El sexe dels poetes

He estat llegint l’assaig biogràfic “Lorca y el mundo gay” d’Ian Gibson, no pas perquè sigui el poeta un dels meus favorits, sinó per l’interès que sento pels assumptes que es refereixen a la tergiversació de la veritat, una lacra que Federico García Lorca ha patit sovint per part dels seus crítics i biògrafs.

Lorca, un dels autors amb més projecció internacional de la literatura espanyola, va ser una figura incòmoda pel franquisme. La seva condició de màrtir de la república i d’homosexual calia passar-la per alt i exaltar a canvi els seus trets més folklòrics. Si bé les implicacions polítiques podien ser silenciades en uns anys en què vivíem sota un partit únic i amb un dictador que era el primer en aconsellar no ficar-se en política, la seva homosexualitat no només es va ocultar, sinó que es va arribar a negar. Eren temps foscos, ja se sap, i els que havien participat de la intimitat del poeta calia que protegissin la seva pell. Això no impedí que molts dels seus amics, per fer uns calerons, publiquessin reminiscències lorquianes degudament expurgades. També la família, els germans del poeta, en no assumir el que consideraven una vergonya familiar, van ser els més aferrissats defensors de la mentida.

Són fets recents els que recorda Gibson en el seu pròleg, però que corren el risc de ser oblidats. Fets com les memòries de Luis Buñuel, homòfob confés i tanmateix enlluernat per la figura de Federico, que negà públicament i categòricament que el poeta fos homosexual. O la publicació tardana a mitjans dels 80 dels “Sonetos del amor oscuro” al diari ABC (!), en la qual l’adjectiu obscur va desaparèixer misteriosament del títol de la mateixa forma que tot l’aparell crític que els acompanyava va evitar qualsevol menció a l’amor que no gosa dir el seu nom. O encara la polseguera que aixecà Dalí quan va explicar amb afecte que Lorca l’havia volgut sodomitzar, revelació que va provocar respostes furibundes de gent que havia estat a La Barraca i fins i tot una amenaça judicial per part de la germana del poeta.

Fins i tot ara, que aquestes qüestions ja no ens haurien d’espantar, hi ha qui defensa que pertanyen a l’àmbit privat i que, per tant, no caldria esbombar-les, com si això fos posar els escrits biogràfics a l’alçada de la premsa de la víscera. Però si la biografia vol reflectir la totalitat de la vida d’una persona o la crítica literària vol entendre les motivacions i els significats d’una obra, no es poden deixar de banda les qüestions afectives, siguin del signe que siguin.

Tots sabem la importància que té a les nostres vides les nostres plenituds i les nostres mancances sentimentals, fins al punt que sense elles seria difícil explicar-nos. Si el personatge a retratar segueix tendències no acceptades per la societat de la seva època, com és el cas de Lorca, és inevitable que el fet marqui de forma indeleble tant la seva trajectòria humana com la seva obra. Per tant, és imprescindible investigar com fa Gibson abans que sigui massa tard el Lorca homosexual que tantes vegades ha estat negat. És de justícia restituir-li al poeta una vida sexual de la qual ningú no hauria d’estar privat. I, més egoistament, també crec necessari recuperar una part de la història homosexual del país, perquè no s’arribi a pensar que hem aparegut per generació espontània, flor de la moda, com afirmen alguns desinformats. Encara que el mal fet ja no es pugui reparar, que quedi constància que va existir.

[Apunt publicat fa tres anys que em va molt bé per prologar el de demà].

El mètode Brian

Intel·ligent, curiós, inquisitiu, sempre civilitzat i extremadament amable. Ens vam veure un parell de vegades, que podrien haver estat moltes més, si la mort no fos tan puta amb la vida. Li vaig copiar un mètode creatiu. Podria haver estat el principi d'una gran amistat. Bye Brian. Adéu Antoni.

Un món de metros: Frankfort

U-Bahn inaugurat el 1968, 5 milions d'usuaris, 117 quilòmetres, 86 estacions, un 45% soterrani.

