla ha canviat i que el lloc que ocupava el racisme en la ideologia imperial ha estat substituït pel “culturisme”. Aquesta paraula no existeix [sí que existeix, però no en aquest sentit], però ja és hora que l’encunyem. Entre les elits d’avui en dia, les afirmacions sobre els mèrits comparatius de diferents grups humans gairebé sempre s’articulen en termes de diferències històriques entre cultures i no pas de diferències biològiques entre races. Ja no diem «Ho porten a la sang», sinó «És la seva cultura».

La vida de les gallines salvatges oscil·la entre els set i els dotze anys i la dels bòvids, entre els vint i els vint-i-cinc. En el seu hàbitat natural, la majoria es morien molt abans, però tot i així tenien bastantes possibilitats de viure durant un nombre d’anys respectable. En canvi, la immensa majoria de les gallines i dels bòvids domèstics se sacrifiquen quan tenen entre unes quantes setmanes i uns quants mesos de vida, perquè des d’una perspectiva econòmica aquesta sempre ha estat l’edat òptima per fer-ho.

6 comentaris:

  1. Em costa imaginar-me una gallina salvatge

    ResponSuprimeix
  2. Pots començar per aquí http://ca.wikipedia.org/wiki/Gall_de_Bankiva

    ResponSuprimeix
  3. El que apuntes és interessant però jo sóc d'aquelles que desconfia d'assagistes i d'historiadors. Atès que diuen i contradiuen contínuament fan que la meva inseguretat intelectual trontolli encara més del què és habitual.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Dona, si ho relativitzem tot tant, val més no llegir res i quedar-nos callats.

      Suprimeix
  4. Tenia el llibre en la llista de possibles, però després de llegir-te l'he passat sense dubtar-ho a la d'indispensables. Crec que m'agradarà.

    Alguns dels fragments que cites m'han recordat a Jared Diamond i "Armas, gérmenes y acero". I aquest --tot i que no estic d'acord amb algunes coses-- també em va agradar: em va fer pensar, molt.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No tinc cap dubte que et proporcionarà molt bones estones de lectura.

      Suprimeix