dimarts, 1 de juny de 2010

Dickens o la felicitat


Per què ara Dickens?

Evidentment no cal cap justificació, que a casa meva convido a qui vull, i dels vells amics que encara conservo, en Charles és dels més estimats. Més aviat caldria preguntar-se perquè no n’he parlat abans.

El devia conèixer de ben petit (jo era el petit, no ell, que ja estava mort des de feia un segle), perquè en aquella època de la meva infantesa algunes de les seves novel·les i contes servien de canemàs pels llibres de la col·lecció “Historias” de Bruguera. Eren volums firmats per un tal Carlos Dickens, on el text venia acompanyat d’una mena de resum en format de còmic, que era el que acabàvem llegint tots els nens mandrosos. Als tretze anys, com gairebé tothom, devia veure “Oliver!”, la versió musical d’Oliver Twist, força espectacular, encara que el nen aquell fos un excés de sucre. La primera novel·la que li vaig llegir va ser “David Copperfield” i no em va acabar de fer el pes. Fou Josep Carner, que li va fer de negre a “Pickwick”, qui va propiciar el meu “coup de foudre”.

Des de llavors no ens hem tornat a separar. Si Dickens va escriure quinze novel·les a la seva vida, les hi he llegides totes elles un mínim de dues vegades i, quan hi retorno, encara en gaudeixo tant com el primer dia. Com bé diu G. K. Chesterton (un acompanyant que sovintejaré), hi ha llibres als que tornem, perquè els hem oblidat del tot; n’hi ha d’altres que rellegim, perquè els recordem perfectament. Tots els de Charles Dickens són d’aquest segon tipus. I si parlo d’un record perfecte, no és tant de cadascun dels seus detalls, com de la sensació satisfactòria que ens va deixar al fons del cor.

Dickens fou un escriptor generós, pròdig, que regalà durant la seva vida, massa breu, sobredosis de felicitat. No em malinterpreteu, no tot el que escrigué fou rialler i complaent; però fins i tot en els seus moments més crítics i foscos sabem que qui ens acompanya manté l’esperança en un futur millor i que es tracta d’una d’aquestes excepcionals persones que tenen l’ànima molt ben posada. De pocs escriptors gosaria dir el mateix.

Dickens ha esdevingut, per descomptat, una institució molt britànica i em pregunto si actualment el seu status universal no perilla davant d’una globalització mandrosa amb tot el que sigui epidèrmicament particular. A casa nostra, llevat d’alguna excepció sublim, se’l coneix més per adaptacions televisives o cinematogràfiques que pels propis originals. Intentaré, per tant, en les properes setmanes explicar (i explicar-me) un seguit de coses que em fascinen d’aquest autor.

No, no serà una ofensiva. Carroll i Dickens, il·lustres victorians tots dos, no podrien ser més diferents. Nit i dia. Carroll em fascina, Dickens m’emociona.

I no passeu ànsia que no hi haurà exàmens ni posaré deures. Tot i això m’agradaria saber què n’opineu de Dickens. L’heu llegit o només en coneixeu adaptacions? El trobeu passat de moda? Penseu que és un autor “juvenil”? Us sembla divertit, massa sentimental?

I sí, tinc una altra raó per parlar de Dickens (sempre hi ha algú que encén la metxa). En aquest cas, la Matilde i en Robert, que en un moment de desvarieig (induït segurament per una llonganissa culara en mal estat) van decidir convidar-me a presentar el proper setembre “Great Expectations” al seu Club de Lectura de la Biblioteca Joan Triadú a Vic. Encara no puc prometre res, però ja anuncio que la Plana serà dickensiana i feliç. O no serà.

35 comentaris:

  1. jo sóc de les que es llegien la part dels còmics d'aquells llibres, però és que llegir en castellà sempre m'ha fet molta mandra :) Sempre he sentit molt respecte per Dickens, de fet el sento per tots els victorians, em sembla una època fascinant i de més gran he llegit, si més no, David Coperfield i Pickwick, no puc afirmar-ne cap més sense que m'ho confirmi el meu pc (ara estic al portàtil). Penso que el cinema ha estat força injust amb ell, amb la punyetera mania d'endolcir la infantesa. O sigui que ja tens la primera alumna, a la fila del davant, i a punt per prendre notes :)

    ResponElimina
  2. En la meva joventut i la dels meus pares se'l llegia molt, en cinema i en televisió s'han fet banalitzacions de la seva obra però també molt bones versions, sobretot la BBC. Al menys va triomfar en vida, sembla que es feien llargues cues per escoltar-lo llegir, en les seves gires.

