La novel·la que no era allí (2 de 2)

“Los enamoramientos” (títol, per cert, que no fa cap justícia al contingut real del llibre) ocupa quatre-centes pàgines que podrien haver sigut moltes menys, si Javier Marías no s’hagués dedicat a inflar la seva prosa amb recursos de tafur literari. Un dels més freqüents és el d’insistir una vegada i una altra, tomba que gira, sobre els mateixos fets; més un triomf de la paràfrasi i la sinonímia obsessiva que un aprofundiment en els fets descrits. Marías és un as a l’hora d’expressar la mateixa cosa de cinquanta maneres diferents (o el regne del “como si”).

I quan els fets se li acaben, els conjectura o senzillament se’ls inventa. Si la narradora veu Luisa i els seus infants entrar a la cafeteria i prendre un gelat, dedueix arbitràriament que els acaben de posar una vacuna. Si Luisa fuma, interpreta que ho està intentant deixar des de fa tres setmanes. No pot evitar ampliar la veritat fictícia de la novel·la amb les ficcions alternatives que proposa la seva protagonista. De vegades aquestes suposicions s’estenen durant pàgines i pàgines fins a l’extrem que el lector oblida que es tracten només de cabòries del narrador i és aquest qui li ho ha de recordar en última instància.

En aquest joc exhaustiu entre el que passa i el que no, Marías pot arribar a extrems ridículs, com a la frase: “Miraba por la ventana abierta antes de cerrar los ojos, miraba hacia los árboles que tengo enfrente sin farol que los alumbre y sin apenas distinguirlos, pero los oía agitarse en la oscuridad muy cerca como preludio de las tormentas que en Madrid no siempre descargan…” El que primer em sobta és que indiqui com a dada remarcable que els arbres no tenen fanal, com si fos natural que els arbres vinguessin amb bombeta incorporada; però el que ja no entenc de cap manera és això que a Madrid les tempestes no sempre descarreguen. La frase sona molt bonica, però que una tempesta esclati o no no és una prerrogativa de la capital d’Espanya.

Llegeixo que totes les novel·les de Marías estan escrites en primera persona i que la gran novetat d’aquests “Los enamoramientos” és que, per primera vegada, el narrador és una dona. No cal gaire perspicàcia per deduir que aquesta María Dolz, que protagonitza la història i comparteix la prolixitat verbal de la resta de personatges, té idèntica veu a la de la resta de narradors inventats per Marías. I, si quedava algun dubte, només cal confrontar el duet María/Marías. Potser ironitzant sobre la seva manera de fer, el novel·lista descriu així un dels personatges:

Tenía una fuerte tendencia a disertar y a discursear y a la digresión, como se la he visto a no pocos escritores de los que pasan por la editorial, parece que no les bastara con llenar hojas y hojas con sus ocurrencias y sus historias absurdas cuando no pretenciosas cuando no truculentas cuando no patéticas, salvo excepción.

Com a traductor primerenc del “Tristam Shandy” de Sterne, Marías ha quedat marcat de per vida per l’amor a la digressió, característica essencial d’aquest escriptor anglès (un amor que confesso no compartir). A “Los enamoramientos” les digressions solen ser menors i una mica fora de lloc i de to: les còmiques excentricitats d’un parell d’escriptors de l’editorial on treballa María o l’aparició de l’ínclit Francisco/Paquito Rico (amic de l’autor i medievalista de referència planetària) semblen més maniobres de distracció que notes a peu de novel·la. Queden algunes reflexions, no tan agudes com voldrien pretendre, sobre l’atzar, la mortalitat i la forma d’invertir en els nostres afectes.
La resta és silenci. O faramalla.

Tot i això, m’ha sorprès una escena d’una turpitud narrativa ben palesa. Es tracta del moment quan dos personatges intercanvien en veu alta informacions ben conegudes entre ells, però que creuen necessari comunicar als lectors. Em nego a creure que Marías hagi comès un pecat d'ingenuitat literària i començo a sospitar que darrera de "Los enamoramientos" hi ha molta més malícia de la que aparenta. En tot cas trigaré a repetir aquesta mena de menú.

