John Dickens, pare de l'escriptor.
Charles Dickens nasqué el 7 de febrer de 1812 a Portsmouth, Hampshire (uns 20 anys abans que Lewis Carroll, per situar-nos). Caldrà que ens entretinguem una mica en els primers anys de l’escriptor ja que, tot i no ser un autor estrictament realista, molts dels personatges i situacions de les seves novel·les foren inspirats per la seva pròpia vida i, més en concret, pels seus anys d’infantesa.
Els seus pares John i Elizabeth Dickens pertanyien a la respectable classe mitja. John era funcionari a les oficines de pagaments de l’Armada i comptava amb un bon sou. Malgrat això, la seva prodigalitat i la seva ineptitud per administrar-se el conduí diverses vegades a la ruïna. Després d’una breu estada a Londres, el pare fou destinat a Chatham, Kent, on la família visqué entre 1817 i 1822. Segons l’escriptor, aquests serien els anys més feliços de la seva vida, i posteriorment ambientaria allí diverses novel·les.
Charles Dickens nasqué el 7 de febrer de 1812 a Portsmouth, Hampshire (uns 20 anys abans que Lewis Carroll, per situar-nos). Caldrà que ens entretinguem una mica en els primers anys de l’escriptor ja que, tot i no ser un autor estrictament realista, molts dels personatges i situacions de les seves novel·les foren inspirats per la seva pròpia vida i, més en concret, pels seus anys d’infantesa.
Els seus pares John i Elizabeth Dickens pertanyien a la respectable classe mitja. John era funcionari a les oficines de pagaments de l’Armada i comptava amb un bon sou. Malgrat això, la seva prodigalitat i la seva ineptitud per administrar-se el conduí diverses vegades a la ruïna. Després d’una breu estada a Londres, el pare fou destinat a Chatham, Kent, on la família visqué entre 1817 i 1822. Segons l’escriptor, aquests serien els anys més feliços de la seva vida, i posteriorment ambientaria allí diverses novel·les.
El país de la infantesa de Dickens. Portsmouth, lloc de naixement; Chatham o la felicitat; Londres, lloc de pas i destí final.
El petit Dickens era un nen somiador i reflexiu, gran lector de novel·les picaresques i bon observador de tot el que l’envoltava. Era menut i de constitució feble, la seva mala salut de ferro l’acompanyaria tota la vida, però no l’impedí dur una activitat frenètica durant la resta dels seus dies. També fou durant els anys a Chatham quan nasqué el seu amor pel teatre, que no l’abandonaria mai més i que, en certa manera, seria la causa de la seva mort.
El petit Dickens era un nen somiador i reflexiu, gran lector de novel·les picaresques i bon observador de tot el que l’envoltava. Era menut i de constitució feble, la seva mala salut de ferro l’acompanyaria tota la vida, però no l’impedí dur una activitat frenètica durant la resta dels seus dies. També fou durant els anys a Chatham quan nasqué el seu amor pel teatre, que no l’abandonaria mai més i que, en certa manera, seria la causa de la seva mort.
La casa de Chatham on visqué la família Dickens.
Un nou trasllat a Londres el 1822 inicià una nova davallada de l’economia familiar que conclouria desastrosament amb la reclusió del pare per insolvència a la presó de Marshalsea. Tal com va retratar posteriorment a “Little Dorrit”, en aquestes presons per a deutors era possible viure-hi amb la família en condicions modestament decents. Només Fanny, la germana gran (que tenia aptituds musicals i havia guanyat una beca per la Royal Academy of Music) i Charles quedaren exempts d’anar a viure amb els pares i la resta dels set germans. En el cas de Charles, el motiu fou el seu treball a la fàbrica de betum de James Lamert.
Un nou trasllat a Londres el 1822 inicià una nova davallada de l’economia familiar que conclouria desastrosament amb la reclusió del pare per insolvència a la presó de Marshalsea. Tal com va retratar posteriorment a “Little Dorrit”, en aquestes presons per a deutors era possible viure-hi amb la família en condicions modestament decents. Només Fanny, la germana gran (que tenia aptituds musicals i havia guanyat una beca per la Royal Academy of Music) i Charles quedaren exempts d’anar a viure amb els pares i la resta dels set germans. En el cas de Charles, el motiu fou el seu treball a la fàbrica de betum de James Lamert.
Recreació de Fred Bernard de Dickens a la fàbrica de betum.