    ResponElimina
  3. Great Expectations és un dels llibres que duria a una illa deserta, sense dubte (i si fóra una illa deserta tecnològica m'hi enduria també la pel.li de David Lean)

    ResponElimina
  4. Ostres, caldrà recuperar-lo. Potser quan el vaig llegir ja fa molts anys (en còmic i en llibre) no em vaig adonar de l'embargadura.
    Curiosament avui Vilaweb publica una entrevista que està molt bé a en Jaume Vallcorba. Curiosament cap al minut 10,40 està en desacord amb les traduccions de Carner.

    http://www.vilaweb.cat/noticia/3736219/jaume-vallcorba-public-shi-interessa-traduccions-potser-calen.html

    ResponElimina
  5. És quan m'intoxico que hi veig clar.
    Feia temps que en Mitchum i jo no teníem un moment tan lúcid, Allau.
    Per a mi Dickens és, sobretot, El conte de Nadal. L'haig de tornar a llegir, perquè el recordo perfectament.
    Grans Esperances em ve de nou, i ves per on, sempre més aniran de la mà de l'Allau. Qui m'ho havia de dir.
    Dickens o reeeeeessssss!!!!!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Clídice, per omplir la primera enquesta ;-)

    De l’endolciment de la infantesa, una part de la culpa la té el propi Dickens que idealitzava aquesta època de la vida. Alguns dels seus protagonistes infantils són uns santets directament impossibles.

    ResponElimina
  7. Sí, Júlia, jo diria que no és tan popular com fa uns anys; però efectivament en vida va gaudir d’un triomf que cap més autor ha tingut mai.

    ResponElimina
  8. Perfecte, Maria, jo m'enduc "Bleak House" i fem intercanvi.

    ResponElimina
  9. Galde, quan sigui a casa l'escolto, que a mi la traducció del Pickwick em va entusiasmar.

    ResponElimina
  10. Matilde, em va sorprendre llegir que "El conte de Nadal" és considerat un "potboiler" (o sigui un escrit fet per bullir l'olla). Per descomptat és el seu relat més popular i cada any se'n fan noves adaptacions. Però potser esperar que torni el fred, no?

    ResponElimina
  11. Me pregunto por qué muchas personas (yo, por desgracia, entre ellos) sólo hemos leído a ciertos autores de jóvenes (nosotros, no ellos, jejej)... Tengo que reconsiderar muchas cosas

    ResponElimina
  12. Sufur, posiblemente porque nos los vendieron como autores juveniles y, así que nos sentimos “mayores”, huimos de ellos como de la peste. Es bueno releer de adulto a novelistas como Stevenson, Dickens o Verne. Nos llevaríamos más de una sorpresa.

    ResponElimina
  13. Vaig llegir el Conte de Nadal en una versió castellana de fa molts anys i no em va agradar. Aquest fet em va apartar de la lectura de Dickens a qui, tanmateix, considero un escriptor molt important. Sovint, i sobretot a Londres, percebo la inconfusible atmosfera dickensiana com si ell, com altres grans creatius, hagues inventat una manera de sentir la vida.
    Quant a les adaptacions al cinema, tinc debilitat per David Copperfield, la preciosa pel·lícula de Cukor.
    I dir-te que la teva crònica m'ha agradat.

    ResponElimina
  14. Glòria, són molts els que opinen que Dickens ens ha fet canviar la percepció que tenim de la vida (com a mínim en el concepte del Nadal). La pel·lícula de Cukor em sembla una mica acel·lerada, però coincideixo amb tu que és una delícia. I si et faig venir ganes de llegir algun nou Dickens, em donaré per satisfet.

    ResponElimina
  15. Ostres, com m'agradaria veure't fer la presentació. Però un vespre a Vic fa molta mandra. (Des de Can Fanga, estant, és clar)

    El "Compte de Nadal" el vaig veure al Romea, fa molts anys, com a "Bon Nadal Mr. Scrooge". I "Els papers pòstums del Club de Pickwick", d'en Carner, s'hem varen quedar a mig llegir; una de tantes assignatures pendents :(

    ResponElimina
  16. Brian, jo et diria que amb en Carner hi insistissis, però entenc que és un llibre una mica gruixut.

    ResponElimina
  17. Allau , jo també vaig començar llegir a Dickens amb la cl·lecció "Històrias" de Bruguera. Després ho vaig compaginar amb els llibres de la Biblioteca del carrer del temple a Badalona.( Avui desapareguda per motius immobiliaris) Però ara fa molt que no el llegeixo. Serà qüestió de tornar-lo a llegir.

    ResponElimina
  18. Ernesto, ara que tens temps, és molt bona idea.

    ResponElimina
  19. Només coneixia el conte de Nadal i en versió cinematogràfica (no em preguntis quina, una de tantes) i alguna adaptació també de Grans esperances, de la qual només recordava el menjador encara parat amb les restes del banquet nupcial. L'any passat vaig llegir la novel·la i tinc intenció de llegir-ne més: no esperava que m'agradés tant...