La novel·la que no era allí (1 de 2)

Elliott Erwitt, collita de 1955

Ni la persona ni l’obra de Javier Marías deixa ningú indiferent, el que traduït a un llenguatge menys tòpic significa que tant pot provocar adhesions increbantables com al·lèrgies difícils de superar. No cal si no fer un tomb per la xarxa per descobrir les exacerbades reaccions antagòniques que suscita.

No és el meu cas. Fa uns quinze anys vaig llegir-li l’edició de butxaca de “Todas las almas” sense que en restés cap empremta memorable, però tampoc cap molesta urticària. No he reincidit des de llavors, almenys en el seu vessant de novel·lista, perquè segueixo les seves diatribes setmanals amb interès força constant. Cal reconèixer que Marías fa poques concessions al seu públic i es presenta sempre com un personatge poc simpàtic, difusament elitista, i d’irritació perenne. Encara així entenc que la reputació de l’escriptor ha continuat creixent, fins i tot a través del continent europeu, o almenys això és el que m’assegura EL PAÍS, diari del qual sóc lector habitual, i que no per casualitat comparteix amos amb l’editorial (Alfaguara) que és on publica Marías.

La seva darrera novel·la “Los enamoramientos” va ser anomenada com a llibre de l’any  2011 pel suplement cultural “Babelia”, fet no gaire estrany, venint el premi d’on ve; però també altres tribunes menys partidistes (“Ara”, “El Periódico”, “ABC”…) deixaren aquest títol en molt bon lloc dins dels balanços anuals que venen al cas. Res d’això m’hauria convidat a la seva lectura, com sí ho va fer trobar-la inclosa a l’ofrena conjugal del Sant Jordi d’enguany.

La seva trama és més aviat minsa durant bona part de les seves moltes pàgines. La narradora, que treballa a una editorial, queda fascinada per una parella (casada i heterosexual) amb la que coincideix a la cafeteria cada dia a l’hora de l’esmorzar. Aquest idil·li inconfés queda interromput el dia que el marit és assassinat de forma aparentment fortuïta, fet que acabarà implicant la protagonista amb la família del difunt. De totes maneres no sembla que l’argument sigui l’objectiu prioritari de Marías, a qui l’interessa molt més fer-lo servir com a perxa del desplegament estilístic i les reflexions superficialment profundes. La primera frase de la novel·la ja és simptomàtica de totes les virtuts i defectes “marians”: 

La última vez que vi a Miguel Desvern o Deverne fue también la última que lo vio su mujer, Luisa, lo cual no dejó de ser extraño y quizá injusto, ya que ella era eso, su mujer, y yo era en cambio una desconocida…

No hi falten ni la sintaxi poc natural, ni els signes d’incertesa d’una realitat poc fiable (“Desvern o Deverne”), ni les observacions perspicaces que no ho són tant (no és estrany ni injust (de fet, passa cada dia) que, quan una persona fa mutis accidentalment, el vegin per última vegada tant la seva família immediata, com el quiosquer de la cantonada, o qualsevol desconegut amb el que s’hagi creuat poc abans del fet luctuós). Les frases de Marías s’amaren de recursos retòrics (anacoluts, hipèrbatons) i ostenten amb orgull la seva artificialitat, de vegades tot jugant perillosament amb l’empatx, com passa amb aquesta sentència que es recargola tant o més que una anaconda:

Sé que no me ofendería ser un sustitutivo, porque en realidad lo es todo el mundo siempre, inicialmente: lo sería Diaz-Varela para Luisa, a falta de su marido muerto; lo sería para mi Leopoldo, al que aún no he descartado pese a gustarme sólo a medias —supongo que por si acaso— y con el que empezaba a salir, qué oportuno, justo antes de encontrarme a Díaz-Varela en el Museo de Ciencias y de oírle hablar y hablar mirándole sin cesar los labios como todavía sigo haciendo cada vez que estamos juntos, sólo puedo apartar de ellos la vista para llevarla hasta sus ojos nublados; quizá la propia Luisa lo fue para Deverne en su día, quién sabe, tras el primer matrimonio de aquel hombre tan agradable y risueño que no se entendería que nadie hubiera podido hacerle mal o dejarlo, y sin embargo ahí lo tenemos, cosido a navajazos por nada y en camino hacia el olvido.

