Devots i infeliços

Descomptant el cinema produït a Sud-àfrica en els temps de la Coca-cola caiguda dels núvols i la mala consciència de l’apartheid, les pel·lícules de l’Àfrica subsahariana que he arribat a veure en la vida es podrien comptar amb els dits de la mà d’un cargol. La flagrant anomalia que ha fet incloure un film maurità entre el quintet candidat a l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, m’ha convidat a veure aquest “Timbuktu” dirigit per Abderrahmane Sissako, un dels pocs directors clàssics indiscutits del continent. Estranya distinció per cert la que separa els films per llengües, quan aquest “Timbuktu” parla en francès i en àrab, en bambara, tamasheq i songhay, i fins i tot en anglès!, encara que a Beverly Hills ja ho hagin oblidat.

“Timbuktu” relata de forma més impressionista que documental aquell moment de l’any 2012 quan hordes gihadistes vingudes del nord ocuparen la ciutat tradicionalment multicultural de Timbuctu i l’efecte que tingué en els seus habitants i en els dels territoris veïns. Aquests fanàtics, intèrprets delirants de la seva pròpia religió, no contents amb blindar l’aplicació de la xaria, imposaren normes absurdes  d’obligat compliment (es prohibia fumar, riure, escoltar música o jugar a futbol), fins aconseguir implantar l’infern sobre la terra.

La història central del film té a veure amb Kidane un ramader nòmada que viu feliç sense ficar-se amb ningú als afores de la ciutat amb la seva dona i la seva filla. Un homicidi accidental farà que Kidane s’hagi d’enfrontar a la justícia imposada pels ocupants. Al voltant d’aquesta trama apareix el retrat de tota una sèrie de personatges que sobreviuen a aquesta nova realitat amb més o menys dignitat. El tractament que es fa dels gihadistes, els quals apareixen amb algunes febleses que els humanitzen, ha estat criticat per aquells que voldrien una visió més maniquea de la situació; però sóc de l’opinió que, si volem entendre l’islamisme radical, no ens ajudarà gens simplificar-lo tot pintant els seus adeptes com a dimonis amb cua i banyes.

No cal dir que “Timbuktu” conté algunes imatges molt dures, no podria ser d’una altra manera; però les dosifica molt bé per augmentar el seu efecte i evitar qualsevol sospita d’explotació de la violència. Però, com que estem parlant d’una obra molt adulta i controlada, la pel·lícula fa lloc també perquè existeixin moments de tendresa, d’humor (aquella vaca que es diu GPS), de realisme màgic o de pur lirisme visual (el partit de futbol sense pilota).

I encara no ho havia dit, però “Timbuktu” és una de les pel·lícules més visualment belles d’un any que ha estat especialment pròdig en pel·lícules belles (des de “The Grand Budapest Hotel” fins a “Ida” o “Mr. Turner”, passant per “Nightcrawler” o “Paddington”, segons la marrada que vulgueu escollir). De fet, és tan espaterrant des d’un punt de vista estètic, que gairebé es diria que la seva imatge perjudica el seu discurs humanista. No ens confonguem, aquest és un film que té el cap i les vísceres molt ben col·locades. De visió obligatòria per a tots els que encara vulguin ser considerats com a humans.

Roses

Igual que a l’anterior àlbum, “For the Roses” (1972) mostra a la portada una fotografia de Joni, aquí asseguda vora de l’aigua i voltada de boscos nòrdics, possiblement de la Colúmbia Britànica on s’havia retirat a la recerca d’inspiració. El disc, com era comú a l’època, podia obrir-se com un díptic per oferir dues imatges panoràmiques. La de l’interior, apart de contenir les lletres de les cançons, mostrava l’artista completament nua, d’esquena sobre unes roques: una imatge molt de l’època, que difícilment podria veure’s abans o després (a menys que et diguis Sigur Rós).

La cançó que dóna títol al disc, “For the Roses” (Per les roses), ofereix una visió desencantada del voluble negoci de la música. En cap moment es citen les roses del títol. Seran poètiques i elusives com ho és tot en aquesta cançó.