    ResponElimina
  20. Doncs jo, per variar, crec que també devia començar pels còmics. I de feia anys que no en llegia res fins l'any passat que va aparèixer la magnífica traducció de El casalot. En anglès no l'he llegit. Només Carner i Pàmies, crec. Tenim great expectations en vós, Allau.

    ResponElimina
  21. Ferran, vas començar per una de les millors... Ara podries provar amb "El casalot".

    ResponElimina
  22. Veig, Puig, que tu sí que has fet els deures. Veurem què més trobo editat en català.

    ResponElimina
  23. Jo el vaig llegir de nen, en castellà i "profusamente ilustrado", en una col·lecció de clàssics adaptats de no recordo quina editorial (no era Bruguera). M'agradaven sobretot l'Oliver Twist i, com no, el Conte de Nadal. D'adult, confeso que he llegit més sobre ell que d'ell. Però això, amb el vostre ajut, crec que canviarà...

    ResponElimina
  24. Jo no n'he llegit res però el meu primer nòvio sempre el descric de la mateixa manera: "semblava un personatge tret d'una novel·la de Dickens". Dit això, m'ha flipat la teva frase sobre la felicitat. Seguiré els teus escrits amb interès per culpa d'aquesta frase :)

    A part de la traducció de Pàmies de Bleak House, sé que hi ha una altra traducció. L'autor la va titular Casa Inhòspita i es va començar a publicar en fascicles (o posts) en aquest blog http://blocs.mesvilaweb.cat/casa-inhospita

    ResponElimina
  25. Jo t’he de dir Allau que Dickens m’agrada molt. Jo també el vaig descubrir a partir dels llibres de Bruguera i sobretot a partir de les Joyas Literarias Juveniles, però els que em van fer fixar en la meravella tècnica de la seva escriptura van ser Eisenstein i Griftih. Suposo que no ho dec haver llegit tot però tot el que he llegit m’agrada molt. He de dir que sempre l’he llegit en castellà perquè les versions que vaig trobar en català no les entenia del tot i se’m feien pesades perquè feien servir un català que no comprenia. No sé perquè però si hagués de triar una obra seria la petita Dorritt no em facis dir perquè però m’agrada. Trobo que Pickwick és una obra mestra divertida i immensa em va fer pensar molt amb el quixot, la vaig llegir en els tres toms d’Alianza. I David Coperfield també té un encant especial per a mi fins el punt que és el llibre que més he regalat.
    Espero amb candeletes els teus escrits i en seré un lector fidel.
    Et vull fer dues preguntes, saps en quines dates va viatjar als Estats Units?, saps si es van trobar mai amb Edgar Poe?

    P.S,. per la penya que no pugui venir a Vic el dia de la presentació: no sé si seria gaire dificil fer-ne una retransmisió via satel•lit o via Internet?

    ResponElimina
  26. On diu Grifthi vol dir David W. Griffith

    ResponElimina
  27. Espai, em farà feliç picar-te la curiositat i fer-te llegir alguna de les seves novel·les més adultes.

    ResponElimina
  28. Gràcies per l'enllaç, Marta. En una època jo també vaig cometre la bogeria de començar a traduir "Bleak House". Suposo que ja en parlaré en el seu moment.

    ResponElimina
  29. Robert, veig que tens un nivellàs. A mi Dorrit també m'agrada molt, tot i que reconec que no és perfecta. Pickwick i Copperfield m'agraden una mica menys tot i que m'agraden immensament.

    ResponElimina
  30. Robert, va fer dos viatges a Estats Units. El primer entre el gener i el juliol de 1842, el segon entre novembre de 1867 i maig de 1868. Efectivament en el primer viatge va conèixer Poe, de qui li havien interessat les seves "Històries extraordinàries". Li va prometre que l'ajudaria a popularitzar-les en el Vell Continent, però no em consta que ho fes.

    ResponElimina
  31. Ai, Allau, que ja em veig a primera fila del club de lectura aquest setembre, i ho dic seriosament. És fantàstic que hagis posat en marxa l'ofensiva Dickens, ja que és un autor al qual li tinc una mena d'amor/odi. Encara seràs capaç d'aconseguir que torni a llegir Dickens!

    ResponElimina
  32. Odi per què? Ai, Leb, que encara hauré de cridar els teus pares a capítol, que el fill no progressa adequadament!

    I per la teva informació (ara que estàs ficat en matèria), "Victoria's Secret" no té res a veure amb la reina.

    ResponElimina
  33. TKS per la informació,... mestre.

    ResponElimina
  34. Ostres, buscant desesperadament imatges per mirar de trobar la solució a l'enigma "Qui sóc" d'avui d'en McAbeu, he arribat aquí... Google té misteris que mai acabaré d'entendre. Serà per les mencions que es fan a haver llegit Dickens "de petis"?? :-)

    ResponElimina
  35. Ha, ha, ha, Assumpta, em surts fins a la sopa! No sé qui és la de la foto d'en Mac, però et juro que en Dickens no és.

    ResponElimina