Pels seus articles i per llibres com “Vidas escritas” prou sabem que l’autor és capaç d’escriure de forma molt més planera; però, quan es posa la gorra de creador, opta clarament per expressar-se a repèl. No li nego qualitats hipnòtiques que endormisquen el sentit crític del lector, però encara així!

Ultralleuger

Malgrat que els seus continguts poden ser enormement diversos, el llibre electrònic obliga a l'estandardització del format. Un cop introduïts a l’aparell lector, tant se val Dostoievski que Paulo Coelho: tot té la mateixa aparença física, llargada, alçada i gruix.  I encara que en teoria es pugui escollir el tipus de lletra, només els més maniàtics es molestaran a buscar la tipografia més adequada per a cada autor. Aquest caràcter uniformador cenyeix la lectura al seu aspecte més específicament literari, el que podria ser considerat com un avantatge; però com a contrapartida n’elimina tota la seva experiència sensorial: perdem l’aroma i la textura del paper, la meditada compaginació, el disseny de la coberta, reduït ara a una pàl·lida ombra monocroma… Tot això de segur repercutirà en els nostres records futurs, on la remembrança de les lectures se’ns barrejarà encara molt més del que ho fa ara.

Fins a un cert punt aquestes pegues que hi trobo podrien classificar-se com a rampells de ludisme immobilista, més sentimentals que raonables; així que caldrà buscar-hi mancances de caire més pràctic per donar pes als meus arguments. Una d’elles serien les notes a peu de pàgina, que ja no es troben a peu de pàgina, i que per accedir al seu contingut requereixen l’ús del punxó. El fet que la lectura requereixi un instrument suplementari ja és engavanyador; però és que, a més, anar i venir entre elles i el text principal és qualsevol cosa menys còmoda. No vull pensar què en pot resultar de llegir David Foster Wallace (i les seves notes arborescents) en aquest format.

Tampoc el passar fulles està ben resolt. No em refereixo és clar als moviments bàsics de passar a la pàgina següent o a l’anterior, sinó a saltar a l’índex temàtic, al principi del capítol o a les fotografies que hi ha al bell mig del volum, desplaçaments tots ells que impliquen diverses estratègies mai tan intuïtives com les que comporten un llibre analògic.

Em pregunto també sobre les limitacions de la compra d’un llibre en format digital. Existeix algun control sobre els aparells en els quals es descarrega? L’única forma de compartir una lectura serà la de compartir el “reader”? Em preocupa poc que amb això s’acabi el préstec de llibres a nivell personal (he preferit sempre el lliurament a fons perdut o la renúncia a qualsevol dret de propietari, quan es tracta de desprendre’s de llibres), però dins de la unitat domèstica caldria exigir una mica més de flexibilitat per comunicar-se llibres.

Oposaré finalment un handicap exclusivament literari d’aquests pseudollibres de gruix invariable. Succeeix a “Northanger Abbey”, la deliciosa sàtira que Jane Austen va escriure a costa de les novel·les gòtiques, tan populars en el seu temps. L’autora, que no perd ocasió d’adreçar-se directament al lector al llarg del llibre, arribat un punt, l’informa que ja s’haurà adonat pel gruix de pàgines que resten que el desenllaç és imminent. Tal afirmació, com qualsevol altre que faci referència a l’existència física de l’objecte anomenat llibre, sembla fora de lloc a l’àmbit dels textos immaterials. Per tant, fora bo excloure del nostre “reader” algunes peces de Queneau, Calvino i Cortázar. I, per descomptat, l’obra completa de Jane Austen; però això ja ho havíem sospitat.