Com ja és norma a la ciutats alemanyes, el mapa inclou també l'S-Bahn, trams i trens i triomfa una vegada més la llegibilitat sobre la complexitat. Se li perdona que no sigui més bonic.

Guia per a llobatons enamorats

Ja és ben curiós que no hagués vist ni una sola de les sis pel·lícules anteriors de Wes Anderson. I dic que és curiós perquè, sobre el paper, es diria que és un autor fet exprés per a mi. Vegeu sinó: guions deliberadament artificiosos i analítics, poblats per personatges excèntrics interpretats per actors interessants; formalisme exagerat: simetries, composicions frontals, tràvelings laterals, un estricte codi de colors, tipografia Futura. I també imaginatives bandes sonores (us recomano les versions de Bowie que va fer Seu Jorge per “Life Aquatic”).

Sigui com sigui, amb “Moonrise Kingdom” el cinema de Wes Anderson ha deixat de ser un desconegut per a mi, tot i que s’assembla molt a com l’havia imaginat (només la lletra Futura ha estat substituïda per a l’ocasió per una cal·ligràfica lletra lligada). La història que explica és ben senzilla: som a una illa davant de les costes de Nova Anglaterra, l’any és el 1965, Sam i Suzy, una parella de preadolescents enamorats, decideixen escapar de casa i perdre’s enmig de la natura. Els adults que teòricament són responsables dels infants inicien la recerca i acaben demostrant que són molt més immadurs que els fugitius.

Com es pot veure per aquesta breu descripció es tracta d’un idil·li perfectament encantador que, si no fos per l’aparició d’una relació adulterina, seria una pel·lícula apta per a tots els públics (encara que només plenament gaudida per espectadors una mica més madurs). “Moonrise Kingdom” compta amb un elenc d’aquells capaços d’arrossegar-me a una sala de cinema, sobretot gràcies a Frances McDormand i Tilda Swinton, però també per Edward Norton, Bob Balaban o Bill Murray, i fins i tot Bruce Willis en un paper atípic per a ell. De totes maneres els protagonistes absoluts del film són la jove parella perseguida, Sam (Jared Gilman) i Suzy (Kara Hayward), dos actors debutants que, si no me’ls acabo de creure, no és perquè ho facin malament (que no ho fan), sinó perquè tanta artificiositat formal es dóna de bufetades amb el relat suposadament càndid d’un primer amor.

Passo per tant a l’apartat tècnic, que és on la pel·lícula veritablement brilla. La fotografia de Robert Yeoman afavoreix els grocs i els marrons d’una vella foto Kodak, amb un o dos estridents fars de Hopper per arrodonir l’equació. El vestuari de Kasia Walicka Maimone ha de ser sensacional, perquè jo no em fixo mai en aquestes coses i, si em fixo, i no ho trobo horrorós, ha de ser molt bon senyal. Els típics moviments laterals i les composicions centrades que caracteritzen el cinema d’Anderson, tenen aquí l’oportunitat de respirar una mica gràcies a una ambientació a l’aire lliure. La intel·ligent i malgrat tot analítica banda sonora té com a protagonista el Britten més pedagògic. Hi apareixen també temes de Hank Williams i Françoise Hardy (“Le temps des amours” sona com a declaració amorosa a la “nouvelle vague”). Però qui surt més ben parat és Alexandre Desplat, compositor francès que tothom vol tenir a la seva pel·lícula (des de Pixar a Polansky, sense moure’ns de la lletra P). El darrer moviment de la seva joganera suite tempestuosa ocupa els títols de crèdit amb un tractament  expositiu fàcilment assimilable al de “Tubular bells”.

Tot a “Moonrise Kingdom” convida a l’admiració i a un somriure lleu, llàstima que no emocioni gota. L’esteticisme té els seus límits.