L’experiència no durà més de sis mesos, però el marcaria per sempre. Si bé als nostres ulls ens pot resultar difícil entendre que una família de classe mitja decidís lliurar el seu fill de dotze anys a unes condicions de treball misèrrimes, comprendrem perfectament el sentiment d’estafa del jove Charles qui, apartat de sobte dels estudis, es veié enfrontat a la cara menys plasent de la seva societat. Dies de fam, de malestar físic, d’humiliació per part dels seus companys, que el consideraven un “senyoret”; dies també de familiarització amb la vida dels carrers de Londres, amb la seva fauna més popular i viva, també amb la més desvalguda. Tot i que trigaria molt a parlar-ne francament, res del que succeí en aquell breu període seria desaprofitat.
Una anècdota d’aquesta època. Un dia que els recargolaments produïts per la gana, l’inutilitzaren pel treball, un dels seus companys, de nom Bob Fagin (cognom que aviat esdevindria mundialment cèlebre, en un cas de flagrant injustícia poètica), se n’apiadà, el feu estendre a la palla i li alleujà el dolor amb pots de betum plens d’aigua calenta. Acabada la jornada, Bob s’oferí a acompanyar-lo a casa. Charles, avergonyit per no tenir una casa pròpiament dita, vagarejà llargament amb el seu col·lega i finalment s’aturà davant d’una porta desconeguda a la qual trucà. Mentre Fagin s’allunyava, la porta s’obrí i Dickens preguntà al sorprès propietari si allí hi vivia un tal Richard Fagin. Sembla que el fabul·lador estava entrant en acció.
L’abril de 1824 morí l’àvia paterna i John Dickens heretà els diners suficients per pagar els seus deutes i sortir de presó. No sembla que aquest fet hauria de canviar el destí laboral del pobre Charles. La seva feina consistia en enganxar les etiquetes als pots de betum i l’amo devia considerar l’activitat prou pintoresca com per fer-lo treballar en un aparador de cara al carrer. Fou així com el descobrí el seu pare i, avergonyit que un membre de la seva nissaga fos utilitzat com un mico de fira, decidí treure’l de la fàbrica i reincorporar-lo a l’escola.
Elizabeth, la mare, no recolzà mai aquest canvi de plans. Ella hauria preferit que el fill continués contribuint a l’economia familiar. Charles, el fill, no li ho va perdonar mai.
L’experiència no durà més de sis mesos, però el marcaria per sempre. Si bé als nostres ulls ens pot resultar difícil entendre que una família de classe mitja decidís lliurar el seu fill de dotze anys a unes condicions de treball misèrrimes, comprendrem perfectament el sentiment d’estafa del jove Charles qui, apartat de sobte dels estudis, es veié enfrontat a la cara menys plasent de la seva societat. Dies de fam, de malestar físic, d’humiliació per part dels seus companys, que el consideraven un “senyoret”; dies també de familiarització amb la vida dels carrers de Londres, amb la seva fauna més popular i viva, també amb la més desvalguda. Tot i que trigaria molt a parlar-ne francament, res del que succeí en aquell breu període seria desaprofitat.
Una anècdota d’aquesta època. Un dia que els recargolaments produïts per la gana, l’inutilitzaren pel treball, un dels seus companys, de nom Bob Fagin (cognom que aviat esdevindria mundialment cèlebre, en un cas de flagrant injustícia poètica), se n’apiadà, el feu estendre a la palla i li alleujà el dolor amb pots de betum plens d’aigua calenta. Acabada la jornada, Bob s’oferí a acompanyar-lo a casa. Charles, avergonyit per no tenir una casa pròpiament dita, vagarejà llargament amb el seu col·lega i finalment s’aturà davant d’una porta desconeguda a la qual trucà. Mentre Fagin s’allunyava, la porta s’obrí i Dickens preguntà al sorprès propietari si allí hi vivia un tal Richard Fagin. Sembla que el fabul·lador estava entrant en acció.
L’abril de 1824 morí l’àvia paterna i John Dickens heretà els diners suficients per pagar els seus deutes i sortir de presó. No sembla que aquest fet hauria de canviar el destí laboral del pobre Charles. La seva feina consistia en enganxar les etiquetes als pots de betum i l’amo devia considerar l’activitat prou pintoresca com per fer-lo treballar en un aparador de cara al carrer. Fou així com el descobrí el seu pare i, avergonyit que un membre de la seva nissaga fos utilitzat com un mico de fira, decidí treure’l de la fàbrica i reincorporar-lo a l’escola.
Elizabeth, la mare, no recolzà mai aquest canvi de plans. Ella hauria preferit que el fill continués contribuint a l’economia familiar. Charles, el fill, no li ho va perdonar mai.