La invenció del segell

Feia temps que Terry Pratchett i jo ens fèiem els trobadissos sense gosar encetar una relació més directa i duradora. Finalment ha estat, gràcies a una de les meves excursions a la recerca de llibres en format digital, com he acabat llegint-me “Cartas en el asunto” (Plaza y Janés, 2011, traducció de Javier Calvo Perales de l’original “Going Postal”).

No sóc un gran lector de literatura fantasiosa i si he d’escollir entre les monsergues catòliques de C. S. Lewis o els documentadíssims elfs de Tolkien, ja sabeu que em quedo amb els animals sofistes de Lewis Carroll. Per això, m’imaginava que m’entendria força bé amb Pratchett, un escèptic de manual més amic de gent com Dawkins que dels esoterismes místics. Per qui encara no ho sàpiga, la seva mítica sèrie Discworld ja ronda els quaranta títols ambientats en aquest món en forma de disc, el qual sostenen quatre elefants muntats sobre una tortuga celestial. La societat que descriuen és plena d’elements fantàstics tradicionals —mags, bruixes, vampirs, homes llop— contemplats amb més sentit de l’humor que no pas convenciment, i encara que la tecnologia que contenen es diria que és gairebé medieval, de mica en mica es va notant la introducció progressiva d’avenços moderns com el paper moneda, la fotografia o la premsa.

Precisament aquest “Cartas en el asunto” se centra en la recuperació del servei postal a la ciutat d’Ank-Morpork i inclou també la invenció del segell de correus, de la filatèlia i de l’especulació que pot comportar. A més descriu un fascinant antecedent del telègraf, anomenat Clacks.

La trama, protagonitzada per un enginyós estafador més decent del que ell es pensa, és tan divertida com plena d’incidències inesperades Hi intervenen també alguns tronats funcionaris, capitalistes de pocs escrúpols, un “banshee” assassí, una activista defensora dels drets dels gòlems i alguns gòlems dedicats a treballar de carters. Pratchett aprofita aquest combinat impossible per esbossar afilats apunts sobre la nostra pròpia societat, sobre la psicologia de les masses, sobre el funcionament dels monopolis o sobre els ridículs rituals als que tendeixen els mascles quan s’agrupen en societat més o menys secretes. 

La pega més important que li he trobat, mal endèmic de les traduccions de molts llibres de gènere (i també d’algunes traduccions literàries mal pagades), és l’encarcarament freqüent del llenguatge resultant. A això cal afegir-hi els noms dels personatges, terreny on Pratchett juga maliciosament amb les paraules, ajudat per una llengua (l’anglesa), molt més propícia que el castellà a l’equació entre sons i significats*. Estareu d’acord que un protagonista anomenat Moist von Lipwig presenta una credibilitat molt superior a la d’un subjecte de nom Húmedo von Mustachen. Per favor!, si sembla que ens trobem a la cantonada amb la rua del Percebe.

La veritat és que m’ha deixat molt satisfet la lectura d’aquest “Cartas en el asunto” i penso reincidir a la sèrie Discworld. Però, atès que estem parlant de prop de 40 novel·les i que no és necessari llegir-les en un ordre determinat, demanaria als amables lectors familiaritzats amb l’obra de Pratchett algun suggeriment per prosseguir amb la tasca amb alguna mena de criteri.

* Per descomptat, o molt m’equivoco o Discworld no existeix en versió catalana i qualsevol desig que algun dia es tradueixi a la llengua de Verdaguer un dels seus espècimens caldrà aparcar-lo “sine die”.

I ara passem a uns minuts de publicitat

Són aquests temps tan canviants, que la nostra capacitat de sorprendre’ns ha entrat en franca decadència. Per això, topar-se amb una notícia sobre la possibilitat que Amazon introdueixi publicitat en els seus lectors Kindle m’ha impactat molt menys del que ho hauria fet uns mesos enrere. Que quedi clar que, de moment, es tracta d’una mera especulació, que no se sap molt bé com s’implantaria i si afectaria només els nous usuaris o també els que ja en són possessors. Encara en aquest estadi inicial, ja s’ha alçat alguna veu favorable a la idea: la tan vituperada publicitat dels nostres anys mossos, té cada dia més defensors entre els tecnòcrates culturals (i no precisament pels seus valors estètics). La conxorxa publicitària ha après a fer propaganda de si mateixa i mira de convèncer-nos que, sense ella, no existiria la premsa ni els canals de televisió independents.

