Segona residència (15): qui té por de Víctor Català?

—Estàs de conya? De debò m’estàs preguntant si conec Víctor Català? —per la cara desconcertada d’en Toni vaig entendre que no havia pretès ironitzar, ni fer cap broma—. Víctor Català no és cap «paio»: és el nom de ploma d’una escriptora cabdal del modernisme català. La tal Català en realitat es deia Caterina Albert i fou una escriptora del segle passat, nascuda a l’Escala, Alt Empordà, no necessàriament gaire lluny d’aquí. Que no us ensenyen totes aquestes coses a la classe de literatura del batxillerat? No em diguis que no has sentit parlar de «Solitud». I de la Mila i el pastor. I dels Drames Rurals.

—Però llavors, mestre, aquest Víctor que diu, és en el fons una dona? Em vol deixar entendre que és un transsexual?

—No és «aquest», és «aquesta»!, i, si sentís que la tractaven de transsexual, segur que la pobra Caterina s’alçava revoltada de la tomba i li esclatava el cervell tot d’una.

—Collons!, no em digui que en Víctor Català és mort.

—És morta, i de fa temps —com que la meva assignatura és la història i no la literatura no vaig gosar precisar més: podia haver mort a principis del XX o en data més recent, però amb tota seguretat gaudia de la qualitat de difunta.

—Doncs, disculpi, però per l’experiència que tinc, no deu de ser tan morta com diu, perquè encara ens està enviant missatges, potser des de l’ultratomba.

—Què vols dir?

En Toni, triomfant, m’estava ensenyant un post-it groc i rebregat, entre els dits cor i índex de la seva mà dreta. Amb un traç urgent de bolígraf maldestre s’hi llegia: «Ajuda! Sóc Víctor Català!» Davant d’aquesta revelació, podia optar per rendir-me a l’espiritisme i les psicofonies, o bé adoptar el meu caràcter més pragmàtic.

—I aquest paperot, es pot saber on l’heu trobat?

—Davant de casa de l’alemany —continuà responent en Toni—. Diria que li va caure a la Celest, quan sortia del xalet amb la nevera, però no em faci gaire cas: hem vigilat amb tanta atenció la Celest, que és possible que hi veiem el que no hi és.

—Estic segur que li va caure a la Celest, de forma accidental, el devia dur enganxat a una màniga o al camal del pantaló —insistí el sempre raonable Edi—; ho dedueixo perquè no vam descobrir el post-it fins que ella no va haver sortit de la casa.

—No esperareu que cregui que una persona morta i enterrada continuï emetent missatges per a la eternitat…

Tot just acabava de dir-ho que em vaig adonar que potser ho estàvem enfocant equivocadament. De fet, coneixia l’existència d’un Víctor Català tan notori com viu; però aquell altre Víctor Català contemporani seria la darrera persona a qui gosaria atribuir notes de rescat.

Ja me n’adono que caldrà que m’expliqui.