El meu Bloomsday

Des de 1954 (vaja, que tenim gairebé la mateixa edat) cada 16 de juny se celebra el Bloomsday, una diada en record de James Joyce i de la seva novel·la “Ulisses”, l’argument de la qual s’esdevé totalment durant aquesta data. Joyce va escollir el 16 de juny per coincidir amb el dia que va sortir per primer cop amb la seva futura esposa, Nora Barnacle. El que inicialment fou una peregrinació de cinc persones pels llocs de Dublín on ocorre la novel·la, va començar a popularitzar-se lentament fins a esdevenir un fenomen global i (ai!) mediàtic, que actualment té seus als cinc continents. No gosaria posar la mà al foc sobre el seu present contingut cultural; pel que he vist sembla més aviat un mercat medieval o un carnestoltes regat amb cervesa, on possiblement els únics lectors de Joyce entre els presents són Enrique Vila-Matas i els seus confrares.

Tota aquesta introducció espero que afegeixi una mica de pàtina intel·lectual al que en el fons és una redacció escolar sobre què vaig fer dissabte passat. I és que el títol “El meu Bloomsday” té un to que imposa respecte gairebé acadèmic, tot i que durant el dia no vaig pensar ni un sol moment en Joyce ni el seu “Ulisses”. I és que el poble de Verdú, cinc quilòmetres al sud de Tàrrega, al bell mig d’un paisatge que invoca la paraula “secà” amb totes les seves quatre lletres, és un dels indrets menys irlandesos que tenim a tota Catalunya.

I per què escollir Verdú per fer una sortida familiar llargament postergada? Potser perquè la mare, costurera experta i plena de recursos, solia venir aquí a la festa major d’estiu, convidada per un parell de veïnes d’escala, i es dedicava a seduir la pagesia local amb els seus Balenciaga casolans i el seu perfil d’Ingrid Bergman del barri de la Mercè.

Encara que la nostra excusa real va ser la visita al Museu de Joguets i Autòmats fundat pel galerista Manel Mayoral l’any 2004. El museu ocupa un edifici del segle XV de quatre plantes a la plaça major del poble i el seu interior està reformat amb audàcia per adaptar-lo als seus propòsits expositius. La col·lecció conté més d’un miler de peces de tota mena i no exclusivament joguines. Un comentari en el llibre de visitants es queixava que la majoria de joguines exposades eren per a nens rics i es trobaven a faltar més mencions als jocs populars; però el cert és que les joguines “pijes” sempre han fet més patxoca.

Com he dit, apart de les joguines pròpiament dites (i d’una ludoteca i una exposició quasi permanent sobre Mickey Mouse i una botiga de jocs i llaminadures), hi ha també altres mini col·leccions dignes d’interès. Una d’elles és la dels autòmats procedents de la liquidació de les Atracciones Apolo, material que trobo particularment anguniós però d’indubtable valor històric. Hi ha una sala dedicada al futbol —una altra de les grans aficions de Mayoral—, on apart de futbolins (que fins i tot a un negat com jo poden fer gràcia), hi ha relíquies com unes sabates de l’Iniesta i les pilotes de les finals de Wembley i Yokohama 2011.

En resum, el museu té una mica de tot per a tothom i, encara que no estic segur que sigui un dels 10 llocs imprescindibles de Catalunya (com ells afirmen), el recomano vivament. Verdú compta també amb un castell, una església i una ceràmica dignes d’interès. Uns quilòmetres més al sud vam dinar uns deliciosos cargols a la gormanda al Cal Siscu de Ciutadilla i vam continuar la tarda amb una passejada pels carrers en pendent del centre històric de Guimerà. Davant nostre, la vall del riu Corb i un record d’èpoques més inspirades i amigables. 

Dia en definitiva passat molt agradablement, en companyia de germans, cunyats, amic-i-amat i nebot. Dia culminat per una molt bona nova sobre la qual he jurat el màxim secret, encara que al final, tot se sabrà. 

Poca solta

Aterratge a Cotlliure (més o menys).