La veritat és que ens hem acostumat a conviure amb les proclames comercials amb tanta naturalitat, que de vegades et fa qüestionar la seva eficàcia, de tant transparent com resulta. És possible, et preguntes, que algú pagui bons diners per col·locar aquest “banner”, que tu et mires amb mig fàstic, a un racó de la pàgina web que t’interessa? Trobem aquestes intromissions molestes, no sé si de forma conscient o no, als blocs d’amics i coneguts. També ensopeguem amb elles a YouTube i, de forma auditivament traumàtica, a la versió gratuïta de l’Spotify.

Ho justificarem com l’inevitable peatge que cal pagar per gaudir d’aquesta cultura del “tot de franc”, encara que això comporti una qualitat minvant dels continguts. Una veu assenyada, potser la de l’advocat del diable, adduirà que els compradors del Kindle no eren consumidors per la cara i que tots ells havien passat abans per caixa.

Com argument a la contra, contemplem aquests bolsos marcats amb el ferro roent de Louis Vuitton, les samarretes que glorifiquen el cognom Armani o les motxilles dibuixades amb els ossets de Tous. Sigui amb el producte genuí o amb la còpia, es diria que a tothom li agrada pagar per gaudir del dubtós benefici de fer d’home o dona/anunci.

Cap-i-pota cultural

Dins del meu cap d’orientador de tendències un cable es creua amb un altre i començo a desistir de continuar amb la ingrata feina de comentar tot el que m’ha arribat a través d’un dels cinc sentits, per terra, mar o aire.

 
Arribo tard per recomanar el ballet “Corpo” de Sao Paulo, que aquest dissabte just passat ha acabat la seva breu temporada al Liceu. No aguanto gaire la dansa; però, si me l’he d’empassar, millor que sigui contemporània amb tolerància zero envers els tutús. I, si programen músiques de Bach i de Tom Zé, molt millor. I, si demostren l’energia d’aquests brasilers, “miel sobre hojuelas”, que dirien Ebre enllà.

 
“Salmon fishing in The Yemen”, dirigida pel suec (arquetípicament tou) Lasse Hallström, no acaba de decidir-se sobre el tipus de pel·lícula que vol ser. Hi trobarem comèdia romàntica, sàtira política, inspiració “new age” i un punt de cinema catastròfic (tendència terrorista). Emily Blunt i Ewan McGregor mostren prou química com per fer-se interessants. La delectable Kristin Scott-Thomas, ara que les arrugues l’assetgen, demostra tenir un gran futur al gènere còmic.

 
En el terreny literari, he de dir que Josep m’acaba de regalar “L’échappée belle” de l’Anna Gavalda, llibret frívol publicat per “J’ai lu” aquest any 2012. És el tipus de novel·la alegre, fàcil i ruca, que en cinema seria protagonitzada per Audrey Tatou. En castellà l’anomenen “La sal de la vida”, amb el que està tot dit.

 
La recomanació més segura de la temporada és el Cyrano d’Oriol Broggi i Pere Arquillué a les entranyes de l’Hospital de la Santa Creu. Amb tota seguretat no trobareu res menys amanerat i allunyat de Josep Maria Flotats que la interpretació del molt terrenal Arquillué. La traducció de Bru de Sala continua enlluernant i els recursos de Broggi demostren una vegada més que el teatre  juga sempre a una divisió superior respecte al cinema en 3D.

Un món de metros: Varsòvia

Inaugurat el 1995.

Un milió i mig d'usuaris potencials.

Una línia, 14 estacions, 14 quilòmetres de vies. Tot subterrani.

De fet només tenen la línia blava. La vermella és un mer projecte, però dóna una mica d'alegria en un mapa altrament funcional. De la nostra estada relativament recent a Varsòvia no recordo cap metro, segurament el detall és significatiu.