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Vas obtenir una ressonant ovació
aquí dalt?
Sembla que faci molts anys
d’ençà que et vaig sentir en directe
o et vaig veure cara a cara
Encara que aquesta nit et puc sentir aquí
M’arriben aquestes notes
sobre papallones i escuma lila
De noies que volen dir-me
que t’han vist en algun lloc

En alguna oficina seu un poeta
i tremola mentre canta
i li demana a algun paio
que divulgui la seva ànima
atleta prepara’t per córrer
La carícia de la revolució dels motors
afinats com dones elegants
amb vestits de nit dels anys trenta
Al capdamunt de les llistes d’èxits
Camí de l’aeroport
El teu nom és a les notícies
Tot és de primera classe
Els llums s’atenuen
I només tu allà dalt
Fent-los sentir així

Recorda els dies quan acostumaves a seure
i creaves les cançons per amor
i abocaves la teva senzilla tristor
sobre la boca de la guitarra i els teus genolls
I ara se’t veu
en pantalles gegants
i en festes per a la premsa
i per a gent que té llesques de tu
Es van passant el teu darrer ou d’or
S’especula, qui pot saber
si el pròxim ou del niu
els hi brillarà igual

Suposo que sóc desagraïda
per clavar les dents a la mà
que em porta coses
de les quals encara no puc prescindir
Ara aguanto les crítiques
Presenten un nou conjunt
però semblen confeti
vistos des del meu televisor
Oh el poder i la glòria
Just quan li estaves agafant el gust a que t’adoressin
Comencen a dur els martells
I els taulons
I els claus

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Ara fa fresca
Final de l’estiu
No hi haurà més nits brillants i calentes
Només l’arboç murmurant
i el xoc de la llenya
I la lluna llisca sobre l’aigua negra
com un focus buit

Una bestiola amb recursos (2 de 2)

Després de la Revolució Cognitiva que comentava ahir, arriba la Revolució Agrícola que, tot fomentant el sedentarisme, permetrà el creixement de les ciutats i una corrua de prodigiosos progressos començant pel de l’escriptura, que és titllat per aquest llibre ("Sàpiens", vull dir) com el frau més gran de la història. I és que “Sàpiens” argumenta de forma molt convincent que segurament la nostra vida com a caçadors i recol·lectors era molt millor que la que adoptàrem posteriorment de pagesos i ramaders. Abandonàrem una dieta més variada, una vida més salubre, una existència més despreocupada i uns dies amb moltes més estones de lleure, per la seguretat, l’ordre, la insalubritat i l’angoixa que ofereixen les grans ciutats. “Sàpiens” és el primer llibre d’història que conec que es preocupa per mesurar com ha variat el nostre grau de felicitat al llarg dels segles. Ja ho sé, el concepte és fugisser, però no per això és menys important plantejar-ho.

La següent revolució que considera Yuval Noah Harari és la que unifica la humanitat en una sola comunitat, fita que arriba a finals del segle XVIII amb la colonització britànica de Tasmània (recordeu-me que algun dia escrigui sobre els tasmanians). Quins són els grans poders cohesionadors de la globalització? Aquí se n’identifiquen tres de principals: la convenció dels diners, el coixí espiritual que ofereixen les religions i l’imperialisme (inesperadament la forma de govern més comuna en tota la nostra llarga història com a humans).

La Revolució Científica s’inicia el segle XVI i es denomina molt encertadament com “el descobriment de la ignorància”, l’aplicació tardana del principi socràtic que afirma que l’únic que saps és que no saps res. El següent capítol descriu l’enutjós matrimoni entre ciència i imperialisme, o finalment entre ciència i diners. Tot això desemboca en la revolució industrial i finalment en l’esclavatge que tots patim davant del rellotge (la invenció de l’hora oficial).