Havia esperat molt de “El talent” de Jordi Nopca (pot ser real un cognom com aquest?), perquè la breu edicions té bon olfacte literari i no sol decebre en les seves apostes. Bé, sempre hi ha una primera vegada i no sempre es pot satisfer tothom.

L’embolic comença “in media res” quan els joves editors Júlia Nonell i Marco Casanova reben una caixa que conté el prototip d’una màquina alemanya que serveix per detectar el talent literari de les persones de l’entorn. Sembla que han obtingut l’aparell de forma no gaire legal, però aquesta novel·la és de la mena que no es molesta a donar gaires explicacions i d’immediat envia la parella a Lisboa, a la recerca d’hipotètics autors d’èxit. Per què a Lisboa? No podien haver començat per fer treball de camp a Barcelona? Senzillament perquè sí, perquè si el que succeís fos el que caldria esperar, ja no ens trobaríem a “El talent” de Jordi Nopca.

A Lisboa Júlia i Marco topen amb un munt de gent peculiar i amb talent literari, però bàsicament es dediquen a fugir de diversos malfactors armats que els persegueixen per pures raons de gènere negre. El lector aviat s’adona que les pistoles de la novel·la són inofensives i la tensió narrativa minva considerablement. Passen altres coses, que podrien no haver de passar, es visiten diversos locals improbables, hi apareixen fantasmes i hostesses amb ulleres negres, hi ha frases en un bon grapat de llengües (incloent-hi el hawaià), es menciona més d’un bidet i una pila de noms d’escriptor, i els joves protagonistes s’intercanvien tot un catàleg de registres amatoris.

Nopca, que és periodista cultural i que, acadèmicament, prové del periodisme i de la teoria literària, controla bé el llenguatge i s’esforça (en corrents alterns, mútuament excloents) a abusar deliberadament del tòpic i cercar a l’ensems la metàfora impensada. De vegades l’encerta. Com a jove llest que és, s’autocomenta de forma metaliterària o es pica l’ullet davant del mirall. L’eficàcia del text depèn en gran mesura de la paciència i els coneixements literaris del lector i de vegades em temo que Nopca adopta aires de cofoi nen repel·lent. Em consta que no tots els que han abordat “El talent” han aguantat fins a la seva pàgina 380 i final. Dos crítics tan fiables per a mi com ho són la comtessa d’Angeville i el meu xicot van tirar-me la tovallola a la cara fa alguns dies (jo, és que m'ho acabo tot, que [coses de ma mare] miro de no deixar res al plat).

Pels que encara dubten, us proposo aquest fragment de pura transició on crec que s’exhibeixen bona part dels motius per odiar o estimar “El talent”:

He aprofitat per recordar com hem aconseguit fugir de l’hotel. Només sortir de l’habitació ha començat a sonar una alarma estrident. He agafat la Júlia amb la mà que tenia lliure —a l’altra hi tenia la bossa de color crema on hi havia, entaforat, el maletí vermell del detector— i l’he arrossegat fins l’escala d’incendis, que penjava d’un dels lloms de l’edifici com un rèptil mandrós.
—És l’única opció que se m’acudeix, honey.
—Honey?
—Honey, sí. És l’apel·latiu propi de les persecucions: com més perill hi ha, més t’estimo, i més ganes tinc de mostrar que els meus sentiments són purs i alhora arrogants.
—Quina perspicàcia! I quanta cultura cinematogràfica, Marco!
—I en versió original. J’suis snob.
—Per molts anys.

Salvador Macip, Sam Abrams i Julià Guillamon han estat bastant més elogiosos amb aquest autor novell. Finalment és el lector qui haurà de decidir. Potser ja m'he fet gran per jugar amb fireta posmoderna.

Un món de metros: Cleveland

Inaugurat l'any 1955 (com jo!) per servir a un milió sis-centes mil persones.

Trenta quilòmetres de ruta fèrria, tres línies, divuit estacions, només un quilòmetre soterrat.

A mesura que anem baixant de categoria, els mapes de la xarxa es fan més i més bírries. És com per deixar-ho córrer.