dimarts, 26 de juny del 2012

El sexe dels poetes


He estat llegint l’assaig biogràfic “Lorca y el mundo gay” d’Ian Gibson, no pas perquè sigui el poeta un dels meus favorits, sinó per l’interès que sento pels assumptes que es refereixen a la tergiversació de la veritat, una lacra que Federico García Lorca ha patit sovint per part dels seus crítics i biògrafs.

Lorca, un dels autors amb més projecció internacional de la literatura espanyola, va ser una figura incòmoda pel franquisme. La seva condició de màrtir de la república i d’homosexual calia passar-la per alt i exaltar a canvi els seus trets més folklòrics. Si bé les implicacions polítiques podien ser silenciades en uns anys en què vivíem sota un partit únic i amb un dictador que era el primer en aconsellar no ficar-se en política, la seva homosexualitat no només es va ocultar, sinó que es va arribar a negar. Eren temps foscos, ja se sap, i els que havien participat de la intimitat del poeta calia que protegissin la seva pell. Això no impedí que molts dels seus amics, per fer uns calerons, publiquessin reminiscències lorquianes degudament expurgades. També la família, els germans del poeta, en no assumir el que consideraven una vergonya familiar, van ser els més aferrissats defensors de la mentida.

Són fets recents els que recorda Gibson en el seu pròleg, però que corren el risc de ser oblidats. Fets com les memòries de Luis Buñuel, homòfob confés i tanmateix enlluernat per la figura de Federico, que negà públicament i categòricament que el poeta fos homosexual. O la publicació tardana a mitjans dels 80 dels “Sonetos del amor oscuro” al diari ABC (!), en la qual l’adjectiu obscur va desaparèixer misteriosament del títol de la mateixa forma que tot l’aparell crític que els acompanyava va evitar qualsevol menció a l’amor que no gosa dir el seu nom. O encara la polseguera que aixecà Dalí quan va explicar amb afecte que Lorca l’havia volgut sodomitzar, revelació que va provocar respostes furibundes de gent que havia estat a La Barraca i fins i tot una amenaça judicial per part de la germana del poeta.

Fins i tot ara, que aquestes qüestions ja no ens haurien d’espantar, hi ha qui defensa que pertanyen a l’àmbit privat i que, per tant, no caldria esbombar-les, com si això fos posar els escrits biogràfics a l’alçada de la premsa de la víscera. Però si la biografia vol reflectir la totalitat de la vida d’una persona o la crítica literària vol entendre les motivacions i els significats d’una obra, no es poden deixar de banda les qüestions afectives, siguin del signe que siguin.

Tots sabem la importància que té a les nostres vides les nostres plenituds i les nostres mancances sentimentals, fins al punt que sense elles seria difícil explicar-nos. Si el personatge a retratar segueix tendències no acceptades per la societat de la seva època, com és el cas de Lorca, és inevitable que el fet marqui de forma indeleble tant la seva trajectòria humana com la seva obra. Per tant, és imprescindible investigar com fa Gibson abans que sigui massa tard el Lorca homosexual que tantes vegades ha estat negat. És de justícia restituir-li al poeta una vida sexual de la qual ningú no hauria d’estar privat. I, més egoistament, també crec necessari recuperar una part de la història homosexual del país, perquè no s’arribi a pensar que hem aparegut per generació espontània, flor de la moda, com afirmen alguns desinformats. Encara que el mal fet ja no es pugui reparar, que quedi constància que va existir.

[Apunt publicat fa tres anys que em va molt bé per prologar el de demà].

14 comentaris:

  1. El considero un poeta de gran talent i em fa vergonya pensar que se'm va explicar la seva biografia com la d'un escriptor amic de Dali que havia festejat amb la seva germana Ana María. Una pena. Un altra professor desinformat va arribar a dir: "se cree que murió en una reyerta de homosexuakles". Cuànta porqueria ens hem hagut d'espolsar del damunt1 Cuànta mentida que passava per cultura!
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort, Glòria, encara som a temps (pels pèls) de netejar tanta ronya acumulada.

      Elimina
  2. A veure si finalment ens podrem acostar a Lorca deixant de banda tant els penjaments i els oblits, com les mitificacions que el feien folklòric i criticador de la Guàrdia Civil en exclusiva. La meva mare recordava que quan la guerra centre social on anaves, centre on et recitaven 'la casada infiel'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, Júlia, és difícil mantenir un cap tan fred, demanes massa!

      Elimina
  3. prologui vostè, prologui. D'altra banda, mai és tard perquè les coses s'endrecin allà on toca :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, Clídice, és que m'ha agafat per reciclar apunts que en el seu dia no devia llegir ningú (i també la típica mandra de l'estiu).

      Elimina
  4. També, i potser pels mateixos motius, l'Apple nega que la poma mossegada tingui res a veure amb l'Alan Turing (de qui fa dos dies celebraven els 100 anys del seu naixement).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conec el contenciós, però al primer logo d'Apple hi apareixia Isaac Newton o sigui que potser els trets van per una altra banda.

      Elimina
  5. Además, como ya se ha dicho muchas veces, eso de que la sexualidad es algo estrictamente privado es falso. La heterosexualidad de los noviazgos, los compromisos, las bodas, los aniversarios e incluso los divorcios es totalmente pública. Otro ejemplo de argumentos tergiversados en nombre de una doble moral

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sufur, es que sólo es privado para gays y similares ;p

      Elimina
  6. Ostres, potser algú va voler negar el que tothom en un moment determinat sabia, però la seva homosexualitat sempre ha estat del domini públic, crec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, segur que no, que la wikipedia és cosa de fa quatre dies.

      Elimina
  7. Anava a dir que el text de Gibson ja era antic, i al final vec el parèntesi... Bé, ni que fos antic és igual doncs els temes no ho són. Molt pertinent, per tant, inclús tres anys després. I a veure què ens expliques demà.

    Fa un parell d'estius vaig llegir les memòries de M. Fernandez Montesinos, el nebot de Lorca, doncs sempre m'ha interessat molt com va viure la família l'exili després de la mort del poeta. El primer record de Manuel sobre l'homosexualitat del seu oncle és de Vicenta, la mare del poeta, que en una reunió va dir: "Federico, el pobre, andaba fatal. Por eso decían que era maricón." Mira, em va sobtar...

    De vegades he pensat que fem amb els morts el que no gosariem de fer amb els vius... aquesta curiositat. És clar que no em refereixo a la sal grossa de l'Encarna de noche sinó a grans figures a les que, amb la coartada intel.lectual, se'ls hi ha fet aproximadament el mateix. Canvia el to, suposo, i la voluntat. Ara el tema torna a estar d'actualitat gràcies a la novel.la sobre Enrique Amorim... en fi.

    Bon bloc. T'apunto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, és cert que els historiadors s'aprofiten del fet que els morts ja no poden defensar-se; però és més lícit investigar els testimonis que han quedat que no intentar emmascarar-los com han fet tants hereus.

      I sí, ho has encertat, demà parlo de l'Amorim.

      Elimina