Acaba l’assaig amb una avaluació del moment present (vivim en un món més feliç, més pacífic, més enriquidor?) i una projecció cap al futur que contempla el paper cada vegada més preponderant de la tecnologia. Hem començat amb la implantació de pròtesis creixentment evolucionades, tenim l’amortalitat a l’abast de la mà (diferenciable de la immortalitat només perquè d’accidents sempre n’hi haurà) i encara ens quedarà el recurs de trasplantar tota la informació continguda dins del nostre cervell a un disc dur de dimensions convenients. Sembla que estiguem parlant de ciència-ficció, però ja no som tan lluny d’aquestes prediccions. Sigui com sigui, sembla que el que ens espera mereixerà batejar l’espècie amb un nom diferent al d’Homo sàpiens.

“Sàpiens”, repeteixo, és un llibre que m’ha aportat innombrables noves idees sobre fets que em toquen de prop, idees que m’han semblat completament naturals, tot partint d’una saludable descontextualització, divulgació pura i plenament entenedora, amb un toc brillant afegit: el llibre que recomanaria a tots els amics a qui no els faci por pensar més enllà del que és preconcebut.


I un parell de cites més, per si ajuden a vendre-us el llibre.

Aquestes teories racistes, que van ser importants i respectades durant moltes dècades, s’han convertit en anatema tant per als científics com per als polítics. La gent continua entaulant una lluita heroica contra el racisme sense adonar-se que ara el front de batalla ha canviat i que el lloc que ocupava el racisme en la ideologia imperial ha estat substituït pel “culturisme”. Aquesta paraula no existeix [sí que existeix, però no en aquest sentit], però ja és hora que l’encunyem. Entre les elits d’avui en dia, les afirmacions sobre els mèrits comparatius de diferents grups humans gairebé sempre s’articulen en termes de diferències històriques entre cultures i no pas de diferències biològiques entre races. Ja no diem «Ho porten a la sang», sinó «És la seva cultura».

La vida de les gallines salvatges oscil·la entre els set i els dotze anys i la dels bòvids, entre els vint i els vint-i-cinc. En el seu hàbitat natural, la majoria es morien molt abans, però tot i així tenien bastantes possibilitats de viure durant un nombre d’anys respectable. En canvi, la immensa majoria de les gallines i dels bòvids domèstics se sacrifiquen quan tenen entre unes quantes setmanes i uns quants mesos de vida, perquè des d’una perspectiva econòmica aquesta sempre ha estat l’edat òptima per fer-ho.

Una bestiola amb recursos (1 de 2)

La cosa comença fa 13.500 milions d’anys amb l’anomenat Big Bang, quan apareixen la matèria i l’energia, és a dir la física. Més endavant entren en escena els àtoms i les molècules de la ciència química. 3.800 milions d’anys abans d’ahir sorgeixen els éssers vius i es declara inaugurada la biologia. I 70.000 anys enrere, un animal bastant insignificant descobreix els usos del llenguatge ficcional i desencadena la fletxa imparable de la història. O de la Història, com dirien els cofois convençuts de la importància de l’animal conegut tècnicament com Homo sàpiens.

“Sàpiens. Una breu història de la humanitat” (edicions 62) de l’historiador israelià Yuval Noah Harari és un dels llibres més extraordinaris que he llegit mai i també un dels més clarificadors a l’hora d’enfrontar-se a les qüestions més candents que es planteja la humanitat. Tot evitant les tedioses cronologies de tants llibres d’història, “Sàpiens” aposta per un marc més ampli, una mena de teoria unificada del que significa ser humà partint del fet biològic de la nostra animalitat. El llibre ja comença de forma molt potent recordant-nos que fa sis milions d’anys humans i ximpanzés compartírem per darrera vegada una àvia comuna, que els grans simis (goril·les, ximpanzés, orangutans i bonobos) són els nostres cosins i que el gènere Homo comptà en algun moment amb germans de l’espècie “sàpiens”, com ara l’Homo rudolfensis, l’Homo erectus o l’Homo neanderthalensis. Com s’extingiren aquestes espècies? Es dissolgueren amb nosaltres a través del mestissatge o foren víctimes d’un genocidi premeditat? La pregunta no té resposta, però guarda el tuf inevitable d’un pecat original que encara no hem expiat, una referència bíblica que no serà la darrera en una obra tan secular. I perquè comenceu a fer-vos una idea de com d’esmolat és aquest llibre, plantificaré una primera cita:

Fos com fos, els neandertals (i les altres espècies humanes) plantegen un dels grans interrogants de la història. Imagineu-vos com podrien haver anat les coses si els neandertals haguessin sobreviscut juntament amb l’Homo sàpiens. ¿Quina mena de cultures, societats i estructures polítiques haurien sorgit en un món on haguessin coexistit unes quantes espècies humanes diferents?, ¿com s’haurien desenvolupat les creences religioses, per exemple?, ¿el llibre del Gènesi hauria afirmat que els neandertals vénen d’Adam i d’Eva? ¿Jesucrist hauria mort pels pecats dels denivosans?, ¿l’Alcorà hauria reservat un lloc al paradís per a qualsevol humà íntegre, fos de l’espècie que fos?, ¿els neandertals haurien pogut formar part de les legions romanes o de la burocràcia imparable de la Xina imperial?, ¿la Declaració d’Independència americana sostindria com una veritat evident que tots els membres del gènere “Homo” són creats iguals?, ¿Karl Marx hauria instat els treballadors de totes les espècies a unir-se?

L’expansió del Sàpiens comença al Sudest de l’Àfrica fa 100.000 anys i des d’allí es desplaça per Europa i Àsia, arriba a Austràlia fa 45.000 anys, creua l’estret de Bering fa 16.000 anys i arriba al cul de sac de la Patagònia fa 12.000 anys. El pitjor del cas és que en el seu avanç es carrega tots els grans mamífers australians i americans: adéu el cangur i el uombat gegants, adéu el mamut i el tigre de dents de sabre, adéu el peresós gegant sudamericà (extincions col·lectives de les quals el Diluvi Universal n’és paràfrasi?). I és que, com insisteix sovint Harari, la història humana mai no és justa i sempre requereix crear víctimes per continuar progressant, siguin aquestes altres espècies animals, altres races, sotmetent mitjançant l’esclavatge, les castes, les classes socials o la discriminació pel sexe.

Cada societat adopta una jerarquia imaginada diferent. La raça és molt important per als americans d’avui dia, però era relativament insignificant per als musulmans medievals. La casta era una qüestió de vida o mort a l’Índia medieval, mentre que a l’Europa actual pràcticament no existeix. Hi ha una jerarquia, però, que ha estat d’importància suprema en totes les societats humanes conegudes: la jerarquia del gènere. A tot arreu, la gent s’ha dividit entre homes i dones. I gairebé a tot arreu els homes n’han sortit més ben parats, almenys des de la Revolució Agrícola.

Hi ha en aquesta primera part de la nostra història una gran dependència en la biologia, pel fet de gaudir d’un cervell relativament gran que requereix molta energia per funcionar o una postura erecta que altera tota la nostra fisiologia. El descobriment del foc representa un avanç enorme, no només com a font de llum i d’escalfor, mitjà de protecció i de defensa, i eina desforestadora, sinó també per la possibilitat que ofereix de coure els aliments, el que permetria dedicar menys temps a la digestió, escurçaria els budells i potenciaria de retruc el creixement del cervell.

Entre fa 70.000 i 30.000 apareixen noves formes de pensar i comunicar-se, el que el llibre denomina Revolució Cognitiva. No és que l’Homo Sàpiens descobreixi el llenguatge, perquè moltes espècies animals disposen també de llenguatges molt elaborats, sinó que el llenguatge descobert pels humans pot parlar de coses que no existeixen en la realitat. Segons “Sàpiens” aquesta capacitat de posar-se d’acord entorn d’entelèquies inexistents és el que ens ha permès als humans organitzar-nos i assolir fites que no haguéssim aconseguit com individus mamífers. Esclar que per a aquest llibre tant són construccions mentals les religions o els codis legislatius, com les nacions, les ideologies (Harari equipara el capitalisme o el nazisme amb les religions), o fins i tot els grans projectes industrials-corporatius com la casa Peugeot, Inditex o la “Marca España”. L'Homo sàpiens ja no és l'home que sap sinó l'home que imagina.

Contra natura

¿Com podem distingir el que està biològicament determinat del que la gent simplement intenta justificar a través dels mites biològics? Una bona regla general és que «la biologia permet, la cultura prohibeix». La biologia està disposada a tolerar un ampli ventall de possibilitats. És la cultura la que obliga la gent a portar a la pràctica certes possibilitats i a prohibir-ne d’altres. La biologia permet a les dones tenir fills i algunes cultures obliguen les dones a portar a la pràctica aquesta possibilitat. La biologia permet que els homes tinguin relacions sexuals entre si i algunes cultures els prohibeixen portar a la pràctica aquesta possibilitat.

La cultura tendeix a argumentar que prohibeix només allò que és antinatural, però, des d’una perspectiva biològica, no hi ha res antinatural. Tot el que és possible és per definició natural. Una conducta veritablement antinatural, una que va contra les lleis de la naturalesa, no existeix, simplement, o sigui que no necessita cap prohibició. No hi ha cap cultura que hagi prohibit als homes fer la fotosíntesi, a les dones córrer a la velocitat de la llum o als electrons amb càrrega negativa atraure’s mútuament.

(llegit a "Sàpiens")

D’un temps i un país que no són els nostres

No llegeixo gaires historietes, i segurament sempre se m’escapa una o dues dotzenes de títols importants. He descobert “Stuck Rubber Baby” a la secció d’oportunitats de la meva biblioteca i encara que ja tingui vint anys d’edat, m’ha semblat digne de recordatori. El seu autor és Howard Cruse, un veterà dibuixant alternatiu, l’obra més popular del qual és “Wendel”, un còmic de temàtica gai que apareixia a la revista “The Advocate”.

Cruse va dedicar la primera meitat de la dècada dels 90 a confeccionar “Stuck Ruber Baby” —títol horrorós al qual l’editora espanyola Dolmen hi ha afegit el subtítol “Mundos diferentes”—, una novel·la gràfica extremadament ambiciosa de 210 pàgines, una d’aquelles obres que pretenen ser la culminació d’una carrera, tant per la seva complexitat com per la implicació emocional que contenen.

Situada a principis de la dècada dels 60 en una ciutat fictícia del sud dels Estats Units (inspirada en Birmingham, Alabama) la narració explica el procés de conscienciació de Toland Polk, un jove blanc de classe obrera, que gradualment ha d’acceptar la seva homosexualitat mentre lluita per desempallegar-se dels prejudicis racistes en els quals ha estat educat. Encara que l’autor assegura que el llibre no és autobiogràfic, confessa que gran part dels personatges i els incidents reflecteixen experiències de gent que ha conegut.

Sigui quin sigui el grau documental del còmic, el guió està molt ben travat i farcit de connexions poc evidents, com el de la música negra com a punt de confluència entre qüestionadors del statu quo i marginats de tot pelatge. Hi són reflectits tant el moviment antisegregacionista, com les barbaritats del Ku-klux-klan, en una trama plena d’incidents gairebé pròpia d’un serial, però d’un serial políticament compromès. En quant a la nombrosa nòmina de personatges és presentada amb concisa complexitat, molt lluny del tòpic previsible. Penso en el conciliador predicador negre, casat amb una ex-cantant de cabaret que refusa cantar el seu repertori original. Penso en el fill d’aquest predicador, que viu com a gai sense amagar-se, davant de l’acceptació ambigua dels seus pares. O la parella de velles lesbianes propietàries del local que funciona com a “afterhours” de la ciutat.

El dibuix de Howard Cruse és més aviat realista i amb unes textures que de vegades fan pensar en Robert Crumb. No és que m’entusiasmi, però no fa nosa, i clarament domina el medi, tant en les seves audàcies gràfiques com en la capacitat de dur a bon terme un guió d’envergadura. Divulgatiu i emocionant, premiat a totes dues bandes de l’Atlàntic, l’any 2004 un grup de salva-pàtries texans van sol·licitar endebades que el traguessin de la secció juvenil de la biblioteca local. Alguna cosa bona ha d’estar fent “Stuck Rubber Baby”.

Els testos i les olles

La raó principal per veure una sèrie com “Mom” és la presència com a coprotagonista d’Allison Janney, una actriu a la que estic disposat a seguir fins a la fi del món d’ençà que la vaig “descobrir” a “The West Wing”. El personatge central de “Mom” és però la Christy Plunkett (Anna Faris), mare separada, ex-alcohòlica i ex-toxicòmana que intenta refer la seva vida treballant de cambrera a un restaurant de Sonoma County (Califòrnia). A l’inici de la primera temporada, Violet (Sadie Calvano), la filla adolescent de Christy, ha quedat embarassada del seu xicot de l’institut. Simultàniament reapareix Bonnie (Janney), la mare de Christie, també ex-addicta en procés de rehabilitació. Afegiu a aquest nucli familiar un fill de nou anys una mica curtet i un ex-marit porrero però de bon cor.

Per si no havia quedat clar, el concepte que hi ha darrera de “Mom” és el de tres generacions successives de mares adolescents (i politoxicòmanes en dos dels tres casos), enfrontades a l’oportunitat de fer-ho una mica millor aquesta vegada. No sembla la matèria primera ideal per a una comèdia, tot i que la televisió contemporània està fent grans esforços per expandir els motius de les nostres rialles. En aquest sentit el programa, que per cert produeix la CBS, no es talla ni un pèl a l’hora de parlar de sexe i de drogues, ni de càncer, menopausa, presons o donar un fill en adopció. De fet, abunden les escenes ambientades a reunions d’Alcohòlics Anònims, aquest gran clàssic del folklore americà. Però els guions de Chuck Lorre, Eddie Gorodetsky i Gemma Baker aconsegueixen sempre el punt precís de comicitat amb la intervenció esporàdica del sentiment.

Un detall molt curiós de la sèrie és la seva banda sonora, constituïda en la seva totalitat per fragments brevíssims de música clàssica (Mozart, Beethoven, Haydn), sempre en mode “allegro” o”scherzando”, en principi molt poc adequats per a una història de classe baixa californiana. La sintonia dels crèdits és l’obertura de “Ruslan i Lyudmila” de Mikhail Glinka (recomano buscar-la a YouTube).

El problema fonamental de “Mom” és que, després de plats tan consistents i nutritius com “House of Cards”, “The West Wing”, “Breaking Bad” o similars, una clàssica comèdia de situació d’escassos vint minuts de durada (i amb rialles de llauna incorporades!) no acaba de satisfer cap expectativa: sempre queda al límit de l’arqueologia televisiva, encara que cal reconèixer-hi una certa continuïtat narrativa entre capítols, sobretot a causa de l’embaràs de la filla. No per això condemnaré la sèrie, que ens ha fet passar molts bons moments, i ens ha fet riure a cor que vols quan ha estat necessari. No coneixia de res Anna Faris i d’entrada no hagués donat un euro per ella, però acaba sent una pallassa molt eficaç. Sadie Calvano és una adolescent adorable, Mimi Kennedy pateix càncer, Kevin Pollak actuava a “The Usual Suspects” i Octavia Spencer fa de negra protegida per la mala consciència blanca.

Però és clar, la que està millor de tots per golejada és Allison Janney. Sexy, procaç, manipuladora, tramposa i sense pèls a la llengua, en un paper que està a anys llum de la C.J. de “The West Wing”. Quan ella és en pantalla, eclipsa tot el que l’envolta. No endebades l’any 2014 li van donar l’Emmy a la millor actriu secundària de comèdia per aquesta Bonnie Plunkett (i també el de millor actriu convidada en una sèrie dramàtica per “Masters of Sex”, quina tia!)

La segona temporada s’està emetent ara mateix als USA i encara es fa difícil preveure cap a on derivarà el programa, però tot el que hem vist fins ara el fa recomanable, almenys com a pausa desengreixant entre sèries de més calat.